Una tendra donzella, de Joyce Carol Oates

 Un altre llibre que m'ha acompanyat els vespres d'aquest darrer desembre i un altre llibre que m'ha seduït des de la primera pàgina. L'habilitat de l'escriptora de portar els lectors cap on vol, tot i repartint de forma sàvia els temps i les elisions i que el resultat sigui que la curiositat lectora vagi in crescendo, no deu ser tasca fàcil. 

Joyce Carol Oates(N.Y. 1938) ho aconsegueix gràcies en part a a la relació- diríem estranya- dels dos protagonistes. Una relació que va creixent i es va desenvolupant de forma que el misteri batega fort durant tot el relat. Un home vell, ric i culte i una noieta joveníssima, de classe treballadora i poc cultivada. A partir del contrast en la situació de poder d'un i d'indefensió de l'altra es va desenvolupant la relació que en un primer moment fa témer el pitjor, encara que cap al final veurem que els viaranys literaris de l'escriptora van per altres camins menys escabrosos del que crèiem, però la intriga i el misteri no ens abandonaran durant tot el relat acostant-nos en alguna seqüència als ambients dels relats de terror.

 La seva biografia ens recorda que Joyce Carol Oates va rebre el premi Bram Stoker per la novel.la de terror Zombie. Ha estat nominada dues vegades al Nobel de Literatura. 

 © Carme Andrade

Els noms epicens, d'Amélie Nothomb

Una lectura ingràvida. Amb aquestes paraules tanco Els noms epicens de la sorprenent Nothomb. Un refresc espurnejant amb un punt àcid per calmar la set entre lectures massa ambicioses. Les qualitats literàries de la novel.lista són inversament proporcionals a les poques pàgines dels seus relats. La gràcia de la Nothomb és que en poc escriu molt i no és aquesta una gràcia menor.Tot o quasi tot rau en el ritme dels esdeveniments i en com els articula sense brusquedats, de tal manera que la història es planta en un no res al cap de deu anys sense que el lector s'adoni del salt en el temps. 

 

Dit això semblaria que la intranscendència és la tònica del relat quan en realitat ens planteja el drama del desamor familiar, el de l'odi al pare o el del desig de venjança. Una història plena de turbulències sentimentals.  I no deixarem mai d'apreciar els seus diàlegs directes, vius i àgils, anant al gra sempre. En fi, cal tastar la Nothomb, el seu quefer agredolç amb un punt de desvergonyiment que fa de la seva literatura una festa per als sentits.

 

© Carme Andrade

 

Matar un rossinyol, de Harper Lee. Club de Lectura. Biblioteca Xavier Amorós

 "Senyor jutge, fa quinze anys que demano al comtat que netegin aquell catau de negres..."

Si de la pel.lícula Matar un rossinyol tenim el record llunyà d'un Gregory Peck i un judici amb blanc i negre, la novel.la llegida molts anys després  ens regala una història on a més del judici, es centra en uns nens, els autèntics protagonistes,  que creixen en una petita població de l'Amèrica profunda dels anys 30 del segle passat. 

En particular serà una nena la qui trencarà amb els estereotips que l'ambient social del comtat determina on el racisme i el classisme marquen les pautes de les regles comunitàries. Els dos germans, orfes de mare són educats pel pare en el valor del respecte a tothom, independentment de la classe social o del color de la pell. L' Atticus, el pare i l' advocat defensor del xicot negre acusat de violació, donarà als nens la gran lliçó de les seves vides al final de la novel.la, quan els permetrà que assisteixin al desenvolupament del judici. 

Matar un rossinyol és un relat en el qual durant la primera meitat no hi ha una trama argumental sòlida, encara que l'ambient social comenci a carregar-se lentament i poc a poc s'endevini la tragèdia que explotarà amb violència al final del relat. 

Considerada un clàssic de la literatura nord americana, Matar un rossinyol no deixa de ser un referent també per al segle XXI, ja que no ens distanciem gaire del racisme que ens mostra la novel·la. La referència de l'arribada de Hitler al poder exerceix de contrapunt quan la professora de l'escola primària fa la denúncia de les ràtzies contra els jueus a Alemanya sense adonar-se del racisme instal·lat en la seva comunitat i en el seu propi país on un jurat popular  ha condemnat de forma frívola un innocent pel sol fet de ser negre. La història reserva al lector alguna sorpresa a darrera hora que arrodonirà el relat de forma magistral.

Bona lectura! 

© Carme Andrade

    

Los senderos del mar. Club de Lectura Biblioteca Xavier Amorós. Viatges

Maria Belmonte, autora de Los senderos del mar, basca de naixement, ens ofereix un relat rodó, pura literatura de viatges on el paisatge costaner d'Euzkadi pesa tant com la psicologia del viatger i els referents científics i literaris. Un espai geogràfic per camins de mar que comença a Hendaia i acaba a Deva.

Un paisatge arran de mar que tot i està impregnat de records d'infantesa  de l'autora se'ns presenta com uns espais descrits amb moltes referències geològiques i científiques. A mode d'exemple, a la platja de Jaizkibel ens transmet l'emoció dels exploradors en el descobriment de les paramondres, formacions pètries al voltant d'uns caus prehistòrics. La informació recollida per l'autora per donar-nos a conèixer un paisatge ferreny i assotat per les aigües braves del Cantàbric la combina amb reflexions humanístiques en un ensamblatge difícil d'aconseguir. En el seu passeig de mar desfilen Plató, Víctor Hugo, Aristòtil, Thoreau, Darwin, etc. afegint profunditat i pensament a les observacions de les roques, del mar i del cel. La dialèctica entre roques i aigua, els moviments i els fluxos i com el dinamisme és en realitat l'origen de tot el que veiem estàtic constitueixen una descoberta molt atractiva per als ulls viatgers. I d'aquí a parlar dels milions d'anys que ens precedeixen hi ha un pas. El temps és la imatge mòbil de l'eternitat, parafrasejant  Plató. Veiem com un llibre en aparença descriptiu d'uns paisatges concrets es converteix en objecte de pensament profund i global més enllà de les aparences físiques dels mateixos paisatges. 

Són interessants els pensaments que es deriven del fet de caminar en soledat. Un caminar conscient de tot allò que ens envolta, no menystenint-ne res perquè en realitat allò considerat més quotidià i vulgar és extraordinari. I amb aquesta visió local i universal alhora es fa seva una cita del poeta TS Eliot quan diu que No deixarem d'explorar però al capdavall arribarem al lloc d'on sortim i el coneixerem per primera vegada. 

Les qualitats i la qualitat de la narració en són tantes que ho deixarem aquí perquè les pugueu descobrir vosaltres mateixos, acostant-vos a una lectura que de ben segur no us decebrà. 

I acabem amb un mot que va aprendre l'autora en llengua inuit: Nuannaarpooq, que significa alegria d'estar viu. I afegim una altra alegria: la de poder gaudir de lectures com la que ens ofereix la Maria Belmonte, antropòloga i escriptora basca, actualment resident a Catalunya. 

©Carme Andrade

Clubs de lectura

Tenim sort

de viure en el costat ric del planeta, 

de no haver hagut d'emigrar i de no ser considerats il.legals.

de no malviure en polígons abandonats en una ciutat on et tanquen les fonts perquè no puguis utilitzar l'aigua en temps de pandèmia, que ara sí,  per fi l'aigua cotitza en borsa,

de no morir cremats en les naus d'un polígon o ofegats en les aigües del mar.

I de gaudir d'una casa, d'un llit als hospitals, d'una plaça a l'escola per als nostres fills,etc.

Si les necessitats físiques les tenim cobertes també tenim la sort de tenir-ne unes quantes d'immaterials com la de poder disposar d'uns objectes anomenats llibres.

I encara més, de poder compartir aquestes lectures amb altres éssers mig confinats com tu, que per suposat també tenen la mateixa sort material.

I la sort de poder disposar de xarxes wifi i d'aparells electrònics per poder comentar els llibres que, una amable bibliotecària del teu municipi et proposa.

Així, amb tantes benediccions de la Fortuna arribem a la feliç consecució de dues lectures proposades per la Biblioteca Xavier Amorós de Reus. El corazón de Ulises, del desaparegut fa poc temps Javier Reverte i el classicàs amb majúscules El coronel no tiene quién le escriba, del genial Garcia Márquez. No direm res de la tria, ja que el primer estaria dintre de les lectures de viatges i el segon dels clàssics i ambdós són exponents claríssims d'allò que es pretén, llegir viatges i llegir textos suposadament eterns.

Esperem que en un futur la nostra biblioteca trobi entre els nostres escriptors viatgers o viatgeres i entre els nostres clàssics algun exemple paradigmàtic, tasca no gaire difícil per altra banda.

Corazón de Ulises és a més del relat d'un viatge a Grècia i a la costa turca fet a finals del segle XX, una invitació al coneixement de tot allò de la Grècia antiga que ja sabem o que podem saber mitjançant la gran quantitat d'obra escrita. Un farciment erudit que sovint es fa farragós per la quantitat de dades i noms que un lector mitjà pot assimilar, encara que el to que empri en la descripció dels grans mites estigui allunyat de la grandiloqüència, amb tocs d'ironia que són molt d'agrair. 

El relat del Javier Reverte respira quan el cúmul d'erudició es relaxa i l' escriptor viatger ens comenta les seves converses tranquil.les amb els amos dels hostals on s'allotja o amb els jubilats que passen les hores davant els taulers de joc dels cafès grecs.  El relat respira quan ens mostra l'essència d'un llibre de viatges, quan ens acosta a la vida i als costums dels seus habitants. Destacable el capítol de la seva estada a l'illa d'Ítaca. 

Segons les paraules del mateix Reverte, el viatge al cor d'Ulisses pretenia descobrir l'ànima grega, cosa que ens apropa a l'objectiu del viatger romàntic que, trasbalsat per les pedres que visita intenta recompondre un passat èpic ple de connotacions literàries. Les contínues referències culturals i històriques fan de Corazón de Ulises un llibre ambiciós que tot seguint un itinerari traçat prèviament, pretén donar a conèixer la història de fets, ciutats i mites que continuen ben vius en la cultura occidental, en un allunyament conscient dels llibres de viatge més usuals, en què la improvisació i el vagarejar sense objectius prefixats formen part de la seva essència.  

De El coronel no
tiene quién le escriba, crec que deu estar tot dit o gairebé tot. El mateix Garcia Márquez el considera el millor llibre que hagi escrit. Un petit gran llibre. Curt de pàgines però dens en contingut,  on cada paraula i cada frase té sentit per ella mateixa. Malgrat la sordidesa de la situació i de l'ambient dels protagonistes, la bellesa no hi està exempta. Bellesa perquè és un relat profund, autèntic, ple d'ironia i dramàtic al mateix temps. Les elisions, el dir a mitges, la sensació de silenci que es respira en la casa on la mestressa posa pedres a l'olla per simular que dinaran...i és que fer coses extraordinàries com si fossin vulgars o coses vulgars com si fossin extraordinàries té un gran mèrit. Cal ser un geni de la paraula i cal haver acumulat una experiència de vivències fondes i màgiques com les que Garcia Márquez va adquirir durant els anys de la infantesa que va viure amb els seus avis a  Aracataca, l'espai mític i ric en històries, creences i supersticions. El coronel...és un clàssic per tot allò que ens transmet, la soledat, la mort, l'espera impossible, la llibertat... i per la forma d'una paraula impregnada d'un saber antic, ancestral i etern.

©Carme Andrade

Bonjour tristesse, Françoise Sagan

El títol de per sí ens porta reminiscències d'una altra època que si bé està allunyada en el temps encara hi podem veure rastres en bona part de la filmografia francesa dels darrers temps i dic filmografia i no literatura, ja que  Bonjour tristesse ens remet més a l'excel.lent pel.lícula dirigida per Otto Preminger l'any 1958 que a l'obra literària, potser més desconeguda entre nosaltres. A França, la novel.leta de la Françoise Sagan va ser un èxit des del primer moment i l'autora, una icona per les joves que començaven a reivindicar la llibertat sexual. Escrita als divuit anys, tot el que va escriure la jove Françoise després ja va ser, diuen els crítics, menor. 

Bonjour tristesse és un altre dels títols dels meus prestatges oblidats i que, gràcies al mig confinament actual he pogut rescatar per aquestes hores d'amable tardor. També com l'Agostino de Moravia, la Cecile és una adolescent de casa bona que passa l'estiu a una casa de la platja, però l'itinerari vital d'ambdós serà totalment diferent. Cécile, enmig d'un triangle amorós dissenyarà de forma innocent estratègies a la seva conveniència que acabaran de manera tràgica. En un ambient hedonista els personatges són una mica titelles de la Cécile encara que trobarà alguna oposició per part d'alguns d'ells. En el quadre general de la història també sorgeix el fantasma de l'atracció incestuosa com a Agostino, en aquest cas expressada per una admiració extrema de la filla adolescent cap al seu pare.

©Carme Andrade

Informació sobre la pel.lícula: https://letterboxd.com/film/bonjour-tristesse/

Agostino, d'Alberto Moravia

Agostino(1), una descoberta de finals d'estiu. Un llibret polsós en un racó oblidat d'una vella prestatgeria. La sorpresa ja la trobes en les primeres pàgines perquè t'adones que està cuinat amb ingredients de molta qualitat. Una història molt visual on els protagonistes se't figuren de carn i ossos per fora i plens de complexitats i pertorbacions per dintre, en especial els protagonistes adolescents amb reminiscències passolinianes molt familiars. Un noi de casa bona que viu la cruesa  del despertar al món real i als misteris de la sexualitat. Un aprenentatge de la sensualitat no exempt de dolor i pertorbació. Una explosió de sentiments contraposats que convulsionen en una ànima jove i ingènua fins aleshores.

 Agostino o com una història de poques pàgines pot omplir de qualitat literària una tarda de lectura, ara que la llum es fa més matisada i serena amb la petjada de l'estiu calorós encara a la pell.

 ©Carme Andrade

(1)Agostino' va ser portada a el cinema en 1962 per Mauro Bolognini

Canto jo i la muntanya balla, d'Isabel Solà

Que lluny la Muntanya Màgica d'en Thomas Mann d'aquesta muntanya pirinenca on la màgia impregna tot ésser vivent, tota planta i tota pedra! La muntanya de la Isabel Solà és l'espai viu que transforma els éssers que hi viuen o que s'hi allunyen, però que els persegueix per sempre més.

Les persones, els gossos, els cabirols, la lluna, els follets, les dones d'aigua i els éssers fantasmagòrics que l'habiten formen una constel.lació interconnectada, gairebé orgànica,  on l'oblit de les tragèdies familiars sovint és volgut i el record foragitat; on les dones són el tronc, l'arrel i la saba de l'arbre i on cada cosa viu en cada cosa. Les dones alimenten nens, vells i animals i ajuden a parir. I les filles rebran el llegat de la saviesa de les mares que alhora també el transmetran a les seves filles en una successió interrompuda només per la modernitat, per l'èxode cap a les ciutats. 

Fotografia: Carme Andrade

Aquesta muntanya balla, parla, es queixa i ens recorda que els humans són uns éssers vanitosos que es creuen per damunt dels que són considerats animals inferiors, que s'obliden que la natura ens governa i que sense ella estem perduts.

Fotografia: Carme Andrade

Terres de supervivència i de lluites entre germans, escenaris d'una cultura plena de llegendes i de temors, de mal averanys i de supersticions on el contar històries forma o formava part de la vida diària i on fantasia i realitat es confonen. Amb un estil personalíssim, les paraules de la narració sovint s'allunyen de l'ús al qual estem acostumats i prenen noves dimensions; des d'aquest punt de vista, Canto jo i la muntanya balla s'acosta molt al llenguatge poètic. La lectura se't fa diàfana com l'aigua que brolla i t'arriba directa sense artificis i com a lectora agraeixes aquesta proximitat i tota la bellesa que conté la mirada sàvia que projecten totes les veus que animen les històries que trobem en aquest llibre singular.
©Carme Andrade

Ahir, d'Agota Kristof

Fotografia: Carme Andrade

De l'Agota Kristof (1935-2011) recordava de forma molt intensa El Gran Quadern (1987), una història descarnada de la vida de dos nens germans que han de trobar la manera de sobreviure a la Gran Guerra. I en recordo no tant la història sinó l'estil literari en un temps que molt pocs escriptors escrivien de la manera que ho feia l'Agota Kristof. Un estil de frases curtes, tallants com esmolats ganivets per narrar unes vides tallades també per la guerra, oblidades en un exili forçós. Lúcida, cruel, bella i profunda, la seva paraula ens sedueix també per austera i per un sentit poètic que l'amara tota ella. Escriptora de l'austeritat i de la desesperança, no debades l'autora també n'és filla. La lectura dels seus relats t'obliga a saber més de la seva biografia i és aleshores quan comproves que la seva capacitat de narrar natural i aparentment senzilla està en consonància amb el pòsit vital de la mateixa autora on l'exili i la guerra viscuda forneixen la seva obra literària de personatges inquietants, freds i contradictoris com el protagonista d'Ahir(1995). Una història no exempta de moments de gran tendresa però també d'una gran crueltat, fins i tot ratllant els límits del que podríem considerar il.lícit, amoral,etc. I ens ve al cap l'Hanna Arendt i tants d'altres pensadors que s'han preguntat per l'origen del mal i per la vulnerabilitat humana en situacions extremes de guerra i de maldat.

Caminava. Trobava altres vianants. Tots caminaven en el mateix sentit. Els seus peus sense arrel no es ferien mai.../...Aquest camí no portava enlloc. De les soledats i de la follia que pot provocat la guerra i l'exili dels pobres ens parla Ahir.

© Carme Andrade

Flors d'ombra, d'Aharon Appelfeld

(Una prèvia. Sense adonar-me'n del títol, he començat a escriure a raig això que segueix més avall en tancar la darrera pàgina. Sense que la consciència em fes adonar que de flors parlava el títol)

Com una flor que es desclosa poc a poc radiant de tendreses i de tots els colors del món des dels grisos més sòrdids fins arribar, un cop poncellada, a la resplendor de tots els matisos de l'arc iris, així se'ns obre una història que filtra les roïndats i atrocitats de la bèstia humana corrompuda pel poder, mentre els bells enamorats s'enlairen sobrevolant teulats i valls esblavissades, mentre els violinistes, com en un dels somnis d'en Marc Chagall, emeten etèria la música eterna.  

Entre els fems creixen lliris i violetes boscanes.

Marc Chagall "Els enamorats"

Anys llum, de James Salter

Els personatges de Años luz, (Ed. Salamandra 2013) de l’americà James Salter han aconseguit allò que tant desitgem els lectors i les lectores de novel.les:  que les seves vides ens siguin cada vegada més familiars i que es converteixin en els nostres companys durant el temps de lectura.  En aquest corrent empàtic entre vides fictícies i lectura apassionada es dona el miracle de la gratificant experiència lectora.

Els d’Años luz són personatges que vibren, que busquen dintre d’ells mateixos, que no es conformen, cosa que els obliga a prendre decisions, a obrir portes i finestres no sempre fàcils. Històries d’amor, d’amistats i de família, de pares i de filles en aparença adorables i adorades. Un relat ple de sensibilitat i matisos. Res no és pla. La complexitat és un guany dolorós que a la llarga produeix fruits sucosos i plens. El cercle vital pot acabar amb l’acceptació joiosa d’un present viscut en solitud. El personatge femení és la clau del canvi cap a l’assumpció del desig permanent: el desig de llibertat de ser el que vols ser. Un relat on es conjuren vivències i pensaments íntims, on s’endinsa en l’esdevenir de l’ànima, dels seus límits i dels de l’amor. Una descoberta meva de principis d’aquest estiu. James Salter va morir el 2015. El posarem a la llista de les preferències nord-americanes.

 © Carme Andrade

D'A a X. (Cartes a la presó)

I continuem amb John Berger. L’autor, un dels meu preferits, aquesta vegada escriu en mode gènere epistolar de ficció.  

Dos enamorats en temps de conflicte. - L’amor en temps del còlera-  s’escriuen. Ell des de la presó, ella des de casa i des del barri, des de la ciutat castigada per les bombes i per la repressió. Un poble colonitzat que resisteix els embats de la crueltat i de la indignitat-. Ell, un militant, un terrorista per segons qui, un heroi per al seu poble. Ens situem en les hores actuals d’un país que viu el drama etern del poder opressiu que sacseja una població civil que es resisteix i resisteix. Les cartes d’Aida a Xavier ens mostren la vida d’una ciutat foragitada en ella mateixa i atrapada en la contradicció de la llibertat irrenunciable i el poder imperialista que anorrea vides i dignitat. Algunes de les cartes són un reflex de situacions cruels viscudes a la ciutat,  d’altres són anècdotes de la vida quotidiana escrites amb tendresa, humor i complicitat amorosa. El llenguatge de Berger ens sorprèn sempre per l’originalitat i per la profunditat de les seves observacions. I com va dir The Independent, D’A a X es pot llegir com un poema èpic o un assaig líric o com una novel.la. Sense fronteres de gènere, d’Aida a Xavier es fon a les mans com un plany d’amor i llibertat.

© Carme Andrade

Amors gairebé eterns, de Josep Igual

Trenta-vuit relats curts darrera una portada de Cossetània Edicions que pot donar peu a pensar que en el seu interior es narren històries on els antifaços, les manilles o les pistoles van circulant en habitacions rònegues de clubs de carretera. Res més lluny. Els Amors gairebé eterns del Josep Igual podrien passar per relats i prou, si no fos perquè sempre hi ha una història en què el sexe i les trifulgues conseqüents estan present en cos i ànima i… mai més ben dit. El cos el posa la mateixa natura del tema i l’ànima la infon la qualitat de l’estil narratiu i el pòsit culte i llegit que l’autor deixa anar entremig de les narracions com aquell que no vol la cosa, però sí que la vol, perquè és evident que l’autor sap el que es porta entre lletres; només cal fer una ullada a alguns dels títols dels relats per adonar-nos que el gènere d’Amors gairebé eterns va més enllà o més ençà – segons quin sigui el nostre punt de partida- de la qualificació de gènere eròtic sense més. Títols com No sóc Nabokov, nena. Quan plau a Déu que la fusta peresca, La sal de la terra, L’escapada, El pianista, Llibreta oculta, etc són títols que ens remeten a universos culturals i artístics ben diversos.  Les referències musicals, plàstiques i literàries són abundoses: Jean Genet, Bohumil Hrabal, Txhéhov, Van Gogh, Machado,  Velázquez, Jimmy Hendrix, Ava Gardner, Pink Floyd, Pollock, Joseph Beauys, Led Zeppelin i molts altres es passegen entre les pàgines dels Amors gairebé eterns com referents culturals d’uns personatges que, malgrat protagonitzar històries molt curtes són personatges sòlids i creïbles. Alguns llegeixen Shakespeare, altres esmorzen amb J.S.Bach, Mahler o Debussy; personatges del món de la lletra o de l'art amb la marca generacional d’una època dita postmoderna en què els símptomes del descrèdit de certs valors fins aleshores en alça  ja començaven a manifestar-se en pro d’un neoliberalisme creixent.  I tot ben amanit sense grinyols estilístics on les escenes de sexe i carn estan tractades amb realisme i vigor gràcies a uns excel.lents diàlegs on la ironia i l’humor se’ns revelen com la vaselina que alleugereix la possible sordidesa del relat. I la distància intel.lectualitza la història, cosa que l’autor practica en acabar-les amb una idea desmitificadora o amb un pensament irònic: El que es perd, es perd per sempre. Ja ho deia el poeta o aquest altre:  El suïcidi dels babaus, quina cosa més inquietant.

La distància desdramatitza i ens fa acabar la lectura amb un somriure a la boca; així és com he anat tancant cada relat. Ara encara sou a temps de marcar-vos un bonic somriure als llavis.                                                                                                                                      © Carme Andrade

                                                                                  

Massa felicitat d'Alice Munro

Les dones de la Munro, perquè parlem de dones bàsicament quan parlem dels personatges de l’Alice Munro, són dones que, de tan normals en aparença, són excepcionals. En elles sempre hi ha un punt de fuga que les fa singulars dintre de la seva quotidianitat. Algunes no poden cuidar els fills per un excés d'alcohol a les seves vides o  són abandonades i s’ han d’ espavilar com sigui; altres són dones amb llibertat vigilada per uns  marits possessius - una manca de llibertat per altra banda  acceptada sense acritud aparent.- Dones que es debaten entre les normes masculines i els espais propis. Altres vegades com  en el relat Wendlock Edge la protagonista viu com una espectadora les vides dels altres. Dones que controlen la vida familiar fins a l’últim detall, en saben els gustos i en aparença viuen amb aquest objectiu però que no arriben mai a controlar les pròpies vides ni a realitzar els seus desitjos com a Forats fondos. Dones exposades a les crítiques i a una certa marginació en una societat conservadora com la del Canadà profund pel fet de ser més grans que les seves parelles...Dones grans i llestes que utilitzen tot el seu enginy per treure’s els problemes de sobre arribant a salvar la pròpia vida com a Radicals lliures i nenes que exerceixen de forma cruel l’escarni a una tercera, cosa que els reforça el vincle i l'amistat mútua com a Joc de nenes. No hi ha discurs moralista. La crueltat i la violència s'integren de forma natural dintre de la vida dels personatges. No són relats cruels. Són fragments de vides on la violència està tan present com ho està en qualsevol de les nostres societats ni més ni menys. Homes que assassinen els propis fills com a venjança del menyspreu o de l'abandonament de la dona són matèria prou casolana per no fer-ne escarafalls o no diguem res de la coneguda crueltat dels infants davant la diversitat física i psicològica dels altres.

Pintura i fotografia: Carme Andrade

Tal com diu en Vicenç Pagès Jordà, la Munro ens presenta constel·lacions de vides sempre fràgils, sempre diferents i és que els relats corals de l’escriptora acostumen a tenir una protagonista al voltant de la qual es configura tot un món de personatges que a la vegada tenen al seu voltant tot un món de relacions dibuixades en una mena de mandala fet de cercles enllaçats i alhora concèntrics.

I també, per suposat,  hi ha els homes d’aquestes dones els quals ni de bon tros se’ns presenten amb tanta complexitat com se’ns presenten elles. Sovint, encara que no sempre, són marits o pares violents i mesquins que les fan sentir culpables i homes que necessiten les dones per lluir-les o lluir-se davant dels altres.

Un dels aspectes més interessants del seu estil és el factor sorpresa: la narradora fa girar la truita en un moment determinat del relat, tot i  creant situacions que poden semblar xocants però que entren dintre de les possibilitats reals, així com els inicis directes i originals d'alguns relats, cosa que ens provoca un interessant estat d'alerta i de curiositat literària.

El lector, gràcies a les freqüents elipsis, sovint s’ha d’espavilar per treure’n l’entrellat de les situacions, ja que com a bona narradora l’Alice Munro no ens ho dona tot fet. Un lector acostumat a trobar-se tota la tralla explicadeta és fàcil que acabi perdent-se perquè  l’univers de l’escriptora, tot i esta empeltat de vida quotidiana, entranya una certa complexitat quant a la successió dels fets.

El títol Massa felicitat correspon al relat menys definitori del seu estil narratiu, diríem el menys munronià i si us hi poseu, ho descobrireu. 

Això és tot: us convido a fer una passejada per unes vides que sota l’aparença de lleugeresa amaguen passions i conflictes.

© Carme Andrade

Massa felicitat, traducció de la Maria Dolors Udina.

L'edat dels homes

El títol de L'edat dels homes de l'Hèctor Bofill, llegit al club de Lectura Òmnium/Bravium em va produir una certa curiositat i uns moments de dubte: Parlarà dels homes com a gènere o  del col.lectiu d'homes i dones? Parlarà dels homes com a gènere masculí en relació a l'altre gènere?

Auschwitz. Fotografia: Carme Andrade

La cita que encapçala el relat ens dóna una pista: Un gran principi de violència comandava els nostres costums, de Saint-John Perse, poeta francès (1887-1975) i premi Nobel. La violència com a mètode utilitzat pel gènere masculí des dels orígens de la nostra civilització per a dirimir els conflictes. La visita de l'autor al Club de Lectura ens va esvair els dubtes. En efecte, la seva novel·la,  que conté tot sigui dit de passada, moments poètics remarcables, ressalta el paper dels homes en el darrer conflicte del 36. Un treball que parteix de la memòria històrica familiar per desgranar unes vides estroncades per la guerra però també per posar negre sobre blanc tot un seguit de reflexions i dubtes morals en relació al compromís dels homes amb el seu temps i com l'instint natural de supervivència pot fer canviar els destins de les persones, tot i aparcant en un segon terme les ideologies i creences. Un altre repte moral que ens ofereix aquesta Edat dels homes és com arriba a ser d'estrany i paradoxal que la mateixa societat que va produir tanta bellesa, Bach, Bethoveen, Wagner, etc,  va ser capaç de produir tant dolor. De com la bellesa i el mal poden articular complicitats que ens resulten incomprensibles quan ens ho mirem des de la perspectiva del temps transcorregut. L'apropiació de la bellesa clàssica per part del nazisme va ser un fet indiscutible i molts autors s'hi han esmerçat a parlar-ne, per citar-ne un, Susan Sontag en el seu article Feixisme fascinant denuncia la dimensió ideològica de la bellesa perfecta.

Ens és molt llunyà aquest dilema? Podríem afirmar sense dubtar-ne que en els nostres dies en algun punt del planeta no es dóna aquesta contradicció? 

Carme Andrade

Brúixola, de Mathias Enard

Les hores passades llegint Brúixola de Mathias Enard (Niort, 1972) han estat  hores de passió lectora, un gran regal per a l’esperit i per als sentits. Sentit i sensibilitat, una recerca de l’harmonia entre l’orient i l’occident i una recerca de l’alteritat, en definitiva el retrobament del jo a través de l’altre, que no és res més que el mirall de tu mateix. La necessitat de l’acceptació de l’alteritat com a part integrant del jo, com a contradicció fecunda, en paraules del mateix autor.

Un llibre de gran volada del qual podem valorar la història que s’hi narra  - la destrucció actual de Síria en el rerefons -, però també  la matèria poètica amb què l’escriptor ens mostra el camí existencial del protagonista, centrat en la seva malaltia física que actua com una mena de nebulosa per amagar una autèntica malaltia de l’ànima i un amor impossible per una dona, la Sarah, la seva bella obsessió.

Seguint amb la idea que estem davant d’una obra ambiciosa, la desfilada d’erudició ens enlluerna i ens captiva. L’autor ha creat un discurs de l’orientalisme amb l’aportació  de poetes i músics iranians influents en l’art europeu com Sadeq Hedayat,  Omar Khayyam i Rumi i d’artistes europeus que es van veure seduïts pel món oriental, Pessoa, Balzac, Mandelson, Kafka, Chopin, Chateaubriand, Goethe i també per la petjada de dones artistes, escriptores i aventureres del final del segle XIX, que en alguns casos disfressades d’home, també anaren a la recerca d’allò diferent que el nostre esperit occidental no té i que cercarà a l’Orient.

He llegit Brúixola amb l’emoció de reconèixe’m en els meus propis viatges  i en la meva experiència vital i personal, de tal manera que la meva ha estat una lectura interactiva, un autèntic diàleg entre el relat i el meu jo lector , amb moltes anotacions al marge que enllacen literatura i vida viscuda. Un llibre que m’ha remès vitalment a tot allò que fa referència a l’espiritualitat i a la metafísica que les ànimes inquietes en algun moment de la vida cerquem.

I un fragment final desbocat i sincer, que actua com una declaració de principis:

Fotografia: Carme Andrade

.../...l'Orient de les llums, l'est, la direcció de la brúixola i de l'Arcàngel emporprat, sorprèn el marbre del Món jaspiat de patiment i d'amor, a punta de dia, au va, sense vergonya, ja fa temps que no hi ha vergonya, no és cap vergonya copiar aquesta cançó d'hivern, no és cap vergonya deixar-se endur pels sentiments:

Torno a tancar els ulls,

el cor em batega tan càlid.
                                                                                 Quan verdejaran les fulles a la finestra?

                                                                                 Quan tindré l'estimada entre els braços?

                                                                               i pel sol tebi de l'esperança.

© Carme Andrade

Submissió

Submissió, del francès Michel Houellebeck, a més de ser una excel·lent novel.la és la crònica fictícia d’un canvi social profund a la veïna França. Fictícia, encara que amb possibilitats de fer-se realitat vist el panorama de l’Europa actual. 

Els valors de laïcitat i de llibertat que semblaven ser consubstancials a la ciutadania francesa es veuen bandejats i anul.lats per  la matemàtica d’uns resultats electorals. Tot juga a favor que el pèndol de la història retorni a les èpoques on el Déu únic era el centre de totes les coses. El fracàs del laïcisme a França i en general a Europa és explicat per diverses causes : la incapacitat de la socialdemocràcia de donar sortides a les aspiracions de la gent,  la corrupció, que com una malaltia viral s’ha anat estenent a tots nivells, el creixent empobriment de les classes populars… i quan tot tremola, cal restituir, cal treure de l’armari els salvadors de la pàtria. 

A la societat que ens planteja Submissió, el salvador és  el partit islamista i en conseqüència els valors de la religió musulmana es configuraran com la guia moral, religiosa i política de tota la societat. De mica en mica, el país es va resituant en les noves coordenades ideològiques en què els imams i els preceptes de l’Alcorà van eixamplant espais fins ocupar tots els estrats socials i on tot estarà regit  i estructurat segons els mandats  corànics. Ens situem, salvant les distàncies tecnològiques i d'altres, en certa manera en les èpoques fosques medievals i s'esborren de la memòria les concepcions humanistes. Quina bestialitat direm! No tanta, per desgràcia. El món en què vivim és tan canviant i en són tants els ítems coincidents amb la hipòtesi de la novel.la, que no ens sembla estar tan lluny d’aquesta ficció. Pensem un moment en l'aberrant  trumpisme on la negació dels valors de la cultura, de la igualtat i dels drets humans comencen a estendre's sense adonar-nos-en.  

A Submissió triomfarà una societat ultrapatriarcal, misògina, regida per la submissió de l’home a Al·lah i de l’home a la dona. Aquests dos pilars seran la base en què es sustentarà la jerarquització social plantejada. El  paral.lelisme Déu, home ,dona serà l’excusa per sotmetre la dona femella, l’eterna enemiga de l’home mascle segons concepció divina del patriarca, digues-li Yavé, Al.lah o Déu.

En la nova configuració social, les classes altes del país s’aniran acomodant als canvis culturals i ideològics amb els ajuts  de les monarquies saudites del Golf. Les universitats, la cultura i l’educació, - per suposat amb marca exclusivament masculina- , seran sufragats pels nous rics del desert. S’establiria així el somni d’un nou imperi romà en versió musulmana que s’estendria des d’Algèria, Tunísia i el Marroc fins el nord d’Europa. De rerefons, la capacitat d’assimilació del gènere humà a les novetats quan l’economia beneficia les capes altes i mitjanes. Els pobres tindrien les necessitats bàsiques cobertes. S’establiria un nou socialisme híbrid  basat en el pilar de l’almoina social i en una economia que rescataria les petites unitats productives, cosa que animaria els joves, homes sempre,  a ser emprenedors de petits negocis.

Es bandejarà de l'educació pública la tradició de lliurepensament i com a  molt es reservarà als museus i als centres d’estudi especialitzats.  Una nova era, un nou somni al qual tothom hi contribuirà. La dona serà apartada de la vida social, laboral i intel·lectual del país. Amb les dones fora de circulació i definitivament invisibilitzades, el nou ordre haurà transformat els costums morals de la població de forma radical.  El gènere masculí guanyarà en el nombre de dones per al seu gaudi, sigui sexual o com a responsables de la llar. Els qui s’ho permetin en tindran una dona de jove i una altra de gran com a mínim; cadascuna amb una funció diferenciada dintre de la casa pairal, ambdues al servei de l’home, del patriarca. 

El protagonista de Submissió, el professor universitari que opta per dimitir en veure els canvis de la seva universitat, acaba sucumbint al miratge de la nova societat, acaba per veure-hi, com a potencial mascle alfa, uns nous privilegis desconeguts en la vella societat laica. En cap moment, Houllebeck  apunta la més mínima reacció resistencial per part de les dones, - ni per part dels homes, tot sigui dit de passada- ,  cosa que les invisibilitza dues vegades: en la lògica de la praxis ideològica  i en la ment del novel.lista que obvia la mínima possibilitat de resistència en el seu relat. Aquesta és la nota més tràgica i desesperançadora. Aquesta indigna i indignant complicitat generalitzada de tota la societat és el punt que ens fa rebotar de la butaca de lectura.  

Ironia? Provocació? sens dubte. Benvingudes les provocacions si són germinadores de dubtes i de reflexions. Un llibre que cal mirar-lo de cara i afrontar-ne els reptes que ens proposa. Un llibre que ens alerta i ens posa en guàrdia.  I repeteixo: una bona novel.la amb tots elements necessaris: argument, personatges ben definits, acció, context, reflexió, i un ritme adequat per mantenir l’atenció en tot moment.

© Carme Andrade

L'incert alberg

L'incert alberg, Josep Igual. Editorial Afers, 2016

De l’incert en faig alberg deia en Foix. La incertesa és la nostra casa. La incertesa connatural i humana que arrenca des del moment que la humanitat s’adona i pren consciència que no sabem què hi hem vingut a fer en aquest món. La consciència ens aboca a preguntes sense reposta. Des de la talaia del primer món, les nostres incerteses són les d’un demà que se’ns presenta ple de clarobscurs, inestable, però amb tot, són les incerteses d'un món privilegiat, si no obviem les incerteses estructurals de les tres quartes parts restants del planeta.  L’autor adopta el vers foixà per al seu dietari l’ any 2011. Aleshores i encara ara, dura la fuetada de la crisi i molt especialment en els oficis del món de la cultura i de les arts.

Fotografia: Carme Andrade. Paisatge deltaic a l'hivern

A les endreces del llibre hi trobem la primera declaració d’intencions. Dos poetes, un assagista i un filòsof: Foix,  Montaigne,  Joan Fuster i el poeta José Angel Valente encapçalen el dietari amb unes citacions que situen la vida com a nucli central de la literatura. Un dietari no és sinó trossos de la vida, sense que importi gaire si són reals del tot o només ho són a mitges. L’Incert alberg veurem que és molt més que això.

Al llarg de l’any 2011, en Josep Igual va desgranant el seu dia a dia tot i engalzant experiència personal amb reflexió, molt sovint fent-se seu el pensament dels autors que acumula en la seva motxilla lectora, profunda i ben autodirigida. Substitueix la pròpia reflexió per una cita del filòsof, del poeta o de l’artista i té la rara habilitat d’integrar coneixement erudit en quantitat i en qualitat amb el devenir de les hores senzilles en uns espais on el sol, els núvols  i els pardals o els gats en són protagonistes, així com ho són els vells que seuen sota l’ombra dels plataners de la plaça.

En aquest microcosmos ben mediterrani,  l’autor hi troba tot el material humà i ambiental que necessita per fer del seu dietari una lliçó d’alta volada literària i vital. La seva obstinada opció de viure en l’art i per a l’art, opció valenta, inaudita i insòlita en els temps que corren, constitueix, al meu mode de veure, la gran fondària de tot plegat.

Un autor que sembla que es mantingui distanciat del que en diríem els saraus mediàtics i que, de ben segur, aquest fet li proporciona  llibertat de pensament i el temps per anar cuinant una literatura rica en llargària i en qualitat. I també un autor compromès amb el món,- petit i gran- que l’envolta i connectat intel.lectualment més enllà dels nostres límits geogràfics. Un escriptor que hi dedica hores diàries de lectura és un escriptor d’ofici. Sense aquest treball disciplinat de lectura no s’assoleixen els nivells de robustesa que observem a L’Incert Alberg. El dietari conté un amplíssim registre de gèneres quant a referents i no només literaris, sinó filosòfics, musicals i artístics en general. I s’hi respira sinceritat a dojo. Agafades dues pàgines del dietari a l’atzar ens topem amb uns quants noms propis de prestigi: la narradora Katherine Mansfield, Virginia Woolf, Emily Dickinson, Txèkhov, Pasolini i el polític Andreotti.

Res és gratuït en les seves pàgines. Un fet quotidià o que ocorri a l’altra punta de món, l'autor ens el presenta amb la lucidesa i la profunditat d’un coneixedor del tema i ens regala una reflexió final a tall de conclusió des d’una mirada crítica i mordaç sobre el fet.

Res humà m’és aliè. Sóc home, res del que és humà no m’és indiferent, deia Publi Terenci Afer, (s.II AC). Pensament recollit més tard pels humanistes. La paraula humanisme avui, ara, enmig de la voràgine materialista que allunya el pensament de les aules i del quefer individual i col.lectiu, és el tresor, que a la manera dels antics, caldrà preservar com els nostres ancestres preservaven el foc. Caldrà vetllar fent torns, de nit, perquè no s’apagui. Josep Igual persegueix aquesta fita. Salvar les paraules, salvar el pensament universal dels que ens han precedit i a la fi, salvar-nos nosaltres. A les seves pàgines l’art és experiència i la lletra és vehicle per construir  coneixement, amb mirada de revolta, si bé ombrejada per un cert fatalisme, ben justificat pel viratge polític planetari que patim.

El dia a dia del seu dietari s’inicia sovint amb la contemplació gairebé beatífica del tros de cel des del seu cau, dels ocells que habiten a la vora o dels que passen ben a prop. Els núvols, el garbinet i la banda sonora que acompanyaran el cafè ens van introduint de forma lenta com en un vals matiner cap a les activitats relacionades amb els seus dos oficis: escriptor i músic. Les sortides al món exterior, sempre a peu o amb bus, són un balcó des d’on fer bona literatura: observar, raonar, il.lustrar i concloure. Res humà li és aliè. Tot s’aprofita per extreure'n pensament i literatura.  La vida i la literatura en un contínuum sense exclusions.

Per altra banda, com a lectora que estima la llengua - les llengües- agraeixo el ventall amplíssim d’adjectius que engrandeixen i l' embelleixen, així com algunes picades d’ullet que ens fa l’escriptor en inserir fragments de ficció plens d’humor i ironia, sense oblidar, - qüestió que mereixeria un estudi a fons- el cos teòric de pensament literari que sustenta l’autor. Aquí en tenim un exemple:

Els bons poetes saben quan han de deixar un poema una mica despentinat. Dominar la controlada descurança és un dels pinyols més difícils de l’art d’escriure (no només versos). Hi ha textos que demanen la taca accidental i moririen amb l’excés de rigor.

El dietari que tinc a les mans no és un dietari a l’ús; és una gran lliçó  de literatura viva i d’humanisme, cuinada amb ofici, erudició, amb una expressió acurada, precisa i rica i el que és més difícil d’aconseguir: amb amenitat,  fins el punt que un pic el comences no el pots deixar de llegir, tal com ens ocorre amb la millor narrativa.

 © Carme Andrade

El nostre pitjor enemic, de Jesús Tibau

XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, El nostre pitjor enemic de Jesús Tibau és una narració curta que se'ns presenta de forma poc convencional des de les primeres pàgines. 

Està estructurada en vint capítols, dinou dels quals corresponen a una data en concret i un altre capítol que es correspondria a quaranta anys abans de les dates anteriors.

En primer lloc sorprèn la conjunció espai temps. Un espai fictici en un temps força indefinit. Aquesta inconcreció del context on es desenvolupa l'acció es manté  al llarg de tots els capítols. Un temps no lineal, on les escenes del passat donen sentit al present en un continu moviment de l'ara a l'abans i viceversa. L'espai, una illa hiperbolitzada en les seves característiques d'illa morta, de paisatge aspre i assedegat, un espai natural sotmès al sol, al vent, a les tempestes violentes on sembla que no pugui sobreviure cap criatura. Una illa semblant a un home abandonat a la seva sort, una illa fòssil. En aquest paratge allunyat de tot hi arriben uns personatges, tots ells militars, per tal d'acomplir una missió. 

El Comandant sobre el qual pivota la narració és un personatge complex i contradictori. Militar per tradició familiar però que no posseeix cap de les qualitats que se suposa que hauria de tenir un militar. Mancat d'autoritat, de caràcter feble, acomplexat a causa del seu físic i d'un passat mancat d'afecte. És l'antítesi de la figura d'un militar. Els altres personatges masculins que l'acompanyen, tots ells militars, també es troben molt lluny de l'arquetip dels típics homes de les casernes.
La missió a la qual van destinats els soldats i els seus caps queda una mica eclipsada per situacions que ens fan pensar en un d'aquells films antics del gènere de ciència ficció on formigues gegants o ocells prehistòrics ataquen persones indefenses. Aquí, les papallones gegants o els crancs mossegadors apareixen sense gaire explicacions com una amenaça més que assola la vida dels soldats.
A aquestes amenaces físiques, cal afegir la presència de la despòtica Comandanta, la dona del Comandant, una dona poderosa que amb el seu caràcter desdenyós i ambiciós afegeix tristor i vergonya al desafortunat marit. La mare del Comandant és l'altra figura femenina que sovint apareix de forma fantasmàgorica  - de fet fa anys que és morta-, cosa que hi afegeix un aire de narració enigmàtica.

Misteris no resolts, ombres que viuen en subterranis i personatges estranys dels quals en sabem ben poca cosa, com és el cas del  Mariscal, la màxima autoritat del destacament, antic dictador, sembla ser, confinat a les seves habitacions i del qual aventurem que deu ser part de l'objectiu de la missió. 

Entremig d'aquesta barreja, de tant en tant apareixen fragments descriptius de prosa poètica, cosa que afegeix encara més hetereogeneïtat al conjunt de la narració.

Per altra banda, la inclusió d'elements provinents de la mitologia clàssica com el Minotaure, la deessa Fortuna i el Laberint sorgeixen en un intent probable de dotar de profunditat i d'un cert simbolisme el relat.

En resum, una narració poc convencional, pel que té d'heterogènia, cuinada amb elements força sorprenents.
Un relat que es tanca de forma una mica sobtada,- de fet esperàvem més esdeveniments-, tot i proclamant que el pitjor enemic som nosaltres mateixos,

©Carme Andrade

Deixeu-vos esgarrapar per L'ungla i la carn de la Isabel Salvat

A la contraportada de L'ungla i la carn(1) hi llegim:  El territori d'aquests contes és un poble. Un poble travessat per una carretera que mena a Mascabrers, on, en un canyís...

En efecte, l'espai literari d'aquest recull de relats que tinc a les mans és un petit univers que a la manera de les narracions on hi ha un microcosmos que s'expandeix i pren dimensions atemporals, aquí l'autora també ens ofereix una visió calidoscòpica d'un petit món ple d'històries, algunes de les quals són singulars de per se i unes altres les hi fa  singulars l'estil personalíssim amb què estan narrades. A més d'oferir-nos aquesta visió particular d'uns espais coneguts, ens fa la impressió que l'autora vulgui jugar amb el lector per tal que endevini els fils ocults que amaguen alguns esdeveniments relatats.  Per altra banda, una veu reflexiva hi aporta profunditat i com no, un cert alè poètic : Parlar amb sa germana era com menjar-se un bombó de licor amarg, sota la cobertura de les paraules amables explotava la rancúnia a la boca, i era el sabor que quedava quan deixaven de parlar. Una veu literària on la sensualitat del tacte, de l'olfacte, del gust dels sabors de la terra i dels seus fruits hi estan molt presents.

Museu de Sitges © C.Andrade

 L’ungla i la carn sorprèn per la naturalitat i una certa originalitat amb què estan escrits els relats, connectats entre ells per uns personatges allunyats de l'actualitat però recents en la memòria de l'autora i de ben segur en la de molts dels seus lectors. L'ambient que es respira al poble on ocorre tot, gravita entre el nacionalcatolicisme d'èpoques passades, amb tot el pòsit de restriccions morals i autoritàries i el desig de transgressió d'unes mirades, molt sovint infantils i femenines. Els lectors i lectores que hagin viscut en espais semblants als dels relats de L'ungla i la carn hi veuran reflectit un món perdut: el de la seva seva pròpia infantesa. Si bé bona part dels relats ens remeten a èpoques passades, - algunes es remunten al segle XIX- , els darrers capítols l'ocupen personatges actuals. Aquí l'autora fa un gir i les relacions socials i afectives de caire més psicològic prenen protagonisme; la mirada de l'autora es fa més crua i descarnada cap el món de les relacions humanes sense concessions ni a la tovor ni a l'ensucrament. Una veu molt personal on la tendresa i la mirada irònica estan en perfecte equilibri i on conflueixen realisme i poesia; on abans i l'ara constitueixen els dos pols per on transita el desig del retorn: Tornaran al cercle perfecte dels llit, els dos cossos junts i abraçats, consumits, vivint totes les vides. tancaran el cercle de la nit i el dia, de la vida i la mort en cercles concèntrics i perfectes.

Els relats de L'ungla i la carn, en especial els darrers, apunten situacions i correlacions personals tot just esboçades, de la qual cosa es desprèn un món de noves possibilitats capaç de desenvolupar-se de forma molt més àmplia. Dit això, estem davant d'una veu nova i madura, que de ben segur ens proporcionarà hores de bona lectura si continua expandint tot el cabal de bona escriptura que ens ha mostrat en aquests relats. 

A L'ungla i la carn, és possible que hi descobriu molt més del que he exposat en aquest post. Gaudiu-ne!

© Carme Andrade

(1)Salvat, I (2016) L'ungla i la carn. Valls: Cossetània.