Cap al tard, d'Eduard Casas

 

Saber on vols anar

no inclou conèixer el camí;

Només es perden els qui caminen.

En Cap al tard, la segona publicació del poeta Eduard Casas, la contemplació profunda del paisatge empordanès i el moviment poètic en un flux i reflux constant de la natura al jo poètic constitueix un dels eixos del llibre que comentem. L’interior és la nostra casa íntima, que també diria el poeta Vinyoli.  I la contemplació s’eleva a categoria. Una identificació amb el paisatge gairebé total. L’ésser humà entremig, un més en la natura. I la necessitat de parar el ritme i mirar el cel : Alça, doncs, l’esguard, que el camí enganya. 

Poeta d’allò essencial que no és res més que la paraula: la voluntat de ser en la paraula. Però també és la voluntat d’afirmació, d’estar present amb tota la força, fins als moments finals, el navegar contra vent ens fa forts. Navego contra tramuntana i esdevinc granit i pubis de surera.  Les sureres del Montgrí, - el paisatge del poeta- , els arbres resistents com el surolí, un arbre de fulla perenne, mig surera mig alzina, un arbre resistent i dur com el jo poètic que se’ns mostra dur i potent.

A la primera part del llibre ja s’albira el que serà una altra constant al llarg dels poemes següents: la lluita i el compromís cívic amb la llibertat del país. Vegem-ho per exemple en el poema Turris argenta: l’escalada de la torre de plata cap a la seva conquesta que acabarà en plany pel que no va ser, en la ràbia continguda del falcó caçat. Més endavant ho veurem en poemes com en el magnífic poema Hivern a les teulades. Trobar el mot ens salva i ens guareix en moments de decepció.

Una poesia plena de preguntes, els adverbis COM i ON es fan presents, incerteses i preguntes com a reptes de la creació poètica.

I com no, els cercles de l’etern retorn, dels cicles del viure, la roda amb el seu no cessar imparable, la nit segueix el dia, la fira, el cicle de les estacions on jo estic suspès. Síssif, amunt la pedra per deixar-la rodolar avall cada vegada i així in eternum. El vol el·líptic del trencalòs, el giravoltar, la sínia empesa pel  desig d’alliberament. Ser poema és resistir.

I arribar a port, el desig de llibertat, el retorn d’un nou abril. Abril, el mes de l’entrada de la primavera, de l’esperança: naixerà l’aurora i de les gemmes adormides sorgirà un abril florit, que la hivernada definirà.

I una poesia caminadora, com vaig sentir que deia el poeta Altaió tot parlant de Cap al tard.  Caminar i l’esperit de lluita, de gosar, de desobeir, d’atrevir-te. El teu caminar molesta els inerts, els passius, els freds, els que no reaccionen, els teus passos els ofèn. Instaurem la desobediència! El poeta que no vol callar, que té el deure de denunciar el poder. Vet aquí la insurrecció poética d’Eduard Casas.

Caminar, un exercici que obre la ment cap a la reflexió i per descomptat cap a la reflexió poètica. En el camí es troben tots els referents vitals. Camins amb marges que cal esborrar, camins que no pots deixar de recórrer encara que faci mal temps, que els obstacles et facin creure que no pots seguir, camins en solitari,  camins per cridar amb l’ànima lliure…

El caminar també com un temps del vagareig gràcies al qual  flueixen les sensacions, els records, els peixos de la memòria, on els sentits s’amaren dels colors i dels silencis i on neixen noves preguntes, nous interrogants poètics. El passat i el present. El passat de quan no importaven els colors. Quan érem nens tot ens era pàtria, tot era bo.

I tal com ens evoca el títol Cap al tard, és una poesia del trànsit, de l’espai entre l’abans i el després, entre la contemplació i l’acció:

Anar i tornar,  seure i caminar, paraula i silenci; el mateix cercle.

Alguns dels poemes destil·len sensualitats, tamisades per filtres finíssims: llavis sense pintar, faldilles blanques sense planxar, temps d’anissos, pa amb xocolata... en un cant al record malgrat que s’imposi la voluntat de ser-hi ara per continuar obrint-nos a la vida. Sensualitat en l’abandonament a  les onades d’aquest mar nostre deixant-nos que ens posseeixi com també ho fan els déus grecs, Posidó, Neptú, Odisseu... El poeta ens mostra un ventall de referents antics, presents en el nostre subconscient col·lectiu que ens ajuden a comprendre el present.  Polifem, Afrodita, Atena, Síssif, i Aquiló, el déu del vent del nord, tan comú a les terres empordaneses. I sense oblidar els ibers, el poble indiketa que poblà les planes de l'Empordà, referenciats en el darrer poema del llibre.

Però és en la terra, en les ginestes i els alzinars on trobem el sentit darrer de tot plegat. La terra es fa cant, la terra pren la dimensió darrera.  L’arbre, la ginesta, la fada, el pinsà, l’ordi, la garsa i el pollancre, tots en un sol poema: callar i mirar, aquest present tan just. L’emoció de la vida, el pas de la llum a la foscor. Glòria a la vida que no li calen motius per viure.

Seguint el camí de compromís cívic La vida és compromís i l’art és vida. No hi ha art sense fidelitat, no hi ha art sense denúncia.

Cap al tard acaba amb el llarg poema Indika: la Plana. Els pins, els roures, la guilla, el rossinyol, els insectes: les vespes han deixat pas als grills i els estels son els protagonistes del declivi de la tarda. Un poema descriptiu dels elements d’un paisatge estimat i proper a l’autor que acaba humanitzat amb la figura del pastor del bri de fonoll als llavis.

En conclusió, uns poemes que cal assaborir en unes quantes llegides per abastar els múltiples matisos que hi podem trobar, molts més dels apuntats en aquesta entrada. La funció poètica dels referents mitològics, el treball de lèxic tan amorosament acurat: els noms dels ocells, els noms dels vents, dels insectes, de les roques, etc en són exemples. .

Un jo poètic que contempla i s’embadaleix amb el trànsit de la llum i amb la vida d’un entorn a voltes virgilià, a voltes dur i feréstec i alhora un jo poètic vitalista i lluitador per un país que també transita entre la llum i les ombres (1)

©Carme Andrade

(1) Resum de la presentació de Cap al tard realitzada el 30 de novembre de 2022 a la Biblioteca Pública Xavier Amorós de Reus.

Cues de sargantana de la poeta Isabel M.Ortega Rion

Quanta vida enyorada, quanta salabror a la boca, quanta vida evocada des de les boires de la infantesa… Quanta nostàlgia materialitzada en pur lirisme, quanta foscor  i quanta claredat en els racons més ombrívols del record, quant desig d’immortalitat, quant dolç desengany sublimat en versos d’esponeroses imatges.

L’ocell cau del niu: les seves potes són arrels, el vol impossible. Els sons de la infantesa, els jocs, les cançons de parar i una religió que castiga i culpabilitza les ànimes felices i despreocupades de les nenes d’una época en blanc i negre.

Dibuix de Rodin

Uns versos que eleven a categoria poètica les anècdotes quotidianes d’un context social i polític fosc, en què s’hi pot veure reflectida tota una generació de dones. El fil d’Ariadna funciona com el cordó umbilical que possibilita el coexistir amb la incertesa dels enigmes. El relat fet a mida dels nostres records, les baules, els forats negres que omplim per la necessitat d’explicar-nos. La troca de llana que es cabdella a dues mans, el llençol plegat a dos, aquells gestos quotidians desats a l’armari familiar, un món amb tot els matisos del gris. El vagó del tren, aquella consciència… les capses, els receptacles, l’úter i  la reivindicació del no fer-te gran, l’enyor de la benaurança uterina,  el regust de les ensenyances del Petit Príncep que rebutja el món dels adults, el pessebre com a testimoni d’una llunyana felicitat infantil. Les proporcions: prendre mides i marcar-les amb un punt a la paret. No hi ha retorn al creixement, la vella cinta mètrica està feta miques. L’infant que ploma pollastres sense que li faci fàstics. El fàstic, el fi de la innocència vindria més tard.  I la por a l’ofec. El nen ofegat només veu el blau del cel. A Cues de sargantana ressonen els sons de les cançons infantils i els sons dels boixets triquitrec triquitrec en les tardes femenines d’estiu.

El gust pels cercles , les esferes,  les el·lipses, les bombolles de sabó, els fetus dins de les ampolles, la por de créixer altre cop. I la mort des de la mirada de l’infant: la nena és aprop de tot, els vells hi són lluny. L'àngel de la guarda, la dona soltera, la tieta i els seus secrets.

La cua de sargantana un pic tallada continua viva…com nosaltres després de la tragèdia malgrat que res serà com abans de perdre la cua. A les classes de ballet la nena girava, girava, com la petita ballarina de la capsa de música i altre cop el cercle, la rodona i l’eternitat del grill, els cavallets de la fira en el seu viatge constant en rodó. La por a morir, la por a viure, la mort esperant-la amb les vísceres del temps a la mà i altre cop la por a créixer, la pèrdua del paradís infantil i de l’univers càlid de la llar, la caseta de nines. El desengany,- no eren els reis, eren els pares- , o el bíblic Llàtzer en clau de falsedat.  Quan estiraves els llençols amb la mare volies acompanyar la simetria dels plecs i no sempre ho aconseguies. A Trinitat són tres dones: la que no entén, la recordada i la mèdium que actua com a veu de la consciència entre unes i altres. Poesia del jo que es desgrana en la complexitat dels molts jo.

El triomf de la paraula de la poeta  per descriure allò immutable, la immortalitat a l’encalç. Juguem a tocar i parar en les corredisses vitals i parem quan ens toquen. I parar és un nou repte en el creixement inevitable. No és el parar de fer un stop, ho entendran qui hagi jugat quan eren nens a les cluques de parar o d’amagar. El parar són els reptes que ens posa l’ofici de viure, els entrebancs, potser les absències no volgudes però inevitables.  Aquesta mestria poètica d’ampliar els significats com les pedres que llencem a l’estany i multipliquen les onades. Una poesia del bell capvespre,  com una tarjeta postal en què la tarda decau amb amorositat i sossec. El passat com a tatuatge, com a nafra, com a cicatriu de l’ànima. La poeta pensa que tot s’acaba fins que pensa que res no s’acaba. En aquest trànsit del no al sí, de la negror a la llum, la veu de la poeta ens retorna a la claror, a l’escletxa necessària i no debades acaba amb una lloança als déus de l’olimp que sense ser-hi, hi són, que ens retornen al no temps en la lluita eterna a la recerca de la immortalitat. Així, la paraula i el verseig que ens recorden les divinitats acompleixen la missió d’evocar-nos una vida a mida. Els poetes amb la seva alquímia versaire porten el segell de la immortalitat imprès en les seves ales de foc. Una proclamació en veu alta de la poeta Ortega quan ens deixa entreveure al llarg de tot el llibre, que contra l’oblit, la paraula i si és poética, millor encara.La paraula poètica com a sopluig en la intempèrie. 

     

 © Carme Andrade

El Bres de les Fargues el conformen vint-i-un poemes: catorze a la primera part i set a la segona. Obrint el llibre el primer que destaca és l’aparença d’un poemari de tall clàssic. Els poemes estan construïts  amb versos de deu i dotze síl·labes, un tipus de versificació  molt abundant en la literatura medieval i clàssica. Amb aquesta tria mètrica, la poeta dóna coherència a la idea de matèria perenne d’allò que ens parla al llarg dels poemes: de l’olivera, dites fargues.  Un arbre antic i clàssic, un arbre mil·lenari.

El bres és el lloc refugi, l’espai on dorm el nadó al qual protegim. La paraula bres per similitud fonètica ens remet a una altra, el bes, les connotacions de la qual són properes a carícia, consol i a estimació. Establir vincles amb els arbres i amb un paisatge en concret,  això és el que fa la poeta. El seu discurs està construït des de la vinculació espiritual intensa i profunda amb aquesta natura feta de segles. Des de la contemplació a la connexió. Des de la humilitat de sentir-se unida a un entorn estimat i, com diu la poeta Chantal Maillard: Pel meu cos viatja la fecunditat fosca i continguda dels líquens i de la molsa dels boscos immensos.

Conxita Jiménez en aquest recull ens torna a sorprendre per la bellesa formal del seu missatge poètic. Un missatge on retrobem les veus de l’antic, de l’ancestre, les veus de la terra que ens interpel·len  i fan sentir-nos en els orígens tot i sent conscients de la pèrdua de la unió amb la natura. La bellesa dels troncs vells, de les esquerdes, del moviment de les arrels, de les textures i de les ombres. I tot ens parla de  nosaltres mateixos. Arrel, tronc i branques. Som arbres. L’arbre arrela i té conviccions molt potents que el fan aguantar-se ferm, puja dret sobre la terra i enlaira la seva capçada cap al cel i al sol. I busca la llum i gràcies a ella i a l’aigua de la terra s’alimenta. Aquest és el mestratge de l’arbre. I n’admirem la seva fortalesa, la seva capacitat de superar maltempsades, les nevades, les gebrades, les tempestes, la capacitat de rebrotar, i malgrat les vinclades produïdes pels vents continua ferm i malgrat tot, l’aspror dels seus fruits es transforma en agradable líquid al paladar.

Arion és el nom de la finca situada en la conca de La Sènia  on es troben els trenta-cinc exemplars d’oliveres mil·lenàries, font d'inspiració del Bres de les fargues, una de les quals està considerada de les més antigues del món, plantada l’any 314 DC. Fins i tot el nom de la finca presenta aquestes connotacions clàssiques esmentades anteriorment.  Arion fou un músic i poeta del segle VII ac de l’illa de Lesbos, fill d’Oncea i Cicló. També és un cavall de la mitologia grega, fill de Posseidó i Demèter. En grec significa el més fort, el millor…

Les pedres, l’aspror i la seva bellesa, els bancals, la feina ben feta, feta per durar, tot té l’aire de l’eternitat. Cada poema, un bancal; cada pedra, un mot. Pedres mullades per la pluja,  esberlades pel pas del temps, pel sol, pel fred; la soledat de les oliveres,  la nit, el silenci del qual neix el pensament i la paraula i el silenci es transforma en poesia. Una poesia que exalça la vida vegetal, un càntic a les forces de la natura que lluiten per sobreviure, un cant a l’eternitat, a allò que perdura, a l’alenada dels anys que impregna el brancatge i a la humanitat de l’arbre que respira, recorda i sent. La farga és filla del silenci i de la pluja rebuda com un bes, filla també de les gebrades que esquartera i obre escletxes al brancal. El paisatge és aspre, polsegós, pedregós i  rude però de forma miraculosa fa brostar el fruit carnós, sensual de les olives. L’arbre es conjura per oferir, per donar. Un mestratge de vida.

Set poemes més configuren la segona part, El clam de la terra.

En aquests poemes ja és el crit, el clam de la denúncia. Una alerta al perill de desarrelament. Una alerta poètica, una reivindicació d’un paisatge que pot desaparèixer definitivament. El drama del transplantament cap a noves terres de la qual no tenim memòria, el record del bres antic et crema. Saben a flors ferides quan enyoren rames. Substituïm rames per família, per amics... No és una imatge que podríem transferir als exilis forçosos de la humanitat? Els arbres són humans. Els humans som arbres. I el paisatge el configurem les persones amb les nostres accions o amb les nostres inaccions. I del paisatge de les fargues ens parlarà tot seguit el geògraf Jaume Salvat.

Moltes gràcies.

 © Carme Andrade

Destil.lacions, Ed. Neopàtria. Carme Andrade

Sinopsi

Destil·lació. Del ll. destillare, «deixar caure de gota en gota».

La destil·lació poètica és el mètode de separació de substàncies diverses basat en les diferents volatilitats que presenten cadascuna. Aquest procés s’utilitza sobretot per a separar o purificar els components d’un mateix cos conceptual per tal d’aconseguir el màxim d’elements essencials en el bastiment del poema. Requereix un temps de repòs en profunditat i un deixar caure gota a gota per tal que tots aquells components superficials, siguin formals o conceptuals irrellevants, es vagin reduint i a la llarga es vagin volatilitzant i el que en resti contingui una alta concentració de l’element essencial.

Resumint: el meu treball poètic té molt de garbellar, separar, suprimir, liquar, volatilitzar, rastellar, aclarir, podar…

Carme Andrade ens explica:

http://carmejant.blogspot.com/2018/03/destillacions.html

Ressenyes

1.     L’editor ens diu 

Vers lliure. Poesia diàfana, allunyada d'hermetismes vacus, pouada de l'experiència personal. Imatges senzilles i ben construïdes, algunes d'elles destacables per la seua bellesa i la seua efectivitat.

La poeta fa una aposta rotunda per la vida, per una vida viscuda amb intensitat i amb alegria, alça la veu en contra del pessimisme i el deixar-se arrossegar per la monotonia, per la rutina. Per a guanyar-la demana la complicitat de l'amor i del desig. També hi ha un apartat per al record, la memòria dels amors de joventut viscuts amb una gran intensitat, però ara els amants són més madurs i la impaciència vibrant ha donat pas a un ritme més calm però no per això menys intens. Es rebel·la contra eixa necessitat d'oblidar que diuen que té l'ésser humà per sobreviure, és un moment en que el seu cant apassionat abasta la nota més alta.

Cap a les darreres pàgines, on trobe que ha canviat el to inicial del poemari, hi ha poemes com ara "Vertigen" amb una força i una intensitat remarcables. Hi ha d'altres com "Cor d'un temps  salvatge" on la poeta deixa de contindre la seua creativitat i es vessa en un torrent d'imatges contundents.

El darrer poema d'una manera molt escueta intenta resumir-nos tot el que ha dit, tot el que ha viscut, què aprés i per a què li servirà.

2.     El poeta i Mantenidor dels Jocs florals del Rosselló, Eduard Miró i Saladrigas, va destacar-ne:

Un poemari vital, un cant a la Vida en majúscules, ple de foc, de nits, d’aigua, llunes, paisatges, estacions de l’any, universos, instants irrepetibles, desig i tendresa. Un enaltiment dels instants. Un despullament continu amb llenguatge molt acurat. Som davant d’un corpus unitari molt ben estructurat. Una poeta que encara no ha dit la seva darrera paraula.

Destil.lacions

Text de la presentació de Destil.lacions.15 de març 2018 a la seu d' Òmnium Baix Camp

Bon vespre,

En primer lloc, el  meu agraïment a la gent d’Òmnium, una casa sempre oberta a tothom, en especial a les persones que estimen la cultura i el país; gràcies estimades rapsodes i amics del Safareig Poètic, un agraïment a la Magda Borrull, la nostra coreògrafa, que està rumiant moviments escènics basats en Destil.lacions...i molt especialment agraïda als que avui sou aquí i als que avui no han pogut venir, però sapigueu que hi haurà una segona versió d’aquest acte en format coreogràfic, versió, que farem de ben segur a l’Espai Amill de Vinyols.

Marc Chagall. Dibuix a llapis. 

No explicaré què és Destil.lacions. A partir d’ara Destil.lacions ja no és meu, és dels lectors. El lector dona nou sentit a allò que un altre ha escrit i això és per mi literatura. Jo ara només us convido a submergir-vos en els rius subterranis que nodreixen aquests poemes, un dels quals és un riu intern i permanent que en diem desig. Com diu en Murakami no hi ha res més cruel en aquest món com no desitjar res. Fins i tot el no desitjar res a la manera budista és també desig.

I el desig està molt relacionat amb l’escriure. A les persones que ens agrada escriure, en les èpoques que no ho fem hi pensem igualment, està latent en nosaltres, de la mateixa manera que el desig també està present i latent en les nostres vides.

La poeta Alejandra Pizarnick es pregunta com expressar el desig de ser...

La cultura, la literatura i l'art ens ofereixen la possibilitat de ser nosaltres mateixos com individus i com a col·lectivitat. Davant de l’amenaça de prohibicions, de la manca de llibertat i d’expressió només tenim el camí de l’afirmació personal i col·lectiva, del no claudicar a la tradició humanista, a les nostres arrels, a la nostra manera dinàmica de ser d’aquest país, a la nostra llengua.  La cultura és l' arma a la qual no hi renunciarem mai. Desig de cultura, desig de llibertat, ambdues indestriables.

Imatge de la portada de Destil.lacions. Ed. Neopàtria.

  I el desig està vinculat al viure i la vida no sempre és tranquil.la, no sempre és un edifici dissenyat i executat segons el nostre caprici. No és previsible. El desig és consubstancial a les ferides. El desig és incertesa, de vegades comporta silenci i foscor. Els vendavals, els aiguats i les tempestes deixaran a la pell senyals i cicatrius. Arribarem del naufragi nus i exhausts a una nova riba que ens acollirà i de mica en mica sentirem com s’allunya la tempesta. Bressolats per una calma suau assumirem que cal aixecar-nos i començar de nou. Haurem après la lliçó del nàufrag: el despertar a la renovada vida.

I el desig amorós per l’altre?

L’ésser estimat només és un continent: el que jo desitjo és el desig (R.Barthes). En realitat és així. El que els psicoanalistes en diuen la transferència. Per mi, tu no ets tu, ets el que jo invento de tu, o el que inventa el meu desig (Lacan). Així l’altre es filtra a través del que jo desitjo, no del que és en realitat fora de mi, fora del meu mirall. Quan la careta de l’altre cau, sigui per la meva ceguesa, sigui pel devenir de les coses, caldrà de nou guarir les ferides i tornar a ser nàufrags...

I la poesia? Què hi fa aquí?

La poesia verbalitza els naufragis, els fragments de l’experiència que es van acumulant en una mena de buit interior i que els va dotant de vida pròpia poètica, i que no hauríem de confondre amb allò que coneixem com a vida real, com a biografia. La literatura actua com la fada amb la vareta màgica que, tot i situant l’experiència en el terreny que li és més plaent, modifica podant, perfilant, transformant, situant i destil·lant. En Destil·lacions hi ha la necessitat, encara que no sé si aconseguida, d’avançar cap a l’expressió d’allò més essencial, cercant la intensitat en el contingut i en la forma. Per què no dir directament el que volem dir sense una palabra de més i de menys? (Virginia Wolf)

Em sento admiradora i cada vegada més a prop del que suposa el moviment zen en les nostres ànimes occidentals; valoro més allò que no es diu explícitament que allò que es veu. Un camí difícil i arriscat.  Valoro el buit com un cos ple de significat. No fa gaire, vaig aprendre que la mirada artística de la pintura japonesa es caracteritza per valorar en una pintura la quantitat de cel, de buit, en relació als objectes,  als arbres etc,   en proporció de ¾ parts de buit. El valor del silenci front el soroll mediàtic. Parlem molt però diem poc, mirem molt però veiem poc, sentim molt però escoltem poc(Rafel Argullol) i sento la necessitat d’acostar-me a la saviesa de la mare natura per distanciar-me del brogit i connectar-me en el que ens queda dels orígens. 

Front els monoteismes de tota classe que intenten anul·lar les nostres diversitats, em faig meu el pensament de la poeta Chantal Maillard quan diu el següent:

Pel meu cos viatja la fecunditat fosca i continguda dels líquens i de la molsa dels boscos immensos. Ànima pagana, la meva història està lliure d’amos omnipresents, pagans  i gelosos.

Moltes gràcies i tot seguit, gaudirem del treball d’una altra bugadera poètica, la Mònica De Dalmau, amb un treball que pren com a referència la poeta MMercè Marçal.

© Carme Andrade

Escrit és crit, de Mònica De Dalmau

Escriure és crit de Mònica De Dalmau ha estat guanyadora del primer Premi Carles Hac Mor, a plaquettes d’escriptures subversives que convoca editorial Fonoll.

A continuació la presentació de l’obra Escrit és crit, de Mònica de Dalmau, realitzada a Lleida el 7 de febrer, al bar del Teatre de L’escorxador.

Aquest acte ha format part de les Jornades “PER MOR DE L’HAC. CONTRAHOMENATGE LLEIDATÀ A CARLES HAC MOR” 

Escric: crit.

Cric i escric.

Ric I escric.

Ruc i ric?

De tant ric, ruc i ric. 

Cris: Crist sense T

Eri amb T el crit-eri ?

Permeteu-me que comenci amb un recurs lúdic per situar-vos en la meva coneixença de la Mònica. Ens vam conèixer en un afer poetic l’any Vinyoli, però ens vam REconèixer a través de l’escriptura i mitjançant el facebook amb jocs de llengua semblants a l’anterior. Ella iniciava el joc, sempre l’inicia ella, i jo picava del seu ham divertit i d’aquesta manera anàvem construint, reconstruint i deconstruint  tirallongues d’escrits com crits llibertaris. Així va nèixer una amistat poèticodivertida  que més tard es traduiria en projectes de performances buganderes passejats en alguns escenaris perduts de la catalana terra amb el pas sigilós de les formigues, animalons que durant un temps van poblar els nostres alliberats cervells.

Per part meva, també va nèixer una admiració per la seva escriptura espontània i fresca que empelta els whats app que envia, els facebooks i els mails, però que va més enllà de tot això i que miraré d’exposar a continuació.

Parlem del ritme dels poemes. Contenen cadències musicals naturals: aigua saltant pels penyals que de cop es talla de forma abrupta. Pura natura. Què esperàveu? Arrodonir la peça poètica? No, el tall és consubstancial a la seva poesia.  Una poesia de tall, una poesia de trencament, sobtat, sorprenent. La incomoditat per a l’esperit ordenat, vet aquí.

ELS TALLS. EL TROSSEJAMENT. EL COLLAGE

I la fragmentació. El tot és fragmentació. En cada fragment el tot hi és present i sense pretensions. Vegeu a continuació com cada vers conté  un món i com es desencadena un relat am desenllaç sorprenent:

Prudència de ment/ Cadència de mà/ Demència de gir/ Urgent blau/

I el collage com a reflex del trossejament que vivim en les nostres societats allunyades, - almenys aparentment- , de l’origen. En el collage potser anem a la recerca d’un tot que se’ns devia  arrabassar en algun moment de la nostra evolució. En l’home atrapat dins de l’ampolla d’un dels collages de l’artista Pep Quer i que acompanya l’obra poètica, l’home està atrapat com l’insecte en l’ambre. Una obra la del Quer que actua en aquestes plaquettes com un rerefons que sustenta la lletra. No decora: sustenta, alimenta i ambdós, escrit i imatges es retroalimenten. A voltes són unes picassianes textures i en altres ocasions oníriques visions atemporals.

Els crits escrits de la poeta també estan enganxats a la gola i malden per sortir a la llum. De la foscor a la claror.

SENSE VOLUNTAT DE RECERCA

I tornem al text. La transformació. La recerca sense intencionalitat investigadora. Les mixtures lingüístiques i les mutacions del llenguatge. El gust pel verb/vers  subvertit en cos i ànima. El cos del vers que de vegades sembla irradiat dels ecos antics amb gust provençal: A brasa i cendra/ per resposta oc.

L’aigua/ llengua es desvia a causa d’una pedra, d’un tronc… de sobte ja no raja, silenci o fa salts i figueretes. Desfer per fer. (Des)tornar per tornar. No sense l’instant abrupte que ho pot malmetre tot o que pot donar origen a un nou rajolí d’aigua o a un nou i inesperat viarany. La mare s’allibera del fill que portava a la panxa. No en té la voluntat. Els versos, un assalt a la raó. Alliberem les paraules de la presó.

A tall, rodanxa/ de vida cogombre/ en àcid represa/ es lliura escatant/ pels tasts a oir / No alimenta / Ventricular cafeïna / asserena/ la dual bomba.

La vida, el tall, l’acidesa, el cor i  de nou la vida.

Crit a la vida.

Amb els poemes de la MDD ens allunyem dels excessos intel.lectuals o intel.lectualitzats de les nostres mirades artístiques i ens dirigim cap a la vida/paraula nua que ens ataca per sorpresa, que ens proporciona plaer, que sempre ens colpeix per inesperat o per incomprensible ( cal comprendre de forma racional racional tot el que ens arriba pels sentits o el plaer no necessita comprensió?)

El descobriment sense artificis. El joc ingenu i lúdic de la llengua que és sacsejada, pertorbada segons la tradició (quina de totes les tradicions?), la llengua com una matèria física renovada gràcies al tractament alliberador que la deslliura de tensions i convencions. La frase que sembla que  s’estigui fent, que no hagi acabat de dir, les tirallongues. Crema les hores, /canta un plor, /entusiasma la pressió, /seu amb nus de corbata, /mastega llenyosa fe, /busca la pregunta, /i descansa prou.

No se us fa visible aquest personatge sol, nu, davant de la incertesa?

Els canvis sintàctics inesperats, el caos productiu, l’humor, la ironia, com un recurs per fer-nos baixar altre cop a la realitat més immediata com qui ens vol transmetre que al cap i a la fi no n’hi has per tant:

Avui, macarrons amb tomàquet

o

Esperin lletres/ per fer-ne sopa/ que jo, només de copa/ em sé malmetre

© Fotografia i collage de Pep Quer

EL PLÀNCTON

Però el compromís hi és. Des de l’angle oposat al que estem acostumats, però continua havent-hi una mirada, un ull crític, una tria sense voler triar. No és parlar per parlar en una verborrea estèril. L’automatisme sorgeix espontàni del cervell i de l’ànima de la MDD. L’automatisme s’alimenta d’un ric plàncton.  Si no hi ha aliment, si no hi ha teca, l’automatisme és un nyap, una estafa. Per què dir-ne només automàtica o espontània? Canviem els termes. Escriptura que sorgeix del pòsit vital i del pòsit intel.lectual, intuïtiu, popular o culte de la poeta. No sorgeix del no res. Si sortís d’una terra eixorca, poc adobada, l’aigua seria una aigua tova desmineralitzada. I l’aigua de l’escrit és crit  és aigua mineralitzada que raja amb abundància. Els minerals constitutius són subterranis , l’aigua que llepa una vegada i una altra les roques que troba al seu pas i les absorbeix: esponja. La poeta esponja, la poeta magatzem, la poeta que vomita, que escup sense intencions. El plàncton que alimenta el present de la dona poeta.

NO VOLER DIR RES ÉS DIR MOLT

No era necessitat. Era vòmit. No un pap buit: estat indòmit.

Més que necessitat, vòmit. Acte reflex. L’escriptura convertida en crit, en vòmit. L’escriptura, una necessitat fisiològica que obliga, que no té cap més sortida natural que obrir-se pas a l’exterior, a la superfície, al món. De la cova a l’aire lliure. De les capes profundes del subconscient s’obre pas i salta sense avís. Aquest és el camí de la creació sincera, del raig, del doll. El camí del prescindir de la voluntat de dir res, encara que sempre diem, fins i tot o potser més, quan diem que no diem o quan no diem res.

“El llenguatge crea llenguatge; és el llenguatge el que diu coses. Quan no volem dir res és quan en diem més de coses. I és que no es tracta pas de no voler dir res, sinó que es tracta de resoldre el prpblema de “voler”, de la voluntat, ja sigui de dir, ja sigui de no dir. La voluntat no té res , o molt poc, a veure amb la poesia paraparèmica. (C.H.Mor al pròleg de Tant per tant, subpoemes).

Per altra banda, res del que diem o del que no diem ens és aliè a la nostra condició humana, és a dir a la nostra biografia. Voler escriure ja és una intenció,- continuem amb Hac Mor-,  encara que en la MDD la intenció sigui gairebé un acte reflex, un acte reflex que es nodreix dels nostres miralls interiors, dels seus, de la nostra experiència humana en contrast amb la natura, amb el món, amb els altres, amb una mateixa. Sense anàlisi no podríem fer aquestes reflexions perquè tot es troba en les estructures profundes de la personalitat. Psicoanàlisi i literatura.

Vaig ser / ahir / com una pedra/ còdol de tots/. Ara corba / em rellisca tot.

Ves si no em direu que en aquesta successió tallant de sintagmes no hi ha un minirelat de l’existència que conté el màxim de significat.

Acabaré amb una reflexió al voltant del poema intitulat silenci, blanc o no poema, que trobareu a Escrit és crit, un homenatge als artistes i pensadors que han portat fins al límit allò de No hi ha res a voler mostrar, que no és el mateix que No hi ha res a mostrar. El silenci és contingut, no és buit, a la manera del músic i pensador John Cage quan diu que  

No hi ha silenci sense so i soroll. No hi ha nit sense dia. Sense l’existència del silenci, la música seria un estat acústic perpetu, les vibracions es produïrien sense parar i tot seria un infern de sons i sorolls. El so l’apreciem gràcies al silenci. El silenci no és buidor. El silenci també és plenitud.

Des d’aquesta perspectiva que sembla capgirar les nostres mirades acostumades a omplenar-ho tot amb coses, - la major part fútils- , us convido a mirar el buit i l’aparent NO RES també com a formes possibles de dir o de no dir, com bonament us plagui. I com no, us convido a xalar amb els versos alliberats o vomitats, com li agrada dir a ella; que li seguiu la pista a les xarxes i també que gaudiu de l’esplèndid treball plàstic de l’artista Pep Quer.

Moltes gràcies

© Carme Andrade

L'usurpador

Àngels Moreno, L’usurpador

(L'usurpador, XIX Premi de Poesia Maria Mercè Marçal 2017)

Fins que no has excavat uns quants metres avall avall en el pou dels versos morenians o en les seves fractures poètiques no comences a assaborir el que la poeta ens proposa.

Usurpa qui pren. Usus = dret d’ús que tu tens sobre les teves coses i rapere, arravatar, robar amb violència. Algú et roba amb violència el que és teu. Et saqueja a tu o als teus béns.

Cau la nit

que iguala en usurpar

Ara que ser mare és deixar-se usurpar

(Lucia Pietrelli)

Podria començar parlant de les sensacions que et queden enganxades a la llengua i a la gola després d’una primera lectura perquè la poesia de l’Àngels Moreno és poesia d’alt voltatge. Tot en ella és profund, intens i esquarterat. Després d'una primera lectura antropòfaga, és a dir, impulsiva i només amb els ulls dels sentits, hi ha una segona lectura més pausada mirant de descobrint els llocs amagats per on ens vol aconduir la poeta. Aleshores és quan pren sentit una cita introductòria de Maurice Blanchot: 

...escriure és acollir l’absent encara que no el reconeguem...

En aquest absent es conforma el nucli de L'usurpador. Un absent que és tant el buit del subjecte, (un buit que tots portem a dins), com el mateix subjecte. (En la dedicatòria que la mateixa autora em va fer al llibre entre altres coses em desitja que em trobi amb l’Altre amb majúscules). L’absent també deu ser l’Altre.

Una poesia empeltada d’una substància molt antiga i profunda, com si recollís un testimoniatge ancestral i ens el resitués en l'era postmoderna.  L'Absent, l'Altre , l’Incert, el buit i la fragmentació, tot de conceptes que ens remeten a una mena de pèrdua metafísica que diria que va més enllà del pur esteticisme.

Creure que poder és foradar,

però el forat és l’única peça,

tot l’incendi.

.../...

No es pot escriure.

Ja no és possible.

Per usurpar hem d'extreure alguna cosa d’un lloc; en el lloc ha quedat  un forat, ja no hi ha el que hi havia. En el gest d'usurpar, en l’acció de prendre algun objecte per força hi ha una rotunditat del gest sense la qual no hi hauria usurpació. Així, fracturar, rompre, rebentar, excavar, fissura, esventrar, arrencar, estrebar, escletxa, incisió, tall, expulsar, travessar, estilet, xarrupar, xuclar, ferir, escoltellar i expulsar, vomitar i escopir són imatges per visibilitzar la pèrdua arrencada de forma violenta.

La poeta ens parla del buit que portem dintre i del buit que som, és a dir allò absent després d’haver estat arrencat. D’aquí  tanta cavitat, tant de forat: escletxa, abisme, cavitat, fenedura i també tanta cicatriu, paraula que utilitza sovint. La conseqüència de tot plegat és el desgast, l’esllavissament, el sotrac, el naufragar, la devastació. 

La seva professió li proporciona el llenguatge que necessita per salvar la seva poesia dels espais habituals i tòpics i situar-la en unes coordenades d’afortunada bellesa, fent que mots com geniva, injectar, fractura, aurícula, alvèol, cadàver, nòduls (els nòduls de la nit, sublim), sang (paraula molt habitual), raneres, epilèpsia, apèndix, cadàver, glàndules, espasme, arrasar, diàstole, fibres, língula, pulmons mortalla etc. esdevinguin poesia pura gràcies a una mena de conjur en un acte d'alquímia poètica. 

El trencament i el tall. És una poeta de talls. Trenca la sintaxi, la talla, la disecciona, la reinventa.

Aboca’t a la finestra
i vine’m de tu.

És més una poesia de l’experiència del llenguatge que de l'experiència  vital - encara que és molt difícil desprendre'ns de tot d'això que ens acompanya sempre i que en diem vida.

Els dits de la veu, el temps és una mà, els nòduls de la nit...

Descompon, fragmenta i en aquest aparent caos sorgeix el desig de totalitat. L'intent desesperat dels poetes per copsar el que obstinadament se'ns fa invisible, potser a causa d'aquella primera usurpació i en conseqüència el buit original amb què ens vam convertir.

Fotografia: Carme Andrade

La poeta, en un moment de la seva intervenció ho il.lustra de forma fefaent. Allarga la mà per assenyalar-nos una pila de llibres i ens diu aquí hi ha la prova que tots anem buscant coses però allò important és el que encara falta per dir, tot el que hi ha fora de tot el pilot de llibres escrits.(1)

Poesia d'alta volada, molt ben alimentada i encara millor digerida i tal com ella mateixa ens relata: L'obra mai no està sola, sinó que forma tot un sistema d'intercomunicacions amb obres precedents, paral.leles i, per què no, futures. Així amb Maria Mercè Marçal, Maurice Blanchot, Antonin Artaud, Octavio Paz, Alejandra Pizarnik i Jaume Pont he tractat d'il.lustrar el concepte d'usurpació, on el concepte, la imatge, el lloc/joc del jo i de l'altre es diferencien o es fonen l'un amb l'altre, deixen l'escletxa, el buit, la claror o la llum.(2)

(L’úter, la primera llar, el primer bressol)

M’atreveixo a parlar de poesia uterina: 

Creix enganxat com una llémena
.../...
germina en el cove, s’atansa, invicte

Sublims els poemes que conformen Màtria. Poemes de l’embaràs, de la concepció, on el dolor, el crit, el fred, l’espasme, el coàgul no deixen espai als tòpics als quals estem acostumats. El dolor del naixement a conseqüència de l’extracció, de la usurpació. I altra vegada el buit, el forat, el dins, el fora, el jo i l'altre.

Has vingut amb els ossos
a l'úter que t'expulsa.../...

Us invito que us deixeu usurpar, us deixeu xuclar per una poesia que tal com escriu Vicenç Altaió en el seu magnífic epíleg: Una poesia, la d'Àngels Moreno, que viu l'exili del sagrat tot excavant les entranyes de la poesia mateix, el que s'escriu.

© Carme Andrade

(1) i(2) Intervencions de la poeta en la Jam poètica organitzada pel Safareig Poètic l'1 de febrer de 2018 al Bar de l'Orfeó Reusenc.

Decreación, Anne Carson

Anne Carson, poeta canadenca i professora de grec ens ofereix  el volum Decreación, traduït al castellà per Jeanette L.Clariond.  

Decreació és un terme que, segons Simone Weil, citada en nombroses ocasions per l'autora,  significa que l’ésser no es fa sense dissolució prèvia.

            Todo cuanto hemos deseado, se deshila.

L’ésser es comprèn en tant que fragmentat, en tant que re-creat per l’art en totes les seves formes.

            

            Destruir lentamente los ojos desde el interior

I el paper primordial que tenen els somnis en aquesta recomposició de l’ésser.

            El contenido del sueño como poesia involuntaria en un estado saludable 

(E.Kant)

El primer poema del llibre.

Cadena de sueños

Quién puede dormir cuando ella…

a cientos de millas oigo ese vasto aliento

avivar sus cubiertas agitadas.

Cicatriz tras cicatriz

los eslabones

cascabelean una vez.

Navegamos madre en un océano sin barcos.

piedad por nosotros, piedad por el oceáno, navegamos.

Assaigs, poemes, escenes de dramatúrgia, llibret per una òpera, llistes, tot plegat una espiral de foc poètic de difícil classificació. Inclassificable Decreación que avança pels laberints dels somnis  acompanyada de Safo, de Virginia Wolf, de Samuel Beckett, de Plató, d’Ovidi, d’Homer…

                            Acaso fue Ovidio quien dijo, Tanto viento enmudece las piedras.

                     Ya que el alma parece ser inmortal…el hombre (que ha llevado una vida digna) bien puede sentirse feliz en su camino hacia el Hades. (Plató. Diàlegs)

Un capítol molt interessant és l'assaig comparatiu sobre alguns aspectes de l'amor segons tres intel.lectuals : Safo, Simone Weil i  la misteriosa Margueritte Porete, escriptora mística, nascuda l’any 1310 i condemnada a la foguera per haver-se atrevit a escriure un assaig considerat heretge sobre l’amor diví.

© Carme Andrade