Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Assaig. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Assaig. Mostrar tots els missatges

dimecres, 12 de juliol del 2017

Hanuman, el mono gramàtic

Hanuman, el déu mono de la constel.lació hindú arriba de la mà d’Octavio Paz investit de saviesa gramática. El Mono gramático és una reflexió sobre els límits d’aquest fenomen alhora natural i artificial que en diem llenguatge. És l’intent d’esmicolar-ne el sentit per capbussar-s’hi i comprendre’l. Un intent metaforitzat en un camí, un passeig protagonitzat pel mateix autor i una dona, Esplendor. Una passejada fins arribar a Galta, un temple hindú del Rajasthan. En el trajecte, l’autor va desgranant un pensament metalingüístic, filosòfic i poètic. Empeltat d’orientalisme, les seves reflexions ens condueixen pels racons de l’ara, del temps que s’escola i del moviment de l’instant, tot i arribant a la conclusió que la saviesa rau en el trànsit de l’estat de persistència al del canvi. La sabiduria, -transcric-, no está ni en la fijeza ni en el cambio, sino en la dialéctica entre ellos. Vistes així les coses, semblaria que parlem d’un assaig però en realitat allò que sedueix del text són els nombrosos fragments  que el converteixen en un sublim poema en prosa on les ruïnes dels temples i la natura que hi creix entremig  acompanya l’escriptor en un passeig: un trànsit cap al coneixement. La gramática i la natura s’agermanen gràcies a les analogies i imatges que van apareixent al llarg del text. Un text que ratlla amb el surrealisme, de fet, Octavio Paz n’és un dels seus seguidors.
Las lianas de las letras…los lazos de las vocales,…los garfios de las consonantes…arenales de letras etc. (cit. text.) Les analogies de la natura amb el llenguatge són captades per l’ ull inquiet de l’escriptor capaç d’atrapar els mínims moviments i les ombres que es produeixen en els avatars oscil.lants de la natura canviant.
Fotografia: Carme Andrade
Esplendor és una dona poema a la que hi dedica paràgrafs plens d’erotisme. De la lectura dels esmentats paràgrafs sorgeix la pregunta inevitable: Esplendor té veu pròpia o és un bell apèndix del cos del Mono gramático? L’amor, definit com l’intent de fer de l’instant una eternitat, una victòria contra el temps, un endevinar l’altre costat. L’erotisme: el llenguatge del cos. Cos i llenguatge es superposen; cos i natura també.  Les analogies entre els tres conceptes caminen plegades amb una bellesa que sedueix el lector atrapat per la profunditat de les imatges i per les subtileses que s’hi endevinen.  I la poesia com el camí per trobar els límits del ser. Hanuman, el mono savi del Ramayana interioritza la lectura com un camí: la caligrafia és la vegetació i caminar és llegir el món. Els signes i les frases s’arrengleren i formen pàgines que s’obren, es despleguen i obren un camí. El final no importa. I el cos estimat també és un mapa de senyals, de signes i d’arbredes…/… i lluvia de universos sobre el cuerpo de Esplendor que no es cuerpo sino el río de signos de su cuerpo, corriente de vibraciones de sensaciones de percepciones de imágenes…

Una lectura molt especial que seduirà els lectors capaços de deixar-se captivar per un pensament ben articulat amb belles imatges.

© Carme Andrade

dilluns, 6 de juliol del 2015

Això és l'aigua

De David Foster Wallace (1962-2008) només sabia que era  un escriptor reivindicat per Vicenç Pagès Jordà i el dia que vaig llegir que d’ell era l’autor d’una mena de paràbola o eixempli a la manera de Llull, que tractava d’uns peixos que tot nedant se’n troben un altre que els pregunta com està l’aigua... vaig pensar que podia ser interessant llegir-ne la continuació.
 Doncs bé, la continuació és una publicació titulada L’aigua és això. No és una novel.la, ni és un relat, és un discurs de cloenda d’una graduació de joves universitaris dels Estats Units, any 2005. L’aigua és això és un text curt publicat per Periscopi de forma acurada i amb un format deliciós. Cada pàgina conté només 2, 3,4, 5 línies. A la primera fullejada, ja veus que tens a les mans un llibre que té l’objectiu d’anar llegint, i rellegint en petites dosis. Res, que els peixos, els primers protagonistes ens plantegen una pregunta: Sabem veure les realitats més òbvies que tenim al costat? A partir d’aquí, reflexions profundes, iròniques amb un llenguatge planer i directe. En resum, si sabéssim viure el dia a dia de forma més empàtica amb el nostre voltant, les coses ens anirien millor. Els savis antics, començant pels de l’antic orient ja ens ho deien.

dissabte, 13 de juny del 2015

De bruixes i de sardanes



La sardana i la religió de les bruixes[i] (2015), correspon a un treball molt recent d’en Jordi Bilbeny, fundador de l’Institut Nova Història i autor de nombrosos llibres de temàtica colombina.

Aquest títol atreu la meva atenció perquè tal com diu l’autor: “Mirar la sardana fa quatre i cinc-cents anys és tornar a mirar la sardana actual. Tornar-nos a mirar i qüestionar el seu sentit”. Una lectura que resitua els fets, en aquest cas la sardana, en unes noves coordenades ben engrescadores i que ajuda a tenir una visió dels llaços que uneixen el culte precristià  a deïtats femenines amb els llocs de cultes posteriors. En aquests espais coneguts, les bruixes celebraven les seves reunions i els seus balls rituals, actes que van ser prohibits i castigats amb la foguera durant els segles XVI i XVII. Les prohibicions inquisitorials van ser prohibicions no només per ser manifestacions immorals sinó per ser vestigis d'antigues creences, dites paganes. L'autor aporta una gran quantitat de documentació com si es tractés de petites peces d'arqueologia, de tal forma que amb una ordenació acurada de totes elles pot arribar a concloure els lligams entre els aplecs d'abans i els d'ara.

[i] J.BILBENY, La sardana i la religió de les bruixes; Librooks, Barcelona, 2015




dimecres, 12 d’octubre del 2011

Adéu a la Universitat

Adéu a la Universitat de Jordi Llovet
Tant de bo la lectura d'aquest llibre suscités debats i controvèrsies, però molt em temo que actualment no estem per aquests afers. Després d'assaborir-ne la lectura, em quedo amb el pensament un pèl amarg que de moment serà un crit  en un desert i en el millor dels casos serà un crit compartit per uns quants  lectors(quants?) i poca cosa més.
 He matisat el judici anterior  amb la forma adverbial de moment, perquè crec que vindran temps millors per a la cultura humanística, ja que no podem continuar, al meu parer, obviant els que ens precedeixen en ares d'una modernitat mal entesa . En aquest sentit, comencem a observar  algun petit gest de recuperació ... estic pensant en el rellançament de la col.lecció Bernat Metge auspiciada per un mitjà informatiu amb l'objectiu de difondre els textos clàssics no només a les biblioteques privades dels subscriptors,sinó als centres educatius. També reconforta l'èxit de Jo confesso de Jaume Cabré, novel.la amarada tota ella de referències i ressonàncies humanístiques. El  seu protagonista vol ser historiador de les idees i de la cultura: Ho vull saber tot. El que se sap ara i el que sabia abans. I com és que se sabia o com és que encara no se sabia. M'entens? Tornant a l'obra que ens ocupa, l'autor, Jordi Llovet, catedràtic de Teoria Literària i Literatura Comparada de la Universitat de Barcelona, ens ofereix una  defensa  apassionada i recalco l'adjectiu, una  defensa apassionada del valor de la paraula com a font per ella mateixa de cultura i saber tant abans com ara, malgrat la modernitat líquida ( Bauman) en què vivim, en què tot sembla efímer i res sembla que tingui solidesa.
El diàleg, la confrontació de pensament, la construcció del saber des de posicions crítiques i reflexives conformen el bagatge intel.lectual perdut en els darrers anys en les aules universitàries i en les aules de l'educació secundària. El llibre aporta arguments sòlids en el repàs crític que fa als sistemes educatius dels darrers anys, centrant-se en aspectes  bàsics com la pèrdua d'autoritat moral i intel.lectual del professorat,  la introducció irreflexiva de les  tecnologies dins les aules i el conseqüent abandonament de la lectura i la reflexió, així com de la implantació del Pla Bolonya, al qual hi dedica un capítol sencer analitzant-ne totes les particularitats i denunciant-ne la fragmentada visió que es va donar a la contestació dels estudiants des de les plataformes de poder ( Recordem les acampades i les assemblees continuades dins les universitats catalanes a la darreria del 2008 i principis del 2009).
Per a aquells que es pregunten què se n'han fet d'aquelles flors amb una mirada distanciada i no exempta d'una certa esperança en la humanitat  els podrà interessar la seva lectura. Per mi, ha estat una aventura força apassionant.

dilluns, 5 de setembre del 2011

La saviesa de la Toscana de Fernec Maté

La saviesa de La Toscana de Fernec Maté
No és un relat, no és un assaig, no és una autobiografia, no és un llibre de receptes i és tot això alhora. També és una exaltació de la vida "senzilla" al camp i no a qualsevol camp sinó al de La Toscana, com a Locus amoenus, com un nou Shangri La, com el paradís perdut etc. Potser és excessiva la idealització d'aquesta regió italiana, com si el materialisme o el consumisme no hagués fet entrada a La Toscana, com si fos una illa inexpugnable de bonhomia, de bona convivència, d'abundància de queviures, de bon vi, de bons formatges i d'excel.lents hortalisses i on els infants encara són educats per la tribu, no només per la família...
No sé, se m'escapa algun detall amb tanta felicitat.  Caldria anar a viure-hi una temporada. Potser que ho fem, no ho descartem. Potser l'autor ens hi convidaria si li diguéssim i és l'afany de coneixement el que ens hi portaria, no només les excel.lències del vi de la seva bodega...
Deixant de banda la ironia, està escrit amb gràcia i farcit d'anècdotes personals viscudes arreu del món, abans d'aterrar per sempre més a la meravellosa Toscana.