dimecres, 18 de setembre del 2013

Les mans de l'àvia

Les mans de l’àvia eren com talismans de la bona sort. Quan les tocava, aquell dia segur segur que  les coses no se’m torçarien ni anirien pel camí de la mala sort. Unes mans amb les rugositats dels temps difícils i de la duresa de l’aire sec de la plana.

La recordo amb el davantal de quadrets blancs i negres damunt de la bata fosca i amb el cabell recollit en una trena o en un monyo. Atrafegada, donant de menjar a les alegres gallines que piulaven com a desesperades al seu darrere. Duresa a les mans i somriure obert.

Durant les nits d’agost quan el camp exhalava aromes de blat acabat de segar,  de  romaní , de mentes i d' alfàbregues, quan es barrejaven al nostre nas totes les olors de les nits d’estiu a la plana,  l’àvia  ens feia sortir a l’era.  Cel espurnejant de punts lluminosos coronaven els nostres caps infantils; aleshores ella  anava recitant els noms de les constel·lacions i dels estels  d’aquells cels fosforescents. Per assegurar-se que ens havíem après  els noms, ens feia repetir les paraules  en forma de rodolí cantat; així ens inventàvem una curta melodia per a cada constel·lació o estel, com per exemple:  el carro gros  a la boca hi té un os, el carro petit a la boca hi té un dit, i així anàvem fent fins que l’airet de la mitjanit ens feia  entrar de nou al mas.


El mas de la plana d’on no havíem d’haver marxat mai. 
El que hi va haver a continuació de la nostra marxa a la ciutat és l’altra cara de la moneda  a aquelles hores passades a l’aire lliure on totes les coses del camp cantaven per elles mateixes, on tot  vivia amb ànima pròpia, on cada bri d’herba era un petit homenatge a les deesses màgiques de la vida, on tot s’acaba i tot torna a començar. Les mans de l’àvia que tinc fotografiades a la capçalera de la llitera  de la  cel·la  em recorden minut a minut que un dia  tornaré al mas de la plana  d’on  no havia d’haver sortit mai. I les nits d’estiu tornaran a exhalar aromes d’alfàbregues i sortirem a l'era i...

Carme Andrade

dilluns, 9 de setembre del 2013

La Bella Dorment


A una Bella Dorment, que despertà del seu somni sense petons de prínceps encantats

La Bella Dorment
ha eixit del somni,
ha vençut l'encanteri
segles captius
mots amordassats
panys forrellats.
Ha eixit del somni
a l'aire fresc de l'albada
a l'espetec de l'aigua
sobre la codolada
al ventijol del capvespre,
granets de sorra a la cara.
Res no l'atura
ni lespunxes dels esbarzers
ni les gegantines onades
ni aquell pas estret
entre rocallades.
Sent l'escalfor a la cara,
als peus el pas ferm:
                  la seva terra l'empara.

Carme Andrade

http://tumateix-llibres.blogspot.com.es/2013/09/bloc-enllacat.html

diumenge, 8 de setembre del 2013

Quan la nit fosca dels mots

Quan la nit fosca dels mots
arribi al zenit,
exaltats versos no dits
ressonaran en orelles prodigioses
i retornaran els mots perduts
als sords,
als cecs,
refent ecos del passat llunyà.

Carme Andrade, 2013
Els cercles obstinats. Ed.Meteora