Resum del diàleg que vaig tenir amb l'autor, Xavier Lloveras, a la presentació de Poesia Reduïda a l’Espai Mil Nou de Reus, un matí de
primavera de 2024
Una idea que sura
en el discurs poètic de Poesia reduïda és que la paraula no sempre ens serveix per
dir el que voldríem dir, ens dius:
El verí astut que corromp les paraules...
Les paraules tenen un parany...
Un constrenyiment
per no poder expressar en paraules tot l’univers interior poètic, cosa que
comporta que de vegades el poeta o l’artista prefereixi callar. Trobar la vida massa complexa per reduir-la
a la paraula, dius.
Ja en el pròleg, ens parles del Jo,
del Jo poètic i de l’Atònit...i
aquest desig de saber qui som enllaça amb el El test de
Rotschard, un dels teus llibres, el títol del qual està pres de la tècnica i mètode projectiu de psicodiagnòstic creat
per Hermann
Rorschach (1884-1922) i utilitzat per
a avaluar la personalitat del pacient. El poema el Test
de Rotschard acaba amb un:
Presoner de
l’enigma, Èdip invers,
em converteixo en
esfinx i lectura.
La paraula, el
desig de l'autoconeixement i la contemplació com a mitjans, serien
tres constants al llarg del llibre.
La contemplació
com l’activitat poètica que es deleix en la lentitud, en la lenta
saba de la vida. La mirada de la vida aspra i vegetal del camp mediterrani:
el fonoll, les oliveres, els alzinars. Lluny dels sorolls mediàtics buits i
estèrils salvem el cant dels pardals, la merla que crida a una altra merla.
Continuant amb la
immobilitat de la contemplació que per al poeta mai no és estèril, ans
al contrari, ens remets al pintor Edward Hopper, el pintor de l’espera, de la
contemplació i de la soledat, del temps
de plom com bé dius i una reflexió davant una natura morta, en aquest cas
l’excusa és un quadre de Cezánne per plantejar-nos el misteri de la incertesa,
a mode d’oracle, com si volguessis endevinar el futur a partir de les marques
que el temps ha deixat en les pomes, en el present, tal com feien els antics.
Continues amb els referents pictòrics, un quadre d’en Barceló bigarrat de llibres i un lector que es confon entre tants
llibres. L’atmosfera del quadre ens embolcalla d’una sensació d’ofegament,
d’atapeïment. Acaba el poema amb
temps enllà, al
cap de tot, en un final el.líptic ( si és
el.líptic té final?) llibre i cos, acordats, tindran el mateix
ritme?
Dels sonets, voldria
destacar el de la pàgina 42. Té l’aire, l’aspecte, el fons i la forma d’un
clàssic: el temps i les seves seqüeles, la carn tendra s’ha tornat carronya
dius. Hi ha una mena d’humor negre, un pèl de gust pel macabre, aquest sentit
pessimista, aquest lèxic un pèl truculent:
pols, cendra, voltor, cuc, presó,
sepultura, ungles llargues, esguerro, però excel·leix en la composició i en el
sentit últim del poema, que no és res més que la inevitable decadència...
Una poesia de
l’experiència,dius. Una declaració de principis. I sí, la maduresa, aquesta
paraula tan bonica i tan atroç, ens fa concloure algunes de les afirmacions que
fas. El plaer, botxí despietat, s’ha de buscar i el dolor, en canvi, ens
arriba tot sol...
i
mai l’error es trasmuda en lliçó
Desmitifiques
algunes de les idees preestablertes que
circulen en els nostres dies projectades i aprofitades pel sistema per fer
creure que tots podem tenir èxit, que sempre l’error es trasmuda en lliçó, que
si bé en alguns casos pot tenir un fons
de veritat resulta ser un mantra adreçat als nous emprenedors, és a dir,
espavila’t tot sol, reinventa’t i tota una lletania d’idees que ja estan
incorporades al nostre univers mental de forma totalment acrítica.
I aquesta ironia que traspuen els teus
versos com en el poema Narcís. L’ego sempre a punt de
fer-se preguntes al mirall que ens retorna una figura, que no sabem si és ben
bé la que ens agrada, com la pregunta a la margarida, m’estimes, no m’estimes.
Entremig,
una colla de poemes de versos de set síl·labes amb un aire de cançó popular que
s’aparta de tota la resta. Poemes de forta musicalitat on les paraules
saltironen airoses per uns versos eufòrics i plens de ritme.
Parles
del dolor a Misteri de dolor, amb un títol tan expressiu... Existeix
aquest pòsit de religió, el nostre mar ideològic, fins i tot entre els que ens
diem ateus o agnòstics.
I tanques el llibre amb un
seguit de poemes curts de versos lliures, alguns són sentències filosòfiques, i molts jocs de paraules com la mateixa ejaculatòria.
La
presentació del poemari l’hem feta en un espai d’art on hi ha unes obres
exposades que fan referència al color negre i a totes les seves derivades
artístiques. El dia de la presentació de l’exposició, un dels artistes, en Lluc
Queralt, va dir una frase relativa a la gent que ha de migrar:
El que se’n va anar i
torn no és el que se’n va anar, és el que torna.
Aquesta
frase també és aplicable al procés poètic. Acabes d’escriure i ja no ets el
mateix. El camí que has fet t’ha transformat. No és el que se’n va anar, és el que torna. Amb aquesta idea acabem
l’acte de presentació de Poesia reduïda,de l'escriptor i llibreter empordanès Xavier Lloveras.
Carme Andrade
.jpg)
.jpg)
