Tres anys, Anton Txékhov

Amb traducció d'Arnau Barios, l'autor rus ens ofereix Tres anys, una narració contextualitzada en la Rússia que va viure l'autor, entre la capital, Moscou i el que se'n diu províncies. 

Històries anodines no per la qualitat de la prosa sinó perquè ens mostren la quotidianitat d'uns personatges dels quals el mateix devenir, el pas dels anys, constitueix la trama de la història. No hi haurà sorpreses en un context llòbrec i gris on no sembla que ningú sigui feliç però tampoc el contrari i en aquesta superfície amorfa, en aquest regne de ningú es passeja un microcosmos humà on el pes de la tradició i la religió sembla que no estigui renyida amb unes infidelitats matrimonials consentides socialment, almenys per a les classes benestants. Que un marit plori la mort de la seva esposa legal mentre conviu a estones amb l'amant i els fills d'ambdós, no sembla motiu d'escàndol en una societat tancada i molt compartimentada en classes, encara que estem parlant del patriarca i d'una classe social elevada. 

Amb tot, el pes de la novel.la es centra en la dificultat de trobar la felicitat en l'amor, no sempre correspost i alhora la indiferència davant aquesta manca de passió. Mal que mal el matrimoni amb afecte serà el destí del protagonista, l'antiheroi que pensa que casar-se per l'amor més passional o fer-ho sense gens d'amor devia ser tot el mateix. I entretant passa la vida, passen els anys. 

 © Carme Andrade

On érem?

Aquesta mini peça teatral havia de formar part d'un treball requerit pel col·lectiu RdeLletres però que finalment no es va presentar per ser editat.

 

On érem?

En Marc i el seu sogre, en Jaume, s’han trobat de forma casual al carrer Ample, a prop de la immobiliària on el jove treballa. Tardor de 2024. Un matí qualsevol laborable.

JAUME : Marc, hauríem de parlar.

MARC : De què hem de parlar? Deu ser molt seriós...m’ho pots dir a casa? M’esperen a l’agència.

JAUME: Si tens un moment, només serà un moment. Hem de parlar sense interferències femenines...Però no sé com començar...

MARC : Pots començar dient: vull dir-te que...

JAUME: Sí, però vull dir que potser no ho diré bé...

MARC : No ho saps dir o no ho pots dir?

JAUME: Mira, m’estàs embolicant.... Què deiem?

MARC : Que què dèiem? Parlàvem d’alguna cosa que m’havies de comentar.

JAUME: Ja no me’n recordo, no em facis cas.

MARC :Te’n faré memòria.

JAUME: No sé pas com t’ho faràs si no saps què t’havia de dir...

MARC :Tens raó. Escolta, tinc una mica de pressa, ja m’ho explicaràs quan ens vegem a casa.

JAUME: A casa hi ha ma filla, és a dir la teva parella i ...convé que parlem d’home a home, no et sembla?

MARC : Doncs no, no m’ho sembla. (silenci) Darrerament ja he vist que la teva filla i tu esteu com el gat i el gos.

JAUME: Voldria comentar-te benvolgut gendre, algun projecte que tinc al cap abans que se m’oblidin alguns detalls importants.

MARC : Ai que em temo que en trames alguna de les teves. No t’hauràs inscrit a una classe de zumba o hip hop... la darrera experiència amb la capoeira va acabar molt malament. Tan malament que has estrenat pròtesi per segona vegada.

JAUME: No va ser ben bé la capoeira. Valtros no en sabeu ni un borrall de la meva vida.(fent veure que està enfadat)

MARC : Què va ser doncs? Et vas inscriure en un curs d’alpinisme potser i vas fer unes pràctiques al Montblanc? Ens portes molt enganyats darrerament...

JAUME :Si ara no pots, quedem una hora i un lloc per whatsapp tu i jo. A la meva filla... muts i a la gàbia.

MARC : Mira, fem una cosa, vaig a fer unes gestions i d’aquí mitja hora ens trobem a Cal Xato. Et va bé?

JAUME: Ah, d’acord, mentrestant faré alguna trucada. Fins ara i no t’estressis gaire gendre...( una mica foteta )

El sogre d’en Marc està assegut a Cal Xato assaborint un vermut amb gel en una mà i amb l’altra parlant per telèfon...

JAUME: Sí, hi estem interessats, sí, sí, d’acord. Les condicions econòmiques i tot el paperam que haurem de presentar, els terminis i tot plegat. Sí, sí, al correu que us vaig enviar. Gràcies

En Marc entra al bar...

JAUME: Fas mala cara. T’has tornat a barallar amb algun client? El teu cap et té collat amb les comissions que et promet i que no arriben mai?

MARC : No home no. Sogre, tens molta imaginació. Res, que estic covant un refredat.

JAUME: Va, ànims, que et convido. Què vols prendre?

MARC : Res, anem per feina, que jo en tinc molta...Ens tens molt intrigats.

JAUME : Com que ens tens? Amb qui has parlat de la nostra conversa? No hauràs pujat a casa i hauràs parlat amb la parenta?

MARC : No home, ens és una manera de dir. Al batxillerat la profe de llengua ens deia que quan diem ens en comptes de jo és un jo majestàtic, com per donar importància a la cosa... En fi, anem per feina.

(es fa un silenci que incomoda el Marc)

JAUME: Guaita com ha acabat la Residència de la Tercera Edat. La meva futura Residència.

MARC : Era d’això que em volies parlar?

JAUME: Potser sí. Ja teníem la sol·licitud presentada i guaita ara... Que l’han tancat, pum tots fora, pum cap a altres residències, cap a Salou, cap a Tarragona, vés a saber on... m’ho ha dit la Juanita que hi era i que de moment és a la Residència Pública de Tarragona...

MARC : La Juanita, la teva amiga que va acabar amb el menisc rotulià trencat en el curs famós de Capoeira?

JAUME: No, aquella era la Juani. La Juanita és una amiga i res més. Bé, vam fer el ruc una temporada però res seriós, no et pensis. Després ens vam trobar al Balneari i jo aleshores era quan em vaig embolicar amb la Pepita, que no podia consentir que hagués ballat un ball amb la Pili. Resulta que la Mercè per despit li va explicar tot a la Pepita i llavors la Pili també ho va xerrar a la noia que servia les taules i...

MARC : Ai m’estàs embolicant amb tantes dones. Les teves dones. A veure que no sóc psicòleg com perquè em facis tantes confidències amoroses de les teves amigues.

JAUME: Ah les meves amigues! I si sabessis com són de pinxes i espavilades. Mira, les dones se’ns pixen al damunt de tots naltros. Els homes els vam posar l’etiqueta de sexe dèbil per dissimular el que som en realitat: uns totxos. Elles arrien amb tot, els comptes de casa, els néts, les amigues, el voluntariat, la informàtica al Casal, les sortides al Reus camina i respira i sempre contentes. Si coneguessis les meves amigues te n’adonaries!

MARC : No, no cal, ja tinc prou feines amb les meves filles i amb la teva.

JAUME: La meva què?

MARC : La teva filla, la meva dona.

JAUME: La teva companya deus voler dir. Això de la meva dona indica una possessió patriarcal que no s’adiu amb els temps que corren...

MARC : Era d’això que em volies parlar? De feminisme i patriarcat? Tu també?

JAUME: No n’estic segur. És que quan parlo de les qualitats de les dones que conec i he conegut perdo l’oremus...

MARC : Així que la Residència que teníem a Reus ja no la tenim...però tu de moment estàs bé a casa no? (ho diu desitjant que li digui que no hi està bé)

JAUME: No, no ho sé... jo tenia un pla

MARC : Un pla?

JAUME: Sí, però ara l’estic canviant. El d’ara és molt millor, més divertit, més lliure, no ho sé, més sexi...

MARC : Tenies un pla? Un pla sexi? Primer m’expliques el pla A i després el pla B. Tants plans a l’hora no els pairé. Ja ho deies que els homes som uns totxos. A veure explica’t.

JAUME: Doncs no sé pas si tinc clar explicar-t’ho. De vegades a toro passat les coses es paeixen millor.

MARC : A toro passat? Quin toro ha de passar?

JAUME: Deixa’m pensar.

MARC : En el toro?

JAUME: No, home no. A toro passat vol dir quan ja està feta la cosa. No ho dèieu a casa teva?

MARC : No, ara no ens desviem cap al que dèiem a casa meva, m’estic tornant boig amb tantes converses engegades i cap d’elles acabada. AI damunt aquesta galipàndria que m’està obstruint les canonades

JAUME: Encara no us ha vingut el lampista?

MARC : Quin lampista?

JAUME: Com que dius això de les canonades...

MARC : Em refereixo a les canonades del cervell home, una altra manera de dir que estic espès. Estem una mica lletraferits amb tantes maneres de dir, no sogre?

JAUME: Sí, això sembla, gendre (una mica foteta)

MARC: Estic perdent la paciència. Per això em fas venir? Per parlar d’un toro que ha de passar o per parlar del feminisme de les teves amigues ?

JAUME: Ja ho tinc. Et vull parlar del meu pla.

MARC : Ja hi tornem amb el teu pla.

JAUME: Sí, del meu pla i... el de la Pilu...

MARC : La Pili del Balneari?

JAUME: No, aquesta és una altra Pili. De fet es fa dir Pilu.

MARC : Ai, què m’he perdut? Qui és la Pili o la Pilu?

JAUME: No sé si t’ho puc dir encara. Forma part d’un pacte d’intimitat.

MARC : Ara em surts amb un altre ciri trencat: la intimitat. Escolta, potser que ja n’hi ha prou d’ara sí, ara no i de tant misteri.

JAUME: Em promets que de moment no li diràs res a la meva filla?

MARC : No t’asseguro res. El mòbil m’avisa. Hauré de marxar en mig minut. Digues.

JAUME:També diuen que com que està tan malament...

MARC : Qui? La Pili Pilu?

JAUME: No, home. La Residència. Diuen que hi construiran nous pisos d’alt standing es diu així? i que tot són excuses per fer calés. I és que ara només compta la pela. Tu diràs! Aquesta Residència estava en un lloc privilegiat i devien dir, aquí hi ha futur...sí, futur de negoci i els pobres iaios, total perquè la palmin en uns anys...

MARC : A veure, sant tornem-hi, qui és la Pilu? Què ens amagues? No hauràs fet papers amb aquesta Pili Pilu no? Amb les pròtesis de maluc que portes incrustades no et convé tanta ballaruca, encara que sigui ballaruca de saló.

JAUME: A més, diuen que podien haver fet les obres amb els avis dintre i que les obres les podien haver fet per pisos, ara el primer pis, després el segon i així anar fent...

MARC : No m’escoltes? D’on surt aquesta Pilu? On l’has coneguda? Massa ballaruca pels teus malucs. Ja t’ho va dir el Doctor Rafeques, vigileu que si se us trenca de nou no hi haurà cola que l’enganxi...Ai redéu aquests iaios!

(se sent el mòbil del Jaume i hi parla)

JAUME: Sí Pilu, no et sento gairebé bé...un moment, estic al bar del Xato amb el meu gendre... que... qui és el xato? No, no és el meu gendre el xato. El Xato és el nom del bar...no ho sé, l’amo és xino. Potser sí que és xato... un xino força xato...a veure on érem? el meu gendre es diu Marc i ara mateix parlàvem de tu i de la residència del Passeig Mata....

Has mirat la cohousing senior de Roses que et vaig dir? ... Avui hi he parlat...Sí, sí, sí, seria una opció fantàstica.... sí, tens raó. I tant! Per què els volem els nostres estalvis sinó? ... Piluqueta meva serà com un somni...adéu colomet meu, fins aviat.

MARC : Mira ara he de marxar però n’hem de parlar d’aquests plans. Avui mateix, avui mateix i en parlarem tots tres, la meva do...la meva companya, tu i jo. Això és pitjor que el hip hop, la Capoeira i el sumsum corda. N’hem de parlar...els teus estalvis dius, Piluqueta meva, dius. Ai, ai què hem fet malament? T’hem donat tota la llibertat del món, arribes a l’hora que et dona la santíssima gana, no t’obliguem a baixar la Cuqui a passejar, ni les escombraries, ai, ai...

JAUME: Calma’t noi. No acabo d’estar segur de parlar-ne, ni si puc, ni... si sé de què hem de parlar.

On érem? (se’l mira astorat).

 © Carme Andrade

"La vie heureuse" de David Foenkinos

 A una de les llibreries de l'aeroport Orly el vaig veure en la secció de llibres de butxaca, de tapes toves, que tant m'agraden,  i no vaig dubtar ni un instant que seria una bona companyia en el temps parèntesi que ens brinden els aeroports. 

Foenkinos és un dels autors preferits de la meva amiga M. així que el vaig comprar i em va acompanyar en les cues i les butaques de l'aeroport. S'hi va afegir el desig de retrobar-me amb una llengua que si bé no és la meva habitual, sempre l'he viscuda com a propera i familiar. La seva lectura plaent l'he fet durar fins uns dies després d'arribar a casa i dic plaent perquè l'estil Foenkinos, - ja coneixia "Delicadesa" del mateix autor- , ve acompanyat d'un ritme suau on tot es desenvolupa de forma de natural, sense grans sobresalts, encara que es tractin temes de certa transcendència. 

A "La vie heureuse" hi he trobat un Foenkinos diferent. Potser menys poètic, més realista en afrontar la necessitat de canvis que un moment o altre de la vida tots sentim. Un fet, una descoberta aparentment casual en un país llunyà serà el detonant del gir vital del protagonista i del seu entorn, encara que l'èxit fulgurant dels seus projectes i empreses,(no en un sentit comercial),m'hagin provocat un cert escepticisme. Una història a la recerca de la felicitat, una història de segones oportunitats i una història on el renéixer serà la clau d'aquesta desitjada felicitat. L'amenitat està servida i el desig de felicitat que subjau en els seus personatges també. 

C.A.

Fidelitat, de Marco Missiroli

Vaig començar la lectura de Fidelitat, de Marco Missiroli (Rimini, 1981) amb una certa desmotivació, potser per una erràtica desorientació inicial que em produïa l'estructura mòbil i discontínua del seu estil narratiu, però a mesura que avançava pàgines m'hi vaig anar adaptant i en especial, els seus personatges se m'anaven fent com de la família i va arribar aquell punt que desitges submergir-t'hi en cadascun d'ells i fer-t'hi amiga per poder gaudir de les seves humanitats, dels seus desvarieigs, de les seves infidelitats fidels i delscomponents vitals amb què l'autor els ha anat construint.

I comento aquest aparent despropòsit de la infidelitat fidel. Què hi pot haver de més fidel amb tu mateix que ser infidel? Què hi pot haver de més infidel amb tu mateix que ser infidel amb la persona que estimes? S'és més fidel quan evites la infidelitat que sembla inevitable? 

Totes aquestes preguntes pengen del fil d'aquesta narració que arriba al fons dels propis desigs i de les contradiccions que aparentment ens brinden les relacions socials i amoroses. Un plantejament que allibera cotilles i ens presenta com a éssers vulnerables a la seducció que exerceixen els altres sobre nosaltres i viceversa i alhora tracta amb delicadesa  cadascun dels personatges entrellaçats en una trama coral que la fa tendra i entranyable, sense oblidar el context d'una ciutat, Milà i els seus carrers, els seus edificis. 

La ciutat també és tractada amb familiaritat i amor, la ciutat referida en femení, la Milà, com si d'un personatge més es tractés. La profusió de detalls és notòria quant a gestualitzacions dels personatges, accions concretes, ambients, carrers, etc, cosa que li confereix un estil cinematogràfic fet de petits plans que ens acosten a la humanitat dels personatges. Una narrativa que alterna personatges, espais i temps en plànols diferents, però que l'autor ens l'ofereix  com un cos harmònic i interconnectat. 

Estones de plaer lector en aquest inici de tardor. 

La dansa dels dies, Àlex Susanna

 La dansa dels dies és un dietari que m'ha captivat des de les primeres pàgines. Una de les raons és perquè s'hi desprenen qualitats no només literàries sinó també d'una altra índole, diríem més humanístiques. Potser un dietari ha de ser això, una finestra d'humanitat i l'Àlex Susanna ho aconsegueix. 

Una humanitat que es concreta en una gran generositat quan opina sobre coetanis seus, alguns amics i d'altres només coneguts, com és el cas de l'escriptor ebrenc desaparegut fa uns anys, en Josep Igual, arran de la lectura que n'ha fet del seu dietari L'eternitat enamorada, quan reconeix que és un dels millors dietaris que s'han publicat els darrers anys  però que malauradament  l'ha llegit per casualitat. O quan descobreix la figura plena de lucidesa, segons les seves paraules, de l'Arcadi Oliveres i es pregunta com pot haver badat tant i no haver-lo conegut abans. Així amb tot un seguit d'artistes, creadors, arquitectes, escriptors per als qui té molt sovint paraules d'elogi. Només els comentaris que fa de l'Exposició sobre Gaudí al MNAC són objecte d'una crítica negativa en la seva totalitat i pel que escriu no està exempt de raó. No ens hauria d'estranyar que de personatges com d'en Gaudí, les forces espanyolistes, per molt progressistes que siguin, n' intentin amagar la seva catalanitat i el seu compromís ferm pel país. 

 Un dietari escrit en plena pandèmia on s'hi trasllueix aquell punt d'incertesa i de perplexitat on estàvem tots instal·lats l'any 21. Malgrat això, la vida i l'energia creativa està sempre present i també ho està l'amistat, en especial al voltant d'una taula i d'un bon vi. Cada trobada constitueix una festa, una epifania que cal celebrar. Com diu en algun moment, una taula parada és senyal de civilitat. 

A La dansa dels dies, un títol molt ben trobat per cert, emergeix tot el saber del personatge a través dels comentaris de les persones que coneix, dels escriptors, de les lectures que en fa, de les exposicions que visita, dels concerts de música de què gaudeix. Tot un univers vital i intel·lectual molt ric que ajuda el lector a situar l'Àlex Susanna com un home de gran cultura en un sentit molt ampli i alhora molt present en la seva senzillesa i bonhomia. 

Per altra banda, i en part per una qüestió generacional, les pàgines del dietari poden semblar en certa manera un obituari. Va ser l'any 21 un any de moltes morts en el panorama cultural català començant per la del poeta Joan Margarit amb qui comença el dietari, del qual diu coses tan encertades i rotundes com Una poesia feta amb la prosa de la vida. 

l'Àlex Susanna poeta contemplatiu el descobrim  en molts moments del seu dia a dia, en els canvis de llum, en la fascinació per veure nevar, de veure nevar un no se'n cansa mai, de les estades a Queralbs, a Calaceit, del gaudi que li proporcionen els passeigs per la natura coneguda i com la presència de determinats ocells marquen les seves impressions sobre el pas de les estacions. 

Un dietari escrit dos anys més tard de les sentències del procés i en plena repressió al moviment independentista podria reflectir molt més la intensitat política i social del moment, en canvi les poques referències al moment deixen entreveure un desencís evident però també un passar-hi de puntetes, cosa que provoca una certa perplexitat. Per la resta, el dietari La dansa dels dies, ha estat una lectura plaent i sàvia.  

C.A.

  

Tres contes, Gustave FLaubert

 De vegades un llibre et troba a tu, com per casualitat. Això passa quan ets sents perduda sense lectura i els ulls van a parar a un prestatge d'una habitació oblidada quan resulta que hi anaves per un altre motiu. L'agafes, el fulleges i comences a llegir el darrer conte, t'asseus i ja no te'n recordes d'allò que anaves a fer. 

De vegades passa això i és que un Flaubert és un Flaubert, per molt curta que sigui la narració. Els tres contes, apareguts l'any 1837,  tenen en comú la perfecció de la seva prosa, - agraïments molt especials a Lluís Maria Todó per la seva excel·lent traducció- i el meravellós desplegament d'un arsenal amplíssim de lèxic específic.

Quant a la temàtica, el conte bíblic, Herodie,  i el Sant Julià l'Hospitalari,  tenen en comú protagonistes masculins d'alt rang, la religió i les creences com a rerefons ideològic. En canvi el primer conte titulat Un cor senzill excel·leix pel retrat que fa d'una serventa anònima, tota bondat, una ànima que es dona molt fàcilment cap als altres i que acaba estimant un lloro, com el darrer ésser que li queda  en aquesta vida després d'haver viscut pèrdues doloroses. Una dona molt sensible a la imatgeria religiosa però plena d'humanitat i d'amor i encerta manera d'ingenuïtat. Podríem resumir dient: de com la vida d'una minyona senzilla pot esdevenir un bell relat.

En particular, el relat basat en la llegenda medieval de la vida de Sant Julià m'ha captivat per l'extraordinària precisió en les descripcions de totes les aventures i desventures del protagonistes, algunes terrorífiques, màgiques i meravelloses, i per l'exuberant utilització de les paraules relacionades amb la natura, amb els animals, amb els estris de caça...

Els tres relats conformen una joia literària del pare del realisme o hauríem de dir del pare del naturalisme?

C.A.

Els estranys. Raül Garrigasait

 Som en terres de carlins, però abans de parlar de la trama de la novel.la, he de dir que la meva curiositat de llegir el llibre rau en l'autor, del qual les meves referències no eren de novel·lista, sinó de filòleg clàssic, traductor, editor i tertulià en institucions culturals.  

Del Museu Diocesà de Solsona

La seva faceta com a narrador excel·leix en aquesta curta novel.la que conté aquells ingredients que la fan ben construïda i en especial molt amena, ja que el plus d'humor està present en tots els seus capítols. Un humor que sovint voreja  l'exageració i la caricatura però que combina perfectament amb la tragèdia de les guerres ferotges entre carlins i isabelins que van assolar la nostra geografia. 

 L'autor, solsonenc, situa l'acció a la seva ciutat on esbudella un temps on sembla que la sang i fetge siguin l'atrezzo d'un escenari violent i alhora sorprenentment ingenu. A Solsona fa cap un personatge estranger per lluitar al costat de la tradició i l'ordre, però es troba perdut en haver extraviat la seva carta de recomanació. La seva mirada com estranger , - ell també és un estrany en una terra estranya-, serà de sorpresa i estupefacció per tot el que veu i li ocorre, en especial a la casa on s'hostatja. Aquest personatge, aïllat en un país amb una llengua desconeguda i amb uns costums exòtics, trobarà un punt de suport amb un metge, que com ell estima la música. Ambdós seran el contrapunt a un ambient radicalitzat ideològicament, ja que sent d'ideologia contraposada construiran una amistat per sobre dels posicionaments polítics. 

 La tècnica narrativa utilitzada desperta la curiositat del lector des de les primeres pàgines ja que es parteix d'una trobada actual de l'autor amb una colla d'amics en una casa rural amb nom de passat carlí. En aquesta trobada l'autor rebrà un encàrrec literari i aquest encàrrec el portarà a descobrir un personatge prussià, centre i motivació de la ficció novel·lesca que desenvoluparà, cosa que desbancarà l'objectiu del primer encàrrec. 

Una narració curta però densa, senzilla i complexa però molt amena i en molts moments tràgicament divertida. 

C.A.