Hamnet, de Maggie O'Farrell

Amb traducció de Marc Rubió, Hamnet és molt més que la història d'unes famílies a l'Anglaterra del segle XVI. Hamnet és una història d'ambient rural impregnada d'un estil peculiar i ple de contrastos. La vida ruda i difícil d'una època marcada per la rigidesa de costums però recreada amb una mena de realisme poètic que fa de la lectura un autèntic plaer. Un món a voltes inquietant, sòrdid, on els infants creixen sota la tutel.la de les dones i la mirada ferotge del vell de la casa i on les complicitats entre germans funcionaran com a refugi d'amor i d'afectes. 

La història de dues famílies s'entrecreuen i ens ofereixen un retaule, una mena de costumari d'una època marcada per les malalties que envaïen les ciutats i que deixaven un rastre terrorífic de morts per alà on passaven. I entremig de tanta sordidesa destaca una figura femenina per la seva singularitat, l'Agnès, una mena d'ésser primitiu i savi, una dona sorgida del bosc, més ben dit, una dona de bosc, hereva dels coneixements ancestrals que comparteix de forma generosa amb la gent. 

Hamnet o Hamlet, el fill de l'Agnès i d'en William,  donarà nom al protagonista de l'obra de teatre escrita pel seu pare, el qual té un paper secundari en la narració, encara que la seva figura serà l'ombra permanent, a la llunyania, però sempre present. Una mena d'absent present. No esperem una biografia ni res semblant, encara que el treball de documentació doni com a resultat una magnífica exposició de fets i ambients i el treball creatiu de l'autora completi i arrodoneixi una narració molt recomanable, tal com me la van recomanar a mi. Un èxit entre els lectors que han tingut l'oportunitat de gaudir-ne.

  © Carme Andrade

Desertar, de Mathias Enard

 De Mathias Enard  vegeu el post dedicat a Brúixola:

 https://www.blogger.com/blog/post/edit/298024366748921557/129114184090055903

" No hi ha voluntat d'acabar amb les guerres, perquè s'acabaria el capitalisme"

 Mathias Enard 

Desertar (Empúries 2024), amb traducció de Martín Lloret és una novel.la difícil de classificar per la seva complexitat, per les veus diverses, pels canvis de perspectiva segons la persona utilitzada i per la conjunció de dues històries ben diferenciades en el temps i en la intenció, encara que a totes dues hi circula per de sota el drama bèl·lic, anorreador de pobles.   

Dues històries, una de salvatge, d'una cruesa ferotge en un context de guerra transportable a qualsevol guerra des que el món és món i una altra de molt més concreta i menys poètica. La història d'una parella d'intel·lectuals que van viure persecució durant la segona guerra mundial, fins i tot la deportació. La història dels protagonistes serà relatada per la filla durant una estada dalt d'un vaixell en un acte de record i d'homenatge al seu pare, un insigne matemàtic que va viure perseguit per ser jueu i per voler ser home lliure durant el règim estalinista. Amb la seva dona comparteix protagonisme, de la qual mai no sabrem si va actuar de doble espia, perquè també tracta d'això aquesta història, de la veritat i de la mentida que ho impregna tot.   

El títol de Desertar respon a la primera de la narració esmentada, la del soldat que deserta del bàndol vencedor i de la dona que fuig de la lapidació i de l'escarni a què han estat sotmeses les dones, se suposa dones col·laboracionistes en un conflicte bèl·lic que podria ser qualsevol dels recents de l'Europa central. Així com la història del matemàtic té un rerefons realista, aquesta està envoltada d'una aura poètica i alhora apocalíptica que la fa intemporal i tossudament devastadora com la mateixa guerra. I dintre de la salvatjada de la  guerra, l'autor pren partit de forma decidida per allò que ara en diríem biaix de gènere però que jo prefereixo dir-ne mirada objectiva cap al doble patiment de les dones en una situació bèl·lica. 

La dona amb el cap rapat com a acte de venjança de part dels vencedors i el saber-se carn de botí dels mascles, serà la figura que destacaria per sobre de les altres. "...espera el moment de la seva violació, espera aterrida el moment, s'ha mort de por quan l'home ha obert la porta del casinyot..." Una poètica impregnada de barbàrie i d'impietat i una narració sincopada, amb una sintaxi a salts que constituirà una forma d'abordar la deshumanització amb la que viuen els dos protagonistes. Segons el meu punt de vista, aquesta història per ella mateixa ja ens aporta prou contingut i prou sentit com perquè camini sola sense la juxtaposició de l'altra. 

© Carme Andrade

La pell trencada, Conxita Jiménez

La pell trencada de la poeta Conxita Jiménez es pot llegir com un relat vital d’algú que reestructura la seva vida passada en els moments del trànsit cap a la mort, i aquesta seria una de les claus per comprendre racionalment el que ocorre a les pàgines de La pell trencada. Però el que allí es cou és molt més que un argument escrit en decasíl·labs adoptant aquesta estrofa clàssica,- potser per donar valor universal a allò que en realitat ocorre realment-. 

Del que es tracta és de llegir amb els ulls de l'emoció les paraules i les múltiples imatges que conté el treball poètic de la poeta per expressar pulsions, sentiments i percepcions. Ens podem preguntar si amb això ja n'hi hauria prou per commoure el lector més o menys avesat a llegir poesia. La resposta pot ser molt diversa, ja que el grau de satisfacció de l'acte de llegir poesia dependrà de moltes variables. 

Com a lectora que sovint llegeix poesia i sense cap més atribut, la lectura de La pell trencada em va produir la sorpresa del fet que la temàtica, la forma i el contingut s'escapaven dels poemaris a què ens té acostumats la poeta. Després, intentant fer una anàlisi de tot allò que subjau sota les paraules, em va seduir la multiplicitat d'imatges utilitzades per apuntar uns estats anímics que ens arriben amb la intensitat d'una bufetada i que ens desperten de la letàrgia a què ens tenen acostumats els missatges fàcils d'altres literatures. 

I em sento transparent com una cala humida  d'aigua fràgil...

o 

Era un matí d'inflorescències denses

o 

El món era molt blanc mentre et mories...

El laberint on s'entrecreua el desig amb l'absència i el dolor forma un entramat ple de matisos gràcies als significants que la poeta rescata del cos lingüístic que ens ofereix la nostra llengua. 

Record, absència, pèrdua, buit, oblit, incertesa, enyor, dubte, memòria i silenci formen part d'un univers poètic connectat amb el dolor, la ferida, el present i el passat. Poc ens importa si de vegades és un parlar en primera persona o en tercera persona en un desdoblament que pot dificultar la lectura, si el nostre interès no rau només en desvelar el relat argumental. No, anirem més enllà i gaudirem de les múltiples expressions que ens eixamplen la mirada de com dir, de com connectar paraules i enigmes personals. Gaudirem del joc de contraris, que en la seva paradoxa aparent ens obre nous camins que multipliquen i enriqueixen l'expressivitat: 

 I tot es féu tan fosc que em vaig trobar...

I gaudirem de la sensualitat que desborden les paraules, del sentit del gust en especial:

El gust salobre dels vespres de platja. 

I el gust cansat coent de l'alcohol. 

Sabor de mar, de pell, de llengua...

Una sensualitat que arriba al punt més alt en l'evocació del record amorós. 

...i sento endins els teus pits nus

i els prenc mentre m'adormo, meus, tan durs,

desfets entre les mans, un somni foll. 

I la blancor com a metàfora de la mort...

La llum era molt blanca. Se't trencava

cada dia en els ulls, el seu blanc vitri

et consumia el son en una franja

blanca també, com un desig estèril.

I el blanc se t'estenia per la cambra

.../...

La pell trencada, concebuda com un tot, com un sol poema on les paraules recorren els rius subterranis i profunds dels diversos jo poètics inundant de bellesa el paisatge que recorren. 

@Carme Andrade

 

Al vertigen, de Núria Perpinyà

 A la coberta del llibre editat per Empúries (2013) impacta una gran fotografia d' una paret vertical i una dona suspesa enganxada a la paret. El rerefons, una mena de boira o nebulosa que contrasta amb la imatge precisa de l'escaladora, de la qual podem apreciar els trets i el posat concentrat del rostre. Aquesta imatge va ser el ganxo que va provocar la meva curiositat lectora. 

Un volum de 455 pàgines llegit en pocs dies i que s'allunya de la narrativa de la qual estic més familiaritzada. I és que el comentari de la contracoberta parla d'una novel.la romàntica i d'aventures. Quan he tancat el llibre, per cert un moment interessant per tot el que suposa d'acabament de la relació literària amb la història,  m'apresso a posar per escrit les meves primeres impressions. 

Una novel.la que malgrat les dosis d'exageracions que conté i que abordaré més endavant, té la virtut d'arrossegar el lector sense ni adonar-te'n per les aigües apassionades d'un tsunami amorós que viuen els tres protagonistes, de tal manera que ocorre allò tan literari de les grans novel·les: que els personatges viuen amb tu com si realment fossin amics de carn i ossos i d'aquí el moment màgic de tancar el llibre, en què sents l'enyor de la pèrdua, com si realment haguessis perdut uns amics reals.

En primer lloc he admirat la capacitat d'escriure una novel.la centrada en l'anàlisi dels sentiments, dels processos d'enamorament detallats amb gran mestratge, dels avatars dels enamorats, de totes les renúncies, de les decisions que repercutiran en l'estat anímic de tots ells. Un triangle amorós consolidat en un paratge d'alta muntanya però casolana que podrien ser els nostres Pirineus, muntanyes menys feréstegues i menys mortíferes que uns Andes o uns Himàlaia o fins i tot uns Alps.   Uns Tammarians amb multituds de topònims imaginats i uns personatges secundaris, alguns noms que ens fan l'ullet tot i recordant-nos per la seva similitud a noms reals, com és el cas de l'Edurne Pasaban convertida en Durna Pasavar, l'Araceli Segarra en Aracel.li Saguerra i així molts d'altres.

Uns paratges muntanyencs on perviuen encara els habitants d'un poble allunyats d'internet i de les xarxes, cosa que se'ns fa molt difícil d'imaginar en l'actualitat i és en aquest punt que considero que l'autora exagera mostrant-nos un món rural extingit en ple segle XXI com si encara fos ben viu. En contrast, el món de la plana, de les ciutats, de l'asfalt, on tot put a progrés deshumanitzador i d'on sorgirà un dels tres personatges que gràcies a l'amor per una dona abandonarà professió, vida benestant, dona i fill. La seva ascensió a la muntanya per obra i gràcia de l'amor el portarà a una mena d'ascetisme que comportarà la renúncia total de béns materials. En aquest ambient idealitzat es desenvolupa bona part de la història, encara que al final de la novel.la els esdeveniments situaran els  protagonistes a les nostres antípodes geogràfiques. 

La narradora desplega un gran domini de la cultura alpinista, de les tècniques d'escalada, dels estris i de tot l'argot tècnic d'una activitat esportiva que a més se'ns presenta tenyida de morts tràgiques, cosa que intensifica el caràcter romàntic de la història. 

La mort i l'amor, la mort i la muntanya, l'amor i la muntanya, la combinació d'aquests tres elements configuren l'essència de Al vertigen, perquè tot el que ocorre en les seves pàgines s'inscriu en un vertigen permanent i no només del que produeixen els cims de les muntanyes, sinó del vertigen amorós que experimenten els protagonistes. 

@Carme Andrade

L'edifici Iaqubian, d'Alaa Al Aswani

De vegades no saps per quin motiu et crida l'atenció un títol i un autor completament desconegut, com és el cas de l'escriptor egipci Alaa Al Aswani. Potser perquè quan va esclatar la primavera àrab, em vaig quedar enganxada a la pantalla de la televisió, motivada per unes escenes que obrien portes a l'esperança de llibertat dels pobles àrabs, però ja vam comprovar que l'alegria va durar poc i els països, en aquest cas Egipte, malgrat haver provocat la caiguda del dictador Mubarak, va tornar a allò que el caracteritza, la corrupció, la desigualtat i la pobresa. 

Per altra banda,  un títol que contingui la paraula edifici em remet a un altre llibre que al seu temps em va sorprendre per la seva originalitat. Em refereixo a La vida, manual d'ús (1978)del francès George Perec, un retrat de les vides de la gent que habita en un edifici, en concret a la ciutat de París.  No oblidem el referent hispà del còmic dels anys seixanta, 13 Rue del Percebe, un edifici singular, on el seu creador, Francisco Ibáñez va situar els coneguts Mortadelo i Filemón i tota una col·lecció de veïns, protagonistes d'acudits i historietes. 

A L'edifici Iaqubian (2002) l'espai de l'immoble, els pisos on viuen els rics i la terrassa parcel·lada on viuen els pobres és l'espai coral per exposar, diria més, per esbudellar tots els defectes d'una societat sotmesa al poder antidemocràtic, sigui militar, sigui religiós. 

A través de les vides de les persones que habiten l'edifici Iaqubian se'ns mostren - en una època anterior a l'esclat de les protestes de l'any 2011- , tots els defectes, les corrupteles i la hipocresia davant dels temes tabús com l'homosexualitat  així com la utilització sexual de les dones en un estat repressiu que potenciarà el naixement del radicalisme islamista i que a la vegada comportarà més repressió. 

Polítics corruptes, periodistes famosos que porten una doble vida, una noia que acaba prostituint-se si vol continuar treballant, un traficant de drogues, un noi jove que abraça el fonamentalisme com un incentiu a la seva vida, tots ells un microcosmos humà que no és res més que la metàfora del país i de la seva decadència. 

Cal destacar la bona feina del traductor al català Pius Alibek, ja que L'edifici Iaqubian  ens arriba amb tota la frescor i vivesa d'una prosa àgil, moderna, directa, que ens captiva des de les primeres planes. Una obra que quan va ser publicada va remoure els ciments del país, amb més de deu edicions en àrab i moltes traduccions a altres idiomes. Una obra considerada un bestseller. I una adaptació cinematogràfica, dirigida per Marwan Hamed amb el mateix títol (en castellà) El edificio Yacoubian (2006)

A gaudir-ne.

Carme Andrade

Botes d'aigües sueques, de Henning Mankell

 No és el primer ni el segon títol que m'entusiasma de Henning Mankell, un escriptor que va tenir una mort massa prematura , però per sort la seva llarga carrera literària ens ha deixat títols en quantitat i en qualitat com per gaudir-ne durant uns quants mesos.

Les botes d'aigües sueques, un títol que vol adjectivar les botes, - no pas les aigües- , és la continuació de Les sabates italianes, tot i que ambdós llibres es poden llegir de forma independent. Els títols de les seves novel·les ja ens mostren la ironia que acostuma a gastar l'autor en la seva obra, no exempta d'una bona dosi de tendresa i d'humanisme que és el que bàsicament ens aporten els seus personatges, sempre contradictoris i complexos però plens d'un encant peculiar, començant pel protagonista, del qual no pots deixar de veure'n un alter ego del mateix Mankell. 

Uns personatges que transiten per la vida amb daltabaixos d'índole diversa, mostrant-nos la feblesa d'una societat europea que ja començava a fer aigües, i a la qual la mirada de l'autor s'hi adreça amb mirada crítica, en especial cap als estaments de poder. 

Capítol apart mereixen les contínues digressions amb què vesteix l'acció de la novel.la, cosa que  enriqueix la trama argumental on la imaginació i la capacitat de plastificar moments i persones fan de la lectura de les seves novel·les un autèntic plaer. 

Històries ambientades molt sovint en els freds paisatges nòrdics on la intensitat ens ve donada per la soledat, les ventades i nevades i per aquest misteri ambiental que l'autor ens ofereix a les seves trames, tot i que un rastre de multiculturalitat sempre està present en les seves històries. No debades, en Mankell va dirigir el Teatre Nacional de Moçambic, on hi residia la meitat de l'any. 

Per qui li agradin les sorpreses narratives, aquí tenim un mestre de l'inesperat. Tot és possible en les seves trames, a cada nova pantalla li succeeix un gir sorprenent que assalta el lector i el motiva  per seguir continuant la lectura i així en una mena d'espiral on el fil argumental mai no decau ni avorreix. Una lectura amena però gens frívola i sobretot una lectura intel·ligent. 

Carme Andrade

 

Xant de cabrota, d'Arnau Orobitg i Arnau Obiols

Poemes, dibuixos, partitures... tot ens parla dels ocells, dels seus cants, dels universos sonors que ens acompanyen en les nostres passejades pels boscos i per les planes. Un treball artístic on les paraules ens guien per viaranys seductors cap a espais i universos plens de bellesa, fruit de l'observació i saviesa dels seus autors. I on descobrirem un estol riquíssim de maneres de dir, maneres de xiular, de cantar, de xerricar,etc. El treball lingüístic que hi ha darrere del projecte Xant de Cabrota és exigu, exigent, matisat, un tresor fet de mots i verbs que amplifiquen el nostre horitzó lèxic fins l'infinit i que ens fan rebrotar l'orgull de posseir una llengua sòlida amb un regust popular que caldria defensar amb ungles i dents. 

Un projecte que va començar com a recitació i acció i ha acabat amb un llibre molt ben maquetat i editat per l'Editorial Andorra.

Adquirit a la llibreria El Refugi de La Seu d'Urgell, un espai de cultura impregnat de pirineisme. 

Carme Andrade