dijous, 28 d’agost del 2025

La dansa dels dies, Àlex Susanna

 La dansa dels dies és un dietari que m'ha captivat des de les primeres pàgines. Una de les raons és perquè s'hi desprenen qualitats no només literàries sinó també d'una altra índole, diríem més humanístiques. Potser un dietari ha de ser això, una finestra d'humanitat i l'Àlex Susanna ho aconsegueix. 



Una humanitat que es concreta en una gran generositat quan opina sobre coetanis seus, alguns amics i d'altres només coneguts, com és el cas de l'escriptor ebrenc desaparegut fa uns anys, en Josep Igual, arran de la lectura que n'ha fet del seu dietari L'eternitat enamorada, quan reconeix que és un dels millors dietaris que s'han publicat els darrers anys  però que malauradament  l'ha llegit per casualitat. O quan descobreix la figura plena de lucidesa, segons les seves paraules, de l'Arcadi Oliveres i es pregunta com pot haver badat tant i no haver-lo conegut abans. Així amb tot un seguit d'artistes, creadors, arquitectes, escriptors per als qui té molt sovint paraules d'elogi. Només els comentaris que fa de l'Exposició sobre Gaudí al MNAC són objecte d'una crítica negativa en la seva totalitat i pel que escriu no està exempt de raó. No ens hauria d'estranyar que de personatges com d'en Gaudí, les forces espanyolistes, per molt progressistes que siguin, n' intentin amagar la seva catalanitat i el seu compromís ferm pel país. 

 Un dietari escrit en plena pandèmia on s'hi trasllueix aquell punt d'incertesa i de perplexitat on estàvem tots instal·lats l'any 21. Malgrat això, la vida i l'energia creativa està sempre present i també ho està l'amistat, en especial al voltant d'una taula i d'un bon vi. Cada trobada constitueix una festa, una epifania que cal celebrar. Com diu en algun moment, una taula parada és senyal de civilitat. 

A La dansa dels dies, un títol molt ben trobat per cert, emergeix tot el saber del personatge a través dels comentaris de les persones que coneix, dels escriptors, de les lectures que en fa, de les exposicions que visita, dels concerts de música de què gaudeix. Tot un univers vital i intel·lectual molt ric que ajuda el lector a situar l'Àlex Susanna com un home de gran cultura en un sentit molt ampli i alhora molt present en la seva senzillesa i bonhomia. 

Per altra banda, i en part per una qüestió generacional, les pàgines del dietari poden semblar en certa manera un obituari. Va ser l'any 21 un any de moltes morts en el panorama cultural català començant per la del poeta Joan Margarit amb qui comença el dietari, del qual diu coses tan encertades i rotundes com Una poesia feta amb la prosa de la vida. 

l'Àlex Susanna poeta contemplatiu el descobrim  en molts moments del seu dia a dia, en els canvis de llum, en la fascinació per veure nevar, de veure nevar un no se'n cansa mai, de les estades a Queralbs, a Calaceit, del gaudi que li proporcionen els passeigs per la natura coneguda i com la presència de determinats ocells marquen les seves impressions sobre el pas de les estacions. 

Un dietari escrit dos anys més tard de les sentències del procés i en plena repressió al moviment independentista podria reflectir molt més la intensitat política i social del moment, en canvi les poques referències al moment deixen entreveure un desencís evident però també un passar-hi de puntetes, cosa que provoca una certa perplexitat. Per la resta, el dietari La dansa dels dies, ha estat una lectura plaent i sàvia.  

C.A.

  

dimarts, 5 d’agost del 2025

Tres contes, Gustave FLaubert

 De vegades un llibre et troba a tu, com per casualitat. Això passa quan ets sents perduda sense lectura i els ulls van a parar a un prestatge d'una habitació oblidada quan resulta que hi anaves per un altre motiu. L'agafes, el fulleges i comences a llegir el darrer conte, t'asseus i ja no te'n recordes d'allò que anaves a fer. 

De vegades passa això i és que un Flaubert és un Flaubert, per molt curta que sigui la narració. Els tres contes, apareguts l'any 1837,  tenen en comú la perfecció de la seva prosa, - agraïments molt especials a Lluís Maria Todó per la seva excel·lent traducció- i el meravellós desplegament d'un arsenal amplíssim de lèxic específic.

Quant a la temàtica, el conte bíblic, Herodie,  i el Sant Julià l'Hospitalari,  tenen en comú protagonistes masculins d'alt rang, la religió i les creences com a rerefons ideològic. En canvi el primer conte titulat Un cor senzill excel·leix pel retrat que fa d'una serventa anònima, tota bondat, una ànima que es dona molt fàcilment cap als altres i que acaba estimant un lloro, com el darrer ésser que li queda  en aquesta vida després d'haver viscut pèrdues doloroses. Una dona molt sensible a la imatgeria religiosa però plena d'humanitat i d'amor i encerta manera d'ingenuïtat. Podríem resumir dient: de com la vida d'una minyona senzilla pot esdevenir un bell relat.



En particular, el relat basat en la llegenda medieval de la vida de Sant Julià m'ha captivat per l'extraordinària precisió en les descripcions de totes les aventures i desventures del protagonistes, algunes terrorífiques, màgiques i meravelloses, i per l'exuberant utilització de les paraules relacionades amb la natura, amb els animals, amb els estris de caça...

Els tres relats conformen una joia literària del pare del realisme o hauríem de dir del pare del naturalisme?

C.A.

dimecres, 30 de juliol del 2025

Els estranys. Raül Garrigasait

 Som en terres de carlins, però abans de parlar de la trama de la novel.la, he de dir que la meva curiositat de llegir el llibre rau en l'autor, del qual les meves referències no eren de novel·lista, sinó de filòleg clàssic, traductor, editor i tertulià en institucions culturals.  

Del Museu Diocesà de Solsona

La seva faceta com a narrador excel·leix en aquesta curta novel.la que conté aquells ingredients que la fan ben construïda i en especial molt amena, ja que el plus d'humor està present en tots els seus capítols. Un humor que sovint voreja  l'exageració i la caricatura però que combina perfectament amb la tragèdia de les guerres ferotges entre carlins i isabelins que van assolar la nostra geografia. 


 L'autor, solsonenc, situa l'acció a la seva ciutat on esbudella un temps on sembla que la sang i fetge siguin l'atrezzo d'un escenari violent i alhora sorprenentment ingenu. A Solsona fa cap un personatge estranger per lluitar al costat de la tradició i l'ordre, però es troba perdut en haver extraviat la seva carta de recomanació. La seva mirada com estranger , - ell també és un estrany en una terra estranya-, serà de sorpresa i estupefacció per tot el que veu i li ocorre, en especial a la casa on s'hostatja. Aquest personatge, aïllat en un país amb una llengua desconeguda i amb uns costums exòtics, trobarà un punt de suport amb un metge, que com ell estima la música. Ambdós seran el contrapunt a un ambient radicalitzat ideològicament, ja que sent d'ideologia contraposada construiran una amistat per sobre dels posicionaments polítics. 

 La tècnica narrativa utilitzada desperta la curiositat del lector des de les primeres pàgines ja que es parteix d'una trobada actual de l'autor amb una colla d'amics en una casa rural amb nom de passat carlí. En aquesta trobada l'autor rebrà un encàrrec literari i aquest encàrrec el portarà a descobrir un personatge prussià, centre i motivació de la ficció novel·lesca que desenvoluparà, cosa que desbancarà l'objectiu del primer encàrrec. 

Una narració curta però densa, senzilla i complexa però molt amena i en molts moments tràgicament divertida. 

C.A.

dimarts, 29 de juliol del 2025

Visc, i visc, i visc. Maggie O'Farrell

 No és la primera, ni la segona narració de l'autora que hauré llegit en poc temps. El seu estil enganxa el lector per molts motius, però allò que fa singular la lectura que comento, entre altres consideracions, és el tema triat. A través de les seves pàgines intuirem la vida intensa de l'autora, ja que parlem d'una mena d'autobiografia, encara que retallada en allò que li interessa narrar-nos. 

La tria de la O`Farrell és el dolor que l'ha acompanyat en molts episodis de la seva vida. El dolor, consubstancial al viure, és el resultant de la violència amb què es sotmet el nostre cos a causa de les malalties, els accidents, però també el dolor psíquic que pot derivar-se de la por a la violació, a la mort dels teus fills o a altres causes sempre properes. Una narrativa plena de successos ocorreguts al llarg d'una vida inquieta i intensa, explicats amb detall d'orfebre però exempta del possible morbo que anul·laria el desig de vida i d'energia que amaren totes les anècdotes. 

Descobrim un gran personatge en la mateixa autora. Un personatge potent, capaç de superar amb valentia totes les dificultats que se li presenten, que no són poques i no poca cosa. La magnitud de la tragèdia en molts casos és gran, però la magnitud de l'energia i de l'optimisme amb què les afronta també. Una mare coratge per als seus fills però també per ella mateixa i algunes preguntes m'assalten mentre llegeixo:  Com és possible que tants episodis, alguns horribles, puguin ocórrer en tants pocs anys? Com és possible mantenir l'energia creativa que destil·len les seves novel·les entremig de tantes responsabilitats maternes, tants sotracs i tants perills? Doncs estem davant d'una vida peculiar, extraordinària, transportada al terreny literari amb mà precisa, sàvia i poètica, que no és poca cosa.

I continuarem amb la irlandesa Maggie O'Farrell en el següent post.  

C.A.

dissabte, 19 de juliol del 2025

Maripasoula, Blanca Llum Vidal

Fa uns dies una amiga em va comentar que havia viscut una temporada a la Guaiana francesa. Aquest comentari em va obligar a buscar aquest territori en un mapa d'Amèrica (això sí, sabia que era Amèrica). Un territori que sembla lluny de tot el que coneixem i no tant per la llunyania geogràfica sinó per la distància cultural, pel desconeixement i per l'exotisme de la mateixa paraula Guaiana de ressonàncies selvàtiques i d'imatges d'homes despullats avançant per les espessors vegetals amb un matxet a la mà. 

Al cap d'uns dies, vet aquí que l'amiga m'envia informació d'un viatge a la Guaiana francesa que es fa cada any promogut per un científic català que treballa al Port Espacial Europeu de Kourou per si m'interessava apuntar-m'hi. Un viatge promogut i acompanyat pel científic en qüestió i que es plantejava com un viatge d'iniciació i de descoberta d'una cultura mestissa i singular. 

I seguint la roda de les casualitats m'arriba a les mans un relat que em convida a passejar-me per aquesta petita regió "francesa" d'ultramar de la mà o més ben dit de la veu de la poeta Blanca Llum Vidal.  I no és un relat de viatges usual. Per poc que coneguem l'estil de l'autora haurem intuït abans d'obrir el llibre que serà un aventura literària més que una aventura viatgera i així ha estat. Amb la gràcia literària, la desimboltura i l'agudesa que caracteritza l'estil blancallumvidal ens endinsem amb ella i el seu amic pels paisatges selvàtics i per l'intricat laberint de cultures i ètnies, criolls de Guaiana, criolls d'altres colònies franceses, haitians, negres marrons, amerindis, brasilers, surinamesos i altres. I els europeus molts d'ells relacionats amb l'Agència Espacial, la colònia dels rics...

El viatge de l'autora i el seu amic es vertebra mitjançant les coneixences que van trenant des de l'arribada al país on una primera adreça els facilitarà una segona i una altra i una altra fins formar la xarxa de coneixences humanes que donaran sentit al viatge que farcit d'anècdotes extretes de les vides quotidianes de les persones amb qui es relacionen ens aportaran una fotografia de l'estil de vida i del pensament de molts europeus, francesos i també catalans(1), que hi han trobat una manera de viure directa, bàsica i molt allunyada de les nostres preocupacions ciutadanes. 

La mirada poètica i transgressora de l'autora es filtra per algunes escletxes de la narració i ens brinda alguns dels fragments més interessants. A les notes recollides i que seran la base del relat s'hi afegeixen referències literàries i poemes escrits in situ que conferiran aquest plus literari que fan del llibre alguna cosa més que un llibre de viatges. 

El títol, Maripasoula, de ressonàncies exòtiques, et fa pensar en un tipus de papallona o en un mot creat artificiosament, - gens estrany tractant-se de poetes... La sorpresa és que és un topònim, un lloc real de la Guaiana més meridional tocant a Surinam. Un nom i un destí que estarà sempre present en l'imaginari dels viatgers, un lloc on arribar però on els nostres viatgers no hi hauran posat els peus. Una metàfora del desig potser.

(1) Aquest programa de TV3 relata l'experiència del Carles que encara hi viu i que ocupa unes quantes pàgines de Maripasoula.




C.A.
 
 









dimarts, 1 de juliol del 2025

Therèse Raquin, d'Emile Zola

Aquesta lectura ha estat motivada per l'adaptació teatral centrada en el personatge femení de la Thérèse Raquin que fa unes setmanes va programar el teatre Fortuny de Reus. 

El monòleg intens i torturat que va interpretar l'actriu va ser l'esperó que em va provocar la lectura de l'original a la recerca de tot allò que s'intuïa en la representació. A la recerca del detall, del context, de l'ambient i de la resta de personatges, importantíssims també per comprendre la tragèdia dels protagonistes.

 Una narració que desplega de forma exuberant la capacitat d'anàlisi psicològica d'aquest monstre del naturalisme que fou Emile Zola. El comportament humà en situacions límit analitzat amb una lupa de molts augments, amb una precisió quirúrgica que posa al descobert nervis, tendons, fàscies, capil·lars i vísceres i tots els elements que constitueixen la matèria descarnada de la psique.

El pas de les passions i el crim al sentiment de culpa i al remordiment.  En aquest trànsit es desenvolupa la tragèdia on es posa al descobert tot allò que és capaç l'ànima humana en unes circumstàncies determinades. Tots els estats d'ànim possibles en aquest interval infernal són analitzats sota un potentíssim focus de llum neutra. No h
i ha rerefons moral ni moralista. El realisme puja de nivell i s'enlaira cap a la dissecció mil·limètrica i freda dels racons més foscos i llòbrecs del comportament humà. L'autor en defensa pròpia 
davant dels atacs dels seus coetanis va declarar: "No he fet res més que arrencar la bèstia interior d'uns personatges i deixar que actuïn en conseqüència..."

Una narració escrita l'any 1867 però que manté la seva vigència de clàssic i modern l'any 2025. 

C.A.

dijous, 26 de juny del 2025

Un futur radiant, de Pierre Lemaitre. Traducció de Núria Busquet Molist

 L'autor, Pierre Lemaitre,  ens té acostumats a històries personals i familiars en un context europeu determinat. La seva obra constitueix un projecte narratiu de tota una època, ens aproxima als grans relats com ho han fet alguns dels escriptors precedents: A la manera dels Episodis Nacionals del seu admirat Galdós (A. Seoane, El Mundo).

Històries dintre d'un marc històric on els conflictes, siguin guerres calentes o guerres fredes, com és el cas d'Un futur radiant, marcaran la vida i el destí de les persones. La seva mirada sovint àcida i fins i tot humorística ens arriba gràcies a una trama molt ben planificada i a l'eco de les millors novel·les policíaques que unit a una acció trepidant i a alguns girs inesperats enganxen el lector que acaba rendit als peus dels personatges, en especial als dels més vulnerables. 

La història que ens ocupa és la darrera d'una trilogia que narra les vicissituds de la família Pelletier al llarg del segle XX.  Aquí el panorama que se'ns ofereix és el del color de la guerra freda, de les amenaces nuclears, de l'ambient d'hostilitat entre els dos mons sorgits de la segona guerra mundial i la conseqüent lluita d'espies i contra espies. França, Beirut i Praga seran els espais on es desenvoluparà l'acció. I una família que maldarà per continuar mantenint els llaços afectius de tots els seus membres malgrat les diferències  vitals, emocionals i morals. 

C.A.