La casa del racó
Tot allò que em mou i em commou. Carme Andrade
dilluns, 26 d’agost del 2024
Xant de cabrota, d'Arnau Orobitg i Arnau Obiols
dimecres, 21 d’agost del 2024
Les regles del Mikado, d'Erri de Luca
No dec ser l’única persona que perd la partida a poc de començar el joc del Mikado, un joc que requereix de molta paciència, destresa manual, seguretat de moviment i molta finor, qualitats totes elles que es poden arribar a adquirir a base d’aprenentatge, encara que és ben cert que no és joc vàlid per a qualsevol. Això i altres finors ens ve a demostrar De Luca utilitzant la metáfora del joc del Mikado en aquesta narració enigmàtica i plena de bellesa.
Una noia gitana entra en la vida d’un vell solitari establint-se entre
ambdós una relació d’amistat profunda expressada amb uns diàlegs directes i
esmolats. Passaran els anys i el misteri de les vides dels dos personatges els anirem coneixent gràcies a uns quaderns i a
unes cartes que s’haurien escrit els dos vells amics. Ell l’haurà volgut protegir d’una feina perillosa
però ella bona jugadora del Mikado l’haurà desafiat amb totes les garanties de
seguretat. Una noia llesta que fuig del patriarcat
i un home vell i savi. Les aparences enganyen, l’home vell viu enmig de la
natura com un ésser allunyat del món però veurem el perquè d’aquesta aparent soledat si seguim les pautes del Mikado, jugades
sigiloses que no desperten les sospites
dels adversaris tot plegat dintre d’unes
coordenades històriques que no desvelarem.
Per aquí van Les regles del Mikado del napolità Erri de Luca, un relat curt amb un llenguatge directíssim però potser de vegades massa el.líptic, ja que el lector ha de deduir moltes situacions. El balanç resulta positiu per l’originalitat en la forma i per l’encert de la metàfora del Joc del Mikado com a desllorigador de tot el relat.
Carme Andrade
dissabte, 20 de juliol del 2024
La mestra i la bèstia, Imma Monsó
La mestra i la bèstia, una novel.la de pes tant en contingut com en pàgines. Acostumats com estem en aquest temps líquid en què la literatura actual s'ha empeltat de brevetat i de vaporositat, poder gaudir d'una novel·la actual escrita a la manera clàssica comença a ser un plaer renovat.
Tenim a les mans una història amb una protagonista singular, la Secondina, que omplirà les pàgines del llibre d'una personalitat que podríem qualificar de xocant i controvertida, encara que en són molts els matisos que fan del personatge l'eix seductor al voltant del qual gira el relat. En la complexitat del personatge rau l'atractiu de la novel·la. El lector està a l'espera de noves sorpreses de la Secondina, de quina serà la seva reacció i el seu capteniment en cada situació nova. Algun crític parla de dones monsonianes per la singularitat dels personatges femenins de l'escriptora. Aquí mateix podeu llegir una entrada a La dona veloç,de la mateixa autora. https://carmejant.blogspot.com/search?q=La+dona+velo%C3%A7
A La mestra i la bèstia, la protagonista ensenya les seves cartes personals de forma molt gradual com si un paó de cua acolorida es desplegués davant nostre. Quan creus que ja ha acabat l’autora de mostrar-nos tots els colors, sempre hi ha una nova tonalitat en el caràcter i el temperament de la Secondina que ens sorprèn i que la fa tan singular. Quan creus que tens el personatge enganxat, de nou se t'escapa pel costat més impensable i així s'hi va dimensionant.
En aparença i a simple vista sembla com si estiguéssim davant d'una persona amb algun tret autista, asocial, un ésser misantrop que poc li importés el món “normal”. L’autora ens dibuixa un paisatge interior força complex i alhora força desacomplexat, una memòria prodigiosa i una capacitat comunicativa gairebé nul.la. Seria fàcil buscar l'explicació de tanta singularitat en una educació parental on els silencis i el desig de protegir la filla de les atrocitats del franquisme en siguin la causa, però al capdavall no resulta ser tan ingènua aquesta jove mestra que tria poble només per veure caure la neu i que s'allunya de les convencions que els mestres estaven obligats a acceptar durant la dictadura franquista. Una dona que va descobrint poc a poc el propi passat familiar molt ben guardat per uns pares temerosos que es comporten amb un excés de proteccionisme i que no aixequi sospites, cosa que la converteix en un ésser ignorant de la realitat política.
Hauran de passar molts anys, ja en la seva vellesa, quan les dues generacions que la segueixen, la filla i la neta, intentaran bastir ponts entre el passat i el present, encara que ja és massa tard per obtenir emocions i adhesions per part d'una outsider que malgrat la seva fredor aparent ens desperta empatia i en molts moments un somriure, ja que la ironia i l'humor no s'escapen d'una narració rodona i plena d'originalitat.
Carme Andrade
dilluns, 8 de juliol del 2024
Poesia reduïda, Xavier Lloveras
Resum del diàleg que vaig tenir amb l'autor, Xavier Lloveras, a la presentació de Poesia Reduïda a l’Espai Mil Nou de Reus, un matí de primavera de 2024
El verí astut que corromp les paraules...
Les paraules tenen un parany...
em converteixo en
esfinx i lectura.
La paraula, el desig de l'autoconeixement i la contemplació com a mitjans, serien tres constants al llarg del llibre.
Continuant amb la immobilitat de la contemplació que per al poeta mai no és estèril, ans al contrari, ens remets al pintor Edward Hopper, el pintor de l’espera, de la contemplació i de la soledat, del temps de plom com bé dius i una reflexió davant una natura morta, en aquest cas l’excusa és un quadre de Cezánne per plantejar-nos el misteri de la incertesa, a mode d’oracle, com si volguessis endevinar el futur a partir de les marques que el temps ha deixat en les pomes, en el present, tal com feien els antics.
La presentació del poemari l’hem feta en un espai d’art on hi ha unes obres exposades que fan referència al color negre i a totes les seves derivades artístiques. El dia de la presentació de l’exposició, un dels artistes, en Lluc Queralt, va dir una frase relativa a la gent que ha de migrar:
El que se’n va anar i
torn no és el que se’n va anar, és el que torna.
Carme Andrade
dilluns, 12 de febrer del 2024
Llegir petit i escriure sobre literatura i amor, de Blanca Llum Vidal
És llegir petit i és lectura breu, cosa que no vol dir senzilla, en tot cas és breu de continent i gran de contingut. Un assaig d'unes quantes pàgines on l'autora recrea la seva mirada crítica i sàvia en uns quants autors que segons ella mateixa li han resseguit l'espinada- i que se m'han gravat al cervell i potser a la part dels ulls que no plora, i entra l'ungla i la pell-...una mirada que no queda reclosa en l'intel·lecte, sinó que s'incrusta entre la pell i l'ungla com ella mateixa diu. Vet aquí una nova manera d'entendre i sobretot de viure la literatura. I és un llegir petit perquè la seva tria es concreta en una parcel.la del saber de l’autor sense pretendre comprendre la globalitat, en tot cas anar a allò concret i un posicionar-se allunyant-se d’allò personal, és a dir que la nostra motxilla resti en un segon pla per tal d’evitar dissoldre’s o confondre’s amb l’altre i d’aquesta manera defensar l'alteritat, la individualitat de cada text i de cada autor.
El pròleg de Llegir petit és una declaració molt explícita d’intencions, de tries d’autors i una reivindicació de les absències que segons ella també estan presents. Escriptores com Víctor Català, Maria Mercè Marçal, Margueritte Duras, Maria Aurèlia Campmany desfilen al costat de filòsofs com Lévinas, poetes com Màrius Torres, pintors com Joan Miró i d’altres, matisats tots ells per la lletra afinada i personalíssima de l’autora. A través de tots ells l’autora destil.la el seu pensament literari allunyant-se de l’academicisme teòric i essencialista ( veure Heidegger en especial) i postulant per una literatura que toqui de peus a terra amb la realitat social. I la petjada de la Víctor Català en aquest petit assaig serà permanent, la redescoberta d’una autora que de la mà de la Blanca Llum Vidal es desclou com una avançada al seu temps, una insubornable que la feia dir al pròleg de Caires vius: Dogma, escola, codi, conjunt de regles preestablertes dins d’una esfera de creació, vol dir limitació, que equival a minva, la minva a la decadència i la decadència a traspàs, a mort. Aquest és el nervi empeltat de la Víctor Català que recorre les lectures literàries i filosòfiques de la Blanca Llum Vidal.©
Carme Andrade
dissabte, 10 de febrer del 2024
Basat en una història real, Delphine de Vigan
Una altra de les lectures que aquest hivern m’han omplert de plaer lector- encara que hi hagi veus que diguin que l’art no està per produir-nos plaer. Com en podem dir d'aquest goig vers una manera de narrar o vers una història suggerent o vers un text que et toca l’ànima en algun moment? Doncs diguem-ne goig intel·lectual si voleu.
A Basat en una història real de Delphine de Vigan s’hi apleguen algunes de les qualitats que ens produeixen aquest plaer, una de les quals és el domini de l’art de la seducció on el lector es veu fàcilment atrapat en unes situacions que malgrat poden confondre i porten la marca de la incertesa, constitueixen el ganxo que et fa seguir una història i que un cop acabada de llegir sempre et queda el dubte de si la teva interpretació com a lectora coincideix amb la intencionalitat de l’autora.
La sequera creativa, el drama del qui s’afronta a la pàgina en blanc i el paper que pren la coprotagonista accidental en aquesta història on la literatura pren un paper fonamental, seran els eixos per on transcorre una narració dotada de tremp i d’interès. El vampirisme psicològic del qual podem ser víctimes i les dependències que se’n deriven conformen una trama psicològica molt potent i més si hi afegim les gotes necessàries de suspens amb finals sempre sorprenents i inquietants. En resum és el que en diríem un thriller literari en què inevitablement el relacionem amb una excel · lent pel·lícula, Misery, on la literatura també comporta obsessió i follia.
© Carme Andrade