Corporis

Era un diumenge de juny quan la neu comença a desaparèixer de l'alta muntanya però les nits encara són molt fredes i la poca neu que hi ha es transforma en gel. No feia ni cinc minuts que havíem fet cim, un tres mil, i ens disposàvem a traspassar a l’altra banda d’una estreta glacera, un passadís de neu gelada, una mena de tobogan blanc que anava a petar a una tartera i que més avall continuava en una llunyana i profunda gola fosca. Anàvem seguint el petit senderó gelat marcat per les petjades dels que ens precedien quan de forma sobtada el meu cos es va convertir en una mena de pilota que va començar a rodolar i a picar de forma descontrolada d'un costat a l'altre de l'estreta gelera, tot xocant amb les pedres d’ambdós costats a una velocitat vertiginosa i tenint l’estranya  percepció que el meu cos sortiria disparat cap a l'infinit planetari per sempre més. Un feix de llum d'una potència extraordinària va il·luminar en una mil·lèsima de segon la meva ment i una frase fatídica va aparèixer resplendent: Ja l'he espifiat.

Fotografia: Carme Andrade

La meva vida no em va passar pel cap no; una abstracció de la meva vida sí. Una mena de síntesi esbojarrada i súper mega concentrada de la  meva existència em va llampeguejar la ment i de sobte un fre, un cop sec i un obstacle em va aturar violentament a la vora del gran precipici que s'obria als meus peus.  

Van ser mil·lèsimes de segons des que havia començat a rodolar pel gel fins que dos ens corporis em barraren el pas. La meva indiscutible trajectòria vers les entranyes de la muntanya s'estroncà abruptament i en obrir els ulls, la llum crepuscular havia dibuixat un aura resplendent darrere dels dos cossos, cosa que em va fer pensar que aquells éssers devien ser dos espectres a l'espera de la meva ànima un cop despresa del cos. Devia haver arribat a les portes del més enllà i em trobava esperant algun fet extraordinari i transcendental. El fet extraordinari havia succeït: vaig descobrir que els dos cossos corresponien a dues persones conegudes. 

Els dos companys d'excursió que caminaven una cinquantena de metres al davant de tot el grup havien reaccionat de forma ràpida i àgil com dos cabirols i s'havien plantat al final del corredor de gel amb la finalitat lloable i heroica de parar la meva desenfrenada caiguda cap a la fosca barrancada que m'esperava uns centenars de metres més avall.

 - Qui sóc jo?, - el Biel, contesto. - I jo qui sóc?- El Rafel. - I tu com et dius? – Jo?... ves com em dic? Carme. - No et moguis, quieta. - Les cames. - Què els passa a les meves cames?.- Les pots moure?- Sí, és clar.

Totes aquelles preguntes m'inquietaven. Jo em trobava bé, tenia el cap damunt del coll, les cames a continuació del tronc, els dos braços els havia conservat sencers, el coll una mica desllorigat, però res que m'impossibilités moure'l. 

Tot el grup va a anar arribant i a cada rostre vaig veure reflectit el terror que els havia ocasionat la visió de la meva caiguda. - Estic bé, no us preocupeu. Vam començar el descens ordenat en filera índia pel camí pedregós fins l'aparcament dels cotxes. Abans de marxar, vaig fer una reüllada a la sinistra fondària que s'obria molt a la vora dels nostres peus. Un parell més de circumstàncies penoses van ocórrer abans no vam arribar als cotxes, però ni de lluny es podien comparar al fet que jo acabava de protagonitzar aquell diumenge de juny i que sortosament va acabar feliçment.

De tant en tant, el Biel, el Rafel i jo ens trobem i reeditem l'aventura tot i afegint-hi nous detalls, que de ben segur ens havien passat desapercebuts o que potser són producte d’una imaginació que es desferma en rememorar aquella baixada en picat cap als inferns...

Carme Andrade

Apunts

Fotografia: Carme Andrade

Fotografia: Carme Andrade

Reboten les pedres sota el bus, no paren: clec, clec, i la pols a la gola i al nas. A fora, els guanacos transiten, reis del seu reialme mentre el sol molt lent s’ajup darrera l’horitzó. Núvols que corren, paren, s’amunteguen i s’enfosqueixen. Al terra, mates verdoses com pegots de pintura damunt una tela inacabada i al lluny uns volums geomètrics d’una granja, petites capses rectangulars enmig del llenç grogós de l’estepa. Han quedat darrere els pics del Payne, muntanyes fortificades per altres muntanyes que formen un recinte emmurallat enfosquit ara per la llum groguenca que, fugissera s’arrauleix sota el gris de la nuvolada que ho cobreix tot.

1-12-2015 Del Payne a Puerto Natales

Els límits, els propis límits

Pobles sense destí, pols, horitzó, fils d’electra i el cel etern, bell, ebri de núvols, allargassats, l’erm més cru. L’horitzó, sempre l’horitzó i un sol ponent que esclata quan tot semblava mort i tenyeix la minsa herba de groc i de marró revellit els matolls. 

M'acompanya el so traquetejant d'un bus obstinat a sortir-se del camí traçat,  com si volgués desviar-se de la N3 i conduir-nos ves a saber a quins paratges encara més erms i sòrdids que els de la planúria inacabable per on transitem.

Llum del capvespre a l’illa del foc, terra dels homes que arribaren com a presoners i en feren la seva llar. Una llar afuada pels vents del Pacífic i per les tempestes de gel.  Terres dels antics canoers, expulsats, expoliats, venuts, comprats, mercadejats i eliminats per la brutalitat dels nous colons.

A l’est, l’Atlàntic és una línia llunyana des de l’ermot per on discorre el bus atrotinat, habitacle amb rodes per on circulen els pensaments i els somnis dels viatgers, potser abraçar algú quan el bus arribi a la terminal, potser l’emoció de trepitjar les darreres fronteres.

Res més enllà, només els gels solitaris, les muntanyes en la seva aspror, gèlides. Els límits. Els propis límits.

27-11-2015 de Punta Arenas a Ushuaia

El nord del sud

Estiu de 2003

El nostre itinerari començà a Buenos Aires, continuà cap al nord argentí a les catarates d’Iguazú i de baixada vam visitar  Misiones. Des de Corrientes vam viatjar cap a  Salta i Jujuy passant pel Chaco. Passàrem la frontera xilena en direcció a Atacama, més tard vam visitar La Serena i l’illa de Humboldt,  Valparaiso, Isla Negra i vam acabar a Santiago de Xile. En total, vint-i-dos dies plens de contrastos sorprenents.

19 d’agost

Des de Salta ens hem dirigit cap a les valls fèrtils de Cafayate i a Quilmes, unes ruïnes de  l’antic poble dels quilmes o diaguites.

La quebrada de Cafayate és una vall erosionada pel riu de las Conchas. Passat el poble d’ Alemania, la vall canvia d’aspecte: els tons verdosos es transformen de mica en mica en els ocres i vermellosos de les arenisques. El paisatge el conformen unes masses rocalloses de terres ermes que s’aixequen en mil formes de les quals provenen els noms amb què són conegudes: La gola del dimoni, L’ amfiteatre, El  gripau, El frare, etc. A l’entrada del lloc conegut com L’amfiteatre, uns acords de guitarra ens són familiars, una veu avellutada omple de ressonàncies vibrants l’aire tebi del matí. L’espai és immens, una autèntica xemeneia natural de proporcions gegantines i al lluny en un racó es destaca un punt fosc, un guitarrista que canta a Serrat : la  veu melodiosa d’un campanar… Abandonem aquest racó després de fer-nos una foto amb el guitarrista indi de Cafayate i amb l’emoció d’haver viscut un altre moment màgic.

A 50 quilòmetres al sud de Cafayate es troben les ruïnes de Quilmes. La visita d’aquestes ruïnes será una altra de les sorpreses agradables d’aquest viatge. Ho serà per partida doble, ja que la informació que en teníem era ben poca i la sopresa será molt gran. No és una visita habitual i així ho vam comprovar en la cara d’estranyesa de l’agent que ens la va vendre. Els cent quilòmetres des de Salta per carreteres en un estat deplorable van fer pujar consideramblement el preu del taxi però va valdre la pena. Els turistes que vam trobar en el recinte provenien de Tucumán, ciutat propera i d’accés molt més fácil.

Un antic assentament dels indis Quilmes es troba en la que havia estat la vall fèrtil de Rio Grande. En l’actualitat és una gran extensió àrida on difícilment hi podem imaginar els extensos camps de cultius  de fruiters i hortalisses que alimentaven una colònia de 6.000 habitants abans de l’arribada dels espanyols. Els indis quilmes i els inques hi van conviure fins el segle XV. El sotmetiment al qual es van veure obligats sota el règim imposat pels espanyols després d’heroics intents de resistència, va acabar amb la deportació cap a Buenos Aires l’any 1667 dels darrers indis quilmes. D’aquest poble valerós n’ha quedat un topònim, el nom d’un barri de la ciutat de Buenos Aires i el nom de la cervesa més popular, la famosa Quilmes. Les ruïnes, les formen un conjunt de construccions en pedra  emmurallades  que ocupen la falda de la muntanya. Al punt més alt, la construcció defensiva del poblat, el pucará. 

La visita hauria estat una visita cultural més si no haguéssim tingut la sort de conèixer el Sr. Martin Villacorta, un dels guies del recinte que va arribar a emocionar els visitants amb les seves paraules plenes de saviesa i d’amor cap als seus avantpassats quilmes. En els seus ulls brillaba la passió de qui té la certesa i la convicció que el seu missatge està carregat de veritat i justícia. Sota un sol que queia aplomat damunt dels nostres caps, el Sr. Martín , vestit de forma senzilla a la manera dels camperols de la regió, amb veu ferma i amb paraules plenes de coratge va saber transmetre’ns el desig de retornar la memòria dels pobles maltractats per la història i de la necessitat de restituir-los la dignitat i preservar-los com un tresor de la humanitat. Paraules com pachamama ( la mare terra), cacam ( la llengua dels quilmes ), els diaguites ( nom dels indis, sinònim de quilmes ), apacheta ( túmul religiós ) són noms que encara ressonen a les meves orelles. Algun dia aconseguirà aquest poble i tots els pobles maltractats del món treure’s de sobre tanta iniquitat i injustícia?

20 d’agost

Avui explorem el nord de Salta en direcció a la frontera boliviana. La vall de Huamahuaca ha estat nominada Patrimoni de la Humanitat. Una carretera que surt de Salta en dirección nord voreja un paisatge àrid i multicolor resseguint la vall que en un altre temps fou una vall fértil. Els ulls s’acostumen als tons ocres, rosats, verds, liles, blaus d’unes terres carregades de minerals, terres sorgides dels grans moviments sísmics dels Andes, on els focs interns i els gels van castigar la terra trossejant-la i en refredar-se van quedar al descobert línies de roques ondulades de colors vius. D’aquí prové el nom amb el qual és conegut aquest indret: La paleta del pintor.

Paisatge de Humahuaca

A Pulmamarca fem una parada. Un gran garrofer al costat de la blanca esglesiola acull els viatgers sota les seves majestàtiques branques. La plaça en aquest moment està animadíssima; un bullit de robes de colors, peces de ceràmica, barrets, parament de la llar, mocadors… Tot despatxat per les dones bolivianes que traspassen diàriament la frontera per vendre les seves mercaderies a un poble molt visitat pels turistes argentins. 
L’aire és nítid, transparent, ni rastres de núvols, ni grans ni petits. El cel és blavíssim. L’alçada la sentim al nas. L’aire es torna espès i gairebé ens crema els narius mentre caminem. Les cames comencen a flaquejar. Són els primers símptomes d'allò que els habitants andins en diuen estar apunat. La puna és l’altiplanície andina i estar apunat en conseqüència, vol dir que l’alçada et comença a afectar en forma de fluixedat a les cames i d’una dificultat creixent per fer qualsevol activitat física. Els seus efectes es deixen sentir a partir dels tres mil metres d’alçada.
A Tílcara visitem la reconstrucció de les ruïnes de l’antic poble ogomana, anterior a l’arribada dels inques. El sostre de les cabanes és de fang i canyes; les bigues són de cardón, el gran cactus, omnipresent en aquestes terres. La seva fusta és molt preuada per la seva versatilitat, és fácil de treballar i molt resistent.

Des del punt més alt del pucará estem a la confluència de tres terriroris. Al darrere nostre, la puna boliviana, cap a ponent Xile i al sud l’Argentina. Diego de Almagro va fer entrada a l’Argentina i a Xile per aquestes terres després d’haver travessat les punes del nord. Al pas dels espanyols, les dones corrien espaordides en sentir el mot cogedlas, cogedlas…d’aquí que el verb coger té connotacions obscenes, un mot que no s’ha de pronunciar mai per aquestes terres.

Continuem els camins del nord. Grans extensions de desert amb elevacions de tres i quatre mil metres d’alçada. A un costat de la carretera un monòlit ens indica que la línia del tròpic de Capricorn passa per aquest punt i aviat arribem a Maimara. Aquest indret fa sis-cents anys va rebre un  pluja de meteorits, el rastre d’alguns d’ells es fa visible en una de les parets de la muntanya. En llengua quitxua Maimara significa lloc on cauen els estels. Podem imaginar-nos un esdeveniment semblant, cents de boles de foc impactant sobre les cases i els carrers d’aquest poble?

Impacte d'un dels meteorits a Maimara

Arribem a Humahuaca. Final de trajecte. Demà continuarem el nostre viatge per les terres de la puna argentina.

La mirada del nàufrag

Juny 2013

El sol, un ferro roent sobre els nostres caps. Mirem de passar arran de les parets del carrer en deconstrucció. El sol està al punt del migdia i la línia d’ombra és just una travessa de dit entre la paret i nosaltres.  Algú d’ulls blaus se’ns creua en el nostre camí. Ulls blau cansats i moltes  arrugues en un rostre de trets ben proporcionats. Un aire aristòcrata darrere una senzilla camisa blanca de màniga curta, una camisa de les que portaven els nostres pares i els nostres avis fa quaranta anys. I als peus, unes senzilles sandàlies de dit. Un home que sota aquesta modesta aparença traspuava la dignitat d’un vell savi. Un vell que va fer la revolució dels anys 50 i ara un home que duu el fracàs en el seu caminar i  en els seus ulls cansats. Psiquiatra en exercici. Setanta-sis  anys. No es pot permetre el luxe de jubilar-se;  la pensió passaria a ser la meitat del seu sou actual. Conviu amb el seu fill, la seva jove i les tres nétes en un pis de cinquanta metres quadrats, de parets escrostonades i amb els fils, els comptadors i les canonades al descobert. Objectius vitals : calmar la fera del mal d’estómac amb un medicament  que entra en comptagotes a l’illa i poder visitar algun dia la Galícia dels seus avantpassats. Davant nostre, la mirada del nàufrag abandonat. El desencís. La desesperança.

Carme Andrade

Fotografia: Carme Andrade

 

Per les estepes mongols

Començo un nou capítol dedicat a alguns dels viatges que han ocupat un lloc important en la meva experiència vital. Ho faré amb alguns retalls del diari de bord, un fidel company de viatge que sempre m'ha assistit i acompanyat.

18-07-09

Els companys han anat a rentar la roba al llac. La Mogui, la nostra guia i traductora,  els ha deixat un cossi especial amb nanses de corda. El Pep és dins del ger omplint un bol d’aigua calenta per afaitar-se. La Mogui es maquilla el rostre amb pólvores d’arròs i es fa la ratlla fosca del ulls davant del mirallet dins del monovolum on viatgem. Ella sempre presenta un aspecte agradable encara que estigui enmig del no res. Ahir es va rentar els cabells amb un cossi d’aigua escalfada i es va canviar de roba. Ens hem dutxat amb la porta de la rudimentària cambra de bany  oberta i així el sol ha entrat i ens ha escalfat  mentre un rajolí d’aigua freda sortia de la dutxa . 

A les set del matí ha entrat silenciosament la noia  del campament i ens ha encès l’estufa del ger. Sempre va vestida amb un cenyit i llarg vestit marró amb bótes camperes. Revisa l’interior del ger, escombra i canvia les alfombres. Un brivall ens porta el termos amb l’aigua calenta. Fora, l’aire és nítid i fresc. El llac estén la seva bellesa metal·litzada en suau harmonia amb la catifa envellutada de verd que l’envolta. Un ramat molt nombrós de iacs ha passat davant els nostres ulls i la bellesa de la visió ens ha fet emmudir d’emoció. Punts blancs escampats al voltant del magnífic llac i a la nostra dreta un grup de cavalls van brandant la cua. Renills de cavall. Aquesta matinada el galop d’algun genet impacient ha trencat el silenci de l’estepa. El llac és a 2.600 metres d’altitud i l’aire és fred i sec.

Fotografia: Carme Andrade 

                                                                                 21-07-09

Passem per paratges volcànics de lava. El camí és invisible. No hi ha camí. No hi ha roderes d’altres vehicles. Transitem per damunt de les pedres pujant i baixant petits turons durant quilòmetres i quilòmetres. Els nostres cossos ja s’han habituat al moviment oscil·lant de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta. La meva companya de viatge ha deixat anar el seu cap plàcidament damunt de la meva espatlla dreta. La son ens venç per moments. 

Arribem a Tariat Sum, un poble habitat només a l’hivern. Ara els seus habitants estan escampats seguint l’ancestral pràctica del nomadisme . Ara és un poble fantasma. A la plaça, uns quants cavalls lligats a una barana de fusta. Paisatge de l’oest americà. Senzilles botigues amb rètols de mil coloraines. El poble de cases senzilles de fusta unifamiliars s’estén en una gran extensió de terreny. Algun gos borda. Un edifici de dues plantes. Preguntem. Contesten: l’escola. A la gasolinera ( també en trobem de tant en tant): una família, ell amb barret vaquer i el nen amb la gorra típica xinesa treuen el cap del vehicle encuriosits per veure i saludar un grup de “nassos grossos”, expressió comuna amb què ens designen els occidentals,siguem europeus, americans o australians.

Fotografia: Carme Andrade

22-07-09

Som a 3oo km.d’Ulan Battor, la capital,  i hem iniciat el camí de tornada. Som en un ger d’una família nòmada envoltats de bestiar divers: cabres, gossos, camells, cavalls. Al nostre davant un ger amb roba estesa tot al voltant. El nostre xofer i la Mogui marxen acompanyats dels amos al mercat més proper a comprar el xai per la festa de la nit. Mentrestant, el brivallet de la casa prepara els camells pel nostre passeig per les dunes. El paisatge ha canviat bruscament i estem en una feixa de desert amb un fistó de dunes prop de la carretera principal. El campament turístic veí al nostre petit i particular campament proporciona dutxes d’aigua calenta per dos dòlars. Avui toca neteja corporal i no menystenim aquesta possibilitat. L’hàbit diari a casa nostra, aquí es transforma  en un petit plaer, digne dels déus.

A la nit ens espera el sopar de festa de les celebracions nòmades. En una gran cassola, els nostres amfitrions  hi tiren els trossos de xai amb patates, cebes i pastanagues i un ingredient ben curiós: pedres volcàniques. Es tapa l’olla i es cou a foc fort. Khorhog és el nom de l’àpat. Es menja sense coberts, només amb un ganivet per punxar la carn. Sense pa, sense vi. Només amb te. I les pedres volcàniques li confereixen un gust especial a la carn. Aquestes pedres, en conservar l’escalfor de l’olla és costum que es passin de mà en mà en les gèlides nits d’hivern. Després de l’àpat, el pare de família ens fa una demostració de danses típiques de l’estepa: la dansa de la marmota, de la guineu, del llop. El cel, la lluna, la foguera i els sagrats esperits de l’estepa ens acompanyen i ens desitgen bona nit...

 

Carme Andrade

Nocturn a l' Índia

L' Índia a casa nostra darrerament està adquirint un glamour impensable en el nostre imaginari de fa uns anys. Ara, amb els viatges de l' Honorable  i la megaboda milionària amb cavall blanc inclòs al cap i casal de Catalunya, l' Índia ocupa un espai en les pàgines de paper couché de les revistes del cor monopolitzat fins fa per la decadent noblesa europea.  Potser a causa d'aquest soroll mediàtic, m'ha cridat l'atenció descobrir en un prestatge de la biblioteca de casa Nocturn a l'Índia, l'autor del qual és Antonio Tabucchi. L'he obert a l'atzar i he trobat unes notes en un full doblegat a la pàgina 55, unes notes que vaig escriure fa una pila d'anys i que transcric tot seguit. Val a dir que van ser escrites amb l'emoció al cor després del meu primer viatge a aquest espectacular i commovedor país.

Nocturn a l'Índia és un barreja de relat real i de ficció, i per aquest motiu  connecta molt bé amb les meves impressions després de la primera estada a aquest país, perquè viure a l'Índia és viure entre la realitat i la ficció, entre la matèria i l'esperit, entre la realitat més injusta i colpidora i el perfum de les tones de flors que es venen a les parades dels temples. 

Amb el relat de Tabucchi revius les impressions d'alguns llocs visitats, des de la decadent Bombai fins el sud del continent i celebres la complicitat que estableixes amb l'autor quan relata les seves vivències que s'assemblen tant a les teves: les coneixences que fa en una de les llargues parades d'un viatge amb autobús, la conversa amb un metge d'un hospital de Bombai o la trobada casual amb un jove iogui que després d'intercanviar unes quantes frases en anglès, se'ns va prestar a fer de xofer i de guia religiós pels temples més amagats de l'estat de Karnataka. Et deixes portar pels mitificats paisatges del mar de Goa, Calanguten, Fort Aguada i la costa Malabar, noms tots ells de ressonàncies exòtiques i tornes a viatjar, però aquesta vegada des de la butaca de casa teva. Tot un plaer.

Cubans i cubanes

En el nostre viatge pel país cubà  hem tingut la sort de poder parlar i compartir moltes estones de xerrera amb persones molt diverses. En totes elles hi hem trobat un interès per expressar-nos les situacions personals i familiars, en totes elles hi hem descobert un cor senzill i planer que malgrat les dificultats demostren la seva capacitat per  fruir del carrer, de la música i de la bona cooperació entre els veïns.

 Algunes històries et commouen per les mancances a què es veuen sotmesos i per la precarietat del seu dia a dia. La possibilitat d'allotjament en cases particulars fa que el contacte sigui natural i que es presti a fer llargues tertúlies amb els amos de la casa, encara que no tots estan disposats a parlar amb els turistes que els visiten. Alguns d'ells, professionals fins fa poc que exercien en algunes de les empreses estatals, han canviat d'activitat laboral i ara es dediquen exclusivament a tenir les habitacions a punt per al possible turista que passi per casa seva. Economistes, enginyers i professors han fet un canvi radical, cosa que els proporciona molt de temps lliure i el més important, - vista la situació econòmica de les famílies- ,  una situació econòmica altament favorable en relació a l'anterior, de tal manera que les entrades de divises en una sola nit de lloguer equival en molts casos al sou  mensual anterior com a professors o comptables d'una empresa. Aquest fet està generant petites reactivacions econòmiques que podrien arribar a millorar l'economia de la població, encara que el fet de la manca d'abastiment de productes bàsics complica i agreuja la situació.

Les persones que no tenen la possibilitat de llogar habitacions han de mirar de completar el migradíssim sou amb els tripijocs més imaginatius possibles. Els joves veuen el turisme com una possibilitat de millora i molts d'ells renuncien a la universitat per poder treballar en algun dels establiments hotelers de la costa; els càlculs els fan ràpidament,  un parell de propines en divises al dia suposen el salari que obtenen per un dia sencer de treball. Les persones de més edat descriuen la seva situació amb molt més pessimisme; sovint el no poder tenir a l'abast la medicació necessària per a les seves malalties produeix inevitablement una frustració i un malestar molt evident.

Els nens uniformats camí de l'escola alegren els camins i els barris de les ciutats. Cada escola o cada poble adopta un color diferent en el vestit però el disseny és homogeni per tots. Les seves carteres contenen els plumiers semblants a aquells que vèiem fa molts anys a casa nostra , de fusta i amb compartiments; els llibres de matemàtiques i de llengua també recorden els de fa uns quants anys  i els quaderns són plens d'anotacions referents a l'esperit revolucionari i als pares de la pàtria, sense oblidar les referències obligades a les dates significatives de la història recent del país. La cal.ligrafia és perfecta i l'ordre i la pulcritud també són valors ben significatius. Les escoles estan obertes i amb el permís del director o de la directora t'hi pots passejar sense problemes, aquest fet el facilita el clima calorós que obliga a tenir portes i finestres ben obertes com a sistema natural de refrigeració.

La gent ocupa els carrers a partir del vespre; al migdia els que no treballen, dormiten asseguts davant del televisor i amb molta sort davant d'un ventilador. La televisió, amb dos únics canals, el propi del país i el canal sur de Veneçuela emeten programes patriòtics, algunes pel.lícules semblants als que s'emetien en Cine de barrio de la TVE1 i   retransmissions de partits de bèisbol i de futbol. Els documentals sobre les belleses naturals del país també formen part de la programació del canal estatal. Alguns caps de setmana programen pel.lícules relativament modernes, de factura llatina.
Les famílies que s'ho poden permetre durant el cap de setmana acompanyen els nens a la fira, a menjar  una pizza o a prendre un gelat. Els joves i no tan joves reserven el rom per al cap de setmana sense oblidar la música i el ball, la salsa, el merengue, la cúmbia, el son. Els pocs cinemes que vam veure estaven sense programació o amb programació molt escassa, així com els teatres, alguns d'ells tancats i altres en restauració com és el cas de l'esplèndid edifici del teatre de L'Havana. Els cayos paradisíacs estan reservats per als turistes,  si bé hi ha zones on els habitants del país  poden gaudir de les bones platges sense problemes, com és el cas d'una part de platja de la península de Varadero. La vida aparentment a l'illa transcorre sense gaire daltabaixos amb el rerefons sempre de les cançons i de les maraques.

Els cels de Cuba

Un cel de plom, el títol del llibre de la Carme Martí  va ser la frase que li va suggerir a la Neus Català el cel que va contemplar en arribar al camp d'extermini de Ravensbruück. El seu pecat havia estat creure en la justícia i en la igualtat fraternal de les persones i haver treballat per la resistència francesa.  Aquests dies, passejant pel país cubà he tingut motius per reflexionar sobre aquestes mateixes idees que devien ser l'esperó que van fer aixecar tot un poble liderat per uns revolucionaris convençuts que era possible viure en una societat més justa i més igualitària. Pels carrers del país es respiren encara els eslògans i els lemes de l'època. L'any 59, any del triomf de la revolució. Som a l'any 2013. Han passat 54 anys, una majoria d'edat com a poble lliure. El cel de Cuba no és de plom, és d'un blau intens, és un país tropical on el turista amant de l'exotisme trobarà tot allò que desitja: platges realment paradisíaques, còctels deliciosos, sucs naturals extraordinaris, llangosta a preus assequibles per les nostres economies i música, molta música: salsa, cúmbies, son. I bèisbol, que ells en diuen pelota simplement.

A cada ciutat s'anuncien cases de cultura, cosa que no ens sorprèn en un país que sempre ha tingut com slògan la cultura per a tots. A l'entrada de la casa de cultura hi ha una pissarra amb el programa de la setmana: el dilluns tal grup musical, el dimarts tal cantant, el dimecres... més enllà serveixen rom i begudes refrescants. Vas a la recerca d'alguna altra activitat cultural que no sigui la salsa i el son. Recerca infructuosa que es va repetint a cada poble i a cada ciutat visitada. Els museus són anunciats en tots els fulletons turístics, cosa que ens anima, vist que les cases de cultura tenen les seves limitacions. Els museus acostumen a ser velles cases colonials reconvertides en espais on estan degudament vigilats per més personal que no pas visitants. En aquests espais els panells explicatius i les col.leccions d'objectes  s'exposen de forma caòtica, però no podem demanar gaire cosa més, donades les circumstàncies del país, per altra banda no hem observat per part de la població ni per part dels vigilants cap interès especial per a donar-nos a conèixer els béns culturals, que en realitat es circumscriuen sovint a les gestes i batalles contra l'imperialisme espanyol i més tard contra els invasors americans.

El triomf de la revolució de fa 54 anys encara està present a tot arreu. La figura d'Ernesto Che Guevara s'ha convertit en una icona òptima per vendre gorres, samarretes, cendrers o el que convingui a les botigues estatals. Em pregunto què n'ha quedat del missatge humanista d'aquesta figura històrica a la vida real del poble cubà. El eslògans de José Martí, del Che o de Camilo Cienfuegos  són repintats per mantenir-ne l'esperit ben viu, però contrasten molt amb una realitat a anys llum dels seus principis. La cultura i la lectura, reivindicades pels principis del socialisme cubà es fa molt difícil posar-les en pràctica. A les biblioteques i a les llibreries, en especial a les llibreries, difícilment pots trobar altres llibres que no siguin els de la història recent del país o de les biografies dels revolucionaris. En acabar-se'm la lectura d' Un cel de plom, vaig buscar i rebuscar per trobar una novel.la cubana o un llibre de poemes de Guillén Castro, recerca també infructuosa i finalment en una botiga atapeïda de samarretes amb la figura del Che i de botelles de rom vaig descobrir un parell de llibres oh! sorpresa!  que no portaven el segell de la revolució. El ashé está en Cuba és un  llibre escrit per dues  investigadores cubanes, Mirta Fernández i Valentina Porras, on ofereixen de forma resumida les religions d'antecedents africans en una síntesi del simbolisme yorubà i la seva aportació a la personalitat del poble cubà. Una realitat que es reflecteix en el sincretisme que es troba en alguns dels sants del catolicisme, que a més són déus yorubàs. La santeria, un món religiós complex amb molts déus i amb vida pròpia, com en les divinitats d'altres cultures antigues.Aquest és el llibre que m'he endut  de Cuba i editat per l'editorial estatal José Martí. Altra vegada els mateixos noms, les mateixes icones, els mateixos mites que inunden i monopolitzen la vida i els carrers del país.