dilluns, 7 de novembre del 2016

Mai no és massa tard

Mai no és massa tard per fer allò que et proposes, mai no és massa tard per prendre una decisió, mai no és massa tard per llegir el que diuen que havies d'haver llegit al seu temps...tot i que falta saber quin és aquest temps: si el de l'adolescència, el dels festejos, el temps que diuen " de la plenitud",etc.

Com que sóc de les persones que pensen que tot el que fem a la vida té un sentit, encara que en aparença aquest sentit no es faci massa explícit, ara li ha arribat l'hora i no abans, de llegir una de les obres cabdals - per cert n´hi ha tota una colla - de la literatura amb majúscules. Una història de la qual diuen, que arrenca la literatura moderna de tot un continent. Em refereixo a les cent sis pàgines que conté el relat de Juan Rulfo, Pedro Páramo.


El primer pensament que se m'ha ocorregut mentre el llegia és que Pedro Páramo és un relat orgànic en el sentit que tots els elements, el paisatge, els objectes, els personatges tenen vida pròpia tot i estar morts. La frontera entre la vida i la mort se'ns fa invisible mentre un món de murmuris i de xafarderies pròpies d'un microcosmos com el del poble de Comala s'eleva a categoria literària. M'atreviria a dir que Pedro Páramo és més assaig literari que relat. Un assaig en el sentit d'atreviment literari, on els canvis de veus, de viatges en el temps i de feed back continus aporten un valor únic a la literatura llatinoamericana posterior a la seva publicació. El mateix García Márquez comenta què va representar Pedro Páramo  a la seva vida i a la seva obra:  

En ésas estaba, cuando Álvaro Mutis subió a grandes zancadas los siete pisos de mi casa con un paquete de libros, separó del montón el más pequeño y corto, y me dijo muerto de risa:
-¡Lea esa vaina, carajo, para que aprenda!
Era Pedro Páramo.
Aquella noche no pude dormir mientras no terminé la segunda lectura. Nunca, desde la noche tremenda en que leí la Metamorfosis de Kafka en una lúgubre pensión de estudiantes de Bogotá –casi diez años atrás-, había sufrido una conmoción semejante. AI día siguiente leí el Llano en llamas, y el asombro permaneció intacto. Mucho después, en la antesala de un consultorio, encontré una revista médica con otra obra maestra desbalagada: La herencia de Matilde Arcángel. El resto de aquel año no pude leer a ningún otro autor, porque todos me parecían menores.

( Font: http://www.revistaarcadia.com/libros/articulo/proposito-60-anos-pedro-paramo/43997)


De Pedro Páramo em quedo amb la naturalitat i la bella fluïdesa del llenguatge, amb la matèria densa amb què està construïda la història, amb la universalitat de Comala i amb la versemblança de la irrealitat poètica que traspuen totes les seves pàgines.

Vegem allò que dèiem de relat orgànic:
 El cielo estaba lleno de estrellas, gordas, hinchadas de tanta noche. La luna había salido un rato y luego se había ido. Era una de esas lunas tristes que nadie mira, a la que nadie hace caso. Estuvo un rato allí desfigurada, sin dar ninguna luz, y después fue a esconderse detrás de los cerros.

Carme Andrade








diumenge, 6 de novembre del 2016

Collage

El text següent és un "collage" realitzat tot sumant de forma estratègica fragments de diversos relats del llibre Gosadies de Carme Andrade.
L'autora del " collage" és la Mònica de Dalmau que el va llegir a la presentació realitzada al Laboratori de Lletres de Barcelona el 21-10-2016
Fotografia: Carme Andrade


El cel encara gris a banda de llevant comença a descórrer el seu teló (escrit a la pantalla)

Què t’agradaria que recordés de tu?
El plat de patata bullida destaca sobre un hule de quadres vermells. Dintre del plat Algú ha xafat les patates fins fer-ne una mena de puré, un puré de matèria consistent. Algú sosté una forquilla que ara està fent solcs, de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta , de dalt a baix i baix a dalt. El plat és un petit tros de terra llaurat i Algú hi té un veritable desig de convertir aquest cercle blanquinós en un petit jardí de perfecció geomètrica. Ara en un racó hi ha col·locat un dels pèsols que tenia reservat per a l'ocasió. Dues  fines bajoques, bajoques de moda, diuen,  acaben de completar una austera constel·lació vegetal.
- Té la boca plena de nafres, la nena. El sopar d'ahir va ser massa fort, no està acostumada als pèsols...- Què em vols dir, que és culpa meva? - No comencem. La teva susceptibilitat m'irrita. Tot t'ho prens pel broc gros.
Compartir la soledat dels perdedors i la matèria pesant d'un passat obac. Malgrat tot, viure.
No és ben bé igual, però el cervell té aquestes coses, s'enganya a ell mateix en benefici de la il·lusió de l'instant. Queda el seu cos, però  la seva persona més íntima es va fondre ja fa uns quants anys. Ara ja no queda res més que la carcassa fàcil que li proporcionen el rimmel, la seda  i els perfums cars. La seva imatge de dona segura i ferma és la seva protecció.
Hi ha dies que la llum del sol entre les fulles metàl·liques de les magnolieres de sota casa t'enlluerna i et fa sentir la bondat de les coses efímeres en un estat de gairebé misticisme agnòstic, en què guaites pel balcó i al bar del davant els homes desenfeinats ja no discuteixen sinó que parlen amigablement de les coses que passen i de les que no passen.
L'espera alimenta el desig (El desig) que bull mentre l'objecte no s'ha assolit.
D'algú que parla amb els seus moixons, te'n pots refiar. I aleshores jo, que ets tu, et somric i t'agraeixo la teva insistència i la teva gosadia i t'invito a no abandonar.
Un rellotge sense busques, un llibre amb els fulls en blanc i unes ulleres d'augment m'esperen. Perdonin les molèsties.
Celebrem-ho!