Submissió, del francès Michel Houellebeck, a més de ser una excel·lent novel.la és la crònica fictícia d’un canvi
social profund a la veïna França. Fictícia, encara que amb possibilitats de fer-se realitat vist el
panorama de l’Europa actual.
Els valors de laïcitat i de llibertat que
semblaven ser consubstancials a la ciutadania francesa es veuen bandejats i
anul.lats per la matemàtica d’uns
resultats electorals. Tot juga a favor que el pèndol de la història retorni a
les èpoques on el Déu únic era el centre de totes les coses. El fracàs del
laïcisme a França i en general a Europa és explicat per diverses causes : la
incapacitat de la socialdemocràcia de donar sortides a les aspiracions de la
gent, la corrupció, que com una malaltia
viral s’ha anat estenent a tots nivells, el creixent empobriment de les classes
populars… i quan tot tremola, cal restituir, cal treure de l’armari els
salvadors de la pàtria.
A la societat que ens planteja Submissió, el salvador és el
partit islamista i en conseqüència els valors de la religió musulmana es configuraran com la guia moral, religiosa i
política de tota la societat. De mica en mica, el país es va resituant en les
noves coordenades ideològiques en què els imams i els preceptes de l’Alcorà van
eixamplant espais fins ocupar tots els estrats socials i on tot estarà regit i estructurat segons els mandats corànics. Ens situem, salvant les distàncies
tecnològiques i d'altres, en certa manera en les èpoques
fosques medievals i s'esborren de la memòria les concepcions humanistes. Quina bestialitat direm! No tanta, per desgràcia. El món en
què vivim és tan canviant i en són tants els ítems coincidents amb la hipòtesi
de la novel.la, que no ens sembla estar tan lluny d’aquesta ficció. Pensem un moment en l'aberrant trumpisme on la negació dels valors de la cultura, de la igualtat i dels drets humans comencen a estendre's sense adonar-nos-en.
A Submissió triomfarà una societat ultrapatriarcal, misògina, regida per la submissió de
l’home a Al·lah i de l’home a la dona. Aquests dos pilars seran la base en què
es sustentarà la jerarquització social plantejada. El paral.lelisme Déu, home ,dona serà l’excusa
per sotmetre la dona femella, l’eterna enemiga de l’home mascle segons concepció divina del patriarca, digues-li Yavé, Al.lah o Déu.
En la nova configuració social, les classes altes del país s’aniran
acomodant als canvis culturals i ideològics amb els ajuts de les monarquies saudites del Golf. Les
universitats, la cultura i l’educació, - per suposat amb marca exclusivament
masculina- , seran sufragats pels nous rics del desert. S’establiria així el
somni d’un nou imperi romà en versió musulmana que s’estendria des d’Algèria,
Tunísia i el Marroc fins el nord d’Europa. De rerefons, la capacitat
d’assimilació del gènere humà a les novetats quan l’economia beneficia les
capes altes i mitjanes. Els
pobres tindrien les necessitats bàsiques cobertes. S’establiria un nou
socialisme híbrid basat en el pilar de
l’almoina social i en una economia que rescataria les petites unitats productives,
cosa que animaria els joves, homes sempre, a ser emprenedors de petits negocis.
Es bandejarà de l'educació pública la tradició de lliurepensament i com a molt es reservarà als museus i als centres d’estudi especialitzats. Una nova era, un nou somni al qual tothom hi contribuirà. La dona
serà apartada de la vida social, laboral i intel·lectual del país. Amb les
dones fora de circulació i definitivament invisibilitzades, el nou ordre haurà
transformat els costums morals de la població de forma radical. El
gènere masculí guanyarà en el nombre de dones per al seu gaudi, sigui sexual o com a responsables de la llar. Els qui s’ho permetin
en tindran una dona de jove i una altra de gran com a mínim; cadascuna amb una
funció diferenciada dintre de la casa pairal, ambdues al servei de l’home, del
patriarca.
El protagonista de Submissió, el professor universitari que opta per dimitir en veure els canvis de la seva universitat, acaba sucumbint al miratge de la nova societat, acaba per veure-hi, com a potencial mascle alfa, uns nous privilegis desconeguts en la vella societat laica. En cap moment, Houllebeck apunta
la més mínima reacció resistencial per part de les dones, - ni per part dels homes,
tot sigui dit de passada- , cosa que les invisibilitza
dues vegades: en la lògica de la praxis ideològica i en la ment del novel.lista que obvia la
mínima possibilitat de resistència en el seu relat. Aquesta és la nota més
tràgica i desesperançadora. Aquesta indigna i indignant complicitat
generalitzada de tota la societat és el punt que ens fa rebotar de la butaca de
lectura.
Ironia? Provocació? sens dubte. Benvingudes les provocacions si són germinadores de dubtes
i de reflexions. Un llibre que cal mirar-lo de cara i afrontar-ne els reptes que ens proposa. Un llibre que ens alerta i ens posa en guàrdia. I repeteixo: una bona novel.la amb tots elements necessaris: argument, personatges ben definits, acció, context, reflexió, i un ritme adequat
per mantenir l’atenció en tot moment.
© Carme Andrade
