De vegades els encàrrecs estimulen la creació ens
diu la Tecla Martorell una calorosa tarda d’agost sota l’ombra de les moreres
de casa seva a l’Argentera. Tecla Martorell Salvat (Tarragona 1960) és una escriptora compromesa amb el seu temps,
amb el seu entorn i amb el rol que els esdeveniments ha tocat viure a moltes
dones a les quals hi ha dedicat una bona part de la seva producció
literària. Aquesta podria ser una
síntesi de l’escriptora però hi ha molt més tal com anirem desgranant al llarg
d’aquestes línies.
Arran de rebre un primer encàrrec per escriure al voltant de
Tarragona com a Patrimoni de la Humanitat va optar per parlar no de les pedres,
sinó de les persones que conformen les ciutats. Coneixedora de la humanitat que
bullia als barris de Ponent va optar per posar altaveu a les persones que
havent abandonat els seus pobles d’origen van iniciar el camí de la immigració.
Tot el material recollit conformaria el corpus que anys més tard
fructificaria en altres treballs, entre els quals destaca Com les soques de
les figueres velles Cossetània (2017), un retrat magnífic d’unes dones i
d’un temps marcat pels moviments migratoris del sud de la península cap a
Catalunya i en concret a Tarragona. Uns anys en què l’arribada dels trens
provinents d’Andalusia van ser l’inici d’una aventura vital per moltes
famílies. Una història d’homes i dones que arriben a Catalunya tot i fugint de
la misèria d’un règim franquista que no oferia cap més opció de supervivència
que la immigració. Dues vides femenines que transcorren de forma paral·lela i que
marcaran els tempos de la narració fins que l’atzar les uneixi i l’acció
s’unifiqui, tal com ho farien dos rierols que baixessin impetuosos salvant tota
classe d’obstacles però que en la trobada iniciessin una baixada més serena i
tranquil·la. Res ens sona fictici i és que estem davant d’un relat carregat de
realisme, ja que la vinculació directa de l’autora amb els barris
tarragonins de ponent prové de la seva tasca durant trenta-nou anys com a
mestra d’adults. La gent humil- ens diu- n’hi ha que
són molt savis. Aquest coneixement vital sura en els ambients i en els espais,
en les cases, en els trens i en la Tarragona dels anys seixanta. Abans de la
publicació de Com les soques de les figueres velles havia
publicat Del sol i de les llunes, la seva primera novel·la.
Explicar històries dels anònims fa que les seves
vides transcendeixin, ens diu. Sovint són
històries dures de gent corrent però que passades pel sedàs literari es
converteixen en històries universals. Escric per fer pensar, per
descobrir nou
coneixement i per compartir-lo. Escriptura i pedagogia van lligades en
algú que ha dedicat la seva vida professional a aprendre i a compartir en
aquest moviment continu que és l’ofici de docent.
A hores d’ara la seva tasca d’escriptora comença a ser coneguda
gràcies a una investigació que va fer al voltant de les dones empresonades
després de la guerra civil al convent de les Oblates, aleshores convertit en
presó. Amb el títol de Memòria de les oblidades, la Tecla ha reconstruït
la vida de quatre dones, tot i rescatant-les de l’oblit i convertint-les en
paradigma de la crueltat del feixisme vencedor. Quatre dones condemnades sense
saber-ne els motius. Els delictes eren ser pobres, analfabetes, dissidents o
prostitutes. Al final del llibre hi ha un recordatori d’una cinquena dona, ens
referim a l’Elisa Cardona, una jove de Duesaigües afusellada a la muntanya de
l’Oliva l’any 1939.
Els retrats autobiogràfics de la Teodora, l’ Anita, la Maria i
la Dolores ens colpegen pel seu realisme, pel llenguatge directe però alhora
acurat, ric i ple de matisos. Quatre dones anònimes en el bàndol dels vençuts
que malgrat la soledat i el silenci a què van estar condemnades, en tot moment
van mantenir la dignitat de les autèntiques heroïnes. La soledat és més
trista que la fam ens diu una d’elles. El futur, incert. El present,
llòbrec i fred com les parets de la
reclusió. La malaltia i la mort els va arribar a causa de les condicions
de la presó. El franquisme amb l’ajut de la mà femenina de les religioses va
saber castigar les dones que s’allunyaven de l’ordre establert, les dones de
carrer, les dissidents... L’autora, com en el cas de les protagonistes de les
seves novel·les anteriors, ens mostra quatre dones plenes de matisos
psicològics, de dubtes, de renúncies, - sovint en bé dels altres- i ens les apropa esbatanant la tinta al
cor, com diria Joan Salvat Papasseit.
La vida de La memòria de les oblidades es perllonga més
enllà de la narrativa. En format teatral i en format dansa, així com una
producció en videodansa molt premiada en concursos internacionals.
Malgrat l’èxit de les Memòries de les oblidades, la potent narrativa de la Tecla Martorell, -exemple d’escriptura construïda amb una sòlida base investigadora-, mereixeria ser més coneguda entre els lectors del nostre entorn. Pocs narradors en llengua catalana han fet de la immigració interna un aparador d’un passat recent que per altra banda ens ajuda a comprendre el present.
© Carme Andrade
