(A mode de recreació-collage al voltant de Bombes de Llavors de la Lena Paüls)
Són les paraules les que germinen i com bombes explosionen al rostre
desvelant-ne els seus misteris.
La llavor de la creació poètica, les paraules que conformen l’univers líric
de l’autora: converses íntimes, fragments de vida que van creixent i
fructificant. En el ritual poètic, els objectes actuen com mèdiums per assolir
un estadi festiu encara que no exempt de gotes de pessimisme, - les mínimes- i d’aquesta manera estalviar-nos els perills
de l’enfonsada. El vaixell que es gronxa amb l’oratge però que mai no acaba sent
engolit perquè sempre hi ha un punt en
què la salvació és possible. Aleshores, el rescat es fa present amb la paraula
justa.
Veiem la llum en l’horitzó, la raó
íntima del paisatge, ens diu la poeta.
En el seu univers els signes zodiacals de terra funcionen a manera de conjur.
Tot és terra. Tot és fang. Tot és susceptible de germinar. Les mans s’enfonsen
a la terra i en fem petites boles, sentim
el dringar dels pinyols dins els palmells, els entaforem dins de cada bola de
fang. El terreny és erm, ho constatem, en som coneixedors, no ens importa.
Sabem. Acordarem quan i com llençarem
les bombes prenyades de nova vida. L’acció salvadora, l’acció de, la voluntat
de, amb l’esperança de. Veiem la llum en l’horitzó. Així s’inicia un conte en flor. I és l’hora del joc on la por i la
sotsobra fan vibrar els petits cors infantils amagats entre parterres i
torretes. El silenci de després de recitar els conillets amagadets, l’arc
florit en mans de la petita Martina, tot pren l’alè d’un jardí monetià. Els
jardins evanescents van perdent forma i color en el crepuscle, malgrat tot,
celebrarem el poquet blau que ens queda del dia.
Les màscares i els antifaços participen d’una festa de disfresses on no
amaguem només rostres vells i cansats;
també les pors, el desig, el bes no donat, la carícia només dibuixada…En
aquest ball res no es manté quiet. Tot
belluga en l’ànsia de llibertat
per créixer, per florir i per fruitar. La pomera d’or, Cronos, Hèrcules, les
Hespèrides i una deessa dels núvols ens contemplen per recordar-nos de quin món
mític venim, de quines pastures s’alimenten els nostres somnis. Mentrestant, les
nimfes endinsen el cap dins de l’escletxa de la sensualitat i en les seves
aigües juguen, neden i es refresquen.
La llibertat va a concurs. Facin joc, posin preu, comprin butlletes, la
tómbola no tanca mai. Els besos s’oculten als soterranis de les cases, les carícies estan dibuixades a la paret de
les cel.les, estem fora de la llei, ens vam passar de la ratlla, de la SEVA
ratlla, quan els nens i les nenes conillets
amagadets construíem castells de sorra a la platja del desig, quan jugàvem
a la cluca sota un cel ple d’innocents núvols. De cop i volta l’adult que
portem dins es desvetlla. Les cadires resten mudes i buides després de la
revetlla. Ens serà fàcil desembullar els fils d’una troca o esperarem estoicament que plogui?
© Carme Andrade
