Ètnies al Duty Free

Viatges pel món més enllà de la dolça geografia del confort i obres els ulls i mires i veus que la vida de la gent en aquests móns, dit altrament exòtics, pren noves dimensions, on l’espai i el temps només és aigua que flueix lliure sense entrebancs. 

Fotografia Joan Maria Valero. Sapa (Vietnam)

Pocs metres quadrats de cobert, la dimensió vital de l'espai que habita una família: pare, mare, nens i avis. En aquest espai els béns materials són mínims. L’altre espai és el carrer on la humanitat compra el bàsic i ven el que produeixen les seves mans, on el temps és un rierol sense interrupcions, només la claror i la foscor determinen curtes parades. I penses i mires i veus ulls tranquils i veus plàcides i penses que només les ànsies de poder poden destruir l’harmonia de ses vides. El poder destructor de la geografia en benefici propi  a canvi d'un  treball urbà, on aquest poder els converteix en esclaus d’algú de cara invisible. Els hauran distanciat de la seva terra, de l’origen de les coses a canvi de la voracitat de tot el nou que podran adquirir. El poder els oferirà escoles i hospitals, sempre i quan abandonin la muntanya, els seus camps, la seva llar. 

Les ètnies, el nom que el poder els dóna, es reduiran a l’estol de nines abillades amb coloraines als aparadors del Duty Free de l'aeroport internacional de la capital. I juntament amb les ètnies, desapareixeran llengües, músiques, tradicions, formes de sociabilització, etc. El procés de desculturització a nivell planetari actua com un monstre insaciable que no té aturador.

Carme Andrade

El Montsant en estat de gràcia

Per mi, el Montsant sempre és una muntanya en estat de gràcia. El passeig per la Serra Major enlaira el cos i enlaira l'esperit al més comú dels mortals. Fuetejada pel vent o esquitxada de plugim o amb calamarsa de finals d'estiu o amb boires primaverals o senzillament en un dia clar i calmat, la Serra Major, mai m'ha decebut.

Aquest diumenge hem visitat la muntanya per la banda obaga on tot de congestes plenes de neu ens obligava a alentir la marxa, però amb tot, l'arribada a la Serra Major ha estat de nou una festa per als sentits.

 

 

El plaer de la descoberta: Sant Pere de Sabella

 

Sempre és un plaer la visita als  petits tresors que saps d'entrada que hi són, que estan allí perquè els admiris, perquè t'hi passegis o perquè hi compris una entrada per la visita... però el plaer es multiplica quan el tresor el descobreixes sense previ avís, quan tot passejant per uns indrets naturals et trobes amb unes restes més o menys ben conservades sense haver-ne tingut una notícia prèvia, sense saber-ne res. Aleshores, d'alguna manera retorna en mi aquella alegria de la infantesa en què es barrejava la sorpresa i l'afany de saber, amb un punt d'aventura afegit. 

 

El passeig al qual em refereixo comença al poble de Forés alçat dalt d'un turó que en la llunyanyia es perfila amb tota la seva altivesa, segueixes el GR que surt de la mateixa població en direcció al poble del Fonoll i passes per Sant Pere de Sabella. Un rètol indica el nom del que devia ser un agrupament poblacional format per uns pocs masos mig en ruïnes i de seguida veus a l'esquerra una petita església amb un absis netament romànic. El conjunt, del segle XII,  situat en un petit turó sorprèn per aquesta senzilla bellesa que presenta tot el romànic del nostre país. Com a elements que desperten una certa curiositat són les esteles funeràries que coronen l'espadanya i una tomba de pedra a la plaça de la petita església amb la llosa que la cobreix mig badada. Els capitells conserven alguna figura d'uns animals alats. El conjunt pertany a Conesa (La Conca de Barberà).Un racó més en la descoberta del territori.

 

Petites meravelles al peu del Montsant

Tres dies de descoberta pel vessant del Montsant  menys transitat per la gent del Camp. Tres dies sortint des de Cabacès o de Margalef donen per descobrir racons de bellesa natural i racons plens d'història. Entre els racons de bellesa natural: la ruta de les ermites de Sant Roc i La Foia, el grau del Caixer i la font de Cavaloca (llocs profunds).

La cova de Santa Llúcia, hospital de campanya




L'aljub de la Solanella

 

Espais muntanyencs on abunden barrancs i balmes superbes, una de les quals, la gran cova de Santa Llúcia va ser hospital de campanya a la guerra civil i on una mostra de fotografies de l'època ens recorda la darrera barbàrie. En aquesta cova es van fer famoses les infermeres brigadistes arribades de l'estranger que van donar la seva energia i el seu treball de forma desinteressada i altruista.

Altres monuments com el pont medieval de la Cavaloca, ens recorden els camins que ens acompanyen des de fa segles i que perduren als embats dels temps. La història dels homes i dones senzills d'aquestes terres està present en cada marge construït en les barrancades per esgarrapar un tros de terra on conrear. Està present en les petites construccions de pedra seca com l'excel.lent aljub de la Solanella.

Matins gebrats en un dia assolellat

L'ermita de Sant Salvador al peu de la serra Major ens acull en una raconada plena de bellesa després d'haver fet un tomb sortint de Margalef tot passant pel mas del Serrador, que es troba en un terreny escarpat dalt d'un turó. Del mas queden unes quantes parets en peu, ruïnes d'uns temps durs i difícils. De tornada a Margalef passem per la balma del Ximet per on brolla un rierol d'aigua neta i transparent. El nostre petit país és ple de petites meravelles que val la pena descobrir.

 



Rocaviva, un passeig íntim

El matí de tardor era suau;  el Cadí se'ns oferia en tota la seva esplendor hivernal emblanquinat per les primeres neus des del laberint de Rocaviva. Aquest és un indret muntanyenc proper al municipi de Músser,  entre l'Alt Urgell i la Cerdanya, on a través dels anys, el seu creador i escultor, en Climent Olm, ha aconseguit materialitzar la idea de fer d'aquest espai natural un lloc de contemplació artística, un lloc de reflexió personal, un espai on natura i consciència es retroben, on en cada pedra treballada hi podem trobar alguna petja que ens acosta al pensament primitiu i universal. Algunes peces ens transporten a l'art dels pobladors precolombins de Nordamèrica, als totems de la Columbia Britànica que havíem contemplat en alguns dels nostres viatges o a les peces rituals de les civilitzacions centroamericanes. En tot el passeig es respira la confluència d'aquell pensament antic imprès en totes les cultures més enllà de religions i dogmes i amagadíssim - però existent - , en la consciència de la nostra civilització tecnològica.

En tot cas, l'efecte de l'experiència del passeig pel laberint és el descobriment d'aquesta consciència d'unitat amb la natura, amb els altres éssers i amb tu mateix. I també la consciència de la necessitat d'un nou humanisme que sigui capaç de recuperar la fe en nosaltres mateixos. L'escultor t'acompanya pel laberint, però la seva presència és gairebé imperceptible, diria que invisible. Es tracta que siguis tu mateix qui  interpreti i qui descobreixi les petites peces amagades, les que no ocupen grans espais, les que no són evidents. Metàfores tot plegat de fer parada en els nostre quefers i saber veure-hi més enllà de l'evidència, saber veure per viure amb consciència i plenitud.

Un passeig molt recomanable. Aquí teniu un web molt aclaridor  i  dit de passada, molt esperançador per al  projecte de futur del nostre país.

 

http://rocaviva-laberintmagic.blogspot.com.es/

 

 

L'Alentejo i l'Algarve ( II )

A Porto Cobo, poble al sud de Sines, les barques van entrant a port. L'oceà avui és un finíssim llenç de boires evanescents que van del blau al rosa conformant un ambient ple de màgia per als afortunats que el podem contemplar. A l'illa de Pressegueiro, propera a Porto Cobo, les restes d'una gran vil.la romana al descobert ens indiquen el bon gust dels colonitzadors rics d'aquestes terres a l'hora de triar la zona de construcció de les seves cases d'estiu. De nou, una fortalesa corona el petit monticle de l'illa . Força famílies han baixat a la platja a passar el dia d'avui, 5 d'octubre, dia de la República portuguesa. El temps esplèndid ens surt al pas pels camins de l'Alentejo, així com dues perdius que van saltironant al costat d'uns baladres encara florits.

La costa es va definint per un seguit de penyasegats i rocallams immensos, alguns semblen tallats amb un ganivet en mà, altres adoptant formes colossals i abruptes, però albergant en el seu interior platges de finíssimes sorres  blanquinoses o vermelloses, segons la composició de les roques. Aquestes platges mantenen la vegetació natural que els és pròpia. Tota la costa és una reserva natural molt ben conservada i molt ben acondicionada per fruir-ne, amb passarel.les elevades de fusta que impedeixen la destrucció dels matolls, elements bàsics en la recuperació de les dunes i del paisatge i sense cap construcció propera a la platja. Un exemple, però que malauradament ja no ho és per nosaltres. No podem deixar de comparar amb tristesa les nostres costes amb aquests espais nets d'urbanitzacions i d'hotels a primera línia. Transcorren els dies lentament tot fent camí cap a l'Algarve, regió més al sud de Portugal, de la qual ens han informat de l'abús urbanístic d'algunes de les seves poblacions costaneres. Abandonem els paratges força singulars de l'Alentejo  i entrem a l'Algarve.

De visita recomanada és el Cap de Sant Vicent, la punta més meridional d'Europa, on deien els medievals que s'acabava la terra, fent un paral.lelisme amb el Cap Finisterre. Lloc molt visitat pels turistes, amb restaurant, un petit museu de la navegació,  bar, botigues i avui fins i tot una parella de nuvis que aprofiten la tarda esplèndida d'octubre per fer-se les fotos sota el far.

Llacunes de Tavira

L'endemà, al poble de Garrapateira fruïm d'un llobarro acabat de pescar fet damunt de les brases del foc de llenya, servit amb les patates dolces de l'Algarve i cuinat amb oli de la terra, all, llimona, cilantre i res més. Cuina senzillament austera, però deliciosa. Continuem per l'Algarve, evitant les zones de més congestió properes a Faro i ens aturem a Olhao, on visitem el centre de la ciutat, amb els carrers empedrats habituals i amb cases en estat de pura decadència i  amb un seguit de places presidides per capelles o esglésies. En una d'aquestes esglésies, propera a la funerària, vam descobrir un ritus funerari ben allunyat dels nostres costums. Tot passejant, vam entrar aprofitant l'avinentesa que estava oberta, tot i sent l'hora de la migdiada i vam descobrir que una mena de cadafalc estava sent vetllat per dues dones, una jove i l'altra més gran, i que el cadafalc en realitat era una llitera alçada de terra. És a dir, el mort estava de cos present, amb la cara i el cos cobert amb draps blancs, però estava al descobert. El més estrany és que segons la nota del taulell d'anuncis havia mort el dia abans i no l'enterrarien fins passats dos dies. Al carrer, en aquella hora del migdia no hi havia ningú per poder cercar una resposta a la nostra curiositat al respecte. Vam deixar la llòbrega capella, no sense donar el condol a la família i vam sortir a prendre la fresca atlàntica, que per sort contrarestava les ardors del sol immisericorde i el resclosit de la capella de vetlles.

D' Olhao surten vaixells per conèixer la zona coneguda com Illa Formosa, que no és res més que un conjunt de feixes de sorra o de dunes allargassades que conformen el litoral entre fluvial i oceànic de l'est de Faro. Aquesta zona de dunes i platges també és zona protegida. Des de Tavira surt un bus aquàtic cada trenta minuts que deixa els visitants a una d'aquestes illes. Normalment és per passar-hi un dia, ja que l'únic espai on es pot sojornar és un càmping controlat. Més passarel.les, més contenidors - molt endreçats per cert -  de reciclatge arreu i molts cartells aconsellant-ne els llocs adequats a visitar i prohibint-ne l'accés als espais protegits, que en són molts. Les platges i les dunes en estat pur s'estenen davant els nostres ulls en una tarda neta de núvols i de bromes.  La sostenibilitat és possible.

La ciutat de Tavira ha estat una de les darreres sorpreses d'aquest passeig pel sud de Portugal. Ciutat amb riu i amb mar, ciutat amb grans places, amples carrers, construïda a la vora del riu Gilau i amb un elegant pont romà. Al llarg del riu, Tavira llueix cases d'estil portugués (a Sudamèrica en diríem colonials) amb balconades de ferro forjat afiligranades com randes de punta de coixí. Sota la romàntica llum dels fanals, l'empedrat dels carrers llueix brillant en aquests vespres de tardor estiuenca i els cafès i les terrasses estan plens de gom a gom.

Finestra d'una casa de Cacela

La darrera sorpresa portuguesa ens la té reservada una petita població costanera, Cacela Velha, a pocs quilòmetres de Tavira. Arribem per una estreta carretera amb olivers a banda i banda. Un petit turó i una gran fortalesa dalt de tot. El petit turó va vestit de cases enlluernadorament blanques amb finestres i portes que semblen acabades de pintar amb el magnífic groc i l'agradable blau portugués. Les bunganvílies florides a recer de les cases fan de contrapunt cromàtic a tanta blancor. Poble dedicat als poetes. A cada carrer un poeta, entre els quals m'alegra trobar un poeta conegut, mort l'any 2005, Eugenio de Andrade. Poeta de vers aparentment senzill, empeltat dels colors del sud de Portugal i de l'amor a la seva terra. Nosaltres, de cara l'Atlàntic, més illes de sorra, més llenques daurades en un matí assollellat i gloriós d'octubre, el darrer del nostre viatge portuguès.

Poema d'Eugenio de Andrade en una paret de Cacela

Un passeig per l'Alentejo ( I )

Desembocadura del Sado

Alentejo, més enllà del Tejo,  un espai ple de llum i d'espais oberts. La passejada per les terres portugueses ha començat a Elva, ciutat emmurallada, de cases blanques i carrers empedrats i brillants. Ciutat crescuda a l'ombra de la frontera amb Espanya. Porta de l'Alentejo central.

La població següent, Èvora, la capital de l'Alentejo nord, ciutat lluminosa en aquesta època, esclatant de blancor i de netedat. Els carrers estan empedrats amb llambordes petites i  quadrades d'una pedra brillant, els balcons guarnits de filigranes de ferro forjat i els marcs de les portes i de les finestres són d'un color groc ben especial o de color blau. Ambdós colors, el groc i el blau són els colors insígnies de la regió. Èvora es mereix un passeig lent de bon matí, un passeig de badoc per qualsevol dels carrers lleugerament costeruts que s'enfilen cap el centre fins arribar al temple de Diana que ens espera dalt del turó, temple veí a la catedral, que aquí en diuen sé (per allò de La Seu). Ens acullen les grans places, rodejades pels edificis importants de la ciutat, però sense grans pretensions. Les pretensions les guarden per a les esglésies i els convents. Regió d'un fort arrelament catòlic i d'un gust una mica naïf en la imagineria de les esglésies i de curiosos rituals relacionats amb la mort. Així en la capella dels ossos, una capella tota ella folrada amb les restes de 4.000 morts traslladats del cementiri fins aquí, una llegenda corona l'entrada: Els nostres ossos esperen la companyia dels teus. Avís per a navegants, no fos cas que la vida mundana ens fes oblidar la nostra realitat. Sortim de la capella amb una certa angúnia, ja que la contemplació de tanta blancor calcàrea i tantes conques buides no són un bon aperitiu a l'hora de dinar.
Èvora també és una ciutat d'universitaris. Els estudiants celebren aquests dies d'octubre l'entrada dels novells amb uns rituals força innocents, consistents a donar tombs pels llocs significatius de la ciutat tots ells i elles agafats de la mà fent una llarga cua i flanquejats pels estudiants "vells" que, vestits amb capes fosques, els indiquen quines proves han d'anar superant. Només uns quants passejants d'una certa edat i els pocs turistes que circulen aquests dies se'ls miren amb curiositat.

Sant Brissos. Es pot endevinar la forma del dolmen a l'entrada de la capella.




Gravats a la pedra d'un
dels cromlech de Guadalupe

Com que som de mena afeccionats  a la vida dels nostres predecessors més allunyats, ens dirigim vers el bonic poble de Guadalupe, posat al mapa de les visites culturals a causa dels monuments prehistòrics que conté. Així, tot seguint les indicacions a l'entrada  del poble arribem al cercle de cromlechs, alguns dels quals van ser guarnits amb gravats força estètics però indexifrables a parer dels entesos. L'austeritat del lloc, la disposició circular de les gegantines pedres, la soledat del lloc i les vistes cap el pla alentejà conformen un espai de serenor i tranquil.litat força estimulant. El dolmen més gran de la península es troba a pocs quilòmetres, prop de Velarde, cosa que podem comprovar al cap de pocs minuts de conducció per una aplanada pista de terra. No abandonem la ruta prehistòrica sense visitar la capella dolmen de Sant Brissos, havent passat abans pel poblet que du el mateix nom. A Sant Brissos tenim una conversa amb el senyor Feliciano, qui a més de donar-nos explicacions sobre la capella, ens posa una mica al dia de la vida actual en un poble de pocs habitants de la plana alentejana. La pensió mitjana del pagès està entre els 50 i el 100 euros al mes, per la qual cosa, la carn de vedella o la carn de corder se la miren molt de lluny, així com altres menges menys bàsiques. Aquests dies s'han anunciat noves pujades d'impostos i és el tema recurrent als diaris, als cafès i a les places i en Feliciano també en parla. Ens crida l'atenció els lavabos públics netíssims que trobem en aquest poble i en altres que anem passant. En aquest cas hi són  perquè a la major part de les cases no hi ha canalitzacions. El senyor Feliciano ens reté una bona estona amb el desig evident de parlar amb algú de fora, d'entretenir la tarda, vaja.  Ens entenem mig en català i mig en espanyol i no sabem el perquè, però ens surt també l'italià.  Li donem les gràcies i marxem cap a l'original capella dolmen de Sant Brissos, situada enmig d'un prat. Blanca i lluent sota el sol de la tarda. Com un colomet arrupit enmig del verd.
L'endemà arribem a l'estuari del riu Sado. Milers d'ibis i ànecs creuen les llacunes. Algunes d'aquestes aus són velles conegudes del delta de l'Ebre.  Vells palafits s'aguanten damunt d'inestables estructures de fusta podrida per la humitat. Les fustes, però, encara conserven els colors primigenis amb què van ser pintades i malgrat la deixadesa dels vells palafits, el conjunt ens ofereix una visió ben acolorida i alegre en aquesta hora del matí.A la vora de la llacuna, dues dones gitanes assegudes a la carretera esperen que passi el bus local. A Santo Andre es troben el llac i l'oceà; un lloc salvatge de palmeres i tamarells, de petits xiringuitos prebombolla immobiliària, casetes de fusta de colors i la immensitat de l'oceà, brillant i maragda avui. El sol i el vent abrusadors ens animen a seure sota el paraigua d'un d'aquests bars avant la lettre i demanar una beguda amb força gel. Al costat nostre, una parella del nord d'Europa, rossos, alts, ben plantats, ella joveníssima, ell d'uns seixanta passats i un nen de bolquers als braços, el fill de la parella.

 

 

Montgarri i Verdaguer

 El camí cap a Montgarri des del pla de Beret és una tranquil.la passejada que acostumem a fer cada any en temps de neu, quan el blanc domina el paisatge en contrast amb la verdor dels avetars que ens acompanyen bona part del camí. La caminada ens allunya momentàniament de l'esport domesticat de la neu que es practica a l'estació propera i és una ocasió per fer volar la nostra imaginació fins el segle XIX, quan aquests paratges eren habitats per famílies pageses, malgrat les difícils condicions de vida. Així després d'uns cinc quilòmetres avall sortint de l'aparcament de Beret, arribem al que va ser el petit llogarret de Montgarri , avui restaurat per l'associació que porta el seu nom i que ens ofereix un petit refugi molt ben equipat i una església oberta on es venera la imatge de la Mare de Déu de Montgarri. Als admiradors del gran poeta Verdaguer ens ofereix la possibilitat de rememorar el seu pas per aquests camins en el seu pelegrinatge a peu pel Pirineu. Seguint el curs amunt de la Noguera Pallaresa des del poble d'Esterri , Jacint Verdaguer va fer l'entrada a la Vall d'Aran per Montgarri.

Del recull Excursions i viatges:

Més amunt, a cosa de dues hores, se veu a dreta la porta d'Orla, per on los foixos vénen a Montgarri.

En lo punt més alt hi ha un pilar amb una petita imatge de la Verge. La de Monggarri fou trobada

per un bou, que se separava de la ramada; los pastors o seguiren i lo trobaren agenollat.

L'endemà, en companyia d'espanyols i francesos cantàrem los goigs davant l'altar de la Verge de

Montgarri, “Reina del mont Pirineu”; i ribera amunt de la Noguera, fins a sa deu, l'anàrem

seguint. A un quart de la capella se troba el pla de Beret, obert de forma de llibre immens de fulles verdes,

que té ramades per lletres i alguns -pocs- penyals, perduts entre l'herba. És l'herbei més gran

que he vist. Dues hores té de llarg i una d'ample, pel llom corrent lo Noguera, rubriquejant bellament

amb sa corrent d'argent la plana verda, especialment prop de la font. Eixa és abundosa i cristallina, com

no gaires n'hi ha. Mitha hora o un quart lluny hi ha, a la dreta del camí també, l'ull del Garona, partint

los dos d'un mateix pla a regar distints regnes i a pagar tribut a distints mars. Naix abundosament

d'una roca, formant biot.

A cosa d'un quart a mitgdia se veu, plana enllà, fondre's un torrentet i ficar-se en la terra -com lo

Guadina-, i més avall sota el serrat, se veu una volta de marbre hermosament treballat per l'aigua en centenes

de segles. Eixa es deixa veure un moment i, vergonyosa, torna a entrar en la cova de fades misterioses,

fesa i compartida en diversos estatges, tots lluents i hermosos. És tot un torrent lo que surt allí

s'endinsa murmurejant, i el marbre és blanquinós, amb ditades o tintes negrenques. Lo brunyit que li

donà la naturalesa és digna de sa mà divina. A dos-centes passas d'allí ja es veu la Vall d'Aran

Per la Serra de Cavalls: On encara trobes ferralla de la guerra civil...

Una de les trinxeres de la batalla de l'Ebre que trobem
passejant per  la cresta de la muntanya

Des de l'ermita de Santa Madrona propera al poble de Corbera d'Ebre es troben les marques del sender que seguint-les amunt ens portaran a la serra, famosa per ser un escenari encara calent de la més crua de les batalles de la nostra guerra civil, la batalla de l'Ebre.

El camí no té pèrdua i es nota la petja dels grups que han batejat aquest camí com el camí de la Pau en una clara reivindicació del que no hauria d'haver passat mai, però que per desgràcia va passar.

Una ruta molt interessant per molts motius, un per l'històric, ja que per poc que busquis encara trobes restes de la ferralla bèl.lica escampada per tot arreu. Els habitants de la comarca diuen que durant els incendis que hi ha hagut per la zona, s'han sentit esclatar granades enterrades entre els matolls. A la mateixa carena arran dels espadats, es vuen les trinxeres dels soldats i no deixes de pensar en les misèries i en les desgràcies dels joves que deixaren la seva vida en aquestes terres on creixen les herbes més aromàtiques del món. Una altra raó de l'interès de la serra és la purament paisagística, ja que és una excel.lent atalaia de les serres circumdants:  Pàndols a la dreta i al teu davant li'mponent massís dels Ports i la serra de Cardó. El punt més alt està dedicat a un jove excursionista, fill de la terra, mort no sabem com, però que gràcies a un petit monument i uns llibres ben aixoplugats en una capsa de ferro, sabem de l'estimació dels seus compatriotes. Els lllibres estan plens de testimonis de persones que l'apreciaven. Cada tardor, un dia determinat del mes d'octubre els amics del noi excursionista mort fan la pujada a la serra de Cavalls en el seu honor.

Pel lloc també  hi han passat antics lluitadors republicans que hi han deixat el seu record emocionat en algunes de les pàgines del llibre que hi ha al punt més alt.

Aquesta excursió constitueix un passeig molt racomanable. L'ermita de Santa Madrona ens ofereix uns bonics racons on compartir unes estones de descans en finalitzar l'excursió.

El poble de Corbera d'Ebre des de
la Serra de Cavalls

Una visió circular des de la Gallina Pelada (El Berguedà)

El massís de Montserrat emergint del mar de núvols

Coneguda com la Gallina Pelada, el Cap Llitzet (2.320m) és el punt més alt de la serra d'Ensija a la comarca del Berguedà. L'erosió remuntant d'alguns rius explica la verticalitat d'alguns vessants de la serra. A llevant, el serrat Negre (2271m.), el serrat Voltor (2.281m) i la creu de Ferro (2.286m.) i a ponent, el cap Llitzet o de Gallina Pelada (2.320m).Sota la carena que separa la creu de Ferro del cap Llitzet els rasos d'Ensija avui estan emblanquinats per un fina capa de neu.La Serra d'Ensija, a causa de la major popularitat i l' alçada del Pedraforca  i del Cadí,  és una serra poc coneguda però l'espectacularitat de les vistes en arribar a la carena, la fa mereixedora d'una sortida molt recomanable.

Hem realitzat l'excursió el dissabte 26 de novembre de 2011 sota un cel net de bromes i d'un sol enlluernador molt agraït en les zones assolellades i molt desitjat en les zones ombrívoles, ja que la temperatura era força freda. L'ascensió al cim l'hem realitzada per una ruta més llarga i més accidentada de la ruta usual que en aquest cas es comença i s'acaba a la font Freda, a la banda de Saldes. Per contra, nosaltres hem realitzat un itinerari circular començant per la falda sud de la Serra d'Ensija, deixant uns cotxes  al Pla de la Creu de Fumanya, on hem iniciat l'excursió a peu, seguint el camí dels Bons Homes  (que arrenca de Queralt i mor a Montsegur), passant per la font del Coix , deixant a mà dreta les ruïnes de masos i el que queda de l'antiga població de Peguera. Continuant pel camí dels Bons Homes  planegem i ens endinsem en un bosc de pi roig. Al cap de poc temps, passem a prop  del Roc d'en Ferrús i les ruïnes de la casa que porta el seu nom. Seguidament el camí comença a pujar sota la mola vigilant i imponent del roc d'en Ferrús. Arribant al coll de l'Estret, el camí dels Bons Homes continua avall i recte i nosaltres agafem els senyals grocs de la dreta que ens portaran a la Roca Blanca de dret, en una ascensió continuada d'uns tres-cents metres de desnivell i d'un quilòmetre de longitud. Tot pujant, ja albirem un paisatge que se'ns ofereix espectacular, abraçant  les vistes del massís de Montserrat- emergint d'un mar de núvols-, el Montseny, el Port de Comte, el Moncau...Si la pujada ens regala aquestes visions, l'arribada a la Roca Blanca (2.289m) ens oferirà una visió circular amb el Cadí i el Pedraforca en primer terme i la serralada pirinenca més enllà. Als nostres peus: Saldes, Gòsol, Maçaners, el Gresolet...

Des de la Roca Blanca anem carenant fins el cap Llitzet o Gallina Pelada (2.320m), el punt més alt de la serra. Al vessant nord de la carena, una lleu capa de neu s'estén  pels rasos d'Ensija on la figura solitària del refugi enmig de la plana enlluernadora en aquesta hora del migdia, ens ofereix una postal gairebé nadalenca.

La baixada la realitzem des del refugi en direcció sudest cap el collet. A partir d'aquí , baixem suaument primer i de forma continuada després, passant per boscos d'avellaners tot arribant al torrent de la font Freda, que caldrà seguir per la dreta i mirant on posem els peus ja que la zona obaga manté el gel durant  tot el dia. Arribem a la font Freda on ens espera un doll d'aigua abundant i el flaire de carn a la brasa que una colla de nois i noies s'estan coent -diuen-  per berenar. Fi de la ruta. 7h(14Km) i uns 600 metres de desnivell.

Una visita al Berguedà ens ofereix molts atractius a més del paisatge i dels seus pobles. La comarca és rica en episodis històrics.

El poble de Peguera, lloc de naixença de Ramon Vila Capdevila

Ramon Vila Capdevila, també conegut com  "Caracremada"  va ser un dels guerrillers més destacats del maquis català.Es va destacar pel seu antifeixisme i amor a la justícia.

Passeig matiner per Les Borges del Camp

Passeig matiner per Les Borges del Camp.
El grup de caminants sortim des de la Creueta - antiga creu de terme- o des de la Farmàcia a peu de carretera. Les dues possibilitats ens condueixen per camins fàcilment accessibles a petits turons on encara queden en peu alguns masos amb ganes de sobreviure a les urbanitzacions dels darrers temps. Els conreus de l'olivera i l'avellaner, en molts casos són invaïts per les males herbes i per les botges; en d'altres són conservats pels mateixos que s'hi han construït el petit xalet o la petita casa on passar-hi els caps de setmana amb la família.L'hort i el  conreu d'alguna finca són l'esbarjo de més d'algun pagès de ciutat, que ha descobert els plaers ancestrals del contacte amb la terra i el gust per veure créixer les llavors, encara que més d'un  ha hagut de posar fre a l'intent expansionista de la raça conillera construint tanques protectores del producte vegetarià tan preuat pels espavilats animalons.
Els camins en altres moments,  van seguint fondalades ombrívoles on els pins, les alzines i les mates s'abigarren uns amb els altres oferint-nos racons tupits de vegetació i d'aromes intensos a pi o a les figueres properes al camí.
El camí dels Miradors, al peu de la Roca Bruna i obert al trànsit fa poc, és un bon lloc per fer-hi una petita excursió  ja que ens ofereix un punt magnífic on poder gaudir de vistes a banda i banda  ben diferenciades. Aquest camí és força utilitzat per esportistes a l'hora de la posta del sol, que van ascendint amb pas de corredor de muntanya, qui sap si a l'encalç d'algun rècord maratonià.
Del Mirador o dels Miradors en tornarem a parlar en un altre comentari.
Des d'aquí, us animem a explorar els vostres espais naturals més propers.

La festa de la sal. L'Escala

La festa de la sal a L'Escala
Els dies 17 i 18 de setembre, la platja de L'Escala es converteix en un decorat i en l'escenari d'una festa que recorda el temps en què era lloc d'arribada i de magatzem de la sal provinent de les illes balears o d'altres indrets.
Una festa més de remembrança d'un passat, una més de tantes com es celebren a Catalunya, sigui per commemorar una data històrica, un passat gloriós o una llegenda, però en aquest cas el que la fa una festa especial i plena de gràcia en primer lloc és l'espai on es desenvolupa la festa, ja que la platja de L'Escala i les dues ribes, la  riba nova i la riba vella són l'escenari ideal i lluminós de totes les activitats que s´hi desenvolupen: mostra d'oficis mariners, danses, música, tavernes, jocs infantils, desembarcament de la sal,etc. Un altre dels aspectes que la fan una festa especial és el dinamisme i l'animació dels organitzadors , que conviden a la participació de tot el públic durant tots els moments de la festa. Un moment especialment màgic és l'arribada dels velers llatins amb  la platja a les fosques i amb  el públic esperant-los a la riba amb un fanalet a la mà i cantant una coneguda havanera.
Festa d'aromes, de llum, de música, de cançons, de gust a anxoves, a sardines a la brasa i del deliciós rom cremat assaborit vora el mar en una càlida i perfumada nit.

C.A.