Nocturn a l' Índia

L' Índia a casa nostra darrerament està adquirint un glamour impensable en el nostre imaginari de fa uns anys. Ara, amb els viatges de l' Honorable  i la megaboda milionària amb cavall blanc inclòs al cap i casal de Catalunya, l' Índia ocupa un espai en les pàgines de paper couché de les revistes del cor monopolitzat fins fa per la decadent noblesa europea.  Potser a causa d'aquest soroll mediàtic, m'ha cridat l'atenció descobrir en un prestatge de la biblioteca de casa Nocturn a l'Índia, l'autor del qual és Antonio Tabucchi. L'he obert a l'atzar i he trobat unes notes en un full doblegat a la pàgina 55, unes notes que vaig escriure fa una pila d'anys i que transcric tot seguit. Val a dir que van ser escrites amb l'emoció al cor després del meu primer viatge a aquest espectacular i commovedor país.

Nocturn a l'Índia és un barreja de relat real i de ficció, i per aquest motiu  connecta molt bé amb les meves impressions després de la primera estada a aquest país, perquè viure a l'Índia és viure entre la realitat i la ficció, entre la matèria i l'esperit, entre la realitat més injusta i colpidora i el perfum de les tones de flors que es venen a les parades dels temples. 

Amb el relat de Tabucchi revius les impressions d'alguns llocs visitats, des de la decadent Bombai fins el sud del continent i celebres la complicitat que estableixes amb l'autor quan relata les seves vivències que s'assemblen tant a les teves: les coneixences que fa en una de les llargues parades d'un viatge amb autobús, la conversa amb un metge d'un hospital de Bombai o la trobada casual amb un jove iogui que després d'intercanviar unes quantes frases en anglès, se'ns va prestar a fer de xofer i de guia religiós pels temples més amagats de l'estat de Karnataka. Et deixes portar pels mitificats paisatges del mar de Goa, Calanguten, Fort Aguada i la costa Malabar, noms tots ells de ressonàncies exòtiques i tornes a viatjar, però aquesta vegada des de la butaca de casa teva. Tot un plaer.

Memòries I de Josep Maria de Sagarra

Fotografia: Carme Andrade

Les primeres pàgines del primer volum de les Memòries de Josep Maria de Sagarra contenen una exposició detalladíssima dels avantpassats de l'autor, tot remuntant-se fins el SXII. Les seves vides són relatades amb tota classe de detalls i de notes curioses. De com i mitjançant els successius casaments, la riquesa es va acumulant en uns hereus que, de generació en generació van aportant nous béns tot incrementant un patrimoni rural que es va estenent per tota la geografia catalana. La brillant memòria de l'autor a partir dels relats de l'oncle Ferran és la font dels innombrables passatges documentals on els homes i les dones són descrits  amb breus però incissius i acolorits mots. La profusió d'adjectius usats, comparacions i metàfores en sàvia combinació fan de cada retrat un autèntic fresc al natural on el color i la gràcia de la pinzellada són tan reals que el lector no s'ha d'esforçar gens per imaginar-se'ls ben vius al seu davant.

La primera part del volum  arriba fins a l'adolescència on assistim al descobriment de les grans passions que marcaran la seva vida: els ocells i la literatura. Els ocells, herència espiritual i poètica de la seva mare; la literatura com a resultat d'una sensibilitat extraordinària unida a unes grans qualitats intel.lectuals, cosa que produirà gran admiració en els professors del Sagarra adolescent. La mort de la mare assenyalarà els límits, la frontera de la seva vida d'adult.

Alguns dels fets històrics narrats, com els de la Setmana Tràgica, són relatats com si el jove Sagarra els hagués seguit amb curiositat des de la finestra d'una atrinxerada torre. A causa de la seva posició social, el seu bàndol era el del poder ben allunyat dels pàries que es sublevaven pels carrers i places de la ciutat. Malgrat això, un petit fervor revolucionari neix en el seu cor, ni que sigui per l'ardor juvenil propi de la seva edat. 

Les memòries d'en Sagarra constitueixen una gran font de coneixement de la cultura de començament del segle XX. Així, tot un seguit de personatges, Carles Riba, Josep Maria Lòpez Picó, Josep Carner i altres als quals estava lligat per amistat i per aficions desfilen per les seves pàgines. El final d'aquest primer volum de les memòries acaba en aquest moment històric, com a preàmbul de l'esclat cultural que s'esdevindrà més tard.

Sense dubtar-ne ni un moment, Sagarra és un dels grans mestres de la llengua. Indispensable, indispensable, indispensable...

B.S.Iyengar

El setembre de l'any 1996 el mestre de mestres de ioga, en B.S.Iyengar, va visitar el centre Iyengar de Reus. Avui, tot revisant papers, he trobat les notes que vaig escriure en la seva visita. Les he rellegit i m'han tornat a semblar plenes de claredat i d'humanitat.

La pròpia existència és el déu. És el que fa que els meus budells, els meus pulmons funcionin, que fa que tot estigui en continu moviment.

El ioga ajuda a expandir el cor i concentrar la ment; el món actual expandeix la ment i constreny el cor.

El benefici del ioga no te'l trobes tu només: el troben els teus amics, els familiars, els companys...

No m'importa que no cregueu en Déu; el que m'importa és que cregueu en la vostra pròpia existència.

Viu amb amor, practica i treballa amb amor i riu-te'n dels teus fracassos.

Si un altre és superior que tu en virtut, estigues content i dóna gràcies que sigui així.

La meva fe no és un mur o una cortina que m'impedeix veure més enllà; al contrari: és allò que em fa continuar treballant, la voluntat d'anar més enllà del coneixement...

La meva existència, la teva, la de l'altre són els rius que van a parar a l'oceà de l'existència, que a la vegada es transforma en núvols, pluja i rius novament...

(B.S.Iyengar en la seva visita al Centre de Ioga Iyengar de Reus el 23 de setembre de 1996)

Les palmeres salvatges

William Faulkner, paraules majors de la literatura nordamericana. Un clàssic, diuen. Els dos relats encreuats que conformen aquestes Palmeres salvatges tenen el classicisme del rerefons existencial dels grans temes que ens persegueixen des de molt abans dels inicis de tot:  la impossibilitat de ser lliures, l'individualisme, el materialisme, el desamor,etc. La forma literària de Les palmeres salvatges defuig els convencionalismes. Una prosa complexa, plena de matisos i un estil personalíssim, que requereix del lector la paciència necessària per acostumar-s'hi i per superar les primeres pàgines. Els éssers que poblen els dos relats són éssers automarginats que s'intercalen sense un nexe aparent. En un dels relats, uns presoners sobreviuen a unes inundacions del vell Mississipi. Aquesta sortida al món exterior de la presó els situa contra les cordes de la pròpia existència, els enfronta a una dura realitat on la vulnerabilitat i la indefensió són més fortes que quan vivien sota la teulada de la presó. A fora, tot individu està tancat en ell mateix. A fora no és possible la compassió. Els homes i les dones no són res més que ombres a qui la indiferència i el menyspreu són les monedes de canvi quotidianes. Potser es sentien més lliures en el clos de la presó?

El segon relat planteja la follia d'una jove parella que intenten trobar un sentit a l'existència tot lluitant perquè els diners no siguin causa de desamor; intentaran superar les barreres de la materialitat portant al límit la seva existència. Entremig, l'episodi de l'avortament de la dona afegirà sordidesa i tristesa a uns personatges que no aconseguiran els seus anhels. En contrapartida, els dos relats conformen un viatge sensorial amb ressonàncies poètiques en un paisatge feréstec i excitant com és el de Les palmeres salvatges. Va ser escrita l'any 1939. William Faulkner va reble el Nobel de literatura l'any 1949.

Pètals a cau d'orella

A la mateixa hora, cada tarda, la dona dels cabells cendrosos entrava al petit establiment del carrer Santa Caterina i saludava la Virtuts. La Virtuts l’esperava a la porta amb el tovalló al braç i amb un Bona vesprà Sra. Dàlia bonica. Li tenia reservada la tauleta rodona  de l’entrada. Li agafava el bastó d’empunyadura daurada i li ajustava la cadira a la petita taula.

A la paret de l’orxateria, els tons blavosos de les rajoles de Manises contrastaven amb els  cabells cendrosos de la dona, pentinats en suaus ondes. Del seu aspecte extern destacaven unes ulleres fosques que sempre conservava posades.  Amb la mà dreta, lleument tentinejant, agafava el got d’orxata que li servia puntualment la Virtuts. Xarrupava a poc a poc i  esperava. Sabia que d’un moment a l’altre la persona que esperava entraria per la porta. Fins aleshores ell no havia faltat mai a la cita de les flors, com deia ella.

Ell entrava tot traient-se el panamà els dies de calor i amb un gest d’elegància natural el deixava damunt de la tauleta de marbre que també li reservava la Virtuts; el seu lloc era just al racó del penjador i al darrera de la taula d’ella. Vestia elegant, fes calor o fes fred. Les seves americanes ben ajustades i el seu mocadoret de seda al coll el distingien de la resta de clients de la famosa orxateria Santa Caterina, plena de turistes amb calça curta que entraven acalorats i esbufegant les tardes xafogoses d’estiu.

Després de saludar discretament la dona dels cabells cendrosos , obria sempre el mateix llibre que treia de la butxaca de l’americana. Un llibre petit de tapes granatoses i amb una cinteta vermella com a punt de llibre. Era semblant a un d’aquells missals que veiem en algunes esglésies perquè els fidels puguin seguir les oracions. L’home obria el llibre segons el punt del dia anterior, movia  el seu cap uns centímetres al davant just darrera de la dona de cabells cendrosos i iniciava una lectura gairebé  a cau d’orella. La dona arrenglerava el seu cos a la cadira i reculava una mica el seu cap per poder seguir més atentament les paraules que ell anava desgranant una a una com pètals de rosa que, tot lliscant cap a  l’orella  escampaven la seva flaire en suaus onades i anaven penetrant en tots els racons del cervell amb un embriagador efecte, un efecte que per altra banda era compartit per ambdós. El lector, sovint havia de fer una pausa per sortir de l’enrogallament de la veu produït per un mot   o per una imatge que esclatava potent entremig d’un vers. I ella, sovint es deixava bressolar per les paraules amb un lleuger moviment de cap, com seguint el ritme d’una música personalíssima. Lector i oient, tots dos es submergien en un espai únic, intern , aliens al moviment de la resta de mortals que transitaven per l’establiment.  I així cada dia fins que  iniciaven el ritual del comiat.

L’home acabava la lectura, tancava el llibre, el desava a la seva butxaca dreta i després de fer dos glops a la camamilla amb anís que sempre li servia la Virtuts, s’aixecava i acostava la seva boca a l’orella esquerra de la dona dels cabells cendrosos i li donava les gràcies per la seva atenció. Ella li corresponia  amb  el nom de la flor que li havien suggerit les paraules i les frases  dites a cau d’orella : prímula, rosa boscana, lligabosc, violeta, flor de romaní, panical, lilàs, orquídia, begònia, hortènsia, flor de la passió... I així dia darrere dia, les paraules xiuxiuejades s’anaven transformant en jardins de flors en el cor del lector agraït i en el de la dona dels cabells cendrosos. 

Carme Andrade

On ningú no et trobi

Un títol On ningú no et trobi que ens diu molt del contingut del llibre. Una història on el personatge leiv motiv adopta diversos apel.latius: Teresot, àlies La Pastora, àlies Florencio Pla Messeguer; batejat però com a Teresa Pla Messeguer. Un personatge que viu o vol viure on ningú el trobi. Una història real envoltada d'una ficció. La història real del maquis Florencio Pla que impel.lit per circumstàncies personals, socials i històriques s'incorpora a les files del maquis de la zona dels Ports i del Maestrat.

La història que ens narra la seva autora, Alicia Giménez Barlett, està basada en la biografia real del personatge i es fa doblement interessant gràcies a la introducció de dos personatges de ficció que li confereixen a la novel.la un plus afegit. Un periodista barceloní i un metge psiquiatre francès atret per la figura del Teresot apareixen als escenaris reals del maquis als anys cinquanta amb l'esperança de poder recaptar informació sobre el personatge. El periodista serà contractat pel metge a fi que l'ajudi sobre el terreny a cercar informació amb l'esperança de poder arribar a contactar amb el maquis. Una lectura atractiva des de les primeres planes, envoltada de l'ambient opressiu i opressor dels anys següents a la desaparició del maquis, en què qualsevol vilatà d'aquelles contrades podia ser un confident de les forces franquistes. Així el clima de desconfiança i de por de l'estat opressor encarnats en les figures dels guàrdies civils planen per tota l'obra. Una contribució més a la història d'unes comarques castigades per uns i pels altres, producte tot plegat de les misèries materials i morals d'un règim feixista i assassí.

Aquesta novel.la fou guardonada amb el Premi Nadal 2011. Cal destacar la boníssima traducció al català d'Alexandre Gombau i Arnau que ha sabut utilitzar dos registres lingüístics amb gran mestria.

Ballarina de paper fi

Una flor d'hibiscus surt del petit gerro que el vent ha fet caure; l'aigua que s'ha abocat damunt de les blanques estovalles dibuixa un rierol que lentament va degotant cap al terra de fusta de la terrassa. La flor  va de la taula al terra empesa pel vent, rodola per l'enfustat del restaurant buit després que una ràfega de vent hagués deslligat una de les vetes del tendal blanc de la terrassa. La tela del tendal s'ha desfermat en un ball frenètic anant a petar rítmicament sobre les cadires de fusta del restaurant gairebé buit de clients.

Mentrestant, la delicada flor rosada va rodant i rodant,- ballarina de paper fi -, sobre un terra de soledats i tardor.

Flamarades

La tarda començava a escopir flamarades de sol tardà sobre la solana de la vall i el genet del cavall de la crinera de foc tibà les regnes. L’animal aixecà el morro sol•lícit a l’ordre de l’amo. Aquell esternut estrepitós havia provocat aquella parada obligada sota del vell garrofer i a tocar de les vinyes de ca l'Ambròs.

L’esternut va anar acompanyat d’una convulsió extrema en tot el rostre del genet. Un devessall de mocs i llàgrimes i alguna cosa d’una certa consistència sòlida va sortir dels seus narius.  Es va passar el mocador per sota el nas i se'l va mirar estranyat. Entre el líquid llefiscós i espès que acabava d'expulsar hi va trobar una lletra de plàstic, la lletra era una lletra grega, la Tau, una lletra que el convidava a furgar en el seu passat recent. 

A través de la lletra va visualitzar els dies passats damunt de la gespa del jardí, una gespa retallada en forma de T i la seva ment va viatjar fins una antiga calçada romana que feia pocs dies havia trepitjat en un poble del Priorat, un poble que té un camí anomenat cava loca, on no hi ha caves ni està beneit. Cava loca, lloc profund, com el forat del nas d’on va sortir disparada la lletra Tau, la lletra que  indica l’equilibri, la lletra que conté algunes de les essències dels antics sabers templers, la lletra de Tecla, la patrona de la veïna Tàrraco; una lletra que ens remet a l’ocultisme o a la càbala, vés a saber. Aquesta lletra li havia sortit disparada del forat dret del nas i ara no només sorgia de la seva ment el camí de la cava loca, sinó també el pas dels templers per la veïna Miravet i fins i tot el Sant Grial. La forma de la copa també s’assemblava a la lletra T. Les dues banyes de la lletra podrien ser les nanses de la sagrada copa. 

Fotografia: Carme Andrade

El misteri havia sortit disparat del seu cos esvelt de genet com en un desig de fer-se visible als humans que sempre especulen sobre els orígens de certes coses. Ara a ell se li estava fent visible que la sagrada copa, el tresor més ocult, el tresor pel qual tots els cavallers templers havien lluitat i havien matat estava dintre d’ell. El misteri i el tresor no només estaven dintre d’ell, estaven també dintre de cadascun dels mortals, però amb una diferència. A ell el misteri se li havia  revelat i  als altres mortals estava per veure si tindrien aquesta sort. 

En la seva cavalcada per les planúries vermelles que tan bé coneixia, una gran resplendor incandescent s’obria davant d' ell tot guiant-lo cap als territoris de la llum que tant havia desitjat. Sota el vell garrofer, de cop i volta sentí la frescor d’uns dits àgils i tebis que s’obrien pas entre el braç esquerre i el seu cos. I una veu distant i freda... 

- Ja t’ho deia. Efectivament tens febre. La ratlla del mercuri sobrepassa els 42.


Carme Andrade

Sukkwan Island, de David Vann

Hi ha històries que et sedueixen des de les primeres línies...

Amb la teva mare teníem un Mini Morris. Era un cotxe minúscul, com un auto de xoc, i un dels eixugavidres estava trencat, de manera que jo sempre havia d'anar traient el braç per la finestra per fer-lo anar. Així comença un relat aparentment tranquil en les seves primeres pàgines però que poc a poc es va endinsant en el terreny de la inquietud i del misteri. La història de dos éssers, un pare i un fill adolescent disposats a passar un any de les seves vides en una illa deserta allunyada dels humans. Una història que dóna per molt vist el resultat, encara que pugui semblar increïble. Una novel.la ambientada en un espai concret amb unes dures condicions climàtiques i materials i  protagonitzada per dos únics personatges, un dels quals és un adolescent. Una novel.la intensa i plena de suspens. Quin secret amaga aquesta història que enganxa des del primer moment? La resposta l'he trobat en la fascinació que m'ha produït per un costat, el relat del paisatge feréstec d'una minúscula illa del sud d'Alaska i per l'altre, la intensitat emocional que es desprèn dels personatges i de les seves interrelacions i no direm més per si algú de vosaltres s'interessa per aquesta novel.la. Escrita pel que diuen que és un dels més aplaudits dels nordamericans actuals, en David Vann. Va ser premi llibreter l'any 2011. 

Foto Carme Andrade

Cartes a Clara

Agustí Pons a Cartes a Clara (2010), adopta el gènere epistolar en una carta que dedica a una jove becària de periodisme. El pretext de la carta li serveix per posar en safata el seu pensament periodístic i fer un repàs, com aquell que no fa res, a la història del segle XX del país i de retruc d'Europa. Un llibre amè malgrat estar farcit de noms i referències de fets i esdeveniments coneguts. Els fets i els noms hi són però teixits amb una gran habilitat i mestria per fer d'aquestes cartes un text molt digerible i a l'abast de qualsevol persona que, sigui per edat, sigui per interessos culturals, tingui referències de tot un període històric que ha determinat el present actual.

El periodisme català enlluernà gràcies a les seves primeres figures en el període entreguerres, però que malauradament aquesta brillantor es va estroncar amb el cop d'estat franquista i la conseqüent repressió, amb algunes excepcions de periodistes que de una forma o altra van col.laborar amb el règim feixista.

Les deu cartes a Clara també són un clam de disconformitat amb els plans d'estudi de les actuals Escoles de Periodisme i tot sovint, l'autor es pregunta com és possible que professionals del periodisme com Eugeni Xammar o el mateix Nèstor Luján o la periodista Irene Polo no siguin referents d' estudi obligatori. Critica el gir que han pres les redaccions dels diaris, espais cada cop menys personalitzats i més burocratitzats, on les notícies arriben ja mediatitzades per les grans agències i els redactors són cada vegada més funcionaris i menys creatius. Tampoc no se n'està de criticar el paper de l'actual TV3 en relació a la cultura literària del país. A TV3 parlen d'un autor català, quan aquest ja s'ha consolidat com a escriptor conegut a l'estat. 

En definitiva, una visió lúcida i crítica del món de la comunicació a Catalunya, un llibre testimoni d'una forma de periodisme, el qual ja no té cabuda en el món actual de la informació on la immediatesa i la complexitat fan més difícils l'opinió reflexionada i serena dels esdeveniments actuals.

Les mans de l'àvia

Les mans de l’àvia eren com talismans de la bona sort. Quan les tocava, aquell dia segur segur que  les coses no se’m torçarien ni anirien pel camí de la mala sort. Unes mans amb les rugositats dels temps difícils i de la duresa de l’aire sec de la plana.

La recordo amb el davantal de quadrets blancs i negres damunt de la bata fosca i amb el cabell recollit en una trena o en un monyo. Atrafegada, donant de menjar a les alegres gallines que piulaven com a desesperades al seu darrere. Duresa a les mans i somriure obert.

Durant les nits d’agost quan el camp exhalava aromes de blat acabat de segar,  de  romaní , de mentes i d' alfàbregues, quan es barrejaven al nostre nas totes les olors de les nits d’estiu a la plana,  l’àvia  ens feia sortir a l’era.  Cel espurnejant de punts lluminosos coronaven els nostres caps infantils; aleshores ella  anava recitant els noms de les constel·lacions i dels estels  d’aquells cels fosforescents. Per assegurar-se que ens havíem après  els noms, ens feia repetir les paraules  en forma de rodolí cantat; així ens inventàvem una curta melodia per a cada constel·lació o estel, com per exemple:  el carro gros  a la boca hi té un os, el carro petit a la boca hi té un dit, i així anàvem fent fins que l’airet de la mitjanit ens feia  entrar de nou al mas.

El mas de la plana d’on no havíem d’haver marxat mai. 

El que hi va haver a continuació de la nostra marxa a la ciutat és l’altra cara de la moneda  a aquelles hores passades a l’aire lliure on totes les coses del camp cantaven per elles mateixes, on tot  vivia amb ànima pròpia, on cada bri d’herba era un petit homenatge a les deesses màgiques de la vida, on tot s’acaba i tot torna a començar. Les mans de l’àvia que tinc fotografiades a la capçalera de la llitera  de la  cel·la  em recorden minut a minut que un dia  tornaré al mas de la plana  d’on  no havia d’haver sortit mai. I les nits d’estiu tornaran a exhalar aromes d’alfàbregues i sortirem a l'era i...

Carme Andrade

La Bella Dorment

A una Bella Dorment, que despertà del seu somni sense petons de prínceps encantats

La Bella Dorment
ha eixit del somni,
ha vençut l'encanteri
segles captius
mots amordassats
panys forrellats.
Ha eixit del somni
a l'aire fresc de l'albada
a l'espetec de l'aigua
sobre la codolada
al ventijol del capvespre,
granets de sorra a la cara.
Res no l'atura
ni lespunxes dels esbarzers
ni les gegantines onades
ni aquell pas estret
entre rocallades.
Sent l'escalfor a la cara,
als peus el pas ferm:
                  la seva terra l'empara.

Carme Andrade

http://tumateix-llibres.blogspot.com.es/2013/09/bloc-enllacat.html

Quan la nit fosca dels mots

Quan la nit fosca dels mots
arribi al zenit,
exaltats versos no dits
ressonaran en orelles prodigioses
i retornaran els mots perduts
als sords,
als cecs,
refent ecos del passat llunyà.

Carme Andrade, 2013
Els cercles obstinats. Ed.Meteora

Carrer Verdaguer

Un petit homenatge a Hopper, el pintor de les soledats i les esperes

Mira l’hora impacient. La seva cara és allargada i de trets petits i fins. La pell del rostre  és lleument rosada. Sota els ulls grisos se li marquen unes suaus bosses d’un violaci pàl.lid. A ambdós costats del nas les comissures del rictus de la boca  indiquen una incipient maduresa. Porta poques joies. Només  es destaca un punt daurat a la banda dreta del nas. Un botó daurat enganxat al nas i un braçalet de pell marró combinat amb petites pedres de color maragda que sobresurt de la jaqueta fina gris en el  moment que treu una revista de la bossa.  Ho fa amb desgana. La fulleja però  les lletres  se li amunteguen unes damunt  les altres i la seva mirada es perd  saltant d’una ratlla a l’altra.

Té  el mateix  corcó dintre del cos com quan traspassava la reixa del jardí del carrer Verdaguer i ficava la clau dins del pany.  Ara està delerosa que passi la tarda al més aviat possible. Una mena de desassossec la va preparant per al  pitjor. Veus,  cares oblidades, mirades, gestos. Les neurones s’afanyen a recuperar imatges i tons de veu; sent en la nervadura de l’esquena la tibantor de la tensió acumulada en unes poques hores. Se sent com una pruna arrugada, encongida i vulnerable. Uns sentiments que havia sepultat convenientment sota una gran llosa. És com haver iniciat una dura ascensió en ple hivern, quan l’aire et manca, quan les puntes dels dits se’t gelen, quan la gola s’asseca pel fred i una mena de boira t’emboteix els sentits .

 Això sentia mentre esperava en un banc de l'andana . Al costat hi té la maleta amb rodes; de la butxaca externa sobresurt un paper caragolat. Damunt de la maleta hi ha deixat un xal de color fúcsia i a sobre de tot un petit mòbil. Passatgers inquiets s’amunteguen a l’andana subterrània. Flairades  calentes inunden l’aire aviciat de l’estació.

Fotografia, Carme Andrade

El carrer Verdaguer... A la part alta de la seva petita ciutat , en un solar heretat  en zona rústega  ell va fer construir  per tots tres una casa enmig d’un bonic jardí. El jardí es va esllanguir en poc temps: els parterres abandonats i tristos,  els rosers plens de pugó , les fulles de l’hivern  s’arremolinaven els dies de mestral, les parets de la casa s’havien anat deslluint amb el temps. La vela de la terrassa va ser abatuda en una mestralada i així es va quedar, com una bandera de vaixell abandonat, esparracada i destintada. Li retorna a la memòria la vella fotografia de la casa del carrer Verdaguer. Ell la hi va enviar abans que ocorregués. Abans. La seva mirada, mentre mossega una poma que ha tret de la seva bossa , està perduda. De tant en tant fa una ullada al mòbil que té al costat.

Avui a les 21,55 haurà acabat tot. Hi haurà anat i haurà tornat de la ciutat oblidada. En  aquesta mateixa estació pujarà al vagó del tren que la  durà fins a París i d’allí a Compiegne en autobús. I demà al vespre, quan obri la porta  es  trobarà  en un racó del passadís, arraulideta, la petita Shasha que farà com si no la conegués, miolarà i girarà cua amb aquells aires d’indiferència que li fan pensar sempre en la superioritat emocional dels felins. Farà  una bona neteja de papers i de documents passats; passarà  l’aspiradora, farà unes quantes bugades i renovarà la terra de les plantes de la terrassa i tot tornarà a ser com abans, millor que abans.

Carme Andrade

De vida pètria

- Sents com plou?  Sents com corre l’aigua per la canalera de la façana?
- Avui tampoc no entrarà ningú.
- Em comencen a fer mal els ossos, què dic els ossos, si no en tinc d’ossos. El que em fa mal és l’ànima. Només tinc ànima i plecs , molts plecs d’una túnica blanca que s’està ennegrint de pols i d’impaciència.
- L’ànima, l’ànima... com a mínim tens ànima per dintre i la tens al seu lloc, equilibrada i ferma. Jo ja no puc més, només m’aguanta un senzill clau que m’està importunant d’allò més i és que l’operària no me’l va clavar equidistant. El meu eix de simetria vertical, que és tant com dir el meu equilibri personal, se m’està desplaçant cap a la dreta i això m’està provocant  una luxació de cal déu i sembla que ningú se n’adona.
- Calla que sento passes...
- No, això no ho suporto.  Algú em mira massa d’aprop.  Ara gira el cap cap a un cantó, ara cap a l’altre... Estic a punt de sortir del marc i fer-li una ganyota.
- Calla que et sentirà!
- Uf, se’n va,  quin descans! No m’agrada sentir l’alè dels visitants als meus nassos. Em posa de mal humor que els seus ulls  vagin repassant tots els meus detalls, que intentin investigar com m’han creat. Que busquin i rebusquin què hi ha al meu darrere. Mouen el cap cap aquí i  cap allà; em maregen.  Aquest panoli  ara se’n va al catàleg i el repassa. M’està buscant . Si em compra, potser s’adonarà de l’error de l’operària  i situarà el meu eix en el lloc exacte; ara bé, aquest tipus esprimatxat i llusco de vista no fa per mi, no em veig penjat al seu menjador al costat de les Lladró que m’imagino deu tenir escampades per tot els racons i raconets del pis. Ni em veig en un menjador empastifats de bodegons o del que és pitjor d’aquelles pintures amb gossos de cacera i genets galopant.
- Tindràs sort i et comprarà , ja ho veuràs i deixa’t estar de romanços estètics. A mi si se m’acosta algú no sempre me n’adono , he de parar l’orella molt finament perquè la vista ja saps que la tinc molt limitada; el meu creador ni es va molestar a treballar-me uns ulls com déu mana, vull dir uns ulls que serveixin per veure-hi  al davant, al darrere i als costat. Ja veus com estic, girada de cara el terra. Des del meu angle de visió només veig les petites tisoretes que es passegen impunement per tot arreu o les petites volves de pols que s’amunteguen a la paret del davant. De fet qui gosi mirar-me només veurà plecs i més plecs.  Estic condemnada a mirar el terra i el que és pitjor arrossegar aquesta ànima que em condemna de per  vida,  de vida pètria s’entén.  Em sents?

( Carme Andrade, Una visita a la galeria )

Quan el sol d'estiu,
avar impenitent,
ja ha fos al seu gresol
l'última unça d'or
on lluu la seva efígie,
els bruns adolescents
arriben a ciutat
grapejats pel vell astre
que és ja moneda antiga.
I tu has aparegut
sota d'un halo aurífic,
àgil,esvelta flama.
i no he gosat mirar
els teus ulls abrusats
per no fondre'm amb Ícar
al fons del mar de l'ombra...

Jordi Gebellí, El deixant del temps (2005)  Arola Editors

Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni

Aquest llarg títol és el  primer dels relats del llibre de l'Alice Munro, canadenca, nascuda el 1931. Traduït per Dolors Udina, el volum conté un conjunt de relats gairebé perfectes, podríem dir de cinc estrelles. Els relats són fragments de vides quotidianes que en un moment determinat els succeeix algun fet que trenca amb el present aparentment anodí . Els personatges minuciosament traçats són tractats amb una gran elegància i delicadesa. 

Històries d'homes, de dones, de germanes i d'amants casuals i sempre o gairebé sempre una dona al centre de la història. L'autora domina el llenguatge de forma admirable i exerceix una gran mestratge afegint matisos i detalls que confereixen un sentit de gran versemblança a les seves narracions. Per altra banda, l'inici del conte és complex, a causa de la quantitat de situacions i personatges que sovint es creuen en poques línies,  però a mida que avança la narració  es va descabdellant la troca  i la lectura es converteix en un cavalcar suau i harmoniós, agradablement accidentat en el moment més àlgid de la història.

Un ventall de personatges i situacions de gran varietat cromàtica.

Esllanguits els darrers mots...

Esllanguits els darrers mots,

ofegats per poderoses remors en onades de creixent puixança,

unes veus furtives embasten

maldestres-

nit rere nit, un nou vestit,

fet d'esquinçalls i d'esperances.

Carme Andrade. Els cercles obstinats (2013)

Profesora Haná

Profesora Haná de Reem Bassiouney ha estat un regal d'una bona amiga que va sempre a la recerca de les novetats més subterrànies de la literatura actual...Una novela traduïda a l'espanyol ( o al castellà hauríem de dir?), escrita per l' escriptora egípcia Reem Bassiouney, professora d'àrab de la Universitat de Georgetown. Una història que captiva a causa en primer lloc de la seva protagonista, una dona que encarna el ressorgiment de la consciència feminista radical en una societat patriarcal on els homes designen el què i el com organitzar la vida social i on la dona exerceix un poder com a mare dins del nucli familiar en defensa sempre dels valors patriarcals del sexe dominant.

Novel.la de contradiccions, de conflictes i de molta passió, que es desenvolupa en un context culte com són els despatxos de la Universitat del Caire. Un relat descarnat, obert, viu i ple de nafres on els protagonistes ventilen les seves emocions més íntimes en autèntics vendavals de passions i de complexitats. Escrita en un estil directe i contundent com la mateixa  protagonista, et fa pujar com a lector a una mena de muntanya russa on els sentiments dels dos protagonistes et fan oscil.lar entre el rebuig i la complicitat, entre l'amor i l'odi. També t'endinsa en les contradiccions d'un país que es debatia aleshores entre la modernitat i la tradició. Escrita l'any 2007 ja es començaven a crear les condicions que produïrien l'esclat revolucionari dels joves de la plaça Tahrir a la primavera del 2011.

Universitat de El Caire (fons Wikipèdia)

 Avui, dos anys més tard, quan engeguem el telenotícies  contemplem amb fredor des de l'altra riba de la Mediterrània com aquestes dues concepcions de la vida comencen a oferir els seus màrtirs plens de sang. I la història no ha fet més que començar.

La nena dels nou dits

La nena dels nou dits (2008), de Laia Fàbregas ha estat la primera lectura de l'estiu com a tal. De l'estiu xafogós que se't fa més lleuger si al costat tens una llimonada natural i un llibre amè. Aquest és el cas d'aquesta història aparentment senzilla per les veus infantils que es fan presents i per una prosa propera i directa però que amaga al meu parer, un univers personalíssim de símbols que són referència de temes tan universals com la memòria i per contra, l'oblit. La nena protagonista va perdent dits a mida que va recuperant la memòria familiar amagada.. 

Una història on s'alternen veritats i fantasies. L'autora juga al joc de les mentides però amb la intenció de dir veritats. Veritats d'un passat on es passa la pel.lícula de la transició dels anys 70 i les seqüeles dels anys de la dictadura. Personalment m'ha interessat molt més la part més fabuladora en què l'autora desplega una gran capacitat imaginativa i on situacions aparentment absurdes i irreals es van resolent de forma creïble.

El fet que aquesta novel.la hagi estat escrita originalment en nederlandès i més tard traduïda a diversos idiomes entre els quals hi ha el català, la llengua de l'escriptora,  li confereix una característica singular que donaria peu a unes quantes reflexions, algunes de caire sociològic. No revela una gran audàcia escriure la primera novel.la en un idioma d'adopció i al damunt tenir èxit editorial ? No revela una gran capacitat d'adaptació a la societat que t'acull, no només aprendre l'idioma oral sinó fins i tot escriure'l ? I tot això en una persona molt jove acabada d'arribar a Holanda per fer-hi un estudis... No hauria de ser motiu de reflexió per a tots aquests insignes escriptors catalans, ciutadans d'aquest país, que escriuen - amb tot el dret del món, clar- però que ho fan exclusivament en llengua castellana? 

Haikú del silenci

Raja un silenci
de la font de l'ànima
llaurat d'or i sal

Haikú vora el mar

Vius prop del mar
mires l'atzur del cel
se't fan ulls de gat

Cubans i cubanes

En el nostre viatge pel país cubà  hem tingut la sort de poder parlar i compartir moltes estones de xerrera amb persones molt diverses. En totes elles hi hem trobat un interès per expressar-nos les situacions personals i familiars, en totes elles hi hem descobert un cor senzill i planer que malgrat les dificultats demostren la seva capacitat per  fruir del carrer, de la música i de la bona cooperació entre els veïns.

 Algunes històries et commouen per les mancances a què es veuen sotmesos i per la precarietat del seu dia a dia. La possibilitat d'allotjament en cases particulars fa que el contacte sigui natural i que es presti a fer llargues tertúlies amb els amos de la casa, encara que no tots estan disposats a parlar amb els turistes que els visiten. Alguns d'ells, professionals fins fa poc que exercien en algunes de les empreses estatals, han canviat d'activitat laboral i ara es dediquen exclusivament a tenir les habitacions a punt per al possible turista que passi per casa seva. Economistes, enginyers i professors han fet un canvi radical, cosa que els proporciona molt de temps lliure i el més important, - vista la situació econòmica de les famílies- ,  una situació econòmica altament favorable en relació a l'anterior, de tal manera que les entrades de divises en una sola nit de lloguer equival en molts casos al sou  mensual anterior com a professors o comptables d'una empresa. Aquest fet està generant petites reactivacions econòmiques que podrien arribar a millorar l'economia de la població, encara que el fet de la manca d'abastiment de productes bàsics complica i agreuja la situació.

Les persones que no tenen la possibilitat de llogar habitacions han de mirar de completar el migradíssim sou amb els tripijocs més imaginatius possibles. Els joves veuen el turisme com una possibilitat de millora i molts d'ells renuncien a la universitat per poder treballar en algun dels establiments hotelers de la costa; els càlculs els fan ràpidament,  un parell de propines en divises al dia suposen el salari que obtenen per un dia sencer de treball. Les persones de més edat descriuen la seva situació amb molt més pessimisme; sovint el no poder tenir a l'abast la medicació necessària per a les seves malalties produeix inevitablement una frustració i un malestar molt evident.

Els nens uniformats camí de l'escola alegren els camins i els barris de les ciutats. Cada escola o cada poble adopta un color diferent en el vestit però el disseny és homogeni per tots. Les seves carteres contenen els plumiers semblants a aquells que vèiem fa molts anys a casa nostra , de fusta i amb compartiments; els llibres de matemàtiques i de llengua també recorden els de fa uns quants anys  i els quaderns són plens d'anotacions referents a l'esperit revolucionari i als pares de la pàtria, sense oblidar les referències obligades a les dates significatives de la història recent del país. La cal.ligrafia és perfecta i l'ordre i la pulcritud també són valors ben significatius. Les escoles estan obertes i amb el permís del director o de la directora t'hi pots passejar sense problemes, aquest fet el facilita el clima calorós que obliga a tenir portes i finestres ben obertes com a sistema natural de refrigeració.

La gent ocupa els carrers a partir del vespre; al migdia els que no treballen, dormiten asseguts davant del televisor i amb molta sort davant d'un ventilador. La televisió, amb dos únics canals, el propi del país i el canal sur de Veneçuela emeten programes patriòtics, algunes pel.lícules semblants als que s'emetien en Cine de barrio de la TVE1 i   retransmissions de partits de bèisbol i de futbol. Els documentals sobre les belleses naturals del país també formen part de la programació del canal estatal. Alguns caps de setmana programen pel.lícules relativament modernes, de factura llatina.
Les famílies que s'ho poden permetre durant el cap de setmana acompanyen els nens a la fira, a menjar  una pizza o a prendre un gelat. Els joves i no tan joves reserven el rom per al cap de setmana sense oblidar la música i el ball, la salsa, el merengue, la cúmbia, el son. Els pocs cinemes que vam veure estaven sense programació o amb programació molt escassa, així com els teatres, alguns d'ells tancats i altres en restauració com és el cas de l'esplèndid edifici del teatre de L'Havana. Els cayos paradisíacs estan reservats per als turistes,  si bé hi ha zones on els habitants del país  poden gaudir de les bones platges sense problemes, com és el cas d'una part de platja de la península de Varadero. La vida aparentment a l'illa transcorre sense gaire daltabaixos amb el rerefons sempre de les cançons i de les maraques.

Els cels de Cuba

Un cel de plom, el títol del llibre de la Carme Martí  va ser la frase que li va suggerir a la Neus Català el cel que va contemplar en arribar al camp d'extermini de Ravensbruück. El seu pecat havia estat creure en la justícia i en la igualtat fraternal de les persones i haver treballat per la resistència francesa.  Aquests dies, passejant pel país cubà he tingut motius per reflexionar sobre aquestes mateixes idees que devien ser l'esperó que van fer aixecar tot un poble liderat per uns revolucionaris convençuts que era possible viure en una societat més justa i més igualitària. Pels carrers del país es respiren encara els eslògans i els lemes de l'època. L'any 59, any del triomf de la revolució. Som a l'any 2013. Han passat 54 anys, una majoria d'edat com a poble lliure. El cel de Cuba no és de plom, és d'un blau intens, és un país tropical on el turista amant de l'exotisme trobarà tot allò que desitja: platges realment paradisíaques, còctels deliciosos, sucs naturals extraordinaris, llangosta a preus assequibles per les nostres economies i música, molta música: salsa, cúmbies, son. I bèisbol, que ells en diuen pelota simplement.

A cada ciutat s'anuncien cases de cultura, cosa que no ens sorprèn en un país que sempre ha tingut com slògan la cultura per a tots. A l'entrada de la casa de cultura hi ha una pissarra amb el programa de la setmana: el dilluns tal grup musical, el dimarts tal cantant, el dimecres... més enllà serveixen rom i begudes refrescants. Vas a la recerca d'alguna altra activitat cultural que no sigui la salsa i el son. Recerca infructuosa que es va repetint a cada poble i a cada ciutat visitada. Els museus són anunciats en tots els fulletons turístics, cosa que ens anima, vist que les cases de cultura tenen les seves limitacions. Els museus acostumen a ser velles cases colonials reconvertides en espais on estan degudament vigilats per més personal que no pas visitants. En aquests espais els panells explicatius i les col.leccions d'objectes  s'exposen de forma caòtica, però no podem demanar gaire cosa més, donades les circumstàncies del país, per altra banda no hem observat per part de la població ni per part dels vigilants cap interès especial per a donar-nos a conèixer els béns culturals, que en realitat es circumscriuen sovint a les gestes i batalles contra l'imperialisme espanyol i més tard contra els invasors americans.

El triomf de la revolució de fa 54 anys encara està present a tot arreu. La figura d'Ernesto Che Guevara s'ha convertit en una icona òptima per vendre gorres, samarretes, cendrers o el que convingui a les botigues estatals. Em pregunto què n'ha quedat del missatge humanista d'aquesta figura històrica a la vida real del poble cubà. El eslògans de José Martí, del Che o de Camilo Cienfuegos  són repintats per mantenir-ne l'esperit ben viu, però contrasten molt amb una realitat a anys llum dels seus principis. La cultura i la lectura, reivindicades pels principis del socialisme cubà es fa molt difícil posar-les en pràctica. A les biblioteques i a les llibreries, en especial a les llibreries, difícilment pots trobar altres llibres que no siguin els de la història recent del país o de les biografies dels revolucionaris. En acabar-se'm la lectura d' Un cel de plom, vaig buscar i rebuscar per trobar una novel.la cubana o un llibre de poemes de Guillén Castro, recerca també infructuosa i finalment en una botiga atapeïda de samarretes amb la figura del Che i de botelles de rom vaig descobrir un parell de llibres oh! sorpresa!  que no portaven el segell de la revolució. El ashé está en Cuba és un  llibre escrit per dues  investigadores cubanes, Mirta Fernández i Valentina Porras, on ofereixen de forma resumida les religions d'antecedents africans en una síntesi del simbolisme yorubà i la seva aportació a la personalitat del poble cubà. Una realitat que es reflecteix en el sincretisme que es troba en alguns dels sants del catolicisme, que a més són déus yorubàs. La santeria, un món religiós complex amb molts déus i amb vida pròpia, com en les divinitats d'altres cultures antigues.Aquest és el llibre que m'he endut  de Cuba i editat per l'editorial estatal José Martí. Altra vegada els mateixos noms, les mateixes icones, els mateixos mites que inunden i monopolitzen la vida i els carrers del país.

Un cel de plom a Cuba

Un cel de plom, el llibre escrit per Carme Martí que ens relata la vida de Neus Català és el llibre que m'ha acompanyat durant uns dies en el viatge que he fet darrerament a l'illa caribenya; allí sota les aspes dels ventiladors de les cases on ens allotjàvem he arribat al final d'un relat escruixidor i a l'hora ple de vitalitat i optimisme.

Els anys passats al poble dels Guiamets, la seva joventut estroncada per l'exili, la segona guerra europea i el seu empresonament al camp d'extermini nazi de Ravensbrück són les etapes principals que conformen el llibre, així com l'alliberament traumàtic del final de la guerra. L'escriptora ens narra de forma planera i magistral una vida on primen els valors de solidaritat i ajuda mútua, fins i tot en els moments més tràgics de la vida als camps, si a allò en podem dir vida. Un llibre apassionant per la vitalitat i l'optimisme que desprèn la personalitat de la protagonista, un llibre on s'exalcen els valors humanistes per sobre de tot i un llibre que ens mostra una classe de dones, sovint obviades per la història, que han donat amb generositat, valentia i intel.ligència el millor d'elles mateixes.

Per si voleu fer-li una visita al poble de Guiamets, previ avís amb les persones que fan d'enllaç, ho podeu fer a: 

neus.catala@yahoo.fr

Una història amb moltes flors

El llenguatge secret de les flors de la Vanessa Diffenbaugh és una novel.la que enamora des de les primeres línies. En acabar de llegir-la et queda un sentiment d'íntima complaença per haver gaudit d'una història plena de reconfortant tendresa però també de solitud i per no dir-ho, de crueltat. Els avatars de la vida personal de la protagonista tenen com a guia el llenguatge secret de les flors. L'aprenentatge de les flors i dels seus significats serà la base sobre la qual anirà bastint la seva pròpia vida en un procés que la durà finalment a retrobar-se amb ella mateixa i amb els seus íntims desigs.

Novel.la plena de poesia per fora i per dins. Amb un  ritme ascendent, l'autora ha sabut distribuir adequadament els tempos i l'acció.

Molt recomanable.

To the wonder

To the wonder, la darrera pel.lícula de Terence Malick

La imatge dels peus a la sorra humida, inquietants, que amenacen a enfonsar-se davant l'impetu de la marea , és el reflex plàstic de la fragilitat del goig.../...

(Enric Alberich a Culturals La Vanguàrdia. 8 de maig de 2013)

Aquesta és una de les frases amb què el comentarista inicia el seu article comentant el que serà un bella pel.lícula, segurament plena de poesia i emoció, recordem L'arbre de la vida per exemple. Però el que m'ha cridat l'atenció és aquest moment visual en què els peus s'enfonsen en la sorra humida, metàfora dels moments d'incertitud o de la fragilitat del goig, tal com comenta l'article; i és que vaig escriure un poema que utilitza també aquesta metàfora per expressar la incertesa:

 

S'han fos dins la boira dels anys
aquelles hores mortes de la foscor.
Recordes?
Et feien caure a tothora
per les arenes molles
de la incertesa.

( Andrade, C. Els cercles obstinats, 2013. Ed. Meteora )

Deliciosa casualitat!

Paraula i gest en la presentació de Els cercles obstinats

Paraula i gest en la presentació de Els Cercles obstinats

 Els Cercles obstinats, interpretats plàsticament  per la coreògrafa i ballarina de dansa contemporània Magda Borrull acompanyada d’algunes de  les seves alumnes, constitueixen una mostra d’espectacle de petit format capaç de captivar el públic amb pocs elements externs, cercant la sobrietat i l’emoció que sorgeix del diàleg entre dansa i paraula.

La seva interpretació evoluciona  des de l’expressió gestual plena d’emoció continguda fins a l’explosió del gest  rotund passant per onades  de suavitats i gracilitats harmonioses. La seva dansa és foc i aigua, és acció i és inacció, és un gest que irromp a l’aire amb força creixent i que va acompanyat de la mirada d’uns ulls sempre presents. Una dansa executada  amb el cos i la ment.

Les escales, les finestres, les teulades i els soterranis són espais aventurats per les ballarines en un intent, aconseguit, de dotar la plasticitat necessària als sentiments i sensacions que els versos dels Cercles els transmeten. Amb elles, la presència de la rapsode Antònia Farré fa augmentar la tensió dramàtica del petit espectacle en un  diàleg íntim entre la paraula i el gest. Una paraula plena de serenor i sobrietat en boca de la rapsode, una coneixedora a fons de la paraula en veu alta, de tots els seus matisos i dels clarobscurs dels versos ben dits.

Un espectacle poètic de petit format elaborat per a gaudi dels qui actuen i dels qui participen com espectadors.

 

Hem tingut ocasió de gaudir-ne darrerament a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa on les ballarines iniciaren la seva dansa sota terra, al damunt de les excavacions que deixaren al descobert el carrer i els fonaments de l’antiga ciutat sarraïna. Tot un espectacle que va commoure i emocionar els que vam tenir la sort de presenciar-lo.

 

 

Hi ha dies

Hi ha dies gloriosos en què surts de casa traspuant perfums de roses silvestres i de lligabosc matiner, que abraçaries gairebé a tothom i la nimietat de comprar unes bajoques i el somriure gloriós del verdulaire et sembla el somriure dels déus i  vius en l’olimp envoltada de menta fresca i bona taula i et corre un ventet oratjós que acaricia els teus pòmuls esblanqueïts encara pels somnis de la matinada.

Hi ha dies en què els instants amorosos i plàcids han perdut la fragilitat i guanyen una consistència eterna en una mena de conxorxa beatífica entre tu i el destí.

Hi ha dies que la llum del sol que entra somrient entre les fulles dels magnoliers de sota casa t’enlluerna i et fa sentir la bondat de les coses efímeres en un estat de gairebé misticisme agnòstic, en què guaites pel balcó i al bar del davant els homes desenfeinats ja no discuteixen sinó que parlen amigablement de les coses que passen i de les que no passen.

Hi ha dies en què unes espurnes íntimes de plaer t’embriaguen el cos per dintre i alleugereixen el pas i el pes de les espatlles, en què el món es torna ingràvid i tu ja no trepitges el terra sinó que  inicies una dansa de puntetes entre els mobles de casa, entre els cotxes del carrer, entre els tomàquets i les albergínies de les parades del mercat.

Hi ha dies que les cèl·lules de la teva pell, dels teus músculs, dels teus ossos, de les teves visceres carnals s’arrengleren en un tot orgànic i es posen al teu costat i les sents amistoses, complaents i càlides dintre teu.

Hi ha dies que et fons en els replecs de la teva ànima més fonda i en aquesta connexió experimentes un moviment continu i sedós de totes les fibres del teu cos.

Hi ha dies en què els déus han baixat de la seva  llar i s’han instal·lat a la teva.

Hi ha dies fulgurants i brillants que esclaten en un big bang catàrtic i terapèutic.

Carme A.

Un poema de la Conxita Jiménez en el Dia de la Poesia

Tot és mesquí quan les hores són baixes,

i tot s’ofusca, quan el gebre del matí

és tan greixós i fred com la rialla

dels rèptils que es banyen amb delit

entre aigües pansides.

Tot és mesquí, quan les llengües s’enfanguen

de tant arrossegar-se en el verí

de promeses bastardes

i els supura l’engany

mentre un mar d’ofegats ja no riu

perquè mai més la primavera

no els portarà cap niu

sinó que els traurà de casa

i els buidarà les finestres.

Tot és mesquí quan segueix la rialla

d’aquells que suren amb el vostre neguit

mentre el glaç d’una bassa

se us estanca en el ventre

i us demanen silenci si us traeixen

amb paraules tan falses.

Tot és mesquí perquè els dies s’allarguen

si us arriba la mort ben servida a la cambra

perquè en caure malalts trobareu un gran buit

si espereu l’escalfor guaridora d’un llit:

sentireu de ben prop la duresa i el so

d’una porta tancada.

                                          (Conxita Jiménez)

 

Una descoberta a la cantonada de casa

Avui el dia era assolellat, encara que el mestral feia de les seves bufant-te immisericorde  a les orelles i al coll si t'havies descuidat la bufanda. O potser era vent de dalt, que diuen que és més fred...la qüestió  és que avui m'ha vingut  de gust estirar les cames i en un no res m'he plantat  a les portes del santuari de Misericòrdia, lloc de culte de la gent del meu poble i al qual no hi havia posat els peus de feia uns quants anys.

Una mena d'atracció inconscient m'ha dut fins el primer cancell, fins el segon i fins empényer la porta d'entrada. En un primer moment ja m'ha semblat que entrava en un lloc nou, com si s'hagués esborrat de la ment aquelles anades a Misericòrdia de la infantesa amb totes les nenes de l'escola de monges. Dic nou perquè tot brillava, com acabat d'estrenar: els bancs, els reclinatoris, l'altar relluent amb els seus daurats barrocs, la verge orgullosa amb el seu mantell brodat, tot net com una patena i de cop i volta a banda i banda de l'altar, dintre del cancell de l'alta major i tancat al públic, dos grans murals m'han cridat extraordinàriament l'atenció. Dos murals bellíssims. El de la dreta, els tres reis mags en plena adoració al nen; en el de l'esquerra, l'anunciació dels pastors.Tots els personatges dirigeixen les mirades cap al centre de l'altar en un estat de contemplació serena accentuat pels tons suaus i delicadíssims dels vestits i dels rostres. La impossibilitat d'observar-los amb atenció m'ha contrariat, ja que el cancell impedeix el pas a l'observador encuriosit. L'autor, Andreu Martró ens defineix com ningú la seva obra: Les figures haurien de ser presents i absents alhora, com si elles mateixes fossin un receptacle habitat per allò innombrable, transcendent, que està fora de l'obra. Els pastors, més naturals, serens i reposats; els reis, en una composició més complexa...

Figures transparents, diria jo. Un goig per als sentits i com no, també per a l'esperit i tot a la cantonada de casa.

Haikú del vigilant

La neu mut vigiles,

silenci escampes

dibuixos de randes.

El Montsant en estat de gràcia

Per mi, el Montsant sempre és una muntanya en estat de gràcia. El passeig per la Serra Major enlaira el cos i enlaira l'esperit al més comú dels mortals. Fuetejada pel vent o esquitxada de plugim o amb calamarsa de finals d'estiu o amb boires primaverals o senzillament en un dia clar i calmat, la Serra Major, mai m'ha decebut.

Aquest diumenge hem visitat la muntanya per la banda obaga on tot de congestes plenes de neu ens obligava a alentir la marxa, però amb tot, l'arribada a la Serra Major ha estat de nou una festa per als sentits.

 

 

Més lectures, més poetes en estat de revolta

El plaer de la descoberta: Sant Pere de Sabella

 

Sempre és un plaer la visita als  petits tresors que saps d'entrada que hi són, que estan allí perquè els admiris, perquè t'hi passegis o perquè hi compris una entrada per la visita... però el plaer es multiplica quan el tresor el descobreixes sense previ avís, quan tot passejant per uns indrets naturals et trobes amb unes restes més o menys ben conservades sense haver-ne tingut una notícia prèvia, sense saber-ne res. Aleshores, d'alguna manera retorna en mi aquella alegria de la infantesa en què es barrejava la sorpresa i l'afany de saber, amb un punt d'aventura afegit. 

 

El passeig al qual em refereixo comença al poble de Forés alçat dalt d'un turó que en la llunyanyia es perfila amb tota la seva altivesa, segueixes el GR que surt de la mateixa població en direcció al poble del Fonoll i passes per Sant Pere de Sabella. Un rètol indica el nom del que devia ser un agrupament poblacional format per uns pocs masos mig en ruïnes i de seguida veus a l'esquerra una petita església amb un absis netament romànic. El conjunt, del segle XII,  situat en un petit turó sorprèn per aquesta senzilla bellesa que presenta tot el romànic del nostre país. Com a elements que desperten una certa curiositat són les esteles funeràries que coronen l'espadanya i una tomba de pedra a la plaça de la petita església amb la llosa que la cobreix mig badada. Els capitells conserven alguna figura d'uns animals alats. El conjunt pertany a Conesa (La Conca de Barberà).Un racó més en la descoberta del territori.

 

Noves lectures, noves cares a Lletres de Revolta 2

Diari d' Escània i Univers endins

 Enric Casasses ens mostra el devenir d'uns quants dies a la regió sueca d'Escàndia durant un estiu ja llunyà en el temps. Una prosa originalissima on els petits esdeveniments del dia a dia s'eixamplen, creixen i es transformen en petites grans coses; on els arbres, els cavalls, les petites flors de l'estiu suec i la mirada de l'avi són el leitmotiv de la història sense història definida. En tot cas, un fragment de vida allunyada del món atrafegat de les ciutats on cada bri del que sigui, d'herba, de pèl de cavall o del rellotge de l'avi dels ulls blaus té una justificació per sí sol. Poètiques, profundes i denses les paraules que deix anar després de la mort de l'avi, on la buidor del no res es projecta cap a altres existències, amarant-se tot d'un sentiment d'agraïment cap el pi, el mar o la lluna...i meravellosa la imatge de criatura de llum o la que em té enllluernat o la que guspireja per anomenar la seva amiga que el té enlluernat.

Enric Casasses, un clàssic més al pot de la bona confitura.

Un poema d'Anna Rossell

Anna Rossell ens visitarà aquest dijous dia 21 a les 20h al pub Pòrtia de Reus

 

I on vas?, on vas si han prohibit

les llàgrimes i el crit i camines sens rumb pel ciment erm

per trobar un ésser viu que vulgui acollir l’ofec

del temps? On vas quan no hi ha porta ni racó?,

quan la paraula lloc no té sentit i sols el buit

és exactament cert –només no ser et pot ja redimir-.

Em dol el món de tant i tant dolor

i no sé si prestar-te l’oïda et pot servir,

no goso moure un bri per no trencar

la vida que encara és i que penja d’un fil

per ja no ser; la impotència em clava en el ciment

i la meva mà frega el teu braç en un maldestre intent

d’acaronar el teu plany i et miro als ulls, que em donen

tant dolor i escolto el plany ennuegat de la teva veu en la ciutat

d’un país que no és el teu, i el teu prec esmorteït s’esvaeix en el glaç

de l’aire eixordador, i t’arrauleixes per fer-te molt petit i quedes sol

amb tu i el teu dolor, i no sé quants minuts poden passar després,

quan jo ja hauré marxat.

I no sé si ja no ets.

*