dijous, 11 de gener del 2018

Esvorancs. Part II

Esvorancs
Part II
EL MUR
Les parets de la tercera planta són blanques i no hi penja cap quadre.  El rellotge del final del passadís ha emmudit a les tres. Tu i jo estem asseguts davant per davant entremig d’una taula de freda resina que suporta el pes dels nostres colzes. Sento la humitat que puja del riu. I tu, la sents?
Sí, la tremolor en els teus ulls. Fuges de la gelor del mur: maó a maó damunt la màscara reinventada. Has elevat a veritat una creença preestablerta sense la possibilitat de contrast, sense donar treva a res que no sigui tancar ulls, orelles,  nas i porus de la pell per no fer front al teu desig més profund. T’arreceres a la negació. Saps que sents i esborres les paraules que amagues. El riu baixa tumultuós sota les penques de gel. La teva ànima que transita sempre pel cercle irritant de l’orgull mut, ara parpelleja, ara s’abandona al tremolor. El distanciament. Confesso el meu cercle irritant de l’aquí no passa res quan tu et gires d’esquena. Assumeixo la resposta a allò que tu en dius una relació impossible. Un frau. I així anem transitant per un camí bloquejat on les pedres som nosaltres mateixos i les nostres foscúries. Cremen les vísceres i aquesta contenció pertorbadora. Comportes. Tancat amb pany i forrellat. L’espera pacient. Peixem les criatures. L’angoixa de l’espera no és sempre violenta, té els seus moments apagats. Espero, i tot el que hi ha al meu voltant és colpejat per la irrealitat.[i]
Fotografia: © Carme Andrade
La nit irromp aliena a la humitat del riu i al tic tac interromput de les busques del rellotge. Un llampec dilatat pot il·luminar una paraula encara no dita. El que oculto de paraula, ho diu el meu cos.../... El llenguatge és una pell. És com si tingués paraules als dits, o dits a la punta de les meves paraules.[ii] (La paraula, sempre, la paraula amb la T de  transformadora). I que així, en la fosca alquímia del desig , la paraula es fes carn. [iii]
En el darrer naufragi som a temps de tancar el cercle de sutge i foc. Una riuada fèrtil en llàgrimes, el germen dolç del perdó, la vall esponerosa. Què són les paraules? Les llàgrimes en diran més.[iv] Som a temps d’esbudellar-nos. Afonar en allò més íntim i més pregon, afonar, afonar, afonar i despullar, despullar, de tot allò inútil, dels altres, del teu entorn, del meu, una paraula que esdevingui la vall fèrtil,  un dir que portem la h d’humans, un dir que hem errat, l’error de la bena als ulls de la cara i del cor. Tu i jo i la lava que circula lenta i clandestina sota la neu glaçada.
Encara estem vius. Hi som a temps. L’error es pot reparar. Reparem els vius.[v] Tanta misèria empastifa l’error que ens hauria d’avergonyir a tu i a mi. A tu pel mur construït, a mi per no haver fet res per saltar-lo o per no triar la bona escala.
Garbellar les roses més frescals i fer-ne un pom, obrir el costellam i encaixar-lo dintre. Les roses criaran roses que habitaran el pit, el coll, el cap, les cames… roses d’estiu, de tardor, d’hivern, de pètals durs i brillants, roses que destil·laran la seva essència dintre dels cossos estimats.  Els jardins s’ompliran de pètals escampats pels parterres, els camins es desdibuixaran i els peus nus podran voltar i passejar junts o sols, sense un ordre buscat, catifes plaents envoltaran la casa dels grans finestrals. En un racó, les eines ben desades a l’empara de les malvestats. Les eines amb què guarir les flors.
La paret és blanca i nua. Puja la humitat del riu fins la planta tercera i encara no han engegat la calefacció. Fa fred.

© Carme Andrade



[i] Roland Barthes. Fragments d’un discurs amorós. Edicions de Seuil. Barcelona 2015

[ii] ídem
[iii] Maria- Mercè Marçal. La passió segons Renée Vivien. Ed.El Cercle de Lectors, Barcelona 1994
[iv] Roland Barthes. Ob.citada

[v]Títol de la novel.la de Maylis de Kerangal. Premi Llibreter 2015.

dimarts, 9 de gener del 2018

Esvorancs 1

Part I

ESVORANCS

Els ecos d’un vol adelerat d’orenetes persisteixen mentre la núvia baixa les escales. Ha deixat enrere els ciris d’aigua que esperen el foc promès. Les randes de l’escot de la núvia estan ensangonades i les sabates de saló impregnades de sutze. El vent del nord li aixeca el vel que li fa ombra i sota les parpelles les aigües del riu inunden els arrossars de la plana i baixen per les estretes valls que solquen parades d’herba tendral. Un tel d’incertesa li cobreix el camp de visió. A l’altra costat de la plaça, les formigues transiten impertorbables en processó, receptives només a la letàrgia que s’endevina en la surada d’aire silent.
Louise. Fragment. Oil of Canvas. Leon Smet (1881-1968)
Fotografia: Carme Andrade
Eren dues les respostes. La tria irreconciliable davant la incertesa. Una: la flonjor dels núvols bonhomiosos, el paisatge abellidor de la plana quieta amb tot de  camins ben traçats entre carreus polícroms. Podria ser  la resposta del vell savi: astúcia i complaença. Ruta establerta, timó automàtic i enganyar les onades. La ruta de les formigues que es perllonga i ens perllonga cèl.lules endins, - l’animal quiet que mai no ens violenta. De quan tanquem amb un cop de porticó la finestra amb la temença que la torbonada d’estiu no ens malmeti les dolçors de la llar. Aleshores ens diem : avui no, encara no. I entrem a la seguretat del refugi. Els ulls i les mans transiten deleroses pels prestatges de la llibreria a la recerca de la píndola elaborada amb vides alienes que ens facin oblidar la fragilitat dels dies.
Natalie posa ciment als esvorancs que et fa la vida. Renée, en canvi, viu a través d’aquests forats i de la sang que adollen.[i] I ens refem amb la passió d’altres cossos. Vestim i disfressem aquest temps de ficció amb belles andròmines, més tard potser habitarem altres estances d’hotels en països llunyans i l’engany engrandirà fronteres. La resposta careta amb la que sortim de casa, pam, la porta i guardarem l’altra resposta a la butxaca, el talismà de l’ocell daurat a la butxaca trampa. En una banda, l’impuls temerari que no s’escolta sinó a sí mateix, que es llança cegament a un mar tempestejat. I, a l’altra, el gest de l’atleta que llisca damunt la planxa exígua: naufragi o surf? [ii]Renée o Natalie, quina de les dues?
El meu cos s’esmuny entre altres cossos que van i venen: la distracció permanent, la resposta no risc, sense sotracs pertorbardors. No hi ha entesa entre deliri i cos.[iii] Hem deixat anar les amarres amb rumb conegut. Serà l’aventura més alta la del que se sap caminant sense maleta en camins coneguts o la del navegant amb fardell escorant mars desconeguts? El rodar sense maleta o el rodar amb la maleta plena: el rodar sobre tu mateixa. Rodar en espiral. Llums de la nit en ple dia i l’ombra del sutze que ens alerta de la roda que giravolta sense descans. Renée i Natalie. Renée és també cada cèl.lula que es revolta contra el que anomena “ la llei estúpida i necessària”.[iv]
La núvia ensangonada, com Renée, és multitud de cèl.lules que es revolten contra ella mateixa. Renée és el seu propi botxí. La sang brolla intermitent. Adapta’t o sucumbeix. Desapareix. Emmascaro el meu dol sota una fuga: em dilueixo, m’esvaeixo per escapar al fet compacte[v]
El líquid sinuós i brillant que ara surfeja entre les seves sines ens alerta de la possibilitat que ella no és res més que un crit, una fatalitat que s’acompleix. És la follia l’estat natural de la lucidesa? L’excès i la follia no són la meva força, la meva veritat? I si aquesta força, aquesta follia acabessin per impressionar?[vi]
La realitat també ens expulsa, ens exilia i ens destrueix com ho fa amb Renée. La núvia és al darrer graó. Els convidats fugen apressadament, se n’allunyen amb el gest escandalitzat. Amb la mirada esgarriada baixen atropelladament les escales. Tota passió té finalment el seu espectador [vii] 
El vent, que ha començat a bufar de forma violenta arrenca barrets i descompon xals, mentre els nens es giren per veure la núvia per darrera vegada. La sang ha traspassat les suaus brondes del vestit i ha empastifat el vel per darrere. Els ulls dels nens s’enduen la taca vermella. Creixeran amb aquesta mirada per dins. Seran futurs atletes, surfejadors de realitats necessàries  o nàufrags de destins imprevisibles. I nosaltres, serem mercuri o serem sang presa… Renées o Natalies?

© Carme Andrade





[i] Maria- Mercè Marçal. La passió segons Renée Vivien. Ed.El Cercle de Lectors, Barcelona 1994
[ii] Maria- Mercè Marçal. Ob.cit.
[iii] Xavier Aragó: Deïdora. Papers privats de l’autor
[iv] Maria- Mercè Marçal. Ob.cit.
[v] Roland Barthes. Fragments d’un discurs amorós. Edicions de Seuil. Barcelona 2015
[vi] Roland Barthes. Ob.cit.
[vii] Roland Barthes. Ob cit.