Territoris confluents de Béatrice Bizot i Ramon Cornadó. (Exposició conjunta a la Galeria Anquins de Reus)  

Homenatge ín(t)(f)im. Escultures de B.B.

La ment

L’home sol entre runes. Pressent el futur i recorda el present. Aigua que flueix. Memòria líquida. Deslliura la ment en vol d’ocell. L’alè de l’ànima en stand by, suspès. Les veus en mode silenci. Alerta. L’ésser que pensa  sorgeix de la no encara ferralla i de la no encara desfeta. No encara. Preveu. És l’avenir incert.

L’escala

La dona puja els esgraons del temps, - l’escala que mena al futur- , arriba a la fita i contempla. El buda universal. Invitació al paradís interior. No peatge. No cost. Lu-ci-de-sa.

El mur

El ferro. El metall roent i l’origen. Rovell. El ciment. La presó. Sorgir del mur. Sorgir de la presó. Entre murs el batec de la terra que crema. La rosa és una fletxa que fa diana. Trajectòria.

 

(Dels targetons de l'exposició)

Territoris confluents de  Ramon Cornadó  (Homenatge ín(t)(f)im) Diàlegs amb la natura. Fotografia

La nuesa i l’equilibri, el repte de la ment en recerca de. L’eterna que s’entreveu  en la branca ínfima.  El no res quan és ple, el ple del no res.

El silenci envolta el nou i el vell de la presència que s’absenta. El nou i el vell de l’absència que es fa present.

Visions desenfocades,  construïm mitges veritats. La bella impudícia del nu vegetal. El filtre de la mirada. El vel que matisa.

Som aire som cel en el núvol que acull el petit ocell, punt ínfim, punts i línies, geometries del nus i del brost que germina. Present nou.

Som germen del gran buit, de l’ombra, som fora, som dins.

Nosaltres. Innecessaris.

És allò que fluctua en onades rítmiques, la roda i l’ocell que mira, repetició i oscil.lació. És el run run que no cessa. La memòria de l’aigua. El rodolar del còdol. El codolar que rodola. La rierada. El brogit del silenci. És el camí vegetal amb branques que s’esmunyen a la recerca de.

Aire

© Carme Andrade

   Desembre 2018

Territoris confluents

Llibres que eren llibres

Artista: Gerard Valls

Empresonats,

lligats amb cordes,

penjats.

Llibres poema

ratllats

cremats

pintats

trinxats.

Subvertits.

Llibres per a una exposició de llibres

Artista: Carolina Escoda

esquarterats 

reconstruïts

deconstruïts

sagnants

punxats.

Llibres poema

LLIBRES QUE EREN LLIBRES

Artista: Fina Veciana

Artista: Julio Ponzoa

Una descoberta a la cantonada de casa

Avui el dia era assolellat, encara que el mestral feia de les seves bufant-te immisericorde  a les orelles i al coll si t'havies descuidat la bufanda. O potser era vent de dalt, que diuen que és més fred...la qüestió  és que avui m'ha vingut  de gust estirar les cames i en un no res m'he plantat  a les portes del santuari de Misericòrdia, lloc de culte de la gent del meu poble i al qual no hi havia posat els peus de feia uns quants anys.

Una mena d'atracció inconscient m'ha dut fins el primer cancell, fins el segon i fins empényer la porta d'entrada. En un primer moment ja m'ha semblat que entrava en un lloc nou, com si s'hagués esborrat de la ment aquelles anades a Misericòrdia de la infantesa amb totes les nenes de l'escola de monges. Dic nou perquè tot brillava, com acabat d'estrenar: els bancs, els reclinatoris, l'altar relluent amb els seus daurats barrocs, la verge orgullosa amb el seu mantell brodat, tot net com una patena i de cop i volta a banda i banda de l'altar, dintre del cancell de l'alta major i tancat al públic, dos grans murals m'han cridat extraordinàriament l'atenció. Dos murals bellíssims. El de la dreta, els tres reis mags en plena adoració al nen; en el de l'esquerra, l'anunciació dels pastors.Tots els personatges dirigeixen les mirades cap al centre de l'altar en un estat de contemplació serena accentuat pels tons suaus i delicadíssims dels vestits i dels rostres. La impossibilitat d'observar-los amb atenció m'ha contrariat, ja que el cancell impedeix el pas a l'observador encuriosit. L'autor, Andreu Martró ens defineix com ningú la seva obra: Les figures haurien de ser presents i absents alhora, com si elles mateixes fossin un receptacle habitat per allò innombrable, transcendent, que està fora de l'obra. Els pastors, més naturals, serens i reposats; els reis, en una composició més complexa...

Figures transparents, diria jo. Un goig per als sentits i com no, també per a l'esperit i tot a la cantonada de casa.

Anet Duncan, línia i color en estat poètic

Les pintures de l'Anet Duncan són una invitació a la contemplació de les coses en la seva puresa essencial. En l'horitzontalitat de les seves pintures trobo respostes senzilles a preguntes de vegades massa complexes. En la puresa de la línia i en la suavitat dels degradats es condensa el profund desig o la necessitat de reduir la matèria i el paisatge a l'expressió més simple però també més sublim. Expressar allò indispensable entre tanta matèria supèrflua deu ser una de les tasques més difícils i diria més compromeses amb les que l'artista s'enfronta en l'actualitat.

Els títols de les peces responen a frases d'un gran poeta i amic de la pintora, Josep Palau i Fabre. Així títols tan suggerents com Ja tornaré algun dia, Llençol de cendra i Una aigua com un aire, ens remeten a un univers poètic molt personal que conjuga admirablement bé amb la plasticitat de les imatges.

En el següent video, l'Anet Duncan parla de la seva pintura i del moment creatiu en què es troba.

No us el perdeu amants de la bellesa!

(L'Anet Duncan ha exposat fins fa poc a la Galeria Antoni Pinyol de Reus)

Miró, l'escala de l'evasió

L'exposició que ens ofereix la Fundació Miró aquests dies és una oportunitat més per acostar-me al món personalíssim i poètic de Joan Miró i ho faig des del meu afecte pels  paisatges del Baix Camp que ha estat no ja només una font d'inspiració, sinó l'aigua primigènia d'on neixen les formes i els petits cossos que habiten l'univers mironià.

Aquesta vegada m'han interessat no només les seves pintures i els seus dibuixos, sinó les seves paraules, cosa que m'ha portat directament a la petita botiga de la Fundació a la recerca d'algun llibre on quedessin reflectits els seus pensaments. La troballa ha estat un exemplar de Joan Miró, 1893/1993, en commemoració del centenari del naixement de l'artista i editat per la mateixa fundació.

En el Catàleg de l'esmentat llibre, podem trobar la col.lecció de peces exposada aleshores, l'any 1993, moltes de les quals estan exposades en la mostra actual i el que realment m'ha fascinat han estat els fragments de cartes a personatges diversos que el mateix Miró escriu i que ens revela de forma gens pretensiosa  la seva posició en relació a l'art i al seu propi procés creatiu. Els seus inicis, les seves confessions sobre les dificultats en el dibuix i com -amb la voluntat ferrenya de treball i de superació- va arribar a dominar el traç i les formes; de com el realisme de La Masia de Mont-roig, obra a la qual ens va remetent de forma reiterativa, està present en el seu pensament com a punt de referència vital.

De com el seu esperit investigador  (a l'època, som als anys 30!) i inquiet el fa provar i cercar nous estris i noves tècniques a la recerca de la textura que s'avingui millor a allò que vol expressar. L'intent d'arribar a la màxima nuesa, al màxim concepte amb la mínima expressió, el seu pas per la sobrietat d'allò que ara qualificaríem de zen, la seva admiració gairebé veneració pels arbres, en especial pel garrofer, arbre també de la meva infantesa i al qual dedica elogis commoguts.../... Per mi, un arbre no és un arbre, una cosa que pertany a la categoria de vegetal, sinó una cosa humana, algú vivent (Raillard, 1977) La cerca de l'emoció, .../...que el nostre pinzell marqui les nostres emocions (carta J.Rafols, Mont-roig 1917 ). Que l'espectador rebi l'impacte de l'emoció en un primer moment; .../...provocar sensació física per arribar en acabat a l'ànima ( Tèriade, 1933).../...donar a l'espectador aquell cop de ple a la cara que ha de rebre abans que no hi intervingui la reflexió(Duthuit,1936)

La llibertat de l'art  la troba en la captura del moment.../...  més endavant, i fins i tot en els retrats, on vaig intentar de capturar la immobilitat d'una presència (Chevalier,1962, citat per Rowell, 1986)

Relata el seu procés creatiu en un moment en què volia eliminar de socarel la vella concepció de la`pintura,.../... així agafava el full de paper, mullava el pinzell i en negre traçava un grafisme inconscient. Feia exactament el que deia Matisse, i de manera més profunda que els surrealistes . deixar-se guiar per la mà.(Permanyer, 1978)

 Pintures austeres on una línia travessa la gran tela, desig de puresa i de simplicitat: Sí, només vaig trigar un moment a dibuixar aquesta línia amb el pinzell.Però vaig trigar mesos, potser fins i tot anys de reflexió a formar-me'n la idea (Bourcier 1968, citat per Rowell, 1986)

Tot plegat, paraules que revelen una gran sinceritat de la seva evolució artística i personal vers les zones més espirituals de l'ésser humà i  que ens ajuden a enriquir la nostra mirada a la seva obra.

Mitoraj, recreador de mites

A la vall dels temples d'Agrigento (Sicília), s'aixequen mudes i resplendents en la seva bellesa intemporal les colossals escultures del polonès Igor Mitoraj, guardians senyors de les restes d'una ciutat antiga que sorgeix altiva damunt del mar. Els mites de Dèdal, el bell Ícar caigut a terra, la idealitzada Icària al seu costat, el sensual Eros, tots ells representats en divuit bellíssimes i inquietants escultures que s'arrengleren al llarg del parc arqueològic, un passeig que seguim emmudits i meravellats un matí  ennuvolat i silenciós de tardor.

Retornem una i altra vegada la vista enrere, no fos cas que les nostres retines no retinguessin la imatge que ens ofereix aquesta visió on passat i present es retroben en evocació permanent.

Espai de creativitat amb plantes i flors al Centre Botànic de Reus

Les possibilitats pictòriques de les plantes

Sempre he cregut que el comerç i l'art són dos conceptes que poden convergir per millorar la vida cultural de les persones, però cal que hi hagi la voluntat i el plaer per fer-ho.
En aquest cas, el comerç al.ludit organitza per a qualsevol persona interessada,  algunes activitats que tenen com a denominador comú el gust estètic i la seva relació amb el món misteriós de les plantes i de les flors.
El taller "Pintem amb plantes" s'ha desenvolupat sota la conducció de l'artista plàstica contemporània  Agustina Sobrino, la qual ens ha fet descobrir als participants les propietats pictòriques d'alguns vegetals. Hem descobert amb tècniques senzilles l'espectacularitat cromàtica que es destil.la d'uns pètals de rosa o dels pistils d'una liliàcea. Les possibilitats artístiques que ofereixen aquests materials naturals són tan  sorprenents com accessibles. Així els sucs de les fulles de menta, el sedum, el safrà són tints naturals, gratuïts i a l'abast de tothom. Només cal deixar-se portar per les seves possibilitats i alliberar el sentit creatiu que tots portem dins.
Els resultats ens recorda vagament  les fines aquarel.les d'alguns paisatges orientals.

Felicitats al Centre Botànic i a la professora per la iniciativa.