La mestra i la bèstia, Imma Monsó

La mestra i la bèstia, una novel.la de pes tant en contingut com en pàgines. Acostumats com estem en aquest temps líquid en què la literatura actual s'ha empeltat de brevetat i de vaporositat, poder gaudir d'una novel·la actual escrita a la manera clàssica comença a ser un plaer renovat.   

Tenim a les mans una història amb una protagonista singular, la Secondina, que omplirà les pàgines del llibre d'una personalitat que podríem qualificar de xocant i controvertida, encara que en són molts els matisos que fan del personatge l'eix seductor al voltant del qual gira el relat. En la complexitat del personatge rau l'atractiu de la novel·la. El lector està a l'espera de noves sorpreses de la Secondina, de quina serà la seva reacció i el seu capteniment en cada situació nova. Algun crític parla de dones monsonianes per la singularitat dels personatges femenins de l'escriptora.  Aquí mateix podeu llegir una entrada a La dona veloç,de la mateixa autora. https://carmejant.blogspot.com/search?q=La+dona+velo%C3%A7

A La mestra i la bèstia, la protagonista ensenya les seves cartes personals de forma molt gradual com si un paó de cua acolorida es desplegués davant nostre. Quan creus que ja ha acabat l’autora de mostrar-nos tots els colors, sempre hi ha una nova tonalitat en el caràcter i  el temperament de la Secondina que ens sorprèn i que la fa tan singular. Quan creus que tens el personatge enganxat, de nou se t'escapa pel costat més impensable i així s'hi va dimensionant. 

En aparença i a simple vista sembla com si estiguéssim davant d'una persona amb algun tret autista, asocial, un ésser misantrop que poc li importés el món “normal”. L’autora ens dibuixa un paisatge interior força complex i alhora força desacomplexat, una memòria prodigiosa i una capacitat comunicativa gairebé nul.la. Seria fàcil buscar l'explicació de tanta singularitat en una educació parental on els silencis i el desig de protegir la filla de les atrocitats del franquisme en siguin la causa, però al capdavall no resulta ser tan ingènua aquesta jove mestra que tria poble només per veure caure la neu i que s'allunya de les convencions que els mestres estaven obligats a acceptar durant la dictadura franquista.  Una dona que va descobrint poc a poc el propi passat familiar molt ben guardat per uns pares temerosos que es comporten amb un excés de proteccionisme i que no aixequi sospites, cosa que la converteix en un ésser ignorant de la realitat política. 

Hauran de passar molts anys, ja en la seva vellesa, quan les dues generacions que la segueixen, la filla i la neta, intentaran bastir ponts entre el passat i el present, encara que ja és massa tard per obtenir emocions i adhesions per part d'una outsider que malgrat la seva fredor aparent ens desperta empatia i en molts moments un somriure, ja que la ironia i l'humor no s'escapen d'una narració rodona  i plena d'originalitat.

Carme Andrade

Poesia reduïda, Xavier Lloveras

 Resum del diàleg que vaig tenir amb l'autor, Xavier Lloveras, a la presentació de Poesia Reduïda a l’Espai Mil Nou de Reus, un matí de primavera de 2024

 

 Una idea que sura en el discurs poètic de Poesia reduïda és que la paraula no sempre ens serveix per dir el que voldríem dir, ens dius:

 

 El verí astut que corromp les paraules...

 Les paraules tenen un parany...

 Un constrenyiment per no poder expressar en paraules tot l’univers interior poètic, cosa que comporta que de vegades el poeta o l’artista prefereixi callar. Trobar la vida massa complexa per reduir-la a la paraula, dius.

 Ja en el pròleg, ens parles del Jo, del Jo poètic i de l’Atònit...i aquest desig de saber qui som enllaça amb el El test de Rotschard, un dels teus llibres, el títol del qual està pres de la tècnica i mètode projectiu de psicodiagnòstic creat per Hermann Rorschach (1884-1922) i utilitzat per a avaluar la personalitat del pacient. El poema el Test de Rotschard acaba amb un:

 Presoner de l’enigma, Èdip invers,

em converteixo en esfinx i lectura.

La paraula, el desig de l'autoconeixement i la contemplació com a mitjans, serien tres constants al llarg del llibre.

 La contemplació com l’activitat poètica que es deleix en la lentitud, en la lenta saba de la vida. La mirada de la vida aspra i vegetal del camp mediterrani: el fonoll, les oliveres, els alzinars. Lluny dels sorolls mediàtics buits i estèrils salvem el cant dels pardals, la merla que crida a una altra merla.

 

Continuant amb la immobilitat de la contemplació que per al poeta mai no és estèril, ans al contrari, ens remets al pintor Edward Hopper, el pintor de l’espera, de la contemplació i de la soledat, del temps de plom com bé dius i una reflexió davant una natura morta, en aquest cas l’excusa és un quadre de Cezánne per plantejar-nos el misteri de la incertesa, a mode d’oracle, com si volguessis endevinar el futur a partir de les marques que el temps ha deixat en les pomes, en el present, tal com feien els antics.

 Continues amb els referents pictòrics, un quadre d’en Barceló bigarrat de llibres i un lector que es confon entre tants llibres. L’atmosfera del quadre ens embolcalla d’una sensació d’ofegament, d’atapeïment.  Acaba el  poema amb

 temps enllà, al cap de tot, en un final el.líptic ( si és el.líptic té final?) llibre i cos, acordats, tindran el mateix ritme?

 Dels sonets, voldria destacar el de la pàgina 42. Té l’aire, l’aspecte, el fons i la forma d’un clàssic: el temps i les seves seqüeles, la carn tendra s’ha tornat carronya dius. Hi ha una mena d’humor negre, un pèl de gust pel macabre, aquest sentit pessimista, aquest lèxic un pèl truculent:  pols, cendra, voltor, cuc, presó, sepultura, ungles llargues, esguerro, però excel·leix en la composició i en el sentit últim del poema, que no és res més que la inevitable decadència...

 Una poesia de l’experiència,dius. Una declaració de principis. I sí, la maduresa, aquesta paraula tan bonica i tan atroç, ens fa concloure algunes de les afirmacions que fas. El plaer, botxí despietat, s’ha de buscar i el dolor, en canvi, ens arriba tot sol...

 i mai l’error es trasmuda en lliçó

 Desmitifiques algunes de les idees preestablertes  que circulen en els nostres dies projectades i aprofitades pel sistema per fer creure que tots podem tenir èxit, que sempre l’error es trasmuda en lliçó, que si bé en alguns casos  pot tenir un fons de veritat resulta ser un mantra adreçat als nous emprenedors, és a dir, espavila’t tot sol, reinventa’t i tota una lletania d’idees que ja estan incorporades al nostre univers mental de forma totalment acrítica.

 I aquesta ironia que traspuen els teus versos com en el poema Narcís. L’ego sempre a punt de fer-se preguntes al mirall que ens retorna una figura, que no sabem si és ben bé la que ens agrada, com la pregunta a la margarida, m’estimes, no m’estimes.

 Entremig, una colla de poemes de versos de set síl·labes amb un aire de cançó popular que s’aparta de tota la resta. Poemes de forta musicalitat on les paraules saltironen airoses per uns versos eufòrics i plens de ritme.

 Parles del dolor a Misteri de dolor, amb un títol tan expressiu... Existeix aquest pòsit de religió, el nostre mar ideològic, fins i tot entre els que ens diem ateus o agnòstics.

 I tanques el llibre amb un seguit de poemes curts de versos lliures, alguns són sentències filosòfiques, i molts jocs de paraules com la mateixa ejaculatòria.

La presentació del poemari l’hem feta en un espai d’art on hi ha unes obres exposades que fan referència al color negre i a totes les seves derivades artístiques. El dia de la presentació de l’exposició, un dels artistes, en Lluc Queralt, va dir una frase relativa a la gent que ha de migrar:

El que se’n va anar i torn no és el que se’n va anar, és el que torna.

 Aquesta frase també és aplicable al procés poètic. Acabes d’escriure i ja no ets el mateix. El camí que has fet t’ha transformat. No és el que se’n va anar, és el que torna. Amb aquesta idea acabem l’acte de presentació de Poesia reduïda,de  l'escriptor i llibreter empordanès Xavier Lloveras.

Carme Andrade

 

 

 

Llegir petit i escriure sobre literatura i amor, de Blanca Llum Vidal

 És llegir petit i és lectura breu, cosa que no vol dir senzilla, en tot cas és breu de continent i gran de contingut. Un assaig d'unes quantes pàgines on l'autora recrea la seva mirada crítica i sàvia en uns quants autors que segons ella mateixa li han resseguit l'espinada- i que se m'han gravat al cervell i potser a la part dels ulls que no plora, i entra l'ungla i la pell-...una mirada que no queda reclosa en l'intel·lecte, sinó que s'incrusta entre la pell i l'ungla com ella mateixa diu. Vet aquí una nova manera d'entendre i sobretot de viure la literatura. I és un llegir petit perquè la seva tria es concreta en una parcel.la del saber de l’autor sense pretendre comprendre la globalitat, en tot cas anar a allò concret i un posicionar-se allunyant-se d’allò personal, és a dir que la nostra motxilla resti en un segon pla per tal d’evitar dissoldre’s o confondre’s amb l’altre i d’aquesta manera defensar l'alteritat, la individualitat de cada text i de cada autor. 

Una empresa que personalment com a lectora considero molt difícil i forçada, ja que la motxilla sempre va amb nosaltres i justament és la coincidència de la idea, de les actituds vitals del personatge, etc allò que ens proporciona llum i alhora plaer lector. Feta aquesta salvedat com a lectora, tornem a l’assagista.

El pròleg de Llegir petit és una declaració molt explícita d’intencions, de tries d’autors i una reivindicació de les absències que segons ella també estan presents. Escriptores com Víctor Català, Maria Mercè Marçal, Margueritte Duras, Maria Aurèlia Campmany desfilen al costat de filòsofs com Lévinas, poetes com Màrius Torres, pintors com Joan Miró i d’altres, matisats tots ells per la lletra afinada i personalíssima de l’autora. A través de tots ells l’autora destil.la el seu pensament literari allunyant-se de l’academicisme teòric i essencialista ( veure Heidegger en especial) i postulant per una literatura que toqui de peus a terra amb la realitat social. I la petjada de la Víctor Català en aquest petit assaig serà permanent,  la redescoberta d’una autora que de la mà de la Blanca Llum Vidal es desclou com una avançada al seu temps, una insubornable que la feia dir al pròleg de Caires vius:  Dogma, escola, codi, conjunt de regles preestablertes dins d’una esfera de creació, vol dir limitació, que equival a minva, la minva a la decadència i la decadència a traspàs, a mort. Aquest és el nervi empeltat de la Víctor Català que recorre les lectures literàries i filosòfiques de la Blanca Llum Vidal.

 ©

Carme Andrade

Basat en una història real, Delphine de Vigan

 

Una altra de les lectures que aquest hivern m’han omplert de plaer lector- encara que hi hagi veus que diguin que l’art no està per produir-nos plaer. Com en podem dir d'aquest goig vers una manera de narrar o vers una història suggerent o vers un text que et toca l’ànima en algun moment? Doncs diguem-ne goig intel·lectual si voleu.

A Basat en una història real de Delphine de Vigan s’hi apleguen algunes de les qualitats que ens produeixen aquest plaer, una de les quals és el domini de l’art de la seducció on el lector es veu fàcilment atrapat en unes situacions que malgrat poden confondre i porten la marca de la incertesa, constitueixen el ganxo que et fa seguir una història i que un cop acabada de llegir sempre et queda el dubte de si la teva interpretació com a lectora coincideix amb la intencionalitat de l’autora.

La sequera creativa, el drama del qui s’afronta a la pàgina en blanc i el paper que pren la coprotagonista accidental en aquesta història on la literatura pren un paper fonamental, seran els eixos per on transcorre una narració dotada de tremp i d’interès. El vampirisme psicològic del qual podem ser víctimes i les dependències que se’n deriven conformen una trama psicològica molt potent i més si hi afegim les gotes necessàries de suspens amb finals sempre sorprenents i inquietants. En resum és el que en diríem un thriller literari en què inevitablement el relacionem amb una excel · lent pel·lícula, Misery, on la literatura també comporta obsessió i follia.

© Carme Andrade

Una tendra donzella, de Joyce Carol Oates

 Un altre llibre que m'ha acompanyat els vespres d'aquest darrer desembre i un altre llibre que m'ha seduït des de la primera pàgina. L'habilitat de l'escriptora de portar els lectors cap on vol, tot i repartint de forma sàvia els temps i les elisions i que el resultat sigui que la curiositat lectora vagi in crescendo, no deu ser tasca fàcil. 

Joyce Carol Oates(N.Y. 1938) ho aconsegueix gràcies en part a a la relació- diríem estranya- dels dos protagonistes. Una relació que va creixent i es va desenvolupant de forma que el misteri batega fort durant tot el relat. Un home vell, ric i culte i una noieta joveníssima, de classe treballadora i poc cultivada. A partir del contrast en la situació de poder d'un i d'indefensió de l'altra es va desenvolupant la relació que en un primer moment fa témer el pitjor, encara que cap al final veurem que els viaranys literaris de l'escriptora van per altres camins menys escabrosos del que crèiem, però la intriga i el misteri no ens abandonaran durant tot el relat acostant-nos en alguna seqüència als ambients dels relats de terror.

 La seva biografia ens recorda que Joyce Carol Oates va rebre el premi Bram Stoker per la novel.la de terror Zombie. Ha estat nominada dues vegades al Nobel de Literatura. 

 © Carme Andrade

Per què ser feliç quan podries ser normal? de J. Winterson Trad. de Dolors Udina

El fet de ser feliç, després de la lectura tan suggestiva del llibre de la Winterson, no és res més que ser tu mateixa en els teus actes, és a dir respondre amb sinceritat a la teva personalitat, a la teva naturalesa humana, als teus desitjos.  Aquesta felicitat en aparença tan fàcil de conquerir comporta un treball personal al qual no tothom està en condicions d'afrontar. La protagonista ens mostra el seu camí particular per arribar-hi tot i fent front a una cursa d'obstacles posats en un camí ja de per sí costerut. 

A l'altre costat de la felicitat de què ens parla el llibre es situaria la normalitat i la posem entre cometes per tot allò d'arbitrari que comporta el concepte de normalitat. Felicitat versus normalitat. En aparença són dos termes que no haurien de ser contradictoris de per sí, però situats en les coordenades vitals de la protagonista s'entén el seu antagonisme. 

En el cantó de la suposada normalitat es situaria el pensament ultraconservador i repressor de la mare adoptiva. Una mare adoptiva que no s'està d'infringir maltractaments i abús de poder a la seva filla,  cosa que en societats més avançades serien objecte de denúncies i de condemnes. Aquesta mare de crueltat i bogeria inqualificables serà el centre nuclear d'on sorgeix la infelicitat de la filla però que alhora funcionarà com un revulsiu, com l'espurna que encendrà la metxa en la recerca de la pròpia identitat i de la llibertat. 

 Pel camí, la lectura dels autors anglesos de la biblioteca municipal seran els aliats en la descoberta del mons possibles. Passió i refugi,- la seguretat de la  biblioteca-,  que marcaran la seva vocació literària i la seva vida. A fi de comptes, el relat de la Winterson és narrativa d'auto ficció on la veu principal és la pròpia autora en aquest viatge cap als orígens i on la caiguda als inferns personals serà inevitable com també ho serà  pujar a la superfície i surar de nou. 

Per altra banda, el final del viatge a la recerca del seu origen li comportarà un cert desencís i buidor. Són els camins complexos i paradoxals del desig que fan que la recerca s'inflami d'entusiasme, d'interès, de neguit i de por, una barreja de sentiments sovint contradictoris, però que un cop s'arriba a la consumació del desig pot deixar-nos un rastre d'insatisfacció. 

La missió d'auto salvació que es proposa la protagonista es veurà enfortida pel descobriment de l'amor com el punt primordial i cito textual la darrera frase amb què tanca el llibre: L'amor. Una paraula difícil. On comença tot, on tornem sempre. L'amor. La manca d'amor. La possibilitat de l'amor. 

 © Carme Andrade

  

Sola, de Carlota Gurt

D'abril a novembre, del despertar a la llum al temps de la latència i la foscor, una dona decideix fugir del seu hàbitat quotidià i tornar a la ruralitat dels seus orígens familiars amb l'objectiu de treballar en una novel.la. 

En aquest trànsit de la vida urbana a la vida rural es situa el relat de l'escriptora Carlota Gurt. Una història amb una arrencada força coneguda. La fugida o l'evasió o la recerca de silenci és una pràctica força usual en el món intel·lectual i artístic; malgrat això, el relat de Sola se'ns presenta molt seductor des de les primeres pàgines on l'estil de l'escriptora batega amb força i els pocs personatges que habiten el relat se'ns revelen força enigmàtics. Un triangle donarà vida al relat,  dos homes i una dona, la Remei. Un altre triangle literari fluctua entremig de les pàgines de Sola en un exercici de meta literatura, la Mila, l'Ànima i el Pastor de Solitud. Se'ns fa fàcil endevinar qui representarà l'Ànima i qui el Gaietà (el pastor) en aquesta altra Solitud de la Remei. Un estudi dels paral·lelismes entre ambdues narracions seria un exercici  interessant de realitzar. 

En allò que destaca Sola no és en l'esquema argumentatiu en sí, sinó en unes constants que fan de la novel.la una proposta ben seductora. Per un cantó l'estil literari amarat d'una expressivitat que fa de l'abruptesa i d'un llenguatge de vegades descarnat i directe el seu major atractiu. De l'altra, la capacitat narrativa d'ensamblar els temps present i el temps passat i en especial de configurar els tempos del relat de forma estratègica de tal forma que el suspens està assegurat, cosa que és motiu d'agraïment per part del lectors. 

Finalment no puc deixar de costat tot allò que esdevé a la protagonista en aquest viatge cap a la soledat en un ambient on s'hi barregen els records de les relacions familiars, els sentiments negatius vers la mare, la seva frustrada maternitat i altres successos que componen un quadre ben farcit d'intensitats emocionals i on la casa rural, en aparent el refugi desitjat, ho és menys del que la Remei hauria projectat.

Aigua i foc. I la llegenda de la dona folla que planarà pels capítols finals...

Carme Andrade