dilluns, 11 d’octubre de 2021

Consumits pel foc, d'en Jaume Cabré

El poeta Gerard Vergés deia que les persones som memòria. La memòria o més ben dit la desmemòria és el fil conductor de les tribulacions,- ens atrevim a dir-, del protagonista d'aquesta novel.la que té la virtut de ser breu i alhora densa. 

Una lectura superficial ens pot fer pensar que és un relat absurd, que no va enlloc, que sembla que prengui el pèl al lector... una mirada més atenta ens desvela que l'autor ha volgut regalar-nos una història sorprenent on la successió de fets i de personatges es barregen en un galimaties complex que ens situa en la ment d'algú que no sap, no recorda què li ha passat ni el perquè. Aquella sensació d'haver perdut els papers i el timó de la teva vida on la percepció de la realitat es fa canviant i la consegüent incomprensió de la gent que t'envolta et porta a un estat de dissortada soledat. Afegim-hi alguns personatges sorprenents com aquesta família de senglars que desfilen pel relat quan menys t'ho esperes, talment com ho fan per alguns indrets de la ciutat de Barcelona. Una faula d'innocents animals, cosa que aporta un toc d'ingenuïtat i fins i tot de tendresa a aquest personatge que acaba consumit pel foc com les falenes que donen voltes a la nit i que també hi acaben consumides. Una faula, un joc de paraules i una picada d'ulls no exempta d'ironia a noms literaris i bíblics amb què bateja els seus personatges.




En definitiva, una proposta intel·ligent d'un autor que ens té acostumats a unes històries molt contextualitzades i que en aquesta història ha donat un gir aparent de cent-vuitanta graus i dic aparent perquè manté unes constants que caracteritzen el seu estil com els salts en el temps i en els espais, un gust i admiració pels referents del nostre pòsit cultural i un lleu sentit de l'humor. Seguirem a l'espera de la propera sorpresa del nostre escriptor més internacional. 

 © Carme Andrade

dijous, 9 de setembre de 2021

Napalm al cor, de Pol Guasch

Una trama amb les peces escampades que cal anar resseguint fins retrobar una història trista i tendra, tendra i cruel, on el desig és foc, la soledat és el núvol fugisser i els peixos són fam i mort. Biotip d'uns espais tortuosos, ramificats en territoris llòbrecs on l'ànsia de llum, de vida serena, l'hort, el riu i el sol naixent contrapunten una fugida amb la mort com a companya de viatge i l'al·lucinogen per veure-hi clar.
Allunyem-nos del passat on els homes mascles criden i torturen mentre les dones callen i treballen. L'escola de la violència, el tast de la sang, deixem que els llops i els peixos facin la resta, les despulles necessàries. La carretera, els nous cels... el protagonista espera i desitja.

I un estil únic, la paraula enigma, la frase enigma, poeta en profunditat aquest Pol Guasch, aquestes arrels que sustenten la terra i que ens sustenten a nosaltres, els afortunats.
La mirada d'esquitllèbit de les coses i dels sentiments. La sorpresa a cada cantonada de la frase. 

En la seva densa cruesa, quanta bellesa!

 © Carme Andrade



El foc

Napalm al cor (Pol Guasch), La casa del foc (Francesc Serés) i  Consumits pel foc ( Jaume Cabré) són tres títols d'autors catalans que sorgeixen al voltant del Sant Jordi del 2021 (any II de la nova Era pandèmica).
El protagonisme del foc en les tres novel·les, que les tres siguin d'autors catalans i que les tres sorgeixin al mateix període són circumstàncies que donen peu a fer especulacions que, si bé podrien ser gratuïtes, no deixen de merèixer una reflexió al voltant del valor simbòlic que atribuïm a un dels quatre elements essencials de la natura: el foc. I no parlem només del valor de destructor, sinó també del de purificador i en conseqüència del de generador de nova vida. Amb tot, encara podríem aventurar-nos a comentar el valor simbòlic del foc passional, del foc que abrusa i que intensifica els sentiments, de la pulsió que mata i també de la que dona vida. Sigui com sigui, els tres autors han situat el foc en el títol, cosa que ens porta a repensar el moment que vivim en termes d'intensitat i de regeneració. Potser el pas mortal del virus hagi estat un detonant per fer saltar les alarmes d'un foc que ens cremava sense adonar-nos-en.  O potser tot sigui fruit d'un atzar literari. El que realment importa és que les tres històries ens arriben i ens commouen com ho fa el foc que crema. 

 © Carme Andrade

divendres, 9 de juliol de 2021

bReus i eròtiques de Reusenques de Lletres

bReus i eròtiques són tretze relats, dos microrelats, dues contribucions poètiques i un treball molt interessant de la coberta, realitzat per l’artista plàstica i escriptora, Àurea Bellera. Són coordinadores del recull, la Fina Masdéu i la Victòria Rodrigo, ambdues promotores i impulsores del col·lectiu Reusenques de Lletres. Edita Arola Editors

Tretze escriptores reusenques (1) que s’han tirat a la piscina d’un gènere literari en essència difícil i molt arriscat. Un risc que s’evidencia si l’autor/a no troba el to que s’adeqüi a allò que s’espera sempre d’un relat eròtic que és quelcom tan simple i alhora tan difícil com que la lectura esdevingui pulsió eròtica, si més no, libidinosa. Vaja, en català pla, que et faci trempar o que s’esdevingui causa primera d’una certa humitat a l’entrecuix. I satisfeta aquesta exigència més aviat psicosomàtica, l’autor/a ha de carregar el seu bon fer escriptor de ritmes i seqüències que vagin acostant els lectors de forma gradual cap a un suspens erotitzant i una dilació que el mantingui despert amb el llibre a la mà esquerra i la mà dreta buscant altres viaranys, si bé això darrer pot esperar en tancar el llibre.

El camí del relat eròtic és dur i ple d’obstacles o de petites temptacions que caldrà escombrar o filtrar si s’esdevenen, - i si l’autor/a n’és conscient- , una de les quals és la de no deixar-se endur pel costat romàntic dels amors perduts o retrobats, dels amors idealitzats i que de cop i volta apareixen casualment i són origen d’esllanguiments i dolces melangies confonent erotisme amb efluvis estovats en cambres recloses. La insinuació, les petites perversions, l’engany compartit, el reclam dissimulat, la complicitat del secret enmig de la multitud, tots els elements lúdics i sensuals que precedeixen les trobades tenen un tempo que caldrà dosificar sàviament a fi que l’acció del relat provoqui la tensió eròtica en el lector. D’aquesta manera el suspens ens conduirà de forma pausada però gradual i intensa cap al nus de la història, on no necessàriament la construcció d’imatges explícites produirà plaer en el lector, ans al contrari, com les veladures d’una pintura en què s’endevina més que no pas es veu, el lector/a es farà seves les escenes gràcies al món suggerit més que creat per l’autor/a. I com que en tot el que s’escriu, el món personal i social està en la recambra del text, els biaixos ideològics o morals es fan evidents, malgrat que el gènere que ens ocupa, per les seves característiques, temàtica, etc sembla que hagi de traspassar les fronteres habituals de relacions considerades normals en un exercici de subversions i perversions amb els límits que proposi el mateix creador/a. Per exemplificar, relacions binàries, multipersonals, amb inclusió d’elements zoomòrfics, materials, etc poden ser opcions lúdiques que determinin el nivell d’atreviment en l’univers dels jocs eròtics.

Les bReus i eròtiques són el reflex d’un retaule de situacions on l’atreviment en general és tímid, però el bon ritme, el sentit de l’humor, la mordacitat en alguns relats i la robustesa de l’estil ho compensa amb escreix, així com l’elegància i el refinament. Trobar aquell punt on ni la tovor romanticosa ni el llenguatge obscè descarnat estiguin presents i sí en canvi una sàvia combinació en petites dosis d’humor, de sensualitats, de suspens eròtic, de joc i de perversions compartides i que tot plegat condueixi el lector/a cap a l’estat erotitzant ... és tot un repte.

El treball que ens presenten les tretze reusenques ha engegat un camí que hauria de tenir continuïtat, per moltes raons, perquè és el primer recull de relats eròtics que fan les autores i en canvi la qualitat literària és alta i perquè acceptar el repte d’escriure erotisme des de la mirada i el gest femení i/o feminista és quelcom necessari en un món on el poder i els valors patriarcals ocupen els relats culturals i relacionals, amb la paradoxa que avui per avui, les grans consumidores culturals són les dones però qui conforma l’univers cultural dominant són els homes. I atenció, tinguem una mirada atenta cap a les realitats trans que, sense complexos comencen a establir nous llenguatges i noves relacions de poder que, sense dubte es veuran reflectides en les produccions literàries.

 © Carme Andrade

(1) Gisela Alcón, Àurea Bellera, Meritxell Blay, Fina Grau, Ma.Pilar de los Hielos, Pilar López, Fina Masdéu, Ció Munté, Núria Naval, Romana Ribé, Victòria Rodrigo, Carme Simó i Maria Dolors Vallverdú 

dimarts, 8 de juny de 2021

Mi viaje a Lhasa, Alexandra David Neel

L'Alexandra David-Néel és una de les dones que s'han fet famoses per ser pioneres en el món dels viatges a inicis del segle XX, una època en què el descobriment de noves geografies de part del mon blanc, occidental i ric va ser fonament de coneixements geogràfics, científics i antropològics posats al servei no només de la ciència sinó en especial dels imperialismes i dels colonialismes que caracteritzaren l'època. La anormalitat fou que els protagonistes fossin dones. 

L'Alexandra David-Néel, com altres dones viatgeres de la mateixa època que han sortit de l'anonimat gràcies al cinema i a diverses publicacions, constitueix una de les figures més conegudes i estudiades. "L'aventura, la meva única raó de ser" ens diu la que fou  coneixedora del món asiàtic, en especial de la Xina i del Tibet. Al llibre que ens ocupa  hi trasllada els seus sabers geogràfics, antropològics i religiosos del món tibetà. Una narració del viatge a peu que inicià en terres xineses i culminà a Lhasa, després d'uns quants mesos del que ella en diu el seu pelegrinatge que per altra banda comportà una sèrie de perills com la malaltia, els robatoris i altres amb l'afegit de la prohibició de l'entrada d'estrangers al Tibet. Va ser la primera occidental que va entrar a la ciutat prohibida de Lhasa. Va escriure trenta llibres sobre religió, filosofia i sobre els seus viatges. 

 "Mi viaje a Lhasa" no és una narració literària ni crec que ho pretén ser. Ens descriu el seu rodar a peu durant quatre mesos i dos mil quilòmetres en companyia d'un jove lama amb tot un seguit de detalls i de precisions geogràfiques que et fan dubtar de si realment va ser tal com ens ho narra o hi ha intervingut una imaginació desbordant, ja que se'ns fa molt difícil comprendre com podien subsistir en un viatge a peu durant l'hivern himalaià enmig de temperatures sota zero sense roba ni aliments, amb una dieta a base  de te i una mena de farinetes de civada que no sempre aconseguien.

Si l'any vint-i-quatre del segle XX, el Tibet era una país misteriós i críptic, l'any vint-i-u del segle actual presenta moltes restriccions per als estrangers que el volen visitar, excepte per als xinesos que l'han convertit en un parc temàtic per a gaudi dels viatgers que des de les ciutats més importants de la Xina es traslladen amb els flamants trens que travessen tot el continent en una estratègia colonitzadora que està donant els seus fruits en forma d'anul·lació de l'entitat tibetana en qualsevol de les seves manifestacions. Si l'Alexandra ressuscités no reconeixeria el seu estimat Tibet !

© Carme Andrade

Los girasoles ciegos

Una nova proposta de lectura del Club de Clàssics de la Biblioteca Xavier Amorós de Reus. 

L'autor de "Los girasoles ciegos" és Alberto Méndez, està publicat a Anagrama i porta dotze edicions en dos anys. 

Un llibre que sorprèn per la qualitat de l'idioma amb què està escrit, un castellà ple de matisos amb un estil que destaca per la profunditat del pensament que traspuen les quatre històries, totes elles dintre del context de la guerra civil espanyola, però allunyades dels relats a què estem acostumats. Els quatre relats estan escrits des de dintre del mateix horror que una guerra com l'espanyola pot arribar a comportar i al mateix temps des de la mirada, de vegades sorprenent a causa d'unes situacions irreals i molt tensionades, producte de la barbàrie implícita de les guerres.    

Cartell de la pel·lícula del mateix títol


dilluns, 31 de maig de 2021

" Desplega't " Una invitació a conèixer l'obra de Felícia Fuster.

 

@AnyFFuster. Una altra altra artista i poeta per descobrir i reivindicar. Una altra veu femenina silenciada o oblidada, ara molt menys gràcies a la iniciativa del departament de Cultura de recordar-nos que som a l’any Felícia Fuster.

Una artista excepcional des del punt de vista artístic pel que hem pogut esbrinar de la seva biografia, exploradora de llenguatges nous tant en les arts visuals com en la literatura, una dona avançada al seu temps.

De la Barceloneta es traslladà a París on visqué i desenvolupà la seva fecunda activitat artística on no abandonà mai la llengua pròpia en les seves creacions literàries. Gràcies a la Maria Mercè Marçal que li va escriure el pròleg a la seva obra finalista al Carles Riba de l’any 83 el seu nom va començar a ser conegut i la seva obra valorada. L’any 2005 va ser l’any de l’inici de la Fundació Felícia Fuster.

Com diu la Vice-Presidenta de la Fundació, Enrica Mata i Perales, «ens trobem davant d’una dona artista, generosa i sense vanitat. Per ella, l’essencial és crear, i ho podem gaudir contemplant la seva extensa i intensa obra».

http://www.fundacioffuster.org/en/fundacio-felicia-fuster/presentacio


https://cultura.gencat.cat/ca/temes/commemoracions/2021/anyfeliciafuster/inici/


Video-instal.lació realitzada per Ester Xargay a l'Espai Santa Monica en una exposició relativa a l'obra de Felícia Fuster.

Una petita recreació


La seva obra poètica consta de set publicacions, n’he triat dues : Aquelles cordes del vent i Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils i n’he extret uns quants versos brillants, d’aquells que et fan parar la lectura i fer anotacions al marge. Amb ells he confegit un «collage poètic», on les absències, la força de la paraula I la finitud de la vida estan intensament presents i acabo amb un Desplega’t ple d’energia en un vers sublim: Si vols passar no esperis al·leluies ni vespres, desplega’t!



Com el món,

per parlar dono voltes

i per aprendre a dir el que em traspassa,

però s’apaga aquest brollador meu de mots secrets.


Era un llibre encès per una estrofa meva.


Ombra de l’ombra,

no ressuscitarem

perquè ningú no arribarà

amb la llanterna de la veu

per a cridar-nos.


No em despulleu!


És tard però no pas a deshora,


Invocaré l’asfalt de l’ombra,

el càntir dels records te’l deixo perquè no tinguis set

On s’han cremat els dits que m’oferies?

Et deixo un cor trencat i una galàxia

per a singlar.

Sols per l’absència ens tornarem exactes

Tensa

damunt del teu record,

escolto la veu que no vindrà.

Recordes?

Volia girar el món

i fer un gran remolí de nosaltres mateixos.


Viuré com un mosaic de sorra

lluny del cel on m’he quedat a punt de caure

Soc cabdell de llana arnada, em vaig desfent amb els dits nafrats d’heura



Aprimaré l’horitzó

S’eclipsen dintre meu

tots els solsticis No puc desfer la nit


Aquest mirar que ens porta

a la frontera encesa de les llàgrimes.

Porto la rosa

dels vents desesperats a les sandàlies.

Vida, llençol cansat d’un vell fantasma


A la tarda

esperaré el matí.

El sol ferit es tanca sense sang

Si vols passar no esperis al·leluies ni vespres, desplega’t!