L'òpera quotidiana, Montserrat Roig

 Un exemplar de l'editorial Planeta, editat l'any 1982 i trobat per casualitat a les golfes de casa meva m'ha regalat una estona de bona lectura durant les tardes d'aquest tòrrid estiu. 

De l'autora se n'ha escrit molt, l'hem enyorat molt per tot el que encara hagués donat a la literatura catalana. Jo me l'imagino a més com una ànima inquieta per saber i aprendre cada dia. Sense curiositat no hi ha coneixement. Aquesta obra manté l'estructura d'una peça operística, potser a causa de l'aprenentatge recent que va fer dels fonaments de l'òpera, pel que llegim en les dedicatòries del llibre.

Allò que fa singular i atractiva aquesta novel.la és per un costat l'estructura interna, la coralitat dels personatges que ens mostren els seus amors, les seves passions, els seus somnis i les seves frustracions de forma monologada unes vegades, altres vegades ho fan en forma de diàleg entre ells o amb una tercera persona omniscient que va ajudant a teixir la història que se'ns presenta com un relat de vides personals però també un relat de la vida a Barcelona des de la guerra civil fins la transició. La mirada cap a  la lluita de classes també està present en la relació entre els personatges i el desig de llibertat, en especial entre les protagonistes.  

La singularitat també va de la mà d'alguns desenllaços imprevistos i d'un final coral amb un cert dramatisme tal com mana el gènere operístic, ja que la novel.la va seguint les parts estructurals d'una òpera.  La quotidianitat del títol ve donada per les vides passades i presents d'uns personatges que busquen la seva felicitat en alguns casos o la redempció en altres, encara que la narració no està exempta de sentit de l'humor, cosa que ens amenitza molt la lectura. 

I finalment, una novel.la que traspua saviesa i maduresa malgrat la joventut de l'autora quan la va escriure, cosa que observem en la caracterització dels personatges i en les situacions on es veuen abocats. En resum, una troballa literària de primer ordre per aquest estiu xafogós que ens regala el canvi climàtic.

@Carme Andrade

 

Boulder, Eva Baltasar

Boulder és el segon llibre d'una trilogia. El primer és Permagel i el tercer Mamut. Començar pel mig de forma casual no deurà desmerèixer res, això espero. 

Boulder, com el seu nom indica, és una roca. La protagonista és una roca, sí, però no inamovible, una roca de consistència dura i ferma però que arrossega i es deixa arrossegar. Boulder és una bomba de rellotgeria literària on tot és susceptible de ser intens i extrem. 

Una dona que ha transitat a causa de la seva ocupació laboral per espais freds del planeta:  Chiloè, El Chalten, Puerto Montt i Reykjavik, aquest darrer és el lloc on es desenvolupa la història personal i la seva relació amb la ciutat, amb les cases, amb les persones, amb la parella, etc. En  contrast amb tanta fredor ambiental, Boulder ens ofereix passió, desig i llibertat.

Algú ha dit que és una obra valenta, com si la valentia ja fos una avis raris en literatura, acostumats com estem a històries de dones i homes atrapats en les fragilitats i tovors d'aquesta postmodernitat gairebé malaltissa. Poulder ho és tot menys tova perquè la dona que sorgeix de les seves pàgines es perfila amb les traces del desig i de la desinhibició. Escrita amb foc, la història no presenta cap trama ni cap argument original.  L'interès rau en la capacitat poètica d'una escriptura centrada en una mena de monòleg interior on els moviments anímics comporten dolor però també plaer, on es fa difícil posar fronteres i límits a la vida interior d'una protagonista on el desig sexual i el desig de llibertat són com a branques d'un mateix arbre.

En aquest entramat vital sorgeix un fet que determinarà un gir radical a les vides de la parella. La decisió de ser mare biològica d'una d'elles serà el fet que irromprà i que trastocarà de forma sobtada la vida d'ambdues, però en direccions totalment oposades.

I això és tot.

La resta l'esbrinareu si us abelleix llegir-lo. Jo l'he devorat en poques hores.

@Carme Andrade

  

Els erms, Carlota Gurt

De tot el que he llegit de la Carlota Gurt, aquesta novel.la es distingeix per presentar-nos complexitats en un grau elevat. Aquí tot és complex, els dos personatges, el context d'una Catalunya atrapada en una situació de sequera i d'infraestructures pèssimes, el desassossec per una vida urbana cada vegada més complicada i per una actualitat social i política que ens rebota a la cara. 

I tots els mals del món que deixem que inundin les nostres vides sense adonar-nos-en. Soledat, desig, autoestima ferida i una ciutat que va perdent la seva fesomia en mans de gent anònima sense veure cap on va tot plegat. Com un llibre obert d'una Catalunya agonitzant i desarmada i dos personatges, en Faust i  la Ramona, la Ramona i el Faust en un joc de miralls interessant. 

I una història on la dualitat està present. De solstici d'estiu a solstici d'hivern, dos personatges, dos erms geogràfics, el pantà i el desert i dos erms vitals que no troben repòs i un rerefons de món apocalíptic i profundament pertorbador.

I aquesta capacitat de l'autora de captar els moments i els llocs sòrdids  amb una mirada intensa que pot ser càustica, dura, amb alguna gota d'humor però també poètica i sobretot transgressora. La força del seu estil és el que  fa de la Carlota Gurt una escriptora singular i brillant. 

L'argument i la trama la deixem en suspens perquè sigueu vosaltres qui les descobriu. 

@Carme Andrade

Dibuix: @Carme Andrade

La roca i l'aire, Raül Garrigasait

Sota aquest títol enigmàtic, La roca i l'aire,  el filòsof Garrigasait fa referència a un espai  que sembla ser un punt d'inspiració en el desenvolupament d'aquest assaig. Ens referim al conjunt arquitectònic d'Olius:  l'església medieval i el cementiri. 

La roca i l'aire, termes metafòrics per designar l'església, seria l'aire de la cripta on cal mirar amunt i la roca modernista, el cementiri del costat. 

Amb un llenguatge de vegades força poètic Garrigasait ens transmet les seves interpretacions i punts de vista amb paraules que traspassen la convencionalitat del llenguatge filosòfic. 

L'estructura de l'assaig es resumeix en aquestes dues paraules, la roca i l'aire,  amb tota lacàrrega  conceptual que comporten.  El món d'ahir, la Càbala, els alquimistes, Ramon Llull, Azriel de Girona, el Gènesi, etc i el món modern, Maragall, Verdaguer, Carner, Mompou, Tàpies, etc tot intentant salvar la dicotomia entre l'abans i l'ara, buscant la continuïtat del fet artístic com deutor de l'experiència religiosa.  

Un entremig dels dos mons contemplaria pensaments d'autors com el filòsof Francesc Pujols i autors com Hölderlin, acostant-nos a una idea de creativitat artística que neix de l'impuls del cor i on l'experiència contemplativa de la natura tindria un lloc ben determinant. En aquest sentit esmenta el pintor Caspar David Friedrich, recordat  gràcies al famós quadre on el personatge reflectit d'esquena a l'espectador
contempla la grandiositat de la boira. 

Al present assaig, no més de cent-vint-i-tres pàgines, l'autor hi exposa algunes de les seves idees al voltant del lligam entre creació i religiositat o si més no, creació i espiritualitat, intentant acostar les dues realitats. Així va seguint la petjada dels autors exposats i d'altres que exemplifiquen els lligams entre creació i espiritualitat   sense complexos. 

En Garrigasait no fa gaires dies va reivindicar el desacomplexament d'aquell que se sent molt conscient que Qui és plenament modern ha de dir que no hi creu i esmenta tot sovint en Francesc Pujols: Si a l'època de la creença religiosa, fingia que hi creia, a l'època actual de descreença religiosa, hi ha els que fingeixen la descreença.

Els treballs i el pensament d'un filòsof que apunta en una direcció que es vol evitar però que vulguem o no vulguem està present en l'arrel de totes les cultures, com és el del lligam entre l'art i l'espiritualitat.

@Carme Andrade 

Prometeu de mil maneres, de Carles Rebassa

Carles Rebassa és  Premi Sant Jordi 2026 i XXVI premi Ciutat de Tarragona de novel.la Pin i Soler, amb Eren ells (2017).

Un Prometeu de mil maneres de prop de cinc-centes pàgines amb

una excel·lent edició m'han ocupat molts vespres d'aquesta primavera passada. Un interès creixent a mida que avançava en la vida d'en Prometeu, en els seus anar i venir per la ciutat, en els seus vespres solitaris, en els seus amors i les seves passions. 

La cafeteria on treballa, els companys de feina, un microcosmos teixit amb enveges, amb prepotències i amb poc amor, quan realment el que batega per sota de totes les pàgines de la novel.la no és res més que un desig d'amor lacerant, un desig que fa mal. 

El món dels de baix, dels que treballen en la cafeteria i el món dels de dalt, els amos, com una imatge de la lluita de classes, cosa que l'autor no fa gaires dies ha reivindicat públicament. I entremig del teixit d'interessos i de passions dels de dalt i dels de baix el nostre protagonista, en Prometeu Dolors, (ves quins noms els que s'empesca l'autor) s'enamora de l'hereu, - això d'hereu ho sabrem molt cap al final- de la família benestant que habita els pisos de dalt. Un amor que farà de fil conductor de tota la història i que es  mourà a la manera d'uns vasos comunicants: renúncies, passions, oblits, en un moviment continu de sentiments de vegades contradictoris i complexos. 

I una ciutat, Palma,  que ha perdut el nord, que la seva essència s'ha dissolt enmig del brogit turístic i la conseqüent deshumanització, però que el protagonista fa per recuperar el poc que queda, amb un compromís pels establiments de sempre, com una manera de dir-nos eh! que tot això s'acaba...

I una trama on la corrupció, la cobdícia i els interessos de la classe dominant desencadenaran de forma galopant un final tràgic com en les millors obres teatrals clàssiques. 

Prometeu de les mil maneres conté tots els elements que la fan una obra coral on les veus de tots els personatges, tant principals com secundaris donen el seu to particular i tot hi té cabuda amb una gran desplegament lingüístic del parlar pla i col·loquial mallorquí al costat de moments on s'entreveu la vena potent del Rebassa poeta. 

Res, que hem llegit un clàssic del segle XXI però tot un clàssic. Felicitats Carles Rebassa! 

@Carme Andrade

  

 

Els estornells mai volen sols, d'Eduard Cirera Riu

 Una obra primerenca d'un jove autor reusenc que esperem ens continuï oferint històries explicades de forma tan suggerent i amena com aquesta. 

Ja la primera plana em fa dir, anem bé i és que ja es comença a perfilar el caràcter del protagonista, un noi jove que torna a casa per la mort del pare. 

I no direm res més de l'argument, però allò remarcable de tota la novel.la no és la història en sí, ni la trama, ja que es tracta de situacions i sentiments força comuns en una generació de joves que actualment ronden els vint-i-cinc o trenta anys. Allò que la fa remarcable és l'estil literari i lingüístic de l'escriptor. 

Si anem al contingut de la història destaquem la seva actualitat, el desencís i el desarrelament a tots nivells dels joves que acaben els estudis o estan a punt d'acabar-los però que no troben compensacions ni materials ni d'altres tipus. Entremig, relacions amoroses com el poliamor,  amb llibertats pactades i tal però que fan trontollar encara més el nostre protagonista, la sortida del qual és la ironia i l'humor. 

L'ús de la frase ocorrent, de de les imatges xocants per explicar-nos la reacció del protagonista és allò que ha provocat que la lectura hagi estat per mi una font de plaer, per l'espontaneïtat, - aparent esclar- , per la frescor, per la gràcia en l'ús de la llengua, una llengua viva i per tant gens encarcarada. 

Com comentava abans allò interessant és com el protagonista encaixa o voldria encaixar la seva vida. Una forma molt irònica i molt allunyada del dramatisme ens  situa el Genís com un espectador del seu temps i d'ell mateix, encara que pensem que aquest escepticisme que traspua no és res més que una mena de barrera que s'autoimposa per fer més lleugera la vida, ja que hi ha moments que apareix el costat tendre i amable de la seva persona. I aquí em remeto al moment contemplatiu del vol dels estornells, que dona títol al llibre. 

Tot un camí, podríem dir d'aprenentatge de vida que el conduirà de nou a l'origen, a allò que encara és o pot arribar a ser consistent: el que queda de la família, els espais coneguts i els records.  Soledat, desarrelament i mancances, que un cop assumides i passades pel sedàs de la consciència troben una sortida amb l'acostament amorós i en aquest retorn als orígens. 

@Carme Andrade

Gittersee, de Charlotte Gneuss

 Amb traducció de Carlota Gurt, aquest relat ens remet a una època fosca de l'Alemanya oriental d'abans de la caiguda del mur. Uns personatges en blanc i negre, una protagonista adolescent en una casa on tot s'ha desgrunat, el pare bevedor, la mare absent i una àvia castigadora, insensible als afectes i a tot el que l'envolta. L'únic dolç refugi per a la Karin, la protagonista, és la germana petita, el seu caramelet, en ella hi diposita els afectes que li són negats a la resta de la família. 

La Karin, una cercadora de l'amor, ha perdut el seu xicot, en Paul, que ha triat la llibertat a l'altre costat del mur. La Karin, una supervivent en un microcosmos mesquí i cruel sota la llosa de la repressió política del seu país.  Una novel.la obertament política i on el títol, el nom del poble, no vol ser res més que una mostra de tot un estat de coses a l'altra Alemanya on tothom desconfiava de tothom i on tothom es podia sentir, observat  i controlat pels mateixos veïns o on la por estava instal.lada com a fil conductor de les relacions socials.

L'estil narratiu de l'autora s'obre a una prosa directa, sense gaires concessions a l'ortodòxia estricta, on les frases adopten el format de la tira fònica amb poca puntuació, on cal endevinar on anirien els punts i les comes. Un estil que sedueix per la frescor i t'enganxa des de les primeres pàgines a una manera de narrar força original.

© Carme Andrade