Amb el subtítol d' Històries sobre la veritable grandesa, l'autor neerlandès Rob Riemen ens obre el seu assaig amb un magnífic pròleg que recull a grans trets el que desenvoluparà més endavant.
Parteix de la Grandesa com a concepte monopolitzat pels agents de poder de tots els temps, reis, estats, fins l'actualitat pels nous emperadors del món, en especial el pèl-roig que pretén ser el més Gran dels Grans.
La idea de la grandeur francesa, de l'Una Grande y Libre espanyola, de l'actual de l'Amèrica d'en Trump i de tantes altres grandeses que han poblat l'univers dels pobles com a miratges encegadors i alienadors dels pobles, és subvertida per l'autor tot i donant-li la volta al concepte. Ho fa a través del testimoni de filòsofs antics i moderns tot i prenent el simbolisme que li ofereixen les tres muses de la cultura, Clio de la història, Euterpe de la música i Calíope de la poesia per explicar-nos què és allò que constitueix la veritable grandesa, que no és res més o res menys que l'amor, la bellesa i l'autoconeixement.
Oposa la Grandesa del Nombre a la veritable Grandesa de l'esperit i el coneixement. La Grandesa del Nombre està alimentada en exclusiva amb dades i amb tecnologia, però qui coneix la veritable grandesa segueix l'ensenyament de Ciceró: La filosofia és el cultiu de la ment. I hi ha una llengua, la llengua del cor que un cop es torni a parlar tornarà a tenir el poder, i aquesta llengua serà la vencedora de la mort.
El llibre s'introdueix amb un diàleg entre l'autor i la musa Clio, de la història. En aquest diàleg desfilaran diversos personatges històrics, testimonis de l'autèntica grandesa, Thomas Mann i la seva evolució cap a l'humanisme, Goethe, Janusz Korczak,- pediatre i pedagog-, assassinat pels nazis, Antoine de Sant Exupery, Sòcrates, Nietszche, etc. La lectura ens planteja si realment estem davant la mort de l'humanisme o encara som a temps de subvertir la moral feixista en què les masses obeeixen el líder i que ens porta inevitablement al culte a la mort i per tant de la civilització.
Segueixen uns capítols bellíssims al voltant de l'art de llegir. L'art de viure no pot existir sense l'art de llegir. Qui diu que la humanitat no farà un tomb i redescobrirà el valor pel llibre, per la poesia i per la novel.la? I en aquests capítols entren amb força la veu dels poetes. Només gràcies al llenguatge de les Muses, gràcies al coneixement poètic hi ha autoconeixement, compassió i expressió de la veritat (cit.text)
I com diu Anna Akhmàtova:
.../...
Allà, darrere l'illa i el jardí,
no ens trobarem potser amb la mirada
dels nostres ulls serens d'abans?
Que per ventura no em diràs de nou,
la paraula
vencedora
de la mort?
I acaba l'assaig amb el capítol Ser utopista en temps distòpics, i aquí comença fent esment de 1984, la novel.la premonitòria que ens va deixar Orwell, la distopia d'un món en què tots els fets seran manipulats pels poders de torn. I el paper que juga la manca de privacitat i de llibertat individual en un món on les persones som raptades per les Big Tech, que no són res més que el totpoderós Big Brother d'Orwell. Per altra banda el bombardeig de publicitat gràcies a les Big Tech van configurant unes realitats fictícies desprovistes de sentit crític.
Davant aquest món distòpic i manipulat pels nous poders feixistes que sorgeixin arreu, en Rob Riemen, respon a la pregunta fent referència a l'obra i al pensament de Maquiavel. L'única manera de combatre la corrupció moral i intel·lectual és que totes les institucions retrocedeixin al seu primer principi. Diu Maquiavel: cal tornar a la idea original del que significa ser humà.
Sòcrates deia què és l'home? L'home no és altra cosa que ànima. Així doncs la nostra primigènia naturalesa humana es troba en la capacitat d'elevar-se i apropiar-se dels valors espirituals i morals eterns.
I continua... L'art pot fer canvis en el nostre pensament, pot fer ressorgir el millor de cada persona i aquesta és l'educació necessària perquè ens allibera de la nostra incapacitat per expressar-nos. Art i pensament. Art i poesia com a forma d'autoconeixement. Aquesta és la lliçó de les muses i de la història de la civilització europea.
Un llibre exigu però dens que cal apamar-lo lentament i de forma pausada.
Aquests comentaris no pretenen ser res més que una invitació als possibles lectors perquè es deixin portar per un guió ben travat al voltant del pensament humanístic europeu. Un llibre per consultar en temps convulsos.
Els utòpics d'avui són els realistes de demà. Els realistes d'avui, demà seran morts.
(Elisabeth Mann, conferència Nexus del 1999)
© Carme Andrade
