El viatge a Roma, Alberto Moravia

 El 1988 Alberto Moravia publicà la seva darrera novel.la, El viatge a Roma, qualificada pel Vaticà com Un llibre escandalós, imperdonable. 

Què és això tan gros qualificat d'escàndol imperdonable? Com sempre, els censors agafen el rave per les fulles i en aquest cas, l'ombra de l'incest és prou com per qualificar d'escàndol imperdonable una novel.la plena de matisos i de profunditat que explora els afectes, els laberints sovint inextricables de l'amor.  

En realitat El viatge a Roma és una novel.la sorprenent, genial, justament per presentar-nos l'amor en les seves complexitats com ho és el fre que hi posem quan intuïm que aquell amor ens pot fer mal, cosa que t'impedeix estimar algú per la possibilitat que et pugui estimar i que tard o d'hora et pugui trair. 

Les contradiccions de l'estimar en un anar i venir del protagonista que ha de lidiar amb la seva vulnerabilitat amorosa. Una mena de trio amorós amb altres personatges secundaris però que tots plegats componen un trencaclosques on l'encaix se'ns presenta complicat perquè allò que està en joc és l'estabilitat afectiva.

 Una filla molt jove que bascula entre la innocència i la malícia, una mare jove i atractiva i un jove, també atractiu i en certa manera innocent, obsedit pel record d'unes escenes de la seva mare que va contemplar quan era un nen. Un jove que es fa dir poeta encara que no hagi escrit mai un poema però que té com a referent màxim el poeta Apollinaire, un jove dolç i intel.ligent que sedueix la dona madura sense tenir-ne consciència i l'enamora no només com a amant sinó com a fill que potser hauria volgut tenir. I al marge però amb un pes específic, un marit que sent un cert plaer en saber les infidelitats de la seva dona. Un Iago i un Otelo reivindicats per aquest marit, que assumeix de forma alternativa ambdós papers shakesperians. 

Una novel.la amb moltes capes de complexitat psicològica on la manipulació i l'engany també estan presents en el substrat de tot plegat. 

© Carme Andrade

La paraula vencedora de la mort, Rob Riemen

Amb el subtítol  d' Històries sobre la veritable grandesa, l'autor neerlandès Rob Riemen ens obre el seu assaig amb un magnífic pròleg que recull a grans trets el que desenvoluparà més endavant. 

Parteix de la Grandesa com a concepte monopolitzat pels agents de poder de tots els temps, reis, estats, fins l'actualitat pels nous emperadors del món, en especial el pèl-roig que pretén ser el més Gran dels Grans. 

La idea de la grandeur francesa, de l'Una Grande y Libre espanyola, de l'actual  de l'Amèrica d'en Trump i de tantes altres grandeses que han poblat l'univers dels pobles com a miratges encegadors i alienadors dels pobles, és subvertida per l'autor tot i donant-li la volta al concepte. Ho fa a través del testimoni de filòsofs antics i moderns tot i prenent el simbolisme que li ofereixen les tres muses de la cultura, Clio de la història, Euterpe de la música i Calíope de la poesia per explicar-nos què és allò que constitueix la veritable grandesa, que no és res més o res menys que l'amor, la bellesa i l'autoconeixement.

Oposa la Grandesa del Nombre a la veritable Grandesa de l'esperit i el coneixement. La Grandesa del Nombre està alimentada en exclusiva amb dades i amb tecnologia, però qui coneix la veritable grandesa segueix l'ensenyament de Ciceró: La filosofia és el cultiu de la ment. I hi ha una llengua, la llengua del cor que un cop es torni a parlar tornarà a tenir el poder, i aquesta llengua serà la vencedora de la mort.

El llibre s'introdueix amb un diàleg entre l'autor i la musa Clio, de la història. En aquest diàleg desfilaran diversos personatges històrics, testimonis de l'autèntica grandesa, Thomas Mann i la seva evolució cap a l'humanisme, Goethe,  Janusz Korczak,- pediatre i pedagog-, assassinat pels nazis, Antoine de Sant Exupery, Sòcrates, Nietszche, etc. La lectura ens planteja si realment estem davant la mort de l'humanisme o encara som a temps de subvertir la moral feixista en què les masses obeeixen el líder i que ens porta inevitablement al culte a la mort i per tant de la civilització.

Segueixen uns capítols bellíssims al voltant de l'art de llegir. L'art de viure no pot existir sense l'art de llegir. Qui diu que la humanitat no farà un tomb i redescobrirà el valor pel llibre, per la poesia i per la novel.la?  I en aquests capítols entren amb força la veu dels poetes. Només gràcies al llenguatge de les Muses, gràcies al coneixement poètic hi ha autoconeixement, compassió i expressió de la veritat (cit.text) 

I com diu Anna Akhmàtova:

.../...

Allà, darrere l'illa i el jardí,

no ens trobarem potser amb la mirada

dels nostres ulls serens d'abans?

Que per ventura no em diràs de nou,

la paraula 

                 vencedora

                                  de la mort?

I acaba l'assaig amb el capítol Ser utopista en temps distòpics, i aquí comença fent esment de 1984, la novel.la premonitòria que ens va deixar Orwell, la distopia d'un món en què tots els fets seran manipulats pels poders de torn. I el paper que juga la manca de privacitat i de llibertat individual en un món on les persones som raptades per les Big Tech, que no són res més que el totpoderós Big Brother d'Orwell. Per altra banda el bombardeig de publicitat gràcies a les Big Tech van configurant  unes realitats fictícies desprovistes de sentit crític.

Davant aquest món distòpic i manipulat pels nous poders feixistes que sorgeixin arreu, en Rob Riemen, respon a la pregunta fent referència a l'obra i al pensament de Maquiavel. L'única manera de combatre la corrupció moral i intel·lectual és que totes les institucions retrocedeixin al seu primer principi. Diu Maquiavel: cal tornar a la idea original del que significa ser humà. 

Sòcrates deia què és l'home? L'home no és altra cosa que ànima. Així doncs la nostra primigènia naturalesa humana es troba en la capacitat d'elevar-se i apropiar-se dels valors espirituals i morals eterns. 

I continua... L'art pot fer canvis en el nostre pensament, pot fer ressorgir el millor de cada persona i aquesta és l'educació necessària perquè ens allibera de la nostra incapacitat per expressar-nos. Art i pensament. Art i poesia com a forma d'autoconeixement. Aquesta és la lliçó de les muses i de la història de la civilització europea.  

Un llibre exigu però dens que cal apamar-lo lentament i de forma pausada.

Aquests comentaris no pretenen ser res més que una invitació als possibles lectors perquè es deixin portar per un guió ben travat al voltant del pensament humanístic europeu. Un llibre per consultar en temps convulsos. 

Els utòpics d'avui són els realistes de demà. Els realistes d'avui, demà seran morts.

(Elisabeth Mann, conferència Nexus del 1999)

 © Carme Andrade

Un assumpte personal, Beppe Fenoglio

 

Any1944. Itàlia enmig de la segona guerra mundial es debat entre dos mons, el dels feixistes i el de la Resistència protagonitzada pels grups de partisans. El país dividit en dos, el feixista al nord i els aliats al sud fins a Roma. L'autor, un partisà més que viu de forma directa la cruesa i la maldat de l'època i d'aquí el realisme i la intensitat de les pàgines de la novel.la. 

Un assumpte personal(1) és un relat, per cert inacabat, Fenoglio va morir abans de finalitzar-lo, on el moviment de la Resistència se'ns presenta amb totes les seves contradiccions. Un cert caos, suposadament volgut en l'estil del relat aporta velocitat, intensitat i dinamisme a les accions que s´hi narren i que d'alguna manera concorda amb la imatge freda i tallant amb què se'ns presenten les relacions humanes i les  escaramusses per abatre l'enemic o per burlar-lo. 

El paisatge agrest i feréstec, les barrancades i els camins enfangats intensifiquen un món molt dur i difícil on les persones que hi viuen han perdut l'esperança. Tens la impressió que algunes persones que desfilen per les pàgines d'Un assumpte personal han perdut gairebé tot allò que ens fa humans, el sentiment, l'emoció, l'empatia. Malgrat aquest context fosc en alguna ocasió sorgeixen espurnes d'humanitat entre les víctimes del bàndol feixista. Els estralls de la guerra, la fam i la misèria  les converteixen en una mena de zombies amb l'únic objectiu d'abatre com més enemics millor i de salvar la pell sigui com sigui.  Un retrat del moviment de la Resistència allunyat del caire èpic i heroic que altres narradors han revestit les històries de partisans. 

La motivació del protagonista mereix un comentari destacat i és que el títol de la història, Un assumpte personal, centra en l'amor el motor principal de les seves accions. Un personatge que enmig de tanta mort i misèria concentra la seva energia en saber si la dona de la qual està enamorat l'ha traït o no. Enmig de la guerra esclata l'impuls de l'amor, aquest contrast és el que dona vida, potència i desassossec al relat. 

 © Carme Andrade

(1) Traducció de Xavier Lloveras

La llegenda del sant bevedor, Joseph Roth

 

De com un llibre curt en nombre de pàgines pot esdevenir un gran llibre en profunditat i en preguntes obertes. De com un estil literari en aparença senzill digne dels contes i la tradició popular pot esdevenir un estil bell amb tota la seva contenció i concisió... i així aniríem assenyalant totes les seves qualitats, que no en son poques. 

Una deliciosa història que ens sorprèn a cada pàgina per la sobrietat del seu estil i perquè el que hi ocorre no és poc. I sempre la porta oberta al miracle, a la meravella de l'atzar, a la candidesa; conscient que les portes són obertes a l'esperança, malgrat un context, - el de l'autor- , de feixismes i dolor. Potser va ser escrita com a contrapunt necessari per subsistir en un món en perill. 

L'autor sembla identificar-se amb el sant bevedor. No és de bades assenyalar que el mateix Josep Roth fineix la seva vida amb uns termes semblants al final del protagonista que té la rara qualitat d'enamorar el lector en tan poques pàgines. 

En Josep Roth. austríac, va néixer el 1894 i va morir el 1939. Una data per recordar.

 © Carme Andrade

Tres anys, Anton Txékhov

Amb traducció d'Arnau Barios, l'autor rus ens ofereix Tres anys, una narració contextualitzada en la Rússia que va viure l'autor, entre la capital, Moscou i el que se'n diu províncies. 

Històries anodines no per la qualitat de la prosa sinó perquè ens mostren la quotidianitat d'uns personatges dels quals el mateix devenir, el pas dels anys, constitueix la trama de la història. No hi haurà sorpreses en un context llòbrec i gris on no sembla que ningú sigui feliç però tampoc el contrari i en aquesta superfície amorfa, en aquest regne de ningú es passeja un microcosmos humà on el pes de la tradició i la religió sembla que no estigui renyida amb unes infidelitats matrimonials consentides socialment, almenys per a les classes benestants. Que un marit plori la mort de la seva esposa legal mentre conviu a estones amb l'amant i els fills d'ambdós, no sembla motiu d'escàndol en una societat tancada i molt compartimentada en classes, encara que estem parlant del patriarca i d'una classe social elevada. 

Amb tot, el pes de la novel.la es centra en la dificultat de trobar la felicitat en l'amor, no sempre correspost i alhora la indiferència davant aquesta manca de passió. Mal que mal el matrimoni amb afecte serà el destí del protagonista, l'antiheroi que pensa que casar-se per l'amor més passional o fer-ho sense gens d'amor devia ser tot el mateix. I entretant passa la vida, passen els anys. 

 © Carme Andrade

On érem?

Aquesta mini peça teatral havia de formar part d'un treball requerit pel col·lectiu RdeLletres però que finalment no es va presentar per ser editat.

 

On érem?

En Marc i el seu sogre, en Jaume, s’han trobat de forma casual al carrer Ample, a prop de la immobiliària on el jove treballa. Tardor de 2024. Un matí qualsevol laborable.

JAUME : Marc, hauríem de parlar.

MARC : De què hem de parlar? Deu ser molt seriós...m’ho pots dir a casa? M’esperen a l’agència.

JAUME: Si tens un moment, només serà un moment. Hem de parlar sense interferències femenines...Però no sé com començar...

MARC : Pots començar dient: vull dir-te que...

JAUME: Sí, però vull dir que potser no ho diré bé...

MARC : No ho saps dir o no ho pots dir?

JAUME: Mira, m’estàs embolicant.... Què deiem?

MARC : Que què dèiem? Parlàvem d’alguna cosa que m’havies de comentar.

JAUME: Ja no me’n recordo, no em facis cas.

MARC :Te’n faré memòria.

JAUME: No sé pas com t’ho faràs si no saps què t’havia de dir...

MARC :Tens raó. Escolta, tinc una mica de pressa, ja m’ho explicaràs quan ens vegem a casa.

JAUME: A casa hi ha ma filla, és a dir la teva parella i ...convé que parlem d’home a home, no et sembla?

MARC : Doncs no, no m’ho sembla. (silenci) Darrerament ja he vist que la teva filla i tu esteu com el gat i el gos.

JAUME: Voldria comentar-te benvolgut gendre, algun projecte que tinc al cap abans que se m’oblidin alguns detalls importants.

MARC : Ai que em temo que en trames alguna de les teves. No t’hauràs inscrit a una classe de zumba o hip hop... la darrera experiència amb la capoeira va acabar molt malament. Tan malament que has estrenat pròtesi per segona vegada.

JAUME: No va ser ben bé la capoeira. Valtros no en sabeu ni un borrall de la meva vida.(fent veure que està enfadat)

MARC : Què va ser doncs? Et vas inscriure en un curs d’alpinisme potser i vas fer unes pràctiques al Montblanc? Ens portes molt enganyats darrerament...

JAUME :Si ara no pots, quedem una hora i un lloc per whatsapp tu i jo. A la meva filla... muts i a la gàbia.

MARC : Mira, fem una cosa, vaig a fer unes gestions i d’aquí mitja hora ens trobem a Cal Xato. Et va bé?

JAUME: Ah, d’acord, mentrestant faré alguna trucada. Fins ara i no t’estressis gaire gendre...( una mica foteta )

El sogre d’en Marc està assegut a Cal Xato assaborint un vermut amb gel en una mà i amb l’altra parlant per telèfon...

JAUME: Sí, hi estem interessats, sí, sí, d’acord. Les condicions econòmiques i tot el paperam que haurem de presentar, els terminis i tot plegat. Sí, sí, al correu que us vaig enviar. Gràcies

En Marc entra al bar...

JAUME: Fas mala cara. T’has tornat a barallar amb algun client? El teu cap et té collat amb les comissions que et promet i que no arriben mai?

MARC : No home no. Sogre, tens molta imaginació. Res, que estic covant un refredat.

JAUME: Va, ànims, que et convido. Què vols prendre?

MARC : Res, anem per feina, que jo en tinc molta...Ens tens molt intrigats.

JAUME : Com que ens tens? Amb qui has parlat de la nostra conversa? No hauràs pujat a casa i hauràs parlat amb la parenta?

MARC : No home, ens és una manera de dir. Al batxillerat la profe de llengua ens deia que quan diem ens en comptes de jo és un jo majestàtic, com per donar importància a la cosa... En fi, anem per feina.

(es fa un silenci que incomoda el Marc)

JAUME: Guaita com ha acabat la Residència de la Tercera Edat. La meva futura Residència.

MARC : Era d’això que em volies parlar?

JAUME: Potser sí. Ja teníem la sol·licitud presentada i guaita ara... Que l’han tancat, pum tots fora, pum cap a altres residències, cap a Salou, cap a Tarragona, vés a saber on... m’ho ha dit la Juanita que hi era i que de moment és a la Residència Pública de Tarragona...

MARC : La Juanita, la teva amiga que va acabar amb el menisc rotulià trencat en el curs famós de Capoeira?

JAUME: No, aquella era la Juani. La Juanita és una amiga i res més. Bé, vam fer el ruc una temporada però res seriós, no et pensis. Després ens vam trobar al Balneari i jo aleshores era quan em vaig embolicar amb la Pepita, que no podia consentir que hagués ballat un ball amb la Pili. Resulta que la Mercè per despit li va explicar tot a la Pepita i llavors la Pili també ho va xerrar a la noia que servia les taules i...

MARC : Ai m’estàs embolicant amb tantes dones. Les teves dones. A veure que no sóc psicòleg com perquè em facis tantes confidències amoroses de les teves amigues.

JAUME: Ah les meves amigues! I si sabessis com són de pinxes i espavilades. Mira, les dones se’ns pixen al damunt de tots naltros. Els homes els vam posar l’etiqueta de sexe dèbil per dissimular el que som en realitat: uns totxos. Elles arrien amb tot, els comptes de casa, els néts, les amigues, el voluntariat, la informàtica al Casal, les sortides al Reus camina i respira i sempre contentes. Si coneguessis les meves amigues te n’adonaries!

MARC : No, no cal, ja tinc prou feines amb les meves filles i amb la teva.

JAUME: La meva què?

MARC : La teva filla, la meva dona.

JAUME: La teva companya deus voler dir. Això de la meva dona indica una possessió patriarcal que no s’adiu amb els temps que corren...

MARC : Era d’això que em volies parlar? De feminisme i patriarcat? Tu també?

JAUME: No n’estic segur. És que quan parlo de les qualitats de les dones que conec i he conegut perdo l’oremus...

MARC : Així que la Residència que teníem a Reus ja no la tenim...però tu de moment estàs bé a casa no? (ho diu desitjant que li digui que no hi està bé)

JAUME: No, no ho sé... jo tenia un pla

MARC : Un pla?

JAUME: Sí, però ara l’estic canviant. El d’ara és molt millor, més divertit, més lliure, no ho sé, més sexi...

MARC : Tenies un pla? Un pla sexi? Primer m’expliques el pla A i després el pla B. Tants plans a l’hora no els pairé. Ja ho deies que els homes som uns totxos. A veure explica’t.

JAUME: Doncs no sé pas si tinc clar explicar-t’ho. De vegades a toro passat les coses es paeixen millor.

MARC : A toro passat? Quin toro ha de passar?

JAUME: Deixa’m pensar.

MARC : En el toro?

JAUME: No, home no. A toro passat vol dir quan ja està feta la cosa. No ho dèieu a casa teva?

MARC : No, ara no ens desviem cap al que dèiem a casa meva, m’estic tornant boig amb tantes converses engegades i cap d’elles acabada. AI damunt aquesta galipàndria que m’està obstruint les canonades

JAUME: Encara no us ha vingut el lampista?

MARC : Quin lampista?

JAUME: Com que dius això de les canonades...

MARC : Em refereixo a les canonades del cervell home, una altra manera de dir que estic espès. Estem una mica lletraferits amb tantes maneres de dir, no sogre?

JAUME: Sí, això sembla, gendre (una mica foteta)

MARC: Estic perdent la paciència. Per això em fas venir? Per parlar d’un toro que ha de passar o per parlar del feminisme de les teves amigues ?

JAUME: Ja ho tinc. Et vull parlar del meu pla.

MARC : Ja hi tornem amb el teu pla.

JAUME: Sí, del meu pla i... el de la Pilu...

MARC : La Pili del Balneari?

JAUME: No, aquesta és una altra Pili. De fet es fa dir Pilu.

MARC : Ai, què m’he perdut? Qui és la Pili o la Pilu?

JAUME: No sé si t’ho puc dir encara. Forma part d’un pacte d’intimitat.

MARC : Ara em surts amb un altre ciri trencat: la intimitat. Escolta, potser que ja n’hi ha prou d’ara sí, ara no i de tant misteri.

JAUME: Em promets que de moment no li diràs res a la meva filla?

MARC : No t’asseguro res. El mòbil m’avisa. Hauré de marxar en mig minut. Digues.

JAUME:També diuen que com que està tan malament...

MARC : Qui? La Pili Pilu?

JAUME: No, home. La Residència. Diuen que hi construiran nous pisos d’alt standing es diu així? i que tot són excuses per fer calés. I és que ara només compta la pela. Tu diràs! Aquesta Residència estava en un lloc privilegiat i devien dir, aquí hi ha futur...sí, futur de negoci i els pobres iaios, total perquè la palmin en uns anys...

MARC : A veure, sant tornem-hi, qui és la Pilu? Què ens amagues? No hauràs fet papers amb aquesta Pili Pilu no? Amb les pròtesis de maluc que portes incrustades no et convé tanta ballaruca, encara que sigui ballaruca de saló.

JAUME: A més, diuen que podien haver fet les obres amb els avis dintre i que les obres les podien haver fet per pisos, ara el primer pis, després el segon i així anar fent...

MARC : No m’escoltes? D’on surt aquesta Pilu? On l’has coneguda? Massa ballaruca pels teus malucs. Ja t’ho va dir el Doctor Rafeques, vigileu que si se us trenca de nou no hi haurà cola que l’enganxi...Ai redéu aquests iaios!

(se sent el mòbil del Jaume i hi parla)

JAUME: Sí Pilu, no et sento gairebé bé...un moment, estic al bar del Xato amb el meu gendre... que... qui és el xato? No, no és el meu gendre el xato. El Xato és el nom del bar...no ho sé, l’amo és xino. Potser sí que és xato... un xino força xato...a veure on érem? el meu gendre es diu Marc i ara mateix parlàvem de tu i de la residència del Passeig Mata....

Has mirat la cohousing senior de Roses que et vaig dir? ... Avui hi he parlat...Sí, sí, sí, seria una opció fantàstica.... sí, tens raó. I tant! Per què els volem els nostres estalvis sinó? ... Piluqueta meva serà com un somni...adéu colomet meu, fins aviat.

MARC : Mira ara he de marxar però n’hem de parlar d’aquests plans. Avui mateix, avui mateix i en parlarem tots tres, la meva do...la meva companya, tu i jo. Això és pitjor que el hip hop, la Capoeira i el sumsum corda. N’hem de parlar...els teus estalvis dius, Piluqueta meva, dius. Ai, ai què hem fet malament? T’hem donat tota la llibertat del món, arribes a l’hora que et dona la santíssima gana, no t’obliguem a baixar la Cuqui a passejar, ni les escombraries, ai, ai...

JAUME: Calma’t noi. No acabo d’estar segur de parlar-ne, ni si puc, ni... si sé de què hem de parlar.

On érem? (se’l mira astorat).

 © Carme Andrade

"La vie heureuse" de David Foenkinos

 A una de les llibreries de l'aeroport Orly el vaig veure en la secció de llibres de butxaca, de tapes toves, que tant m'agraden,  i no vaig dubtar ni un instant que seria una bona companyia en el temps parèntesi que ens brinden els aeroports. 

Foenkinos és un dels autors preferits de la meva amiga M. així que el vaig comprar i em va acompanyar en les cues i les butaques de l'aeroport. S'hi va afegir el desig de retrobar-me amb una llengua que si bé no és la meva habitual, sempre l'he viscuda com a propera i familiar. La seva lectura plaent l'he fet durar fins uns dies després d'arribar a casa i dic plaent perquè l'estil Foenkinos, - ja coneixia "Delicadesa" del mateix autor- , ve acompanyat d'un ritme suau on tot es desenvolupa de forma de natural, sense grans sobresalts, encara que es tractin temes de certa transcendència. 

A "La vie heureuse" hi he trobat un Foenkinos diferent. Potser menys poètic, més realista en afrontar la necessitat de canvis que un moment o altre de la vida tots sentim. Un fet, una descoberta aparentment casual en un país llunyà serà el detonant del gir vital del protagonista i del seu entorn, encara que l'èxit fulgurant dels seus projectes i empreses,(no en un sentit comercial),m'hagin provocat un cert escepticisme. Una història a la recerca de la felicitat, una història de segones oportunitats i una història on el renéixer serà la clau d'aquesta desitjada felicitat. L'amenitat està servida i el desig de felicitat que subjau en els seus personatges també. 

C.A.