dimecres, 23 de març de 2022

Winter sleep, de Nuri Bilge Ceylan

Somni d'hivern és una joia cinematogràfica. Tres hores i quart de pel·lícula on la pantalla s'omple de sentit i de sensibilitat gràcies a uns actors en estat de gràcia, un entorn singular  i uns diàlegs que t'atrapen des del primer moment. Sense oblidar la llum, la diürna, esblanqueïda i la nocturna , llum d'ombres de les llars de foc.

Un hivern, un retall de la vida en aquestes muntanyes inhòspites de la Capadòcia, uns paratges solitaris que ajuden que aflorin els conflictes de les relacions interpersonals i que es posin de manifest les contradiccions inherents a les persones. A destacar també la bona ambientació dels espais interiors, en especial del petit hotel regentat pels protagonistes, un espai càlid, ple de referents, objectes i llibres, que ens remeten a l'esperit i a les afeccions dels propietaris. Però la cultura no és prou per resoldre els conflictes interns, ni tampoc l'humanisme, ni la generositat, ni la honestedat. Tal com diu la protagonista, la jove esposa de l'amo de l' hotel, de vegades aquestes qualitats es poden utilitzar com a arma per a ridiculitzar o per enfonsar els altres. 

Dues cites de dos clàssics, Chéjov i Shakespeare, en boca del protagonista al final de la pel·lícula seran la clau per comprendre el rerefons existencial del protagonista, un aspirant a actor ja retirat que veu que el seu món trontolla a partir d'un incident amb el qual s'inicia la pel·lícula. La compassió pot ser el refugi dels covards segons Shakespeare i  quan ens despertem somniem amb els projectes que farem però s'acaba el dia i no hem fet res de tot el que somniàvem, diu Chéjov.  Compassió i frustració, dues trampes de l'existència.

 Al rerefons, la blanca soledat, els pobles colgats de neu i els camins intransitables. Més de tres hores, que gràcies a la xarxa es poden tallar en dues o tres talls per assaborir millor i delectar-nos amb una obra mestra, indiscutiblement bella.  

Palma d'Or, 1914 


© Carme Andrade

dijous, 17 de març de 2022

Desfici de Mar. I un apunt al voltant de les pèrdues.


Amb una portada deliciosa de l'artista Fina Veciana feta de somnis viatgers a mar obert obrim aquest Desfici de Mar. 

https://bit.ly/3CxIuLr

Un apunt al voltant de les pèrdues. 

Llegint l’obra poètica de la Lena Paüls no em puc estar de pensar que un cop desaparegui aquesta generació de poetes i escriptors,  la llengua haurà perdut irremissiblement un cos robust de lèxic i maneres de dir que a hores d’ara ja és ignorat i fins i tot menystingut, atribuint-li fins i tot de forma poc agraïda la qualitat de llengua pagesa i de gent gran, tal com em va dir fa uns vint anys una alumna salouenca. De fet, la profecia s’està complint de forma exponencial amb l’ajut no només de les imposicions de l’estat sinó de la descurança dels mateixos parlants.

Ara, però, m’interessa destacar del recull Desfici de mar tot un seguit de mots extrets de la semàntica de les feines del camp i la seva adequació en la construcció d’imatges per acomplir la funció poètica. El context actual de l’any 2022 ens és advers pensant en la pervivència de la llengua, no només per la substitució lingüística imperant sinó per la desaparició gradual d’oficis tradicionals com la pagesia, entesa com l’hem entès fins fa pocs anys. Així en el recull poètic, verbs com embrossar, colgar, estassar, esventar, adobar, assaonar, espigolar, són verbs que estan emprats de forma magnífica per tal d’ajustar llurs significats a l’imaginari de les percepcions, dels pensaments o dels sentiments. El desplaçament de significats del món físic al món de les idees és possible perquè l’autora domina la càrrega semàntica de cada acció en base a la seva experiència directa o indirecta de les tasques del camp, si més no, de la jardineria, sense la qual el trasllat del real a l’imaginari no es donaria de forma tan natural.

Així doncs, en un futur, si continuen havent-hi poetes que s’arrisquin a escriure en llengua catalana, hauran de tibar del lèxic que els sigui més comú per tal d’expressar tot allò imaginari que els plagui dir. No m’arrisco a especular gaire sobre quin pot ser aquest món, el món de les tecnologies provinents de l’anglès potser? parlaran de resetejar per dir començar de nou o espamejar, quan alguna cosa no té interès o  hackejar, parlant de sentiments traïts o robats ? etc. 

Posats a especular, podríem imaginar una altra situació en la qual  només uns quants escollits haurien heretat via familiar l’ús i els significat dels mots del món antic, - del pedrís oscat en paraules de la poeta-  i en serien els seus preservadors. De forma inevitable em ve a la ment la nevera sota control on els replicants de Blade Runner guardaven la pastanaga com el bé més preuat. D’aquesta manera els guardians del camp de les paraules acomplirien una missió molt especial i minoritària i ves a saber si, fins i tot il·legal.


© Carme Andrade

dissabte, 12 de març de 2022

Boscúria, la natura perduda de les coses, de Miquel Bassols i Puig

 Ja d’entrada, l’autor ens obre la porta de Boscúria, la natura perduda de les coses amb Lucreci  (segle I aC) i el seu Rerum Novarum, dient-nos coses tan antigues i alhora tan noves com que la relació entre els elements de la natura produeix novetats en forma de  noves plantes, nous rius i noves muntanyes en una dialèctica imparable com ho és la relació de les lletres per formar paraules o de les paraules per formar llenguatge...

La densitat boscosa de Boscúria, la natura perduda de les coses provoca que quan l’agafes per segona vegada saps que necessitaràs un temps per pair les semblances i les analogies que et planteja, que no podràs fer una lectura lineal, sinó haurà de ser una lectura d’anar i tornar i tornar a anar i parar. Així les coses, pots tenir la Boscúria al teu abast, als teus ulls, durant uns quants mesos i la podràs simultaniejar amb altres lectures més assimilables en poc temps o més ben dit amb lectures que no necessitaran tanta deglució, regurgitació, - amb perdó- , i assimilació com els boscos de Boscúria.



La primera fascinació d’aquesta lectora es va inicia amb el relat de l’entrada al bosc. Tan amiga que soc del deambular per camins i boscos i mai havia captat, perdó mai n’havia estat conscient, que l’entrada al bosc pugui ser anàloga a l’entrada a un altre bosc ple de paranys per gent incauta com jo, és a dir al bosc íntim  que ocupa un espai tant si vols com si no i que no sempre saps com sortir-ne. La segona fascinació, encara que no desentranyada del tot, vull dir compresa en la seva totalitat, és quan en Bassols, psicoanalista ell,  llegeix la muntanya. Entenc la lectura de la muntanya en soledat,  per molt acompanyada que hi vagis. Una lectura amb les lletres de tots els misteris que et pot revelar, que en realitat no són de la muntanya, són els teus propis misteris.  Així les coses, anem caminant per uns boscos que no són uns boscos qualssevol, ni per unes muntanyes que no són qualsevol muntanya. Són els paratges que portem dintre des de lluny. Per a l’autor, la muntanya santa serrada és el referent de totes les muntanyes i per molt que tombi  per la Patagònia o per l’Himàlaia, Montserrat serà la muntanya llegida i sabuda. Serà la muntanya que es buida per dintre per parlar-te. I la lectura de la muntanya s’adquireix gràcies al fil afectiu que t’uneix amb algú des de petit. Així el parent proper que et va mostrar de lluny el perfil de la muntanya o que et va anomenar els noms de les valls, de les rieres o dels pics serà l’origen de tot plegat. Sense les seves paraules no hauries après a estimar ni el perfil ni la muntanya. 

 I ens parla de l’absència en singular, la de l’amic de joventut amb qui havien llegit plegats les muntanyes estimades. Amb l’absència de l’amic omplim les nostres pròpies absències. I ens parla de l’experiència del viatge, de qualsevol viatge que et porta lluny i alhora et porta a prop, a l’origen. I aquí Verdaguer surt al pas. Mossèn Cinto en arribar als Alps, davant de la Jungfrau i del Montblanc: “ Oh, Montserrat! Oh, Pirineus, Montseny i Canigó! Jo us veig passar, l’un darrere de l’altre, davant mos ulls que ploren d’enyorament “. Record, desig, melangia, conceptes que s’entrelliguen amb muntanya i natura. Pujar muntanyes és més fàcil que baixar-les. La baixada sempre és més perillosa. De nou el paral·lelisme amb l’entrada i la sortida del teu laberint interior, sigui bosc, sigui muntanya.  Serà fàcil entrar-hi però sabràs com sortir-ne?

Molt reveladores són les reflexions que trobem al voltant del concepte de paisatge. El paisatge és cosa de tenir, no de ser. I d’aquí al consum i la comercialització de la natura només hi ha un pas. La natura enllaunada. A mida que avances en la lectura descobreixes com el sentit del títol es vincula amb la pèrdua i el divorci de les nostres societats amb la natura. De com ens hi hem allunyat i de com un retorn és gairebé impossible. Per acabar, Boscúria, la natura perduda de les coses ens endinsa en un pensament on geografia, llenguatge, alpinisme, espiritualitat i coneixement s’interrelacionen amb una mirada profunda i poètica alhora i on el pòsit de pensadors, psicoanalistes, artistes, alpinistes i poetes conformen un entramat de complicitats coherent que compacta el missatge que ens vol fer arribar. Al final del llibre els referents i el comentari que en fa de cadascun d’ells ens acosta encara més a aquest teixit fet de pensaments i de vivències.

Un llibre per al plaer de pensar.    


© Carme Andrade

Imatge: Joaquim Vayreda. Primavera. Olot 1880 (Fragment)

 

dimecres, 9 de març de 2022

Columnes liles

El vuit de març no és un dia de celebració joiosa, encara que sovint i a jutjar per les expressions festives de les manis feministes ho pugui semblar. És un recordatori que la lluita per l'emancipació de les dones continua, ja que l'objectiu està molt lluny de ser realitat en tots els aspectes, personals i col·lectius, encara que com va dir algú, tot el que és individual és col·lectiu i tot el que és col·lectiu ens afecta en la nostra individualitat. 

Darrerament al Centre de Lectura de Reus, acostumats com estem els reusencs i reusenques a imaginar aquesta insigne institució sempre regida per elements masculins de la ciutat, comencem a notar els canvis en favor d'unes quantes dones vitals i imaginatives que aporten dinamisme i esperit obert a algunes de les seccions, a la biblioteca  i a la coordinació d'activitats culturals. 


El 8 de març d'enguany, els espais més emblemàtics del Centre s'han vestit de lila i s'han ha obert a la participació literària d'un col·lectiu de reusenques ferides per la lletra i per l'entossudiment de deixar petjada en la història cultural de la ciutat. Així, podem llegir textos que ens conviden a la reflexió no només del rol femení, sinó dels valors que sustenten un feminisme proactiu i connectat amb els problemes del món. 

Aquí us deixem un enllaç al Bloc de Reusenques de Lletres, amb comentaris i fotografies. 

https://lletresdereusenques.blogspot.com/2022/03/dia-internacional-de-la-dona-2022.html



     


diumenge, 9 de gener de 2022

Tecla Martorell, al rescat de les memòries oblidades (publicat a NW. La Revista de Reus, novembre 2021)

 

De vegades els encàrrecs estimulen la creació ens diu la Tecla Martorell una calorosa tarda d’agost sota l’ombra de les moreres de casa seva a l’Argentera. Tecla Martorell Salvat (Tarragona 1960) és una escriptora compromesa amb el seu temps, amb el seu entorn i amb el rol que els esdeveniments ha tocat viure a moltes dones a les quals hi ha dedicat una bona part de la seva producció literària.  Aquesta podria ser una síntesi de l’escriptora però hi ha molt més tal com anirem desgranant al llarg d’aquestes línies.

Arran de rebre un primer encàrrec per escriure al voltant de Tarragona com a Patrimoni de la Humanitat va optar per parlar no de les pedres, sinó de les persones que conformen les ciutats. Coneixedora de la humanitat que bullia als barris de Ponent va optar per posar altaveu a les persones que havent abandonat els seus pobles d’origen van iniciar el camí de la immigració. Tot el material recollit conformaria el corpus que anys més tard fructificaria en altres treballs, entre els quals destaca Com les soques de les figueres velles Cossetània (2017), un retrat magnífic d’unes dones i d’un temps marcat pels moviments migratoris del sud de la península cap a Catalunya i en concret a Tarragona. Uns anys en què l’arribada dels trens provinents d’Andalusia van ser l’inici d’una aventura vital per moltes famílies. Una història d’homes i dones que arriben a Catalunya tot i fugint de la misèria d’un règim franquista que no oferia cap més opció de supervivència que la immigració. Dues vides femenines que transcorren de forma paral·lela i que marcaran els tempos de la narració fins que l’atzar les uneixi i l’acció s’unifiqui, tal com ho farien dos rierols que baixessin impetuosos salvant tota classe d’obstacles però que en la trobada iniciessin una baixada més serena i tranquil·la. Res ens sona fictici i és que estem davant d’un relat carregat de realisme, ja que la vinculació directa de l’autora amb els barris tarragonins de ponent prové de la seva tasca durant trenta-nou anys com a mestra d’adults. La gent humil- ens diu- n’hi ha que són molt savis. Aquest coneixement vital sura en els ambients i en els espais, en les cases, en els trens i en la Tarragona dels anys seixanta. Abans de la publicació de Com les soques de les figueres velles  havia publicat Del sol i de les llunes, la seva primera novel·la.

Explicar històries dels anònims fa que les seves vides transcendeixin, ens diu. Sovint són històries dures de gent corrent però que passades pel sedàs literari es converteixen en històries universals. Escric per fer pensar, per descobrir nou coneixement i per compartir-lo. Escriptura i pedagogia van lligades en algú que ha dedicat la seva vida professional a aprendre i a compartir en aquest moviment continu que és l’ofici de docent.

A hores d’ara la seva tasca d’escriptora comença a ser coneguda gràcies a una investigació que va fer al voltant de les dones empresonades després de la guerra civil al convent de les Oblates, aleshores convertit en presó. Amb el títol de Memòria de les oblidades, la Tecla ha reconstruït la vida de quatre dones, tot i rescatant-les de l’oblit i convertint-les en paradigma de la crueltat del feixisme vencedor. Quatre dones condemnades sense saber-ne els motius. Els delictes eren ser pobres, analfabetes, dissidents o prostitutes. Al final del llibre hi ha un recordatori d’una cinquena dona, ens referim a l’Elisa Cardona, una jove de Duesaigües afusellada a la muntanya de l’Oliva l’any 1939.

Els retrats autobiogràfics de la Teodora, l’ Anita, la Maria i la Dolores ens colpegen pel seu realisme, pel llenguatge directe però alhora acurat, ric i ple de matisos. Quatre dones anònimes en el bàndol dels vençuts que malgrat la soledat i el silenci a què van estar condemnades, en tot moment van mantenir la dignitat de les autèntiques heroïnes. La soledat és més trista que la fam ens diu una d’elles. El futur, incert. El present, llòbrec i fred com les parets de la  reclusió. La malaltia i la mort els va arribar a causa de les condicions de la presó. El franquisme amb l’ajut de la mà femenina de les religioses va saber castigar les dones que s’allunyaven de l’ordre establert, les dones de carrer, les dissidents... L’autora, com en el cas de les protagonistes de les seves novel·les anteriors, ens mostra quatre dones plenes de matisos psicològics, de dubtes, de renúncies, - sovint en bé dels altres-  i ens les apropa esbatanant la tinta al cor, com diria Joan Salvat Papasseit.

La vida de La memòria de les oblidades es perllonga més enllà de la narrativa. En format teatral i en format dansa, així com una producció en videodansa molt premiada en concursos internacionals.

Malgrat l’èxit de les Memòries de les oblidades, la potent narrativa de la Tecla Martorell, -exemple d’escriptura construïda amb una sòlida base investigadora-,  mereixeria ser més coneguda entre els lectors del nostre entorn. Pocs narradors en llengua catalana han fet de la immigració interna un aparador d’un passat recent que per altra banda ens ajuda a comprendre el present. 

© Carme Andrade

 

 

 

 

dilluns, 11 d’octubre de 2021

Consumits pel foc, d'en Jaume Cabré

El poeta Gerard Vergés deia que les persones som memòria. La memòria o més ben dit la desmemòria és el fil conductor de les tribulacions,- ens atrevim a dir-, del protagonista d'aquesta novel.la que té la virtut de ser breu i alhora densa. 

Una lectura superficial ens pot fer pensar que és un relat absurd, que no va enlloc, que sembla que prengui el pèl al lector... una mirada més atenta ens desvela que l'autor ha volgut regalar-nos una història sorprenent on la successió de fets i de personatges es barregen en un galimaties complex que ens situa en la ment d'algú que no sap, no recorda què li ha passat ni el perquè. Aquella sensació d'haver perdut els papers i el timó de la teva vida on la percepció de la realitat es fa canviant i la consegüent incomprensió de la gent que t'envolta et porta a un estat de dissortada soledat. Afegim-hi alguns personatges sorprenents com aquesta família de senglars que desfilen pel relat quan menys t'ho esperes, talment com ho fan per alguns indrets de la ciutat de Barcelona. Una faula d'innocents animals, cosa que aporta un toc d'ingenuïtat i fins i tot de tendresa a aquest personatge que acaba consumit pel foc com les falenes que donen voltes a la nit i que també hi acaben consumides. Una faula, un joc de paraules i una picada d'ulls no exempta d'ironia a noms literaris i bíblics amb què bateja els seus personatges.




En definitiva, una proposta intel·ligent d'un autor que ens té acostumats a unes històries molt contextualitzades i que en aquesta història ha donat un gir aparent de cent-vuitanta graus i dic aparent perquè manté unes constants que caracteritzen el seu estil com els salts en el temps i en els espais, un gust i admiració pels referents del nostre pòsit cultural i un lleu sentit de l'humor. Seguirem a l'espera de la propera sorpresa del nostre escriptor més internacional. 

 © Carme Andrade

dijous, 9 de setembre de 2021

Napalm al cor, de Pol Guasch

Una trama amb les peces escampades que cal anar resseguint fins retrobar una història trista i tendra, tendra i cruel, on el desig és foc, la soledat és el núvol fugisser i els peixos són fam i mort. Biotip d'uns espais tortuosos, ramificats en territoris llòbrecs on l'ànsia de llum, de vida serena, l'hort, el riu i el sol naixent contrapunten una fugida amb la mort com a companya de viatge i l'al·lucinogen per veure-hi clar.
Allunyem-nos del passat on els homes mascles criden i torturen mentre les dones callen i treballen. L'escola de la violència, el tast de la sang, deixem que els llops i els peixos facin la resta, les despulles necessàries. La carretera, els nous cels... el protagonista espera i desitja.

I un estil únic, la paraula enigma, la frase enigma, poeta en profunditat aquest Pol Guasch, aquestes arrels que sustenten la terra i que ens sustenten a nosaltres, els afortunats.
La mirada d'esquitllèbit de les coses i dels sentiments. La sorpresa a cada cantonada de la frase. 

En la seva densa cruesa, quanta bellesa!

 © Carme Andrade