Plou a la trencada llera de l'ara, Magda Barceló Fort

(Aquesta entrada és un resum de la presentació/ conversa amb l’autora, Magda Barceló Fort, que va tenir lloc a la sala Ramon Amigó del Centre de Lectura de Reus el 29/01/25 amb la intervenció dels rapsodes del col.lectiu del Safareig Poètic)

En el títol apareixen quatre constants presents en el poemari:  La pluja. L’aigua, símbols eterns de la mort, de la vida, del temps i també de l’amor. El trencament com a esdeveniment vital, encara que dolorós ens és necessari per créixer. La llera, el lloc profund del jo, poètic o filosòfic però també el lloc refugi.

El sentit del jo es dissol per fondre’s amb l’entorn amarat de presència

I el moment present, l’afirmació i la connexió amb l’ara.

El poemari està dividit en tres apartats: Ritus liminaris, El cos del nosaltres i Refugi Natura. Amb paraules de la pròpia autora són tres moviments d’una simfonia personal i comuna: l’Individu, el jo amb totes les fluctuacions...el nosaltres i la connexió amb la natura.
Imaginem-nos un retaule gòtic, amb tres taules:

A la primera taula representaríem el nostre món interior, dinàmic, conscient de la seva fluctuació, dels canvis que et regala el pas del temps, del creixement intern cap a la maduresa i la serenor.

El moviment, mentre hi sigui no hem de témer res. ( aquí Murakami )

En aquesta primera taula hi dibuixaríem aigua que flueix, salta, que belluga joganera, fonts, rierols, llacs, aigües subterrànies i també l’aigua del mar que ens acull sense demanar-nos res a canvi. Un cant a la confiança de l’ara que ens acull. I l’alegria del nou present:

Brolla incansable, / cada mil.lèsima de segon / neix el present refulgent i sencer / talment un nou nat 

i més endavant...

... / no et cal fer res, / sols romandre en el gest / mentre el cos estima.

L’estimació, l’amor... L’amor a la vida mateixa, a aquest moviment que no cessa dintre teu i que t’ofereix unes noves ulleres cada vegada. En aquesta visió dinàmica, res no és igual. Podràs conèixer un lloc, un espai, un paisatge, però sempre el veuràs diferent cada vegada que el visitis perquè no sols ha canviat el paisatge extern sinó el teu paisatge intern, la teva mirada, nova, rejovenida.

La segona taula d’aquest tríptic poètic i vital ve encapçalada per uns versos que per ells sols són una declaració de principis. L’autora Mary Oliver, estadounidenca, (morta a l’edat de vuitanta-dos anys l’any 2019) ens diu:

No has de ser bona persona, no has de caminar agenollat dues-centes milles pel desert, només has de deixar fluir la suavitat animal del teu cos... (del poema Wild Geese).

En aquesta segona taula, hi haurien els altres amb el jo, totes les persones que interaccionen en el nostre camí en un reconeixement mutu, les retrobades, i també els records, tant dels que no hi són com els que ocupen un present:

Entre tu i jo ha nascut una mata borda...

més endavant:

D’aquesta força en direm nosaltres.

És el reconeixement de l’alteritat. En aquesta fosa amb l’altre hi ha un nou motiu poètic, una descoberta contínua de l’oferiment i un agraïment. Perquè tots estem interconnectats, la separació entre el jo i els altres és fictícia i d’aquí ve el títol d’aquesta segona part El cos del nosaltres. No sóc jo,- unitat aïllada- , formem part d’un tot. Veiem com al llarg dels poemes aquest pensament d’unió entre totes les criatures i els elements de la natura va agafant cos i configurant el rerefons de pensament.

La mirada dels altres cap a tu ja no és la que era fa uns anys, el pas cap a la maduresa, la frontera, la transició cap a la invisibilitat també serveix de motivació poètica. El triomf de l’essència lluny de les aparences. Testimoni poetitzat de la pròpia transformació. I en aquesta segona part, una picada d’ulls a la dona bruixa que totes portem dins.

Carme Andrade (tècnica mixta)

Uns poemes que traspuen sensualitat amb recursos interessants: i només d’evocar-lo, el gust de la seva veu / explosivament / t’encén

o

l’ànima cavalcà la seva pell

 El tríptic es tanca amb Refugi natura i en la petita introducció l'autora ens parla de la dissolució amb la natura on les elucubracions i els conflictes tendeixen al zero.
El poder guaridor de la natura un cop més. Encapçalen els poemes dues cites, una del poeta japonès Jatsuo Basho, del segle XVII poeta conegut pels seus haikús. 

En efecte, els poemes d’aquest apartat no són haikús en un sentit estricte però ho podrien ser per l’aproximació a l’essència del haikú. Brevetat, moment contemplatiu, pensament profund sota l’aparença de petitesa.

Si volguéssim representar aquesta tercera taula del tríptic ho podríem fer plasmant tots aquells elements que utilitza l’autora per expressar aquest estat contemplatiu de l’ànima. En primer lloc, l’aigua,(ocupa tema en 6 dels 11 poemes d’aquest apartat). Una aigua amorosa, una aigua plàcida, un mar en calma o una pluja que eixamplés el delta, on tot allò que pertorba s’ha dissolt com ho fa el fang en sedimentació. Inacció, una invitació a la calma i també a la unió amb la terra i amb el cosmos. I també totes les criatures relacionades, en una imatge cosmogònica a la manera dels tankes tibetans.

Per uns instants, / girant suaument, només ens bressa el planeta.

Altres petits poemes, subtils i delicats: papallones, tulipes i ocells tanquen el poemari.

No esperis aplaudiments és un dels 59 aforismes lojong de la cultura tibetana i que encapçala el darrer poema deixant constància d’una aposta filosòfica que ajuda l’ésser humà al deslliurament dels propis esclavatges.

( Fins aquí el resum de la meva presentació que com altres vegades he comentat, no vol ser res més que un posar ordre a les sensacions, percepcions i pensaments que em suggereix com a lectora l’obra literària en qüestió, per la qual cosa, la subjectivitat i la imperfecció estan garantides )

Carme Andrade

Les set caixes, Dory Sontheimer

La descoberta per part de l'autora de set caixes en un armari de casa dels seus pares és el punt d'arrencada d'aquest treball valuosíssim en el qual l'autora es va embarcar i que a partir d'aleshores la restitució de la memòria del poble jueu ha estat el leiv motiv de la seva vida. 

Una documentació exhaustiva dels anys de persecució dels jueus abans i durant la segona guerra mundial, concretada en els testimonis familiars, cartes, passaports, visats, fotografies i altres documents. El relat d'una família alemanya d'origen jueu extrapolable a moltes altres que van patir exili, persecució, repressió i assassinat.

 Els pares de l'autora, alemanys residents a Barcelona ja d'abans de la guerra,  van ordenar, classificar i arxivar amb tota cautela, dedicació i precisió un llegat familiar gràcies a l'estreta  relació que van poder establir amb familiars que els informaven de la situació,  alguns dels quals eren a l'exili, encara que d'altres com els avis de l'autora no van tenir tanta sort ja que van morir assassinats al camp d'Auschvitz. 

 Els pares de la Dory Sontheimer van haver de portar en secret els seus orígens en una Catalunya controlada per l'Espanya franquista tan amiga del  nazisme genocida. 

El 27 de gener es celebra el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust. Recordem-ho i treballem perquè la història de les atrocitats no es repeteixi mai més. 

© Carme Andrade

A l'est de les muntanyes, David Guterson

 A l'est de les muntanyes és una novel.la magnífica que desprèn olor de camps fruiters, de pomes, de rius i d'aire pur, on el protagonista, en Ben, un metge cirurgià jubilat i malalt d'un càncer terminal, a la manera d'un Odisseu modern, inicia un viatge per les seves terres amb un objectiu clar que no desvetllarem per no frustrar els possibles lectors. 

Pel camí d'aquest viatge, noves coneixences, noves vivències el portaran a viure intensament un temps que esdevindrà preciós per abordar tots aquells interrogants que ens persegueixen al llarg de la vida adulta. Un viatge d'autoconeixement d'un personatge amb una vida passada intensa que va sobreviure a la segona guerra i que la mort de la seva dona l'ha deixat en un estat d'abandonament físic i moral que sembla irrecuperable. El viatge emprès per les terres conegudes del seu comtat posarà al descobert allò que el caracteritza, la compassió i la generositat. Un personatge que et reconcilia amb la humanitat. 

Una història intensa en una Amèrica rural, on els paisatges estan descrits de forma minuciosa, com si tinguéssim davant nostre un mapa detallat amb tots els elements geogràfics i on la documentació acurada està en la base de tota la narració. Extraordinaris són els episodis en què es narren operacions quirúrgiques sota les carpes dels hospitals de campanya i meravellosa la descripció d'un part cap al final de la novel.la.  

Un llibre triat a l'atzar, sense saber-ne res, que m'ha sorprès i amb el qual he pogut gaudir durant unes quantes hores d'aquest hivern ventós. 

© Carme Andrade

Hamnet, de Maggie O'Farrell

Amb traducció de Marc Rubió, Hamnet és molt més que la història d'unes famílies a l'Anglaterra del segle XVI. Hamnet és una història d'ambient rural impregnada d'un estil peculiar i ple de contrastos. La vida ruda i difícil d'una època marcada per la rigidesa de costums però recreada amb una mena de realisme poètic que fa de la lectura un autèntic plaer. Un món a voltes inquietant, sòrdid, on els infants creixen sota la tutel.la de les dones i la mirada ferotge del vell de la casa i on les complicitats entre germans funcionaran com a refugi d'amor i d'afectes. 

La història de dues famílies s'entrecreuen i ens ofereixen un retaule, una mena de costumari d'una època marcada per les malalties que envaïen les ciutats i que deixaven un rastre terrorífic de morts per alà on passaven. I entremig de tanta sordidesa destaca una figura femenina per la seva singularitat, l'Agnès, una mena d'ésser primitiu i savi, una dona sorgida del bosc, més ben dit, una dona de bosc, hereva dels coneixements ancestrals que comparteix de forma generosa amb la gent. 

Hamnet o Hamlet, el fill de l'Agnès i d'en William,  donarà nom al protagonista de l'obra de teatre escrita pel seu pare, el qual té un paper secundari en la narració, encara que la seva figura serà l'ombra permanent, a la llunyania, però sempre present. Una mena d'absent present. No esperem una biografia ni res semblant, encara que el treball de documentació doni com a resultat una magnífica exposició de fets i ambients i el treball creatiu de l'autora completi i arrodoneixi una narració molt recomanable, tal com me la van recomanar a mi. Un èxit entre els lectors que han tingut l'oportunitat de gaudir-ne.

  © Carme Andrade

Desertar, de Mathias Enard

 De Mathias Enard  vegeu el post dedicat a Brúixola:

 https://www.blogger.com/blog/post/edit/298024366748921557/129114184090055903

" No hi ha voluntat d'acabar amb les guerres, perquè s'acabaria el capitalisme"

 Mathias Enard 

Desertar (Empúries 2024), amb traducció de Martín Lloret és una novel.la difícil de classificar per la seva complexitat, per les veus diverses, pels canvis de perspectiva segons la persona utilitzada i per la conjunció de dues històries ben diferenciades en el temps i en la intenció, encara que a totes dues hi circula per de sota el drama bèl·lic, anorreador de pobles.   

Dues històries, una de salvatge, d'una cruesa ferotge en un context de guerra transportable a qualsevol guerra des que el món és món i una altra de molt més concreta i menys poètica. La història d'una parella d'intel·lectuals que van viure persecució durant la segona guerra mundial, fins i tot la deportació. La història dels protagonistes serà relatada per la filla durant una estada dalt d'un vaixell en un acte de record i d'homenatge al seu pare, un insigne matemàtic que va viure perseguit per ser jueu i per voler ser home lliure durant el règim estalinista. Amb la seva dona comparteix protagonisme, de la qual mai no sabrem si va actuar de doble espia, perquè també tracta d'això aquesta història, de la veritat i de la mentida que ho impregna tot.   

El títol de Desertar respon a la primera de la narració esmentada, la del soldat que deserta del bàndol vencedor i de la dona que fuig de la lapidació i de l'escarni a què han estat sotmeses les dones, se suposa dones col·laboracionistes en un conflicte bèl·lic que podria ser qualsevol dels recents de l'Europa central. Així com la història del matemàtic té un rerefons realista, aquesta està envoltada d'una aura poètica i alhora apocalíptica que la fa intemporal i tossudament devastadora com la mateixa guerra. I dintre de la salvatjada de la  guerra, l'autor pren partit de forma decidida per allò que ara en diríem biaix de gènere però que jo prefereixo dir-ne mirada objectiva cap al doble patiment de les dones en una situació bèl·lica. 

La dona amb el cap rapat com a acte de venjança de part dels vencedors i el saber-se carn de botí dels mascles, serà la figura que destacaria per sobre de les altres. "...espera el moment de la seva violació, espera aterrida el moment, s'ha mort de por quan l'home ha obert la porta del casinyot..." Una poètica impregnada de barbàrie i d'impietat i una narració sincopada, amb una sintaxi a salts que constituirà una forma d'abordar la deshumanització amb la que viuen els dos protagonistes. Segons el meu punt de vista, aquesta història per ella mateixa ja ens aporta prou contingut i prou sentit com perquè camini sola sense la juxtaposició de l'altra. 

© Carme Andrade

La pell trencada, Conxita Jiménez

La pell trencada de la poeta Conxita Jiménez es pot llegir com un relat vital d’algú que reestructura la seva vida passada en els moments del trànsit cap a la mort, i aquesta seria una de les claus per comprendre racionalment el que ocorre a les pàgines de La pell trencada. Però el que allí es cou és molt més que un argument escrit en decasíl·labs adoptant aquesta estrofa clàssica,- potser per donar valor universal a allò que en realitat ocorre realment-. 

Del que es tracta és de llegir amb els ulls de l'emoció les paraules i les múltiples imatges que conté el treball poètic de la poeta per expressar pulsions, sentiments i percepcions. Ens podem preguntar si amb això ja n'hi hauria prou per commoure el lector més o menys avesat a llegir poesia. La resposta pot ser molt diversa, ja que el grau de satisfacció de l'acte de llegir poesia dependrà de moltes variables. 

Com a lectora que sovint llegeix poesia i sense cap més atribut, la lectura de La pell trencada em va produir la sorpresa del fet que la temàtica, la forma i el contingut s'escapaven dels poemaris a què ens té acostumats la poeta. Després, intentant fer una anàlisi de tot allò que subjau sota les paraules, em va seduir la multiplicitat d'imatges utilitzades per apuntar uns estats anímics que ens arriben amb la intensitat d'una bufetada i que ens desperten de la letàrgia a què ens tenen acostumats els missatges fàcils d'altres literatures. 

I em sento transparent com una cala humida  d'aigua fràgil...

o 

Era un matí d'inflorescències denses

o 

El món era molt blanc mentre et mories...

El laberint on s'entrecreua el desig amb l'absència i el dolor forma un entramat ple de matisos gràcies als significants que la poeta rescata del cos lingüístic que ens ofereix la nostra llengua. 

Record, absència, pèrdua, buit, oblit, incertesa, enyor, dubte, memòria i silenci formen part d'un univers poètic connectat amb el dolor, la ferida, el present i el passat. Poc ens importa si de vegades és un parlar en primera persona o en tercera persona en un desdoblament que pot dificultar la lectura, si el nostre interès no rau només en desvelar el relat argumental. No, anirem més enllà i gaudirem de les múltiples expressions que ens eixamplen la mirada de com dir, de com connectar paraules i enigmes personals. Gaudirem del joc de contraris, que en la seva paradoxa aparent ens obre nous camins que multipliquen i enriqueixen l'expressivitat: 

 I tot es féu tan fosc que em vaig trobar...

I gaudirem de la sensualitat que desborden les paraules, del sentit del gust en especial:

El gust salobre dels vespres de platja. 

I el gust cansat coent de l'alcohol. 

Sabor de mar, de pell, de llengua...

Una sensualitat que arriba al punt més alt en l'evocació del record amorós. 

...i sento endins els teus pits nus

i els prenc mentre m'adormo, meus, tan durs,

desfets entre les mans, un somni foll. 

I la blancor com a metàfora de la mort...

La llum era molt blanca. Se't trencava

cada dia en els ulls, el seu blanc vitri

et consumia el son en una franja

blanca també, com un desig estèril.

I el blanc se t'estenia per la cambra

.../...

La pell trencada, concebuda com un tot, com un sol poema on les paraules recorren els rius subterranis i profunds dels diversos jo poètics inundant de bellesa el paisatge que recorren. 

@Carme Andrade

 

Al vertigen, de Núria Perpinyà

 A la coberta del llibre editat per Empúries (2013) impacta una gran fotografia d' una paret vertical i una dona suspesa enganxada a la paret. El rerefons, una mena de boira o nebulosa que contrasta amb la imatge precisa de l'escaladora, de la qual podem apreciar els trets i el posat concentrat del rostre. Aquesta imatge va ser el ganxo que va provocar la meva curiositat lectora. 

Un volum de 455 pàgines llegit en pocs dies i que s'allunya de la narrativa de la qual estic més familiaritzada. I és que el comentari de la contracoberta parla d'una novel.la romàntica i d'aventures. Quan he tancat el llibre, per cert un moment interessant per tot el que suposa d'acabament de la relació literària amb la història,  m'apresso a posar per escrit les meves primeres impressions. 

Una novel.la que malgrat les dosis d'exageracions que conté i que abordaré més endavant, té la virtut d'arrossegar el lector sense ni adonar-te'n per les aigües apassionades d'un tsunami amorós que viuen els tres protagonistes, de tal manera que ocorre allò tan literari de les grans novel·les: que els personatges viuen amb tu com si realment fossin amics de carn i ossos i d'aquí el moment màgic de tancar el llibre, en què sents l'enyor de la pèrdua, com si realment haguessis perdut uns amics reals.

En primer lloc he admirat la capacitat d'escriure una novel.la centrada en l'anàlisi dels sentiments, dels processos d'enamorament detallats amb gran mestratge, dels avatars dels enamorats, de totes les renúncies, de les decisions que repercutiran en l'estat anímic de tots ells. Un triangle amorós consolidat en un paratge d'alta muntanya però casolana que podrien ser els nostres Pirineus, muntanyes menys feréstegues i menys mortíferes que uns Andes o uns Himàlaia o fins i tot uns Alps.   Uns Tammarians amb multituds de topònims imaginats i uns personatges secundaris, alguns noms que ens fan l'ullet tot i recordant-nos per la seva similitud a noms reals, com és el cas de l'Edurne Pasaban convertida en Durna Pasavar, l'Araceli Segarra en Aracel.li Saguerra i així molts d'altres.

Uns paratges muntanyencs on perviuen encara els habitants d'un poble allunyats d'internet i de les xarxes, cosa que se'ns fa molt difícil d'imaginar en l'actualitat i és en aquest punt que considero que l'autora exagera mostrant-nos un món rural extingit en ple segle XXI com si encara fos ben viu. En contrast, el món de la plana, de les ciutats, de l'asfalt, on tot put a progrés deshumanitzador i d'on sorgirà un dels tres personatges que gràcies a l'amor per una dona abandonarà professió, vida benestant, dona i fill. La seva ascensió a la muntanya per obra i gràcia de l'amor el portarà a una mena d'ascetisme que comportarà la renúncia total de béns materials. En aquest ambient idealitzat es desenvolupa bona part de la història, encara que al final de la novel.la els esdeveniments situaran els  protagonistes a les nostres antípodes geogràfiques. 

La narradora desplega un gran domini de la cultura alpinista, de les tècniques d'escalada, dels estris i de tot l'argot tècnic d'una activitat esportiva que a més se'ns presenta tenyida de morts tràgiques, cosa que intensifica el caràcter romàntic de la història. 

La mort i l'amor, la mort i la muntanya, l'amor i la muntanya, la combinació d'aquests tres elements configuren l'essència de Al vertigen, perquè tot el que ocorre en les seves pàgines s'inscriu en un vertigen permanent i no només del que produeixen els cims de les muntanyes, sinó del vertigen amorós que experimenten els protagonistes. 

@Carme Andrade