dilluns, 23 d’octubre del 2023

La vida per dins, de Laura Fabregat

 

La vida per dins, de la Laura Fabregat, és una narració apta per a amants de lectures intenses i profundes,  funciona en part com una mena de monòleg interior on la protagonista, la Nur, ens narra la seva vida des de la infantesa fins l’edat adulta, amb tota la nuesa descarnada, allunyant-nos del record ensucrat de les infanteses perdudes a què ens tenen acostumats moltes narratives. Una infantesa marcada per les pors, per la dependència a les persones fortes del grup i per la covardia davant de les persones febles, objectes del buylling escolar. La por al menysteniment dels altres qualificats com a guais  farà que la Nur es sumi a la pressió contra el feble amb una bona càrrega de culpabilitat per part seva.  La por a la soledat i al silenci, si no segueix la líder, es convertirà en la presó interna que no la deixarà ser lliure. Una cadena jerarquitzada de relacions tòxiques que marcaran la vida futura de la Nur en un temps convuls, el de l’adolescència,  que s’allargarà fins la vida adulta quan apareixeran nous personatges, cosa que farà que es reprodueixin els conflictes interpersonals.



Com una pàgina d’una autobiografia escrita amb la ploma esbatanada al cor, que diria el poeta, La vida per dins fa un viatge d’introspecció del dolor fins la seva arrel, que no és altre que les malaltisses relacions familiars amb el pare, estimat i idealitzat fins l’exageració i amb la mare, menystinguda i odiada per la Nur. Una persona que se sent incapaç de conduir la seva vida, No tinc prou món per agafar les coses que em van grans.... Jo el que vull és deixar de ser un llapis. Una dona amb una feminitat subjecta als homes que ella mateixa ha idealitzat. Només m’has de dir alguna cosa i ho deixo tot.  La recerca del paradís a través del Quim que representa la masculinitat idealitzada i adorada i que ella identifica amb la del pare desaparegut, com si el pare, en la seva absència, es projectés o es reencarnés en la figura del Quim. A la mort del pare seguirà una època de deliris i visions nocturnes fantasmals en un desig de no perdre’l per sempre. Com en algunes de les pel·lícules del director canadenc de moda, en Xavier Dolan[1], tanta infelicitat tindrà un origen familiar preservat als ulls infantils però que tard o d’hora serà inevitable conèixer i així tallar la cadena de dolor i frustració.

Una mena de foc intern brolla en cada pàgina gràcies a l’expressivitat i la força de l’estil literari de l’autora.  Una narració directa, amb repeticions, amb girs propis de l’oralitat que resulten molt naturals i en altres ocasions amb expressions poètiques tenyides d’un lirisme audaç i cru. Una prosa rica, sincopada però fluida, expressiva, amb una aposta clara pels mots i girs dialectals propis de les terres ebrenques i que aconsegueix mostrar-nos uns personatges vius, propers i recognoscibles.

A la segona part, els esdeveniments narrats amb una veu literària fina i esmolada es desencadenaran de forma dramàtica. Gelosies, enveges, mentides, infidelitats, i al capdavall la por al fracàs sentimental. Temps convulsos i bulímics, afartar-se i vomitar, en un anar i venir de relacions i experiències corrosives  poc constructives, un abocament incontrolat i incontrolable cap al buit existencial. Entremig, la protagonista bastirà un relat fet a mida, la mentida del qual li explotarà a la cara de forma abrupta en un gir inesperat i sorprenent. Els darrers capítols són d’un alt voltatge dramàtic, cosa que provocarà en el lector l’avidesa de conèixer el desenllaç de tot plegat. Intensitat i humanitat a mans plenes.  

© Carme Andrade



[1] https://ca.wikipedia.org/wiki/Xavier_Dolan

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada