dilluns, 7 de novembre del 2016

Mai no és massa tard

Mai no és massa tard per fer allò que et proposes, mai no és massa tard per prendre una decisió, mai no és massa tard per llegir el que diuen que havies d'haver llegit al seu temps...tot i que falta saber quin és aquest temps: si el de l'adolescència, el dels festejos, el temps que diuen " de la plenitud",etc.

Com que sóc de les persones que pensen que tot el que fem a la vida té un sentit, encara que en aparença aquest sentit no es faci massa explícit, ara li ha arribat l'hora i no abans, de llegir una de les obres cabdals - per cert n´hi ha tota una colla - de la literatura amb majúscules. Una història de la qual diuen, que arrenca la literatura moderna de tot un continent. Em refereixo a les cent sis pàgines que conté el relat de Juan Rulfo, Pedro Páramo.


El primer pensament que se m'ha ocorregut mentre el llegia és que Pedro Páramo és un relat orgànic en el sentit que tots els elements, el paisatge, els objectes, els personatges tenen vida pròpia tot i estar morts. La frontera entre la vida i la mort se'ns fa invisible mentre un món de murmuris i de xafarderies pròpies d'un microcosmos com el del poble de Comala s'eleva a categoria literària. M'atreviria a dir que Pedro Páramo és més assaig literari que relat. Un assaig en el sentit d'atreviment literari, on els canvis de veus, de viatges en el temps i de feed back continus aporten un valor únic a la literatura llatinoamericana posterior a la seva publicació. El mateix García Márquez comenta què va representar Pedro Páramo  a la seva vida i a la seva obra:  

En ésas estaba, cuando Álvaro Mutis subió a grandes zancadas los siete pisos de mi casa con un paquete de libros, separó del montón el más pequeño y corto, y me dijo muerto de risa:
-¡Lea esa vaina, carajo, para que aprenda!
Era Pedro Páramo.
Aquella noche no pude dormir mientras no terminé la segunda lectura. Nunca, desde la noche tremenda en que leí la Metamorfosis de Kafka en una lúgubre pensión de estudiantes de Bogotá –casi diez años atrás-, había sufrido una conmoción semejante. AI día siguiente leí el Llano en llamas, y el asombro permaneció intacto. Mucho después, en la antesala de un consultorio, encontré una revista médica con otra obra maestra desbalagada: La herencia de Matilde Arcángel. El resto de aquel año no pude leer a ningún otro autor, porque todos me parecían menores.

( Font: http://www.revistaarcadia.com/libros/articulo/proposito-60-anos-pedro-paramo/43997)


De Pedro Páramo em quedo amb la naturalitat i la bella fluïdesa del llenguatge, amb la matèria densa amb què està construïda la història, amb la universalitat de Comala i amb la versemblança de la irrealitat poètica que traspuen totes les seves pàgines.

Vegem allò que dèiem de relat orgànic:
 El cielo estaba lleno de estrellas, gordas, hinchadas de tanta noche. La luna había salido un rato y luego se había ido. Era una de esas lunas tristes que nadie mira, a la que nadie hace caso. Estuvo un rato allí desfigurada, sin dar ninguna luz, y después fue a esconderse detrás de los cerros.

Carme Andrade








diumenge, 6 de novembre del 2016

Collage

El text següent és un "collage" realitzat tot sumant de forma estratègica fragments de diversos relats del llibre Gosadies de Carme Andrade.
L'autora del " collage" és la Mònica de Dalmau que el va llegir a la presentació realitzada al Laboratori de Lletres de Barcelona el 21-10-2016
Fotografia: Carme Andrade


El cel encara gris a banda de llevant comença a descórrer el seu teló (escrit a la pantalla)

Què t’agradaria que recordés de tu?
El plat de patata bullida destaca sobre un hule de quadres vermells. Dintre del plat Algú ha xafat les patates fins fer-ne una mena de puré, un puré de matèria consistent. Algú sosté una forquilla que ara està fent solcs, de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta , de dalt a baix i baix a dalt. El plat és un petit tros de terra llaurat i Algú hi té un veritable desig de convertir aquest cercle blanquinós en un petit jardí de perfecció geomètrica. Ara en un racó hi ha col·locat un dels pèsols que tenia reservat per a l'ocasió. Dues  fines bajoques, bajoques de moda, diuen,  acaben de completar una austera constel·lació vegetal.
- Té la boca plena de nafres, la nena. El sopar d'ahir va ser massa fort, no està acostumada als pèsols...- Què em vols dir, que és culpa meva? - No comencem. La teva susceptibilitat m'irrita. Tot t'ho prens pel broc gros.
Compartir la soledat dels perdedors i la matèria pesant d'un passat obac. Malgrat tot, viure.
No és ben bé igual, però el cervell té aquestes coses, s'enganya a ell mateix en benefici de la il·lusió de l'instant. Queda el seu cos, però  la seva persona més íntima es va fondre ja fa uns quants anys. Ara ja no queda res més que la carcassa fàcil que li proporcionen el rimmel, la seda  i els perfums cars. La seva imatge de dona segura i ferma és la seva protecció.
Hi ha dies que la llum del sol entre les fulles metàl·liques de les magnolieres de sota casa t'enlluerna i et fa sentir la bondat de les coses efímeres en un estat de gairebé misticisme agnòstic, en què guaites pel balcó i al bar del davant els homes desenfeinats ja no discuteixen sinó que parlen amigablement de les coses que passen i de les que no passen.
L'espera alimenta el desig (El desig) que bull mentre l'objecte no s'ha assolit.
D'algú que parla amb els seus moixons, te'n pots refiar. I aleshores jo, que ets tu, et somric i t'agraeixo la teva insistència i la teva gosadia i t'invito a no abandonar.
Un rellotge sense busques, un llibre amb els fulls en blanc i unes ulleres d'augment m'esperen. Perdonin les molèsties.
Celebrem-ho!



divendres, 28 d’octubre del 2016

Gosadies

Gosadies és el títol d'un conjunt de relats, poemes, pintures i un dibuix en un sol volum, editat per Terra Ignota, l'autora del qual sóc jo mateixa.


I gosadia és el que ha fet la poeta Mònica de Dalmau: un collage de fragments de relats diversos i n'ha TRANSFORMAT o n'ha SUBVERTIT alguns dels poemes publicats a Gosadies.
Així doncs no us talleu a ser agosarats; sense gosadies no avança el món.
Aquí van alguns exemples del que diem:

A redós 
(Carme Andrade. Pàg. 21 de Gosadies)
A redós de la teva ànima exhausta
brosta el rostoll de l'absència.
No refarem de la cabana la volta.
Calcinada. Inclement. Erràtica en la teva memòria.

Poema intervingut:
A redós
brosta l'absència.
La clau de volta
calcina inclement.

No recordo.
(Mònica de Dalmau)

Sola
(Carme Andrade. Pàg. 27 de Gosadies)
Sola
nua
s'embarbussa
de mots roents
la lluna.

Poema intervingut:
Sola
Sola, ment,
nua em prens (prems-tens)
i em capbusses (i m’embarbusses)
amb mots violents
de lluna.
(Mònica de Dalmau)


Gosadies el trobareu a les diverses i variades presentacions que fem i  a la llibreria Gaudí de Reus.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Filles. Viatge d'anada, de Raquel Estrada

La poesia de Raquel Estrada és una poesia directa, on cada paraula té un valor, res és gratuït. Les imatges estan construïdes a cops d'escarpa, de materials durs, sense concessions al lirisme fàcil. Parla de les nacions sense sal, la nafra d'un país ferit, els solcs cavats, l'ara és un cop sec. En els seus poemes hi ha molta geografia i molta terra. El seu univers poètic es sustenta sobre bases fermes i segures encara que les plaques tectòniques, - imatge recurrent- , existeixen i són susceptibles de bellugar-se i produir cataclismes.  A Filles sorgeixen dues figures molt interessants:  la figura del pare com un far i la de la mare com una pedra: la pedra materna, amb tot la càrrega simbòlica que contenen ambdós conceptes.
Fotografia: Carme Andrade


És una poesia de fort component social, com un crit; com si les nostres vides fossin sotragades cada dia per unes plaques tectòniques cada vegada que engeguem les pantalles. A Taula parada la poeta intensifica aquesta visió gairebé obscena d'un món injust on les terribles desigualtats s'han normalitzat:

El retrat del convit comença a estar clar:
força de tot i mal repartits els plats.

Els poemes de Filles van directes als grans temes universals: l'odi, les guerres, el mal col·lectiu: El mal és l’angoixa que t’ha corromput.

Al poema  El nen de la guerra diu:

T’aguanto un moment la mirada
a través de la pantalla
i quedem en silenci i és un silenci de tots.
T’estalvies el crit contingut en la imatge
i un segon forada el temps que separa
l’aquí el lluny.
.../...

A la III part de Filles, la poeta fa un gir temàtic, tot allunyant-se dels aspectes més socials per entrar en el terreny íntim i personal de la maternitat, a la qual hi dedica set poemes oberts a l'esperança i a la vida.

Tal com diu l’Olga Xirinacs en el text Enigmes de la vida interrogada que acompanya el pròleg, Filles és un llibre que conté molts moments per a la reflexió intensa.

Filles va guanyar el 31è Premi Miquel Martí i Pol de l’Ajuntament de Roda de Ter,2015

Altres publicacions poètiques de la mateixa autora són:

Pedregam o pedreria. Fragments d’orígens, Premi Gabriel Ferrater 2008.

Esferes coincidents. Tres finestres d’interior, 2013

diumenge, 23 d’octubre del 2016

La víctima, de Saul Bellow

Al Club de Lectura hem llegit LA VÍCTIMA , de Saul Below. Novel.la traduïda per  Jordi Martín Lloret i editada per El cercle de Viena, 2015

  dhttp://www.panterandhallgallery.com/images/famepromise2010/littleastrangerintown.jpg
El títol ens revela en bona part el contingut de la narració. En efecte, la segona novel.la del Nobel Saul Below (1915-2005) ens presenta uns personatges colpits per la culpa i per la venjança. Una narració en la qual els sentiments complexos dels personatges donen un to a voltes pessimista i sòrdid a un estil narratiu on els ambients i la contextualització prenen força protagonisme. Personatges solitaris que transiten per uns espais tancats i petits, com si l’autor volgués encomanar-nos l’angoixa que pateix el protagonista, semblant a la que inspira la imatge[i] que ocupa la portada del llibre on un individu anònim amaga el rostre sota el barret en una expressió d’abaltiment o d’ebrietat.
Un punt fort de l’habilitat narrativa de La víctima el constitueix la capacitat de transmetre els sentiments i les característiques dels personatges tot donant a conèixer els fets i les accions sense entrar en descripcions. Veiem els personatges com si es tractés d’una pel·lícula, cosa que es reforça en les descripcions de les accions que protagonitzen personatges molt secundaris però que ajuden a fer-nos una composició del lloc molt ajustada a la realitat d’una Nova York de cinema negre.
El final de la història sorprendrà el lector, ja que els esdeveniments ocorreguts donarien peu a un acabament previsible però l’autor l’acabarà girant, si més no, de forma inesperada.
(c)Carme Andrade





[i] Alistair Little: At the crossroads

dimarts, 13 de setembre del 2016

La llum i la mort en la poesia de Carles Duarte i Joan Vinyoli

Jad Hatem és un professor de filosofia i literatura de la universitat de Beirut estudiós de la cultura i de la literatura catalanes.  Gràcies a les xarxes, vaig conèixer l’existència del seu  assaig intitulat La llum i la mort en la poesia de Carles Duarte i Joan Vinyoli editat de forma austera i elegant per Obrador Edèndum. Atreta la meva curiositat pel títol i pels autors que s’hi esmentaven, vaig submergir-me en l’estudi que fa l'autor del rerefons filosòfic d’ambdós poetes catalans contemporanis. El resultat és un interessantíssim assaig  on poesia i pensament es retroalimenten aportant-ne sentit i bellesa. La mirada del professor vers els nostres poetes és una mirada profunda i lúcida al voltant dels temes de la llum i de la mort estudiats en sis capítols, els dos primers dedicats a la poesia de Carles Duarte i els quatre restants a Joan Vinyoli.
Els versos: Dono a cada gest/la intensitat de l’últim mot del recull Tríptic hebreu, (dins S’acosta el mar. Poesia 1984-2009. València Tres i Quatre, 2010) de Carles Duarte i altres del mateix recull seran el material base que estudiarà el professor libanès  per desenvolupar l’anàlisi d’en Duarte al voltant de la  mort i la llum, un estudi que connecta la seva poesia amb els clàssics i amb la tradició jueva.
Versos plens d’intensitat d’en Carles Duarte:
Quan algú mor,/un somni s’extingeix…/…
La vida és una llum als ulls/ i un tacte encès/que habiten/per un temps/un cos efímer…/…
Una pluja de llum encèn/aquest blau cel de vidre.

Fotografia, Carme Andrade


La pedra solitària de Joan Vinyoli serà el poema al qual Jad Hatem  hi dedica tot un capítol. El poema és analitzat en tota la seva intensitat metafòrica i conceptual, abordant-ne  la seva temàtica des de les influències hördelianes del poeta fins les que provenen dels alquimistes, dels místics o de la literatura oriental. L’estudi  d’aquest poema ens obre el ventall de coneixements que el poeta posseïa i que van influir de forma tan sàvia en la seva obra. La pedra solitària, un poema de només dinou versos conté una simbologia tan potent que un cop analitzada, dimensiona el poema en unes coordenades que el situen en una tessitura d’universalitat que passaria desapercebuda si només valoréssim la bellesa externa dels mots i de les seves combinacions. La bellesa del poema sorgeix de les seves arrels conceptuals  i s’aviva en la paraula poètica. L’autor de l’estudi ens descobreix el poeta en la seva profunditat més filosòfica. Elements imprescindibles de la seva obra com els arbres, el gall fer, l’ocell blau, l’abisme groc, són analitzats a la recerca d’un sentit encara que segons Jad Hatem: Per a Vinyoli, és il.lusòria la temptativa de conferir sentit a tot: a l’existent, al possible, al necessari, al contingent…Tot són imaginacions,llevat de la mort.
Un llibre que confereix una nova llum al cos poètic de dos dels nostres.

Carme Andrade


dissabte, 10 de setembre del 2016

Dies meravellosos, de Jordi Coca

Ara que comencem a endreçar la memòria dels anys de la transició,  Dies meravellosos de Jordi Coca és un bon relat que pot ajudar a comprendre un temps a tots aquells que no el van viure directament. De Dies meravellosos m'ha arribat l'eco de l'exaltació d'uns anys il·lusionats i alhora incerts, en què tot estava per fer i tot era possible i on la barreja de sentiments contradictoris d'una generació de joves dibuixava en les seves vides personals i col.lectives un quadre complex, intens i excitant.


Una crònica sentimental en què els personatges, sensibles als esdeveniments socials i polítics, patien, gaudien i  estimaven com si fos el darrer dia de les seves vides. Personatges afuats per l'esperança d'uns canvis que arribarien sí, però passats pel sedàs dels pactes i devaluats pel règim de la transició. Un fragment de les vides d'una colla de joves compromesos amb el país i amb l'esquerra que tenien el convenciment que la cultura era la base de tota revolució i així van trobar en el teatre la clau per obrir les consciències cap a un món més just i més lliure. Un teatre social, compromès,on la paraula esdevenia l'arma de futur i així, entre reunions, assajos i manifestacions  van anar creixent i madurant. La desfeta del grup aniria en paral·lel al canvi de paradigma social i polític, on l'aparent ambient de llibertat i la irrupció de la política de partits apaivagarien molts ardors revolucionaris.

Hi havia gent de totes les edats i aviat vam començar a sentir crits demanant llibertat i amnistia. Al cap de poc van dir que baixaven policies a cavall des de la Diagonal i vam optar per tirar cap a la plaça Urquinaona. En arribar al carrer del Bruc, hi vam trobar una colla de gent que alçava un cubell d’escombraries, motos, un cotxe posat de través… Semblava una guerra.Una mica més amunt hi havia tres o quatre jeeps i policies a cavall. També hi havia gent a les cantonades, als portals de les cases i als balcons. Per la Ronda vam veure un estol de manifestants i pel carrer d’Ausiàs Marc va passar una colla de nois i noies que duien banderes independentistes i que cridaven. De sobte vam tenir un espetec, com una explosió que no sabíem d’on venia. El carrer es va omplir de fum i vam veure com queien prop de nosaltres boles de goma i una mena de pots de fum que fumejaven.

(JORDI COCA. Dies meravellosos. Ed.62)