Mai no és massa tard per fer allò que et proposes, mai no és massa tard per prendre una decisió, mai no és massa tard per llegir el que diuen que havies d'haver llegit al seu temps...tot i que falta saber quin és aquest temps: si el de l'adolescència, el dels festejos, el temps que diuen " de la plenitud",etc.
Com que sóc de les persones que pensen que tot el que fem a la vida té un sentit, encara que en aparença aquest sentit no es faci massa explícit, ara li ha arribat l'hora i no abans, de llegir una de les obres cabdals - per cert n´hi ha tota una colla - de la literatura amb majúscules. Una història de la qual diuen, que arrenca la literatura moderna de tot un continent. Em refereixo a les cent sis pàgines que conté el relat de Juan Rulfo, Pedro Páramo.
El primer pensament que se m'ha ocorregut mentre el llegia és que Pedro Páramo és un relat orgànic en el sentit que tots els elements, el paisatge, els objectes, els personatges tenen vida pròpia tot i estar morts. La frontera entre la vida i la mort se'ns fa invisible mentre un món de murmuris i de xafarderies pròpies d'un microcosmos com el del poble de Comala s'eleva a categoria literària. M'atreviria a dir que Pedro Páramo és més assaig literari que relat. Un assaig en el sentit d'atreviment literari, on els canvis de veus, de viatges en el temps i de feed back continus aporten un valor únic a la literatura llatinoamericana posterior a la seva publicació. El mateix García Márquez comenta què va representar Pedro Páramo a la seva vida i a la seva obra:
-¡Lea esa vaina, carajo, para que aprenda!
Era Pedro Páramo.
Aquella noche no pude dormir mientras no terminé la segunda lectura. Nunca, desde la noche tremenda en que leí la Metamorfosis de Kafka en una lúgubre pensión de estudiantes de Bogotá –casi diez años atrás-, había sufrido una conmoción semejante. AI día siguiente leí el Llano en llamas, y el asombro permaneció intacto. Mucho después, en la antesala de un consultorio, encontré una revista médica con otra obra maestra desbalagada: La herencia de Matilde Arcángel. El resto de aquel año no pude leer a ningún otro autor, porque todos me parecían menores.
( Font: http://www.revistaarcadia.com/libros/articulo/proposito-60-anos-pedro-paramo/43997)
De
Pedro Páramo em quedo amb la naturalitat i la bella fluïdesa del llenguatge, amb la matèria densa amb què està construïda la història, amb la universalitat de Comala i amb la
versemblança de la irrealitat poètica que traspuen totes les seves pàgines.
Vegem
allò que dèiem de relat orgànic:
El cielo estaba lleno de estrellas, gordas, hinchadas de
tanta noche. La luna había salido un rato y luego se había ido. Era una de esas
lunas tristes que nadie mira, a la que nadie hace caso. Estuvo un rato allí
desfigurada, sin dar ninguna luz, y después fue a esconderse detrás de los
cerros.
Carme Andrade
