dimecres, 17 de juny del 2015

Més ràpid que el sol

Eren veïns d’escala. Quan ell sortia de casa cap a l’escola carregat amb la motxilla plena de llibres a l’esquena, tancava la porta amb un pam pam. Així que ella el sentia, també sortia del pis i baixava corrent el tram d’escales que els separava. A la seva esquena, ella, la petita Ambi, traginava una motxilla plena de llibres i llibretes on planificava amb tot de detalls els seus projectes i desitjos. I van créixer molt a prop un de l’altre com dos germans molt ben avinguts, compartint somnis i dèries, fins que un dia, el pare d’ell li anuncià que posés el més indispensable en una bossa perquè havien de marxar de la ciutat per una temporada. Ell pensà que allò més indispensable per ell era la companyia de l’ Ambi i així li féu saber. - Si el teu camí és inseparable al de l’Ambició, ja ets major d’edat per fer-te responsable del teu destí. Paraula de pare.
Fotografia: Carme Andrade 
I així fou com el jove Ícar va passar de ser un germà per l’Ambi, a ser un amant carinyós i inseparable.I tan gran va ser la influència que ella exercí en la seva vida que el convertí en un atrevit i obsessionat corredor de muntanya i en poc temps l’induí cap al consum de les més sofisticades substàncies de dopatge per poder arribar sempre el primer a totes les competicions de curses de muntanya. Però en realitat l’Ambi l’estava preparant per a la mare de totes les curses,  la Més ràpid que el sol,  la cursa de muntanya que es celebra allà pels verals del cim del Montblanch. Aquell any, el  III de la Nova Era, el corredor Ícar va guanyar dos segons abans que el seu cos, encara jove, caigués de boca terrosa com fulminat per un raig feridor. Les mirades dels presents, horroritzats i astorats, es concentraren en dos petits manyocs d’un material espès i cremós fumejant que sobresortien de les espatlles de l’atleta i que deixaven anar una fortor com de cera cremada…

 Text: Carme Andrade

dissabte, 13 de juny del 2015

De bruixes i de sardanes



La sardana i la religió de les bruixes[i] (2015), correspon a un treball molt recent d’en Jordi Bilbeny, fundador de l’Institut Nova Història i autor de nombrosos llibres de temàtica colombina.

Aquest títol atreu la meva atenció perquè tal com diu l’autor: “Mirar la sardana fa quatre i cinc-cents anys és tornar a mirar la sardana actual. Tornar-nos a mirar i qüestionar el seu sentit”. Una lectura que resitua els fets, en aquest cas la sardana, en unes noves coordenades ben engrescadores i que ajuda a tenir una visió dels llaços que uneixen el culte precristià  a deïtats femenines amb els llocs de cultes posteriors. En aquests espais coneguts, les bruixes celebraven les seves reunions i els seus balls rituals, actes que van ser prohibits i castigats amb la foguera durant els segles XVI i XVII. Les prohibicions inquisitorials van ser prohibicions no només per ser manifestacions immorals sinó per ser vestigis d'antigues creences, dites paganes. L'autor aporta una gran quantitat de documentació com si es tractés de petites peces d'arqueologia, de tal forma que amb una ordenació acurada de totes elles pot arribar a concloure els lligams entre els aplecs d'abans i els d'ara.

[i] J.BILBENY, La sardana i la religió de les bruixes; Librooks, Barcelona, 2015




S'alliberen versos al vent


S'allliberen versos al vent dels pobles

  • A Tarragona ,vegeu l'apunt que en fa l'Eduard López al seu blog:

http://antiartistes.blogspot.com.es/2015/06/alliberament-de-versos-de-mar-tarragona.html

  • I a Verdú, el proper dissabte dia 20. Hi esteu convidades i convidats.


El Bugatti verd


Un relat publicat a la revista digital http://www.paperdevidre.cat/


El Bugatti verd

Carme Andrade


El petit Bugatti* creua una plana gairebé erma. Petites taques fosques esquitxen el paisatge a banda i banda de la carretera. Tot el que ella va veient mentre condueix aviat es diluirà en la nit del desert. Al lluny, la línia emblavida de l’horitzó està a punt de fondre’s en la fosca i la dona que condueix sent una mica de frescor. Amb la mà dreta s’acosta el fulard de seda gris al coll. Porta les mans protegides amb uns guants de pell fina que li cobreixen l’avantbraç. Amb la mà esquerra guia el volant en un gest d’una elegància displicent. Condueix sense esforç aparent. La boca, ben perfilada, els llavis, molsosos i pintats d’un vermell intens. La seva mirada guarnida d’unes llargues i espesseïdes pestanyes segueix les marques centrals de pintura de la carretera. Encén els fars del cotxe. Amb la mà dreta, cerca la rodeta del dial i tot seguit unes notes sedoses i sensuals s’escampen per l’interior del vehicle com si d’un perfum es tractés. De tant en tant, a banda i banda de la carretera, llums esmorteïts anuncien amb un cartell algun motel de carretera.Places vacants. Al cap d’una hora, el blues s’ha convertit en un so enrogallat, un so malaltís que es confon amb la veu mig trencada d’un locutor i les veus estridents d’uns corridos mexicans. Amb mà ferma, la dona gira la rodeta fins que sent el clac. Silenci. Un parell d’hores més de conducció enmig de la nit i pararà en un dels motels oberts vint-i-quatre hores. Places vacants, diuen els rètols que ballen al ritme del ventijol de la nit del desert. Lonely Star. Motel. De cop i volta sent damunt dels ulls el cansament de les hores que fa que és al volant. Uns metres més enllà del lloc on aparca on tot és penombra hi ha la silueta d’un gran tràiler. Els fars d’algun cotxe escadusser il·luminen uns segons la cabina del camió solitari. Ràfegues de llum i ombres.
Sent un calfred. Baixa del cotxe i prem el timbre del mostrador del motel un parell de vegades. Un home amb aspecte de granger, vestit encara amb la granota de treball, li allarga les claus de la porta disset després d’apuntar el seu nom al registre. Ella paga per endavant i amb un gest ràpid abandona el mostrador amb un lleu bona nit. La dona no porta equipatge, només una bossa de mà.
El paper de l’habitació té dibuixades unes flors grosses de colors indefinits. Una taula, un armari, una petita cambra de bany i un llit gran. Ella s’asseu al llit, abandona les sabates de taló amb un gest distret i s’estira encara vestida. S’aixeca un moment per anar a la cambra de bany i abans tornar-se a estirar, s’abriga amb una flassada que troba arremolinada dins de l’armari i fixa la mirada en les flors de la paret, unes formes desdibuixades que es van fonent de mica en mica en els seus ulls en unes línies anodines i absurdes. Passen un parell d’hores. Es desperta amb un calfred i vençuda per la son es despulla amb gestos ràpids i s’entafora dins d’un llit encara tebi del seu propi cos. Unes hores més tard, una llum desmenjada gosarà entrar tímidament per la finestra.
Damunt de la petita taula de l’habitació hi ha una safata amb una tetera elèctrica i un parell de galetes embolicades amb paper de cel·lofana. La dona se serveix una tassa de te i mentre desembolica una de les galetes sent el cop de porta de l’habitació del costat. Uns minuts més tard el remoreig del poderós motor del tràiler de mica en mica va perdent intensitat. Una llum lletosa es filtra per les escletxes de la persiana i tenyeix l’aire de l’habitació d’una mitja claror indefinida. La dona surt al corredor i deixa les claus de la disset damunt del mostrador de la recepció. Fa una ullada distreta al seu voltant i veu l’home de la granota que la va atendre ahir al vespre. L’home rega la buguenvíl·lea carbassa que s’escampa tossudament arrapant-se a una de les parets del motel. La punta d’una cigarreta esmorteïda li penja del llavi inferior, es treu la gorra verda dels Tigers i fa una llambregada a la dona que per un instant ha creuat amb ell la mirada. Ella baixa les poques escales que la separen de l’aparcament amb les claus del Bugatti a la mà. Abans d’entrar al cotxe, constata la presència tossuda d’una lluna minvant penjada entre dos núvols en un cel grisós i li ve a la memòria el decorat de les representacions infantils de l’escola. Ha aparegut a la seva ment el gronxador infantil de la casa gran, un gronxador fet amb un pneumàtic i que penjava del vell roure. Obre la porta del cotxe amb un posat abstret, aliena a la mirada de l’home de la granota que ha tancat l’aixeta de l’aigua i amb les mans a la butxaca segueix amb un lleu moviment de cap els moviments de la dona.
El Bugatti avança per la carretera solitària sota un cel ebri de nuvolades grises. Arribarà a l’hora en què tots estaran a punt d’entrar a l’església. Voldria arribar just a temps per estalviar-se d’entrar a la casa gran. Reconeix dins de la seva ment la veu de la seva germana. Ella torna després de molts anys de silenci. Torna el seu cos, però la seva persona més íntima es va fondre ja fa uns quants anys. Ara ja no queda res més que la carcassa fàcil que li proporcionen el rímel, la seda i els perfums cars. La seva imatge de dona segura i ferma és la seva protecció.
El cel, a mesura que avança el dia, es va transformant en un llençol brut, en un llençol mal rentat. Entrarà a l’església blanca i les fileres dels primers bancs seran plenes de familiars i amics. Discreta, s’asseurà a l’últim banc que estigui buit. Algun cap, inevitablement, es girarà i la veurà. Mirades, moltes mirades que la interrogaran sense paraules. «No podies avisar?» «Arribes ara?» «No saps on vivim?» «No te’n recordes de casa teva?»
El cel s’emboteix de grisor i unes primeres gotellades repiquen damunt del Bugatti verd. El cotxe ha abandonat la carretera estatal i ha girat després d’un petit cartell, Carrington Church. Avança per un camí polsós que aviat es transformarà en un rial fangós i gira a la dreta en direcció al caminal de l’església. Condueix molt lentament, para el motor i aparca entremig d’uns oms gegants fora del camí per no ser vista. Veu entrar la comitiva fúnebre a l’església de parets blanques i discretament observa des de l’interior del cotxe com treuen del furgó mortuori el taüt embolcallat amb la bandera estrellada. De sobte, el cel esclata en una pluja de repics de timbals i en un tres i no res la plaça queda deserta. Els homes de la funerària s’han apressat a entrar el taüt a l’església. Tots han entrat sense perdre temps al temple de parets blanques i grans finestrals vermells. Cauen grosses gotellades amb un ritme frenètic i ascendent, talment com si les gotes volguessin foradar el sostre del Bugatti. La plaça que abans de l’aiguat era de terra vermella, comença a ser un gran bassal fosc, estantís i lluent. Cel i terra s’aparellen en un ball de pluja i vent assotant les branques dels arbres amb una violència estrident i pertorbadora. La dona del Bugatti engega el parabrisa que rítmicament inicia el moviment d’anada i tornada. Entremig d’una de les anades i tornades distingeix un petit gat bru que, indefens, tremola de fred i de por sota un cotxe gris metal·litzat.
La dona engega el motor, maniobra entremig dels arbres i segueix el caminal de l’església. El so de l’orgue indica que el funeral ha començat. Ella continua endavant, gira el volant i deixa el temple a l’esquerra fins a trobar la petita pista asfaltada que la menarà fins la casa gran. La pluja persisteix i una fèrria cortina d’aigua s’interposa entre ella i la casa. És allà, davant seu. Fa un cop d’ull a la porxada i comprova que tot és al seu lloc: el balancí de tres cossos, les dues grans torretes amb les hortènsies a banda i banda de la porta d’entrada, la campaneta a la paret… Amb la mirada busca a la dreta de la casa gran el gronxador. Ja el veu: s’ha mig despenjat del vell roure i jeu abandonat a terra enmig d’un gran bassal. L’espetec sobtat d’un tro que ha esclatat no gaire lluny provoca que la dona pitgi l’accelerador i desviï la mirada cap al camí de tornada. Mira l’hora i calcula que en unes dotze hores arribarà de nou a casa.

*Tamara en el Bugatti verd (1929) és una obra de la pintora Tamara de Lempicka que va fer per a la portada de la revista de moda alemanya Die Dame.


dimarts, 26 de maig del 2015

Els petits rapsodes

El faristol els depassava l’alçada a tots dos i el de la samarreta verda va ser el primer que va començar a xerrar tot  aixecant la barbeta a fi que les seves paraules arribessin netes al micro que tenia al davant.  Va iniciar el seu itinerari poètic per Foix, va traspassar les àrides planes d’Espriu i va acabar amb l’entranyable paisatge de Roda de Ter. Una veu de nen, sí, però poderosa, que va arribar a un auditori bocabadat, testimoni d’una memòria prodigiosa d’un nen de vuit anys que anava desgranant paraules i conceptes amb veu ferma i alhora plena de matisos. Els seus bracets acompanyaven les paraules amb gestos emfàtics a moments i dolços i senzills en altres. El seu germà, molt a prop d’ell se’l mirava amb una complicitat plena de tendresa.  Quan li va arribar el seu torn i es col.locà davant del micro, després de dir la primera paraula, va comprovar que el micro no funcionava. Uns moments de desconcert per part dels adults organitzadors, mans que es movien temptejant els cables i dits nerviosos. Finalment els altaveus van emetre unes paraules, un, dos…  El públic enfervorit va aplaudir sorollosament, no sense regalar una rialla espontània i carinyosa al noi atribolat pel petit incident. La vetllada va transcórrer  per les aigües tranquil.les d’uns poemes tenyits de melangia  a voltes, i en altres moments  per les aigües tumultuoses de poemes sobreeixits de patriotisme i d’esperit combatiu. Si el primer dels germans tenia una veu poderosa i plena de matisos, el segon  es feia escoltar per la seva veu aflautada i harmoniosa. Els dos nens van acabar la seva participació amb unes salutacions de cap, acollides per un públic entusiasta que es va aixecar de les butaques per aplaudir-los.

Els meus ulls cansats avui em brillen de feliç enyorança tot recordant  aquesta escena gràcies als noms que he vist en la pantalla a primera hora del matí.  Els germans Salvat, ambdós especialistes en biogenètica, ambdós incansables científics, han estat honorats amb el títol de Catalans de l’Any 2030. Ells són els mateixos nois rapsodes que van participar en l’acte que la històrica ANC va organitzar a Reus el 23 de maig de 2015. Això ocorregué dos dies abans -  i arran dels resultats de les eleccions municipals-  que es proclamés la III República Catalana des de la balconada dels  ajuntaments de tot el país. I avui el record vola cap aquells dies en què les cames, el cor i el cap anaven a una, colze a colze amb tota la gent que va fer possible capgirar la història del meu país o més ben dit, restituir-la al lloc on li pertocava. I ho vam fer possible. 

Avui he llegit que Adorno deia...

Fotografia: Carme Andrade 
Avui he llegit que Adorno deia que és un escàndol i
immoral que algú escrigui un poema després de l’existència d’Auswitchz.

De què parlen quan els escriptors escriuen? De l’abisme de la mort o de l’abisme de la crueltat humana? Els meus poemes segueixen una òrbita, sempre la mateixa. No saben, no poden sortir d’una anella que els té empresonats. Van donar tombs i tombs sempre en la mateixa òrbita. Atrapats en l’espai. Sempre giren i roden en un mateix univers i això cansa. Si intento sortir de l’òrbita em sento estrangera a casa meva. És una altra que m’habita i aleshores torno al viatge que em té lligada a una roda. I això cansa.

Penso en l’escarabat esclafat o en l’escarabat que mor estant viu, mor  perquè ha quedat de panxa enlaire i no sap com girar-se. Al llarg dels mils d’anys d’evolució , la natura encara no li ha concedit  les eines adequades per girar-se. Encara. Encara. Les runes del terratrèmol del Nepal. Una carretera, la carretera de l’Amistat que uneix el Nepal i el Tibet, una carretera feta miques. Realitat, metàfora, realitat. Ajustem-nos els cinturons. Aviat aterrarem. Ens espera una nova vida on viurem en ciutats que estaran sempre florides, els passeigs s’ompliran de joves, de vells i nens que xerraran i riuran. Ajusta’t el cinturó company que aterrarem a una ciutat on sonaran les campanes alegres de tots els edificis públics i on la gent es saludarà. Sento el xiulet permanent de l’orella esquerra, allí s’està. Ja no m’emprenya, ha passat a ser el company fidel de viatge de totes les travessies. El mar avui, els cossos engolits per la maldat, -Eh! Jo vaig pagar mil sis-cents perquè no era tunisià. L’amic tunisià només va pagar sis-cents euros. El mar avui tornarà a engolir els cossos mentre ens banyem untats de cremes solars, mentre els nostres nens aixequen la sorra amb les seves manetes dolces i rabassudetes. 

Avui, ahir, demà, cossos i més cossos. Adorno, tens raó, és immoral escriure res, pintar la bellesa, després de... Sam Abrams al poema Lichi-nuts diu que som com els litxís. La closca fràgil, l’abric de punxes, tot per protegir la carn. Fem veure que no ens afecta res, estem protegits, però tenim la carn tendra . Les punxes les tenim perquè els cadàvers que floten davant nostre no ens afectin. Vaig ser a Mauthausen, fa molts anys. Hi vaig portar el meu fill de 9 anys aleshores. Les fotografies dels cadàvers amuntegats, les vitrines amb les sabates dels condemnats també amuntegades. Ara aquests cossos flotant. Hi ha cap diferència? No entenia que el poble veí a Mauthausen no sabessin el final tràgic dels trens que arribaven plens de gent, però sí que sabien. El litxí amb les seves punxes. Com nosaltres. Sabem, sabem. Consciència operativa. No n´hi ha prou amb tenir consciència. O és operativa o la nostra espècie se’n va al carall. Avui a la ràdio han entrevistat l’Eudald Carbonell. Molt bé, tenim consciència i ara fem-la operativa. Tots amb la consciència operativa salvarem els cossos, Quan?   Els morts ja no hi són. Quan de temps estan dintre del mar abans els peixos no  se’ls facin seus? Un pensament tabú, no podem dir en veu alta enmig d’una alegre conversa entre amics fent una tapeta, -Doncs jo he decidit no menjar MAI MÉS peix del Mediterrani en ma vida.../...   

diumenge, 17 de maig del 2015

Llibres que eren llibres

Artista: Gerard Valls
Empresonats,
lligats amb cordes,
penjats.

Llibres poema
ratllats
cremats
pintats
trinxats.


Subvertits.

Llibres per a una exposició de llibres
Artista: Carolina Escoda
esquarterats 
reconstruïts
deconstruïts
sagnants
punxats.

Llibres poema



LLIBRES QUE EREN LLIBRES


Artista: Fina Veciana



Artista: Julio Ponzoa