Un relat publicat a la revista digital http://www.paperdevidre.cat/
El Bugatti verd
Carme Andrade
El petit Bugatti* creua una plana gairebé
erma. Petites taques fosques esquitxen el paisatge a banda i banda de la
carretera. Tot el que ella va veient mentre condueix aviat es diluirà en la nit
del desert. Al lluny, la línia emblavida de l’horitzó està a punt de fondre’s
en la fosca i la dona que condueix sent una mica de frescor. Amb la mà dreta
s’acosta el fulard de seda gris al coll. Porta les mans protegides amb uns
guants de pell fina que li cobreixen l’avantbraç. Amb la mà esquerra guia el
volant en un gest d’una elegància displicent. Condueix sense esforç aparent. La
boca, ben perfilada, els llavis, molsosos i pintats d’un vermell intens. La
seva mirada guarnida d’unes llargues i espesseïdes pestanyes segueix les
marques centrals de pintura de la carretera. Encén els fars del cotxe. Amb la
mà dreta, cerca la rodeta del dial i tot seguit unes notes sedoses i sensuals
s’escampen per l’interior del vehicle com si d’un perfum es tractés. De tant en
tant, a banda i banda de la carretera, llums esmorteïts anuncien amb un cartell
algun motel de carretera.Places vacants. Al cap d’una hora,
el blues s’ha convertit en un so enrogallat, un so malaltís
que es confon amb la veu mig trencada d’un locutor i les veus estridents
d’uns corridos mexicans. Amb mà ferma, la dona gira la rodeta
fins que sent el clac. Silenci. Un parell d’hores més de conducció enmig de la
nit i pararà en un dels motels oberts vint-i-quatre hores. Places
vacants, diuen els rètols que ballen al ritme del ventijol de la nit del
desert. Lonely Star. Motel. De cop i volta sent damunt dels ulls el
cansament de les hores que fa que és al volant. Uns metres més enllà del lloc
on aparca on tot és penombra hi ha la silueta d’un gran tràiler. Els fars
d’algun cotxe escadusser il·luminen uns segons la cabina del camió solitari.
Ràfegues de llum i ombres.
Sent un calfred. Baixa del cotxe i prem el
timbre del mostrador del motel un parell de vegades. Un home amb aspecte de
granger, vestit encara amb la granota de treball, li allarga les claus de la
porta disset després d’apuntar el seu nom al registre. Ella paga per endavant i
amb un gest ràpid abandona el mostrador amb un lleu bona nit. La
dona no porta equipatge, només una bossa de mà.
El paper de l’habitació té dibuixades unes
flors grosses de colors indefinits. Una taula, un armari, una petita cambra de
bany i un llit gran. Ella s’asseu al llit, abandona les sabates de taló amb un
gest distret i s’estira encara vestida. S’aixeca un moment per anar a la cambra
de bany i abans tornar-se a estirar, s’abriga amb una flassada que troba
arremolinada dins de l’armari i fixa la mirada en les flors de la paret, unes
formes desdibuixades que es van fonent de mica en mica en els seus ulls en unes
línies anodines i absurdes. Passen un parell d’hores. Es desperta amb un
calfred i vençuda per la son es despulla amb gestos ràpids i s’entafora dins
d’un llit encara tebi del seu propi cos. Unes hores més tard, una llum
desmenjada gosarà entrar tímidament per la finestra.
Damunt de la petita taula de l’habitació
hi ha una safata amb una tetera elèctrica i un parell de galetes embolicades
amb paper de cel·lofana. La dona se serveix una tassa de te i mentre
desembolica una de les galetes sent el cop de porta de l’habitació del costat.
Uns minuts més tard el remoreig del poderós motor del tràiler de mica en mica
va perdent intensitat. Una llum lletosa es filtra per les escletxes de la
persiana i tenyeix l’aire de l’habitació d’una mitja claror indefinida. La dona
surt al corredor i deixa les claus de la disset damunt del mostrador de la
recepció. Fa una ullada distreta al seu voltant i veu l’home de la granota que
la va atendre ahir al vespre. L’home rega la buguenvíl·lea carbassa que
s’escampa tossudament arrapant-se a una de les parets del motel. La punta d’una
cigarreta esmorteïda li penja del llavi inferior, es treu la gorra verda dels Tigers i
fa una llambregada a la dona que per un instant ha creuat amb ell la mirada.
Ella baixa les poques escales que la separen de l’aparcament amb les claus del
Bugatti a la mà. Abans d’entrar al cotxe, constata la presència tossuda d’una
lluna minvant penjada entre dos núvols en un cel grisós i li ve a la memòria el
decorat de les representacions infantils de l’escola. Ha aparegut a la seva
ment el gronxador infantil de la casa gran, un gronxador fet amb un pneumàtic i
que penjava del vell roure. Obre la porta del cotxe amb un posat abstret,
aliena a la mirada de l’home de la granota que ha tancat l’aixeta de l’aigua i
amb les mans a la butxaca segueix amb un lleu moviment de cap els moviments de
la dona.
El Bugatti avança per la carretera
solitària sota un cel ebri de nuvolades grises. Arribarà a l’hora en què tots
estaran a punt d’entrar a l’església. Voldria arribar just a temps per
estalviar-se d’entrar a la casa gran. Reconeix dins de la seva ment la veu de
la seva germana. Ella torna després de molts anys de silenci. Torna el seu cos,
però la seva persona més íntima es va fondre ja fa uns quants anys. Ara ja no
queda res més que la carcassa fàcil que li proporcionen el rímel, la seda i els
perfums cars. La seva imatge de dona segura i ferma és la seva protecció.
El cel, a mesura que avança el dia, es va
transformant en un llençol brut, en un llençol mal rentat. Entrarà a l’església
blanca i les fileres dels primers bancs seran plenes de familiars i amics.
Discreta, s’asseurà a l’últim banc que estigui buit. Algun cap, inevitablement,
es girarà i la veurà. Mirades, moltes mirades que la interrogaran sense
paraules. «No podies avisar?» «Arribes ara?» «No saps on vivim?» «No te’n
recordes de casa teva?»
El cel s’emboteix de grisor i unes
primeres gotellades repiquen damunt del Bugatti verd. El cotxe ha abandonat la
carretera estatal i ha girat després d’un petit cartell, Carrington
Church. Avança per un camí polsós que aviat es transformarà en un rial
fangós i gira a la dreta en direcció al caminal de l’església. Condueix molt
lentament, para el motor i aparca entremig d’uns oms gegants fora del camí per
no ser vista. Veu entrar la comitiva fúnebre a l’església de parets blanques i
discretament observa des de l’interior del cotxe com treuen del furgó mortuori
el taüt embolcallat amb la bandera estrellada. De sobte, el cel esclata en una
pluja de repics de timbals i en un tres i no res la plaça queda deserta. Els
homes de la funerària s’han apressat a entrar el taüt a l’església. Tots han
entrat sense perdre temps al temple de parets blanques i grans finestrals
vermells. Cauen grosses gotellades amb un ritme frenètic i ascendent, talment
com si les gotes volguessin foradar el sostre del Bugatti. La plaça que abans
de l’aiguat era de terra vermella, comença a ser un gran bassal fosc, estantís
i lluent. Cel i terra s’aparellen en un ball de pluja i vent assotant les
branques dels arbres amb una violència estrident i pertorbadora. La dona del
Bugatti engega el parabrisa que rítmicament inicia el moviment d’anada i
tornada. Entremig d’una de les anades i tornades distingeix un petit gat bru
que, indefens, tremola de fred i de por sota un cotxe gris metal·litzat.
La dona engega el motor, maniobra entremig
dels arbres i segueix el caminal de l’església. El so de l’orgue indica que el
funeral ha començat. Ella continua endavant, gira el volant i deixa el temple a
l’esquerra fins a trobar la petita pista asfaltada que la menarà fins la casa
gran. La pluja persisteix i una fèrria cortina d’aigua s’interposa entre ella i
la casa. És allà, davant seu. Fa un cop d’ull a la porxada i comprova que tot
és al seu lloc: el balancí de tres cossos, les dues grans torretes amb les
hortènsies a banda i banda de la porta d’entrada, la campaneta a la paret… Amb
la mirada busca a la dreta de la casa gran el gronxador. Ja el veu: s’ha mig
despenjat del vell roure i jeu abandonat a terra enmig d’un gran bassal.
L’espetec sobtat d’un tro que ha esclatat no gaire lluny provoca que la dona
pitgi l’accelerador i desviï la mirada cap al camí de tornada. Mira l’hora i
calcula que en unes dotze hores arribarà de nou a casa.
*Tamara en el
Bugatti verd (1929) és una obra de la pintora Tamara de
Lempicka que va fer per a la portada de la revista de moda alemanya Die
Dame.
.jpeg){kind=link}