L'altra, de Marta Rojals

M'han impactat unes quantes coses de L'altra. Una és la capacitat que té l'escriptora per observar i contar-nos detalls de la vida diària des d'òptiques realment sorprenents i originals. Això és el que fa distintiu un escriptor d'un altre escriptor: tenir un llenguatge propi i la Marta Rojals escriu amb un segell personalíssim. 

L'altre aspecte que des de la primera plana m'ha sorprès és la seva capacitat de dotar de velocitat les situacions i les accions de la seva novel.la, fins el punt que vaig haver de deixar de llegir perquè m'havia encomanat les presses de tot el que ocorre en les primeres línies. Vaig deixar en repòs el llibre i vaig pensar que quan hagués assimilat mentalment la seva velocitat hi tornaria, i així va ser. Al cap de pocs dies ja estava instal.lada en el seu estil llampec i en els seus enfocaments tan imaginatius i originals, com per exemple, per dir que es reuneixen en un jardí on hi ha un llimoner diu que el llimoner esdevé el sostre de les reunions o que es comencen a tancar els paraigües i sabem que ja no plou o que té el mar reflectit a les ulleres i sabem que qui porta les ulleres ja ha arribat a la platja.

Una lectura agilíssima al servei d'un relat  on els personatges actuen cadascú en el seu món, com si estiguessin presoners de les seves pròpies manies, que interactuen entre ells mitjançant el WhatsApp, els correus electrònics, els Line amb codi secret per no ser descoberts... tota la parafernàlia tecnològico comunicativa al servei de les angoixes i de les limitacions de sempre. Es sincronitzen horariss  per dir que es posen d'acord a fer tal cosa o tal altra. Tenir agafat ferm el comandament del simulador és fer veure,  aparentar, i posar-se al dia analògicament vol dir seure i parlar de cara a cara, vaja, com sempre. 

El continent de l'artefacte literari està tenyit d'actualitat i el contingut està a vessar d'infanteses tristes, de desencontres amorosos i d'incomprensions. En L'altra, els feed back van bojos, semblen descontrolats però només en aparença.La narradora controla molt bé el moviment del ratolí i el retalla i enganxa, parlant metafòricament clar, de tal manera que sense adonar-te et va conduint cap a episodis de la vida passada de la protagonista en alternança amb moments actuals i en aquest moviment no perd pistonada, tot llisca ràpid, però llisca. 

L'altra és l'altra que tots i totes,- això de tots i totes ja em comença a marejar-, si no portem a dintre és perquè no ens hi hem parat a verificar, però que indefectiblement habita dintre de cadascú. Pot arribar a passar que no es manifesti mai però no per això no hi és, potser espera el moment de glòria necessari per manifestar-se. I en això estem.

Etiòpiques i A tota veu

El títol ve del grec aïthiops, el que sembla cremat, és a dir negre.

Amb aquest títol, el poeta i polític, el primer president del Senegal independent, Léopold Sédar Senghor, va compondre un recull de poemes molt ancorats en l'espai temps del poeta: l'Àfrica de la seva infantesa, els seus amors, el seu combat polític i ideològic. Imma Tor faus, del pròleg d'Etiòpiques  (2007)  traduït del francès per Josep Maria Fulquet, Edicions Límit i Edicions Andorra.

A tota veu, una activitat literària organitzada per Òmnium Baix Camp m'ha donat l'oportunitat de conèixer la poesia d'un africà, un dels creadors de la negritud, concepte que es resumeix en l'orgull d'una manera de ser africà. L'activitat A tota veu consisteix en un petit recital poètic realitzat per parelles lingüístiques on un dels components de la parella és catalanoparlant i l'altre és parlant d'una altra llengua. Ambdós llegeixen el mateix poema: la persona catalanoparlant la llegeix en l'idioma de la parella, i l'altra la llegeix en català. En aquest cas, llegirem un fragment del poema El Congo traduït del català al wolof per un ciutadà català d'origen senegalès, en Khadim Kane.

El Senegal és un país que ha adoptat la llengua del colonitzador com a llengua oficial però hi conviuen en bona harmonia un grapat de llengües corresponents a les ètnies del país. La majoritària és la llengua wolof, però no és estrany trobar moltes persones que coneixen el diola perquè la mare és diola i a més el serer perquè l'altra mare és serer. I a l'escola aprenen la llengua francesa. El gran handicap de les llengües africanes és la manca d'oficialitat, ja que això perjudica molt la seva pervivença en ser llengües que només tenen l'oralitat i l'herència familiar com a mantenidores i garantia de supervivència.

CONGO

Oho! Congo estirada en el teu llit de boscos, reina sobre l’Àfrica domada

Que els fal·lus dels munts portin ben alt el teu pavelló

Ets dona pel meu cap, per la meva llengua, ets dona pel meu ventre .

Mare de tot el que té narius, dels cocodrils, dels hipopòtams.

Manatins, iguanes, peixos, ocells, mare de les crescudes, nodrissa de les collites.

Dona alta! Aigua oberta al rem i a la roda de les piragües

Sao, amant meva de cuixes furioses, de llargs braços de nenúfars en calma

Dona preciosa d’ouzougou, cos de pell diamantina.

Tu, tranquil·la deessa de somriure immòbil sobre l’impuls vertiginós de la teva sang

Deslliura’m de la nit de la meva sang, guaita el silenci dels boscos.

Aquarel·la de Miquel Barceló (fragment)

La mirada del nàufrag

Juny 2013

El sol, un ferro roent sobre els nostres caps. Mirem de passar arran de les parets del carrer en deconstrucció. El sol està al punt del migdia i la línia d’ombra és just una travessa de dit entre la paret i nosaltres.  Algú d’ulls blaus se’ns creua en el nostre camí. Ulls blau cansats i moltes  arrugues en un rostre de trets ben proporcionats. Un aire aristòcrata darrere una senzilla camisa blanca de màniga curta, una camisa de les que portaven els nostres pares i els nostres avis fa quaranta anys. I als peus, unes senzilles sandàlies de dit. Un home que sota aquesta modesta aparença traspuava la dignitat d’un vell savi. Un vell que va fer la revolució dels anys 50 i ara un home que duu el fracàs en el seu caminar i  en els seus ulls cansats. Psiquiatra en exercici. Setanta-sis  anys. No es pot permetre el luxe de jubilar-se;  la pensió passaria a ser la meitat del seu sou actual. Conviu amb el seu fill, la seva jove i les tres nétes en un pis de cinquanta metres quadrats, de parets escrostonades i amb els fils, els comptadors i les canonades al descobert. Objectius vitals : calmar la fera del mal d’estómac amb un medicament  que entra en comptagotes a l’illa i poder visitar algun dia la Galícia dels seus avantpassats. Davant nostre, la mirada del nàufrag abandonat. El desencís. La desesperança.

Carme Andrade

Fotografia: Carme Andrade

 

Per les estepes mongols

Començo un nou capítol dedicat a alguns dels viatges que han ocupat un lloc important en la meva experiència vital. Ho faré amb alguns retalls del diari de bord, un fidel company de viatge que sempre m'ha assistit i acompanyat.

18-07-09

Els companys han anat a rentar la roba al llac. La Mogui, la nostra guia i traductora,  els ha deixat un cossi especial amb nanses de corda. El Pep és dins del ger omplint un bol d’aigua calenta per afaitar-se. La Mogui es maquilla el rostre amb pólvores d’arròs i es fa la ratlla fosca del ulls davant del mirallet dins del monovolum on viatgem. Ella sempre presenta un aspecte agradable encara que estigui enmig del no res. Ahir es va rentar els cabells amb un cossi d’aigua escalfada i es va canviar de roba. Ens hem dutxat amb la porta de la rudimentària cambra de bany  oberta i així el sol ha entrat i ens ha escalfat  mentre un rajolí d’aigua freda sortia de la dutxa . 

A les set del matí ha entrat silenciosament la noia  del campament i ens ha encès l’estufa del ger. Sempre va vestida amb un cenyit i llarg vestit marró amb bótes camperes. Revisa l’interior del ger, escombra i canvia les alfombres. Un brivall ens porta el termos amb l’aigua calenta. Fora, l’aire és nítid i fresc. El llac estén la seva bellesa metal·litzada en suau harmonia amb la catifa envellutada de verd que l’envolta. Un ramat molt nombrós de iacs ha passat davant els nostres ulls i la bellesa de la visió ens ha fet emmudir d’emoció. Punts blancs escampats al voltant del magnífic llac i a la nostra dreta un grup de cavalls van brandant la cua. Renills de cavall. Aquesta matinada el galop d’algun genet impacient ha trencat el silenci de l’estepa. El llac és a 2.600 metres d’altitud i l’aire és fred i sec.

Fotografia: Carme Andrade 

                                                                                 21-07-09

Passem per paratges volcànics de lava. El camí és invisible. No hi ha camí. No hi ha roderes d’altres vehicles. Transitem per damunt de les pedres pujant i baixant petits turons durant quilòmetres i quilòmetres. Els nostres cossos ja s’han habituat al moviment oscil·lant de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta. La meva companya de viatge ha deixat anar el seu cap plàcidament damunt de la meva espatlla dreta. La son ens venç per moments. 

Arribem a Tariat Sum, un poble habitat només a l’hivern. Ara els seus habitants estan escampats seguint l’ancestral pràctica del nomadisme . Ara és un poble fantasma. A la plaça, uns quants cavalls lligats a una barana de fusta. Paisatge de l’oest americà. Senzilles botigues amb rètols de mil coloraines. El poble de cases senzilles de fusta unifamiliars s’estén en una gran extensió de terreny. Algun gos borda. Un edifici de dues plantes. Preguntem. Contesten: l’escola. A la gasolinera ( també en trobem de tant en tant): una família, ell amb barret vaquer i el nen amb la gorra típica xinesa treuen el cap del vehicle encuriosits per veure i saludar un grup de “nassos grossos”, expressió comuna amb què ens designen els occidentals,siguem europeus, americans o australians.

Fotografia: Carme Andrade

22-07-09

Som a 3oo km.d’Ulan Battor, la capital,  i hem iniciat el camí de tornada. Som en un ger d’una família nòmada envoltats de bestiar divers: cabres, gossos, camells, cavalls. Al nostre davant un ger amb roba estesa tot al voltant. El nostre xofer i la Mogui marxen acompanyats dels amos al mercat més proper a comprar el xai per la festa de la nit. Mentrestant, el brivallet de la casa prepara els camells pel nostre passeig per les dunes. El paisatge ha canviat bruscament i estem en una feixa de desert amb un fistó de dunes prop de la carretera principal. El campament turístic veí al nostre petit i particular campament proporciona dutxes d’aigua calenta per dos dòlars. Avui toca neteja corporal i no menystenim aquesta possibilitat. L’hàbit diari a casa nostra, aquí es transforma  en un petit plaer, digne dels déus.

A la nit ens espera el sopar de festa de les celebracions nòmades. En una gran cassola, els nostres amfitrions  hi tiren els trossos de xai amb patates, cebes i pastanagues i un ingredient ben curiós: pedres volcàniques. Es tapa l’olla i es cou a foc fort. Khorhog és el nom de l’àpat. Es menja sense coberts, només amb un ganivet per punxar la carn. Sense pa, sense vi. Només amb te. I les pedres volcàniques li confereixen un gust especial a la carn. Aquestes pedres, en conservar l’escalfor de l’olla és costum que es passin de mà en mà en les gèlides nits d’hivern. Després de l’àpat, el pare de família ens fa una demostració de danses típiques de l’estepa: la dansa de la marmota, de la guineu, del llop. El cel, la lluna, la foguera i els sagrats esperits de l’estepa ens acompanyen i ens desitgen bona nit...

 

Carme Andrade

Poesia visual d'en Toni Prat

Imatges

   metàfores

imatges

   poemes

imatges

   pensaments

Imatges on la suma és la resta, on es diu però no es diu, on s'evidencia la no evidència, on l'angle des d'on mirem és nou i el que veiem està per estrenar...

Pensaments

   multi direccionals

Pensaments

   paradoxals

Pensaments

   ocults

          Pensaments

             irònics

          Pensaments

             pertorbadors

Una invitació MOLT RECOMANABLE  a entrar en el món visual filosòfic i vital d'en Toni Prat:

http://www.poemesvisuals.com/search/label/documents

Què t'agradaria que recordés de tu?

Què t’agradaria que jo recordés de tu? Era la pregunta que em va fer aquella tarda d'estiu poc abans que cel i mar comencessin a diluir-se en un sol espectre blau fosc  i els fanals del passeig  comencessin a encendre’s  amb intermitència; ara uns, ara altres.

La pregunta restà suspesa a l’aire tebi del capvespre. Em mirà per sota del llarg serrell que gairebé li tapava els ulls i en les seves ninetes vaig captar un cert allunyament després d’haver pronunciat la pregunta, com si el fet d’haver-la dit ja fos cosa del passat i li importés poc la resposta.  No la hi vaig respondre. Aviat ella començaria el torn de nit i aviat jo retornaria a l’obrador on m'hi deixava part de les hores de la nit i de la matinada.

L’endemà tornarien les hores en què els nostres cossos es buscarien en un delit  exasperat, en una goluda resolució per explorar tot allò que ens pertanyia com éssers únics i que exposàvem a la golafreria de l’altre. Més tard amb els cossos laxos, sense cap més preocupació que aferrar-nos a les hores suspeses que encara ens pertanyien, retornaríem lentament als capvespres del passeig i abans que cel i mar comencessin a diluir-se en un sol espectre blau fosc, pronunciaríem una nova pregunta que quedaria flotant en la tebior dels capvespres d’aquell estiu. I tot això passaria poc abans que els fanals del passeig comencessin a encendre’s amb intermitència; ara uns, ara altres.

Carme Andrade

Marges

Quan del país ja no en quedi res, encara seran dempeus els seus marges.

(ROGER VILÀ PADRÓ)

Els murs de pedra, els marges, els aljubs de pedra, les cabanes de pedra seca, aquesta senzilla i vigorosa arquitectura rural sempre m'ha cridat l'atenció i l'he admirada per allà on l'he descobert. Els marges del Priorat, del Camp, de la Matarranya, del Maestrat, de la Serra de Tramuntana, les cabanes de pedra de l'illa de Creta, de Sardenya, les cabanes de volta d'una perfecció exagerada que trobem a Les Garrigues... tot aquest univers de pedra ens parla sempre de la nostra antiga mediterraneïtat austera i esforçada. Cada marge amb el seu estil peculiar i construït amb la pedra del lloc el fa únic. Les pedres arrencades de la terra per poder disposar de terreny de conreu són aprofitades per fer els marges i les cabanes.És així de senzill i és així de sostenible, com en diríem ara. Aquest enamorament per les pedres seques, dures i austeres del nostre paisatge l'he compartit de casualitat amb una persona que va ser la primera que em va parlar del llibre Marges que vull comentar. La manera com aquest llibre ha arribat a les meves mans també ha estat casual i misteriós, ja que me'l vaig trobar a la prestatgeria de l'estudi sense saber com havia anat a parar. Si a aquest fet, afegim que el llibre ens parla d'uns marges que vaig tenir l'ocasió d'admirar en la darrera visita que vaig fer a l'ermita de Sant Salvador de Margalef, aleshores tot té forma de complot perquè aquesta narració es converteixi en un llibre molt especial per mi i un dels tresors literaris descoberts darrerament.

Marges, d'en Roger Vilà Padró és un relat ple de paràgrafs d'una bellesa emocionant. Un llibre que m'ha fet sentir de molt a prop les vivències d'una estada a la muntanya en soledat. I si la muntanya i el paisatge és el Montsant encara té un ingredient més a afegir. El Montsant grandiós i alhora íntim en totes les seves vessants: la solana des d'Albarca a sant Joan del Codolar, la Serra Major, l'obaga d'Ulldemolins i les Cadolles Fondes, els Pèlags (o Pèlics), els temuts Ventadors, Sant Salvador, Margalef, el pantà, el passeig del riu fins la meravellosa Sant Bertomeu... tots ells racons trepitjats i estimats i ara descrits amb una gràcia i una destresa admirables per aquest autor per mi desconegut fins aleshores però d'una qualitat i d'una profunditat indiscutibles. Podria semblar que estigués comentant un llibre d'excursions i res més lluny que això. En Marges hi ha una reflexió profunda de la nostra existència humana i se'n serveix del paisatge i concretament dels marges per parlar-nos de nosaltres mateixos, sense oblidar una petita trama, una petita història que actua com de tènue teixit que va trenant l'aventura vital i personal del personatge. Un llibre especial que no hauria de passar inadvertit ni a les prestatgeries de les llibreries ni a les de les biblioteques.