diumenge, 23 de març del 2014

La mirada del nàufrag

Juny 2013


El sol, un ferro roent sobre els nostres caps. Mirem de passar arran de les parets del carrer en deconstrucció. El sol està al punt del migdia i la línia d’ombra és just una travessa de dit entre la paret i nosaltres.  Algú d’ulls blaus se’ns creua en el nostre camí. Ulls blau cansats i moltes  arrugues en un rostre de trets ben proporcionats. Un aire aristòcrata darrere una senzilla camisa blanca de màniga curta, una camisa de les que portaven els nostres pares i els nostres avis fa quaranta anys. I als peus, unes senzilles sandàlies de dit. Un home que sota aquesta modesta aparença traspuava la dignitat d’un vell savi. Un vell que va fer la revolució dels anys 50 i ara un home que duu el fracàs en el seu caminar i  en els seus ulls cansats. Psiquiatra en exercici. Setanta-sis  anys. No es pot permetre el luxe de jubilar-se;  la pensió passaria a ser la meitat del seu sou actual. Conviu amb el seu fill, la seva jove i les tres nétes en un pis de cinquanta metres quadrats, de parets escrostonades i amb els fils, els comptadors i les canonades al descobert. Objectius vitals : calmar la fera del mal d’estómac amb un medicament  que entra en comptagotes a l’illa i poder visitar algun dia la Galícia dels seus avantpassats. Davant nostre, la mirada del nàufrag abandonat. El desencís. La desesperança.

Carme Andrade

Fotografia: Carme Andrade
 

diumenge, 2 de març del 2014

Per les estepes mongols

Començo un nou capítol dedicat a alguns dels viatges que han ocupat un lloc important en la meva experiència vital. Ho faré amb alguns retalls del diari de bord, un fidel company de viatge que sempre m'ha assistit i acompanyat.

18-07-09

Els companys han anat a rentar la roba al llac. La Mogui, la nostra guia i traductora,  els ha deixat un cossi especial amb nanses de corda. El Pep és dins del ger omplint un bol d’aigua calenta per afaitar-se. La Mogui es maquilla el rostre amb pólvores d’arròs i es fa la ratlla fosca del ulls davant del mirallet dins del monovolum on viatgem. Ella sempre presenta un aspecte agradable encara que estigui enmig del no res. Ahir es va rentar els cabells amb un cossi d’aigua escalfada i es va canviar de roba. Ens hem dutxat amb la porta de la rudimentària cambra de bany  oberta i així el sol ha entrat i ens ha escalfat  mentre un rajolí d’aigua freda sortia de la dutxa . 

A les set del matí ha entrat silenciosament la noia  del campament i ens ha encès l’estufa del ger. Sempre va vestida amb un cenyit i llarg vestit marró amb bótes camperes. Revisa l’interior del ger, escombra i canvia les alfombres. Un brivall ens porta el termos amb l’aigua calenta. Fora, l’aire és nítid i fresc. El llac estén la seva bellesa metal·litzada en suau harmonia amb la catifa envellutada de verd que l’envolta. Un ramat molt nombrós de iacs ha passat davant els nostres ulls i la bellesa de la visió ens ha fet emmudir d’emoció. Punts blancs escampats al voltant del magnífic llac i a la nostra dreta un grup de cavalls van brandant la cua. Renills de cavall. Aquesta matinada el galop d’algun genet impacient ha trencat el silenci de l’estepa. El llac és a 2.600 metres d’altitud i l’aire és fred i sec.

Fotografia: Carme Andrade 
                                                                                 21-07-09

Passem per paratges volcànics de lava. El camí és invisible. No hi ha camí. No hi ha roderes d’altres vehicles. Transitem per damunt de les pedres pujant i baixant petits turons durant quilòmetres i quilòmetres. Els nostres cossos ja s’han habituat al moviment oscil·lant de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta. La meva companya de viatge ha deixat anar el seu cap plàcidament damunt de la meva espatlla dreta. La son ens venç per moments. 

Arribem a Tariat Sum, un poble habitat només a l’hivern. Ara els seus habitants estan escampats seguint l’ancestral pràctica del nomadisme . Ara és un poble fantasma. A la plaça, uns quants cavalls lligats a una barana de fusta. Paisatge de l’oest americà. Senzilles botigues amb rètols de mil coloraines. El poble de cases senzilles de fusta unifamiliars s’estén en una gran extensió de terreny. Algun gos borda. Un edifici de dues plantes. Preguntem. Contesten: l’escola. A la gasolinera ( també en trobem de tant en tant): una família, ell amb barret vaquer i el nen amb la gorra típica xinesa treuen el cap del vehicle encuriosits per veure i saludar un grup de “nassos grossos”, expressió comuna amb què ens designen els occidentals,siguem europeus, americans o australians.

Fotografia: Carme Andrade
22-07-09

Som a 3oo km.d’Ulan Battor, la capital,  i hem iniciat el camí de tornada. Som en un ger d’una família nòmada envoltats de bestiar divers: cabres, gossos, camells, cavalls. Al nostre davant un ger amb roba estesa tot al voltant. El nostre xofer i la Mogui marxen acompanyats dels amos al mercat més proper a comprar el xai per la festa de la nit. Mentrestant, el brivallet de la casa prepara els camells pel nostre passeig per les dunes. El paisatge ha canviat bruscament i estem en una feixa de desert amb un fistó de dunes prop de la carretera principal. El campament turístic veí al nostre petit i particular campament proporciona dutxes d’aigua calenta per dos dòlars. Avui toca neteja corporal i no menystenim aquesta possibilitat. L’hàbit diari a casa nostra, aquí es transforma  en un petit plaer, digne dels déus.

A la nit ens espera el sopar de festa de les celebracions nòmades. En una gran cassola, els nostres amfitrions  hi tiren els trossos de xai amb patates, cebes i pastanagues i un ingredient ben curiós: pedres volcàniques. Es tapa l’olla i es cou a foc fort. Khorhog és el nom de l’àpat. Es menja sense coberts, només amb un ganivet per punxar la carn. Sense pa, sense vi. Només amb te. I les pedres volcàniques li confereixen un gust especial a la carn. Aquestes pedres, en conservar l’escalfor de l’olla és costum que es passin de mà en mà en les gèlides nits d’hivern. Després de l’àpat, el pare de família ens fa una demostració de danses típiques de l’estepa: la dansa de la marmota, de la guineu, del llop. El cel, la lluna, la foguera i els sagrats esperits de l’estepa ens acompanyen i ens desitgen bona nit...
 


Carme Andrade

dilluns, 24 de febrer del 2014

Poesia visual d'en Toni Prat

Imatges
   metàfores
imatges
   poemes
imatges
   pensaments

Imatges on la suma és la resta, on es diu però no es diu, on s'evidencia la no evidència, on l'angle des d'on mirem és nou i el que veiem està per estrenar...

Pensaments
   multi direccionals
Pensaments
   paradoxals
Pensaments
   ocults
          Pensaments
             irònics
          Pensaments
             pertorbadors


Una invitació MOLT RECOMANABLE  a entrar en el món visual filosòfic i vital d'en Toni Prat:

http://www.poemesvisuals.com/search/label/documents

dimecres, 29 de gener del 2014

Què t'agradaria que recordés de tu?

Què t’agradaria que jo recordés de tu? Era la pregunta que em va fer aquella tarda d'estiu poc abans que cel i mar comencessin a diluir-se en un sol espectre blau fosc  i els fanals del passeig  comencessin a encendre’s  amb intermitència; ara uns, ara altres.
La pregunta restà suspesa a l’aire tebi del capvespre. Em mirà per sota del llarg serrell que gairebé li tapava els ulls i en les seves ninetes vaig captar un cert allunyament després d’haver pronunciat la pregunta, com si el fet d’haver-la dit ja fos cosa del passat i li importés poc la resposta.  No la hi vaig respondre. Aviat ella començaria el torn de nit i aviat jo retornaria a l’obrador on m'hi deixava part de les hores de la nit i de la matinada.



L’endemà tornarien les hores en què els nostres cossos es buscarien en un delit  exasperat, en una goluda resolució per explorar tot allò que ens pertanyia com éssers únics i que exposàvem a la golafreria de l’altre. Més tard amb els cossos laxos, sense cap més preocupació que aferrar-nos a les hores suspeses que encara ens pertanyien, retornaríem lentament als capvespres del passeig i abans que cel i mar comencessin a diluir-se en un sol espectre blau fosc, pronunciaríem una nova pregunta que quedaria flotant en la tebior dels capvespres d’aquell estiu. I tot això passaria poc abans que els fanals del passeig comencessin a encendre’s amb intermitència; ara uns, ara altres.

Carme Andrade

dilluns, 27 de gener del 2014

Marges

Quan del país ja no en quedi res, encara seran dempeus els seus marges.
(ROGER VILÀ PADRÓ)

Els murs de pedra, els marges, els aljubs de pedra, les cabanes de pedra seca, aquesta senzilla i vigorosa arquitectura rural sempre m'ha cridat l'atenció i l'he admirada per allà on l'he descobert. Els marges del Priorat, del Camp, de la Matarranya, del Maestrat, de la Serra de Tramuntana, les cabanes de pedra de l'illa de Creta, de Sardenya, les cabanes de volta d'una perfecció exagerada que trobem a Les Garrigues... tot aquest univers de pedra ens parla sempre de la nostra antiga mediterraneïtat austera i esforçada. Cada marge amb el seu estil peculiar i construït amb la pedra del lloc el fa únic. Les pedres arrencades de la terra per poder disposar de terreny de conreu són aprofitades per fer els marges i les cabanes.És així de senzill i és així de sostenible, com en diríem ara. Aquest enamorament per les pedres seques, dures i austeres del nostre paisatge l'he compartit de casualitat amb una persona que va ser la primera que em va parlar del llibre Marges que vull comentar. La manera com aquest llibre ha arribat a les meves mans també ha estat casual i misteriós, ja que me'l vaig trobar a la prestatgeria de l'estudi sense saber com havia anat a parar. Si a aquest fet, afegim que el llibre ens parla d'uns marges que vaig tenir l'ocasió d'admirar en la darrera visita que vaig fer a l'ermita de Sant Salvador de Margalef, aleshores tot té forma de complot perquè aquesta narració es converteixi en un llibre molt especial per mi i un dels tresors literaris descoberts darrerament.


Marges, d'en Roger Vilà Padró és un relat ple de paràgrafs d'una bellesa emocionant. Un llibre que m'ha fet sentir de molt a prop les vivències d'una estada a la muntanya en soledat. I si la muntanya i el paisatge és el Montsant encara té un ingredient més a afegir. El Montsant grandiós i alhora íntim en totes les seves vessants: la solana des d'Albarca a sant Joan del Codolar, la Serra Major, l'obaga d'Ulldemolins i les Cadolles Fondes, els Pèlags (o Pèlics), els temuts Ventadors, Sant Salvador, Margalef, el pantà, el passeig del riu fins la meravellosa Sant Bertomeu... tots ells racons trepitjats i estimats i ara descrits amb una gràcia i una destresa admirables per aquest autor per mi desconegut fins aleshores però d'una qualitat i d'una profunditat indiscutibles. Podria semblar que estigués comentant un llibre d'excursions i res més lluny que això. En Marges hi ha una reflexió profunda de la nostra existència humana i se'n serveix del paisatge i concretament dels marges per parlar-nos de nosaltres mateixos, sense oblidar una petita trama, una petita història que actua com de tènue teixit que va trenant l'aventura vital i personal del personatge. Un llibre especial que no hauria de passar inadvertit ni a les prestatgeries de les llibreries ni a les de les biblioteques.


dissabte, 25 de gener del 2014

Modernistes de Reus


Mireu el que deien a començament del segle xx el Grup Modernista de Reus, un grup de joves amants de l'art i  la lletra.
 ( Text llegit a la ruta literària del Grup Modernista de Reus organitzada per Còdol Educació Reus )

Venim plens d’esperances i de forces, propies de la joventut, a lluitar pe Cathalunya i pera totes les manifestacións de vida cathalanes. No recularemdevant de res, mentres que se pugui vence amb la vida.

 […] Els que verament estimem l’art, tenim la obligatiò de no deixar passar mes sens protesta lo que stá  passant am la nostre literatura. Som un poble diferentdel casteylá y no devém seguir son exemple, aplaudint  estupidesas y glorificant nulitats que indirectement ens han portat á una ruina moral i intellectual, verdedera chausa de nostre actual ruina material. Ells han convertit el temple del art grec en un burdell de vividors y prostitutas. […]

Els poetes, temerosos i avergonyits, s’estan tancats a casa trebaylant silenciosos en la soledat la cadentia y la beylesa i el vigor de sos pensaments, entant que l’ignorantia erigida en geni pel sufragi univerçal d’un poble estupit escampa als cuatre vents les fuyles hont les máquines han stampat llurs aborts intellectuals, escarni de la beylesa i dignitat humanes.
Els prosadors casi no gosan a sortir no atrevint-se a desafiar l’enorme exèrcit dels erigits poetes, i els pocs que els secundan en sa tasca, ho fan amb el mateix mal-art que eyls, decrivint les coses mes vulgars i insustancials de la vida, contant l’escuma de la creatió, tot el que s’agermana amb sa migrada intelligencia […].

Heus-a-qui doncs embastada nostre tasca. Vingan a nostre costat els que se sentin artistes, combátinos els que no els agradin nostres idees; nosaltres no els tindrèm pietat, com no se en pod tenir al insecte que destruheix una flor que el sol i la rosada han desclòs misteriosament.



 “Nostre Deu-vos-guard”, a La Nova Cathalunya [MAGÍ SUNYER. Els marginats socials en la literatura del Grup Modernista de Reus. Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona, 1984. Pàg. 73-74]

dilluns, 13 de gener del 2014

Tots aquells cavalls

A Cormac Mac Carthy diuen que no li agraden les entrevistes, que tot el que pot dir ho diuen els seus llibres. Admiradora incondicional de tot el que he llegit fins ara d'aquest escriptor nordamericà, crec que el que diuen els seus llibres és molt en quantitat i en qualitat. Aquesta vegada he repassat aquesta magnífica història, diuen d'iniciació i jo diria d'una iniciació que per sí sola és una vida i no només la vida personal i individual del jove protagonista sinó la vida universal amb tots els seus patiments, el dolor, la desesperança, però també  amb el seu punt de felicitat i d'una certa llum. Com diu un dels seus crítics, Mc Carthy despulla els seus personatges de qualsevol consol, però, miraculosament, una llavor d'humanitat perdura. Amb una mà destrueix la fe en els homes, amb l'altra la restaura.( Tom Gatti, The Times).
Foto:  Carme Andrade

El paisatge aspre i salvatge de la frontera, on els saguaros, els cactus i la terra dura i erma són l'escenari d'un viatge a cavall d'uns nois a la recerca de no se sap què, però que els esperona a fugir d'unes terres i d'unes famílies que ja no se les senten com a seves. "On és la teva terra? No ho sé. No sé on és. Ja no sé què és la terra..." El paisatge per ell mateix ja és un personatge. Les plantes, l'aire, els cels, els núvols, els barrancs i en especial els cavalls són objecte de descripcions acurades amb un gran alè poètic. Els cavalls són subjectes més que objectes, " I va pensar que pensar en cavalls era una cosa bonica en què pensar". L'amor pels cavalls arriba a la identificació del genet amb el cavall, tal com llegim en les darreres línies de la narració  ".../... i els petits ocells del desert sortien volant amb gran corredissa de les bardisses seques i cavall i genet i cavall van passar de llarg i la llargària de les seves ombres va passar en tàndem com l'ombra d'un sol ésser. Va passar i es va esvanir en la foscor creixent de la terra, en el temps a venir".