Noves lectures, noves cares a Lletres de Revolta 2

Diari d' Escània i Univers endins

 Enric Casasses ens mostra el devenir d'uns quants dies a la regió sueca d'Escàndia durant un estiu ja llunyà en el temps. Una prosa originalissima on els petits esdeveniments del dia a dia s'eixamplen, creixen i es transformen en petites grans coses; on els arbres, els cavalls, les petites flors de l'estiu suec i la mirada de l'avi són el leitmotiv de la història sense història definida. En tot cas, un fragment de vida allunyada del món atrafegat de les ciutats on cada bri del que sigui, d'herba, de pèl de cavall o del rellotge de l'avi dels ulls blaus té una justificació per sí sol. Poètiques, profundes i denses les paraules que deix anar després de la mort de l'avi, on la buidor del no res es projecta cap a altres existències, amarant-se tot d'un sentiment d'agraïment cap el pi, el mar o la lluna...i meravellosa la imatge de criatura de llum o la que em té enllluernat o la que guspireja per anomenar la seva amiga que el té enlluernat.

Enric Casasses, un clàssic més al pot de la bona confitura.

Un poema d'Anna Rossell

Anna Rossell ens visitarà aquest dijous dia 21 a les 20h al pub Pòrtia de Reus

 

I on vas?, on vas si han prohibit

les llàgrimes i el crit i camines sens rumb pel ciment erm

per trobar un ésser viu que vulgui acollir l’ofec

del temps? On vas quan no hi ha porta ni racó?,

quan la paraula lloc no té sentit i sols el buit

és exactament cert –només no ser et pot ja redimir-.

Em dol el món de tant i tant dolor

i no sé si prestar-te l’oïda et pot servir,

no goso moure un bri per no trencar

la vida que encara és i que penja d’un fil

per ja no ser; la impotència em clava en el ciment

i la meva mà frega el teu braç en un maldestre intent

d’acaronar el teu plany i et miro als ulls, que em donen

tant dolor i escolto el plany ennuegat de la teva veu en la ciutat

d’un país que no és el teu, i el teu prec esmorteït s’esvaeix en el glaç

de l’aire eixordador, i t’arrauleixes per fer-te molt petit i quedes sol

amb tu i el teu dolor, i no sé quants minuts poden passar després,

quan jo ja hauré marxat.

I no sé si ja no ets.

*

La Muntanya de l'Ànima de Gao Xingjian

La Muntanya de l'Ànima és d'aquests llibres que no pots llegir d'una tirada. Des que el vaig començar tinc la necessitat de deixar-lo uns dies per anar assaborint lentament gestos, paisatges, persones i poder recrear-me mentalment amb les imatges visuals que em proporciona cada capítol, fins que el torno a agafar amb el delit i la curiositat de delectar-me de nou amb nous gestos, paraules i paisatges. És com un llibre d'iniciació on tot transcorre com lliscant per un llac pla com el palmell de la mà. Escrit alternant el jo amb el tu, aquest joc de punts de vista diferent el fa estranyament atractiu. Un viatge per la Xina profunda i que podria semblar un llibre de viatges; en tot cas és un llibre de viatges per la humanitat, ja que en el viatge apareixen els nous i els vells mites, les velles literatures, les velles creences, vist per uns ulls moderns que va descobrint els secrets mil.lenaris del seu país i que no deix de meravellar-se a cada pas. Un viatge ple de secrets i de racons on descobrir l'antiga saviesa que formava part de la vida quotidiana dels habitants de les regions més rurals del continent xinès. Un llibre total: poesia, assaig, narració,filosofia, tot en un. Què més pots demanar en una nit d'hivern  on allunyada dels esgarips televisius o del pessimisme generalitzat, t'aferres al llibre com taula de salvació?

Primera sessió de Lletres de Revolta

No sempre

El dia d'ahir va ser un dia de llum i d'ombres. Les llums d'un paisatge prioratí en un matí esplèndid on els brots de la vida pugnaven per esclatar; les ombres són tots els esdeveniments de corrupció que dia sí i dia també es van succeint en una escala frenètica en un país que va a la deriva i on la gent contempla amb estupor i amb ràbia continguda el major desastre social i econòmic dels darrers temps; on la incertesa, la por  i el dubte s'estan apoderant del més íntim de les persones. Un poema que ens obliga a anar al fons...

No sempre els llocs comuns

ens reconforten

i ens salven de l’aspre caminar.

De vegades,

caldria

encetar i furgar,

colpejar i ferir,

desencarnar-ne les arrels.

Començar de nou.

(El Fangar del Delta de l'Ebre)

Missa pagesa

(.../...)

Passada una hora, el conill ja està llest. I, després de recitar «Transsubstanciació del conill i felicitat de la vella» («Els ossets, els trossets de carn, els ulls fora d’òrbita. // L’esquarterament, la dissecció de l’U, era incompleta. // La vella recollí les restes en una galleda, / anà al camp més proper i les tirà com si fossin llaors…»), els actors conviden els assistents, convertits en feligresos durant un breu espai de temps, a apropar-se a l’altar (la taula, en aquest cas) i tastar el que han estat cuinant durant l’espectacle. La carn del guisat sigui amb nosaltres, germans. Gairebé tothom s’hi apropa amb el plat de plàstic i en torna amb un tall de conill a la farigola i una llesca de pa. Mentrestant, el porró de vi passa de mà en mà ritualment, secularment. Santa follia de ser càntir! —I que ens perdoni Vinyoli pel vers bord.

(.../...)

Missa pagesa és un poemari original, provocador, irreverent. La posada en escena de l’obra, també. Així doncs, tot i que és un poemari que té tota la força per ser recitat sense cap artifici, el director, Xavier Giménez, ha decidit fer-ne una escenificació original i alhora fidel a l’esperit de llibre.

(Fragments extrets del Núvol.Digital de cultura. 29 de setembre de 2012)