dissabte, 22 de juliol del 2023

Jo, un altre, d'Imre Kertész

Jo, un altre, l'escriptor hongarès Imre Kertész(1) mentre fa una traducció de Wittgensteix i viatja per Europa ens exposa el seu pensament al voltant de la seva identitat jueva en relació al fet de ser europeu.  El ser jueu és com aquell que ha desenvolupat un tumor al seu cos, per aquesta resistència que al cap de tant de temps s'ha convertit en la meva forma de viure i de ser, és a dir, el fet de viure constantment plantant cara.. i  cap jueu no pot escapar de ser jueu. 

La pròpia identitat com una fatalitat confrontada amb el món exterior però també amb el propi món interior. Fins i tot la seva estança a tel Aviv és viscuda com un estranger on no s'acaba de reconèixer-se entre els jueus, sóc diferent d'ells, sóc diferent de mi mateix.  Testimoni i subjecte en directe de les atrocitats nazis, - deportat als quinze anysno es pot desprendre d'un passat que pesa com una llosa. Emparedar els records i tapiar les ferides és una empresa difícil. 

L'any 1993 viatja per Europa on hi pronuncia conferències: Viena, Budapest, Munich, Leipzig, Hamburg, Berlín, Colònia, Frankfurt, Zurich... Imre Kertész  en aquestes ciutats desenvolupa l'art de l'observació en les persones que l'envolten  de les quals extreu material literari no exempt de dolor i sarcasme. L'experiència d' Auschwitz roman latent en tot l'assaig, Déu ha creat el món, l'home ha creat Auschwitz. Aborda també altres temes com el de la creació artística: Tan sols la presència de la nostra mort ens obliga a generar una profunda creació artística. 

En la recerca permanent de la pròpia identitat Jo, un altre està ple de preguntes sense resposta, una mena d'aproximació dolorosa a la pròpia existència sense possibilitat de resoldre l'equació, entendre la pròpia vida? la comprenc?

© Carme Andrade


(1) Imré Kertész, ( Budapest 1929- 2016). Premi Nobel de Literatura 2002.

dimecres, 3 de maig del 2023

Fonts líquides, fonts lignificades. Perejaume

Llegir Perejaume és aventurar-se per camins en aparença complexos i críptics però si et deixes portar per la bellesa de les primeres paraules seguiràs endavant amb una lectura sorprenent, seductora i poètica a la vegada. 


Perejaume produeix imatges amb una fantasia desbordant al voltant de la figura de la font, de l'arbre i de la terra en una transgressió constant de significats i significants i atorgant al fet d'escriure accions similars a l'aigua que corre ja que la mateixa escriptura és una font.

                                      -amb tantes fonts, el text baixa ple, 

                                 -al capaigüer de qualsevol arrencada de text hi ha una font poc o molt trobada

                                      -saber per on he d'anar, què he d'escriure

i de tant en tant una idea, una imatge brillant, p.e. parlant d'escriure... 

                                       - L'aqüífer és immens i el rajolí, de porró

És a dir l'univers literari és inabastable, però el que raja, allò que podem  expressar, és insignificant. 

Extraordinària la simbiosi entre el dinamisme de l'aigua, la generació de noves terres, nous paisatges i l'escriptura. 

                                        -Passo una collada. El terreny és fort de lletra

Per Perejaume, la imatge del brollador també l'aplica a la terra. La percepció de la terra sencera com a font és molt notable, la terra creix, el relleu s'eleva. També el fer-se de nit és una altra font. El món està fet per rajar, per pujar la vida amunt com un brollador. I com no, brilla l'empremta lul·liana en el pensament de Perejaume a qui dedica un capítol referent als cercles lul·lians, uns cercles de conceptes que no paren mai de rodar com l'aigua del brollador. L'arrel de l'arbre, una roda (Ramon Llull). Perejaume no deixa de sorprendre'ns, les facetes de la seva creativitat no s'ajusten a cap cànon establert, la qual cosa no vol dir que parteixi de zero, ja que la cultura popular es troba a la base de la seva creativitat així com el lligam amb la terra. 

                              -Que un determinat bocí pugui esdevenir indestriable de nosaltres mateixos.

                                         -Es pot parlar d'una escriptura indiferent a allà on s'alça?

Tota una declaració de principis. 

La lectura de Perejaume pot ser una font de paraules que conformen un univers lingüístic molt ric: emboscar, esclafir, reverdir, estagnar, xarbotar, tanyada, aiguaneix, solsides i satives, referit a les terres, etc. 

I suggerents maneres de dir per expressar fets o idees:

                                        -La font remulla l'aire

                                        -Anar traient lletra que mig escup, mig se li escapa

Potser el que més em crida l'atenció de la seva escriptura és la capacitat de traspassar fronteres i subvertir conceptes en la construcció d'imatges. De lluny la blavor de les muntanyes beuen del cel. De prop, són de terra, broten de sota. Una concepció de la natura, mai quieta, sempre en dinamisme. Perejaume no deixarà mai de sorprendre'ns i de fer-nos pensar i repensar les coses del nostre entorn.


© Carme Andrade

dilluns, 13 de març del 2023

Electra i la carretera, de Lluís Calvo

Electra i la carretera(1) va arribar a les meves mans de forma fortuïta. Casualment feia poques setmanes havia tingut el plaer de presentar l'autor en la seva visita a Reus per parlar del seu Cor pirinenc. La curiositat de trobar rastres del poeta en aquesta novel.la ha provocat en mi la necessitat de llegir-la. En efecte, entremig de la narració he trobat el poeta reflexiu, en especial als fragments de pensament que serveixen per il·lustrar la psicologia del protagonista masculí. Un aspecte molt interessant de la novel.la són els apunts geogràfics, ètnics i lingüístics dels habitants del desert mexicà fronterer a Estats Units, en una història molt ben documentada que es desenvolupa en un espai tan singular com el desert mexicà on fa uns anys vaig viatjar gràcies a la literatura del  novel·lista Roberto  Bolaños. El llibre titulat 2666 d'aquest autor em va empènyer a conèixer de forma directa un desert fascinant on la mort i la injustícia es donen la mà. 

A Electra i la carretera de Lluis Calvo, el desert és l’escenari d’una revelació,  l’espai on se li ofereix al protagonista la possibilitat de fer un gir de cent vuitanta graus a la seva vida  i on Susan, amb qui emprèn l'aventura de la carretera és la dona llum,- l'Electra-,  que també necessita la seva dosi de redempció personal. La Susan/Electra serà la seva guia en un viatge insòlit per les immensitats obertes d’un cel abrusador on els cactus gegants ofereixen la mínima ombra. Assistim al trànsit de l’home incert, dubtós i insatisfet que viatja a Mèxic a causa del negoci familiar a l’home que torna a casa desheretat, sense feina i gairebé fugat de la justícia de Mèxic, però redimit i amb les conviccions arrelades. L’home nou torna, havent experimentat l’onada febril i salvatge dels 40 graus centígrads i l'onada amorosa de la Susan i després d’haver trobat el llibre que tant ansiava i buscava entre els seus béns personals: L’Electra de Sòfocles.


©Carme Andrade


(1) Lluís Calvo,2001, Edicions Destino, Barcelona

dijous, 9 de febrer del 2023

Cor pirinenc. El poema de Fontalba i Gotanegra, de LLuís Calvo. Presentació al Centre de Lectura de Reus, 03/02/23

Gràcies al Centre de Lectura i en especial a la Fina Masdéu que ha fet mans i mànigues per poder encabir aquest acte entre les desenes d’actes que es realitzen setmanalment i agrair-li també el meu prec que es pogués celebrar en aquesta sala, la Sala de Converses. El Bosc de Cuní, Olot ,de Santiago Rusiñol i La Pastoreta del pintor olotí Melcior Domenge emmarquen molt encertadament  aquest acte, que esperem que sigui del gaudi de tots.

                                               ( Fotografia de Montse Farrés)

Tenim entre nosaltres l’autor, en Lluís Calvo, i us he de confessar que per mi és un profund plaer poder compartir la seva presència i el seu darrer llibre, Cor pirinenc. El mapa biogràfico literari d’en Lluís Calvo és extens, intens i divers.  És un autor que no s’encanta, escriu i produeix en extensió, en intenció i en intensitat.  Si no m’erro, ha publicat 26 llibres de poesia, - el primer és del1987- , 6 llibres d’assaig, 4 novel·les, la seva obra figura en 30 antologies de poesia, ha estat traduït al castellà, a l’italià, al francès i al portuguès. Ha participat en 4 obres col·lectives com a narrador, amb fanzines, alguna incursió al món de l’audiovisual, té un llibre d’artista etc. i un total de 16 premis literaris. Home de lletres i home de pensament, poeta, viatger, narrador, assagista. Contempla l’art de l’escriptura com un tot on hi té cabuda la ficció però també el pensament, la prosa,  la poesia i també  la narració en vers tal com podreu comprovar en aquest Cor Pirinenc, original, profund, plaent i singular. Una narrativa en vers tan antiga com el naixement de la literatura i que ha pervingut al llarg dels segles. Fa pocs dies vaig saber que la primera gran novel.la escrita en rus, Eugeni Oneguin, d’Aleksandr Puihskin també va ser escrita en vers i fa dos anys va ser traduïda al català, cosa que al traductor (Arnau Barios) li va costar set anys de feina -tot sigui dit de passada-.  I voldria apuntar un comentari en relació a la tradició, en aquest cas de la narrativa en vers, i a la modernitat o post modernitat de Cor pirinenc. Raül Garrigasait en el pròleg de la deliciosa Antologia Sentimental de la Música Catalana escrita pel compositor reusenc Joan Magrané, que per cert el tenim a pocs metres d’aquí en un altre acte cultural... com deia, en Garrigasait diu una cosa tan interessant com que La tradició és l’operació que fem per donar sentit al present nodrint-lo de passat. Cor pirinenc és present per la temàtica, pels personatges, per l'adaptació que fa del llenguatge a les situacions, als llocs i a les persones, però nodrit d'un passat narratiu en vers, cosa que és novetat de tan antic com és.  

De l’obra us en parlarà ell de forma més directa i extensa, jo em limitaré a dir unes paraules de com vaig arribar a la coneixença literària d'en Lluís Calvo i què m’ha aportat aquest coneixement com a lectora.

Els camins per on arriben els llibres a les mans acostumen a ser els camins de l’amor o de l’amistat. Amistat i literatura entre les persones ferides de lletra acostumen a anar lligades. El primer que em va arribar via amistat va ser Col·lisions, un llibre de poemes, Premi Vicenç Andrés Estellés de l’any 2009, el segon, L’espai profund, un altre premi, Carles Riba de l’any 2019 . Aquest mateix any i també de la mà d’una amiga em va arribar l’assaig  L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència, un llibre que ens va acompanyar per camins pirinencs,- no comptava que anys més tard la serralada pirinenca seria el locus amoenus d’un llibre tan esplèndid com el que el Lluís ens presentarà tot seguit.-  

Les parades del passeig pirinenc les il·lustràvem amb fragments que comentàvem tot caminant, sense ser conscients que fèiem allò que en temps antics en diem lectures peripatètiques i que fa uns anys una companya de la branca de clàssiques m’explicava que practicava amb els seus alumnes a la manera antiga. Frases extretes del llibre L'infiltrat... ens cridaven l’atenció i van ser objecte de comentaris i reflexions: Infiltrar-se vol dir recollir informació, analitzar el medi i erosionar-lo en els seus punts de cisalla i trencament. Una espeleologia de la resistència, Introduir-nos on no som convidats etc. A L'infiltrat ja vam constatar que ens trobàvem davant d’un autor perspicaç, profund i singular.
Altrament, el caminar també entronca de ple en la poètica de l’autor . Personalitats com Thoreau, Borges, Walter Benjamin, Rousseau i tants d’altres ens parlen del caminar com un fi i un mitjà alhora. El ritme de caminar i el ritme del pensament s’acoblen. Quan caminem harmonitzem paisatge intern i paisatge extern. I és tanta la literatura al voltant del caminar que gairebé s’ha convertit en un nou gènere literari. En part em faig meva la frase de R. Louis Stevenson quan diu que el caminant no busca pas allò pintoresc, sinó determinats estats d’ànim. Ja de joveneta, els Camins de França del nostre Puig i Ferrater van marcar una fita literària i vital en la meva adolescència.
Més tard el títol de Transfiguracions, una publicació del Lluís Calvo de l'any 22  em va cridar l’atenció, potser pel sentit dinàmic i canviant del mot. Transfiguracions es va convertir en una revelació que va fer forat en la meva consciència lectora per molts motius, potser per unes coincidències vitals i espirituals, coincidències en l’experiència viatgera, de lectures realitzades... per unes connexions que fa que la comunicació entre escriptor i lector sigui una realitat ben potent. Aquest fet em va portar a escriure a l’autor i a compartir amb ell els comentaris que jo havia publicat en el meu blog. Després vindria la lectura del Cor pirinenc. Tenint el precedent de Transfiguracions, vaig pensar que aniria al segur i així ha estat.  Cor pirinenc, el poema de Fontalba i Gotanegra  també ha suposat una fita en el meu camí com a lectora. D’aquí a convidar-lo que presentés el Cor pirinenc a Reus tot va ser u. La veritat és que no volia deixar els reusencs i reusenques lletraferides sense la possibilitat de gaudir d’una lectura plaent i profunda alhora, divertida, audaç per la forma i un monument a la geografia de les nostres muntanyes. Literatura i aventura, literatura i paisatge, literatura i humanitat, literatura i reflexió, literatura i postmodernitat. En el poc temps que ha sortit a la llum, Cor Pirinenc ha obtingut el premi Jacint Verdaguer I no fa gaires dies es va celebrar una Marató de Lectura de Cor Pirinenc a la llibreria ONA amb les veus d’una trentena de poetes.
    Un llibre que deixa rastre, un llibre amb petja, amb empremta, amb ressò. Admiració profunda per una obra que ho abarca tot, pensament, acció, humor, perfecció mètrica, llenguatge acuradíssim... 
I com deia l’escriptor Sebastià Benassar a VilaWeb fa unes setmanes, és un dels llibres més importats del darrer mil·lenni, una obra de gran volada a l’abast de molt pocs poetes. El volum ha tingut dues edicions en un sol any i inclou un assaig sobre la poesia pirenaica que podria ser un altre llibre i que obre les portes a molts estudis possibles més.
 En dono fe. La paraula a continuació la té el poeta. Que en gaudiu!

 Moltes gràcies.

Obre les mans

 

                                                                                                                      Obre sempre les mans

La mort cap en un puny

 

Obre les mans[i], del poeta Xavier Macià (Tremp,1961), està dividit en quatre parts: Fi de trajecte, La mà del pare, Despullat entre els arbres i Les tombes de Saladar. El títol del llibre, Obre les mans, forma part d’una frase dita per una persona molt propera al poeta poc abans de morir. Obre sempre les mans, la mort cap en un puny serà el punt d’arrencada de l’apartat La mà del pare.



Comentar un llibre de poemes sovint m’obliga a destacar o prioritzar aquells grups de poemes que m’han cridat més l’atenció, en aquest cas serien els que conformen Despullat entre les arbres i Les tombes de Saladar.

 Despullat entre els arbres, aquest títol per ell sol ja conté la potència d’una imatge enlluernadora que et remet a la lluminositat de la nuesa entre la natura, - ser un més entre els arbres, tan vinyolià -  i per contra es reprodueix a la ment les imatges d’horror de la mort dels condemnats penjats d’un arbre en temps de venjances i genocidis. Una paradoxa que intensifica encara més la imatge.

Les idees que circulen en l’univers poètic dels poetes són tan antigues com l’origen de la humanitat,  la mort, les pors, la fragilitat del viure, els records... en resum, el temps i les seves cicatrius són els llocs comuns, però allò que caracteritza i singularitza el poeta és la paraula, la irrupció d’una imatge que il·lumina el text com una flamarada i pertorba l’esperit poètic del lector. En aquest sentit, algunes imatges constitueixen per elles soles una troballa que emociona i commou, com seria el cas del poema Terra de mai, una tendra evocació de l’amiga adolescent desapareguda.  I tot es va acabar de cop: / La branca va cedir. La poètica de l’experiència, posada en dubte en alguns cercles literaris, tot sovint pot donar  peu a una poesia tova, plena de tòpics i de sublimacions terapèutiques mal cuinades. En el cas del poeta Macià, l’experiència poètica ens arriba neta d’artifici, bella i directa.  El bell retorn cap a l’indret feliç, la melangia d’allò que no va existir o sí, l’abandonament del jardí de la infantesa. Res no tornarà a ser igual i tot plegat farà que ens afirmem en el present, tot i empassant-nos els records. Caldrà aprendre a sobreviure en el llarg hivern. Caldrà aprendre a sobreviure nu. La nuesa, altre cop, paradigma del no res, - descarnat i alhora bell- ,  sobresurt com un referent que impregna el pensament poètic d’en Macià.  Poemes escrits en segona persona, un desdoblament del mateix jo poètic en la necessitat de foragitar fantasmes del passat. Les referències als elements essencials de la natura: el foc, l’aigua, les pedres, fan de la seva poesia quelcom rude, essencial, directe a l’arrel del paisatge conegut i estimat.    

Abans comentàvem  ser un més entre els arbres. Aquesta imatge torna vigorosa en el poema L’auró:

...eres l’auró rebel i solitari/ que enveja el bosc salvatge/ l’arbreda i el manglar/l’esquerp desposseït que anhela/ el foc i mor del viu desig/ de vida elemental:/ l’aigua, el sol, la terra i l’aire.

I ho rebla vinyolianament: L’exclòs, el separat. L’autor no se n’amaga: Vinyoli es fa present en molts moments, no de bades en Xavier Macià n’és un dels seus estudiosos. Com tampoc no amaga altres referents, punts d’il·luminació que orienten el poeta com: La joia del petit, en l’il·limitat (Carner), al·lusions al barret del llibre del Petit Príncep de Saint Exupery en el poema L’home vell, una referència al poeta japonès Basho, etc.

Les tombes de Saladar[ii]. Les tombes excavades a la terra seran el lloc propici perquè el poeta alliberi la seva inspiració en una constel·lació d’imatges intenses sorgides de les entranyes de la terra, apel·lant al foc i al que queda d’ell, a les brases, però també a l’aigua i molt especialment a la roca, a la pedra foradada. Proper a les tombes de Saladar es troba el mural prehistòric del Cogul, on la representació d’unes figures femenines ballant en rotllana omplen de misteri el conjunt.  L’infant forada la roca i pinta la pedra ens diu el poeta. La referència al paisatge conegut del Cogul sembla evident.  A Les tombes de Saladar, les imatges són nítides, nues. Els elements bàsics en la construcció de l’univers: l’aire, el foc, la terra i l’aigua amaren de sentit uns versos ferrenys i arrelats.  Però per sobre de tot o per sota de tot, el triomf del desig. En els poemes darrers passarem del cant a la natura elemental a la complaença que ens proporciona el “nosaltres”. Els poemes desemboquen en uns versos construïts en primera persona del plural:  Ebris de foc/ vam aturar-nos al caire de la riba/ per admirar/ l’estesa de turons/ garrics i feixes/... I la roca va acollir els amants i els va oferir recer i protecció en l’abraçada amorosa.

Tot és així/ des del començament:/ pluja i arrels/ incendi i vol/ Desig de foll/ deseiximent.

I rebla el llibre amb un poema polaritzat per la llum i per la foscor i per aquest ball de cordes  - potser una picada d’ulls a la poeta Felícia Fuster?- I amb dos grans referents, Joseph Conrad i Saint Exupéry

Al cor de la tenebra
i el silenci,
hi germina la llum,
la dansa de les cordes,
el moviment dels astres.
 
El més elemental:
La veritat
que és invisible als ulls.


 

 © Carme Andrade

                                                                              



[i] Obre les mans, premi Ausiàs March de Poesia de Gandia,2015

[ii] A un quilòmetre de les pintures del Cogul, s’hi troben les tombes del Saladar, d’origen àrab, rectangulars i fetes a la roca viva... http://www.cogul.cat

 

dilluns, 5 de desembre del 2022

De la rauxa i del seny, de Magda Barceló

La necessitat de connectar amb la pròpia matèria poètica en un dolorós camí de llum és el que m'arriba de la primera part de De la rauxa i del seny. El desig poètic traspassa  i fogueja el jo líric de l'autora. La vida poètica plantejada com un joc de contraris a la recerca de la síntesi. La ira i la fúria contrariant l'ordre i la raó en una confrontació on només l'amor podria resoldre l'equació. La màscara que s'esquerda a poc a poc és la imatge reeixida del desig de despullament de tot allò que sobra, que és superflu, un camí per on es transita entre la fosca i la llum i per on és possible la simbiosi amb l'altre: dues mans que s'agafen i no sé on comença la meva. La dissolució. L'alliberament. 

A la segona part titulada Rauxa del temps, els poemes canvien de to i de contingut, apropant-nos a l'autodestrucció planetària provocada per l'ambició i el poder del sistema. El terrorisme industrial, l'amenaça nuclear, la ferida col·lectiva que dessagna un poble cansat -el nostre-, abordats des de la denúncia però també amb una mirada connectada amb la possibilitat de redempció. 

Per altra banda els poemes d'Oratges que van ser escrits en un temps de silenci forçat - sense saber quan podrem sortir a mar obert-  porten el segell del confinament pandèmic. Una presó viscuda amb el desig de partir, de desplegar les ales, extrapolable però, més enllà del temps pandèmic. 

La imatge dels cavalls lliures galopant es va repetint i en especial a la darrera part titulada Cavalls de vent on el format de poemes curts harmonitza amb el desig, -  altre cop i com no


- de despullar l'ànima com a requisit per donar i rebre en un flux bidireccional que s'alimenta de l'amor, el fil conductor de tot el poemari. A tall de conclusió en un darrer vers la poeta ens diu:  deixa't cavalcar per la seva força.  

Els cavalls de l'amor a tothora. 

Les ales de la força poètica de l'autora han iniciat un enlairament de rauxa i de seny però  aviat en voldrem més !

©Carme Andrade

Cap al tard, d'Eduard Casas

 

Saber on vols anar

no inclou conèixer el camí;

Només es perden els qui caminen.

En Cap al tard, la segona publicació del poeta Eduard Casas, la contemplació profunda del paisatge empordanès i el moviment poètic en un flux i reflux constant de la natura al jo poètic constitueix un dels eixos del llibre que comentem. L’interior és la nostra casa íntima, que també diria el poeta Vinyoli.  I la contemplació s’eleva a categoria. Una identificació amb el paisatge gairebé total. L’ésser humà entremig, un més en la natura. I la necessitat de parar el ritme i mirar el cel : Alça, doncs, l’esguard, que el camí enganya. 

Poeta d’allò essencial que no és res més que la paraula: la voluntat de ser en la paraula. Però també és la voluntat d’afirmació, d’estar present amb tota la força, fins als moments finals, el navegar contra vent ens fa forts. Navego contra tramuntana i esdevinc granit i pubis de surera.  Les sureres del Montgrí, - el paisatge del poeta- , els arbres resistents com el surolí, un arbre de fulla perenne, mig surera mig alzina, un arbre resistent i dur com el jo poètic que se’ns mostra dur i potent.

A la primera part del llibre ja s’albira el que serà una altra constant al llarg dels poemes següents: la lluita i el compromís cívic amb la llibertat del país. Vegem-ho per exemple en el poema Turris argenta: l’escalada de la torre de plata cap a la seva conquesta que acabarà en plany pel que no va ser, en la ràbia continguda del falcó caçat. Més endavant ho veurem en poemes com en el magnífic poema Hivern a les teulades. Trobar el mot ens salva i ens guareix en moments de decepció.

Una poesia plena de preguntes, els adverbis COM i ON es fan presents, incerteses i preguntes com a reptes de la creació poètica.

I com no, els cercles de l’etern retorn, dels cicles del viure, la roda amb el seu no cessar imparable, la nit segueix el dia, la fira, el cicle de les estacions on jo estic suspès. Síssif, amunt la pedra per deixar-la rodolar avall cada vegada i així in eternum. El vol el·líptic del trencalòs, el giravoltar, la sínia empesa pel  desig d’alliberament. Ser poema és resistir.

I arribar a port, el desig de llibertat, el retorn d’un nou abril. Abril, el mes de l’entrada de la primavera, de l’esperança: naixerà l’aurora i de les gemmes adormides sorgirà un abril florit, que la hivernada definirà.

I una poesia caminadora, com vaig sentir que deia el poeta Altaió tot parlant de Cap al tard.  Caminar i l’esperit de lluita, de gosar, de desobeir, d’atrevir-te. El teu caminar molesta els inerts, els passius, els freds, els que no reaccionen, els teus passos els ofèn. Instaurem la desobediència! El poeta que no vol callar, que té el deure de denunciar el poder. Vet aquí la insurrecció poética d’Eduard Casas.

Caminar, un exercici que obre la ment cap a la reflexió i per descomptat cap a la reflexió poètica. En el camí es troben tots els referents vitals. Camins amb marges que cal esborrar, camins que no pots deixar de recórrer encara que faci mal temps, que els obstacles et facin creure que no pots seguir, camins en solitari,  camins per cridar amb l’ànima lliure…

El caminar també com un temps del vagareig gràcies al qual  flueixen les sensacions, els records, els peixos de la memòria, on els sentits s’amaren dels colors i dels silencis i on neixen noves preguntes, nous interrogants poètics. El passat i el present. El passat de quan no importaven els colors. Quan érem nens tot ens era pàtria, tot era bo.

I tal com ens evoca el títol Cap al tard, és una poesia del trànsit, de l’espai entre l’abans i el després, entre la contemplació i l’acció:

Anar i tornar,  seure i caminar, paraula i silenci; el mateix cercle.

Alguns dels poemes destil·len sensualitats, tamisades per filtres finíssims: llavis sense pintar, faldilles blanques sense planxar, temps d’anissos, pa amb xocolata... en un cant al record malgrat que s’imposi la voluntat de ser-hi ara per continuar obrint-nos a la vida. Sensualitat en l’abandonament a  les onades d’aquest mar nostre deixant-nos que ens posseeixi com també ho fan els déus grecs, Posidó, Neptú, Odisseu... El poeta ens mostra un ventall de referents antics, presents en el nostre subconscient col·lectiu que ens ajuden a comprendre el present.  Polifem, Afrodita, Atena, Síssif, i Aquiló, el déu del vent del nord, tan comú a les terres empordaneses. I sense oblidar els ibers, el poble indiketa que poblà les planes de l'Empordà, referenciats en el darrer poema del llibre.

Però és en la terra, en les ginestes i els alzinars on trobem el sentit darrer de tot plegat. La terra es fa cant, la terra pren la dimensió darrera.  L’arbre, la ginesta, la fada, el pinsà, l’ordi, la garsa i el pollancre, tots en un sol poema: callar i mirar, aquest present tan just. L’emoció de la vida, el pas de la llum a la foscor. Glòria a la vida que no li calen motius per viure.

Seguint el camí de compromís cívic La vida és compromís i l’art és vida. No hi ha art sense fidelitat, no hi ha art sense denúncia.

Cap al tard acaba amb el llarg poema Indika: la Plana. Els pins, els roures, la guilla, el rossinyol, els insectes: les vespes han deixat pas als grills i els estels son els protagonistes del declivi de la tarda. Un poema descriptiu dels elements d’un paisatge estimat i proper a l’autor que acaba humanitzat amb la figura del pastor del bri de fonoll als llavis.

En conclusió, uns poemes que cal assaborir en unes quantes llegides per abastar els múltiples matisos que hi podem trobar, molts més dels apuntats en aquesta entrada. La funció poètica dels referents mitològics, el treball de lèxic tan amorosament acurat: els noms dels ocells, els noms dels vents, dels insectes, de les roques, etc en són exemples. .

Un jo poètic que contempla i s’embadaleix amb el trànsit de la llum i amb la vida d’un entorn a voltes virgilià, a voltes dur i feréstec i alhora un jo poètic vitalista i lluitador per un país que també transita entre la llum i les ombres (1)


©Carme Andrade







(1) Resum de la presentació de Cap al tard realitzada el 30 de novembre de 2022 a la Biblioteca Pública Xavier Amorós de Reus.