Els noms epicens, d'Amélie Nothomb

Una lectura ingràvida. Amb aquestes paraules tanco Els noms epicens de la sorprenent Nothomb. Un refresc espurnejant amb un punt àcid per calmar la set entre lectures massa ambicioses. Les qualitats literàries de la novel.lista són inversament proporcionals a les poques pàgines dels seus relats. La gràcia de la Nothomb és que en poc escriu molt i no és aquesta una gràcia menor.Tot o quasi tot rau en el ritme dels esdeveniments i en com els articula sense brusquedats, de tal manera que la història es planta en un no res al cap de deu anys sense que el lector s'adoni del salt en el temps. 

 

Dit això semblaria que la intranscendència és la tònica del relat quan en realitat ens planteja el drama del desamor familiar, el de l'odi al pare o el del desig de venjança. Una història plena de turbulències sentimentals.  I no deixarem mai d'apreciar els seus diàlegs directes, vius i àgils, anant al gra sempre. En fi, cal tastar la Nothomb, el seu quefer agredolç amb un punt de desvergonyiment que fa de la seva literatura una festa per als sentits.

 

© Carme Andrade

 

Matar un rossinyol, de Harper Lee. Club de Lectura. Biblioteca Xavier Amorós

 "Senyor jutge, fa quinze anys que demano al comtat que netegin aquell catau de negres..."

Si de la pel.lícula Matar un rossinyol tenim el record llunyà d'un Gregory Peck i un judici amb blanc i negre, la novel.la llegida molts anys després  ens regala una història on a més del judici, es centra en uns nens, els autèntics protagonistes,  que creixen en una petita població de l'Amèrica profunda dels anys 30 del segle passat. 

En particular serà una nena la qui trencarà amb els estereotips que l'ambient social del comtat determina on el racisme i el classisme marquen les pautes de les regles comunitàries. Els dos germans, orfes de mare són educats pel pare en el valor del respecte a tothom, independentment de la classe social o del color de la pell. L' Atticus, el pare i l' advocat defensor del xicot negre acusat de violació, donarà als nens la gran lliçó de les seves vides al final de la novel.la, quan els permetrà que assisteixin al desenvolupament del judici. 

Matar un rossinyol és un relat en el qual durant la primera meitat no hi ha una trama argumental sòlida, encara que l'ambient social comenci a carregar-se lentament i poc a poc s'endevini la tragèdia que explotarà amb violència al final del relat. 

Considerada un clàssic de la literatura nord americana, Matar un rossinyol no deixa de ser un referent també per al segle XXI, ja que no ens distanciem gaire del racisme que ens mostra la novel·la. La referència de l'arribada de Hitler al poder exerceix de contrapunt quan la professora de l'escola primària fa la denúncia de les ràtzies contra els jueus a Alemanya sense adonar-se del racisme instal·lat en la seva comunitat i en el seu propi país on un jurat popular  ha condemnat de forma frívola un innocent pel sol fet de ser negre. La història reserva al lector alguna sorpresa a darrera hora que arrodonirà el relat de forma magistral.

Bona lectura! 

© Carme Andrade

    

Los senderos del mar. Club de Lectura Biblioteca Xavier Amorós. Viatges

Maria Belmonte, autora de Los senderos del mar, basca de naixement, ens ofereix un relat rodó, pura literatura de viatges on el paisatge costaner d'Euzkadi pesa tant com la psicologia del viatger i els referents científics i literaris. Un espai geogràfic per camins de mar que comença a Hendaia i acaba a Deva.

Un paisatge arran de mar que tot i està impregnat de records d'infantesa  de l'autora se'ns presenta com uns espais descrits amb moltes referències geològiques i científiques. A mode d'exemple, a la platja de Jaizkibel ens transmet l'emoció dels exploradors en el descobriment de les paramondres, formacions pètries al voltant d'uns caus prehistòrics. La informació recollida per l'autora per donar-nos a conèixer un paisatge ferreny i assotat per les aigües braves del Cantàbric la combina amb reflexions humanístiques en un ensamblatge difícil d'aconseguir. En el seu passeig de mar desfilen Plató, Víctor Hugo, Aristòtil, Thoreau, Darwin, etc. afegint profunditat i pensament a les observacions de les roques, del mar i del cel. La dialèctica entre roques i aigua, els moviments i els fluxos i com el dinamisme és en realitat l'origen de tot el que veiem estàtic constitueixen una descoberta molt atractiva per als ulls viatgers. I d'aquí a parlar dels milions d'anys que ens precedeixen hi ha un pas. El temps és la imatge mòbil de l'eternitat, parafrasejant  Plató. Veiem com un llibre en aparença descriptiu d'uns paisatges concrets es converteix en objecte de pensament profund i global més enllà de les aparences físiques dels mateixos paisatges. 

Són interessants els pensaments que es deriven del fet de caminar en soledat. Un caminar conscient de tot allò que ens envolta, no menystenint-ne res perquè en realitat allò considerat més quotidià i vulgar és extraordinari. I amb aquesta visió local i universal alhora es fa seva una cita del poeta TS Eliot quan diu que No deixarem d'explorar però al capdavall arribarem al lloc d'on sortim i el coneixerem per primera vegada. 

Les qualitats i la qualitat de la narració en són tantes que ho deixarem aquí perquè les pugueu descobrir vosaltres mateixos, acostant-vos a una lectura que de ben segur no us decebrà. 

I acabem amb un mot que va aprendre l'autora en llengua inuit: Nuannaarpooq, que significa alegria d'estar viu. I afegim una altra alegria: la de poder gaudir de lectures com la que ens ofereix la Maria Belmonte, antropòloga i escriptora basca, actualment resident a Catalunya. 

©Carme Andrade

Clubs de lectura

Tenim sort

de viure en el costat ric del planeta, 

de no haver hagut d'emigrar i de no ser considerats il.legals.

de no malviure en polígons abandonats en una ciutat on et tanquen les fonts perquè no puguis utilitzar l'aigua en temps de pandèmia, que ara sí,  per fi l'aigua cotitza en borsa,

de no morir cremats en les naus d'un polígon o ofegats en les aigües del mar.

I de gaudir d'una casa, d'un llit als hospitals, d'una plaça a l'escola per als nostres fills,etc.

Si les necessitats físiques les tenim cobertes també tenim la sort de tenir-ne unes quantes d'immaterials com la de poder disposar d'uns objectes anomenats llibres.

I encara més, de poder compartir aquestes lectures amb altres éssers mig confinats com tu, que per suposat també tenen la mateixa sort material.

I la sort de poder disposar de xarxes wifi i d'aparells electrònics per poder comentar els llibres que, una amable bibliotecària del teu municipi et proposa.

Així, amb tantes benediccions de la Fortuna arribem a la feliç consecució de dues lectures proposades per la Biblioteca Xavier Amorós de Reus. El corazón de Ulises, del desaparegut fa poc temps Javier Reverte i el classicàs amb majúscules El coronel no tiene quién le escriba, del genial Garcia Márquez. No direm res de la tria, ja que el primer estaria dintre de les lectures de viatges i el segon dels clàssics i ambdós són exponents claríssims d'allò que es pretén, llegir viatges i llegir textos suposadament eterns.

Esperem que en un futur la nostra biblioteca trobi entre els nostres escriptors viatgers o viatgeres i entre els nostres clàssics algun exemple paradigmàtic, tasca no gaire difícil per altra banda.

Corazón de Ulises és a més del relat d'un viatge a Grècia i a la costa turca fet a finals del segle XX, una invitació al coneixement de tot allò de la Grècia antiga que ja sabem o que podem saber mitjançant la gran quantitat d'obra escrita. Un farciment erudit que sovint es fa farragós per la quantitat de dades i noms que un lector mitjà pot assimilar, encara que el to que empri en la descripció dels grans mites estigui allunyat de la grandiloqüència, amb tocs d'ironia que són molt d'agrair. 

El relat del Javier Reverte respira quan el cúmul d'erudició es relaxa i l' escriptor viatger ens comenta les seves converses tranquil.les amb els amos dels hostals on s'allotja o amb els jubilats que passen les hores davant els taulers de joc dels cafès grecs.  El relat respira quan ens mostra l'essència d'un llibre de viatges, quan ens acosta a la vida i als costums dels seus habitants. Destacable el capítol de la seva estada a l'illa d'Ítaca. 

Segons les paraules del mateix Reverte, el viatge al cor d'Ulisses pretenia descobrir l'ànima grega, cosa que ens apropa a l'objectiu del viatger romàntic que, trasbalsat per les pedres que visita intenta recompondre un passat èpic ple de connotacions literàries. Les contínues referències culturals i històriques fan de Corazón de Ulises un llibre ambiciós que tot seguint un itinerari traçat prèviament, pretén donar a conèixer la història de fets, ciutats i mites que continuen ben vius en la cultura occidental, en un allunyament conscient dels llibres de viatge més usuals, en què la improvisació i el vagarejar sense objectius prefixats formen part de la seva essència.  

De El coronel no
tiene quién le escriba, crec que deu estar tot dit o gairebé tot. El mateix Garcia Márquez el considera el millor llibre que hagi escrit. Un petit gran llibre. Curt de pàgines però dens en contingut,  on cada paraula i cada frase té sentit per ella mateixa. Malgrat la sordidesa de la situació i de l'ambient dels protagonistes, la bellesa no hi està exempta. Bellesa perquè és un relat profund, autèntic, ple d'ironia i dramàtic al mateix temps. Les elisions, el dir a mitges, la sensació de silenci que es respira en la casa on la mestressa posa pedres a l'olla per simular que dinaran...i és que fer coses extraordinàries com si fossin vulgars o coses vulgars com si fossin extraordinàries té un gran mèrit. Cal ser un geni de la paraula i cal haver acumulat una experiència de vivències fondes i màgiques com les que Garcia Márquez va adquirir durant els anys de la infantesa que va viure amb els seus avis a  Aracataca, l'espai mític i ric en històries, creences i supersticions. El coronel...és un clàssic per tot allò que ens transmet, la soledat, la mort, l'espera impossible, la llibertat... i per la forma d'una paraula impregnada d'un saber antic, ancestral i etern.

©Carme Andrade

25N al Comerç Solidari Reus

 

Als aparadors de les botigues El punt del gla  i Collita pròpia han aparegut aquestes lletres escrites amb ploma ardent.

Pandèmia /violència/dona/ submissió/ toc de queda/ lluita/ mort/ poder/ m’hi sé

Em sé una veu  que no s’atura:

    em sé paraula

       em sé crit

Em sé bella i em sé lletja

Em sé amb qui jo vulgui quan jo vulgui: sóc el meu relat.

Em sé cos lliure, em sé mestressa, em sé forta i em sé feble.

Em sé sola,

Em sé mestressa , em sé llum i no m’emmirallo amb altri.

 

Em sé amb un llibre sota el braç, em sé lliure.

Em sé alta quan m’aixeco de la cadira.

Em sé viva,

    poderosa,

    faedora d’idees,

    constructora de teulades.

Em sé  dona fatal i… què si em sé amb els llavis pintats?

 

Em sé en crits de llibertat, em sé radical, sóc arrel

           sóc ales

    i  pont

                  i  mur

Em sé sol i lluna

Em sé nua

Em sé lliure d’aquella presó que és dintre meu.

Em sé viva.

Sóc filla de l’aigua

©Carme Andrade

Una de les creacions plàstiques exposada en els aparadors de la ciutat.

Campanya organitzada per les botigueres de Comerç Solidari de Reus 

Zoraida Burgos, biografiada per la Montse Castellà

Zoraida Burgos és una biografia resultant de converses i passeigs pels paisatges ebrencs molt familiars per a la poeta però també per a l'autora. En un estàndard esquitxat del lèxic ric de la varietat tortosina, el resultat és una redacció amb un estil molt proper i directe. Una lectura plaent que t'acosta a la vida de la poeta però també a un temps i a un espai geogràfic on fer cultura en català era molt difícil, en especial per a les dones que s'hi atrevien. És el cas de la Zoraida Burgos, una poeta que coneixem molt millor gràcies al treball d'investigació realitzat per l'autora on es combinen de forma harmònica fets, vida i obra literària. Un treball realitzat a poc a poc. Un endinsar-se en la vida i en el pensament de la Zoraida Burgos fet de passejos i de visites als llocs d’inspiració. Poeta i biògrafa 

Illa de Buda (Wikipèdia)

unides per un paisatge que dóna sentit i cohesió a un treball que traspua molta complicitat vital i literària entre les dues. 

 A través de les pàgines de la biografia coneixem una dona que intenta ser ella mateixa fent activitats que no eren massa habituals a les dones del seu temps. Dona polifacètica, de professió bibliotecària, però també traductora, grafòloga, restauradora d’obres d’art i poeta. La podríem considerar una més dintre de la generació d'escriptors, homenots que diria en Pla, que començaven a brillar (Manuel Pérez Bonfill, Jesús Massip, Gerard Vergés,etc) en l'ambient cultural tortosí.

Un treball biogràfic on vida i poesia són vasos comunicants i una aproximació a la història de la vida político cultural de la Tortosa de la dècada del 1960 al 1970. Els fets i els personatges que hi transiten ens ajuden a comprendre una Tortosa franquista però també una Tortosa resistent que va patir la dalla repressora i el càstig d'alguns dels amics i familiars de la poeta. La seva obra D’amors, d’enyors i altres coses (1971) també va rebre l'embat de la censura franquista.

Convivència d’aigües (2017, La Breu) és l’obra que recull tota la producció literària en prosa i en vers.La  conformen set llibres de poesia, un de prosa i quinze contes. Premi de la Crítica de Poesia Catalana. 

 

Poema inèdit que Zoraida Burgos ha escrit expressament per aquesta biografia:

Apòcrif el jo que sóc,

ressò llunyà, altre i idèntic,

del que vaig fer,

ombra oferta per de mi al jo,

caverna endins.

 © Carme Andrade

 

Bonjour tristesse, Françoise Sagan

El títol de per sí ens porta reminiscències d'una altra època que si bé està allunyada en el temps encara hi podem veure rastres en bona part de la filmografia francesa dels darrers temps i dic filmografia i no literatura, ja que  Bonjour tristesse ens remet més a l'excel.lent pel.lícula dirigida per Otto Preminger l'any 1958 que a l'obra literària, potser més desconeguda entre nosaltres. A França, la novel.leta de la Françoise Sagan va ser un èxit des del primer moment i l'autora, una icona per les joves que començaven a reivindicar la llibertat sexual. Escrita als divuit anys, tot el que va escriure la jove Françoise després ja va ser, diuen els crítics, menor. 

Bonjour tristesse és un altre dels títols dels meus prestatges oblidats i que, gràcies al mig confinament actual he pogut rescatar per aquestes hores d'amable tardor. També com l'Agostino de Moravia, la Cecile és una adolescent de casa bona que passa l'estiu a una casa de la platja, però l'itinerari vital d'ambdós serà totalment diferent. Cécile, enmig d'un triangle amorós dissenyarà de forma innocent estratègies a la seva conveniència que acabaran de manera tràgica. En un ambient hedonista els personatges són una mica titelles de la Cécile encara que trobarà alguna oposició per part d'alguns d'ells. En el quadre general de la història també sorgeix el fantasma de l'atracció incestuosa com a Agostino, en aquest cas expressada per una admiració extrema de la filla adolescent cap al seu pare.

©Carme Andrade

Informació sobre la pel.lícula: https://letterboxd.com/film/bonjour-tristesse/