Sílvia Platz

Sílvia Platz, un nom que associem a un mite literari femení i que porta imprès el segell d'una vida viscuda entre la llum i la foscor, amb una complexitat vital que posa al descobert una de les seves biògrafes, la Linda W.Wagner-Martin. 

El volum editat per Circe ens presenta una portada en tons blaus força atractiva amb el rostre jove d'una Sílvia Platz de mirada pertinaç, un lleu somriure i un cabell ondulat al voltant d'una cara plena de serenor. Una biografia que ens endinsa en les contradiccions d'una dona amb vocació literària però que sent el pes d'haver de conjugar les obligacions familiars com a esposa i mare amb la seva passió per les lletres. De ben jove sent la crida de l'estudi i la dedicació intel·lectual  com l'eix de la seva vida, però una educació femenina massa convencional farà que visqui amb l'exigència d'haver d'acontentar els dos mons, les dues vides, cosa que li provocarà crisis d'angoixa i que anirà marcant un camí al qual s'hi afegiran lluites interiors, continuades malalties i períodes de descans forçós. 

Si algun aspecte marca la trajectòria vital de l'escriptora és la seva extraordinària intel·ligència i un món interior en permanent ebullició. La intensitat de la seva expressió literària, crua i bella al mateix temps, és reflex de la seva vida plena de sobresalts interiors, sempre oscil.lant entre dos pols, un de positiu i ple d'esperança i un altre de fosc i enrevessat. La veu poètica com un ganivet esmolat que disecciona els estadis més profunds de la seva ànima: 

"De las cenizas

me alzo con mi cabell rojo

y a los hombres como aire devoro"

Els homes i la Sílvia. A la recerca sempre de l'home que l'havia de fer feliç. Havien estat moltes les amistats masculines abans no es va casar amb Ted Hugues, un home també de lletres que l'eclipsà pel sol fet de ser home en un món social i cultural on les dones, si escrivien, ho feien com de més a més. La Sílvia escriptora  va haver de suportar molta invisibilitat durant la seva vida en comú amb en Ted. Una dona com ella, amb caràcter fort i amb idees pròpies va començar a defallir definitivament davant les absències del marit a la casa familiar, davant dels seus suposats adulteris. De la poesia com expressió de vida, a l'igual que la seva amiga Anne Sexton,  se'ns fa difícil destriar el que escriu del que sent com a dona escriptora.  La seva també és una poesia política on la relació de poder entre homes i dones sovint es fa present. Allibera la ràbia, la desesperació i la mort en uns versos imaginatius llençats al món com una fletxa, tal com li agradava de dir. 

Fotografia: Carme Andrade

La seva vida s'acabà en el moment que ho decidí. Abans va deixar preparats dos gots de llet per l'esmorzar dels seus dos fills. Abans, havia procurat que les portes restessin ben segellades perquè el gas no s'expandís per les habitacions on dormien. Fins l'últim moment va voler complir amb tots els detalls, exigent amb ella mateixa, tal com acostumava a obrar en vida. Els seus trenta-un anys de ser al món condensa l'equivalent a una llarga vida.

 © Carme Andrade

I heus-me a mi assegut a la meva cambra

"I heus-me a mi assegut a la meva cambra, com tots els altres, indefens com una mosca, impotent com un cargol, mentre m'hi anava la mort o la vida, el meu JO més íntim i el meu futur, els pensaments que se'm formaven al cervell, els projectes nascuts o encara per nèixer, el meu son i la meva vetlla, la meva voluntat, els meus béns, tot el meu ésser. Heus-me a mi assegut, esperant amb ànsia i fitant el buit, com un condemnat a la seva cel.la, emparedat, encadenat en aquella espera absurda i llangorosa, i els companys de captivitat preguntaven a dreta i a esquerra, aconsellaven i xerraven, com si cap de nosaltres sabés o pogués saber què i com decidirien respecte a nosaltres. Sonava el telèfon i un amic em preguntava què en pensava. Tenia el diari, que encara em desconcertava més. Escoltava la ràdio  i un comentari contradeia un altre."

( Stefan Zweig. El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Traducció de Joan Fontcuberta. Quaderns Crema. 2019)

Es fa inevitable el gest mental d'alinear les lectures amb la realitat actual de la pandèmia i com està capgirant les nostres vides de la mateixa manera que la segona guerra va capgirar la de Stefan Zweig i de tanta gent innocent.

Si són roses, floriran

Pintura de Pérez Olivan

De nou un projecte col.lectiu de l’escriptora Lena Paüls que sorgeix des de les coordenades del confinament, però em temo que sense aquest arrest domiciliari consentit també hauria trobat un ressò apassionat, perquè les seves crides literàries sempre tenen ganxo i nosaltres, eterns aprenents de lletra,  ens hi deixem enganxar.

I aquí teniu el resultat de la crida en temps de confinament,  amb el contrapunt imprescindible de l’obra plàstica de l’artista Pérez Olivan com a imatge/ pretext dels textos que presentem.

https://bit.ly/3bIe5vl

Les Oblidades, de Tecla Martorell

OBLIT, SILENCI, REPRESSIÓ, ODI, SOLEDAT, VIOLÈNCIA POLÍTICA (1)

Les Oblidades és el relat fet en primera persona de la vida de quatre dones condemnades a la presó en el convent de les Oblates de Tarragona en acabar la guerra civil. Quatre dones i un record per a l’Elisa Cardona, filla de Duesaigües (Baix Camp) i afusellada a la muntanya de l’Oliva.

Quatre vides relatades per l’escriptora Tecla Martorell (2) de forma concisa, però densa i precisa. Les paraules que defineixen cadascuna de les quatre  dones són les que han de ser, ni més ni menys: amb un estil directe que arriba al lector com si la Teodora, l’Anita, la Maria o la Dolores  les tinguéssim al davant explicant-nos la seva vida i les seves penes. Uns petits relats autobiogràfics que ens colpegen pel seu realisme i per un llenguatge acurat i ric, per unes frases posades en boca dels personatges que resumeixen un estat d’ànim, una fermesa, una capacitat de resistència necessària per poder sobreviure a tanta injustícia i misèria.  Les heroines anònimes de les quals el silenci i la soledat van ser les seves úniques companyies.

LES DONES

Maria, barretaire, 40 anys

-És viu?

La Maria acaba de ser mare i es pregunta si el seu fill és viu. La por i l’angoixa de la mare només poden ser els fruits de la penúria i de la sordidesa.  Mugrons cansats de produir subsistencia. Mai va saber de què l’acusaven, com a totes elles. De Toledo a Tarragona el 25 de març del 42, lluny dels fills, el càstig de les mares. A mi mai no em va visitar ningú. Ens imaginem la fredor de la presó. Va morir de malaltia i de soledat el 3 de juny del 42. Com la resta de companyes és enterrada a la fossa comuna del cementiri de TGN.

Anita, 23 anys, d’un poble de Saragossa.

Parla en primera persona i parla d’ella mateixa en tercera persona. Un desdoblament per destacar que ella era en boca de tothom. - Esclar, era la puta- . La doble condició de dona i de puta augmentava la marginació. Delicte? Ser dona de carrer. Del reformatori d’Alcalà a la presó de Saragossa i després a TGN. Va morir de tuberculosi  el 27 de desembre del 42.

No hauríem de dir que també aquestes dones són preses polítiques? No és una societat patriarcal i misògina la responsable de les seves desventures?  Les monges la van rebre com l’esca del pecat. El franquisme es va valdre de la mà femenina religiosa per castigar les dones esgarriades, les que s’allunyaven del camí, de les dissidents, - siguin polítiques en un sentit estricte, siguin dones de carrer, utilitzades en benefici del mascle i llençades a les escombraries per alleugerir consciències. Encara som a temps de portar-li flors al cementiri de Tarragona.

La Dolores, portera, 52 anys

Per fi teníem República! Una época en què els pobres podrien mirar els ulls dels rics a la mateixa alçada. Una República hauria de ser una esperança per les clases treballadores, per la gent més vulnerable. La Dolores era una portera acostumada a ser manada.  Cap aquí, cap allà, porta’m això, porta’m allò, fregar i tornar a fregar. Remugar i obeir. Es queixa, se sent com una cosa que s’utilitza i després es llança. Un veí d’aquests que amb prou feines et miren la cara i que sempre aixafen el terra acabat de fregar. Una dona soltera, supervivent a un Consell de Guerra. El 28 de maig del 1940 va morir d’una malaltia del budell, però també de soledat.   
L’Anita i la Dolores, totes dues són objectes al servei dels altres. Vides com pedres d’una tartera que diría la Maria Barbal.  

La Teodora, 58 anys, de Zamora

Acusada de trair el cop d’estat i acusada de comunista. Tenia l’home i el fill empresonats. L’acusaven de no ser com ells, ens diu.  Les seves pors van ser l’origen de la nostra persecució. De Madrid a Les Oblates de Tarragona l’agost de 1939.  El mes de setembre de 1939 mor de broncopneumònia . Ja feia quatre anys que era morta i li van commutar la pena de dotze anys per una altra de sis.

La Teodora va ser la dona valerosa, convençuda de les seves idees, la dona resistent: aguantar, aguantar, resistir fins que no va poder més.

OBLIT I MEMÒRIA

A les republicanes represaliades pel franquisme se les rapava, se les purgava amb oli de ricí, se les violava, els robaven per després afusellar-les i els seus fills, si els tenien eren entregats a famílies adeptes al règim.(3) 

La repressió sobre les dones durant el franquisme ha estat silenciada, com també ho ha estat durant el postfranquisme. El patiment i la repressió de les dones encara ara, van acompanyades d’invisibilitat. Les dones polítiques catalanes empresonades i exiliades actualmente han quedat en un segon terme en relació als seus companys empresonats i exiliats. L’expresidenta del parlament en una presó a pocs quilòmetres d’aquí, sent com va ser una primera autoritat del país, també resta al marge de la primera línia mediàtica, institucional i política. 

Les que pitjor s’ho passaven eren les mares. Les mares que tenien nens, fossin de delictes comuns o polítics anaven a les presons amb nens. Les mares tenien aquesta doble lluita d’haver de sobreviure amb el fill, que era donar-li el millor del ranxo i el rosegó de pa, o vendre-ho per comprar sabó i poder rentar la robeta. (4) 

Es tracta de la persecució no pel que fan sinó pel que són. Les dones que la Tecla ens presenta no havien comès cap delicte traduït en fets. El seu delicte era ser pobres  (Maria), dissidents ( Dolores i Teodora), prostitutes (Anita).Les dones castigades són dones que han transgredit, s’han desviat del rol imposat per les societats patriarcals. Dones  que reivindiquen la llibertat d’exercir sobre el propi cos.El càstig com a contenció social i el doble càstig per ser dona. El càstig a la dona empresonada es materialitzava amb l’allunyament  de les famílies. El poder sap que les dones pateixen molt més el silenci i la llunyania familiar i afectiva.

En les presons actuals el tractament institucional que es fa a les dones ve condicionat perquè les presons estan dissenyades prioritàriament amb mentalitat d’homes. En l’actualitat a Catalunya el 92 per cent són presos, el 8 per cent són dones, aquest fet ja confereix un disseny penitenciari  molt allunyat de les necessitats especifiques de les dones.

Les dones de les Oblates són dones que van sofrir la repressió política, social, la soledat més terrible, el silenci més eixordador, en definitiva la violència d’un estat vencedor i venjatiu, la violència sobre elles fins deixar-les morir soles, abandonades del món.
 A Les oblidades, quatre retrats de dones magníficament traçats gràcies a un coneixement profund de la psicologia de les dones de les  classes populars i a un  llenguatge directe, esbatanant la tinta al cor com diria el poeta Joan Salvat Papasseït, i uns relats  escrits amb un català acurat, ric i viu,  però exempts de victimismes i de sentimentalismes tous. Unes dones que es fan estimar per la valentia i per la dignitat que les acompanya fins la mort malgrat la misèria. Recordant-les a elles fem tribut a tota una generació de dones que van patir de forma cruel una guerra que com diu una d’elles no van anar a buscar.

En el primer d'octubre de 2017 als col.legis electorals la gent de forma espontània obria pas i aplaudia els homes i les dones més grans que havien anat a votar i que havien viscut l’odi del feixisme franquista.  D’alguna manera ressorgia la memòria en les generacions actuals el desig de no oblidar. El pont entre el record de la repressió franquista i la repressió actual s’havia restablert en un crit unànime: Les nostres àvies no es toquen.

Que actes com el d'avui ens serveixin per restituir la memòria de totes les oblidades i per continuar en la recerca d'un passat que no volem que es repeteixi, malgrat les amenaces que estem vivint de fa uns anys. 

Un agraïment molt especial a l'escriptora Tecla Martorell per haver confiat en mi per a la presentació del seu llibre i a la gent del Bravium Teatre per la seva acollida.

Moltes gràcies

© Carme Andrade

(1) Notes per a una presentació del llibre Les Oblidades de Tecla Martorell, realitzada el 4 de febrer de 2020 al Bar del Bravium de Reus.

(2)https://www.tarragona.cat/serveis-a-la-persona/dones/fitxers/altres/punts-de-llibres/tecla-martorell.pdf

(3) Carme Porta, periodista, destituïda del seu càrrec oficial pel 155.  (A Terra de Ningú II, Edicions Pol.len,2019)

(4) Soledad Real, del PSUC ingressada als 24 anys. Presó de dones de les Corts en l’etapa 1939- 1955. (ATerra de Ningú II, Edicions Pol.len,2019)

Cues de sargantana de la poeta Isabel M.Ortega Rion

Quanta vida enyorada, quanta salabror a la boca, quanta vida evocada des de les boires de la infantesa… Quanta nostàlgia materialitzada en pur lirisme, quanta foscor  i quanta claredat en els racons més ombrívols del record, quant desig d’immortalitat, quant dolç desengany sublimat en versos d’esponeroses imatges.

L’ocell cau del niu: les seves potes són arrels, el vol impossible. Els sons de la infantesa, els jocs, les cançons de parar i una religió que castiga i culpabilitza les ànimes felices i despreocupades de les nenes d’una época en blanc i negre.

Dibuix de Rodin

Uns versos que eleven a categoria poètica les anècdotes quotidianes d’un context social i polític fosc, en què s’hi pot veure reflectida tota una generació de dones. El fil d’Ariadna funciona com el cordó umbilical que possibilita el coexistir amb la incertesa dels enigmes. El relat fet a mida dels nostres records, les baules, els forats negres que omplim per la necessitat d’explicar-nos. La troca de llana que es cabdella a dues mans, el llençol plegat a dos, aquells gestos quotidians desats a l’armari familiar, un món amb tot els matisos del gris. El vagó del tren, aquella consciència… les capses, els receptacles, l’úter i  la reivindicació del no fer-te gran, l’enyor de la benaurança uterina,  el regust de les ensenyances del Petit Príncep que rebutja el món dels adults, el pessebre com a testimoni d’una llunyana felicitat infantil. Les proporcions: prendre mides i marcar-les amb un punt a la paret. No hi ha retorn al creixement, la vella cinta mètrica està feta miques. L’infant que ploma pollastres sense que li faci fàstics. El fàstic, el fi de la innocència vindria més tard.  I la por a l’ofec. El nen ofegat només veu el blau del cel. A Cues de sargantana ressonen els sons de les cançons infantils i els sons dels boixets triquitrec triquitrec en les tardes femenines d’estiu.

El gust pels cercles , les esferes,  les el·lipses, les bombolles de sabó, els fetus dins de les ampolles, la por de créixer altre cop. I la mort des de la mirada de l’infant: la nena és aprop de tot, els vells hi són lluny. L'àngel de la guarda, la dona soltera, la tieta i els seus secrets.

La cua de sargantana un pic tallada continua viva…com nosaltres després de la tragèdia malgrat que res serà com abans de perdre la cua. A les classes de ballet la nena girava, girava, com la petita ballarina de la capsa de música i altre cop el cercle, la rodona i l’eternitat del grill, els cavallets de la fira en el seu viatge constant en rodó. La por a morir, la por a viure, la mort esperant-la amb les vísceres del temps a la mà i altre cop la por a créixer, la pèrdua del paradís infantil i de l’univers càlid de la llar, la caseta de nines. El desengany,- no eren els reis, eren els pares- , o el bíblic Llàtzer en clau de falsedat.  Quan estiraves els llençols amb la mare volies acompanyar la simetria dels plecs i no sempre ho aconseguies. A Trinitat són tres dones: la que no entén, la recordada i la mèdium que actua com a veu de la consciència entre unes i altres. Poesia del jo que es desgrana en la complexitat dels molts jo.

El triomf de la paraula de la poeta  per descriure allò immutable, la immortalitat a l’encalç. Juguem a tocar i parar en les corredisses vitals i parem quan ens toquen. I parar és un nou repte en el creixement inevitable. No és el parar de fer un stop, ho entendran qui hagi jugat quan eren nens a les cluques de parar o d’amagar. El parar són els reptes que ens posa l’ofici de viure, els entrebancs, potser les absències no volgudes però inevitables.  Aquesta mestria poètica d’ampliar els significats com les pedres que llencem a l’estany i multipliquen les onades. Una poesia del bell capvespre,  com una tarjeta postal en què la tarda decau amb amorositat i sossec. El passat com a tatuatge, com a nafra, com a cicatriu de l’ànima. La poeta pensa que tot s’acaba fins que pensa que res no s’acaba. En aquest trànsit del no al sí, de la negror a la llum, la veu de la poeta ens retorna a la claror, a l’escletxa necessària i no debades acaba amb una lloança als déus de l’olimp que sense ser-hi, hi són, que ens retornen al no temps en la lluita eterna a la recerca de la immortalitat. Així, la paraula i el verseig que ens recorden les divinitats acompleixen la missió d’evocar-nos una vida a mida. Els poetes amb la seva alquímia versaire porten el segell de la immortalitat imprès en les seves ales de foc. Una proclamació en veu alta de la poeta Ortega quan ens deixa entreveure al llarg de tot el llibre, que contra l’oblit, la paraula i si és poética, millor encara.La paraula poètica com a sopluig en la intempèrie. 

     

 © Carme Andrade

Ahir, d'Agota Kristof

Fotografia: Carme Andrade

De l'Agota Kristof (1935-2011) recordava de forma molt intensa El Gran Quadern (1987), una història descarnada de la vida de dos nens germans que han de trobar la manera de sobreviure a la Gran Guerra. I en recordo no tant la història sinó l'estil literari en un temps que molt pocs escriptors escrivien de la manera que ho feia l'Agota Kristof. Un estil de frases curtes, tallants com esmolats ganivets per narrar unes vides tallades també per la guerra, oblidades en un exili forçós. Lúcida, cruel, bella i profunda, la seva paraula ens sedueix també per austera i per un sentit poètic que l'amara tota ella. Escriptora de l'austeritat i de la desesperança, no debades l'autora també n'és filla. La lectura dels seus relats t'obliga a saber més de la seva biografia i és aleshores quan comproves que la seva capacitat de narrar natural i aparentment senzilla està en consonància amb el pòsit vital de la mateixa autora on l'exili i la guerra viscuda forneixen la seva obra literària de personatges inquietants, freds i contradictoris com el protagonista d'Ahir(1995). Una història no exempta de moments de gran tendresa però també d'una gran crueltat, fins i tot ratllant els límits del que podríem considerar il.lícit, amoral,etc. I ens ve al cap l'Hanna Arendt i tants d'altres pensadors que s'han preguntat per l'origen del mal i per la vulnerabilitat humana en situacions extremes de guerra i de maldat.

Caminava. Trobava altres vianants. Tots caminaven en el mateix sentit. Els seus peus sense arrel no es ferien mai.../...Aquest camí no portava enlloc. De les soledats i de la follia que pot provocat la guerra i l'exili dels pobres ens parla Ahir.

© Carme Andrade

Re-creació de Bombes de llavors

(A mode de recreació-collage al voltant de Bombes de Llavors de la Lena Paüls)

Són les paraules les que germinen i com bombes explosionen al rostre desvelant-ne els seus misteris.

La llavor de la creació poètica, les paraules que conformen l’univers líric de l’autora: converses íntimes, fragments de vida que van creixent i fructificant. En el ritual poètic, els objectes actuen com mèdiums per assolir un estadi festiu encara que no exempt de gotes de pessimisme, - les mínimes-  i d’aquesta manera estalviar-nos els perills de l’enfonsada. El vaixell que es gronxa amb l’oratge però que mai no acaba sent engolit  perquè sempre hi ha un punt en què la salvació és possible. Aleshores, el rescat es fa present amb la paraula justa.

Veiem la llum en l’horitzó, la raó íntima del paisatge, ens diu la poeta. En el seu univers els signes zodiacals de terra funcionen a manera de conjur. Tot és terra. Tot és fang. Tot és susceptible de germinar. Les mans s’enfonsen a  la terra i en fem petites boles, sentim el dringar dels pinyols dins els palmells, els entaforem dins de cada bola de fang. El terreny és erm, ho constatem, en som coneixedors, no ens importa. Sabem. Acordarem quan i com  llençarem les bombes prenyades de nova vida. L’acció salvadora, l’acció de, la voluntat de, amb l’esperança de. Veiem la llum en l’horitzó. Així s’inicia un conte en flor. I és l’hora del joc on la por i la sotsobra fan vibrar els petits cors infantils amagats entre parterres i torretes. El silenci de després de recitar els conillets amagadets, l’arc florit en mans de la petita Martina, tot pren l’alè d’un jardí monetià. Els jardins evanescents van perdent forma i color en el crepuscle, malgrat tot, celebrarem el poquet blau que ens queda del dia.

Les màscares i els antifaços participen d’una festa de disfresses on no amaguem només  rostres vells i cansats; també les pors, el desig, el bes no donat, la carícia només dibuixada…En aquest  ball res no es manté quiet. Tot belluga en l’ànsia  de  llibertat per créixer, per florir i per fruitar. La pomera d’or, Cronos, Hèrcules, les Hespèrides i una deessa dels núvols ens contemplen per recordar-nos de quin món mític venim, de quines pastures s’alimenten els nostres somnis. Mentrestant, les nimfes endinsen el cap dins de l’escletxa de la sensualitat i en les seves aigües juguen, neden i es refresquen.

La llibertat va a concurs. Facin joc, posin preu, comprin butlletes, la tómbola no tanca mai. Els besos s’oculten als soterranis de les cases,  les carícies estan dibuixades a la paret de les cel.les, estem fora de la llei, ens vam passar de la ratlla, de la SEVA ratlla, quan els nens i les nenes conillets amagadets construíem castells de sorra a la platja del desig, quan jugàvem a la cluca sota un cel ple d’innocents núvols. De cop i volta l’adult que portem dins es desvetlla. Les cadires resten mudes i buides després de la revetlla. Ens serà fàcil desembullar els fils d’una troca o esperarem estoicament que plogui?

© Carme Andrade

https://youtu.be/3Gw0TqzhiAg

https://issuu.com/lenapauls/docs/bombesdellavors

https://www.youtube.com/embed/DizszU6yQqI