Part I
ESVORANCS
Els ecos d’un vol adelerat d’orenetes persisteixen mentre
la núvia baixa les escales. Ha deixat enrere els ciris d’aigua que esperen el
foc promès. Les randes de l’escot de la núvia estan ensangonades i les sabates de
saló impregnades de sutze. El vent del nord li aixeca el vel que li fa ombra i
sota les parpelles les aigües del riu inunden els arrossars de la plana i baixen
per les estretes valls que solquen parades d’herba tendral. Un tel d’incertesa
li cobreix el camp de visió. A l’altra costat de la plaça, les formigues
transiten impertorbables en processó, receptives només a la letàrgia que
s’endevina en la surada d’aire silent.
 |
| Louise. Fragment. Oil of Canvas. Leon Smet (1881-1968) Fotografia: Carme Andrade |
Eren dues les respostes. La tria irreconciliable davant
la incertesa. Una: la flonjor dels núvols bonhomiosos, el paisatge abellidor de
la plana quieta amb tot de camins ben
traçats entre carreus polícroms. Podria ser la resposta del vell savi: astúcia i
complaença. Ruta establerta, timó automàtic i enganyar les onades. La ruta de
les formigues que es perllonga i ens perllonga cèl.lules endins, - l’animal
quiet que mai no ens violenta. De quan tanquem amb un cop de porticó la
finestra amb la temença que la torbonada d’estiu no ens malmeti les dolçors de
la llar. Aleshores ens diem : avui no, encara no. I entrem a la seguretat del
refugi. Els ulls i les mans transiten deleroses pels prestatges de la llibreria
a la recerca de la píndola elaborada amb vides alienes que ens facin oblidar la
fragilitat dels dies.
Natalie posa ciment
als esvorancs que et fa la vida. Renée, en canvi, viu a través d’aquests forats
i de la sang que adollen.[i] I ens refem amb la passió d’altres cossos. Vestim i
disfressem aquest temps de ficció amb belles andròmines, més tard potser habitarem
altres estances d’hotels en països llunyans i l’engany engrandirà fronteres. La
resposta careta amb la que sortim de casa, pam, la porta i guardarem l’altra resposta
a la butxaca, el talismà de l’ocell daurat a la butxaca trampa. En una
banda, l’impuls temerari que no s’escolta sinó a sí mateix, que es llança
cegament a un mar tempestejat. I, a l’altra, el gest de l’atleta que llisca
damunt la planxa exígua: naufragi o surf? [ii]Renée
o Natalie, quina de les dues?
El meu cos s’esmuny entre altres cossos que van i venen:
la distracció permanent, la resposta no risc, sense sotracs pertorbardors. No hi ha entesa entre deliri i cos.[iii] Hem deixat
anar les amarres amb rumb conegut. Serà l’aventura més alta la del que se sap
caminant sense maleta en camins coneguts o la del navegant amb fardell escorant
mars desconeguts? El rodar sense maleta o el rodar amb la maleta plena: el
rodar sobre tu mateixa. Rodar en espiral. Llums de la nit en ple dia i l’ombra
del sutze que ens alerta de la roda que giravolta sense descans. Renée i
Natalie. Renée és també cada cèl.lula que
es revolta contra el que anomena “ la llei estúpida i necessària”.[iv]
La núvia ensangonada, com Renée, és multitud de cèl.lules
que es revolten contra ella mateixa. Renée és el seu propi botxí. La sang
brolla intermitent. Adapta’t o sucumbeix. Desapareix. Emmascaro
el meu dol sota una fuga: em dilueixo, m’esvaeixo per escapar al fet compacte…[v]
El líquid sinuós i brillant que ara surfeja entre les seves
sines ens alerta de la possibilitat que ella no és res més que un crit, una
fatalitat que s’acompleix. És la follia l’estat natural de la lucidesa? L’excès
i la follia no són la meva força, la meva veritat? I si aquesta força, aquesta
follia acabessin per impressionar?[vi]
La realitat també ens expulsa, ens exilia i ens destrueix
com ho fa amb Renée. La núvia és al darrer graó. Els convidats fugen
apressadament, se n’allunyen amb el gest escandalitzat. Amb la mirada
esgarriada baixen atropelladament les escales. Tota passió té finalment el seu espectador [vii]
El vent,
que ha començat a bufar de forma violenta arrenca barrets i descompon xals,
mentre els nens es giren per veure la núvia per darrera vegada. La sang ha
traspassat les suaus brondes del vestit i ha empastifat el vel per darrere. Els
ulls dels nens s’enduen la taca vermella. Creixeran amb aquesta mirada per dins.
Seran futurs atletes, surfejadors de realitats necessàries o nàufrags de destins imprevisibles. I
nosaltres, serem mercuri o serem sang presa… Renées o Natalies?
© Carme Andrade
