dimarts, 9 de gener del 2018

Esvorancs 1

Part I

ESVORANCS

Els ecos d’un vol adelerat d’orenetes persisteixen mentre la núvia baixa les escales. Ha deixat enrere els ciris d’aigua que esperen el foc promès. Les randes de l’escot de la núvia estan ensangonades i les sabates de saló impregnades de sutze. El vent del nord li aixeca el vel que li fa ombra i sota les parpelles les aigües del riu inunden els arrossars de la plana i baixen per les estretes valls que solquen parades d’herba tendral. Un tel d’incertesa li cobreix el camp de visió. A l’altra costat de la plaça, les formigues transiten impertorbables en processó, receptives només a la letàrgia que s’endevina en la surada d’aire silent.
Louise. Fragment. Oil of Canvas. Leon Smet (1881-1968)
Fotografia: Carme Andrade
Eren dues les respostes. La tria irreconciliable davant la incertesa. Una: la flonjor dels núvols bonhomiosos, el paisatge abellidor de la plana quieta amb tot de  camins ben traçats entre carreus polícroms. Podria ser  la resposta del vell savi: astúcia i complaença. Ruta establerta, timó automàtic i enganyar les onades. La ruta de les formigues que es perllonga i ens perllonga cèl.lules endins, - l’animal quiet que mai no ens violenta. De quan tanquem amb un cop de porticó la finestra amb la temença que la torbonada d’estiu no ens malmeti les dolçors de la llar. Aleshores ens diem : avui no, encara no. I entrem a la seguretat del refugi. Els ulls i les mans transiten deleroses pels prestatges de la llibreria a la recerca de la píndola elaborada amb vides alienes que ens facin oblidar la fragilitat dels dies.
Natalie posa ciment als esvorancs que et fa la vida. Renée, en canvi, viu a través d’aquests forats i de la sang que adollen.[i] I ens refem amb la passió d’altres cossos. Vestim i disfressem aquest temps de ficció amb belles andròmines, més tard potser habitarem altres estances d’hotels en països llunyans i l’engany engrandirà fronteres. La resposta careta amb la que sortim de casa, pam, la porta i guardarem l’altra resposta a la butxaca, el talismà de l’ocell daurat a la butxaca trampa. En una banda, l’impuls temerari que no s’escolta sinó a sí mateix, que es llança cegament a un mar tempestejat. I, a l’altra, el gest de l’atleta que llisca damunt la planxa exígua: naufragi o surf? [ii]Renée o Natalie, quina de les dues?
El meu cos s’esmuny entre altres cossos que van i venen: la distracció permanent, la resposta no risc, sense sotracs pertorbardors. No hi ha entesa entre deliri i cos.[iii] Hem deixat anar les amarres amb rumb conegut. Serà l’aventura més alta la del que se sap caminant sense maleta en camins coneguts o la del navegant amb fardell escorant mars desconeguts? El rodar sense maleta o el rodar amb la maleta plena: el rodar sobre tu mateixa. Rodar en espiral. Llums de la nit en ple dia i l’ombra del sutze que ens alerta de la roda que giravolta sense descans. Renée i Natalie. Renée és també cada cèl.lula que es revolta contra el que anomena “ la llei estúpida i necessària”.[iv]
La núvia ensangonada, com Renée, és multitud de cèl.lules que es revolten contra ella mateixa. Renée és el seu propi botxí. La sang brolla intermitent. Adapta’t o sucumbeix. Desapareix. Emmascaro el meu dol sota una fuga: em dilueixo, m’esvaeixo per escapar al fet compacte[v]
El líquid sinuós i brillant que ara surfeja entre les seves sines ens alerta de la possibilitat que ella no és res més que un crit, una fatalitat que s’acompleix. És la follia l’estat natural de la lucidesa? L’excès i la follia no són la meva força, la meva veritat? I si aquesta força, aquesta follia acabessin per impressionar?[vi]
La realitat també ens expulsa, ens exilia i ens destrueix com ho fa amb Renée. La núvia és al darrer graó. Els convidats fugen apressadament, se n’allunyen amb el gest escandalitzat. Amb la mirada esgarriada baixen atropelladament les escales. Tota passió té finalment el seu espectador [vii] 
El vent, que ha començat a bufar de forma violenta arrenca barrets i descompon xals, mentre els nens es giren per veure la núvia per darrera vegada. La sang ha traspassat les suaus brondes del vestit i ha empastifat el vel per darrere. Els ulls dels nens s’enduen la taca vermella. Creixeran amb aquesta mirada per dins. Seran futurs atletes, surfejadors de realitats necessàries  o nàufrags de destins imprevisibles. I nosaltres, serem mercuri o serem sang presa… Renées o Natalies?

© Carme Andrade





[i] Maria- Mercè Marçal. La passió segons Renée Vivien. Ed.El Cercle de Lectors, Barcelona 1994
[ii] Maria- Mercè Marçal. Ob.cit.
[iii] Xavier Aragó: Deïdora. Papers privats de l’autor
[iv] Maria- Mercè Marçal. Ob.cit.
[v] Roland Barthes. Fragments d’un discurs amorós. Edicions de Seuil. Barcelona 2015
[vi] Roland Barthes. Ob.cit.
[vii] Roland Barthes. Ob cit.

dimarts, 21 de novembre del 2017

Decreación, Anne Carson

Anne Carson, poeta canadenca i professora de grec ens ofereix  el volum Decreación, traduït al castellà per Jeanette L.Clariond.  
Decreació és un terme que, segons Simone Weil, citada en nombroses ocasions per l'autora,  significa que l’ésser no es fa sense dissolució prèvia.


            Todo cuanto hemos deseado, se deshila.

L’ésser es comprèn en tant que fragmentat, en tant que re-creat per l’art en totes les seves formes.
            
            Destruir lentamente los ojos desde el interior

I el paper primordial que tenen els somnis en aquesta recomposició de l’ésser.

            El contenido del sueño como poesia involuntaria en un estado saludable 
(E.Kant)


El primer poema del llibre.

Cadena de sueños

Quién puede dormir cuando ella…
a cientos de millas oigo ese vasto aliento
avivar sus cubiertas agitadas.
Cicatriz tras cicatriz
los eslabones
cascabelean una vez.
Navegamos madre en un océano sin barcos.
piedad por nosotros, piedad por el oceáno, navegamos.


Assaigs, poemes, escenes de dramatúrgia, llibret per una òpera, llistes, tot plegat una espiral de foc poètic de difícil classificació. Inclassificable Decreación que avança pels laberints dels somnis  acompanyada de Safo, de Virginia Wolf, de Samuel Beckett, de Plató, d’Ovidi, d’Homer…

                            Acaso fue Ovidio quien dijo, Tanto viento enmudece las piedras.

                     Ya que el alma parece ser inmortal…el hombre (que ha llevado una vida digna) bien puede sentirse feliz en su camino hacia el Hades. (Plató. Diàlegs)

Un capítol molt interessant és l'assaig comparatiu sobre alguns aspectes de l'amor segons tres intel.lectuals : Safo, Simone Weil i  la misteriosa Margueritte Porete, escriptora mística, nascuda l’any 1310 i condemnada a la foguera per haver-se atrevit a escriure un assaig considerat heretge sobre l’amor diví.

© Carme Andrade



dilluns, 6 de novembre del 2017

La geometria del cos...

                                                                      
 La geometria del cos fineix el gest 
Fotografia: Carme Andrade

marca l’ordre de les coses i abriga el cercle trèmul de la pell convulsa.


Del darrer angle en comissura vertical arrenca la guspira tot errant la variable,



tot pertorbant el vector dins del quadrat  


on bisectriu i flor en tija ascendent graviten al nord del desig.


©   Carme Andrade



dijous, 14 de setembre del 2017

Festeig

Un text a mode de "divertimento"
que acompanyava una bella fotografia de Montbrió
al MONTBRIART 2017


Festeig

Dits i mans fan de la terra un hort, un camp.
Brufola el mestral destraler i sota els porxos de la plaça branden els ocells d’en Piqué,
als Quatre Cantons els peus dels gegants engranen una lambada.
S’obren portes,
s’airegen escales,
el sac és ple de somriures a les entrades:
el poble, la crosta, l’escarrotxa i la clifolla,
i també el substrat i la mina d’aigua. La girarem i omplirem la bassa,
escolteu com raja : aigua, aigua, aigua…el setembre omple d’art les cases.
I núvols de safrà assaonen la paret dels carrers : pedra, fusta i rajola,
obrirem comportes
brollaran cors,
de les flors al carrer de la Closa en faran poms
i les brionenques acostaran mans, peus i malucs a la plaça: les cadires ja esguarden.
Al carrer d’Avall, al Corralot i a l’Embaixada les formigues enfilaran una sardana. El flabiol i el tamborí festejaran l’artista, el fotògraf i l’aquarel.lista.
Collage i fotografia: © Carme Andrade


Shhhhhhh més fluixet: no gaire lluny de Sant Antoni descansa el Lluert. 
I la roda gira, giravolta la sínia,
l’aigua i la guarnida entrada d’aquí a un any faran vuitada.

 © Carme Andrade




dilluns, 14 d’agost del 2017

La boira incessant, de Montserrat Aloy

Fotografia: Carme Andrade
Aquesta boira que no cessa o la bellesa que no cessa de destil·lar gota a gota en aquest poemari de la Montserrat Aloy  i que el fotògraf David Marí es fa seu en una interpretació visual que va més enllà d'un acompanyament estètic. Les seves imatges, ull aquós, ull liquat en essències sòbries i aparentment efímeres d'un univers propi on es suggereix molt més que no pas s'ensenya.  I on lletra a lletra, la poeta vessa delícies en un remolí de versos on la gramàtica es confon amb la topografia dels cossos amorosos, on els altars encesos esperen sacerdotesses que iniciïn els antics rituals amatoris, on la gastronomia del bes i la botànica del sexe, estams, pistils i tiges conformen un univers antic que la poeta ens el retorna renovat en nous usos, noves app poètiques. 
Licors de fruits de bosc servits en calzes sagrats, Sants Greals femenins, a la recerca de la copa que respon a la crida del plaer que transforma la lletra en bes, en pit o en mugrons,  el cos en llibre obert,  el riu en humitats d'engonals, en lubrificades i goludes paraules.  Ets cuiner, plat i sOmmelier del meu cOs, ens diu...La lletra O amb la seva rodonesa ens acosta a la infinitud de l'instant amorós, a l'Orgasme en plenitud, a la perfecció del cercle que la trobairitz reivindica en les morfologies del cos i de la natura i que ofereix a Eros en una sublimació poètica intensa. Així és La boira incessant que ens submergeix en l'oceà poètic personal i únic de la Montserrat Aloy.  A El TU més pregon. 

© Carme Andrade

De muses i de frescors, amb una bella imatge de l'artista Pérez Olivan i textos de la Lena Paüls i de la Carme Andrade



Amors gairebé eterns, de Josep Igual


Trenta-vuit relats curts darrera una portada de Cossetània Edicions que pot donar peu a pensar que en el seu interior es narren històries on els antifaços, les manilles o les pistoles van circulant en habitacions rònegues de clubs de carretera. Res més lluny. Els Amors gairebé eterns del Josep Igual podrien passar per relats i prou, si no fos perquè sempre hi ha una història en què el sexe i les trifulgues conseqüents estan present en cos i ànima i… mai més ben dit. El cos el posa la mateixa natura del tema i l’ànima la infon la qualitat de l’estil narratiu i el pòsit culte i llegit que l’autor deixa anar entremig de les narracions com aquell que no vol la cosa, però sí que la vol, perquè és evident que l’autor sap el que es porta entre lletres; només cal fer una ullada a alguns dels títols dels relats per adonar-nos que el gènere d’Amors gairebé eterns va més enllà o més ençà – segons quin sigui el nostre punt de partida- de la qualificació de gènere eròtic sense més. Títols com No sóc Nabokov, nena. Quan plau a Déu que la fusta peresca, La sal de la terra, L’escapada, El pianista, Llibreta oculta, etc són títols que ens remeten a universos culturals i artístics ben diversos.  Les referències musicals, plàstiques i literàries són abundoses: Jean Genet, Bohumil Hrabal, Txhéhov, Van Gogh, Machado,  Velázquez, Jimmy Hendrix, Ava Gardner, Pink Floyd, Pollock, Joseph Beauys, Led Zeppelin i molts altres es passegen entre les pàgines dels Amors gairebé eterns com referents culturals d’uns personatges que, malgrat protagonitzar històries molt curtes són personatges sòlids i creïbles. Alguns llegeixen Shakespeare, altres esmorzen amb J.S.Bach, Mahler o Debussy; personatges del món de la lletra o de l'art amb la marca generacional d’una època dita postmoderna en què els símptomes del descrèdit de certs valors fins aleshores en alça  ja començaven a manifestar-se en pro d’un neoliberalisme creixent.  I tot ben amanit sense grinyols estilístics on les escenes de sexe i carn estan tractades amb realisme i vigor gràcies a uns excel.lents diàlegs on la ironia i l’humor se’ns revelen com la vaselina que alleugereix la possible sordidesa del relat. I la distància intel.lectualitza la història, cosa que l’autor practica en acabar-les amb una idea desmitificadora o amb un pensament irònic: El que es perd, es perd per sempre. Ja ho deia el poeta o aquest altre El suïcidi dels babaus, quina cosa més inquietant.

Resultat d'imatges de Amors gairebé eternsLa distància desdramatitza i ens fa acabar la lectura amb un somriure a la boca; així és com he anat tancant cada relat. Ara encara sou a temps de marcar-vos un bonic somriure als llavis.                                                                                                                                      © Carme Andrade