El desconegut d'avui

Som dues figures que es retallen damunt les roques de l’espigó. L’esveltesa i el posat contemplatiu dels nostres cossos provoquen l'interès del desconegut d'avui.

Fotografia: Carme Andrade

S’hi acosta discretament. Una nuvolada suau s’esfilagarsa en un blau destenyit més enllà de l’horitzó. Portem un vestit blanc. La meva túnica voleia fins els peus. Entre els dos sostenim una urna, l’aixequem lleument i hi aboquem el seu contingut en direcció a les onades. La llevantada es desferma i en uns instants la pols grisosa dibuixa una paràbola i cau com una pluja fina gris al damunt de la blancor dels nostres vestits. Ens espolsem la cendra que desapareix entre les roques i tornem saltironant damunt les pedres de l’espigó. Amb el sol ponentat al rostre i amb els ulls verds de mar passem ben a la seva vora, orgullosos i altius.

Carme Andrade