Llegir petit i escriure sobre literatura i amor, de Blanca Llum Vidal

 És llegir petit i és lectura breu, cosa que no vol dir senzilla, en tot cas és breu de continent i gran de contingut. Un assaig d'unes quantes pàgines on l'autora recrea la seva mirada crítica i sàvia en uns quants autors que segons ella mateixa li han resseguit l'espinada- i que se m'han gravat al cervell i potser a la part dels ulls que no plora, i entra l'ungla i la pell-...una mirada que no queda reclosa en l'intel·lecte, sinó que s'incrusta entre la pell i l'ungla com ella mateixa diu. Vet aquí una nova manera d'entendre i sobretot de viure la literatura. I és un llegir petit perquè la seva tria es concreta en una parcel.la del saber de l’autor sense pretendre comprendre la globalitat, en tot cas anar a allò concret i un posicionar-se allunyant-se d’allò personal, és a dir que la nostra motxilla resti en un segon pla per tal d’evitar dissoldre’s o confondre’s amb l’altre i d’aquesta manera defensar l'alteritat, la individualitat de cada text i de cada autor. 

Una empresa que personalment com a lectora considero molt difícil i forçada, ja que la motxilla sempre va amb nosaltres i justament és la coincidència de la idea, de les actituds vitals del personatge, etc allò que ens proporciona llum i alhora plaer lector. Feta aquesta salvedat com a lectora, tornem a l’assagista.

El pròleg de Llegir petit és una declaració molt explícita d’intencions, de tries d’autors i una reivindicació de les absències que segons ella també estan presents. Escriptores com Víctor Català, Maria Mercè Marçal, Margueritte Duras, Maria Aurèlia Campmany desfilen al costat de filòsofs com Lévinas, poetes com Màrius Torres, pintors com Joan Miró i d’altres, matisats tots ells per la lletra afinada i personalíssima de l’autora. A través de tots ells l’autora destil.la el seu pensament literari allunyant-se de l’academicisme teòric i essencialista ( veure Heidegger en especial) i postulant per una literatura que toqui de peus a terra amb la realitat social. I la petjada de la Víctor Català en aquest petit assaig serà permanent,  la redescoberta d’una autora que de la mà de la Blanca Llum Vidal es desclou com una avançada al seu temps, una insubornable que la feia dir al pròleg de Caires vius:  Dogma, escola, codi, conjunt de regles preestablertes dins d’una esfera de creació, vol dir limitació, que equival a minva, la minva a la decadència i la decadència a traspàs, a mort. Aquest és el nervi empeltat de la Víctor Català que recorre les lectures literàries i filosòfiques de la Blanca Llum Vidal.

 ©

Carme Andrade

Basat en una història real, Delphine de Vigan

 

Una altra de les lectures que aquest hivern m’han omplert de plaer lector- encara que hi hagi veus que diguin que l’art no està per produir-nos plaer. Com en podem dir d'aquest goig vers una manera de narrar o vers una història suggerent o vers un text que et toca l’ànima en algun moment? Doncs diguem-ne goig intel·lectual si voleu.

A Basat en una història real de Delphine de Vigan s’hi apleguen algunes de les qualitats que ens produeixen aquest plaer, una de les quals és el domini de l’art de la seducció on el lector es veu fàcilment atrapat en unes situacions que malgrat poden confondre i porten la marca de la incertesa, constitueixen el ganxo que et fa seguir una història i que un cop acabada de llegir sempre et queda el dubte de si la teva interpretació com a lectora coincideix amb la intencionalitat de l’autora.

La sequera creativa, el drama del qui s’afronta a la pàgina en blanc i el paper que pren la coprotagonista accidental en aquesta història on la literatura pren un paper fonamental, seran els eixos per on transcorre una narració dotada de tremp i d’interès. El vampirisme psicològic del qual podem ser víctimes i les dependències que se’n deriven conformen una trama psicològica molt potent i més si hi afegim les gotes necessàries de suspens amb finals sempre sorprenents i inquietants. En resum és el que en diríem un thriller literari en què inevitablement el relacionem amb una excel · lent pel·lícula, Misery, on la literatura també comporta obsessió i follia.

© Carme Andrade

Una tendra donzella, de Joyce Carol Oates

 Un altre llibre que m'ha acompanyat els vespres d'aquest darrer desembre i un altre llibre que m'ha seduït des de la primera pàgina. L'habilitat de l'escriptora de portar els lectors cap on vol, tot i repartint de forma sàvia els temps i les elisions i que el resultat sigui que la curiositat lectora vagi in crescendo, no deu ser tasca fàcil. 

Joyce Carol Oates(N.Y. 1938) ho aconsegueix gràcies en part a a la relació- diríem estranya- dels dos protagonistes. Una relació que va creixent i es va desenvolupant de forma que el misteri batega fort durant tot el relat. Un home vell, ric i culte i una noieta joveníssima, de classe treballadora i poc cultivada. A partir del contrast en la situació de poder d'un i d'indefensió de l'altra es va desenvolupant la relació que en un primer moment fa témer el pitjor, encara que cap al final veurem que els viaranys literaris de l'escriptora van per altres camins menys escabrosos del que crèiem, però la intriga i el misteri no ens abandonaran durant tot el relat acostant-nos en alguna seqüència als ambients dels relats de terror.

 La seva biografia ens recorda que Joyce Carol Oates va rebre el premi Bram Stoker per la novel.la de terror Zombie. Ha estat nominada dues vegades al Nobel de Literatura. 

 © Carme Andrade

Per què ser feliç quan podries ser normal? de J. Winterson Trad. de Dolors Udina

El fet de ser feliç, després de la lectura tan suggestiva del llibre de la Winterson, no és res més que ser tu mateixa en els teus actes, és a dir respondre amb sinceritat a la teva personalitat, a la teva naturalesa humana, als teus desitjos.  Aquesta felicitat en aparença tan fàcil de conquerir comporta un treball personal al qual no tothom està en condicions d'afrontar. La protagonista ens mostra el seu camí particular per arribar-hi tot i fent front a una cursa d'obstacles posats en un camí ja de per sí costerut. 

A l'altre costat de la felicitat de què ens parla el llibre es situaria la normalitat i la posem entre cometes per tot allò d'arbitrari que comporta el concepte de normalitat. Felicitat versus normalitat. En aparença són dos termes que no haurien de ser contradictoris de per sí, però situats en les coordenades vitals de la protagonista s'entén el seu antagonisme. 

En el cantó de la suposada normalitat es situaria el pensament ultraconservador i repressor de la mare adoptiva. Una mare adoptiva que no s'està d'infringir maltractaments i abús de poder a la seva filla,  cosa que en societats més avançades serien objecte de denúncies i de condemnes. Aquesta mare de crueltat i bogeria inqualificables serà el centre nuclear d'on sorgeix la infelicitat de la filla però que alhora funcionarà com un revulsiu, com l'espurna que encendrà la metxa en la recerca de la pròpia identitat i de la llibertat. 

 Pel camí, la lectura dels autors anglesos de la biblioteca municipal seran els aliats en la descoberta del mons possibles. Passió i refugi,- la seguretat de la  biblioteca-,  que marcaran la seva vocació literària i la seva vida. A fi de comptes, el relat de la Winterson és narrativa d'auto ficció on la veu principal és la pròpia autora en aquest viatge cap als orígens i on la caiguda als inferns personals serà inevitable com també ho serà  pujar a la superfície i surar de nou. 

Per altra banda, el final del viatge a la recerca del seu origen li comportarà un cert desencís i buidor. Són els camins complexos i paradoxals del desig que fan que la recerca s'inflami d'entusiasme, d'interès, de neguit i de por, una barreja de sentiments sovint contradictoris, però que un cop s'arriba a la consumació del desig pot deixar-nos un rastre d'insatisfacció. 

La missió d'auto salvació que es proposa la protagonista es veurà enfortida pel descobriment de l'amor com el punt primordial i cito textual la darrera frase amb què tanca el llibre: L'amor. Una paraula difícil. On comença tot, on tornem sempre. L'amor. La manca d'amor. La possibilitat de l'amor. 

 © Carme Andrade