Realitats,(1)
Aquesta entrada al bloc no pretén ni de lluny exhaurir totes les possibilitats d'anàlisi que ens suggereixen els poemes aplegats sota l'epígraf de Realitats, per tant em centraré bàsicament en els aspectes formals més evidents a simple vista, ja que la poètica "vinyoliana" ens ofereix molts elements de fons que a simple vista se'ns escapen.
El títol del llibre no ens ha de portar a engany.
Les Realitats de Vinyoli no són un cant a les realitats de la
vida material i quotidiana, encara que empri elements de la realitat externa i
personatges típics de la vida urbana o rural.
Les seves Realitats estan passades per la trama de la
depuració poètica amb la càrrega conseqüent molt "vinyoliana" de la
contemplació i/o del pensament profund.
L'abrandament del foc, del vermell,
dels cavalls de sol, del cec abisme groc, de l'or vell del cant, del crepitar
d'incendis, totes aquestes flamarades vitals suren arreu de Realitats com també
els colors del foc i del sol, elements que afegeixen plasticitat a unes imatges
que si bé aporten temperatura també ens inviten a la reflexió al voltant de la
nostra condició humana, perquè en Vinyoli el pensament i la vida van en
paral·lel.
Vegem com un poema pot
començar amb una petita anècdota quotidiana,
Els nens que juguen i la gent
del bar ens som amics. Passa una dona
de pressa amb el seu fill, entra un home blau fosc...
baixo
cansadament per les aigües
de l'altre temps. M'arriben als genolls.
I un baixar sempre cap al profund, cap a la
petita casa de mi mateix , com en l'esplèndid poema L'acte
darrer, on la casa és l'excusa poètica per descriure els laberints
interiors d'un esperit inquiet, d'una ardor vital que no cessa però que sap
que en el llit de les darreres núpcies tremolarà de fred quan
les cuixes de gel el tocaran...un cant a la pròpia vulnerabilitat de l'ésser
humà.
L'estiu, podria ser un dels pocs poemes en què la realitat
d'un diumenge calorós d'estiu no dona pas a cap de les reflexions a què ens té
acostumats el poeta, però la plasticitat i la intensitat de les imatges són
fàcilment identificades com a "vinyolianes", perquè parlant de Vinyoli hem de
concloure que un dels trets més significatius és la intensitat no només de la
forma sinó també del fons o del rerefons dels poemes, cosa que m'ha portat a
fer un repàs d'aquells elements formals que conformen aquest univers tan
abrandat i apassionat del poeta Vinyoli.
Així, he agrupat els mots que formarien
part d'un camp semàntic del cromatisme del foc per un costat i dels espais
profunds per un altre.
Cavalls de sol, grades de sol, l'ull de sol, crit del sol, sol que roda en flames, el sol .
A la brasa ( títol d'un poema), ardentment, incendis, cremar (molt repetit), cercles de foc, guspirejar, banderes que flamen, terres grogues, crepitar d'incendis, la flama d'uns grans ulls, alenar foc, l'encesa catedral, cendres, focs, roca encesa, guspirejar vermella, foc, a foc, flamada de l'estiu, foc humit, embolcallant-nos de foc, encesos, cremar, guspira, bèsties de foc, coves ardents, rentar-nos amb foc, encenent ciris, flames, el cementiri crema de calç, bleir molt ardentment, fer foguera, els carboncles, foc (molt repetit), coves de foc, flama, vell fogó vessa de cendres, flama, ardor, llamp, ardor creixent, cruixint cremada, incendi, crepitar, flamarada, carbó, flamíger, flama, ser foc carbó, camí de foc, ardent (molt repetit) , bracejar en la flama, escampall de cendres, cavall ardent, cordes fulgents, cec abisme groc, crepitar (repetit), calent, cremen les muntanyes
i el cromatisme del groc en l'or:
a l'hora de l'or, or, l'aurífer corrent, gra d'or, or vell, vell or, aire d'or, fúlgid lira...
La intensitat de l'univers "vinyolià"
augmenta en l'ús que fa dels colors càlids, en especial del vermell i del
groc: roigs maons, fulles grogues, sang, vi raja vermell, vermella
set, terrasses roges, udol vermell, flor roja, vermell i groc, sang urgent,
pintura vermella, gleves de roja, dura sang, déu vermell,
aram...
I el poeta davalla com dèiem més amunt, cap a les
pregoneses d'ell mateix i ho fa mitjançant imatges que ens trameten un cert
desassossec:
Saltant engolidor, fosc d'un soterrani, espadat, pou, penya-segat, aigües profundes, l'abisme, i d'altres menys contundents com al dessota, gorg (molt repetit), la cova (molt repetit), avencs, barranc (repetit), solcs, baixar, caure a dins de mi mateix, caure, closa vall, pèlag profund, coves marines. En el cec abisme groc, conflueixen el groc i el profund.
Davallar per ressorgir de nou, vitalisme i tenebres, un contrast que l'arquer aconsegueix tibant un arc d'extrema
tensió, tensar i deixar anar, tot i fent diana en uns versos arborats i ardents
que ens interpel·len cada vegada que obrim Vinyoli a qualssevulla pàgina.
© Carme Andrade
(1) Joan Vinyoli. Poesia completa.
Edicions 62. La butxaca Barcelona 2001
