dilluns, 6 d’abril de 2020

Si són roses, floriran


Pintura de Pérez Olivan
De nou un projecte col.lectiu de l’escriptora Lena Paüls que sorgeix des de les coordenades del confinament, però em temo que sense aquest arrest domiciliari consentit també hauria trobat un ressò apassionat, perquè les seves crides literàries sempre tenen ganxo i nosaltres, eterns aprenents de lletra,  ens hi deixem enganxar.

I aquí teniu el resultat de la crida en temps de confinament,  amb el contrapunt imprescindible de l’obra plàstica de l’artista Pérez Olivan com a imatge/ pretext dels textos que presentem.


https://bit.ly/3bIe5vl









dissabte, 8 de febrer de 2020

Les Oblidades, de Tecla Martorell



OBLIT, SILENCI, REPRESSIÓ, ODI, SOLEDAT, VIOLÈNCIA POLÍTICA (1)

Les Oblidades és el relat fet en primera persona de la vida de quatre dones condemnades a la presó en el convent de les Oblates de Tarragona en acabar la guerra civil. Quatre dones i un record per a l’Elisa Cardona, filla de Duesaigües (Baix Camp) i afusellada a la muntanya de l’Oliva.

Quatre vides relatades per l’escriptora Tecla Martorell (2) de forma concisa, però densa i precisa. Les paraules que defineixen cadascuna de les quatre  dones són les que han de ser, ni més ni menys: amb un estil directe que arriba al lector com si la Teodora, l’Anita, la Maria o la Dolores  les tinguéssim al davant explicant-nos la seva vida i les seves penes. Uns petits relats autobiogràfics que ens colpegen pel seu realisme i per un llenguatge acurat i ric, per unes frases posades en boca dels personatges que resumeixen un estat d’ànim, una fermesa, una capacitat de resistència necessària per poder sobreviure a tanta injustícia i misèria.  Les heroines anònimes de les quals el silenci i la soledat van ser les seves úniques companyies.

LES DONES

Maria, barretaire, 40 anys

-És viu?
La Maria acaba de ser mare i es pregunta si el seu fill és viu. La por i l’angoixa de la mare només poden ser els fruits de la penúria i de la sordidesa.  Mugrons cansats de produir subsistencia. Mai va saber de què l’acusaven, com a totes elles. De Toledo a Tarragona el 25 de març del 42, lluny dels fills, el càstig de les mares. A mi mai no em va visitar ningú. Ens imaginem la fredor de la presó. Va morir de malaltia i de soledat el 3 de juny del 42. Com la resta de companyes és enterrada a la fossa comuna del cementiri de TGN.

Anita, 23 anys, d’un poble de Saragossa.

Parla en primera persona i parla d’ella mateixa en tercera persona. Un desdoblament per destacar que ella era en boca de tothom. - Esclar, era la puta- . La doble condició de dona i de puta augmentava la marginació. Delicte? Ser dona de carrer. Del reformatori d’Alcalà a la presó de Saragossa i després a TGN. Va morir de tuberculosi  el 27 de desembre del 42.
No hauríem de dir que també aquestes dones són preses polítiques? No és una societat patriarcal i misògina la responsable de les seves desventures?  Les monges la van rebre com l’esca del pecat. El franquisme es va valdre de la mà femenina religiosa per castigar les dones esgarriades, les que s’allunyaven del camí, de les dissidents, - siguin polítiques en un sentit estricte, siguin dones de carrer, utilitzades en benefici del mascle i llençades a les escombraries per alleugerir consciències. Encara som a temps de portar-li flors al cementiri de Tarragona.

La Dolores, portera, 52 anys

Per fi teníem República! Una época en què els pobres podrien mirar els ulls dels rics a la mateixa alçada. Una República hauria de ser una esperança per les clases treballadores, per la gent més vulnerable. La Dolores era una portera acostumada a ser manada.  Cap aquí, cap allà, porta’m això, porta’m allò, fregar i tornar a fregar. Remugar i obeir. Es queixa, se sent com una cosa que s’utilitza i després es llança. Un veí d’aquests que amb prou feines et miren la cara i que sempre aixafen el terra acabat de fregar. Una dona soltera, supervivent a un Consell de Guerra. El 28 de maig del 1940 va morir d’una malaltia del budell, però també de soledat.   
L’Anita i la Dolores, totes dues són objectes al servei dels altres. Vides com pedres d’una tartera que diría la Maria Barbal.  

La Teodora, 58 anys, de Zamora

Acusada de trair el cop d’estat i acusada de comunista. Tenia l’home i el fill empresonats. L’acusaven de no ser com ells, ens diu.  Les seves pors van ser l’origen de la nostra persecució. De Madrid a Les Oblates de Tarragona l’agost de 1939.  El mes de setembre de 1939 mor de broncopneumònia . Ja feia quatre anys que era morta i li van commutar la pena de dotze anys per una altra de sis.
La Teodora va ser la dona valerosa, convençuda de les seves idees, la dona resistent: aguantar, aguantar, resistir fins que no va poder més.


OBLIT I MEMÒRIA

A les republicanes represaliades pel franquisme se les rapava, se les purgava amb oli de ricí, se les violava, els robaven per després afusellar-les i els seus fills, si els tenien eren entregats a famílies adeptes al règim.(3) 

La repressió sobre les dones durant el franquisme ha estat silenciada, com també ho ha estat durant el postfranquisme. El patiment i la repressió de les dones encara ara, van acompanyades d’invisibilitat. Les dones polítiques catalanes empresonades i exiliades actualmente han quedat en un segon terme en relació als seus companys empresonats i exiliats. L’expresidenta del parlament en una presó a pocs quilòmetres d’aquí, sent com va ser una primera autoritat del país, també resta al marge de la primera línia mediàtica, institucional i política. 

Les que pitjor s’ho passaven eren les mares. Les mares que tenien nens, fossin de delictes comuns o polítics anaven a les presons amb nens. Les mares tenien aquesta doble lluita d’haver de sobreviure amb el fill, que era donar-li el millor del ranxo i el rosegó de pa, o vendre-ho per comprar sabó i poder rentar la robeta. (4) 

Es tracta de la persecució no pel que fan sinó pel que són. Les dones que la Tecla ens presenta no havien comès cap delicte traduït en fets. El seu delicte era ser pobres  (Maria), dissidents ( Dolores i Teodora), prostitutes (Anita).Les dones castigades són dones que han transgredit, s’han desviat del rol imposat per les societats patriarcals. Dones  que reivindiquen la llibertat d’exercir sobre el propi cos.El càstig com a contenció social i el doble càstig per ser dona. El càstig a la dona empresonada es materialitzava amb l’allunyament  de les famílies. El poder sap que les dones pateixen molt més el silenci i la llunyania familiar i afectiva.

En les presons actuals el tractament institucional que es fa a les dones ve condicionat perquè les presons estan dissenyades prioritàriament amb mentalitat d’homes. En l’actualitat a Catalunya el 92 per cent són presos, el 8 per cent són dones, aquest fet ja confereix un disseny penitenciari  molt allunyat de les necessitats especifiques de les dones.

Les dones de les Oblates són dones que van sofrir la repressió política, social, la soledat més terrible, el silenci més eixordador, en definitiva la violència d’un estat vencedor i venjatiu, la violència sobre elles fins deixar-les morir soles, abandonades del món.
 A Les oblidades, quatre retrats de dones magníficament traçats gràcies a un coneixement profund de la psicologia de les dones de les  classes populars i a un  llenguatge directe, esbatanant la tinta al cor com diria el poeta Joan Salvat Papasseït, i uns relats  escrits amb un català acurat, ric i viu,  però exempts de victimismes i de sentimentalismes tous. Unes dones que es fan estimar per la valentia i per la dignitat que les acompanya fins la mort malgrat la misèria. Recordant-les a elles fem tribut a tota una generació de dones que van patir de forma cruel una guerra que com diu una d’elles no van anar a buscar.

En el primer d'octubre de 2017 als col.legis electorals la gent de forma espontània obria pas i aplaudia els homes i les dones més grans que havien anat a votar i que havien viscut l’odi del feixisme franquista.  D’alguna manera ressorgia la memòria en les generacions actuals el desig de no oblidar. El pont entre el record de la repressió franquista i la repressió actual s’havia restablert en un crit unànime: Les nostres àvies no es toquen.

Que actes com el d'avui ens serveixin per restituir la memòria de totes les oblidades i per continuar en la recerca d'un passat que no volem que es repeteixi, malgrat les amenaces que estem vivint de fa uns anys. 

Un agraïment molt especial a l'escriptora Tecla Martorell per haver confiat en mi per a la presentació del seu llibre i a la gent del Bravium Teatre per la seva acollida.

Moltes gràcies

© Carme Andrade

(1) Notes per a una presentació del llibre Les Oblidades de Tecla Martorell, realitzada el 4 de febrer de 2020 al Bar del Bravium de Reus.
(3) Carme Porta, periodista, destituïda del seu càrrec oficial pel 155.  (A Terra de Ningú II, Edicions Pol.len,2019)
(4) Soledad Real, del PSUC ingressada als 24 anys. Presó de dones de les Corts en l’etapa 1939- 1955. (ATerra de Ningú II, Edicions Pol.len,2019)

dimecres, 8 de gener de 2020

Cues de sargantana de la poeta Isabel M.Ortega Rion


Quanta vida enyorada, quanta salabror a la boca, quanta vida evocada des de les boires de la infantesa… Quanta nostàlgia materialitzada en pur lirisme, quanta foscor  i quanta claredat en els racons més ombrívols del record, quant desig d’immortalitat, quant dolç desengany sublimat en versos d’esponeroses imatges.

L’ocell cau del niu: les seves potes són arrels, el vol impossible. Els sons de la infantesa, els jocs, les cançons de parar i una religió que castiga i culpabilitza les ànimes felices i despreocupades de les nenes d’una época en blanc i negre.
Dibuix de Rodin


Uns versos que eleven a categoria poètica les anècdotes quotidianes d’un context social i polític fosc, en què s’hi pot veure reflectida tota una generació de dones. El fil d’Ariadna funciona com el cordó umbilical que possibilita el coexistir amb la incertesa dels enigmes. El relat fet a mida dels nostres records, les baules, els forats negres que omplim per la necessitat d’explicar-nos. La troca de llana que es cabdella a dues mans, el llençol plegat a dos, aquells gestos quotidians desats a l’armari familiar, un món amb tot els matisos del gris. El vagó del tren, aquella consciència… les capses, els receptacles, l’úter i  la reivindicació del no fer-te gran, l’enyor de la benaurança uterina,  el regust de les ensenyances del Petit Príncep que rebutja el món dels adults, el pessebre com a testimoni d’una llunyana felicitat infantil. Les proporcions: prendre mides i marcar-les amb un punt a la paret. No hi ha retorn al creixement, la vella cinta mètrica està feta miques. L’infant que ploma pollastres sense que li faci fàstics. El fàstic, el fi de la innocència vindria més tard.  I la por a l’ofec. El nen ofegat només veu el blau del cel. A Cues de sargantana ressonen els sons de les cançons infantils i els sons dels boixets triquitrec triquitrec en les tardes femenines d’estiu.

El gust pels cercles , les esferes,  les el·lipses, les bombolles de sabó, els fetus dins de les ampolles, la por de créixer altre cop. I la mort des de la mirada de l’infant: la nena és aprop de tot, els vells hi són lluny. L'àngel de la guarda, la dona soltera, la tieta i els seus secrets.

La cua de sargantana un pic tallada continua viva…com nosaltres després de la tragèdia malgrat que res serà com abans de perdre la cua. A les classes de ballet la nena girava, girava, com la petita ballarina de la capsa de música i altre cop el cercle, la rodona i l’eternitat del grill, els cavallets de la fira en el seu viatge constant en rodó. La por a morir, la por a viure, la mort esperant-la amb les vísceres del temps a la mà i altre cop la por a créixer, la pèrdua del paradís infantil i de l’univers càlid de la llar, la caseta de nines. El desengany,- no eren els reis, eren els pares- , o el bíblic Llàtzer en clau de falsedat.  Quan estiraves els llençols amb la mare volies acompanyar la simetria dels plecs i no sempre ho aconseguies. A Trinitat són tres dones: la que no entén, la recordada i la mèdium que actua com a veu de la consciència entre unes i altres. Poesia del jo que es desgrana en la complexitat dels molts jo.

El triomf de la paraula de la poeta  per descriure allò immutable, la immortalitat a l’encalç. Juguem a tocar i parar en les corredisses vitals i parem quan ens toquen. I parar és un nou repte en el creixement inevitable. No és el parar de fer un stop, ho entendran qui hagi jugat quan eren nens a les cluques de parar o d’amagar. El parar són els reptes que ens posa l’ofici de viure, els entrebancs, potser les absències no volgudes però inevitables.  Aquesta mestria poètica d’ampliar els significats com les pedres que llencem a l’estany i multipliquen les onades. Una poesia del bell capvespre,  com una tarjeta postal en què la tarda decau amb amorositat i sossec. El passat com a tatuatge, com a nafra, com a cicatriu de l’ànima. La poeta pensa que tot s’acaba fins que pensa que res no s’acaba. En aquest trànsit del no al sí, de la negror a la llum, la veu de la poeta ens retorna a la claror, a l’escletxa necessària i no debades acaba amb una lloança als déus de l’olimp que sense ser-hi, hi són, que ens retornen al no temps en la lluita eterna a la recerca de la immortalitat. Així, la paraula i el verseig que ens recorden les divinitats acompleixen la missió d’evocar-nos una vida a mida. Els poetes amb la seva alquímia versaire porten el segell de la immortalitat imprès en les seves ales de foc. Una proclamació en veu alta de la poeta Ortega quan ens deixa entreveure al llarg de tot el llibre, que contra l’oblit, la paraula i si és poética, millor encara.La paraula poètica com a sopluig en la intempèrie. 
     
 © Carme Andrade