dimecres, 23 de març del 2022

Winter sleep, de Nuri Bilge Ceylan

Somni d'hivern és una joia cinematogràfica. Tres hores i quart de pel·lícula on la pantalla s'omple de sentit i de sensibilitat gràcies a uns actors en estat de gràcia, un entorn singular  i uns diàlegs que t'atrapen des del primer moment. Sense oblidar la llum, la diürna, esblanqueïda i la nocturna , llum d'ombres de les llars de foc.

Un hivern, un retall de la vida en aquestes muntanyes inhòspites de la Capadòcia, uns paratges solitaris que ajuden que aflorin els conflictes de les relacions interpersonals i que es posin de manifest les contradiccions inherents a les persones. A destacar també la bona ambientació dels espais interiors, en especial del petit hotel regentat pels protagonistes, un espai càlid, ple de referents, objectes i llibres, que ens remeten a l'esperit i a les afeccions dels propietaris. Però la cultura no és prou per resoldre els conflictes interns, ni tampoc l'humanisme, ni la generositat, ni la honestedat. Tal com diu la protagonista, la jove esposa de l'amo de l' hotel, de vegades aquestes qualitats es poden utilitzar com a arma per a ridiculitzar o per enfonsar els altres. 

Dues cites de dos clàssics, Chéjov i Shakespeare, en boca del protagonista al final de la pel·lícula seran la clau per comprendre el rerefons existencial del protagonista, un aspirant a actor ja retirat que veu que el seu món trontolla a partir d'un incident amb el qual s'inicia la pel·lícula. La compassió pot ser el refugi dels covards segons Shakespeare i  quan ens despertem somniem amb els projectes que farem però s'acaba el dia i no hem fet res de tot el que somniàvem, diu Chéjov.  Compassió i frustració, dues trampes de l'existència.

 Al rerefons, la blanca soledat, els pobles colgats de neu i els camins intransitables. Més de tres hores, que gràcies a la xarxa es poden tallar en dues o tres talls per assaborir millor i delectar-nos amb una obra mestra, indiscutiblement bella.  

Palma d'Or, 1914 


© Carme Andrade

dijous, 17 de març del 2022

Desfici de Mar. I un apunt al voltant de les pèrdues.


Amb una portada deliciosa de l'artista Fina Veciana feta de somnis viatgers a mar obert obrim aquest Desfici de Mar. 

https://bit.ly/3CxIuLr

Un apunt al voltant de les pèrdues. 

Llegint l’obra poètica de la Lena Paüls no em puc estar de pensar que un cop desaparegui aquesta generació de poetes i escriptors,  la llengua haurà perdut irremissiblement un cos robust de lèxic i maneres de dir que a hores d’ara ja és ignorat i fins i tot menystingut, atribuint-li fins i tot de forma poc agraïda la qualitat de llengua pagesa i de gent gran, tal com em va dir fa uns vint anys una alumna salouenca. De fet, la profecia s’està complint de forma exponencial amb l’ajut no només de les imposicions de l’estat sinó de la descurança dels mateixos parlants.

Ara, però, m’interessa destacar del recull Desfici de mar tot un seguit de mots extrets de la semàntica de les feines del camp i la seva adequació en la construcció d’imatges per acomplir la funció poètica. El context actual de l’any 2022 ens és advers pensant en la pervivència de la llengua, no només per la substitució lingüística imperant sinó per la desaparició gradual d’oficis tradicionals com la pagesia, entesa com l’hem entès fins fa pocs anys. Així en el recull poètic, verbs com embrossar, colgar, estassar, esventar, adobar, assaonar, espigolar, són verbs que estan emprats de forma magnífica per tal d’ajustar llurs significats a l’imaginari de les percepcions, dels pensaments o dels sentiments. El desplaçament de significats del món físic al món de les idees és possible perquè l’autora domina la càrrega semàntica de cada acció en base a la seva experiència directa o indirecta de les tasques del camp, si més no, de la jardineria, sense la qual el trasllat del real a l’imaginari no es donaria de forma tan natural.

Així doncs, en un futur, si continuen havent-hi poetes que s’arrisquin a escriure en llengua catalana, hauran de tibar del lèxic que els sigui més comú per tal d’expressar tot allò imaginari que els plagui dir. No m’arrisco a especular gaire sobre quin pot ser aquest món, el món de les tecnologies provinents de l’anglès potser? parlaran de resetejar per dir començar de nou o espamejar, quan alguna cosa no té interès o  hackejar, parlant de sentiments traïts o robats ? etc. 

Posats a especular, podríem imaginar una altra situació en la qual  només uns quants escollits haurien heretat via familiar l’ús i els significat dels mots del món antic, - del pedrís oscat en paraules de la poeta-  i en serien els seus preservadors. De forma inevitable em ve a la ment la nevera sota control on els replicants de Blade Runner guardaven la pastanaga com el bé més preuat. D’aquesta manera els guardians del camp de les paraules acomplirien una missió molt especial i minoritària i ves a saber si, fins i tot il·legal.


© Carme Andrade

dissabte, 12 de març del 2022

Boscúria, la natura perduda de les coses, de Miquel Bassols i Puig

 Ja d’entrada, l’autor ens obre la porta de Boscúria, la natura perduda de les coses amb Lucreci  (segle I aC) i el seu Rerum Novarum, dient-nos coses tan antigues i alhora tan noves com que la relació entre els elements de la natura produeix novetats en forma de  noves plantes, nous rius i noves muntanyes en una dialèctica imparable com ho és la relació de les lletres per formar paraules o de les paraules per formar llenguatge...

La densitat boscosa de Boscúria, la natura perduda de les coses provoca que quan l’agafes per segona vegada saps que necessitaràs un temps per pair les semblances i les analogies que et planteja, que no podràs fer una lectura lineal, sinó haurà de ser una lectura d’anar i tornar i tornar a anar i parar. Així les coses, pots tenir la Boscúria al teu abast, als teus ulls, durant uns quants mesos i la podràs simultaniejar amb altres lectures més assimilables en poc temps o més ben dit amb lectures que no necessitaran tanta deglució, regurgitació, - amb perdó- , i assimilació com els boscos de Boscúria.



La primera fascinació d’aquesta lectora es va inicia amb el relat de l’entrada al bosc. Tan amiga que soc del deambular per camins i boscos i mai havia captat, perdó mai n’havia estat conscient, que l’entrada al bosc pugui ser anàloga a l’entrada a un altre bosc ple de paranys per gent incauta com jo, és a dir al bosc íntim  que ocupa un espai tant si vols com si no i que no sempre saps com sortir-ne. La segona fascinació, encara que no desentranyada del tot, vull dir compresa en la seva totalitat, és quan en Bassols, psicoanalista ell,  llegeix la muntanya. Entenc la lectura de la muntanya en soledat,  per molt acompanyada que hi vagis. Una lectura amb les lletres de tots els misteris que et pot revelar, que en realitat no són de la muntanya, són els teus propis misteris.  Així les coses, anem caminant per uns boscos que no són uns boscos qualssevol, ni per unes muntanyes que no són qualsevol muntanya. Són els paratges que portem dintre des de lluny. Per a l’autor, la muntanya santa serrada és el referent de totes les muntanyes i per molt que tombi  per la Patagònia o per l’Himàlaia, Montserrat serà la muntanya llegida i sabuda. Serà la muntanya que es buida per dintre per parlar-te. I la lectura de la muntanya s’adquireix gràcies al fil afectiu que t’uneix amb algú des de petit. Així el parent proper que et va mostrar de lluny el perfil de la muntanya o que et va anomenar els noms de les valls, de les rieres o dels pics serà l’origen de tot plegat. Sense les seves paraules no hauries après a estimar ni el perfil ni la muntanya. 

 I ens parla de l’absència en singular, la de l’amic de joventut amb qui havien llegit plegats les muntanyes estimades. Amb l’absència de l’amic omplim les nostres pròpies absències. I ens parla de l’experiència del viatge, de qualsevol viatge que et porta lluny i alhora et porta a prop, a l’origen. I aquí Verdaguer surt al pas. Mossèn Cinto en arribar als Alps, davant de la Jungfrau i del Montblanc: “ Oh, Montserrat! Oh, Pirineus, Montseny i Canigó! Jo us veig passar, l’un darrere de l’altre, davant mos ulls que ploren d’enyorament “. Record, desig, melangia, conceptes que s’entrelliguen amb muntanya i natura. Pujar muntanyes és més fàcil que baixar-les. La baixada sempre és més perillosa. De nou el paral·lelisme amb l’entrada i la sortida del teu laberint interior, sigui bosc, sigui muntanya.  Serà fàcil entrar-hi però sabràs com sortir-ne?

Molt reveladores són les reflexions que trobem al voltant del concepte de paisatge. El paisatge és cosa de tenir, no de ser. I d’aquí al consum i la comercialització de la natura només hi ha un pas. La natura enllaunada. A mida que avances en la lectura descobreixes com el sentit del títol es vincula amb la pèrdua i el divorci de les nostres societats amb la natura. De com ens hi hem allunyat i de com un retorn és gairebé impossible. Per acabar, Boscúria, la natura perduda de les coses ens endinsa en un pensament on geografia, llenguatge, alpinisme, espiritualitat i coneixement s’interrelacionen amb una mirada profunda i poètica alhora i on el pòsit de pensadors, psicoanalistes, artistes, alpinistes i poetes conformen un entramat de complicitats coherent que compacta el missatge que ens vol fer arribar. Al final del llibre els referents i el comentari que en fa de cadascun d’ells ens acosta encara més a aquest teixit fet de pensaments i de vivències.

Un llibre per al plaer de pensar.    


© Carme Andrade

Imatge: Joaquim Vayreda. Primavera. Olot 1880 (Fragment)

 

dimecres, 9 de març del 2022

Columnes liles

El vuit de març no és un dia de celebració joiosa, encara que sovint i a jutjar per les expressions festives de les manis feministes ho pugui semblar. És un recordatori que la lluita per l'emancipació de les dones continua, ja que l'objectiu està molt lluny de ser realitat en tots els aspectes, personals i col·lectius, encara que com va dir algú, tot el que és individual és col·lectiu i tot el que és col·lectiu ens afecta en la nostra individualitat. 

Darrerament al Centre de Lectura de Reus, acostumats com estem els reusencs i reusenques a imaginar aquesta insigne institució sempre regida per elements masculins de la ciutat, comencem a notar els canvis en favor d'unes quantes dones vitals i imaginatives que aporten dinamisme i esperit obert a algunes de les seccions, a la biblioteca  i a la coordinació d'activitats culturals. 


El 8 de març d'enguany, els espais més emblemàtics del Centre s'han vestit de lila i s'han ha obert a la participació literària d'un col·lectiu de reusenques ferides per la lletra i per l'entossudiment de deixar petjada en la història cultural de la ciutat. Així, podem llegir textos que ens conviden a la reflexió no només del rol femení, sinó dels valors que sustenten un feminisme proactiu i connectat amb els problemes del món. 

Aquí us deixem un enllaç al Bloc de Reusenques de Lletres, amb comentaris i fotografies. 

https://lletresdereusenques.blogspot.com/2022/03/dia-internacional-de-la-dona-2022.html