Una obra primerenca d'un jove autor reusenc que esperem ens continuï oferint històries explicades de forma tan suggerent i amena com aquesta.
Ja la primera plana em fa dir, anem bé i és que ja es comença a perfilar el caràcter del protagonista, un noi jove que torna a casa per la mort del pare.
I no direm res més de l'argument, però allò remarcable de tota la novel.la no és la història en sí, ni la trama, ja que es tracta de situacions i sentiments força comuns en una generació de joves que actualment ronden els vint-i-cinc o trenta anys. Allò que la fa remarcable és l'estil literari i lingüístic de l'escriptor.
Si anem al contingut de la història destaquem la seva actualitat, el desencís i el desarrelament a tots nivells dels joves que acaben els estudis o estan a punt d'acabar-los però que no troben compensacions ni materials ni d'altres tipus. Entremig, relacions amoroses com el poliamor, amb llibertats pactades i tal però que fan trontollar encara més el nostre protagonista, la sortida del qual és la ironia i l'humor.
L'ús de la frase ocorrent, de de les imatges xocants per explicar-nos la reacció del protagonista és allò que ha provocat que la lectura hagi estat per mi una font de plaer, per l'espontaneïtat, - aparent esclar- , per la frescor, per la gràcia en l'ús de la llengua, una llengua viva i per tant gens encarcarada.
Com comentava abans allò interessant és com el protagonista encaixa o voldria encaixar la seva vida. Una forma molt irònica i molt allunyada del dramatisme ens situa el Genís com un espectador del seu temps i d'ell mateix, encara que pensem que aquest escepticisme que traspua no és res més que una mena de barrera que s'autoimposa per fer més lleugera la vida, ja que hi ha moments que apareix el costat tendre i amable de la seva persona. I aquí em remeto al moment contemplatiu del vol dels estornells, que dona títol al llibre.
Tot un camí, podríem dir d'aprenentatge de vida que el conduirà de nou a l'origen, a allò que encara és o pot arribar a ser consistent: el que queda de la família, els espais coneguts i els records. Soledat, desarrelament i mancances, que un cop assumides i passades pel sedàs de la consciència troben una sortida amb l'acostament amorós i en aquest retorn als orígens.
@Carme Andrade
