divendres, 2 de març de 2018

Escrit és crit, de Mònica De Dalmau


Escriure és crit de Mònica De Dalmau ha estat guanyadora del primer Premi Carles Hac Mor, a plaquettes d’escriptures subversives que convoca editorial Fonoll.
A continuació la presentació de l’obra Escrit és crit, de Mònica de Dalmau, realitzada a Lleida el 7 de febrer, al bar del Teatre de L’escorxador.

Aquest acte ha format part de les Jornades “PER MOR DE L’HAC. CONTRAHOMENATGE LLEIDATÀ A CARLES HAC MOR” 

Escric: crit.
Cric i escric.
Ric I escric.
Ruc i ric?
De tant ric, ruc i ric. 
Cris: Crist sense T
Eri amb T el crit-eri ?

Permeteu-me que comenci amb un recurs lúdic per situar-vos en la meva coneixença de la Mònica. Ens vam conèixer en un afer poetic l’any Vinyoli, però ens vam REconèixer a través de l’escriptura i mitjançant el facebook amb jocs de llengua semblants a l’anterior. Ella iniciava el joc, sempre l’inicia ella, i jo picava del seu ham divertit i d’aquesta manera anàvem construint, reconstruint i deconstruint  tirallongues d’escrits com crits llibertaris. Així va nèixer una amistat poèticodivertida  que més tard es traduiria en projectes de performances buganderes passejats en alguns escenaris perduts de la catalana terra amb el pas sigilós de les formigues, animalons que durant un temps van poblar els nostres alliberats cervells.
Per part meva, també va nèixer una admiració per la seva escriptura espontània i fresca que empelta els whats app que envia, els facebooks i els mails, però que va més enllà de tot això i que miraré d’exposar a continuació.
Parlem del ritme dels poemes. Contenen cadències musicals naturals: aigua saltant pels penyals que de cop es talla de forma abrupta. Pura natura. Què esperàveu? Arrodonir la peça poètica? No, el tall és consubstancial a la seva poesia.  Una poesia de tall, una poesia de trencament, sobtat, sorprenent. La incomoditat per a l’esperit ordenat, vet aquí.

ELS TALLS. EL TROSSEJAMENT. EL COLLAGE

I la fragmentació. El tot és fragmentació. En cada fragment el tot hi és present i sense pretensions. Vegeu a continuació com cada vers conté  un món i com es desencadena un relat am desenllaç sorprenent:
Prudència de ment/ Cadència de mà/ Demència de gir/ Urgent blau/
I el collage com a reflex del trossejament que vivim en les nostres societats allunyades, - almenys aparentment- , de l’origen. En el collage potser anem a la recerca d’un tot que se’ns devia  arrabassar en algun moment de la nostra evolució. En l’home atrapat dins de l’ampolla d’un dels collages de l’artista Pep Quer i que acompanya l’obra poètica, l’home està atrapat com l’insecte en l’ambre. Una obra la del Quer que actua en aquestes plaquettes com un rerefons que sustenta la lletra. No decora: sustenta, alimenta i ambdós, escrit i imatges es retroalimenten. A voltes són unes picassianes textures i en altres ocasions oníriques visions atemporals.
Els crits escrits de la poeta també estan enganxats a la gola i malden per sortir a la llum. De la foscor a la claror.

SENSE VOLUNTAT DE RECERCA

I tornem al text. La transformació. La recerca sense intencionalitat investigadora. Les mixtures lingüístiques i les mutacions del llenguatge. El gust pel verb/vers  subvertit en cos i ànima. El cos del vers que de vegades sembla irradiat dels ecos antics amb gust provençal: A brasa i cendra/ per resposta oc.
L’aigua/ llengua es desvia a causa d’una pedra, d’un tronc… de sobte ja no raja, silenci o fa salts i figueretes. Desfer per fer. (Des)tornar per tornar. No sense l’instant abrupte que ho pot malmetre tot o que pot donar origen a un nou rajolí d’aigua o a un nou i inesperat viarany. La mare s’allibera del fill que portava a la panxa. No en té la voluntat. Els versos, un assalt a la raó. Alliberem les paraules de la presó.
A tall, rodanxa/ de vida cogombre/ en àcid represa/ es lliura escatant/ pels tasts a oir / No alimenta / Ventricular cafeïna / asserena/ la dual bomba.
La vida, el tall, l’acidesa, el cor i  de nou la vida.
Crit a la vida.
Amb els poemes de la MDD ens allunyem dels excessos intel.lectuals o intel.lectualitzats de les nostres mirades artístiques i ens dirigim cap a la vida/paraula nua que ens ataca per sorpresa, que ens proporciona plaer, que sempre ens colpeix per inesperat o per incomprensible ( cal comprendre de forma racional racional tot el que ens arriba pels sentits o el plaer no necessita comprensió?)
El descobriment sense artificis. El joc ingenu i lúdic de la llengua que és sacsejada, pertorbada segons la tradició (quina de totes les tradicions?), la llengua com una matèria física renovada gràcies al tractament alliberador que la deslliura de tensions i convencions. La frase que sembla que  s’estigui fent, que no hagi acabat de dir, les tirallongues. Crema les hores, /canta un plor, /entusiasma la pressió, /seu amb nus de corbata, /mastega llenyosa fe, /busca la pregunta, /i descansa prou.
No se us fa visible aquest personatge sol, nu, davant de la incertesa?
Els canvis sintàctics inesperats, el caos productiu, l’humor, la ironia, com un recurs per fer-nos baixar altre cop a la realitat més immediata com qui ens vol transmetre que al cap i a la fi no n’hi has per tant:
Avui, macarrons amb tomàquet
o
Esperin lletres/ per fer-ne sopa/ que jo, només de copa/ em sé malmetre
© Fotografia i collage de Pep Quer


EL PLÀNCTON

Però el compromís hi és. Des de l’angle oposat al que estem acostumats, però continua havent-hi una mirada, un ull crític, una tria sense voler triar. No és parlar per parlar en una verborrea estèril. L’automatisme sorgeix espontàni del cervell i de l’ànima de la MDD. L’automatisme s’alimenta d’un ric plàncton.  Si no hi ha aliment, si no hi ha teca, l’automatisme és un nyap, una estafa. Per què dir-ne només automàtica o espontània? Canviem els termes. Escriptura que sorgeix del pòsit vital i del pòsit intel.lectual, intuïtiu, popular o culte de la poeta. No sorgeix del no res. Si sortís d’una terra eixorca, poc adobada, l’aigua seria una aigua tova desmineralitzada. I l’aigua de l’escrit és crit  és aigua mineralitzada que raja amb abundància. Els minerals constitutius són subterranis , l’aigua que llepa una vegada i una altra les roques que troba al seu pas i les absorbeix: esponja. La poeta esponja, la poeta magatzem, la poeta que vomita, que escup sense intencions. El plàncton que alimenta el present de la dona poeta.

NO VOLER DIR RES ÉS DIR MOLT

No era necessitat. Era vòmit. No un pap buit: estat indòmit.
Més que necessitat, vòmit. Acte reflex. L’escriptura convertida en crit, en vòmit. L’escriptura, una necessitat fisiològica que obliga, que no té cap més sortida natural que obrir-se pas a l’exterior, a la superfície, al món. De la cova a l’aire lliure. De les capes profundes del subconscient s’obre pas i salta sense avís. Aquest és el camí de la creació sincera, del raig, del doll. El camí del prescindir de la voluntat de dir res, encara que sempre diem, fins i tot o potser més, quan diem que no diem o quan no diem res.
“El llenguatge crea llenguatge; és el llenguatge el que diu coses. Quan no volem dir res és quan en diem més de coses. I és que no es tracta pas de no voler dir res, sinó que es tracta de resoldre el prpblema de “voler”, de la voluntat, ja sigui de dir, ja sigui de no dir. La voluntat no té res , o molt poc, a veure amb la poesia paraparèmica. (C.H.Mor al pròleg de Tant per tant, subpoemes).
Per altra banda, res del que diem o del que no diem ens és aliè a la nostra condició humana, és a dir a la nostra biografia. Voler escriure ja és una intenció,- continuem amb Hac Mor-,  encara que en la MDD la intenció sigui gairebé un acte reflex, un acte reflex que es nodreix dels nostres miralls interiors, dels seus, de la nostra experiència humana en contrast amb la natura, amb el món, amb els altres, amb una mateixa. Sense anàlisi no podríem fer aquestes reflexions perquè tot es troba en les estructures profundes de la personalitat. Psicoanàlisi i literatura.
Vaig ser / ahir / com una pedra/ còdol de tots/. Ara corba / em rellisca tot.
Ves si no em direu que en aquesta successió tallant de sintagmes no hi ha un minirelat de l’existència que conté el màxim de significat.
Acabaré amb una reflexió al voltant del poema intitulat silenci, blanc o no poema, que trobareu a Escrit és crit, un homenatge als artistes i pensadors que han portat fins al límit allò de No hi ha res a voler mostrar, que no és el mateix que No hi ha res a mostrar. El silenci és contingut, no és buit, a la manera del músic i pensador John Cage quan diu que  
No hi ha silenci sense so i soroll. No hi ha nit sense dia. Sense l’existència del silenci, la música seria un estat acústic perpetu, les vibracions es produïrien sense parar i tot seria un infern de sons i sorolls. El so l’apreciem gràcies al silenci. El silenci no és buidor. El silenci també és plenitud.
Des d’aquesta perspectiva que sembla capgirar les nostres mirades acostumades a omplenar-ho tot amb coses, - la major part fútils- , us convido a mirar el buit i l’aparent NO RES també com a formes possibles de dir o de no dir, com bonament us plagui. I com no, us convido a xalar amb els versos alliberats o vomitats, com li agrada dir a ella; que li seguiu la pista a les xarxes i també que gaudiu de l’esplèndid treball plàstic de l’artista Pep Quer.

Moltes gràcies

© Carme Andrade

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada