dilluns, 5 de desembre del 2022

De la rauxa i del seny, de Magda Barceló

La necessitat de connectar amb la pròpia matèria poètica en un dolorós camí de llum és el que m'arriba de la primera part de De la rauxa i del seny. El desig poètic traspassa  i fogueja el jo líric de l'autora. La vida poètica plantejada com un joc de contraris a la recerca de la síntesi. La ira i la fúria contrariant l'ordre i la raó en una confrontació on només l'amor podria resoldre l'equació. La màscara que s'esquerda a poc a poc és la imatge reeixida del desig de despullament de tot allò que sobra, que és superflu, un camí per on es transita entre la fosca i la llum i per on és possible la simbiosi amb l'altre: dues mans que s'agafen i no sé on comença la meva. La dissolució. L'alliberament. 

A la segona part titulada Rauxa del temps, els poemes canvien de to i de contingut, apropant-nos a l'autodestrucció planetària provocada per l'ambició i el poder del sistema. El terrorisme industrial, l'amenaça nuclear, la ferida col·lectiva que dessagna un poble cansat -el nostre-, abordats des de la denúncia però també amb una mirada connectada amb la possibilitat de redempció. 

Per altra banda els poemes d'Oratges que van ser escrits en un temps de silenci forçat - sense saber quan podrem sortir a mar obert-  porten el segell del confinament pandèmic. Una presó viscuda amb el desig de partir, de desplegar les ales, extrapolable però, més enllà del temps pandèmic. 

La imatge dels cavalls lliures galopant es va repetint i en especial a la darrera part titulada Cavalls de vent on el format de poemes curts harmonitza amb el desig, -  altre cop i com no


- de despullar l'ànima com a requisit per donar i rebre en un flux bidireccional que s'alimenta de l'amor, el fil conductor de tot el poemari. A tall de conclusió en un darrer vers la poeta ens diu:  deixa't cavalcar per la seva força.  

Els cavalls de l'amor a tothora. 

Les ales de la força poètica de l'autora han iniciat un enlairament de rauxa i de seny però  aviat en voldrem més !

©Carme Andrade

Cap al tard, d'Eduard Casas

 

Saber on vols anar

no inclou conèixer el camí;

Només es perden els qui caminen.

En Cap al tard, la segona publicació del poeta Eduard Casas, la contemplació profunda del paisatge empordanès i el moviment poètic en un flux i reflux constant de la natura al jo poètic constitueix un dels eixos del llibre que comentem. L’interior és la nostra casa íntima, que també diria el poeta Vinyoli.  I la contemplació s’eleva a categoria. Una identificació amb el paisatge gairebé total. L’ésser humà entremig, un més en la natura. I la necessitat de parar el ritme i mirar el cel : Alça, doncs, l’esguard, que el camí enganya. 

Poeta d’allò essencial que no és res més que la paraula: la voluntat de ser en la paraula. Però també és la voluntat d’afirmació, d’estar present amb tota la força, fins als moments finals, el navegar contra vent ens fa forts. Navego contra tramuntana i esdevinc granit i pubis de surera.  Les sureres del Montgrí, - el paisatge del poeta- , els arbres resistents com el surolí, un arbre de fulla perenne, mig surera mig alzina, un arbre resistent i dur com el jo poètic que se’ns mostra dur i potent.

A la primera part del llibre ja s’albira el que serà una altra constant al llarg dels poemes següents: la lluita i el compromís cívic amb la llibertat del país. Vegem-ho per exemple en el poema Turris argenta: l’escalada de la torre de plata cap a la seva conquesta que acabarà en plany pel que no va ser, en la ràbia continguda del falcó caçat. Més endavant ho veurem en poemes com en el magnífic poema Hivern a les teulades. Trobar el mot ens salva i ens guareix en moments de decepció.

Una poesia plena de preguntes, els adverbis COM i ON es fan presents, incerteses i preguntes com a reptes de la creació poètica.

I com no, els cercles de l’etern retorn, dels cicles del viure, la roda amb el seu no cessar imparable, la nit segueix el dia, la fira, el cicle de les estacions on jo estic suspès. Síssif, amunt la pedra per deixar-la rodolar avall cada vegada i així in eternum. El vol el·líptic del trencalòs, el giravoltar, la sínia empesa pel  desig d’alliberament. Ser poema és resistir.

I arribar a port, el desig de llibertat, el retorn d’un nou abril. Abril, el mes de l’entrada de la primavera, de l’esperança: naixerà l’aurora i de les gemmes adormides sorgirà un abril florit, que la hivernada definirà.

I una poesia caminadora, com vaig sentir que deia el poeta Altaió tot parlant de Cap al tard.  Caminar i l’esperit de lluita, de gosar, de desobeir, d’atrevir-te. El teu caminar molesta els inerts, els passius, els freds, els que no reaccionen, els teus passos els ofèn. Instaurem la desobediència! El poeta que no vol callar, que té el deure de denunciar el poder. Vet aquí la insurrecció poética d’Eduard Casas.

Caminar, un exercici que obre la ment cap a la reflexió i per descomptat cap a la reflexió poètica. En el camí es troben tots els referents vitals. Camins amb marges que cal esborrar, camins que no pots deixar de recórrer encara que faci mal temps, que els obstacles et facin creure que no pots seguir, camins en solitari,  camins per cridar amb l’ànima lliure…

El caminar també com un temps del vagareig gràcies al qual  flueixen les sensacions, els records, els peixos de la memòria, on els sentits s’amaren dels colors i dels silencis i on neixen noves preguntes, nous interrogants poètics. El passat i el present. El passat de quan no importaven els colors. Quan érem nens tot ens era pàtria, tot era bo.

I tal com ens evoca el títol Cap al tard, és una poesia del trànsit, de l’espai entre l’abans i el després, entre la contemplació i l’acció:

Anar i tornar,  seure i caminar, paraula i silenci; el mateix cercle.

Alguns dels poemes destil·len sensualitats, tamisades per filtres finíssims: llavis sense pintar, faldilles blanques sense planxar, temps d’anissos, pa amb xocolata... en un cant al record malgrat que s’imposi la voluntat de ser-hi ara per continuar obrint-nos a la vida. Sensualitat en l’abandonament a  les onades d’aquest mar nostre deixant-nos que ens posseeixi com també ho fan els déus grecs, Posidó, Neptú, Odisseu... El poeta ens mostra un ventall de referents antics, presents en el nostre subconscient col·lectiu que ens ajuden a comprendre el present.  Polifem, Afrodita, Atena, Síssif, i Aquiló, el déu del vent del nord, tan comú a les terres empordaneses. I sense oblidar els ibers, el poble indiketa que poblà les planes de l'Empordà, referenciats en el darrer poema del llibre.

Però és en la terra, en les ginestes i els alzinars on trobem el sentit darrer de tot plegat. La terra es fa cant, la terra pren la dimensió darrera.  L’arbre, la ginesta, la fada, el pinsà, l’ordi, la garsa i el pollancre, tots en un sol poema: callar i mirar, aquest present tan just. L’emoció de la vida, el pas de la llum a la foscor. Glòria a la vida que no li calen motius per viure.

Seguint el camí de compromís cívic La vida és compromís i l’art és vida. No hi ha art sense fidelitat, no hi ha art sense denúncia.

Cap al tard acaba amb el llarg poema Indika: la Plana. Els pins, els roures, la guilla, el rossinyol, els insectes: les vespes han deixat pas als grills i els estels son els protagonistes del declivi de la tarda. Un poema descriptiu dels elements d’un paisatge estimat i proper a l’autor que acaba humanitzat amb la figura del pastor del bri de fonoll als llavis.

En conclusió, uns poemes que cal assaborir en unes quantes llegides per abastar els múltiples matisos que hi podem trobar, molts més dels apuntats en aquesta entrada. La funció poètica dels referents mitològics, el treball de lèxic tan amorosament acurat: els noms dels ocells, els noms dels vents, dels insectes, de les roques, etc en són exemples. .

Un jo poètic que contempla i s’embadaleix amb el trànsit de la llum i amb la vida d’un entorn a voltes virgilià, a voltes dur i feréstec i alhora un jo poètic vitalista i lluitador per un país que també transita entre la llum i les ombres (1)


©Carme Andrade







(1) Resum de la presentació de Cap al tard realitzada el 30 de novembre de 2022 a la Biblioteca Pública Xavier Amorós de Reus.

diumenge, 4 de desembre del 2022

Tot el que no es dona, es perd

Un article de la revista NW, dintre de l'apartat Lletraferides i coordinat pel col·lectiu Reusenques de Lletres.

https://drive.google.com/file/d/1dachFCeJrsKAAuJ3tit260eEJoKafXMJ/view?usp=share_link





Els jugadors de whist, d'en Vicenç Pagès i Jordà

En Vicenç Pagès i Jordà va morir fa uns mesos de forma sobtada i prematura. El recordo ple de saviesa i de modernitat fa uns anys en un club de lectura de la meva ciutat tot comentant el llibre Dies de frontera i fent un elogi de la figura literària de David Foster Wallace, una descoberta d'aquest últim que li agrairé sempre. Però és de Els jugadors de whist del qual vull fer alguns breus comentaris.

Els Jugadors de whist, obra cabdal, diuen els crítics, per comprendre l'abast de la literatura d'en Pagès. En efecte, aquest llibre és un manual de com bastir de forma complexa  una història amb un argument més o menys senzill. El fil argumental s'obre pas entremig de gèneres textuals ben diversos on les referències a la cultura pop, al cinema, a la música i a la literatura es despleguen de manera profusa i en una exhibició d'una extraordinària erudició. Un estil inclassificable fet de juxtaposar nivells de llenguatge ben diversos, reflexions profundes, observacions superficials i sentit de l'humor. Un calidoscopi riquíssim en detalls referents als espais d'una petita ciutat com Figueres amb dades concretes i anotacions fetes per un esperit inquiet i observador com devia ser el seu. I és que Figueres s'erigeix en el tot de la novel.la. Figueres, les seves places, els seus racons, el castell, l'autopista. De Figueres al cel. I la mirada enrere del protagonista, aquesta barreja de melangia, de tendresa i d'ironia punyent en relatar el temps passat. Els temes de sempre però tamisats per un estil personalíssim del qual malauradament ja no en podrem gaudir en un futur. Això sí, ens queda un extensa bibliografia per aprofundir en un mestratge que porta el segell de l'atreviment i l'experimentació literària. 

 ©Carme Andrade