Darrera el títol de Diré que m’ho he inventat 1s’amaga un relat d'auto ficció escrit per Marta Marín-Dòmine (Barcelona, 1959), una opció literària valenta i arriscada en encarar una història plena de dolor i d’amor que commou i que ha estat motiu d’admiració d’aquesta lectora, qui en un rampell de fruïció literària s’ha empassat el llibre un dia de novembre mentre la fúria del Black Friday recorria la ciutat.
El neguit per saber més dades sobre l’autora per mi desconeguda va ocasionar que entre capítol i capítol cerqués informació a les xarxes. Tot plegat va fer que em fes una radiografia mental d’aspectes col·laterals de la seva persona però potser menys significatius com escriptora, encara que parlem d’una solidesa literària avalada per un plegat de títols, alguns dels quals premiats en diverses ocasions, així com per guions de documentals i altres col·laboracions literàries.
En són molts els aspectes del seu estil i de com aborda algunes temàtiques allò que m’ha provocat admiració. En primer lloc, voldria ressaltar l’aspecte poètic de la seva escriptura. La paraula «poètica» comporta sovint una càrrega de lirisme més o menys ensucrat que pot confondre i alterar el concepte. En el cas de Diré que m’ho he inventat, el lirisme està fet de terrenal substància i de la crua constatació que l’amor comporta dolor, ferida i cicatrius incurables. Una escriptura sense crosta, sense afany d’edulcorar res, ben bé al contrari, la cruesa de la nuesa, quan la nuesa no ens agrada però la reconeixem i no la neguem. Una història de la relació mare i filla teixida amb els fils del record, cosa que constitueix la base de molta narrativa del nostre temps però en el cas de Diré que m’ho he inventat m’he preguntat on rau la singularitat d’aquesta història. La resposta ens la trobem en el com l’escriptora ens la transmet, de vegades cercant la metàfora que ens ajudi a entrar dintre de la complexitat de l’ànima humana amb totes les seves paradoxes, altres vegades expressant de forma magistral els moments més dolorosos: Setmanes després de la teva mort, em vaig adonar que ja m’estava bé que estiguessis morta. Tot i així, vaig anar descobrint que m’ habitaves el cos.
L’auto ficció, que tanta literatura produeix en l’actualitat, ens arriba de la mà de l’escriptora Marín-Dòmine amb un bagatge literari potent que ens la fa singular i renovada. El rerefons de les faules com a metàfora de la bellesa, però també de la crueltat, es fa present amb paral·lelismes de la humanitat amb animals salvatges, llops, llobes, bisons... i també trobem moments culminants, epifànics i bells que actuen com l’inici o el final d’una etapa vital, com per exemple la visió que té la mare d’una dona embarassada i que serà el punt d’inici de tot plegat, - sense aquesta visió segurament no hauria existit res del que comentem- o la determinació emocional que comporta llençar l’anell de la mare a les aigües impetuoses del Niàgara.
Construir la maldat d’una mare no és construir una mare malvada i aquesta és la tasca d’aprofundiment i de distanciament que ha aconseguit la protagonista, creiem que no sense dolor i treball, però que ha contribuït a fer possible un treball literari enlluernador.
En l’entramat del relat, tres ciutats estan presents, París, Toronto i Barcelona. Cadascuna constitueix una mena de refugi en moments determinats, encara que la ciutat mare que encarna el protagonisme és la Barcelona dels anys en blanc i negre amb la seva pàtina de neorealisme i alhora d’espai conegut i familiar. La Barcelona ciutat i la dona mare. És tal la identificació d’ambdues que deixar la mare morta era abandonar també la ciutat.
Altres consideracions interessants a l’entorn de Diré que m’ho he inventat serien de tipus sociològic pel que fa als desitjos de progrés d’una dona d’origen humil, la mare, la Marina, la qual se’ns presenta brillant en molts aspectes, malgrat l’erràtica assumpció del seu rol maternal. Una dona que troba en l’assistència a càstings de pel·lícules una forma de sortir del tedi i de la seva classe social, una mena de miratge on poder lluir la seva personalitat i fer-se un espai en un món allunyat de la seva sòrdida realitat.
Diré que m’ho he inventat, un títol, el significat del qual se’ns revela cap al final de la novel·la, una expressió que resumeix l’estat anímic d’aquell que ha deixat anar tot allò que l’oprimeix, que el persegueix o com diu l’autora, que ens esclavitza, tot fent un paral·lelisme amb el deixar anar d’una postura ben coneguda de ioga, la savassana. La protagonista de la història ha deixat anar la mare, l’ha expulsat mitjançant l’escriptura, dissoldre la fusió, en paraules pròpies. En resum, una novel·la brillant i profunda que deixarà petjada a tot aquell o aquella que la llegeixi.
© Carme Andrade
1Premi BBVA Sant Joan 2023
