dilluns, 6 de novembre de 2017

La geometria del cos...

                                                                      
 La geometria del cos fineix el gest 
Fotografia: Carme Andrade

marca l’ordre de les coses i abriga el cercle trèmul de la pell convulsa.


Del darrer angle en comissura vertical arrenca la guspira tot errant la variable,



tot pertorbant el vector dins del quadrat  


on bisectriu i flor en tija ascendent graviten al nord del desig.


©   Carme Andrade



dijous, 14 de setembre de 2017

Festeig

Un text a mode de "divertimento"
que acompanyava una bella fotografia de Montbrió
al MONTBRIART 2017


Festeig

Dits i mans fan de la terra un hort, un camp.
Brufola el mestral destraler i sota els porxos de la plaça branden els ocells d’en Piqué,
als Quatre Cantons els peus dels gegants engranen una lambada.
S’obren portes,
s’airegen escales,
el sac és ple de somriures a les entrades:
el poble, la crosta, l’escarrotxa i la clifolla,
i també el substrat i la mina d’aigua. La girarem i omplirem la bassa,
escolteu com raja : aigua, aigua, aigua…el setembre omple d’art les cases.
I núvols de safrà assaonen la paret dels carrers : pedra, fusta i rajola,
obrirem comportes
brollaran cors,
de les flors al carrer de la Closa en faran poms
i les brionenques acostaran mans, peus i malucs a la plaça: les cadires ja esguarden.
Al carrer d’Avall, al Corralot i a l’Embaixada les formigues enfilaran una sardana. El flabiol i el tamborí festejaran l’artista, el fotògraf i l’aquarel.lista.
Collage i fotografia: © Carme Andrade


Shhhhhhh més fluixet: no gaire lluny de Sant Antoni descansa el Lluert. 
I la roda gira, giravolta la sínia,
l’aigua i la guarnida entrada d’aquí a un any faran vuitada.

 © Carme Andrade




dilluns, 14 d’agost de 2017

La boira incessant, de Montserrat Aloy

Fotografia: Carme Andrade
Aquesta boira que no cessa o la bellesa que no cessa de destil·lar gota a gota en aquest poemari de la Montserrat Aloy  i que el fotògraf David Marí es fa seu en una interpretació visual que va més enllà d'un acompanyament estètic. Les seves imatges, ull aquós, ull liquat en essències sòbries i aparentment efímeres d'un univers propi on es suggereix molt més que no pas s'ensenya.  I on lletra a lletra, la poeta vessa delícies en un remolí de versos on la gramàtica es confon amb la topografia dels cossos amorosos, on els altars encesos esperen sacerdotesses que iniciïn els antics rituals amatoris, on la gastronomia del bes i la botànica del sexe, estams, pistils i tiges conformen un univers antic que la poeta ens el retorna renovat en nous usos, noves app poètiques. 
Licors de fruits de bosc servits en calzes sagrats, Sants Greals femenins, a la recerca de la copa que respon a la crida del plaer que transforma la lletra en bes, en pit o en mugrons,  el cos en llibre obert,  el riu en humitats d'engonals, en lubrificades i goludes paraules.  Ets cuiner, plat i sOmmelier del meu cOs, ens diu...La lletra O amb la seva rodonesa ens acosta a la infinitud de l'instant amorós, a l'Orgasme en plenitud, a la perfecció del cercle que la trobairitz reivindica en les morfologies del cos i de la natura i que ofereix a Eros en una sublimació poètica intensa. Així és La boira incessant que ens submergeix en l'oceà poètic personal i únic de la Montserrat Aloy.  A El TU més pregon. 

© Carme Andrade

De muses i de frescors, amb una bella imatge de l'artista Pérez Olivan i textos de la Lena Paüls i de la Carme Andrade



Amors gairebé eterns, de Josep Igual


Trenta-vuit relats curts darrera una portada de Cossetània Edicions que pot donar peu a pensar que en el seu interior es narren històries on els antifaços, les manilles o les pistoles van circulant en habitacions rònegues de clubs de carretera. Res més lluny. Els Amors gairebé eterns del Josep Igual podrien passar per relats i prou, si no fos perquè sempre hi ha una història en què el sexe i les trifulgues conseqüents estan present en cos i ànima i… mai més ben dit. El cos el posa la mateixa natura del tema i l’ànima la infon la qualitat de l’estil narratiu i el pòsit culte i llegit que l’autor deixa anar entremig de les narracions com aquell que no vol la cosa, però sí que la vol, perquè és evident que l’autor sap el que es porta entre lletres; només cal fer una ullada a alguns dels títols dels relats per adonar-nos que el gènere d’Amors gairebé eterns va més enllà o més ençà – segons quin sigui el nostre punt de partida- de la qualificació de gènere eròtic sense més. Títols com No sóc Nabokov, nena. Quan plau a Déu que la fusta peresca, La sal de la terra, L’escapada, El pianista, Llibreta oculta, etc són títols que ens remeten a universos culturals i artístics ben diversos.  Les referències musicals, plàstiques i literàries són abundoses: Jean Genet, Bohumil Hrabal, Txhéhov, Van Gogh, Machado,  Velázquez, Jimmy Hendrix, Ava Gardner, Pink Floyd, Pollock, Joseph Beauys, Led Zeppelin i molts altres es passegen entre les pàgines dels Amors gairebé eterns com referents culturals d’uns personatges que, malgrat protagonitzar històries molt curtes són personatges sòlids i creïbles. Alguns llegeixen Shakespeare, altres esmorzen amb J.S.Bach, Mahler o Debussy; personatges del món de la lletra o de l'art amb la marca generacional d’una època dita postmoderna en què els símptomes del descrèdit de certs valors fins aleshores en alça  ja començaven a manifestar-se en pro d’un neoliberalisme creixent.  I tot ben amanit sense grinyols estilístics on les escenes de sexe i carn estan tractades amb realisme i vigor gràcies a uns excel.lents diàlegs on la ironia i l’humor se’ns revelen com la vaselina que alleugereix la possible sordidesa del relat. I la distància intel.lectualitza la història, cosa que l’autor practica en acabar-les amb una idea desmitificadora o amb un pensament irònic: El que es perd, es perd per sempre. Ja ho deia el poeta o aquest altre El suïcidi dels babaus, quina cosa més inquietant.

Resultat d'imatges de Amors gairebé eternsLa distància desdramatitza i ens fa acabar la lectura amb un somriure a la boca; així és com he anat tancant cada relat. Ara encara sou a temps de marcar-vos un bonic somriure als llavis.                                                                                                                                      © Carme Andrade


                                                                                  


dimecres, 12 de juliol de 2017

Hanuman, el mono gramàtic

Hanuman, el déu mono de la constel.lació hindú arriba de la mà d’Octavio Paz investit de saviesa gramática. El Mono gramático és una reflexió sobre els límits d’aquest fenomen alhora natural i artificial que en diem llenguatge. És l’intent d’esmicolar-ne el sentit per capbussar-s’hi i comprendre’l. Un intent metaforitzat en un camí, un passeig protagonitzat pel mateix autor i una dona, Esplendor. Una passejada fins arribar a Galta, un temple hindú del Rajasthan. En el trajecte, l’autor va desgranant un pensament metalingüístic, filosòfic i poètic. Empeltat d’orientalisme, les seves reflexions ens condueixen pels racons de l’ara, del temps que s’escola i del moviment de l’instant, tot i arribant a la conclusió que la saviesa rau en el trànsit de l’estat de persistència al del canvi. La sabiduria, -transcric-, no está ni en la fijeza ni en el cambio, sino en la dialéctica entre ellos. Vistes així les coses, semblaria que parlem d’un assaig però en realitat allò que sedueix del text són els nombrosos fragments  que el converteixen en un sublim poema en prosa on les ruïnes dels temples i la natura que hi creix entremig  acompanya l’escriptor en un passeig: un trànsit cap al coneixement. La gramática i la natura s’agermanen gràcies a les analogies i imatges que van apareixent al llarg del text. Un text que ratlla amb el surrealisme, de fet, Octavio Paz n’és un dels seus seguidors.
Las lianas de las letras…los lazos de las vocales,…los garfios de las consonantes…arenales de letras etc. (cit. text.) Les analogies de la natura amb el llenguatge són captades per l’ ull inquiet de l’escriptor capaç d’atrapar els mínims moviments i les ombres que es produeixen en els avatars oscil.lants de la natura canviant.
Fotografia: Carme Andrade
Esplendor és una dona poema a la que hi dedica paràgrafs plens d’erotisme. De la lectura dels esmentats paràgrafs sorgeix la pregunta inevitable: Esplendor té veu pròpia o és un bell apèndix del cos del Mono gramático? L’amor, definit com l’intent de fer de l’instant una eternitat, una victòria contra el temps, un endevinar l’altre costat. L’erotisme: el llenguatge del cos. Cos i llenguatge es superposen; cos i natura també.  Les analogies entre els tres conceptes caminen plegades amb una bellesa que sedueix el lector atrapat per la profunditat de les imatges i per les subtileses que s’hi endevinen.  I la poesia com el camí per trobar els límits del ser. Hanuman, el mono savi del Ramayana interioritza la lectura com un camí: la caligrafia és la vegetació i caminar és llegir el món. Els signes i les frases s’arrengleren i formen pàgines que s’obren, es despleguen i obren un camí. El final no importa. I el cos estimat també és un mapa de senyals, de signes i d’arbredes…/… i lluvia de universos sobre el cuerpo de Esplendor que no es cuerpo sino el río de signos de su cuerpo, corriente de vibraciones de sensaciones de percepciones de imágenes…

Una lectura molt especial que seduirà els lectors capaços de deixar-se captivar per un pensament ben articulat amb belles imatges.

© Carme Andrade

dilluns, 10 de juliol de 2017

Massa felicitat d'Alice Munro

Les dones de la Munro, perquè parlem de dones bàsicament quan parlem dels personatges de l’Alice Munro, són dones que, de tan normals en aparença, són excepcionals. En elles sempre hi ha un punt de fuga que les fa singulars dintre de la seva quotidianitat. Algunes no poden cuidar els fills per un excés d'alcohol a les seves vides o  són abandonades i s’ han d’ espavilar com sigui; altres són dones amb llibertat vigilada per uns  marits possessius - una manca de llibertat per altra banda  acceptada sense acritud aparent.- Dones que es debaten entre les normes masculines i els espais propis. Altres vegades com  en el relat Wendlock Edge la protagonista viu com una espectadora les vides dels altres. Dones que controlen la vida familiar fins a l’últim detall, en saben els gustos i en aparença viuen amb aquest objectiu però que no arriben mai a controlar les pròpies vides ni a realitzar els seus desitjos com a Forats fondos. Dones exposades a les crítiques i a una certa marginació en una societat conservadora com la del Canadà profund pel fet de ser més grans que les seves parelles...Dones grans i llestes que utilitzen tot el seu enginy per treure’s els problemes de sobre arribant a salvar la pròpia vida com a Radicals lliures i nenes que exerceixen de forma cruel l’escarni a una tercera, cosa que els reforça el vincle i l'amistat mútua com a Joc de nenes. No hi ha discurs moralista. La crueltat i la violència s'integren de forma natural dintre de la vida dels personatges. No són relats cruels. Són fragments de vides on la violència està tan present com ho està en qualsevol de les nostres societats ni més ni menys. Homes que assassinen els propis fills com a venjança del menyspreu o de l'abandonament de la dona són matèria prou casolana per no fer-ne escarafalls o no diguem res de la coneguda crueltat dels infants davant la diversitat física i psicològica dels altres.

Pintura i fotografia: Carme Andrade

Tal com diu en Vicenç Pagès Jordà, la Munro ens presenta constel·lacions de vides sempre fràgils, sempre diferents i és que els relats corals de l’escriptora acostumen a tenir una protagonista al voltant de la qual es configura tot un món de personatges que a la vegada tenen al seu voltant tot un món de relacions dibuixades en una mena de mandala fet de cercles enllaçats i alhora concèntrics.

I també, per suposat,  hi ha els homes d’aquestes dones els quals ni de bon tros se’ns presenten amb tanta complexitat com se’ns presenten elles. Sovint, encara que no sempre, són marits o pares violents i mesquins que les fan sentir culpables i homes que necessiten les dones per lluir-les o lluir-se davant dels altres.

Un dels aspectes més interessants del seu estil és el factor sorpresa: la narradora fa girar la truita en un moment determinat del relat, tot i  creant situacions que poden semblar xocants però que entren dintre de les possibilitats reals, així com els inicis directes i originals d'alguns relats, cosa que ens provoca un interessant estat d'alerta i de curiositat literària.

El lector, gràcies a les freqüents elipsis, sovint s’ha d’espavilar per treure’n l’entrellat de les situacions, ja que com a bona narradora l’Alice Munro no ens ho dona tot fet. Un lector acostumat a trobar-se tota la tralla explicadeta és fàcil que acabi perdent-se perquè  l’univers de l’escriptora, tot i esta empeltat de vida quotidiana, entranya una certa complexitat quant a la successió dels fets.

El títol Massa felicitat correspon al relat menys definitori del seu estil narratiu, diríem el menys munronià i si us hi poseu, ho descobrireu. 

Això és tot: us convido a fer una passejada per unes vides que sota l’aparença de lleugeresa amaguen passions i conflictes.

© Carme Andrade

Massa felicitat, traducció de la Maria Dolors Udina.

dilluns, 26 de juny de 2017

El vestit negre. Album polifònic realitzat per Lena Paüls

Aquí va el treball resum de la presentació del llibre digital El vestit negre, un projecte col.lectiu on hi van participar fotògrafs, artistes plàstics i escriptors.
El llibre digital, l'album de fotografies i el booktrailer al final de la crònica.

dijous, 8 de juny de 2017

Vostè mira enfora...(R.M.Rilke. Cartes a un jove poeta)

.../...Vostè mira enfora i això, ara, no li és permès. Ningú no li pot donar consell, ningú no el pot ajudar, ningú. Només hi ha un mitjà. Camini cap a vostè mateix. Explori el fonament que vostè anomena escriure: comprovi si estén les arrels en el lloc més profund del seu cor: confessi's si es moriria en el cas que li fos refusat escriure. I, per damunt de tot, pregunti's, en l'hora més callada de la seva nit: he d'escriure?.../...

.../...Si la seva vida de cada dia li sembla esquifida, no l'acusi. Més aviat, acusi's, digui's que encara no és prou poeta per a cantar-ne les riqueses, car no hi ha esquifidesa ni lloc esquifit o indiferent per als creadors.../...

N'he destacat dos de la gran quantitat de fragments que he subratllat d'aquesta petita meravella que constitueixen les deu cartes al jove F.X.Kappus que Rainer Maria Rilke va redactar des del 17 de febrer de l'any 1903 fins el 26 de desembre de 1908. En elles no hi ha consells d'erudit, ni són consells tècnics de poesia, són consells de vida necessaris per donar sentit a l'ofici de poeta. 
El viatge necessari del poeta o de l'aprenent de poeta cap al més profund d'ell mateix:  la soledat la gran aliada dels silencis fructífers. Som éssers solitaris, i com vaig llegir no fa gaire, unes vegades més que d'altres i cal aprendre a viure a partir d'aquest reconeixement. Extreure tot allò que brolla des de l'interior i posar-ho sobre el que hi ha a l'exterior.  Ser artista, diu, és no comptar, no calcular i que tot esdevingui de forma natural. Aquesta connexió amb el més profund de les complexitats de l'ànima serà el que donarà la qualitat de l'obra d'art o del text o del poema. La sinceritat i l'amor. La malaltia com un estat de transició que cal aprofitar, com un mitjà gràcies al qual l'organisme s'allibera del que és estrany. Parlant dels noms: Molt sovint és el nom d'un delicte allò que destrossa una vida i no l'acció individual i sense nom...és a dir la desgràcia sovint ve pel nom. La grandesa de la paraula per a bé i per a mal.
Ple d'intuïcions encerta de ple quan albira que la humanitat de les dones, madurada en dolors i humiliacions, sortirà a la llum quan s'hagi desembarassat de les convencions del que és exclusivament femení en les transformacions de la seva condició social. I els homes que a hores d'ara no senten que això s'està apropant se sentiran sorpresos i vençuts. Aquest moment creiem que  ja ha començat, encara que intuïm que el part serà llarg i dolorós. 

Carme Andrade

L'edat dels homes

El títol de L'edat dels homes de l'Hèctor Bofill, llegit al club de Lectura Òmnium/Bravium em va produir una certa curiositat i uns moments de dubte: Parlarà dels homes com a gènere o  del col.lectiu d'homes i dones? Parlarà dels homes com a gènere masculí en relació a l'altre gènere?
Auschwitz. Fotografia: Carme Andrade
La cita que encapçala el relat ens dóna una pista: Un gran principi de violència comandava els nostres costums, de Saint-John Perse, poeta francès (1887-1975) i premi Nobel. La violència com a mètode utilitzat pel gènere masculí des dels orígens de la nostra civilització per a dirimir els conflictes. La visita de l'autor al Club de Lectura ens va esvair els dubtes. En efecte, la seva novel·la,  que conté tot sigui dit de passada, moments poètics remarcables, ressalta el paper dels homes en el darrer conflicte del 36. Un treball que parteix de la memòria històrica familiar per desgranar unes vides estroncades per la guerra però també per posar negre sobre blanc tot un seguit de reflexions i dubtes morals en relació al compromís dels homes amb el seu temps i com l'instint natural de supervivència pot fer canviar els destins de les persones, tot i aparcant en un segon terme les ideologies i creences. Un altre repte moral que ens ofereix aquesta Edat dels homes és com arriba a ser d'estrany i paradoxal que la mateixa societat que va produir tanta bellesa, Bach, Bethoveen, Wagner, etc,  va ser capaç de produir tant dolor. De com la bellesa i el mal poden articular complicitats que ens resulten incomprensibles quan ens ho mirem des de la perspectiva del temps transcorregut. L'apropiació de la bellesa clàssica per part del nazisme va ser un fet indiscutible i molts autors s'hi han esmerçat a parlar-ne, per citar-ne un, Susan Sontag en el seu article Feixisme fascinant denuncia la dimensió ideològica de la bellesa perfecta.

Ens és molt llunyà aquest dilema? Podríem afirmar sense dubtar-ne que en els nostres dies en algun punt del planeta no es dóna aquesta contradicció? 

Carme Andrade

dilluns, 29 de maig de 2017

Una rosa per la llibertat

Un enllaç al blog de l'artista plàstica Fina Veciana.

http://finaveciana.blogspot.com.es/2017/05/una-rosa-per-la-llibertat.html?m=1

dissabte, 27 de maig de 2017

Preguntes, de Josep Porcar

Com si fores la més bella resposta sense preguntes.../...

Vint-i-una preguntes per atendre les no respostes. L'esperar, ofici antic per als qui saben que és inútil l'espera i malgrat això hi persisteixen. Les preguntes sorgeixen quan de forma abrupta el desamor fa la seva partida. 

Mag de la paraula, el poeta fa de la íntima trencadissa un cant de deslliurament semàntic on la sintaxi es trastoca, es subverteix en un joc intencionat (o no) d'una expressió en aparença caòtica, absurda i aparentment allunyada de la raó, ara bé... què hi ha més aprop de la raó i la lògica que alinear contingut i forma en una sola direcció quan el contingut és la perplexitat de l'abandonament amorós? 

I un treball lingüístic que sembla donar-se de forma natural i que recull constel.lacions diverses de la natura amb un clar protagonisme de les bestioletes, siguin grills, abelles, aranyes, centpeus o formigues i on les seves excrecències també tenen un valor simbòlic que ens remet a la descomposició de la matèria, sigui física o espiritual. També tot allò que talla i que escapça: el sílex, el ganivet i la falç, imatges recurrents que ens ajuden a visualitzar aquest univers emocional de fragmentació i de violència. 

I el pes de la mirada i de les mans en el record: De quina mirada mor l'última pestanya?.../...De quin lacrimal aquesta mar que abans salpava de nosaltres? (aquesta de que interessant!) I les mans: De quin groc, l'amor esgarria mans?.../... L'esquelet de la carícia que jo de tu te tinc.

La poeta Dolors Miquel en l'excel.lent pròleg del llibre cita Joan Fuster quan aquest ens diu que l'amor  és el miratge inexistent. Tindrà raó en Joan Fuster?

Tingui o no en tingui, si els miratges amorosos serveixen per crear universos plens de veritat i bellesa com el que ens ofereix Josep Porcar en aquest treball, - i intueixo que també en d'altres que encara no hem tastat- ,  benvingut sigui el miratge.

© Carme Andrade



diumenge, 30 d’abril de 2017

Són els crits dels nens arrencats de la calidesa...

Són aquests els crits que sento a les nits quan tanco els ulls. Els ulls esgarriats i absents de les mares en la penombra em visiten, els crits dels nens arrencats de la calidesa dels braços amorosos, és la run run de la marxa pacífica del combatent sense repòs en el rastreig infinit per subterranis malmesos.



De tot arreu sorgeixen cavalls galopant, dels boscos i dels deserts, cavalls pregons de fam i de set, galopades cercant un lloc on reposar i un abeurador d’aigües tranquil.les. També sento els esgarips dels cavalls famolencs d’odi i d’ambició, cavalls desbocats de menyspreu que atravessen planures i arramblen amb tot el que troben al seu pas. Un dolor que sorgeix de les entranyes de la terra  i s’escampa, rius de sang, artèries que  inunden els carrers sense cases, les llars sense ànima, la humanitat famolenca. La humanitat assedegada ens reclama als de la geografia propícia.

Els habitants del primer món havíem perdut el tel protector que ens permetia aixoplugar-nos dintre del capoll en les hores d’alegre disbauxa, embrancats com estàvem en falses aparences, en miralls lluïts i deslluïts, en arravataments frenètics. Havíem esdevingut orbs. Els cadàvers començaren a sorgir a prop nostre. Del sud i de l’est ens arribaven taüts a la deriva enmig del nostre mar plens de criatures i de joves amb el somni d’Ulisses a la sang. Oh vella Europa!

Avui m’he aixecat abans de l’alba. He sortit al balcó. El món dormia encara. A la ciutat els punts de llum fosforescent al lluny indiquen el foc que no cessa més enllà de la frontera ocupada pels bàrbars amb els ganivets esmolats.

Inoperància de les formigues alades que sobrevolen astorades la màgica absència dels dies bells quan els frescals verderols somrients piulaven arcàdies, quan els nens tornaven a la llar amb la innocència de la rosa a cada galta.

 ©Carme Andrade 

Brúixola, de Mathias Enard

Les hores passades llegint Brúixola de Mathias Enard (Niort, 1972) han estat  hores de passió lectora, un gran regal per a l’esperit i per als sentits. Sentit i sensibilitat, una recerca de l’harmonia entre l’orient i l’occident i una recerca de l’alteritat, en definitiva el retrobament del jo a través de l’altre, que no és res més que el mirall de tu mateix. La necessitat de l’acceptació de l’alteritat com a part integrant del jo, com a contradicció fecunda, en paraules del mateix autor.
Un llibre de gran volada del qual podem valorar la història que s’hi narra  - la destrucció actual de Síria en el rerefons -, però també  la matèria poètica amb què l’escriptor ens mostra el camí existencial del protagonista, centrat en la seva malaltia física que actua com una mena de nebulosa per amagar una autèntica malaltia de l’ànima i un amor impossible per una dona, la Sarah, la seva bella obsessió.
Seguint amb la idea que estem davant d’una obra ambiciosa, la desfilada d’erudició ens enlluerna i ens captiva. L’autor ha creat un discurs de l’orientalisme amb l’aportació  de poetes i músics iranians influents en l’art europeu com Sadeq Hedayat,  Omar Khayyam i Rumi i d’artistes europeus que es van veure seduïts pel món oriental, Pessoa, Balzac, Mandelson, Kafka, Chopin, Chateaubriand, Goethe i també per la petjada de dones artistes, escriptores i aventureres del final del segle XIX, que en alguns casos disfressades d’home, també anaren a la recerca d’allò diferent que el nostre esperit occidental no té i que cercarà a l’Orient.
He llegit Brúixola amb l’emoció de reconèixe’m en els meus propis viatges  i en la meva experiència vital i personal, de tal manera que la meva ha estat una lectura interactiva, un autèntic diàleg entre el relat i el meu jo lector , amb moltes anotacions al marge que enllacen literatura i vida viscuda. Un llibre que m’ha remès vitalment a tot allò que fa referència a l’espiritualitat i a la metafísica que les ànimes inquietes en algun moment de la vida cerquem.

I un fragment final desbocat i sincer, que actua com una declaració de principis:

Fotografia: Carme Andrade
.../...l'Orient de les llums, l'est, la direcció de la brúixola i de l'Arcàngel emporprat, sorprèn el marbre del Món jaspiat de patiment i d'amor, a punta de dia, au va, sense vergonya, ja fa temps que no hi ha vergonya, no és cap vergonya copiar aquesta cançó d'hivern, no és cap vergonya deixar-se endur pels sentiments:


Torno a tancar els ulls,
el cor em batega tan càlid.
                                                                                 Quan verdejaran les fulles a la finestra?
                                                                                 Quan tindré l'estimada entre els braços?

                                                                               i pel sol tebi de l'esperança.

© Carme Andrade




dissabte, 1 d’abril de 2017

Submissió

Submissió, del francès Michel Houellebeck, a més de ser una excel·lent novel.la és la crònica fictícia d’un canvi social profund a la veïna França. Fictícia, encara que amb possibilitats de fer-se realitat vist el panorama de l’Europa actual. 

Els valors de laïcitat i de llibertat que semblaven ser consubstancials a la ciutadania francesa es veuen bandejats i anul.lats per  la matemàtica d’uns resultats electorals. Tot juga a favor que el pèndol de la història retorni a les èpoques on el Déu únic era el centre de totes les coses. El fracàs del laïcisme a França i en general a Europa és explicat per diverses causes : la incapacitat de la socialdemocràcia de donar sortides a les aspiracions de la gent,  la corrupció, que com una malaltia viral s’ha anat estenent a tots nivells, el creixent empobriment de les classes populars… i quan tot tremola, cal restituir, cal treure de l’armari els salvadors de la pàtria. 

A la societat que ens planteja Submissió, el salvador és  el partit islamista i en conseqüència els valors de la religió musulmana es configuraran com la guia moral, religiosa i política de tota la societat. De mica en mica, el país es va resituant en les noves coordenades ideològiques en què els imams i els preceptes de l’Alcorà van eixamplant espais fins ocupar tots els estrats socials i on tot estarà regit  i estructurat segons els mandats  corànics. Ens situem, salvant les distàncies tecnològiques i d'altres, en certa manera en les èpoques fosques medievals i s'esborren de la memòria les concepcions humanistes. Quina bestialitat direm! No tanta, per desgràcia. El món en què vivim és tan canviant i en són tants els ítems coincidents amb la hipòtesi de la novel.la, que no ens sembla estar tan lluny d’aquesta ficció. Pensem un moment en l'aberrant  trumpisme on la negació dels valors de la cultura, de la igualtat i dels drets humans comencen a estendre's sense adonar-nos-en.  

A Submissió triomfarà una societat ultrapatriarcal, misògina, regida per la submissió de l’home a Al·lah i de l’home a la dona. Aquests dos pilars seran la base en què es sustentarà la jerarquització social plantejada. El  paral.lelisme Déu, home ,dona serà l’excusa per sotmetre la dona femella, l’eterna enemiga de l’home mascle segons concepció divina del patriarca, digues-li Yavé, Al.lah o Déu.

En la nova configuració social, les classes altes del país s’aniran acomodant als canvis culturals i ideològics amb els ajuts  de les monarquies saudites del Golf. Les universitats, la cultura i l’educació, - per suposat amb marca exclusivament masculina- , seran sufragats pels nous rics del desert. S’establiria així el somni d’un nou imperi romà en versió musulmana que s’estendria des d’Algèria, Tunísia i el Marroc fins el nord d’Europa. De rerefons, la capacitat d’assimilació del gènere humà a les novetats quan l’economia beneficia les capes altes i mitjanes. Els pobres tindrien les necessitats bàsiques cobertes. S’establiria un nou socialisme híbrid  basat en el pilar de l’almoina social i en una economia que rescataria les petites unitats productives, cosa que animaria els joves, homes sempre,  a ser emprenedors de petits negocis.

Es bandejarà de l'educació pública la tradició de lliurepensament i com a  molt es reservarà als museus i als centres d’estudi especialitzats.  Una nova era, un nou somni al qual tothom hi contribuirà. La dona serà apartada de la vida social, laboral i intel·lectual del país. Amb les dones fora de circulació i definitivament invisibilitzades, el nou ordre haurà transformat els costums morals de la població de forma radical.  El gènere masculí guanyarà en el nombre de dones per al seu gaudi, sigui sexual o com a responsables de la llar. Els qui s’ho permetin en tindran una dona de jove i una altra de gran com a mínim; cadascuna amb una funció diferenciada dintre de la casa pairal, ambdues al servei de l’home, del patriarca. 

El protagonista de Submissió, el professor universitari que opta per dimitir en veure els canvis de la seva universitat, acaba sucumbint al miratge de la nova societat, acaba per veure-hi, com a potencial mascle alfa, uns nous privilegis desconeguts en la vella societat laica. En cap moment, Houllebeck  apunta la més mínima reacció resistencial per part de les dones, - ni per part dels homes, tot sigui dit de passada- ,  cosa que les invisibilitza dues vegades: en la lògica de la praxis ideològica  i en la ment del novel.lista que obvia la mínima possibilitat de resistència en el seu relat. Aquesta és la nota més tràgica i desesperançadora. Aquesta indigna i indignant complicitat generalitzada de tota la societat és el punt que ens fa rebotar de la butaca de lectura.  

Ironia? Provocació? sens dubte. Benvingudes les provocacions si són germinadores de dubtes i de reflexions. Un llibre que cal mirar-lo de cara i afrontar-ne els reptes que ens proposa. Un llibre que ens alerta i ens posa en guàrdia.  I repeteixo: una bona novel.la amb tots elements necessaris: argument, personatges ben definits, acció, context, reflexió, i un ritme adequat per mantenir l’atenció en tot moment.

© Carme Andrade

dilluns, 20 de març de 2017

L'incert alberg

L'incert alberg, Josep Igual. Editorial Afers, 2016

De l’incert en faig alberg deia en Foix. La incertesa és la nostra casa. La incertesa connatural i humana que arrenca des del moment que la humanitat s’adona i pren consciència que no sabem què hi hem vingut a fer en aquest món. La consciència ens aboca a preguntes sense reposta. Des de la talaia del primer món, les nostres incerteses són les d’un demà que se’ns presenta ple de clarobscurs, inestable, però amb tot, són les incerteses d'un món privilegiat, si no obviem les incerteses estructurals de les tres quartes parts restants del planeta.  L’autor adopta el vers foixà per al seu dietari l’ any 2011. Aleshores i encara ara, dura la fuetada de la crisi i molt especialment en els oficis del món de la cultura i de les arts.
Fotografia: Carme Andrade. Paisatge deltaic a l'hivern
A les endreces del llibre hi trobem la primera declaració d’intencions. Dos poetes, un assagista i un filòsof: Foix,  Montaigne,  Joan Fuster i el poeta José Angel Valente encapçalen el dietari amb unes citacions que situen la vida com a nucli central de la literatura. Un dietari no és sinó trossos de la vida, sense que importi gaire si són reals del tot o només ho són a mitges. L’Incert alberg veurem que és molt més que això.
Al llarg de l’any 2011, en Josep Igual va desgranant el seu dia a dia tot i engalzant experiència personal amb reflexió, molt sovint fent-se seu el pensament dels autors que acumula en la seva motxilla lectora, profunda i ben autodirigida. Substitueix la pròpia reflexió per una cita del filòsof, del poeta o de l’artista i té la rara habilitat d’integrar coneixement erudit en quantitat i en qualitat amb el devenir de les hores senzilles en uns espais on el sol, els núvols  i els pardals o els gats en són protagonistes, així com ho són els vells que seuen sota l’ombra dels plataners de la plaça.
En aquest microcosmos ben mediterrani,  l’autor hi troba tot el material humà i ambiental que necessita per fer del seu dietari una lliçó d’alta volada literària i vital. La seva obstinada opció de viure en l’art i per a l’art, opció valenta, inaudita i insòlita en els temps que corren, constitueix, al meu mode de veure, la gran fondària de tot plegat.
Un autor que sembla que es mantingui distanciat del que en diríem els saraus mediàtics i que, de ben segur, aquest fet li proporciona  llibertat de pensament i el temps per anar cuinant una literatura rica en llargària i en qualitat. I també un autor compromès amb el món,- petit i gran- que l’envolta i connectat intel.lectualment més enllà dels nostres límits geogràfics. Un escriptor que hi dedica hores diàries de lectura és un escriptor d’ofici. Sense aquest treball disciplinat de lectura no s’assoleixen els nivells de robustesa que observem a L’Incert Alberg. El dietari conté un amplíssim registre de gèneres quant a referents i no només literaris, sinó filosòfics, musicals i artístics en general. I s’hi respira sinceritat a dojo. Agafades dues pàgines del dietari a l’atzar ens topem amb uns quants noms propis de prestigi: la narradora Katherine Mansfield, Virginia Woolf, Emily Dickinson, Txèkhov, Pasolini i el polític Andreotti.
Res és gratuït en les seves pàgines. Un fet quotidià o que ocorri a l’altra punta de món, l'autor ens el presenta amb la lucidesa i la profunditat d’un coneixedor del tema i ens regala una reflexió final a tall de conclusió des d’una mirada crítica i mordaç sobre el fet.
Res humà m’és aliè. Sóc home, res del que és humà no m’és indiferent, deia Publi Terenci Afer, (s.II AC). Pensament recollit més tard pels humanistes. La paraula humanisme avui, ara, enmig de la voràgine materialista que allunya el pensament de les aules i del quefer individual i col.lectiu, és el tresor, que a la manera dels antics, caldrà preservar com els nostres ancestres preservaven el foc. Caldrà vetllar fent torns, de nit, perquè no s’apagui. Josep Igual persegueix aquesta fita. Salvar les paraules, salvar el pensament universal dels que ens han precedit i a la fi, salvar-nos nosaltres. A les seves pàgines l’art és experiència i la lletra és vehicle per construir  coneixement, amb mirada de revolta, si bé ombrejada per un cert fatalisme, ben justificat pel viratge polític planetari que patim.
El dia a dia del seu dietari s’inicia sovint amb la contemplació gairebé beatífica del tros de cel des del seu cau, dels ocells que habiten a la vora o dels que passen ben a prop. Els núvols, el garbinet i la banda sonora que acompanyaran el cafè ens van introduint de forma lenta com en un vals matiner cap a les activitats relacionades amb els seus dos oficis: escriptor i músic. Les sortides al món exterior, sempre a peu o amb bus, són un balcó des d’on fer bona literatura: observar, raonar, il.lustrar i concloure. Res humà li és aliè. Tot s’aprofita per extreure'n pensament i literatura.  La vida i la literatura en un contínuum sense exclusions.
Per altra banda, com a lectora que estima la llengua - les llengües- agraeixo el ventall amplíssim d’adjectius que engrandeixen i l' embelleixen, així com algunes picades d’ullet que ens fa l’escriptor en inserir fragments de ficció plens d’humor i ironia, sense oblidar, - qüestió que mereixeria un estudi a fons- el cos teòric de pensament literari que sustenta l’autor. Aquí en tenim un exemple:
Els bons poetes saben quan han de deixar un poema una mica despentinat. Dominar la controlada descurança és un dels pinyols més difícils de l’art d’escriure (no només versos). Hi ha textos que demanen la taca accidental i moririen amb l’excés de rigor.
El dietari que tinc a les mans no és un dietari a l’ús; és una gran lliçó  de literatura viva i d’humanisme, cuinada amb ofici, erudició, amb una expressió acurada, precisa i rica i el que és més difícil d’aconseguir: amb amenitat,  fins el punt que un pic el comences no el pots deixar de llegir, tal com ens ocorre amb la millor narrativa.

 © Carme Andrade


dilluns, 13 de març de 2017

El nostre pitjor enemic, de Jesús Tibau

XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, El nostre pitjor enemic de Jesús Tibau és una narració curta que se'ns presenta de forma poc convencional des de les primeres pàgines. 
Està estructurada en vint capítols, dinou dels quals corresponen a una data en concret i un altre capítol que es correspondria a quaranta anys abans de les dates anteriors.
En primer lloc sorprèn la conjunció espai temps. Un espai fictici en un temps força indefinit. Aquesta inconcreció del context on es desenvolupa l'acció es manté  al llarg de tots els capítols. Un temps no lineal, on les escenes del passat donen sentit al present en un continu moviment de l'ara a l'abans i viceversa. L'espai, una illa hiperbolitzada en les seves característiques d'illa morta, de paisatge aspre i assedegat, un espai natural sotmès al sol, al vent, a les tempestes violentes on sembla que no pugui sobreviure cap criatura. Una illa semblant a un home abandonat a la seva sort, una illa fòssil. En aquest paratge allunyat de tot hi arriben uns personatges, tots ells militars, per tal d'acomplir una missió. 
El Comandant sobre el qual pivota la narració és un personatge complex i contradictori. Militar per tradició familiar però que no posseeix cap de les qualitats que se suposa que hauria de tenir un militar. Mancat d'autoritat, de caràcter feble, acomplexat a causa del seu físic i d'un passat mancat d'afecte. És l'antítesi de la figura d'un militar. Els altres personatges masculins que l'acompanyen, tots ells militars, també es troben molt lluny de l'arquetip dels típics homes de les casernes.
La missió a la qual van destinats els soldats i els seus caps queda una mica eclipsada per situacions que ens fan pensar en un d'aquells films antics del gènere de ciència ficció on formigues gegants o ocells prehistòrics ataquen persones indefenses. Aquí, les papallones gegants o els crancs mossegadors apareixen sense gaire explicacions com una amenaça més que assola la vida dels soldats.
A aquestes amenaces físiques, cal afegir la presència de la despòtica Comandanta, la dona del Comandant, una dona poderosa que amb el seu caràcter desdenyós i ambiciós afegeix tristor i vergonya al desafortunat marit. La mare del Comandant és l'altra figura femenina que sovint apareix de forma fantasmàgorica  - de fet fa anys que és morta-, cosa que hi afegeix un aire de narració enigmàtica.
Misteris no resolts, ombres que viuen en subterranis i personatges estranys dels quals en sabem ben poca cosa, com és el cas del  Mariscal, la màxima autoritat del destacament, antic dictador, sembla ser, confinat a les seves habitacions i del qual aventurem que deu ser part de l'objectiu de la missió. 
Entremig d'aquesta barreja, de tant en tant apareixen fragments descriptius de prosa poètica, cosa que afegeix encara més hetereogeneïtat al conjunt de la narració.
Per altra banda, la inclusió d'elements provinents de la mitologia clàssica com el Minotaure, la deessa Fortuna i el Laberint sorgeixen en un intent probable de dotar de profunditat i d'un cert simbolisme el relat.
En resum, una narració poc convencional, pel que té d'heterogènia, cuinada amb elements força sorprenents.
Un relat que es tanca de forma una mica sobtada,- de fet esperàvem més esdeveniments-, tot i proclamant que el pitjor enemic som nosaltres mateixos,

©Carme Andrade



dijous, 26 de gener de 2017

Deixeu-vos esgarrapar per L'ungla i la carn de la Isabel Salvat

A la contraportada de L'ungla i la carn(1) hi llegim El territori d'aquests contes és un poble. Un poble travessat per una carretera que mena a Mascabrers, on, en un canyís...
En efecte, l'espai literari d'aquest recull de relats que tinc a les mans és un petit univers que a la manera de les narracions on hi ha un microcosmos que s'expandeix i pren dimensions atemporals, aquí l'autora també ens ofereix una visió calidoscòpica d'un petit món ple d'històries, algunes de les quals són singulars de per se i unes altres les hi fa  singulars l'estil personalíssim amb què estan narrades. A més d'oferir-nos aquesta visió particular d'uns espais coneguts, ens fa la impressió que l'autora vulgui jugar amb el lector per tal que endevini els fils ocults que amaguen alguns esdeveniments relatats.  Per altra banda, una veu reflexiva hi aporta profunditat i com no, un cert alè poètic : Parlar amb sa germana era com menjar-se un bombó de licor amarg, sota la cobertura de les paraules amables explotava la rancúnia a la boca, i era el sabor que quedava quan deixaven de parlar. Una veu literària on la sensualitat del tacte, de l'olfacte, del gust dels sabors de la terra i dels seus fruits hi estan molt presents.
Museu de Sitges © C.Andrade
 L’ungla i la carn sorprèn per la naturalitat i una certa originalitat amb què estan escrits els relats, connectats entre ells per uns personatges allunyats de l'actualitat però recents en la memòria de l'autora i de ben segur en la de molts dels seus lectors. L'ambient que es respira al poble on ocorre tot, gravita entre el nacionalcatolicisme d'èpoques passades, amb tot el pòsit de restriccions morals i autoritàries i el desig de transgressió d'unes mirades, molt sovint infantils i femenines. Els lectors i lectores que hagin viscut en espais semblants als dels relats de L'ungla i la carn hi veuran reflectit un món perdut: el de la seva seva pròpia infantesa. Si bé bona part dels relats ens remeten a èpoques passades, - algunes es remunten al segle XIX- , els darrers capítols l'ocupen personatges actuals. Aquí l'autora fa un gir i les relacions socials i afectives de caire més psicològic prenen protagonisme; la mirada de l'autora es fa més crua i descarnada cap el món de les relacions humanes sense concessions ni a la tovor ni a l'ensucrament. Una veu molt personal on la tendresa i la mirada irònica estan en perfecte equilibri i on conflueixen realisme i poesia; on abans i l'ara constitueixen els dos pols per on transita el desig del retorn: Tornaran al cercle perfecte dels llit, els dos cossos junts i abraçats, consumits, vivint totes les vides. tancaran el cercle de la nit i el dia, de la vida i la mort en cercles concèntrics i perfectes.
Els relats de L'ungla i la carn, en especial els darrers, apunten situacions i correlacions personals tot just esboçades, de la qual cosa es desprèn un món de noves possibilitats capaç de desenvolupar-se de forma molt més àmplia. Dit això, estem davant d'una veu nova i madura, que de ben segur ens proporcionarà hores de bona lectura si continua expandint tot el cabal de bona escriptura que ens ha mostrat en aquests relats. 
L'ungla i la carn, és possible que hi descobriu molt més del que he exposat en aquest post. Gaudiu-ne!

© Carme Andrade

(1)Salvat, I (2016) L'ungla i la carn. Valls: Cossetània.

divendres, 6 de gener de 2017

Eren ells

Eren ells,(1) d'en Carles Rebassa, és d'aquelles novel.les que no haurien de passar desapercebudes per les llibreries i espero que no sigui així, ja que la seva singularitat estilística i la valentia amb què aborda la temàtica adolescent la fan una obra altament recomanable per a un públic exigent.
L'autor, des de la seva madura joventut ens fa un retrat a voltes descarnat de les relacions d'un grup de joves que circulen per les places de la ciutat i per les aules de l'institut força desorientats. Joves que van a la recerca de l'acceptació dels altres en una cursa, sovint perillosa, on el sexe i els addictius són vies d'escapisme de situacions personals viscudes de forma anòmala. Nois, - hi trobem a faltar personatges femenins amb grapa-, que estableixen relacions asimètriques i vincles de dependència que conformen un complex i bigarrat món d'emotivitats de signe ben divers. 
La llengua i l'estil directe que empra l'autor ens transporta de forma àgil a unes situacions protagonitzades per nois i noies actuals que parlen un català ben viu amb expressions i mots balears que accentuen encara més la realitat del context on viuen.
I un darrer apunt encara que agosarat: els bons poetes quan es decideixen a escriure en prosa excel.leixen. I Carles Rebassa n'és un d'ells.
Molt recomanable.

© Carme Andrade

(1)Eren ells, XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel.la Pin i Soler  








dijous, 5 de gener de 2017

Els udols del llop

El Pep Macaya, persona molt coneguda a la ciutat de Reus en els àmbits culturals i ciutadans, cronista de les coses petites, tal com es fa dir ell mateix, ha publicat un llibre de relats on entremig hi ha intercalat un reguitzell de poemes de nova fornada. 
Els udols del llop constitueixen un crit- tal com el seu nom indica- que volen ser una resposta a una societat que imposa uns criteris mercantils i materialistes per damunt dels valors humanistes però també hi trobem uns relats on les dones són protagonistes de primera fila, unes dones sovint atrapades per un passat que saben que ja no tornarà o per un present del qual intenten fugir.
Un recull a través del qual hi descobrim una veu plena de matisos poètics i alhora força contundents. Una veu que va a la recerca de la bonhomia i la plenitud i un escriptor tardà per circumstàncies diverses, però que escriu i publica sense treva ni descans de fa uns anys.

© Carme Andrade

El link que us portarà a l'entrevista de la Nova que li vaig fer al Pep Macaya:
Vols venir a la meva barca? 27 - Versos nadalencs i entrevista a Pep Macaya 20/12/16
https://www.ivoox.com/vols-venir-a-meva-barca-27-audios-mp3_rf_15309072_1.html