dissabte, 27 de maig de 2017

Preguntes, de Josep Porcar

Com si fores la més bella resposta sense preguntes.../...

Vint-i-una preguntes per atendre les no respostes. L'esperar, ofici antic per als qui saben que és inútil l'espera i malgrat això hi persisteixen. Les preguntes sorgeixen quan de forma abrupta el desamor fa la seva partida. 

Mag de la paraula, el poeta fa de la íntima trencadissa un cant de deslliurament semàntic on la sintaxi es trastoca, es subverteix en un joc intencionat (o no) d'una expressió en aparença caòtica, absurda i aparentment allunyada de la raó, ara bé... què hi ha més aprop de la raó i la lògica que alinear contingut i forma en una sola direcció quan el contingut és la perplexitat de l'abandonament amorós? 

I un treball lingüístic que sembla donar-se de forma natural i que recull constel.lacions diverses de la natura amb un clar protagonisme de les bestioletes, siguin grills, abelles, aranyes, centpeus o formigues i on les seves excrecències també tenen un valor simbòlic que ens remet a la descomposició de la matèria, sigui física o espiritual. També tot allò que talla i que escapça: el sílex, el ganivet i la falç, imatges recurrents que ens ajuden a visualitzar aquest univers emocional de fragmentació i de violència. 

I el pes de la mirada i de les mans en el record: De quina mirada mor l'última pestanya?.../...De quin lacrimal aquesta mar que abans salpava de nosaltres? (aquesta de que interessant!) I les mans: De quin groc, l'amor esgarria mans?.../... L'esquelet de la carícia que jo de tu te tinc.

La poeta Dolors Miquel en l'excel.lent pròleg del llibre cita Joan Fuster quan aquest ens diu que l'amor  és el miratge inexistent. Tindrà raó en Joan Fuster?

Tingui o no en tingui, si els miratges amorosos serveixen per crear universos plens de veritat i bellesa com el que ens ofereix Josep Porcar en aquest treball, - i intueixo que també en d'altres que encara no hem tastat- ,  benvingut sigui el miratge.

© Carme Andrade



diumenge, 30 d’abril de 2017

Són els crits dels nens arrencats de la calidesa...

Són aquests els crits que sento a les nits quan tanco els ulls. Els ulls esgarriats i absents de les mares en la penombra em visiten, els crits dels nens arrencats de la calidesa dels braços amorosos, és la run run de la marxa pacífica del combatent sense repòs en el rastreig infinit per subterranis malmesos.



De tot arreu sorgeixen cavalls galopant, dels boscos i dels deserts, cavalls pregons de fam i de set, galopades cercant un lloc on reposar i un abeurador d’aigües tranquil.les. També sento els esgarips dels cavalls famolencs d’odi i d’ambició, cavalls desbocats de menyspreu que atravessen planures i arramblen amb tot el que troben al seu pas. Un dolor que sorgeix de les entranyes de la terra  i s’escampa, rius de sang, artèries que  inunden els carrers sense cases, les llars sense ànima, la humanitat famolenca. La humanitat assedegada ens reclama als de la geografia propícia.

Els habitants del primer món havíem perdut el tel protector que ens permetia aixoplugar-nos dintre del capoll en les hores d’alegre disbauxa, embrancats com estàvem en falses aparences, en miralls lluïts i deslluïts, en arravataments frenètics. Havíem esdevingut orbs. Els cadàvers començaren a sorgir a prop nostre. Del sud i de l’est ens arribaven taüts a la deriva enmig del nostre mar plens de criatures i de joves amb el somni d’Ulisses a la sang. Oh vella Europa!

Avui m’he aixecat abans de l’alba. He sortit al balcó. El món dormia encara. A la ciutat els punts de llum fosforescent al lluny indiquen el foc que no cessa més enllà de la frontera ocupada pels bàrbars amb els ganivets esmolats.

Inoperància de les formigues alades que sobrevolen astorades la màgica absència dels dies bells quan els frescals verderols somrients piulaven arcàdies, quan els nens tornaven a la llar amb la innocència de la rosa a cada galta.

 ©Carme Andrade 

Brúixola, de Mathias Enard

Les hores passades llegint Brúixola de Mathias Enard (Niort, 1972) han estat  hores de passió lectora, un gran regal per a l’esperit i per als sentits. Sentit i sensibilitat, una recerca de l’harmonia entre l’orient i l’occident i una recerca de l’alteritat, en definitiva el retrobament del jo a través de l’altre, que no és res més que el mirall de tu mateix. La necessitat de l’acceptació de l’alteritat com a part integrant del jo, com a contradicció fecunda, en paraules del mateix autor.
Un llibre de gran volada del qual podem valorar la història que s’hi narra  - la destrucció actual de Síria en el rerefons -, però també  la matèria poètica amb què l’escriptor ens mostra el camí existencial del protagonista, centrat en la seva malaltia física que actua com una mena de nebulosa per amagar una autèntica malaltia de l’ànima i un amor impossible per una dona, la Sarah, la seva bella obsessió.
Seguint amb la idea que estem davant d’una obra ambiciosa, la desfilada d’erudició ens enlluerna i ens captiva. L’autor ha creat un discurs de l’orientalisme amb l’aportació  de poetes i músics iranians influents en l’art europeu com Sadeq Hedayat,  Omar Khayyam i Rumi i d’artistes europeus que es van veure seduïts pel món oriental, Pessoa, Balzac, Mandelson, Kafka, Chopin, Chateaubriand, Goethe i també per la petjada de dones artistes, escriptores i aventureres del final del segle XIX, que en alguns casos disfressades d’home, també anaren a la recerca d’allò diferent que el nostre esperit occidental no té i que cercarà a l’Orient.
He llegit Brúixola amb l’emoció de reconèixe’m en els meus propis viatges  i en la meva experiència vital i personal, de tal manera que la meva ha estat una lectura interactiva, un autèntic diàleg entre el relat i el meu jo lector , amb moltes anotacions al marge que enllacen literatura i vida viscuda. Un llibre que m’ha remès vitalment a tot allò que fa referència a l’espiritualitat i a la metafísica que les ànimes inquietes en algun moment de la vida cerquem.

I un fragment final desbocat i sincer, que actua com una declaració de principis:

Fotografia: Carme Andrade
.../...l'Orient de les llums, l'est, la direcció de la brúixola i de l'Arcàngel emporprat, sorprèn el marbre del Món jaspiat de patiment i d'amor, a punta de dia, au va, sense vergonya, ja fa temps que no hi ha vergonya, no és cap vergonya copiar aquesta cançó d'hivern, no és cap vergonya deixar-se endur pels sentiments:


Torno a tancar els ulls,
el cor em batega tan càlid.
                                                                                 Quan verdejaran les fulles a la finestra?
                                                                                 Quan tindré l'estimada entre els braços?

                                                                               i pel sol tebi de l'esperança.

© Carme Andrade




dissabte, 1 d’abril de 2017

Submissió

Submissió, del francès Michel Houellebeck, a més de ser una excel·lent novel.la és la crònica fictícia d’un canvi social profund a la veïna França. Fictícia, encara que amb possibilitats de fer-se realitat vist el panorama de l’Europa actual. 

Els valors de laïcitat i de llibertat que semblaven ser consubstancials a la ciutadania francesa es veuen bandejats i anul.lats per  la matemàtica d’uns resultats electorals. Tot juga a favor que el pèndol de la història retorni a les èpoques on el Déu únic era el centre de totes les coses. El fracàs del laïcisme a França i en general a Europa és explicat per diverses causes : la incapacitat de la socialdemocràcia de donar sortides a les aspiracions de la gent,  la corrupció, que com una malaltia viral s’ha anat estenent a tots nivells, el creixent empobriment de les classes populars… i quan tot tremola, cal restituir, cal treure de l’armari els salvadors de la pàtria. 

A la societat que ens planteja Submissió, el salvador és  el partit islamista i en conseqüència els valors de la religió musulmana es configuraran com la guia moral, religiosa i política de tota la societat. De mica en mica, el país es va resituant en les noves coordenades ideològiques en què els imams i els preceptes de l’Alcorà van eixamplant espais fins ocupar tots els estrats socials i on tot estarà regit  i estructurat segons els mandats  corànics. Ens situem, salvant les distàncies tecnològiques i d'altres, en certa manera en les èpoques fosques medievals i s'esborren de la memòria les concepcions humanistes. Quina bestialitat direm! No tanta, per desgràcia. El món en què vivim és tan canviant i en són tants els ítems coincidents amb la hipòtesi de la novel.la, que no ens sembla estar tan lluny d’aquesta ficció. Pensem un moment en l'aberrant  trumpisme on la negació dels valors de la cultura, de la igualtat i dels drets humans comencen a estendre's sense adonar-nos-en.  

A Submissió triomfarà una societat ultrapatriarcal, misògina, regida per la submissió de l’home a Al·lah i de l’home a la dona. Aquests dos pilars seran la base en què es sustentarà la jerarquització social plantejada. El  paral.lelisme Déu, home ,dona serà l’excusa per sotmetre la dona femella, l’eterna enemiga de l’home mascle segons concepció divina del patriarca, digues-li Yavé, Al.lah o Déu.

En la nova configuració social, les classes altes del país s’aniran acomodant als canvis culturals i ideològics amb els ajuts  de les monarquies saudites del Golf. Les universitats, la cultura i l’educació, - per suposat amb marca exclusivament masculina- , seran sufragats pels nous rics del desert. S’establiria així el somni d’un nou imperi romà en versió musulmana que s’estendria des d’Algèria, Tunísia i el Marroc fins el nord d’Europa. De rerefons, la capacitat d’assimilació del gènere humà a les novetats quan l’economia beneficia les capes altes i mitjanes. Els pobres tindrien les necessitats bàsiques cobertes. S’establiria un nou socialisme híbrid  basat en el pilar de l’almoina social i en una economia que rescataria les petites unitats productives, cosa que animaria els joves, homes sempre,  a ser emprenedors de petits negocis.

Es bandejarà de l'educació pública la tradició de lliurepensament i com a  molt es reservarà als museus i als centres d’estudi especialitzats.  Una nova era, un nou somni al qual tothom hi contribuirà. La dona serà apartada de la vida social, laboral i intel·lectual del país. Amb les dones fora de circulació i definitivament invisibilitzades, el nou ordre haurà transformat els costums morals de la població de forma radical.  El gènere masculí guanyarà en el nombre de dones per al seu gaudi, sigui sexual o com a responsables de la llar. Els qui s’ho permetin en tindran una dona de jove i una altra de gran com a mínim; cadascuna amb una funció diferenciada dintre de la casa pairal, ambdues al servei de l’home, del patriarca. 

El protagonista de Submissió, el professor universitari que opta per dimitir en veure els canvis de la seva universitat, acaba sucumbint al miratge de la nova societat, acaba per veure-hi, com a potencial mascle alfa, uns nous privilegis desconeguts en la vella societat laica. En cap moment, Houllebeck  apunta la més mínima reacció resistencial per part de les dones, - ni per part dels homes, tot sigui dit de passada- ,  cosa que les invisibilitza dues vegades: en la lògica de la praxis ideològica  i en la ment del novel.lista que obvia la mínima possibilitat de resistència en el seu relat. Aquesta és la nota més tràgica i desesperançadora. Aquesta indigna i indignant complicitat generalitzada de tota la societat és el punt que ens fa rebotar de la butaca de lectura.  

Ironia? Provocació? sens dubte. Benvingudes les provocacions si són germinadores de dubtes i de reflexions. Un llibre que cal mirar-lo de cara i afrontar-ne els reptes que ens proposa. Un llibre que ens alerta i ens posa en guàrdia.  I repeteixo: una bona novel.la amb tots elements necessaris: argument, personatges ben definits, acció, context, reflexió, i un ritme adequat per mantenir l’atenció en tot moment.

© Carme Andrade

dilluns, 20 de març de 2017

L'incert alberg

L'incert alberg, Josep Igual. Editorial Afers, 2016

De l’incert en faig alberg deia en Foix. La incertesa és la nostra casa. La incertesa connatural i humana que arrenca des del moment que la humanitat s’adona i pren consciència que no sabem què hi hem vingut a fer en aquest món. La consciència ens aboca a preguntes sense reposta. Des de la talaia del primer món, les nostres incerteses són les d’un demà que se’ns presenta ple de clarobscurs, inestable, però amb tot, són les incerteses d'un món privilegiat, si no obviem les incerteses estructurals de les tres quartes parts restants del planeta.  L’autor adopta el vers foixà per al seu dietari l’ any 2011. Aleshores i encara ara, dura la fuetada de la crisi i molt especialment en els oficis del món de la cultura i de les arts.
Fotografia: Carme Andrade. Paisatge deltaic a l'hivern
A les endreces del llibre hi trobem la primera declaració d’intencions. Dos poetes, un assagista i un filòsof: Foix,  Montaigne,  Joan Fuster i el poeta José Angel Valente encapçalen el dietari amb unes citacions que situen la vida com a nucli central de la literatura. Un dietari no és sinó trossos de la vida, sense que importi gaire si són reals del tot o només ho són a mitges. L’Incert alberg veurem que és molt més que això.
Al llarg de l’any 2011, en Josep Igual va desgranant el seu dia a dia tot i engalzant experiència personal amb reflexió, molt sovint fent-se seu el pensament dels autors que acumula en la seva motxilla lectora, profunda i ben autodirigida. Substitueix la pròpia reflexió per una cita del filòsof, del poeta o de l’artista i té la rara habilitat d’integrar coneixement erudit en quantitat i en qualitat amb el devenir de les hores senzilles en uns espais on el sol, els núvols  i els pardals o els gats en són protagonistes, així com ho són els vells que seuen sota l’ombra dels plataners de la plaça.
En aquest microcosmos ben mediterrani,  l’autor hi troba tot el material humà i ambiental que necessita per fer del seu dietari una lliçó d’alta volada literària i vital. La seva obstinada opció de viure en l’art i per a l’art, opció valenta, inaudita i insòlita en els temps que corren, constitueix, al meu mode de veure, la gran fondària de tot plegat.
Un autor que sembla que es mantingui distanciat del que en diríem els saraus mediàtics i que, de ben segur, aquest fet li proporciona  llibertat de pensament i el temps per anar cuinant una literatura rica en llargària i en qualitat. I també un autor compromès amb el món,- petit i gran- que l’envolta i connectat intel.lectualment més enllà dels nostres límits geogràfics. Un escriptor que hi dedica hores diàries de lectura és un escriptor d’ofici. Sense aquest treball disciplinat de lectura no s’assoleixen els nivells de robustesa que observem a L’Incert Alberg. El dietari conté un amplíssim registre de gèneres quant a referents i no només literaris, sinó filosòfics, musicals i artístics en general. I s’hi respira sinceritat a dojo. Agafades dues pàgines del dietari a l’atzar ens topem amb uns quants noms propis de prestigi: la narradora Katherine Mansfield, Virginia Woolf, Emily Dickinson, Txèkhov, Pasolini i el polític Andreotti.
Res és gratuït en les seves pàgines. Un fet quotidià o que ocorri a l’altra punta de món, l'autor ens el presenta amb la lucidesa i la profunditat d’un coneixedor del tema i ens regala una reflexió final a tall de conclusió des d’una mirada crítica i mordaç sobre el fet.
Res humà m’és aliè. Sóc home, res del que és humà no m’és indiferent, deia Publi Terenci Afer, (s.II AC). Pensament recollit més tard pels humanistes. La paraula humanisme avui, ara, enmig de la voràgine materialista que allunya el pensament de les aules i del quefer individual i col.lectiu, és el tresor, que a la manera dels antics, caldrà preservar com els nostres ancestres preservaven el foc. Caldrà vetllar fent torns, de nit, perquè no s’apagui. Josep Igual persegueix aquesta fita. Salvar les paraules, salvar el pensament universal dels que ens han precedit i a la fi, salvar-nos nosaltres. A les seves pàgines l’art és experiència i la lletra és vehicle per construir  coneixement, amb mirada de revolta, si bé ombrejada per un cert fatalisme, ben justificat pel viratge polític planetari que patim.
El dia a dia del seu dietari s’inicia sovint amb la contemplació gairebé beatífica del tros de cel des del seu cau, dels ocells que habiten a la vora o dels que passen ben a prop. Els núvols, el garbinet i la banda sonora que acompanyaran el cafè ens van introduint de forma lenta com en un vals matiner cap a les activitats relacionades amb els seus dos oficis: escriptor i músic. Les sortides al món exterior, sempre a peu o amb bus, són un balcó des d’on fer bona literatura: observar, raonar, il.lustrar i concloure. Res humà li és aliè. Tot s’aprofita per extreure'n pensament i literatura.  La vida i la literatura en un contínuum sense exclusions.
Per altra banda, com a lectora que estima la llengua - les llengües- agraeixo el ventall amplíssim d’adjectius que engrandeixen i l' embelleixen, així com algunes picades d’ullet que ens fa l’escriptor en inserir fragments de ficció plens d’humor i ironia, sense oblidar, - qüestió que mereixeria un estudi a fons- el cos teòric de pensament literari que sustenta l’autor. Aquí en tenim un exemple:
Els bons poetes saben quan han de deixar un poema una mica despentinat. Dominar la controlada descurança és un dels pinyols més difícils de l’art d’escriure (no només versos). Hi ha textos que demanen la taca accidental i moririen amb l’excés de rigor.
El dietari que tinc a les mans no és un dietari a l’ús; és una gran lliçó  de literatura viva i d’humanisme, cuinada amb ofici, erudició, amb una expressió acurada, precisa i rica i el que és més difícil d’aconseguir: amb amenitat,  fins el punt que un pic el comences no el pots deixar de llegir, tal com ens ocorre amb la millor narrativa.

 © Carme Andrade


dilluns, 13 de març de 2017

El nostre pitjor enemic, de Jesús Tibau

XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, El nostre pitjor enemic de Jesús Tibau és una narració curta que se'ns presenta de forma poc convencional des de les primeres pàgines. 
Està estructurada en vint capítols, dinou dels quals corresponen a una data en concret i un altre capítol que es correspondria a quaranta anys abans de les dates anteriors.
En primer lloc sorprèn la conjunció espai temps. Un espai fictici en un temps força indefinit. Aquesta inconcreció del context on es desenvolupa l'acció es manté  al llarg de tots els capítols. Un temps no lineal, on les escenes del passat donen sentit al present en un continu moviment de l'ara a l'abans i viceversa. L'espai, una illa hiperbolitzada en les seves característiques d'illa morta, de paisatge aspre i assedegat, un espai natural sotmès al sol, al vent, a les tempestes violentes on sembla que no pugui sobreviure cap criatura. Una illa semblant a un home abandonat a la seva sort, una illa fòssil. En aquest paratge allunyat de tot hi arriben uns personatges, tots ells militars, per tal d'acomplir una missió. 
El Comandant sobre el qual pivota la narració és un personatge complex i contradictori. Militar per tradició familiar però que no posseeix cap de les qualitats que se suposa que hauria de tenir un militar. Mancat d'autoritat, de caràcter feble, acomplexat a causa del seu físic i d'un passat mancat d'afecte. És l'antítesi de la figura d'un militar. Els altres personatges masculins que l'acompanyen, tots ells militars, també es troben molt lluny de l'arquetip dels típics homes de les casernes.
La missió a la qual van destinats els soldats i els seus caps queda una mica eclipsada per situacions que ens fan pensar en un d'aquells films antics del gènere de ciència ficció on formigues gegants o ocells prehistòrics ataquen persones indefenses. Aquí, les papallones gegants o els crancs mossegadors apareixen sense gaire explicacions com una amenaça més que assola la vida dels soldats.
A aquestes amenaces físiques, cal afegir la presència de la despòtica Comandanta, la dona del Comandant, una dona poderosa que amb el seu caràcter desdenyós i ambiciós afegeix tristor i vergonya al desafortunat marit. La mare del Comandant és l'altra figura femenina que sovint apareix de forma fantasmàgorica  - de fet fa anys que és morta-, cosa que hi afegeix un aire de narració enigmàtica.
Misteris no resolts, ombres que viuen en subterranis i personatges estranys dels quals en sabem ben poca cosa, com és el cas del  Mariscal, la màxima autoritat del destacament, antic dictador, sembla ser, confinat a les seves habitacions i del qual aventurem que deu ser part de l'objectiu de la missió. 
Entremig d'aquesta barreja, de tant en tant apareixen fragments descriptius de prosa poètica, cosa que afegeix encara més hetereogeneïtat al conjunt de la narració.
Per altra banda, la inclusió d'elements provinents de la mitologia clàssica com el Minotaure, la deessa Fortuna i el Laberint sorgeixen en un intent probable de dotar de profunditat i d'un cert simbolisme el relat.
En resum, una narració poc convencional, pel que té d'heterogènia, cuinada amb elements força sorprenents.
Un relat que es tanca de forma una mica sobtada,- de fet esperàvem més esdeveniments-, tot i proclamant que el pitjor enemic som nosaltres mateixos,

©Carme Andrade



dijous, 26 de gener de 2017

Deixeu-vos esgarrapar per L'ungla i la carn de la Isabel Salvat

A la contraportada de L'ungla i la carn(1) hi llegim El territori d'aquests contes és un poble. Un poble travessat per una carretera que mena a Mascabrers, on, en un canyís...
En efecte, l'espai literari d'aquest recull de relats que tinc a les mans és un petit univers que a la manera de les narracions on hi ha un microcosmos que s'expandeix i pren dimensions atemporals, aquí l'autora també ens ofereix una visió calidoscòpica d'un petit món ple d'històries, algunes de les quals són singulars de per se i unes altres les hi fa  singulars l'estil personalíssim amb què estan narrades. A més d'oferir-nos aquesta visió particular d'uns espais coneguts, ens fa la impressió que l'autora vulgui jugar amb el lector per tal que endevini els fils ocults que amaguen alguns esdeveniments relatats.  Per altra banda, una veu reflexiva hi aporta profunditat i com no, un cert alè poètic : Parlar amb sa germana era com menjar-se un bombó de licor amarg, sota la cobertura de les paraules amables explotava la rancúnia a la boca, i era el sabor que quedava quan deixaven de parlar. Una veu literària on la sensualitat del tacte, de l'olfacte, del gust dels sabors de la terra i dels seus fruits hi estan molt presents.
Museu de Sitges © C.Andrade
 L’ungla i la carn sorprèn per la naturalitat i una certa originalitat amb què estan escrits els relats, connectats entre ells per uns personatges allunyats de l'actualitat però recents en la memòria de l'autora i de ben segur en la de molts dels seus lectors. L'ambient que es respira al poble on ocorre tot, gravita entre el nacionalcatolicisme d'èpoques passades, amb tot el pòsit de restriccions morals i autoritàries i el desig de transgressió d'unes mirades, molt sovint infantils i femenines. Els lectors i lectores que hagin viscut en espais semblants als dels relats de L'ungla i la carn hi veuran reflectit un món perdut: el de la seva seva pròpia infantesa. Si bé bona part dels relats ens remeten a èpoques passades, - algunes es remunten al segle XIX- , els darrers capítols l'ocupen personatges actuals. Aquí l'autora fa un gir i les relacions socials i afectives de caire més psicològic prenen protagonisme; la mirada de l'autora es fa més crua i descarnada cap el món de les relacions humanes sense concessions ni a la tovor ni a l'ensucrament. Una veu molt personal on la tendresa i la mirada irònica estan en perfecte equilibri i on conflueixen realisme i poesia; on abans i l'ara constitueixen els dos pols per on transita el desig del retorn: Tornaran al cercle perfecte dels llit, els dos cossos junts i abraçats, consumits, vivint totes les vides. tancaran el cercle de la nit i el dia, de la vida i la mort en cercles concèntrics i perfectes.
Els relats de L'ungla i la carn, en especial els darrers, apunten situacions i correlacions personals tot just esboçades, de la qual cosa es desprèn un món de noves possibilitats capaç de desenvolupar-se de forma molt més àmplia. Dit això, estem davant d'una veu nova i madura, que de ben segur ens proporcionarà hores de bona lectura si continua expandint tot el cabal de bona escriptura que ens ha mostrat en aquests relats. 
L'ungla i la carn, és possible que hi descobriu molt més del que he exposat en aquest post. Gaudiu-ne!

© Carme Andrade

(1)Salvat, I (2016) L'ungla i la carn. Valls: Cossetània.

divendres, 6 de gener de 2017

Eren ells

Eren ells,(1) d'en Carles Rebassa, és d'aquelles novel.les que no haurien de passar desapercebudes per les llibreries i espero que no sigui així, ja que la seva singularitat estilística i la valentia amb què aborda la temàtica adolescent la fan una obra altament recomanable per a un públic exigent.
L'autor, des de la seva madura joventut ens fa un retrat a voltes descarnat de les relacions d'un grup de joves que circulen per les places de la ciutat i per les aules de l'institut força desorientats. Joves que van a la recerca de l'acceptació dels altres en una cursa, sovint perillosa, on el sexe i els addictius són vies d'escapisme de situacions personals viscudes de forma anòmala. Nois, - hi trobem a faltar personatges femenins amb grapa-, que estableixen relacions asimètriques i vincles de dependència que conformen un complex i bigarrat món d'emotivitats de signe ben divers. 
La llengua i l'estil directe que empra l'autor ens transporta de forma àgil a unes situacions protagonitzades per nois i noies actuals que parlen un català ben viu amb expressions i mots balears que accentuen encara més la realitat del context on viuen.
I un darrer apunt encara que agosarat: els bons poetes quan es decideixen a escriure en prosa excel.leixen. I Carles Rebassa n'és un d'ells.
Molt recomanable.

© Carme Andrade

(1)Eren ells, XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel.la Pin i Soler  








dijous, 5 de gener de 2017

Els udols del llop

El Pep Macaya, persona molt coneguda a la ciutat de Reus en els àmbits culturals i ciutadans, cronista de les coses petites, tal com es fa dir ell mateix, ha publicat un llibre de relats on entremig hi ha intercalat un reguitzell de poemes de nova fornada. 
Els udols del llop constitueixen un crit- tal com el seu nom indica- que volen ser una resposta a una societat que imposa uns criteris mercantils i materialistes per damunt dels valors humanistes però també hi trobem uns relats on les dones són protagonistes de primera fila, unes dones sovint atrapades per un passat que saben que ja no tornarà o per un present del qual intenten fugir.
Un recull a través del qual hi descobrim una veu plena de matisos poètics i alhora força contundents. Una veu que va a la recerca de la bonhomia i la plenitud i un escriptor tardà per circumstàncies diverses, però que escriu i publica sense treva ni descans de fa uns anys.

© Carme Andrade

El link que us portarà a l'entrevista de la Nova que li vaig fer al Pep Macaya:
Vols venir a la meva barca? 27 - Versos nadalencs i entrevista a Pep Macaya 20/12/16
https://www.ivoox.com/vols-venir-a-meva-barca-27-audios-mp3_rf_15309072_1.html