Vint-i-quatre hores de la vida d'una dona, d'Stefan Zweig

Un d'aquells llibres que et retorna a les mans no saps com i que et tempta de tornar-lo a llegir al cap dels anys. La brevetat de la història no n'exclou la qualitat, ben bé al contrari. Una petita joia literària amb molts matisos aromàtics, des de les essències més fortes a les fragàncies suaus que podrien passar inadvertides en una lectura superficial. El detall en les observacions del caràcter dels seus personatges fan de l'autor un especialista de la psicologia humana. Ja des de les primeres línies t'atrapa un narrador en primera persona que va directe a submergir-te  en un ambient determinat i a presentar-te un personatge atractiu que només serà una excusa narrativa ja que la novel.la anirà per un altre cantó. 

Vint-i-quatre hores d'una dona reviscudes de nou gràcies a uns fets que remouen la consciència adormida del personatge femení. Un acte d'alliberament catàrtic on les convencions de la moral burgesa es veuen bandejades per unes relacions amoroses considerades immorals en una societat més propera a l' època victoriana que al segle XX.

 

Realitats, de Joan Vinyoli

 Realitats,(1)

Aquesta entrada al bloc no pretén ni de lluny exhaurir totes les possibilitats d'anàlisi que ens suggereixen els poemes aplegats sota l'epígraf de Realitats, per tant em centraré bàsicament en els aspectes formals més evidents a simple vista, ja que la poètica "vinyoliana" ens ofereix molts elements de fons que a simple vista se'ns escapen. 

El títol del llibre no ens ha de portar a engany. Les Realitats de Vinyoli no són un cant a les realitats de la vida material i quotidiana, encara que empri elements de la realitat externa i personatges típics de la vida urbana o rural.

Les seves Realitats estan passades per la trama de la depuració poètica amb la càrrega conseqüent molt "vinyoliana" de la contemplació i/o del pensament profund. 

L'abrandament del foc, del vermell, dels cavalls de sol, del cec abisme groc, de l'or vell del cant, del crepitar d'incendis, totes aquestes flamarades vitals suren arreu de Realitats com també els colors del foc i del sol, elements que afegeixen plasticitat a unes imatges que si bé aporten temperatura també ens inviten a la reflexió al voltant de la nostra condició humana, perquè en Vinyoli el pensament i la vida van en paral·lel.

 Vegem com un poema pot començar amb una petita anècdota quotidiana,

 

Els nens que juguen i la gent 

del bar ens som amics. Passa una dona 

de pressa amb el seu fill, entra un home blau fosc...

 i com acaba...                   

 

baixo

               cansadament per les aigües

de l'altre temps. M'arriben als genolls.

 

I un baixar sempre cap al profund, cap a la petita casa de mi mateix , com en l'esplèndid poema L'acte darrer, on la casa és l'excusa poètica per descriure els laberints interiors d'un esperit inquiet, d'una ardor vital que no cessa però que sap que en el llit de les darreres núpcies tremolarà de fred quan les cuixes de gel el tocaran...un cant a la pròpia vulnerabilitat de l'ésser humà. 

L'estiu, podria ser un dels pocs poemes en què la realitat d'un diumenge calorós d'estiu no dona pas a cap de les reflexions a què ens té acostumats el poeta, però la plasticitat i la intensitat de les imatges són fàcilment identificades com a "vinyolianes", perquè parlant de Vinyoli hem de concloure que un dels trets més significatius és la intensitat no només de la forma sinó també del fons o del rerefons dels poemes, cosa que m'ha portat a fer un repàs d'aquells elements formals que conformen aquest univers tan abrandat i apassionat del poeta Vinyoli.

 Així, he agrupat els mots que formarien part d'un camp semàntic del cromatisme del foc per un costat i dels espais profunds per un altre.

Cavalls de sol, grades de sol, l'ull de sol, crit del sol, sol que roda en flames, el sol .

A la brasa ( títol d'un poema), ardentment, incendis, cremar (molt repetit), cercles de foc, guspirejar, banderes que flamen,  terres grogues, crepitar d'incendis, la flama d'uns grans ulls, alenar foc, l'encesa catedral, cendres, focs, roca encesa, guspirejar vermella, foc, a foc, flamada de l'estiu, foc humit, embolcallant-nos de foc, encesos, cremar, guspira, bèsties de foc, coves ardents, rentar-nos amb foc, encenent ciris, flames, el cementiri crema de calç, bleir molt ardentment, fer foguera, els carboncles, foc (molt repetit), coves de foc, flama, vell fogó vessa de cendres, flama,  ardor, llamp, ardor creixent, cruixint cremada, incendi, crepitar, flamarada, carbó, flamíger, flama, ser foc carbó, camí de foc, ardent (molt repetit) , bracejar en la flama, escampall de cendres, cavall ardent, cordes fulgents, cec abisme groc, crepitar (repetit), calent, cremen les muntanyes 

i el cromatisme del groc en l'or: 

a l'hora de l'or, or, l'aurífer corrent, gra d'or, or vell, vell or, aire d'or, fúlgid lira...

La intensitat de l'univers "vinyolià" augmenta en l'ús que fa dels colors càlids, en especial del vermell i del groc:  roigs maons, fulles grogues, sang, vi raja vermell,  vermella set, terrasses roges, udol vermell, flor roja, vermell i groc, sang urgent, pintura vermella,  gleves de roja, dura sang, déu vermell, aram...

I el poeta davalla com dèiem més amunt, cap a les pregoneses d'ell mateix i ho fa mitjançant imatges que ens trameten un cert desassossec: 

Saltant engolidor, fosc d'un soterrani, espadat, pou, penya-segat, aigües profundes, l'abisme, i d'altres menys contundents com al dessota, gorg (molt repetit), la cova (molt repetit), avencs, barranc (repetit), solcs, baixar, caure a dins de mi mateix, caure, closa vall, pèlag profund, coves marines. En el cec abisme groc, conflueixen el groc i el profund. 

Davallar per ressorgir de nou, vitalisme i tenebres, un contrast que l'arquer aconsegueix tibant un arc d'extrema tensió, tensar i deixar anar, tot i fent diana en uns versos arborats i ardents que ens interpel·len cada vegada que obrim Vinyoli a qualssevulla pàgina.

 © Carme Andrade

 

(1) Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62. La butxaca Barcelona 2001

 

Transfiguracions, de Lluís Calvo

 

Transfiguracions,[i] de Lluís Calvo, un títol ple de connotacions poètiques que m’invita a saber-ne més. El cuc de la curiositat que et porta a fullejar, a llegir contraportades. Hi afegeixo la seducció que em va provocar  un altre llibre del mateix autor, L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència [ii] i Espai profund,[iii] del mateix autor.

Amb aquests ingredients precedents em submergeixo en la seva proposta “transfiguradora” i transversal,   perquè aquest llibre no és un poemari, encara que hi hagi poemes, no és una història dels moviments espirituals, encara que en faci un bon repàs, no és un assaig, encara que està farcit de pensament de tots els temps, - hi té cabuda fins i tot l’anatomia dels cossos-,  i no és un llibre perquè sí, - si és que hi ha llibres perquè sí- És un llibre amb unes propostes ben concretes i ben clares: una, sense una mirada a la natura, amb tot el que això 

( Fragment de la cúpula de Barceló. Catedral de Ciutat de Palma)

suposa, - no només de romanticisme sinó de supervivència- , no hi ha salvació i dues, sense espiritualitat no hi ha revolució o potser hauríem de dir no hi ha futur: El món que rebutja el sagrat. Vet aquí l’adveniment dels fàrmacs. Aquesta darrera proposta és ben radical, radicalitat de 180 graus. Gir copernicà del món que ens envolta i que en empresona amb uns grillons capitalistes que aquests sí que ho subverteixen tot. Ja P.P. Passolini ens ho deia fa una pila d’anys. El director de cinema i poeta ja va albirar tot el que ens venia a sobre i ho deia parlant de la industrialització...  els valors de les  diferents cultures particularistes han estat  destruïts per la violenta homologació de la industrialització,[iv] i no ho deia del capitalisme salvatge i deshumanitzat i espoliador dels nostres dies. Als anys 60 encara érem a les beceroles del que vindria després.

Així doncs, les tesis del Lluís Calvo aquesta vegada reblen el clau en la necessitat d’acostar-nos a una espiritual laica, neta de dogmes i d’estructures, que enllaça, com no, amb la natura i amb les formes primerenques de relacionar-nos-hi, essent el caminar l’entrenament físic i psíquic per alliberar-nos del llast consumista i  materialista que ens atordeix i connectar-nos amb el món natural tot i seguint la tradició de tants il·lustres caminaires que poblen la literatura i la filosofia, Thoreau, Nietschze, Hölderlin, etc. També és un viatge cap als inferns, cap a tu mateix,  davallar als inferns per reconèixe’ns les parts fosques per després reprendre  l’ascensió a la llum. Stefan Zweig ja en el seu llibre de memòries[v] l’acaba amb aquestes frases que entronquen amb el pensament del nostre poeta, Tota ombra és al capdavall filla de la llum, i tan sols qui ha conegut claror i foscor, guerra i pau, ascens i davallada, tan sols aquest ha viscut de debò.

Les confluències amb algunes veus com la de la poeta Chantal Maillard encara m’acosten més al pensament calvià ( en podem dir així?) o  la del filòsof Edgard Morin, que durant un temps va ser la meva troballa de capçalera i que més tard he anat matisant, fins i tot la veu de Teilhard de Chardin al qual hi vaig dedicar força lectures en els meus anys joves o la descoberta del pensament hindú que vaig fer fa uns trenta anys i tants viaranys en comú que fan que Transfiguracions també sigui una suma de fragments de la meva vida.

Transfiguracions és un llibre compendi que si peca d’algun error és el d’abocar-hi molta informació en poques pàgines. El ventall de temes que toca és tan ampli, intens, dens i seductor que donaria per fer uns quants volums. Com diu l’epílega, Laia Llobera, això no és un llibre, és una font de llibertat, d’experiència de vida plena, de renaixença total. Un llibre per rumiar-hi i repassar de tant en tant, un llibre que no s’oblida.

Carme Andrade

 

 

 

 

 

 

---

[i] Lluís Calvo. Transfiguracions, 2022 Edicions Poncianes

[ii]  Lluís Calvo L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència, 2019 Arcàdia Deriva

[iii] Lluís Calvo Espai profund, Ed. Proa, 2019 Col.lecció Óssa menor

[iv] Pier Paolo Passolini Poema en forma de rosa, 2022 Edicions Poncianes.

[v] Stefan Zweig El món d’ahir. Memòries d’un europeu, 2019 Quaderns Crema

L'home i el mirall

 

L’home  i el mirall és una novel.la de l’escriptora Àurea Bellera[1]. Un personatge femení que traspassa la línia del temps mitjançant un somni fins a prendre consciència de la seva vida anterior encarnada amb l’altre protagonista, en aquest cas un jove nascut a la primeria del segle XX,  - amb la incertesa de no saber què és real i què és producte d’un somni-.  No debades els clàssics ja ens instrueixen amb allò que la vida és somni... doncs bé, aquesta història traspassa miralls i traspassa ànimes que migren d’un temps a un altre i una història on la vida és un tènue vel que s’esquinça, segons paraules de la mateixa autora.

¿Sabeu allò que estant en un lloc per primera vegada  tenim la sensació que ja hi hem estat anteriorment o que aquelles cares ens són molt familiars? Doncs L’home i el mirall recorre a percepcions i senyals semblants a aquestes per bastir una història no exempta d’una certa complexitat. Sabem que la física quàntica comença a explicar-se en termes que fins fa poc estaven reservats a algunes tradicions espirituals on les dimensions atemporals constitueixen un element clau per comprendre les seves tesis filosòfiques. Així L’home i el mirall aborda els somnis i els insights (senyals) com a eines que aporten saber i coneixement intuïtiu del passat i que donen sentit al present actual. I el mirall actua de vehicle entre aquests dos moments temporals. Si abordem la simbologia del mirall ens trobem en un ventall prou ampli de conceptes que es complementen entre ells. Aquí el mirall actua com el vehicle frontera entre el jo i l’altre, entre el meu present i el seu passat, dues cares de la mateixa moneda, de tal manera que jo puc ser ell, i ell soc jo. Aquesta transmutació interpersonal o si voleu, en terme més religiós, reencarnació, constitueix el nucli conceptual de la novel.la on el personatge principal masculí,  també desdoblat en dos, un és l’alter ego literari, - aquí altre cop el mirall- , transita en una Txecoslovàquia entre guerres amb l’amenaça nazi al clatell, una amenaça que conduirà als horrors dels lager i a l’extermini del jueu.  L’altre personatge principal és una dona coetània, del nostre temps, la que estarà situada en l’altre costat del mirall.  

Les descripcions minucioses abunden al llarg de la lectura i no només de gestos i de situacions, sinó també dels racons mentals i sentimentals dels protagonistes, així com reflexions i pensaments del jo literari que ens acosten més a l’assaig que a la literatura de ficció.

La situació política del moment tot i estar present en el relat és només el teló de fons, terrible i definitori pel fi tràgic d’alguns dels personatges però no deixa de ser només un escenari que fins i tot provoca un cert escepticisme en l’ambient, com si el terror que es preparava només fos intuït per unes quantes ments lúcides que van apostar per fugir abans de ser capturats.

La novel.la, ben documentada, amb un apèndix explicatiu de noms propis al final del llibre ens aporta un plus de realisme i veracitat acostant-nos a un país que ha contribuït amb noms cèlebres de músics, artistes i escriptors a la construcció d’aquesta Europa que ara comença a fer aigües per tots costats, però que durant tants anys ha estat la gran esperança de regeneració humanística.

L’home i el mirall, una primera novel.la de la Reusenca de Lletres[i] Àurea Bellera, ambiciosa pel tema i per la seva estructura i que manté l’atenció i la tensió del lector des de les primeres pàgines.

© Carme Andrade

---

[1] El nom de l’autora, encara que pugui semblar un àlies per les connotacions artístiques tant del nom com del cognom, és real i això em porta a concloure que el nom fa la persona o és a l’inrevés? L’autora no només conrea les lletres sinó posseeix una sòlida formació artística en Belles Arts, n’és l’autora entre moltes altres realitzacions artístiques, de la coberta del llibre L’home i el mirall.

---

[i] Reusenques de Lletres, un col·lectiu de dones reusenques que escriuen i que tot just l'any vinent celebren els deu anys de vida literària.

Winter sleep, de Nuri Bilge Ceylan

Somni d'hivern és una joia cinematogràfica. Tres hores i quart de pel·lícula on la pantalla s'omple de sentit i de sensibilitat gràcies a uns actors en estat de gràcia, un entorn singular  i uns diàlegs que t'atrapen des del primer moment. Sense oblidar la llum, la diürna, esblanqueïda i la nocturna , llum d'ombres de les llars de foc.

Un hivern, un retall de la vida en aquestes muntanyes inhòspites de la Capadòcia, uns paratges solitaris que ajuden que aflorin els conflictes de les relacions interpersonals i que es posin de manifest les contradiccions inherents a les persones. A destacar també la bona ambientació dels espais interiors, en especial del petit hotel regentat pels protagonistes, un espai càlid, ple de referents, objectes i llibres, que ens remeten a l'esperit i a les afeccions dels propietaris. Però la cultura no és prou per resoldre els conflictes interns, ni tampoc l'humanisme, ni la generositat, ni la honestedat. Tal com diu la protagonista, la jove esposa de l'amo de l' hotel, de vegades aquestes qualitats es poden utilitzar com a arma per a ridiculitzar o per enfonsar els altres. 

Dues cites de dos clàssics, Chéjov i Shakespeare, en boca del protagonista al final de la pel·lícula seran la clau per comprendre el rerefons existencial del protagonista, un aspirant a actor ja retirat que veu que el seu món trontolla a partir d'un incident amb el qual s'inicia la pel·lícula. La compassió pot ser el refugi dels covards segons Shakespeare i  quan ens despertem somniem amb els projectes que farem però s'acaba el dia i no hem fet res de tot el que somniàvem, diu Chéjov.  Compassió i frustració, dues trampes de l'existència.

 Al rerefons, la blanca soledat, els pobles colgats de neu i els camins intransitables. Més de tres hores, que gràcies a la xarxa es poden tallar en dues o tres talls per assaborir millor i delectar-nos amb una obra mestra, indiscutiblement bella.  

Palma d'Or, 1914 

© Carme Andrade

Desfici de Mar. I un apunt al voltant de les pèrdues.

Amb una portada deliciosa de l'artista Fina Veciana feta de somnis viatgers a mar obert obrim aquest Desfici de Mar. 

https://bit.ly/3CxIuLr

Un apunt al voltant de les pèrdues. 

Llegint l’obra poètica de la Lena Paüls no em puc estar de pensar que un cop desaparegui aquesta generació de poetes i escriptors,  la llengua haurà perdut irremissiblement un cos robust de lèxic i maneres de dir que a hores d’ara ja és ignorat i fins i tot menystingut, atribuint-li fins i tot de forma poc agraïda la qualitat de llengua pagesa i de gent gran, tal com em va dir fa uns vint anys una alumna salouenca. De fet, la profecia s’està complint de forma exponencial amb l’ajut no només de les imposicions de l’estat sinó de la descurança dels mateixos parlants.

Ara, però, m’interessa destacar del recull Desfici de mar tot un seguit de mots extrets de la semàntica de les feines del camp i la seva adequació en la construcció d’imatges per acomplir la funció poètica. El context actual de l’any 2022 ens és advers pensant en la pervivència de la llengua, no només per la substitució lingüística imperant sinó per la desaparició gradual d’oficis tradicionals com la pagesia, entesa com l’hem entès fins fa pocs anys. Així en el recull poètic, verbs com embrossar, colgar, estassar, esventar, adobar, assaonar, espigolar, són verbs que estan emprats de forma magnífica per tal d’ajustar llurs significats a l’imaginari de les percepcions, dels pensaments o dels sentiments. El desplaçament de significats del món físic al món de les idees és possible perquè l’autora domina la càrrega semàntica de cada acció en base a la seva experiència directa o indirecta de les tasques del camp, si més no, de la jardineria, sense la qual el trasllat del real a l’imaginari no es donaria de forma tan natural.

Així doncs, en un futur, si continuen havent-hi poetes que s’arrisquin a escriure en llengua catalana, hauran de tibar del lèxic que els sigui més comú per tal d’expressar tot allò imaginari que els plagui dir. No m’arrisco a especular gaire sobre quin pot ser aquest món, el món de les tecnologies provinents de l’anglès potser? parlaran de resetejar per dir començar de nou o espamejar, quan alguna cosa no té interès o  hackejar, parlant de sentiments traïts o robats ? etc. 

Posats a especular, podríem imaginar una altra situació en la qual  només uns quants escollits haurien heretat via familiar l’ús i els significat dels mots del món antic, - del pedrís oscat en paraules de la poeta-  i en serien els seus preservadors. De forma inevitable em ve a la ment la nevera sota control on els replicants de Blade Runner guardaven la pastanaga com el bé més preuat. D’aquesta manera els guardians del camp de les paraules acomplirien una missió molt especial i minoritària i ves a saber si, fins i tot il·legal.

© Carme Andrade

Boscúria, la natura perduda de les coses, de Miquel Bassols i Puig

 Ja d’entrada, l’autor ens obre la porta de Boscúria, la natura perduda de les coses amb Lucreci  (segle I aC) i el seu Rerum Novarum, dient-nos coses tan antigues i alhora tan noves com que la relació entre els elements de la natura produeix novetats en forma de  noves plantes, nous rius i noves muntanyes en una dialèctica imparable com ho és la relació de les lletres per formar paraules o de les paraules per formar llenguatge...

La densitat boscosa de Boscúria, la natura perduda de les coses provoca que quan l’agafes per segona vegada saps que necessitaràs un temps per pair les semblances i les analogies que et planteja, que no podràs fer una lectura lineal, sinó haurà de ser una lectura d’anar i tornar i tornar a anar i parar. Així les coses, pots tenir la Boscúria al teu abast, als teus ulls, durant uns quants mesos i la podràs simultaniejar amb altres lectures més assimilables en poc temps o més ben dit amb lectures que no necessitaran tanta deglució, regurgitació, - amb perdó- , i assimilació com els boscos de Boscúria.

La primera fascinació d’aquesta lectora es va inicia amb el relat de l’entrada al bosc. Tan amiga que soc del deambular per camins i boscos i mai havia captat, perdó mai n’havia estat conscient, que l’entrada al bosc pugui ser anàloga a l’entrada a un altre bosc ple de paranys per gent incauta com jo, és a dir al bosc íntim  que ocupa un espai tant si vols com si no i que no sempre saps com sortir-ne. La segona fascinació, encara que no desentranyada del tot, vull dir compresa en la seva totalitat, és quan en Bassols, psicoanalista ell,  llegeix la muntanya. Entenc la lectura de la muntanya en soledat,  per molt acompanyada que hi vagis. Una lectura amb les lletres de tots els misteris que et pot revelar, que en realitat no són de la muntanya, són els teus propis misteris.  Així les coses, anem caminant per uns boscos que no són uns boscos qualssevol, ni per unes muntanyes que no són qualsevol muntanya. Són els paratges que portem dintre des de lluny. Per a l’autor, la muntanya santa serrada és el referent de totes les muntanyes i per molt que tombi  per la Patagònia o per l’Himàlaia, Montserrat serà la muntanya llegida i sabuda. Serà la muntanya que es buida per dintre per parlar-te. I la lectura de la muntanya s’adquireix gràcies al fil afectiu que t’uneix amb algú des de petit. Així el parent proper que et va mostrar de lluny el perfil de la muntanya o que et va anomenar els noms de les valls, de les rieres o dels pics serà l’origen de tot plegat. Sense les seves paraules no hauries après a estimar ni el perfil ni la muntanya. 

 I ens parla de l’absència en singular, la de l’amic de joventut amb qui havien llegit plegats les muntanyes estimades. Amb l’absència de l’amic omplim les nostres pròpies absències. I ens parla de l’experiència del viatge, de qualsevol viatge que et porta lluny i alhora et porta a prop, a l’origen. I aquí Verdaguer surt al pas. Mossèn Cinto en arribar als Alps, davant de la Jungfrau i del Montblanc: “ Oh, Montserrat! Oh, Pirineus, Montseny i Canigó! Jo us veig passar, l’un darrere de l’altre, davant mos ulls que ploren d’enyorament “. Record, desig, melangia, conceptes que s’entrelliguen amb muntanya i natura. Pujar muntanyes és més fàcil que baixar-les. La baixada sempre és més perillosa. De nou el paral·lelisme amb l’entrada i la sortida del teu laberint interior, sigui bosc, sigui muntanya.  Serà fàcil entrar-hi però sabràs com sortir-ne?

Molt reveladores són les reflexions que trobem al voltant del concepte de paisatge. El paisatge és cosa de tenir, no de ser. I d’aquí al consum i la comercialització de la natura només hi ha un pas. La natura enllaunada. A mida que avances en la lectura descobreixes com el sentit del títol es vincula amb la pèrdua i el divorci de les nostres societats amb la natura. De com ens hi hem allunyat i de com un retorn és gairebé impossible. Per acabar, Boscúria, la natura perduda de les coses ens endinsa en un pensament on geografia, llenguatge, alpinisme, espiritualitat i coneixement s’interrelacionen amb una mirada profunda i poètica alhora i on el pòsit de pensadors, psicoanalistes, artistes, alpinistes i poetes conformen un entramat de complicitats coherent que compacta el missatge que ens vol fer arribar. Al final del llibre els referents i el comentari que en fa de cadascun d’ells ens acosta encara més a aquest teixit fet de pensaments i de vivències.

Un llibre per al plaer de pensar.    

© Carme Andrade

Imatge: Joaquim Vayreda. Primavera. Olot 1880 (Fragment)