Les hores passades llegint Brúixola de Mathias
Enard (Niort, 1972) han estat hores de
passió lectora, un gran regal per a l’esperit i per als sentits. Sentit i
sensibilitat, una recerca de l’harmonia entre l’orient i l’occident i una
recerca de l’alteritat, en definitiva el retrobament del jo a través de
l’altre, que no és res més que el mirall de tu mateix. La necessitat de l’acceptació de l’alteritat com a part integrant del
jo, com a contradicció fecunda, en paraules del mateix autor.
Un llibre de gran volada del qual podem
valorar la història que s’hi narra - la destrucció
actual de Síria en el rerefons -, però també
la matèria poètica amb què l’escriptor ens mostra el camí existencial del
protagonista, centrat en la seva malaltia física que actua com una mena de
nebulosa per amagar una autèntica malaltia de l’ànima i un amor impossible per
una dona, la Sarah, la seva bella obsessió.
Seguint amb la idea que estem davant d’una
obra ambiciosa, la desfilada d’erudició ens enlluerna i ens captiva. L’autor ha
creat un discurs de l’orientalisme amb l’aportació de poetes i músics iranians influents en l’art
europeu com Sadeq Hedayat, Omar Khayyam
i Rumi i d’artistes europeus que es van veure seduïts pel món oriental, Pessoa,
Balzac, Mandelson, Kafka, Chopin, Chateaubriand, Goethe i també per la petjada
de dones artistes, escriptores i aventureres del final del segle XIX, que en
alguns casos disfressades d’home, també anaren a la recerca d’allò diferent que
el nostre esperit occidental no té i que cercarà a l’Orient.
He llegit Brúixola amb l’emoció de reconèixe’m
en els meus propis viatges i en la meva experiència
vital i personal, de tal manera que la meva ha estat una lectura interactiva,
un autèntic diàleg entre el relat i el meu jo lector , amb moltes anotacions al marge que
enllacen literatura i vida viscuda. Un llibre que m’ha remès vitalment a tot
allò que fa referència a l’espiritualitat i a la metafísica que les ànimes
inquietes en algun moment de la vida cerquem.
I un fragment final desbocat i sincer, que actua com una declaració de principis:
 |
| Fotografia: Carme Andrade |
.../...l'Orient de les llums, l'est, la direcció de la brúixola i de l'Arcàngel emporprat, sorprèn el marbre del Món jaspiat de patiment i d'amor, a punta de dia, au va, sense vergonya, ja fa temps que no hi ha vergonya, no és cap vergonya copiar aquesta cançó d'hivern, no és cap vergonya deixar-se endur pels sentiments:
Torno a tancar els ulls,
el cor em batega tan càlid.
Quan verdejaran les fulles a la finestra?
Quan tindré l'estimada entre els braços?
i pel sol tebi de l'esperança.
© Carme Andrade
El viatge necessari del poeta o de l'aprenent de poeta cap al més profund d'ell mateix: la soledat la gran aliada dels silencis fructífers. Som éssers solitaris, i com vaig llegir no fa gaire, unes vegades més que d'altres i cal aprendre a viure a partir d'aquest reconeixement. Extreure tot allò que brolla des de l'interior i posar-ho sobre el que hi ha a l'exterior. Ser artista, diu, és no comptar, no calcular i que tot esdevingui de forma natural. Aquesta connexió amb el més profund de les complexitats de l'ànima serà el que donarà la qualitat de l'obra d'art o del text o del poema. La sinceritat i l'amor. La malaltia com un estat de transició que cal aprofitar, com un mitjà gràcies al qual l'organisme s'allibera del que és estrany. Parlant dels noms: Molt sovint és el nom d'un delicte allò que destrossa una vida i no l'acció individual i sense nom...és a dir la desgràcia sovint ve pel nom. La grandesa de la paraula per a bé i per a mal.
La poeta Dolors Miquel en l'excel.lent pròleg del llibre cita Joan Fuster quan aquest ens diu que l'amor és el miratge inexistent. Tindrà raó en Joan Fuster?
