El Bres de les Fargues el
conformen vint-i-un poemes: catorze a la primera part i set a la segona. Obrint
el llibre el primer que destaca és l’aparença d’un poemari de tall clàssic. Els
poemes estan construïts amb versos de deu i dotze síl·labes, un
tipus de versificació molt abundant en la literatura medieval i clàssica.
Amb aquesta tria mètrica, la poeta dóna coherència a la idea de matèria perenne
d’allò que ens parla al llarg dels poemes: de l’olivera, dites fargues. Un arbre antic i clàssic, un arbre mil·lenari.
El bres és el lloc refugi, l’espai on dorm el nadó al qual
protegim. La paraula bres per similitud fonètica ens remet a
una altra, el bes, les connotacions de la qual són properes a
carícia, consol i a estimació. Establir vincles amb els arbres i amb un
paisatge en concret, això és el que fa la poeta. El seu discurs està
construït des de la vinculació espiritual intensa i profunda amb aquesta natura
feta de segles. Des de la contemplació a la connexió. Des de la humilitat de
sentir-se unida a un entorn estimat i, com diu la poeta Chantal Maillard: Pel
meu cos viatja la fecunditat fosca i continguda dels líquens i de la molsa dels
boscos immensos.
Conxita Jiménez en aquest recull ens torna a sorprendre per la
bellesa formal del seu missatge poètic. Un missatge on retrobem les veus de
l’antic, de l’ancestre, les veus de la terra que ens interpel·len i
fan sentir-nos en els orígens tot i sent conscients de la pèrdua de la unió amb
la natura. La bellesa dels troncs vells, de les esquerdes, del moviment de les
arrels, de les textures i de les ombres. I tot ens parla
de nosaltres mateixos. Arrel, tronc i branques. Som arbres. L’arbre
arrela i té conviccions molt potents que el fan aguantar-se ferm, puja dret
sobre la terra i enlaira la seva capçada cap al cel i al sol. I busca la llum i
gràcies a ella i a l’aigua de la terra s’alimenta. Aquest és el mestratge de
l’arbre. I n’admirem la seva fortalesa, la seva capacitat de superar
maltempsades, les nevades, les gebrades, les tempestes, la capacitat de
rebrotar, i malgrat les vinclades produïdes pels vents continua ferm i malgrat
tot, l’aspror dels seus fruits es transforma en agradable líquid al paladar.
Arion és el nom de la finca
situada en la conca de La Sènia on es troben els trenta-cinc exemplars
d’oliveres mil·lenàries, font d'inspiració del Bres de les
fargues, una de les quals està considerada de les més antigues del món,
plantada l’any 314 DC. Fins i tot el nom de la finca presenta aquestes
connotacions clàssiques esmentades anteriorment. Arion fou
un músic i poeta del segle VII ac de l’illa de Lesbos, fill d’Oncea i Cicló.
També és un cavall de la mitologia grega, fill de Posseidó i Demèter. En grec
significa el més fort, el millor…
Les pedres, l’aspror i la seva bellesa, els bancals, la feina ben
feta, feta per durar, tot té l’aire de l’eternitat. Cada poema, un bancal; cada
pedra, un mot. Pedres mullades per la pluja, esberlades pel pas del
temps, pel sol, pel fred; la soledat de les oliveres, la nit, el silenci
del qual neix el pensament i la paraula i el silenci es transforma en poesia.
Una poesia que exalça la vida vegetal, un càntic a les forces de la natura que
lluiten per sobreviure, un cant a l’eternitat, a allò que perdura, a l’alenada dels anys que impregna el
brancatge i a la humanitat de l’arbre que respira, recorda i sent. La farga
és filla del silenci i de la pluja rebuda com un bes, filla també de les
gebrades que esquartera i obre escletxes al brancal. El paisatge és aspre,
polsegós, pedregós i rude però de forma miraculosa fa brostar el
fruit carnós, sensual de les olives. L’arbre es conjura per oferir, per donar.
Un mestratge de vida.
Set poemes més configuren la segona part, El clam de la
terra.
En aquests poemes ja és el crit, el clam de la denúncia. Una
alerta al perill de desarrelament. Una alerta poètica, una reivindicació d’un
paisatge que pot desaparèixer definitivament. El drama del transplantament cap
a noves terres de la qual no tenim memòria, el record del bres antic et
crema. Saben a flors ferides quan enyoren rames. Substituïm rames per
família, per amics... No és una imatge que podríem transferir als exilis
forçosos de la humanitat? Els arbres són humans. Els humans som arbres. I el
paisatge el configurem les persones amb les nostres accions o amb les nostres
inaccions. I del paisatge de les fargues ens parlarà tot seguit el geògraf
Jaume Salvat.
Moltes gràcies.
© Carme Andrade
