dimarts, 20 de març de 2018

Destil.lacions


Text de la presentació de Destil.lacions.15 de març 2018 a la seu d' Òmnium Baix Camp

Bon vespre,

En primer lloc, el  meu agraïment a la gent d’Òmnium, una casa sempre oberta a tothom, en especial a les persones que estimen la cultura i el país; gràcies estimades rapsodes i amics del Safareig Poètic, un agraïment a la Magda Borrull, la nostra coreògrafa, que està rumiant moviments escènics basats en Destil.lacions...i molt especialment agraïda als que avui sou aquí i als que avui no han pogut venir, però sapigueu que hi haurà una segona versió d’aquest acte en format coreogràfic, versió, que farem de ben segur a l’Espai Amill de Vinyols.
Marc Chagall. Dibuix a llapis. 
No explicaré què és Destil.lacions. A partir d’ara Destil.lacions ja no és meu, és dels lectors. El lector dona nou sentit a allò que un altre ha escrit i això és per mi literatura. Jo ara només us convido a submergir-vos en els rius subterranis que nodreixen aquests poemes, un dels quals és un riu intern i permanent que en diem desig. Com diu en Murakami no hi ha res més cruel en aquest món com no desitjar res. Fins i tot el no desitjar res a la manera budista és també desig.
I el desig està molt relacionat amb l’escriure. A les persones que ens agrada escriure, en les èpoques que no ho fem hi pensem igualment, està latent en nosaltres, de la mateixa manera que el desig també està present i latent en les nostres vides.
La poeta Alejandra Pizarnick es pregunta com expressar el desig de ser...

La cultura, la literatura i l'art ens ofereixen la possibilitat de ser nosaltres mateixos com individus i com a col·lectivitat. Davant de l’amenaça de prohibicions, de la manca de llibertat i d’expressió només tenim el camí de l’afirmació personal i col·lectiva, del no claudicar a la tradició humanista, a les nostres arrels, a la nostra manera dinàmica de ser d’aquest país, a la nostra llengua.  La cultura és l' arma a la qual no hi renunciarem mai. Desig de cultura, desig de llibertat, ambdues indestriables.
Imatge de la portada de Destil.lacions. Ed. Neopàtria.
  I el desig està vinculat al viure i la vida no sempre és tranquil.la, no sempre és un edifici dissenyat i executat segons el nostre caprici. No és previsible. El desig és consubstancial a les ferides. El desig és incertesa, de vegades comporta silenci i foscor. Els vendavals, els aiguats i les tempestes deixaran a la pell senyals i cicatrius. Arribarem del naufragi nus i exhausts a una nova riba que ens acollirà i de mica en mica sentirem com s’allunya la tempesta. Bressolats per una calma suau assumirem que cal aixecar-nos i començar de nou. Haurem après la lliçó del nàufrag: el despertar a la renovada vida.

I el desig amorós per l’altre?
L’ésser estimat només és un continent: el que jo desitjo és el desig (R.Barthes). En realitat és així. El que els psicoanalistes en diuen la transferència. Per mi, tu no ets tu, ets el que jo invento de tu, o el que inventa el meu desig (Lacan)Així l’altre es filtra a través del que jo desitjo, no del que és en realitat fora de mi, fora del meu mirall. Quan la careta de l’altre cau, sigui per la meva ceguesa, sigui pel devenir de les coses, caldrà de nou guarir les ferides i tornar a ser nàufrags...

I la poesia? Què hi fa aquí?
La poesia verbalitza els naufragis, els fragments de l’experiència que es van acumulant en una mena de buit interior i que els va dotant de vida pròpia poètica, i que no hauríem de confondre amb allò que coneixem com a vida real, com a biografia. La literatura actua com la fada amb la vareta màgica que, tot i situant l’experiència en el terreny que li és més plaent, modifica podant, perfilant, transformant, situant i destil·lant. En Destil·lacions hi ha la necessitat, encara que no sé si aconseguida, d’avançar cap a l’expressió d’allò més essencial, cercant la intensitat en el contingut i en la forma. Per què no dir directament el que volem dir sense una palabra de més i de menys? (Virginia Wolf)

Em sento admiradora i cada vegada més a prop del que suposa el moviment zen en les nostres ànimes occidentals; valoro més allò que no es diu explícitament que allò que es veu. Un camí difícil i arriscat.  Valoro el buit com un cos ple de significat. No fa gaire, vaig aprendre que la mirada artística de la pintura japonesa es caracteritza per valorar en una pintura la quantitat de cel, de buit, en relació als objectes,  als arbres etc,   en proporció de ¾ parts de buit. El valor del silenci front el soroll mediàtic. Parlem molt però diem poc, mirem molt però veiem poc, sentim molt però escoltem poc(Rafel Argullol) i sento la necessitat d’acostar-me a la saviesa de la mare natura per distanciar-me del brogit i connectar-me en el que ens queda dels orígens. 
Front els monoteismes de tota classe que intenten anul·lar les nostres diversitats, em faig meu el pensament de la poeta Chantal Maillard quan diu el següent:
Pel meu cos viatja la fecunditat fosca i continguda dels líquens i de la molsa dels boscos immensos. Ànima pagana, la meva història està lliure d’amos omnipresents, pagans  i gelosos.

Moltes gràcies i tot seguit, gaudirem del treball d’una altra bugadera poètica, la Mònica De Dalmau, amb un treball que pren com a referència la poeta MMercè Marçal.

© Carme Andrade


divendres, 2 de març de 2018

Escrit és crit, de Mònica De Dalmau


Escriure és crit de Mònica De Dalmau ha estat guanyadora del primer Premi Carles Hac Mor, a plaquettes d’escriptures subversives que convoca editorial Fonoll.
A continuació la presentació de l’obra Escrit és crit, de Mònica de Dalmau, realitzada a Lleida el 7 de febrer, al bar del Teatre de L’escorxador.

Aquest acte ha format part de les Jornades “PER MOR DE L’HAC. CONTRAHOMENATGE LLEIDATÀ A CARLES HAC MOR” 

Escric: crit.
Cric i escric.
Ric I escric.
Ruc i ric?
De tant ric, ruc i ric. 
Cris: Crist sense T
Eri amb T el crit-eri ?

Permeteu-me que comenci amb un recurs lúdic per situar-vos en la meva coneixença de la Mònica. Ens vam conèixer en un afer poetic l’any Vinyoli, però ens vam REconèixer a través de l’escriptura i mitjançant el facebook amb jocs de llengua semblants a l’anterior. Ella iniciava el joc, sempre l’inicia ella, i jo picava del seu ham divertit i d’aquesta manera anàvem construint, reconstruint i deconstruint  tirallongues d’escrits com crits llibertaris. Així va nèixer una amistat poèticodivertida  que més tard es traduiria en projectes de performances buganderes passejats en alguns escenaris perduts de la catalana terra amb el pas sigilós de les formigues, animalons que durant un temps van poblar els nostres alliberats cervells.
Per part meva, també va nèixer una admiració per la seva escriptura espontània i fresca que empelta els whats app que envia, els facebooks i els mails, però que va més enllà de tot això i que miraré d’exposar a continuació.
Parlem del ritme dels poemes. Contenen cadències musicals naturals: aigua saltant pels penyals que de cop es talla de forma abrupta. Pura natura. Què esperàveu? Arrodonir la peça poètica? No, el tall és consubstancial a la seva poesia.  Una poesia de tall, una poesia de trencament, sobtat, sorprenent. La incomoditat per a l’esperit ordenat, vet aquí.

ELS TALLS. EL TROSSEJAMENT. EL COLLAGE

I la fragmentació. El tot és fragmentació. En cada fragment el tot hi és present i sense pretensions. Vegeu a continuació com cada vers conté  un món i com es desencadena un relat am desenllaç sorprenent:
Prudència de ment/ Cadència de mà/ Demència de gir/ Urgent blau/
I el collage com a reflex del trossejament que vivim en les nostres societats allunyades, - almenys aparentment- , de l’origen. En el collage potser anem a la recerca d’un tot que se’ns devia  arrabassar en algun moment de la nostra evolució. En l’home atrapat dins de l’ampolla d’un dels collages de l’artista Pep Quer i que acompanya l’obra poètica, l’home està atrapat com l’insecte en l’ambre. Una obra la del Quer que actua en aquestes plaquettes com un rerefons que sustenta la lletra. No decora: sustenta, alimenta i ambdós, escrit i imatges es retroalimenten. A voltes són unes picassianes textures i en altres ocasions oníriques visions atemporals.
Els crits escrits de la poeta també estan enganxats a la gola i malden per sortir a la llum. De la foscor a la claror.

SENSE VOLUNTAT DE RECERCA

I tornem al text. La transformació. La recerca sense intencionalitat investigadora. Les mixtures lingüístiques i les mutacions del llenguatge. El gust pel verb/vers  subvertit en cos i ànima. El cos del vers que de vegades sembla irradiat dels ecos antics amb gust provençal: A brasa i cendra/ per resposta oc.
L’aigua/ llengua es desvia a causa d’una pedra, d’un tronc… de sobte ja no raja, silenci o fa salts i figueretes. Desfer per fer. (Des)tornar per tornar. No sense l’instant abrupte que ho pot malmetre tot o que pot donar origen a un nou rajolí d’aigua o a un nou i inesperat viarany. La mare s’allibera del fill que portava a la panxa. No en té la voluntat. Els versos, un assalt a la raó. Alliberem les paraules de la presó.
A tall, rodanxa/ de vida cogombre/ en àcid represa/ es lliura escatant/ pels tasts a oir / No alimenta / Ventricular cafeïna / asserena/ la dual bomba.
La vida, el tall, l’acidesa, el cor i  de nou la vida.
Crit a la vida.
Amb els poemes de la MDD ens allunyem dels excessos intel.lectuals o intel.lectualitzats de les nostres mirades artístiques i ens dirigim cap a la vida/paraula nua que ens ataca per sorpresa, que ens proporciona plaer, que sempre ens colpeix per inesperat o per incomprensible ( cal comprendre de forma racional racional tot el que ens arriba pels sentits o el plaer no necessita comprensió?)
El descobriment sense artificis. El joc ingenu i lúdic de la llengua que és sacsejada, pertorbada segons la tradició (quina de totes les tradicions?), la llengua com una matèria física renovada gràcies al tractament alliberador que la deslliura de tensions i convencions. La frase que sembla que  s’estigui fent, que no hagi acabat de dir, les tirallongues. Crema les hores, /canta un plor, /entusiasma la pressió, /seu amb nus de corbata, /mastega llenyosa fe, /busca la pregunta, /i descansa prou.
No se us fa visible aquest personatge sol, nu, davant de la incertesa?
Els canvis sintàctics inesperats, el caos productiu, l’humor, la ironia, com un recurs per fer-nos baixar altre cop a la realitat més immediata com qui ens vol transmetre que al cap i a la fi no n’hi has per tant:
Avui, macarrons amb tomàquet
o
Esperin lletres/ per fer-ne sopa/ que jo, només de copa/ em sé malmetre
© Fotografia i collage de Pep Quer


EL PLÀNCTON

Però el compromís hi és. Des de l’angle oposat al que estem acostumats, però continua havent-hi una mirada, un ull crític, una tria sense voler triar. No és parlar per parlar en una verborrea estèril. L’automatisme sorgeix espontàni del cervell i de l’ànima de la MDD. L’automatisme s’alimenta d’un ric plàncton.  Si no hi ha aliment, si no hi ha teca, l’automatisme és un nyap, una estafa. Per què dir-ne només automàtica o espontània? Canviem els termes. Escriptura que sorgeix del pòsit vital i del pòsit intel.lectual, intuïtiu, popular o culte de la poeta. No sorgeix del no res. Si sortís d’una terra eixorca, poc adobada, l’aigua seria una aigua tova desmineralitzada. I l’aigua de l’escrit és crit  és aigua mineralitzada que raja amb abundància. Els minerals constitutius són subterranis , l’aigua que llepa una vegada i una altra les roques que troba al seu pas i les absorbeix: esponja. La poeta esponja, la poeta magatzem, la poeta que vomita, que escup sense intencions. El plàncton que alimenta el present de la dona poeta.

NO VOLER DIR RES ÉS DIR MOLT

No era necessitat. Era vòmit. No un pap buit: estat indòmit.
Més que necessitat, vòmit. Acte reflex. L’escriptura convertida en crit, en vòmit. L’escriptura, una necessitat fisiològica que obliga, que no té cap més sortida natural que obrir-se pas a l’exterior, a la superfície, al món. De la cova a l’aire lliure. De les capes profundes del subconscient s’obre pas i salta sense avís. Aquest és el camí de la creació sincera, del raig, del doll. El camí del prescindir de la voluntat de dir res, encara que sempre diem, fins i tot o potser més, quan diem que no diem o quan no diem res.
“El llenguatge crea llenguatge; és el llenguatge el que diu coses. Quan no volem dir res és quan en diem més de coses. I és que no es tracta pas de no voler dir res, sinó que es tracta de resoldre el prpblema de “voler”, de la voluntat, ja sigui de dir, ja sigui de no dir. La voluntat no té res , o molt poc, a veure amb la poesia paraparèmica. (C.H.Mor al pròleg de Tant per tant, subpoemes).
Per altra banda, res del que diem o del que no diem ens és aliè a la nostra condició humana, és a dir a la nostra biografia. Voler escriure ja és una intenció,- continuem amb Hac Mor-,  encara que en la MDD la intenció sigui gairebé un acte reflex, un acte reflex que es nodreix dels nostres miralls interiors, dels seus, de la nostra experiència humana en contrast amb la natura, amb el món, amb els altres, amb una mateixa. Sense anàlisi no podríem fer aquestes reflexions perquè tot es troba en les estructures profundes de la personalitat. Psicoanàlisi i literatura.
Vaig ser / ahir / com una pedra/ còdol de tots/. Ara corba / em rellisca tot.
Ves si no em direu que en aquesta successió tallant de sintagmes no hi ha un minirelat de l’existència que conté el màxim de significat.
Acabaré amb una reflexió al voltant del poema intitulat silenci, blanc o no poema, que trobareu a Escrit és crit, un homenatge als artistes i pensadors que han portat fins al límit allò de No hi ha res a voler mostrar, que no és el mateix que No hi ha res a mostrar. El silenci és contingut, no és buit, a la manera del músic i pensador John Cage quan diu que  
No hi ha silenci sense so i soroll. No hi ha nit sense dia. Sense l’existència del silenci, la música seria un estat acústic perpetu, les vibracions es produïrien sense parar i tot seria un infern de sons i sorolls. El so l’apreciem gràcies al silenci. El silenci no és buidor. El silenci també és plenitud.
Des d’aquesta perspectiva que sembla capgirar les nostres mirades acostumades a omplenar-ho tot amb coses, - la major part fútils- , us convido a mirar el buit i l’aparent NO RES també com a formes possibles de dir o de no dir, com bonament us plagui. I com no, us convido a xalar amb els versos alliberats o vomitats, com li agrada dir a ella; que li seguiu la pista a les xarxes i també que gaudiu de l’esplèndid treball plàstic de l’artista Pep Quer.

Moltes gràcies

© Carme Andrade

diumenge, 4 de febrer de 2018

L'usurpador

Àngels Moreno, L’usurpador

(L'usurpador, XIX Premi de Poesia Maria Mercè Marçal 2017)



Fins que no has excavat uns quants metres avall avall en el pou dels versos morenians o en les seves fractures poètiques no comences a assaborir el que la poeta ens proposa.

Usurpa qui pren. Usus = dret d’ús que tu tens sobre les teves coses i rapere, arravatar, robar amb violència. Algú et roba amb violència el que és teu. Et saqueja a tu o als teus béns.

Cau la nit
que iguala en usurpar


Ara que ser mare és deixar-se usurpar
(Lucia Pietrelli)

Podria començar parlant de les sensacions que et queden enganxades a la llengua i a la gola després d’una primera lectura perquè la poesia de l’Àngels Moreno és poesia d’alt voltatge. Tot en ella és profund, intens i esquarterat. Després d'una primera lectura antropòfaga, és a dir, impulsiva i només amb els ulls dels sentits, hi ha una segona lectura més pausada mirant de descobrint els llocs amagats per on ens vol aconduir la poeta. Aleshores és quan pren sentit una cita introductòria de Maurice Blanchot: 

...escriure és acollir l’absent encara que no el reconeguem...

En aquest absent es conforma el nucli de L'usurpador. Un absent que és tant el buit del subjecte, (un buit que tots portem a dins), com el mateix subjecte. (En la dedicatòria que la mateixa autora em va fer al llibre entre altres coses em desitja que em trobi amb l’Altre amb majúscules). L’absent també deu ser l’Altre.

Una poesia empeltada d’una substància molt antiga i profunda, com si recollís un testimoniatge ancestral i ens el resitués en l'era postmoderna.  L'Absent, l'Altre , l’Incert, el buit i la fragmentació, tot de conceptes que ens remeten a una mena de pèrdua metafísica que diria que va més enllà del pur esteticisme.

Creure que poder és foradar,
però el forat és l’única peça,
tot l’incendi.
.../...
No es pot escriure.
Ja no és possible.

Per usurpar hem d'extreure alguna cosa d’un lloc; en el lloc ha quedat  un forat, ja no hi ha el que hi havia. En el gest d'usurpar, en l’acció de prendre algun objecte per força hi ha una rotunditat del gest sense la qual no hi hauria usurpació. Així, fracturar, rompre, rebentar, excavar, fissura, esventrar, arrencar, estrebar, escletxa, incisió, tall, expulsar, travessar, estilet, xarrupar, xuclar, ferir, escoltellar i expulsar, vomitar i escopir són imatges per visibilitzar la pèrdua arrencada de forma violenta.

La poeta ens parla del buit que portem dintre i del buit que som, és a dir allò absent després d’haver estat arrencat. D’aquí  tanta cavitat, tant de forat: escletxa, abisme, cavitat, fenedura i també tanta cicatriu, paraula que utilitza sovint. La conseqüència de tot plegat és el desgast, l’esllavissament, el sotrac, el naufragar, la devastació. 

La seva professió li proporciona el llenguatge que necessita per salvar la seva poesia dels espais habituals i tòpics i situar-la en unes coordenades d’afortunada bellesa, fent que mots com geniva, injectar, fractura, aurícula, alvèol, cadàver, nòduls (els nòduls de la nit, sublim), sang (paraula molt habitual), raneres, epilèpsia, apèndix, cadàver, glàndules, espasme, arrasar, diàstole, fibres, língula, pulmons mortalla etc. esdevinguin poesia pura gràcies a una mena de conjur en un acte d'alquímia poètica. 

El trencament i el tall. És una poeta de talls. Trenca la sintaxi, la talla, la disecciona, la reinventa.

Aboca’t a la finestra
i vine’m de tu.

És més una poesia de l’experiència del llenguatge que de l'experiència  vital - encara que és molt difícil desprendre'ns de tot d'això que ens acompanya sempre i que en diem vida.

Els dits de la veuel temps és una màels nòduls de la nit...

Descompon, fragmenta i en aquest aparent caos sorgeix el desig de totalitat. L'intent desesperat dels poetes per copsar el que obstinadament se'ns fa invisible, potser a causa d'aquella primera usurpació i en conseqüència el buit original amb què ens vam convertir.


Fotografia: Carme Andrade
La poeta, en un moment de la seva intervenció ho il.lustra de forma fefaent. Allarga la mà per assenyalar-nos una pila de llibres i ens diu aquí hi ha la prova que tots anem buscant coses però allò important és el que encara falta per dir, tot el que hi ha fora de tot el pilot de llibres escrits.(1)

Poesia d'alta volada, molt ben alimentada i encara millor digerida i tal com ella mateixa ens relata: L'obra mai no està sola, sinó que forma tot un sistema d'intercomunicacions amb obres precedents, paral.leles i, per què no, futures. Així amb Maria Mercè Marçal, Maurice Blanchot, Antonin Artaud, Octavio Paz, Alejandra Pizarnik i Jaume Pont he tractat d'il.lustrar el concepte d'usurpació, on el concepte, la imatge, el lloc/joc del jo i de l'altre es diferencien o es fonen l'un amb l'altre, deixen l'escletxa, el buit, la claror o la llum.(2)

(L’úter, la primera llar, el primer bressol)

M’atreveixo a parlar de poesia uterina: 

Creix enganxat com una llémena
.../...
germina en el cove, s’atansa, invicte

Sublims els poemes que conformen Màtria. Poemes de l’embaràs, de la concepció, on el dolor, el crit, el fred, l’espasme, el coàgul no deixen espai als tòpics als quals estem acostumats. El dolor del naixement a conseqüència de l’extracció, de la usurpació. I altra vegada el buit, el forat, el dins, el fora, el jo i l'altre.

Has vingut amb els ossos
a l'úter que t'expulsa.../...

Us invito que us deixeu usurpar, us deixeu xuclar per una poesia que tal com escriu Vicenç Altaió en el seu magnífic epíleg: Una poesia, la d'Àngels Moreno, que viu l'exili del sagrat tot excavant les entranyes de la poesia mateix, el que s'escriu.

© Carme Andrade

(1) i(2) Intervencions de la poeta en la Jam poètica organitzada pel Safareig Poètic l'1 de febrer de 2018 al Bar de l'Orfeó Reusenc.

dijous, 11 de gener de 2018

Esvorancs. Part II

Esvorancs
Part II
EL MUR
Les parets de la tercera planta són blanques i no hi penja cap quadre.  El rellotge del final del passadís ha emmudit a les tres. Tu i jo estem asseguts davant per davant entremig d’una taula de freda resina que suporta el pes dels nostres colzes. Sento la humitat que puja del riu. I tu, la sents?
Sí, la tremolor en els teus ulls. Fuges de la gelor del mur: maó a maó damunt la màscara reinventada. Has elevat a veritat una creença preestablerta sense la possibilitat de contrast, sense donar treva a res que no sigui tancar ulls, orelles,  nas i porus de la pell per no fer front al teu desig més profund. T’arreceres a la negació. Saps que sents i esborres les paraules que amagues. El riu baixa tumultuós sota les penques de gel. La teva ànima que transita sempre pel cercle irritant de l’orgull mut, ara parpelleja, ara s’abandona al tremolor. El distanciament. Confesso el meu cercle irritant de l’aquí no passa res quan tu et gires d’esquena. Assumeixo la resposta a allò que tu en dius una relació impossible. Un frau. I així anem transitant per un camí bloquejat on les pedres som nosaltres mateixos i les nostres foscúries. Cremen les vísceres i aquesta contenció pertorbadora. Comportes. Tancat amb pany i forrellat. L’espera pacient. Peixem les criatures. L’angoixa de l’espera no és sempre violenta, té els seus moments apagats. Espero, i tot el que hi ha al meu voltant és colpejat per la irrealitat.[i]
Fotografia: © Carme Andrade
La nit irromp aliena a la humitat del riu i al tic tac interromput de les busques del rellotge. Un llampec dilatat pot il·luminar una paraula encara no dita. El que oculto de paraula, ho diu el meu cos.../... El llenguatge és una pell. És com si tingués paraules als dits, o dits a la punta de les meves paraules.[ii] (La paraula, sempre, la paraula amb la T de  transformadora). I que així, en la fosca alquímia del desig , la paraula es fes carn. [iii]
En el darrer naufragi som a temps de tancar el cercle de sutge i foc. Una riuada fèrtil en llàgrimes, el germen dolç del perdó, la vall esponerosa. Què són les paraules? Les llàgrimes en diran més.[iv] Som a temps d’esbudellar-nos. Afonar en allò més íntim i més pregon, afonar, afonar, afonar i despullar, despullar, de tot allò inútil, dels altres, del teu entorn, del meu, una paraula que esdevingui la vall fèrtil,  un dir que portem la h d’humans, un dir que hem errat, l’error de la bena als ulls de la cara i del cor. Tu i jo i la lava que circula lenta i clandestina sota la neu glaçada.
Encara estem vius. Hi som a temps. L’error es pot reparar. Reparem els vius.[v] Tanta misèria empastifa l’error que ens hauria d’avergonyir a tu i a mi. A tu pel mur construït, a mi per no haver fet res per saltar-lo o per no triar la bona escala.
Garbellar les roses més frescals i fer-ne un pom, obrir el costellam i encaixar-lo dintre. Les roses criaran roses que habitaran el pit, el coll, el cap, les cames… roses d’estiu, de tardor, d’hivern, de pètals durs i brillants, roses que destil·laran la seva essència dintre dels cossos estimats.  Els jardins s’ompliran de pètals escampats pels parterres, els camins es desdibuixaran i els peus nus podran voltar i passejar junts o sols, sense un ordre buscat, catifes plaents envoltaran la casa dels grans finestrals. En un racó, les eines ben desades a l’empara de les malvestats. Les eines amb què guarir les flors.
La paret és blanca i nua. Puja la humitat del riu fins la planta tercera i encara no han engegat la calefacció. Fa fred.

© Carme Andrade



[i] Roland Barthes. Fragments d’un discurs amorós. Edicions de Seuil. Barcelona 2015

[ii] ídem
[iii] Maria- Mercè Marçal. La passió segons Renée Vivien. Ed.El Cercle de Lectors, Barcelona 1994
[iv] Roland Barthes. Ob.citada

[v]Títol de la novel.la de Maylis de Kerangal. Premi Llibreter 2015.

dimarts, 9 de gener de 2018

Esvorancs 1

Part I

ESVORANCS

Els ecos d’un vol adelerat d’orenetes persisteixen mentre la núvia baixa les escales. Ha deixat enrere els ciris d’aigua que esperen el foc promès. Les randes de l’escot de la núvia estan ensangonades i les sabates de saló impregnades de sutze. El vent del nord li aixeca el vel que li fa ombra i sota les parpelles les aigües del riu inunden els arrossars de la plana i baixen per les estretes valls que solquen parades d’herba tendral. Un tel d’incertesa li cobreix el camp de visió. A l’altra costat de la plaça, les formigues transiten impertorbables en processó, receptives només a la letàrgia que s’endevina en la surada d’aire silent.
Louise. Fragment. Oil of Canvas. Leon Smet (1881-1968)
Fotografia: Carme Andrade
Eren dues les respostes. La tria irreconciliable davant la incertesa. Una: la flonjor dels núvols bonhomiosos, el paisatge abellidor de la plana quieta amb tot de  camins ben traçats entre carreus polícroms. Podria ser  la resposta del vell savi: astúcia i complaença. Ruta establerta, timó automàtic i enganyar les onades. La ruta de les formigues que es perllonga i ens perllonga cèl.lules endins, - l’animal quiet que mai no ens violenta. De quan tanquem amb un cop de porticó la finestra amb la temença que la torbonada d’estiu no ens malmeti les dolçors de la llar. Aleshores ens diem : avui no, encara no. I entrem a la seguretat del refugi. Els ulls i les mans transiten deleroses pels prestatges de la llibreria a la recerca de la píndola elaborada amb vides alienes que ens facin oblidar la fragilitat dels dies.
Natalie posa ciment als esvorancs que et fa la vida. Renée, en canvi, viu a través d’aquests forats i de la sang que adollen.[i] I ens refem amb la passió d’altres cossos. Vestim i disfressem aquest temps de ficció amb belles andròmines, més tard potser habitarem altres estances d’hotels en països llunyans i l’engany engrandirà fronteres. La resposta careta amb la que sortim de casa, pam, la porta i guardarem l’altra resposta a la butxaca, el talismà de l’ocell daurat a la butxaca trampa. En una banda, l’impuls temerari que no s’escolta sinó a sí mateix, que es llança cegament a un mar tempestejat. I, a l’altra, el gest de l’atleta que llisca damunt la planxa exígua: naufragi o surf? [ii]Renée o Natalie, quina de les dues?
El meu cos s’esmuny entre altres cossos que van i venen: la distracció permanent, la resposta no risc, sense sotracs pertorbardors. No hi ha entesa entre deliri i cos.[iii] Hem deixat anar les amarres amb rumb conegut. Serà l’aventura més alta la del que se sap caminant sense maleta en camins coneguts o la del navegant amb fardell escorant mars desconeguts? El rodar sense maleta o el rodar amb la maleta plena: el rodar sobre tu mateixa. Rodar en espiral. Llums de la nit en ple dia i l’ombra del sutze que ens alerta de la roda que giravolta sense descans. Renée i Natalie. Renée és també cada cèl.lula que es revolta contra el que anomena “ la llei estúpida i necessària”.[iv]
La núvia ensangonada, com Renée, és multitud de cèl.lules que es revolten contra ella mateixa. Renée és el seu propi botxí. La sang brolla intermitent. Adapta’t o sucumbeix. Desapareix. Emmascaro el meu dol sota una fuga: em dilueixo, m’esvaeixo per escapar al fet compacte[v]
El líquid sinuós i brillant que ara surfeja entre les seves sines ens alerta de la possibilitat que ella no és res més que un crit, una fatalitat que s’acompleix. És la follia l’estat natural de la lucidesa? L’excès i la follia no són la meva força, la meva veritat? I si aquesta força, aquesta follia acabessin per impressionar?[vi]
La realitat també ens expulsa, ens exilia i ens destrueix com ho fa amb Renée. La núvia és al darrer graó. Els convidats fugen apressadament, se n’allunyen amb el gest escandalitzat. Amb la mirada esgarriada baixen atropelladament les escales. Tota passió té finalment el seu espectador [vii] 
El vent, que ha començat a bufar de forma violenta arrenca barrets i descompon xals, mentre els nens es giren per veure la núvia per darrera vegada. La sang ha traspassat les suaus brondes del vestit i ha empastifat el vel per darrere. Els ulls dels nens s’enduen la taca vermella. Creixeran amb aquesta mirada per dins. Seran futurs atletes, surfejadors de realitats necessàries  o nàufrags de destins imprevisibles. I nosaltres, serem mercuri o serem sang presa… Renées o Natalies?

© Carme Andrade





[i] Maria- Mercè Marçal. La passió segons Renée Vivien. Ed.El Cercle de Lectors, Barcelona 1994
[ii] Maria- Mercè Marçal. Ob.cit.
[iii] Xavier Aragó: Deïdora. Papers privats de l’autor
[iv] Maria- Mercè Marçal. Ob.cit.
[v] Roland Barthes. Fragments d’un discurs amorós. Edicions de Seuil. Barcelona 2015
[vi] Roland Barthes. Ob.cit.
[vii] Roland Barthes. Ob cit.

dimarts, 21 de novembre de 2017

Decreación, Anne Carson

Anne Carson, poeta canadenca i professora de grec ens ofereix  el volum Decreación, traduït al castellà per Jeanette L.Clariond.  
Decreació és un terme que, segons Simone Weil, citada en nombroses ocasions per l'autora,  significa que l’ésser no es fa sense dissolució prèvia.


            Todo cuanto hemos deseado, se deshila.

L’ésser es comprèn en tant que fragmentat, en tant que re-creat per l’art en totes les seves formes.
            
            Destruir lentamente los ojos desde el interior

I el paper primordial que tenen els somnis en aquesta recomposició de l’ésser.

            El contenido del sueño como poesia involuntaria en un estado saludable 
(E.Kant)


El primer poema del llibre.

Cadena de sueños

Quién puede dormir cuando ella…
a cientos de millas oigo ese vasto aliento
avivar sus cubiertas agitadas.
Cicatriz tras cicatriz
los eslabones
cascabelean una vez.
Navegamos madre en un océano sin barcos.
piedad por nosotros, piedad por el oceáno, navegamos.


Assaigs, poemes, escenes de dramatúrgia, llibret per una òpera, llistes, tot plegat una espiral de foc poètic de difícil classificació. Inclassificable Decreación que avança pels laberints dels somnis  acompanyada de Safo, de Virginia Wolf, de Samuel Beckett, de Plató, d’Ovidi, d’Homer…

                            Acaso fue Ovidio quien dijo, Tanto viento enmudece las piedras.

                     Ya que el alma parece ser inmortal…el hombre (que ha llevado una vida digna) bien puede sentirse feliz en su camino hacia el Hades. (Plató. Diàlegs)

Un capítol molt interessant és l'assaig comparatiu sobre alguns aspectes de l'amor segons tres intel.lectuals : Safo, Simone Weil i  la misteriosa Margueritte Porete, escriptora mística, nascuda l’any 1310 i condemnada a la foguera per haver-se atrevit a escriure un assaig considerat heretge sobre l’amor diví.

© Carme Andrade



dilluns, 6 de novembre de 2017

La geometria del cos...

                                                                      
 La geometria del cos fineix el gest 
Fotografia: Carme Andrade

marca l’ordre de les coses i abriga el cercle trèmul de la pell convulsa.


Del darrer angle en comissura vertical arrenca la guspira tot errant la variable,



tot pertorbant el vector dins del quadrat  


on bisectriu i flor en tija ascendent graviten al nord del desig.


©   Carme Andrade