Una bona amiga m’ha deixat entre les mans el llibre: Futur. Poesia de la inexperiència, del mallorquí Jaume Munar. N’hem llegit plegades alguns fragments entre pastures i amb el so persistent de rierols pirenencs, un passatemps estrafolari vistos els referents culturals que dominen i que ens dominen. Serà que s’apropen temps de lectures clandestines i d’actes culturals a les catacombes? Hem practicat allò que va donar lloc a l’escola peripatètica en els temps antics: llegir, pensar i dialogar tot passejant. I així hem anat teixint uns dies de llibertat entre llibres, muntanyes i rius.

Fotografia: Carme Andrade

Entrant de ple en el pensament de l’autor, la seva tesi parteix de la inutilitat de la poesia que ens arriba des del jo del poeta, és a dir de la poesia dita de l’experiència. I ho fa parlant dels límits imposats a aquesta poesia, que no són altres que els límits del jo. “Artefacte adulterat que només serveix per despertar o bé la compassió del lector o bé la seva admiració”.

Si els sentiments són l’antídot de la poesia segons les seves paraules, quin ha de ser l’objecte de la tasca del poeta? No pot ser altre que el futur. El passat, els records, el rastre dels sentiments en el jo del poeta són una nosa per poder avançar poèticament. En el moment que el focus de radiació del poema es gira cap al passat en lloc de cap al futur de la incertesa, el sentit de la funció poètica queda adulterat, és una falsa poesia ens diu Munar. I el futur vol dir preguntar, vol dir actitud oberta , investigar sobre el desconegut, sobre allò no experimentat; és a dir la substància de la poesia no ha de ser res més que la inexperiència.

Incertitud, futur i pregunta. La poesia cal  que sigui edificada sobre preguntes i no sobre respostes. Però al poder no li agraden les preguntes, el posen en una situació conflictiva. I en Munar continua; “ Quan l’art no es fa en oposició al poder establert- sigui quin sigui aquest poder- queda reduït a art decoratiu”. La poesia és pregunta, és pressupòsit. La poesia no és veritat absoluta i la missió poética és anar contra l’hegemonia de la veritat. I ens parla de l’estranyament com el context en què cal que es mogui l'autèntic poeta: allunyat de la ”polis”i allunyat del poder el poeta desconfia dels preceptes morals imperants, desconfia de les fronteres convencionals que separen el bé del mal. I lluny de la trivialització- segons ell- dels fórums poètics amb massa regust de conformitat sentimental i lluny dels concursos de poesia, els quals no guardonen obres literàries sinó quotes de poder. El valor de l’obra literària, sovint, ha esta substituït per l’especulació mediática de l’autor. Res més allunyat de l’autèntica funció de la poesia.

I acabo aquesta petita ressenya amb dues preguntes que posen en qüestió pràctiques que ens són habituals en els nostres cercles dits culturals: 

La instrumentalització de la poesia com a gènere espectacle afavoreix l’aprofundiment cultural o és només artifici, literatura decorativa? 

Quines haurien de ser les condicions perquè els actes poètics no es convertissin en reproductors d’esquemes i de continguts ja superats?

© Carme Andrade

La lección de Auschwitz, de Joan- Carles Mèlich

Parlar de "La lección de Auschwitz" i no caure en l'oblit de moltes de les idees que hi circulen formarà part de les limitacions de la qui escriu i del context lleuger d'un bloc d'afeccionada com és aquest. Malgrat tot, m'atreviré a destacar algunes de les aportacions més significatives pel  que fa a Auschwitz, no com a fet històric sinó com a símbol ben viu en el present perquè si en parlem només com un fet històric voldrà dir que l'humanisme ha mort o l'hem deixat morir. Així una pedagogia sense memòria és una pedagogia inhumana. L'oblit del passat és la negació del temps i per tant de la vida humana.

Només la memòria pot impedir la repetició del mal.  I qui parla de memòria parla de lectura i parla d'ètica. Lectura del simbolisme d'Auschwitz, lectura necessària dels relats dels supervivents per poder estar alerta dels signes actuals dels nous totalitarismes i allunyar de nosaltres la desmemòria col.lectiva. La defensa de l'humanisme no acaba en una defensa de l'augment de les hores lectives de les humanitats. Comença i acaba en com ens relacionem amb la lectura del passat. Lectures per fer-nos preguntes, no per obtenir respostes tancades i concloents. En un estat totalitari no és possible la interpretació, la pregunta, el qüestionament. 

D'altra banda, J.C.Mèlich fa una defensa de l'ètica de la "deferència" versus l'ètica de la "diferència". Atenció la E de deferència, que no és l'ètica de la diferència amb la qual ja no anem gaire lluny. Amb la "deferència" anem cap a una semàntica de la cordialitat, anem cap a la "compatia", un terme emprat ja per Petrarca que també va més enllà de "l'empatia"i que ens proposa patir amb l'altre, de costat, no només a posar-nos en el seu lloc. Som responsables del dolor dels altres. L'humanisme de la responsabilitat (Lévinas) front l'humanisme de la llibertat (Sartre). Front "Jo sóc jo i ell és ell" de la semàntica de l'inhumà, defensa el "jo sóc tu, quan jo sóc jo" del poeta Paul Célan.

No hi ha víctimes ni persones mortes als Lager,  hi ha producció de cadàvers en sèrie, hi ha molta burocràcia i hi ha ciència al servei del genocidi. La despersonalització de l'ésser humà, la despossessió de tots els seus béns, allò que el fa diferent, serà el primer pas cap a l'acompliment de la producció de cadàvers. I els caps dels Lagers es comporten com a amants pares de família, ciutadans i ciutadanes que gaudeixen de la música, de l'art, de la cultura... La pregunta que resta suspesa a l'aire és Com és possible aquesta maquiavèlica relació? Quina relació hi ha entre humanitats i barbàrie?

Al final del llibre, l'autor exposa vuit punts a mode de resum o de conclusió. Em quedo amb la cita que els introdueix.

"Quan utilitzem la paraula nazi com a sinònim de criminal, la lliçó d'Auschwitz s'haurà perdut per sempre" (T. Todorov)

 © Carme Andrade

Flors d'ombra, d'Aharon Appelfeld

(Una prèvia. Sense adonar-me'n del títol, he començat a escriure a raig això que segueix més avall en tancar la darrera pàgina. Sense que la consciència em fes adonar que de flors parlava el títol)

Com una flor que es desclosa poc a poc radiant de tendreses i de tots els colors del món des dels grisos més sòrdids fins arribar, un cop poncellada, a la resplendor de tots els matisos de l'arc iris, així se'ns obre una història que filtra les roïndats i atrocitats de la bèstia humana corrompuda pel poder, mentre els bells enamorats s'enlairen sobrevolant teulats i valls esblavissades, mentre els violinistes, com en un dels somnis d'en Marc Chagall, emeten etèria la música eterna.  

Entre els fems creixen lliris i violetes boscanes.

Marc Chagall "Els enamorats"

Territoris confluents de Béatrice Bizot i Ramon Cornadó. (Exposició conjunta a la Galeria Anquins de Reus)  

Homenatge ín(t)(f)im. Escultures de B.B.

La ment

L’home sol entre runes. Pressent el futur i recorda el present. Aigua que flueix. Memòria líquida. Deslliura la ment en vol d’ocell. L’alè de l’ànima en stand by, suspès. Les veus en mode silenci. Alerta. L’ésser que pensa  sorgeix de la no encara ferralla i de la no encara desfeta. No encara. Preveu. És l’avenir incert.

L’escala

La dona puja els esgraons del temps, - l’escala que mena al futur- , arriba a la fita i contempla. El buda universal. Invitació al paradís interior. No peatge. No cost. Lu-ci-de-sa.

El mur

El ferro. El metall roent i l’origen. Rovell. El ciment. La presó. Sorgir del mur. Sorgir de la presó. Entre murs el batec de la terra que crema. La rosa és una fletxa que fa diana. Trajectòria.

 

(Dels targetons de l'exposició)

Territoris confluents de  Ramon Cornadó  (Homenatge ín(t)(f)im) Diàlegs amb la natura. Fotografia

La nuesa i l’equilibri, el repte de la ment en recerca de. L’eterna que s’entreveu  en la branca ínfima.  El no res quan és ple, el ple del no res.

El silenci envolta el nou i el vell de la presència que s’absenta. El nou i el vell de l’absència que es fa present.

Visions desenfocades,  construïm mitges veritats. La bella impudícia del nu vegetal. El filtre de la mirada. El vel que matisa.

Som aire som cel en el núvol que acull el petit ocell, punt ínfim, punts i línies, geometries del nus i del brost que germina. Present nou.

Som germen del gran buit, de l’ombra, som fora, som dins.

Nosaltres. Innecessaris.

És allò que fluctua en onades rítmiques, la roda i l’ocell que mira, repetició i oscil.lació. És el run run que no cessa. La memòria de l’aigua. El rodolar del còdol. El codolar que rodola. La rierada. El brogit del silenci. És el camí vegetal amb branques que s’esmunyen a la recerca de.

Aire

© Carme Andrade

   Desembre 2018

Territoris confluents

Cartes des de la presó de Nelson Mandela

Camins de Florida ©carme andrade

Vivim temps de presons, de represàlies i d'encausaments. Dues polítiques recloses. cadascuna en una punta del país entre els murs de la vergonya, de la ignonímia i de la injustícia més clamorosa. I vuit presos que comparteixen uns altres murs igualment d'arbitraris, d'injustos i de venjatius. I a les meves mans m'arriben sense buscar-los llegats d'altres presos polítics com Les cartes des de la presó de Nelson Mandela. El llibre editat per Angle Editorial conté un nombre incomptable de les cartes que Nelson Mandela va escriure al llarg dels vint-i-set anys(del 1962 al 1990) que va estar en diferents presons de l'estat de Sudàfrica. De la seva lectura es desprèn la fermesa, la paciència i les conviccions d'un home que en diríem de pedra picada. A  L'home en busca de sentit, en Viktor Frankl, el psiquiatra, autor i personatge alhora del seu llibre, ens descriu els mecanismes de supervivència en situacions tan adverses com la vida en un camp de concentració i com n'és de possible trobar sentit a la vida i alhora seguir conservant la dignitat humana. Nelson Mandela manté la fe en la vida i en el futur i al llarg de les nombrosíssimes cartes que adreça a parents, amics, a representants de la vida política, als administradors de les presons, veiem com ha fet de la seva vida empresonada un cant a la veritat. Els honors són per aquells que no abandonen mai la veritat, ni tan sols quan tot sembla fosc i lúgubre, ens diu en una de les seves cartes adreçada a una de les seves filles. No fa gaires dies en una visita que vaig tenir la sort de fer a la Carme Forcadell, empresonada a Mas d'Enric em van venir a la ment molts fragments de les cartes del Nelson  Mandela. Ambdós personatges, salvant les distàncies en el temps i en el context que els acompanya, comparteixen la gran fe en la seva causa, la fermesa de la seva defensa i l'amor i la preocupació per les persones de l'entorn de la presó i pels que estan fora. La presidenta del parlament de Catalunya ens deia No ens planyeu, reivindiqueu-nos, com si els de fora, els que gaudim del cel i de l'aire lliure fóssim els autèntics empresonats, perquè tal com diu Mandela a la seva esposa Winnie les cadenes del cos són sovint les ales de l'esperit. Ales de l'esperit, que en el cas del líder sudafricà va posar en pràctica amb l'exercici sistemàtic del gènere epistolar tot i donant sentit a la seva vida. I així, les cartes adreçades als administradors de les presons reclamant els seus drets o les nombrosíssimes cartes als fills, filles i nets són una autèntica lliçó de vida d'un home que a través de la lletra intenta i aconsegueix continuar realitzant-se com a pare, com a espòs, com avi i com amic de desenes d'amics. L'energia desborda les pàgines de les seves cartes revelant-nos una personalitat tenaç, valenta i al mateix temps extraordinariament amorosa i humana amb els seus.

La paraula, una vegada més pot donar sentit al sense sentit de la manca de llibertat d'unes persones innocents. La paraula salvadora. Som paraula.

©Carme Andrade

El Bres de les Fargues el conformen vint-i-un poemes: catorze a la primera part i set a la segona. Obrint el llibre el primer que destaca és l’aparença d’un poemari de tall clàssic. Els poemes estan construïts  amb versos de deu i dotze síl·labes, un tipus de versificació  molt abundant en la literatura medieval i clàssica. Amb aquesta tria mètrica, la poeta dóna coherència a la idea de matèria perenne d’allò que ens parla al llarg dels poemes: de l’olivera, dites fargues.  Un arbre antic i clàssic, un arbre mil·lenari.

El bres és el lloc refugi, l’espai on dorm el nadó al qual protegim. La paraula bres per similitud fonètica ens remet a una altra, el bes, les connotacions de la qual són properes a carícia, consol i a estimació. Establir vincles amb els arbres i amb un paisatge en concret,  això és el que fa la poeta. El seu discurs està construït des de la vinculació espiritual intensa i profunda amb aquesta natura feta de segles. Des de la contemplació a la connexió. Des de la humilitat de sentir-se unida a un entorn estimat i, com diu la poeta Chantal Maillard: Pel meu cos viatja la fecunditat fosca i continguda dels líquens i de la molsa dels boscos immensos.

Conxita Jiménez en aquest recull ens torna a sorprendre per la bellesa formal del seu missatge poètic. Un missatge on retrobem les veus de l’antic, de l’ancestre, les veus de la terra que ens interpel·len  i fan sentir-nos en els orígens tot i sent conscients de la pèrdua de la unió amb la natura. La bellesa dels troncs vells, de les esquerdes, del moviment de les arrels, de les textures i de les ombres. I tot ens parla de  nosaltres mateixos. Arrel, tronc i branques. Som arbres. L’arbre arrela i té conviccions molt potents que el fan aguantar-se ferm, puja dret sobre la terra i enlaira la seva capçada cap al cel i al sol. I busca la llum i gràcies a ella i a l’aigua de la terra s’alimenta. Aquest és el mestratge de l’arbre. I n’admirem la seva fortalesa, la seva capacitat de superar maltempsades, les nevades, les gebrades, les tempestes, la capacitat de rebrotar, i malgrat les vinclades produïdes pels vents continua ferm i malgrat tot, l’aspror dels seus fruits es transforma en agradable líquid al paladar.

Arion és el nom de la finca situada en la conca de La Sènia  on es troben els trenta-cinc exemplars d’oliveres mil·lenàries, font d'inspiració del Bres de les fargues, una de les quals està considerada de les més antigues del món, plantada l’any 314 DC. Fins i tot el nom de la finca presenta aquestes connotacions clàssiques esmentades anteriorment.  Arion fou un músic i poeta del segle VII ac de l’illa de Lesbos, fill d’Oncea i Cicló. També és un cavall de la mitologia grega, fill de Posseidó i Demèter. En grec significa el més fort, el millor…

Les pedres, l’aspror i la seva bellesa, els bancals, la feina ben feta, feta per durar, tot té l’aire de l’eternitat. Cada poema, un bancal; cada pedra, un mot. Pedres mullades per la pluja,  esberlades pel pas del temps, pel sol, pel fred; la soledat de les oliveres,  la nit, el silenci del qual neix el pensament i la paraula i el silenci es transforma en poesia. Una poesia que exalça la vida vegetal, un càntic a les forces de la natura que lluiten per sobreviure, un cant a l’eternitat, a allò que perdura, a l’alenada dels anys que impregna el brancatge i a la humanitat de l’arbre que respira, recorda i sent. La farga és filla del silenci i de la pluja rebuda com un bes, filla també de les gebrades que esquartera i obre escletxes al brancal. El paisatge és aspre, polsegós, pedregós i  rude però de forma miraculosa fa brostar el fruit carnós, sensual de les olives. L’arbre es conjura per oferir, per donar. Un mestratge de vida.

Set poemes més configuren la segona part, El clam de la terra.

En aquests poemes ja és el crit, el clam de la denúncia. Una alerta al perill de desarrelament. Una alerta poètica, una reivindicació d’un paisatge que pot desaparèixer definitivament. El drama del transplantament cap a noves terres de la qual no tenim memòria, el record del bres antic et crema. Saben a flors ferides quan enyoren rames. Substituïm rames per família, per amics... No és una imatge que podríem transferir als exilis forçosos de la humanitat? Els arbres són humans. Els humans som arbres. I el paisatge el configurem les persones amb les nostres accions o amb les nostres inaccions. I del paisatge de les fargues ens parlarà tot seguit el geògraf Jaume Salvat.

Moltes gràcies.

 © Carme Andrade

Destil.lacions, Ed. Neopàtria. Carme Andrade

Sinopsi

Destil·lació. Del ll. destillare, «deixar caure de gota en gota».

La destil·lació poètica és el mètode de separació de substàncies diverses basat en les diferents volatilitats que presenten cadascuna. Aquest procés s’utilitza sobretot per a separar o purificar els components d’un mateix cos conceptual per tal d’aconseguir el màxim d’elements essencials en el bastiment del poema. Requereix un temps de repòs en profunditat i un deixar caure gota a gota per tal que tots aquells components superficials, siguin formals o conceptuals irrellevants, es vagin reduint i a la llarga es vagin volatilitzant i el que en resti contingui una alta concentració de l’element essencial.

Resumint: el meu treball poètic té molt de garbellar, separar, suprimir, liquar, volatilitzar, rastellar, aclarir, podar…

Carme Andrade ens explica:

http://carmejant.blogspot.com/2018/03/destillacions.html

Ressenyes

1.     L’editor ens diu 

Vers lliure. Poesia diàfana, allunyada d'hermetismes vacus, pouada de l'experiència personal. Imatges senzilles i ben construïdes, algunes d'elles destacables per la seua bellesa i la seua efectivitat.

La poeta fa una aposta rotunda per la vida, per una vida viscuda amb intensitat i amb alegria, alça la veu en contra del pessimisme i el deixar-se arrossegar per la monotonia, per la rutina. Per a guanyar-la demana la complicitat de l'amor i del desig. També hi ha un apartat per al record, la memòria dels amors de joventut viscuts amb una gran intensitat, però ara els amants són més madurs i la impaciència vibrant ha donat pas a un ritme més calm però no per això menys intens. Es rebel·la contra eixa necessitat d'oblidar que diuen que té l'ésser humà per sobreviure, és un moment en que el seu cant apassionat abasta la nota més alta.

Cap a les darreres pàgines, on trobe que ha canviat el to inicial del poemari, hi ha poemes com ara "Vertigen" amb una força i una intensitat remarcables. Hi ha d'altres com "Cor d'un temps  salvatge" on la poeta deixa de contindre la seua creativitat i es vessa en un torrent d'imatges contundents.

El darrer poema d'una manera molt escueta intenta resumir-nos tot el que ha dit, tot el que ha viscut, què aprés i per a què li servirà.

2.     El poeta i Mantenidor dels Jocs florals del Rosselló, Eduard Miró i Saladrigas, va destacar-ne:

Un poemari vital, un cant a la Vida en majúscules, ple de foc, de nits, d’aigua, llunes, paisatges, estacions de l’any, universos, instants irrepetibles, desig i tendresa. Un enaltiment dels instants. Un despullament continu amb llenguatge molt acurat. Som davant d’un corpus unitari molt ben estructurat. Una poeta que encara no ha dit la seva darrera paraula.