dilluns, 15 de juny de 2020

Distanciament social i apropament social, a càrrec de Miquel Bassols.

 Un acte virtual que ha possibilitat l'assistència de set-centes persones de tot el món de l'àmbit psiquiàtric i / o psicoanalític.  M'ha arribat a través d'un missatge d'un amic al qual li he d'agrair aquesta oportunitat d'aproximar-me al pensament lacanià des d'un confinament que està canviant les formes de relacions socials i que capgira, anul.la o posterga els projectes a curt i mitjà termini de molts de nosaltres. 
Sense aquest #queda'tacasa no hauria tingut l'oportunitat de compartir reflexions i sabers sobre què significa per al pensament d'un psicoanalista el distanciament social a què el covid19 ens té sotmesos. Un discurs entenedor per les ments profanes en els termes psicoanalítics que ha començat amb una anàlisi del control autoritari en períodes de pandèmia per part dels estats i dels perills que la distància social en termes ideològics comporta si s'utilitza més enllà de l'àmbit estricte de la salut col.lectiva. 
Parlem de distància social o hauríem de parlar de distància física? Potser aquest darrer terme és un adjectiu més descriptiu i neutre. El distanciament social com una ordre del poder per regular les relacions socials entre les persones. La penetració del discurs autoritari és clar: cedeixes amb les paraules i sense adonar-te cedeixes amb el contingut. El sintagma distància social ja és paradigmàtic a tots els nivells, ha aconseguit escapolir-se per les escletxes de la por quan en realitat i de forma objectiva només és una distància física per assegurar un no contagi. El concepte distanciament social es pot omplir molt fàcilment de càrrega ideològica autoritària : distància de l'altre, del diferent, invisibilització o rebuig de la diferència, etc. Des d'aquest punt de vista hauríem de parlar de la biopolítica dels cossos. El poder ens vol distanciats i desconfiats uns amb els altres. En un confinament la gent pot respondre amb la síndrome de la cabana, el desig de romandre aïllats i protegits davant els perills del virus mortal. 
Les imatges de les restriccions radicals en mor del bé comú que hem vist a través de les pantalles produeixen un grau elevat d'inquietud. La mascareta seria el símbol de la manca de llibertat d'expressió en l'ús autoritari de les lleis d'alerta que els estats amb tendència poc democràtica podrien aplicar i apliquen a la població. 
Des de la psicoanàlisi, no sempre el subjecte vol el bé comú, ni la llei pot assegurar llibertat i seguretat al mateix temps. La psicoanàlisi no pot fer la seva feina a través d'internet. Necessita el cos i l'espai físic que envolta els dos subjectes i necessita l'apropament subjectiu mitjançant la paraula, sense la qual no hi ha salvació possible. 
Distinció entre infecció, que seria la paraula en l'àmbit biològic i pandèmia, amb un significat més polític. El capitalisme s'alimenta de la pandèmia, és l'autoritarisme en bé de tots. El seu grau màxim d'expressió seria la gestió del Covid19 que ha portat a terme la Xina.
Cal confinar-se, ens mana el sistema, però sense exagerar perquè el capitalisme vol que l'economia (la seva economia) funcioni i ens vol consumidors de coses i objectes que potser no necessitem. D'aquesta experiència entre d'altres coses hauríem d'extreure la conclusió que és possible viure amb menys i acceptar la pèrdua com un camí de benestar intern.  La prometença dels bens materials a què ens té acostumats qualsevol discurs polític ens pot conduir a la pèrdua de tot. Entre la pèrdua de tot i l'excés hi hauria l'equilibri. 
La intuïció que un nou temps col.lectiu s'està obrint i que sorgeixen moltes veus diferents és una evidència malgrat la realitat de la pèrdua de llibertats i de drets socials. L'aparició del subjecte col.lectiu motivat per la situació sanitària s'ha activat en forma de múltiples accions solidàries. 
La pregunta que ens fem ara és:  Sortirem del túnel amb pessimisme o amb confiança? 

© Carme Andrade

Referències literàries i d'altres tipus que han bastit el discurs: 
La enfermedad de la muerte, de Margueritte Duras
El ojo y la navaja, d'Ingrid Guardiola
El ángel exterminador, film de Luís Buñuel
Pandèmia, de Slavoj Zizek
Enric Casasses i el seu elogi de la paraula
http://www.ciutatdeleslletres.com
http://miquelbassols.blogspot.com

dilluns, 8 de juny de 2020

Canto jo i la muntanya balla, d'Isabel Solà

Que lluny la Muntanya Màgica d'en Thomas Mann d'aquesta muntanya pirinenca on la màgia impregna tot ésser vivent, tota planta i tota pedra! La muntanya de la Isabel Solà és l'espai viu que transforma els éssers que hi viuen o que s'hi allunyen, però que els persegueix per sempre més.
Les persones, els gossos, els cabirols, la lluna, els follets, les dones d'aigua i els éssers fantasmagòrics que l'habiten formen una constel.lació interconnectada, gairebé orgànica,  on l'oblit de les tragèdies familiars sovint és volgut i el record foragitat; on les dones són el tronc, l'arrel i la saba de l'arbre i on cada cosa viu en cada cosa. Les dones alimenten nens, vells i animals i ajuden a parir. I les filles rebran el llegat de la saviesa de les mares que alhora també el transmetran a les seves filles en una successió interrompuda només per la modernitat, per l'èxode cap a les ciutats. 
Fotografia: Carme Andrade
Aquesta muntanya balla, parla, es queixa i ens recorda que els humans són uns éssers vanitosos que es creuen per damunt dels que són considerats animals inferiors, que s'obliden que la natura ens governa i que sense ella estem perduts.
Fotografia: Carme Andrade
Terres de supervivència i de lluites entre germans, escenaris d'una cultura plena de llegendes i de temors, de mal averanys i de supersticions on el contar històries forma o formava part de la vida diària i on fantasia i realitat es confonen. Amb un estil personalíssim, les paraules de la narració sovint s'allunyen de l'ús al qual estem acostumats i prenen noves dimensions; des d'aquest punt de vista, Canto jo i la muntanya balla s'acosta molt al llenguatge poètic. La lectura se't fa diàfana com l'aigua que brolla i t'arriba directa sense artificis i com a lectora agraeixes aquesta proximitat i tota la bellesa que conté la mirada sàvia que projecten totes les veus que animen les històries que trobem en aquest llibre singular.
©Carme Andrade



dijous, 14 de maig de 2020

Sílvia Platz

Sílvia Platz, un nom que associem a un mite literari femení i que porta imprès el segell d'una vida viscuda entre la llum i la foscor, amb una complexitat vital que posa al descobert una de les seves biògrafes, la Linda W.Wagner-Martin. 
El volum editat per Circe ens presenta una portada en tons blaus força atractiva amb el rostre jove d'una Sílvia Platz de mirada pertinaç, un lleu somriure i un cabell ondulat al voltant d'una cara plena de serenor. Una biografia que ens endinsa en les contradiccions d'una dona amb vocació literària però que sent el pes d'haver de conjugar les obligacions familiars com a esposa i mare amb la seva passió per les lletres. De ben jove sent la crida de l'estudi i la dedicació intel·lectual  com l'eix de la seva vida, però una educació femenina massa convencional farà que visqui amb l'exigència d'haver d'acontentar els dos mons, les dues vides, cosa que li provocarà crisis d'angoixa i que anirà marcant un camí al qual s'hi afegiran lluites interiors, continuades malalties i períodes de descans forçós. 
Si algun aspecte marca la trajectòria vital de l'escriptora és la seva extraordinària intel·ligència i un món interior en permanent ebullició. La intensitat de la seva expressió literària, crua i bella al mateix temps, és reflex de la seva vida plena de sobresalts interiors, sempre oscil.lant entre dos pols, un de positiu i ple d'esperança i un altre de fosc i enrevessat. La veu poètica com un ganivet esmolat que disecciona els estadis més profunds de la seva ànima: 

"De las cenizas
me alzo con mi cabell rojo
y a los hombres como aire devoro"

Els homes i la Sílvia. A la recerca sempre de l'home que l'havia de fer feliç. Havien estat moltes les amistats masculines abans no es va casar amb Ted Hugues, un home també de lletres que l'eclipsà pel sol fet de ser home en un món social i cultural on les dones, si escrivien, ho feien com de més a més. La Sílvia escriptora  va haver de suportar molta invisibilitat durant la seva vida en comú amb en Ted. Una dona com ella, amb caràcter fort i amb idees pròpies va començar a defallir definitivament davant les absències del marit a la casa familiar, davant dels seus suposats adulteris. De la poesia com expressió de vida, a l'igual que la seva amiga Anne Sexton,  se'ns fa difícil destriar el que escriu del que sent com a dona escriptora.  La seva també és una poesia política on la relació de poder entre homes i dones sovint es fa present. Allibera la ràbia, la desesperació i la mort en uns versos imaginatius llençats al món com una fletxa, tal com li agradava de dir. 

Fotografia: Carme Andrade
La seva vida s'acabà en el moment que ho decidí. Abans va deixar preparats dos gots de llet per l'esmorzar dels seus dos fills. Abans, havia procurat que les portes restessin ben segellades perquè el gas no s'expandís per les habitacions on dormien. Fins l'últim moment va voler complir amb tots els detalls, exigent amb ella mateixa, tal com acostumava a obrar en vida. Els seus trenta-un anys de ser al món condensa l'equivalent a una llarga vida.

 © Carme Andrade


dissabte, 11 d’abril de 2020

I heus-me a mi assegut a la meva cambra

"I heus-me a mi assegut a la meva cambra, com tots els altres, indefens com una mosca, impotent com un cargol, mentre m'hi anava la mort o la vida, el meu JO més íntim i el meu futur, els pensaments que se'm formaven al cervell, els projectes nascuts o encara per nèixer, el meu son i la meva vetlla, la meva voluntat, els meus béns, tot el meu ésser. Heus-me a mi assegut, esperant amb ànsia i fitant el buit, com un condemnat a la seva cel.la, emparedat, encadenat en aquella espera absurda i llangorosa, i els companys de captivitat preguntaven a dreta i a esquerra, aconsellaven i xerraven, com si cap de nosaltres sabés o pogués saber què i com decidirien respecte a nosaltres. Sonava el telèfon i un amic em preguntava què en pensava. Tenia el diari, que encara em desconcertava més. Escoltava la ràdio  i un comentari contradeia un altre."

( Stefan Zweig. El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Traducció de Joan Fontcuberta. Quaderns Crema. 2019)

Es fa inevitable el gest mental d'alinear les lectures amb la realitat actual de la pandèmia i com està capgirant les nostres vides de la mateixa manera que la segona guerra va capgirar la de Stefan Zweig i de tanta gent innocent.

dilluns, 6 d’abril de 2020

Si són roses, floriran


Pintura de Pérez Olivan
De nou un projecte col.lectiu de l’escriptora Lena Paüls que sorgeix des de les coordenades del confinament, però em temo que sense aquest arrest domiciliari consentit també hauria trobat un ressò apassionat, perquè les seves crides literàries sempre tenen ganxo i nosaltres, eterns aprenents de lletra,  ens hi deixem enganxar.

I aquí teniu el resultat de la crida en temps de confinament,  amb el contrapunt imprescindible de l’obra plàstica de l’artista Pérez Olivan com a imatge/ pretext dels textos que presentem.


https://bit.ly/3bIe5vl









dissabte, 8 de febrer de 2020

Les Oblidades, de Tecla Martorell



OBLIT, SILENCI, REPRESSIÓ, ODI, SOLEDAT, VIOLÈNCIA POLÍTICA (1)

Les Oblidades és el relat fet en primera persona de la vida de quatre dones condemnades a la presó en el convent de les Oblates de Tarragona en acabar la guerra civil. Quatre dones i un record per a l’Elisa Cardona, filla de Duesaigües (Baix Camp) i afusellada a la muntanya de l’Oliva.

Quatre vides relatades per l’escriptora Tecla Martorell (2) de forma concisa, però densa i precisa. Les paraules que defineixen cadascuna de les quatre  dones són les que han de ser, ni més ni menys: amb un estil directe que arriba al lector com si la Teodora, l’Anita, la Maria o la Dolores  les tinguéssim al davant explicant-nos la seva vida i les seves penes. Uns petits relats autobiogràfics que ens colpegen pel seu realisme i per un llenguatge acurat i ric, per unes frases posades en boca dels personatges que resumeixen un estat d’ànim, una fermesa, una capacitat de resistència necessària per poder sobreviure a tanta injustícia i misèria.  Les heroines anònimes de les quals el silenci i la soledat van ser les seves úniques companyies.

LES DONES

Maria, barretaire, 40 anys

-És viu?
La Maria acaba de ser mare i es pregunta si el seu fill és viu. La por i l’angoixa de la mare només poden ser els fruits de la penúria i de la sordidesa.  Mugrons cansats de produir subsistencia. Mai va saber de què l’acusaven, com a totes elles. De Toledo a Tarragona el 25 de març del 42, lluny dels fills, el càstig de les mares. A mi mai no em va visitar ningú. Ens imaginem la fredor de la presó. Va morir de malaltia i de soledat el 3 de juny del 42. Com la resta de companyes és enterrada a la fossa comuna del cementiri de TGN.

Anita, 23 anys, d’un poble de Saragossa.

Parla en primera persona i parla d’ella mateixa en tercera persona. Un desdoblament per destacar que ella era en boca de tothom. - Esclar, era la puta- . La doble condició de dona i de puta augmentava la marginació. Delicte? Ser dona de carrer. Del reformatori d’Alcalà a la presó de Saragossa i després a TGN. Va morir de tuberculosi  el 27 de desembre del 42.
No hauríem de dir que també aquestes dones són preses polítiques? No és una societat patriarcal i misògina la responsable de les seves desventures?  Les monges la van rebre com l’esca del pecat. El franquisme es va valdre de la mà femenina religiosa per castigar les dones esgarriades, les que s’allunyaven del camí, de les dissidents, - siguin polítiques en un sentit estricte, siguin dones de carrer, utilitzades en benefici del mascle i llençades a les escombraries per alleugerir consciències. Encara som a temps de portar-li flors al cementiri de Tarragona.

La Dolores, portera, 52 anys

Per fi teníem República! Una época en què els pobres podrien mirar els ulls dels rics a la mateixa alçada. Una República hauria de ser una esperança per les clases treballadores, per la gent més vulnerable. La Dolores era una portera acostumada a ser manada.  Cap aquí, cap allà, porta’m això, porta’m allò, fregar i tornar a fregar. Remugar i obeir. Es queixa, se sent com una cosa que s’utilitza i després es llança. Un veí d’aquests que amb prou feines et miren la cara i que sempre aixafen el terra acabat de fregar. Una dona soltera, supervivent a un Consell de Guerra. El 28 de maig del 1940 va morir d’una malaltia del budell, però també de soledat.   
L’Anita i la Dolores, totes dues són objectes al servei dels altres. Vides com pedres d’una tartera que diría la Maria Barbal.  

La Teodora, 58 anys, de Zamora

Acusada de trair el cop d’estat i acusada de comunista. Tenia l’home i el fill empresonats. L’acusaven de no ser com ells, ens diu.  Les seves pors van ser l’origen de la nostra persecució. De Madrid a Les Oblates de Tarragona l’agost de 1939.  El mes de setembre de 1939 mor de broncopneumònia . Ja feia quatre anys que era morta i li van commutar la pena de dotze anys per una altra de sis.
La Teodora va ser la dona valerosa, convençuda de les seves idees, la dona resistent: aguantar, aguantar, resistir fins que no va poder més.


OBLIT I MEMÒRIA

A les republicanes represaliades pel franquisme se les rapava, se les purgava amb oli de ricí, se les violava, els robaven per després afusellar-les i els seus fills, si els tenien eren entregats a famílies adeptes al règim.(3) 

La repressió sobre les dones durant el franquisme ha estat silenciada, com també ho ha estat durant el postfranquisme. El patiment i la repressió de les dones encara ara, van acompanyades d’invisibilitat. Les dones polítiques catalanes empresonades i exiliades actualmente han quedat en un segon terme en relació als seus companys empresonats i exiliats. L’expresidenta del parlament en una presó a pocs quilòmetres d’aquí, sent com va ser una primera autoritat del país, també resta al marge de la primera línia mediàtica, institucional i política. 

Les que pitjor s’ho passaven eren les mares. Les mares que tenien nens, fossin de delictes comuns o polítics anaven a les presons amb nens. Les mares tenien aquesta doble lluita d’haver de sobreviure amb el fill, que era donar-li el millor del ranxo i el rosegó de pa, o vendre-ho per comprar sabó i poder rentar la robeta. (4) 

Es tracta de la persecució no pel que fan sinó pel que són. Les dones que la Tecla ens presenta no havien comès cap delicte traduït en fets. El seu delicte era ser pobres  (Maria), dissidents ( Dolores i Teodora), prostitutes (Anita).Les dones castigades són dones que han transgredit, s’han desviat del rol imposat per les societats patriarcals. Dones  que reivindiquen la llibertat d’exercir sobre el propi cos.El càstig com a contenció social i el doble càstig per ser dona. El càstig a la dona empresonada es materialitzava amb l’allunyament  de les famílies. El poder sap que les dones pateixen molt més el silenci i la llunyania familiar i afectiva.

En les presons actuals el tractament institucional que es fa a les dones ve condicionat perquè les presons estan dissenyades prioritàriament amb mentalitat d’homes. En l’actualitat a Catalunya el 92 per cent són presos, el 8 per cent són dones, aquest fet ja confereix un disseny penitenciari  molt allunyat de les necessitats especifiques de les dones.

Les dones de les Oblates són dones que van sofrir la repressió política, social, la soledat més terrible, el silenci més eixordador, en definitiva la violència d’un estat vencedor i venjatiu, la violència sobre elles fins deixar-les morir soles, abandonades del món.
 A Les oblidades, quatre retrats de dones magníficament traçats gràcies a un coneixement profund de la psicologia de les dones de les  classes populars i a un  llenguatge directe, esbatanant la tinta al cor com diria el poeta Joan Salvat Papasseït, i uns relats  escrits amb un català acurat, ric i viu,  però exempts de victimismes i de sentimentalismes tous. Unes dones que es fan estimar per la valentia i per la dignitat que les acompanya fins la mort malgrat la misèria. Recordant-les a elles fem tribut a tota una generació de dones que van patir de forma cruel una guerra que com diu una d’elles no van anar a buscar.

En el primer d'octubre de 2017 als col.legis electorals la gent de forma espontània obria pas i aplaudia els homes i les dones més grans que havien anat a votar i que havien viscut l’odi del feixisme franquista.  D’alguna manera ressorgia la memòria en les generacions actuals el desig de no oblidar. El pont entre el record de la repressió franquista i la repressió actual s’havia restablert en un crit unànime: Les nostres àvies no es toquen.

Que actes com el d'avui ens serveixin per restituir la memòria de totes les oblidades i per continuar en la recerca d'un passat que no volem que es repeteixi, malgrat les amenaces que estem vivint de fa uns anys. 

Un agraïment molt especial a l'escriptora Tecla Martorell per haver confiat en mi per a la presentació del seu llibre i a la gent del Bravium Teatre per la seva acollida.

Moltes gràcies

© Carme Andrade

(1) Notes per a una presentació del llibre Les Oblidades de Tecla Martorell, realitzada el 4 de febrer de 2020 al Bar del Bravium de Reus.
(3) Carme Porta, periodista, destituïda del seu càrrec oficial pel 155.  (A Terra de Ningú II, Edicions Pol.len,2019)
(4) Soledad Real, del PSUC ingressada als 24 anys. Presó de dones de les Corts en l’etapa 1939- 1955. (ATerra de Ningú II, Edicions Pol.len,2019)

dimecres, 8 de gener de 2020

Cues de sargantana de la poeta Isabel M.Ortega Rion


Quanta vida enyorada, quanta salabror a la boca, quanta vida evocada des de les boires de la infantesa… Quanta nostàlgia materialitzada en pur lirisme, quanta foscor  i quanta claredat en els racons més ombrívols del record, quant desig d’immortalitat, quant dolç desengany sublimat en versos d’esponeroses imatges.

L’ocell cau del niu: les seves potes són arrels, el vol impossible. Els sons de la infantesa, els jocs, les cançons de parar i una religió que castiga i culpabilitza les ànimes felices i despreocupades de les nenes d’una época en blanc i negre.
Dibuix de Rodin


Uns versos que eleven a categoria poètica les anècdotes quotidianes d’un context social i polític fosc, en què s’hi pot veure reflectida tota una generació de dones. El fil d’Ariadna funciona com el cordó umbilical que possibilita el coexistir amb la incertesa dels enigmes. El relat fet a mida dels nostres records, les baules, els forats negres que omplim per la necessitat d’explicar-nos. La troca de llana que es cabdella a dues mans, el llençol plegat a dos, aquells gestos quotidians desats a l’armari familiar, un món amb tot els matisos del gris. El vagó del tren, aquella consciència… les capses, els receptacles, l’úter i  la reivindicació del no fer-te gran, l’enyor de la benaurança uterina,  el regust de les ensenyances del Petit Príncep que rebutja el món dels adults, el pessebre com a testimoni d’una llunyana felicitat infantil. Les proporcions: prendre mides i marcar-les amb un punt a la paret. No hi ha retorn al creixement, la vella cinta mètrica està feta miques. L’infant que ploma pollastres sense que li faci fàstics. El fàstic, el fi de la innocència vindria més tard.  I la por a l’ofec. El nen ofegat només veu el blau del cel. A Cues de sargantana ressonen els sons de les cançons infantils i els sons dels boixets triquitrec triquitrec en les tardes femenines d’estiu.

El gust pels cercles , les esferes,  les el·lipses, les bombolles de sabó, els fetus dins de les ampolles, la por de créixer altre cop. I la mort des de la mirada de l’infant: la nena és aprop de tot, els vells hi són lluny. L'àngel de la guarda, la dona soltera, la tieta i els seus secrets.

La cua de sargantana un pic tallada continua viva…com nosaltres després de la tragèdia malgrat que res serà com abans de perdre la cua. A les classes de ballet la nena girava, girava, com la petita ballarina de la capsa de música i altre cop el cercle, la rodona i l’eternitat del grill, els cavallets de la fira en el seu viatge constant en rodó. La por a morir, la por a viure, la mort esperant-la amb les vísceres del temps a la mà i altre cop la por a créixer, la pèrdua del paradís infantil i de l’univers càlid de la llar, la caseta de nines. El desengany,- no eren els reis, eren els pares- , o el bíblic Llàtzer en clau de falsedat.  Quan estiraves els llençols amb la mare volies acompanyar la simetria dels plecs i no sempre ho aconseguies. A Trinitat són tres dones: la que no entén, la recordada i la mèdium que actua com a veu de la consciència entre unes i altres. Poesia del jo que es desgrana en la complexitat dels molts jo.

El triomf de la paraula de la poeta  per descriure allò immutable, la immortalitat a l’encalç. Juguem a tocar i parar en les corredisses vitals i parem quan ens toquen. I parar és un nou repte en el creixement inevitable. No és el parar de fer un stop, ho entendran qui hagi jugat quan eren nens a les cluques de parar o d’amagar. El parar són els reptes que ens posa l’ofici de viure, els entrebancs, potser les absències no volgudes però inevitables.  Aquesta mestria poètica d’ampliar els significats com les pedres que llencem a l’estany i multipliquen les onades. Una poesia del bell capvespre,  com una tarjeta postal en què la tarda decau amb amorositat i sossec. El passat com a tatuatge, com a nafra, com a cicatriu de l’ànima. La poeta pensa que tot s’acaba fins que pensa que res no s’acaba. En aquest trànsit del no al sí, de la negror a la llum, la veu de la poeta ens retorna a la claror, a l’escletxa necessària i no debades acaba amb una lloança als déus de l’olimp que sense ser-hi, hi són, que ens retornen al no temps en la lluita eterna a la recerca de la immortalitat. Així, la paraula i el verseig que ens recorden les divinitats acompleixen la missió d’evocar-nos una vida a mida. Els poetes amb la seva alquímia versaire porten el segell de la immortalitat imprès en les seves ales de foc. Una proclamació en veu alta de la poeta Ortega quan ens deixa entreveure al llarg de tot el llibre, que contra l’oblit, la paraula i si és poética, millor encara.La paraula poètica com a sopluig en la intempèrie. 
     
 © Carme Andrade