dilluns, 21 de desembre de 2020

Clubs de lectura

Tenim sort

de viure en el costat ric del planeta, 

de no haver hagut d'emigrar i de no ser considerats il.legals.

de no malviure en polígons abandonats en una ciutat on et tanquen les fonts perquè no puguis utilitzar l'aigua en temps de pandèmia, que ara sí,  per fi l'aigua cotitza en borsa,

de no morir cremats en les naus d'un polígon o ofegats en les aigües del mar.

I de gaudir d'una casa, d'un llit als hospitals, d'una plaça a l'escola per als nostres fills,etc.

Si les necessitats físiques les tenim cobertes també tenim la sort de tenir-ne unes quantes d'immaterials com la de poder disposar d'uns objectes anomenats llibres.

I encara més, de poder compartir aquestes lectures amb altres éssers mig confinats com tu, que per suposat també tenen la mateixa sort material.

I la sort de poder disposar de xarxes wifi i d'aparells electrònics per poder comentar els llibres que, una amable bibliotecària del teu municipi et proposa.

Així, amb tantes benediccions de la Fortuna arribem a la feliç consecució de dues lectures proposades per la Biblioteca Xavier Amorós de Reus. El corazón de Ulises, del desaparegut fa poc temps Javier Reverte i el classicàs amb majúscules El coronel no tiene quién le escriba, del genial Garcia Márquez. No direm res de la tria, ja que el primer estaria dintre de les lectures de viatges i el segon dels clàssics i ambdós són exponents claríssims d'allò que es pretén, llegir viatges i llegir textos suposadament eterns.

Esperem que en un futur la nostra biblioteca trobi entre els nostres escriptors viatgers o viatgeres i entre els nostres clàssics algun exemple paradigmàtic, tasca no gaire difícil per altra banda.

Corazón de Ulises és a més del relat d'un viatge a Grècia i a la costa turca fet a finals del segle XX, una invitació al coneixement de tot allò de la Grècia antiga que ja sabem o que podem saber mitjançant la gran quantitat d'obra escrita. Un farciment erudit que sovint es fa farragós per la quantitat de dades i noms que un lector mitjà pot assimilar, encara que el to que empri en la descripció dels grans mites estigui allunyat de la grandiloqüència, amb tocs d'ironia que són molt d'agrair. 

El relat del Javier Reverte respira quan el cúmul d'erudició es relaxa i l' escriptor viatger ens comenta les seves converses tranquil.les amb els amos dels hostals on s'allotja o amb els jubilats que passen les hores davant els taulers de joc dels cafès grecs.  El relat respira quan ens mostra l'essència d'un llibre de viatges, quan ens acosta a la vida i als costums dels seus habitants. Destacable el capítol de la seva estada a l'illa d'Ítaca. 

Segons les paraules del mateix Reverte, el viatge al cor d'Ulisses pretenia descobrir l'ànima grega, cosa que ens apropa a l'objectiu del viatger romàntic que, trasbalsat per les pedres que visita intenta recompondre un passat èpic ple de connotacions literàries. Les contínues referències culturals i històriques fan de Corazón de Ulises un llibre ambiciós que tot seguint un itinerari traçat prèviament, pretén donar a conèixer la història de fets, ciutats i mites que continuen ben vius en la cultura occidental, en un allunyament conscient dels llibres de viatge més usuals, en què la improvisació i el vagarejar sense objectius prefixats formen part de la seva essència.  

De El coronel no
tiene quién le escriba, crec que 
deu estar tot dit o gairebé tot. El mateix Garcia Márquez el considera el millor llibre que hagi escrit. Un petit gran llibre. Curt de pàgines però dens en contingut,  on cada paraula i cada frase té sentit per ella mateixa. Malgrat la sordidesa de la situació i de l'ambient dels protagonistes, la bellesa no hi està exempta. Bellesa perquè és un relat profund, autèntic, ple d'ironia i dramàtic al mateix temps. Les elisions, el dir a mitges, la sensació de silenci que es respira en la casa on la mestressa posa pedres a l'olla per simular que dinaran...i és que fer coses extraordinàries com si fossin vulgars o coses vulgars com si fossin extraordinàries té un gran mèrit. Cal ser un geni de la paraula i cal haver acumulat una experiència de vivències fondes i màgiques com les que Garcia Márquez va adquirir durant els anys de la infantesa que va viure amb els seus avis a  Aracataca, l'espai mític i ric en històries, creences i supersticions. El coronel...és un clàssic per tot allò que ens transmet, la soledat, la mort, l'espera impossible, la llibertat... i per la forma d'una paraula impregnada d'un saber antic, ancestral i etern.

©Carme Andrade




dilluns, 7 de desembre de 2020

25N al Comerç Solidari Reus

 


Als aparadors de les botigues 
El punt del gla  i Collita pròpia han aparegut aquestes lletres escrites amb ploma ardent.


Pandèmia /violència/dona/ submissió/ toc de queda/ lluita/ mort/ poder/ m’hi sé


Em sé una veu  que no s’atura:

    em sé paraula

       em sé crit

Em sé bella i em sé lletja

Em sé amb qui jo vulgui quan jo vulgui: sóc el meu relat.

Em sé cos lliure, em sé mestressa, em sé forta i em sé feble.

Em sé sola,

Em sé mestressa , em sé llum i no m’emmirallo amb altri.

 

Em sé amb un llibre sota el braç, em sé lliure.

Em sé alta quan m’aixeco de la cadira.

Em sé viva,

    poderosa,

    faedora d’idees,

    constructora de teulades.

Em sé  dona fatal i… què si em sé amb els llavis pintats?

 

Em sé en crits de llibertat, em sé radical, sóc arrel

           sóc ales

    i  pont

                  i  mur

Em sé sol i lluna

Em sé nua

Em sé lliure d’aquella presó que és dintre meu.

Em sé viva.


Sóc filla de l’aigua


©Carme Andrade



Una de les creacions plàstiques exposada en els aparadors de la ciutat.

Campanya organitzada per les botigueres de Comerç Solidari de Reus 

dimecres, 28 d’octubre de 2020

Zoraida Burgos, biografiada per la Montse Castellà

Zoraida Burgos és una biografia resultant de converses i passeigs pels paisatges ebrencs molt familiars per a la poeta però també per a l'autora. En un estàndard esquitxat del lèxic ric de la varietat tortosina, el resultat és una redacció amb un estil molt proper i directe. Una lectura plaent que t'acosta a la vida de la poeta però també a un temps i a un espai geogràfic on fer cultura en català era molt difícil, en especial per a les dones que s'hi atrevien. És el cas de la Zoraida Burgos, una poeta que coneixem molt millor gràcies al treball d'investigació realitzat per l'autora on es combinen de forma harmònica fets, vida i obra literària. Un treball realitzat a poc a poc. Un endinsar-se en la vida i en el pensament de la Zoraida Burgos fet de passejos i de visites als llocs d’inspiració. Poeta i biògrafa 

Illa de Buda (Wikipèdia)

unides per un paisatge que dóna sentit i cohesió a un treball que traspua molta complicitat vital i literària entre les dues. 

 A través de les pàgines de la biografia coneixem una dona que intenta ser ella mateixa fent activitats que no eren massa habituals a les dones del seu temps. Dona polifacètica, de professió bibliotecària, però també traductora, grafòloga, restauradora d’obres d’art i poeta. La podríem considerar una més dintre de la generació d'escriptors, homenots que diria en Pla, que començaven a brillar (Manuel Pérez Bonfill, Jesús Massip, Gerard Vergés,etc) en l'ambient cultural tortosí.

Un treball biogràfic on vida i poesia són vasos comunicants i una aproximació a la història de la vida político cultural de la Tortosa de la dècada del 1960 al 1970. Els fets i els personatges que hi transiten ens ajuden a comprendre una Tortosa franquista però també una Tortosa resistent que va patir la dalla repressora i el càstig d'alguns dels amics i familiars de la poeta. La seva obra D’amors, d’enyors i altres coses (1971) també va rebre l'embat de la censura franquista.

Convivència d’aigües (2017, La Breu) és l’obra que recull tota la producció literària en prosa i en vers.La  conformen set llibres de poesia, un de prosa i quinze contes. Premi de la Crítica de Poesia Catalana. 

 

Poema inèdit que Zoraida Burgos ha escrit expressament per aquesta biografia:

Apòcrif el jo que sóc,

ressò llunyà, altre i idèntic,

del que vaig fer,

ombra oferta per de mi al jo,

caverna endins.

 © Carme Andrade

 

dimecres, 14 d’octubre de 2020

Bonjour tristesse, Françoise Sagan

El títol de per sí ens porta reminiscències d'una altra època que si bé està allunyada en el temps encara hi podem veure rastres en bona part de la filmografia francesa dels darrers temps i dic filmografia i no literatura, ja que  Bonjour tristesse ens remet més a l'excel.lent pel.lícula dirigida per Otto Preminger l'any 1958 que a l'obra literària, potser més desconeguda entre nosaltres. A França, la novel.leta de la Françoise Sagan va ser un èxit des del primer moment i l'autora, una icona per les joves que començaven a reivindicar la llibertat sexual. Escrita als divuit anys, tot el que va escriure la jove Françoise després ja va ser, diuen els crítics, menor. 

Bonjour tristesse és un altre dels títols dels meus prestatges oblidats i que, gràcies al mig confinament actual he pogut rescatar per aquestes hores d'amable tardor. També com l'Agostino de Moravia, la Cecile és una adolescent de casa bona que passa l'estiu a una casa de la platja, però l'itinerari vital d'ambdós serà totalment diferent. Cécile, enmig d'un triangle amorós dissenyarà de forma innocent estratègies a la seva conveniència que acabaran de manera tràgica. En un ambient hedonista els personatges són una mica titelles de la Cécile encara que trobarà alguna oposició per part d'alguns d'ells. En el quadre general de la història també sorgeix el fantasma de l'atracció incestuosa com a Agostino, en aquest cas expressada per una admiració extrema de la filla adolescent cap al seu pare.

©Carme Andrade


Informació sobre la pel.lícula: https://letterboxd.com/film/bonjour-tristesse/

divendres, 25 de setembre de 2020

Agostino, d'Alberto Moravia

Agostino(1), una descoberta de finals d'estiu. Un llibret polsós en un racó oblidat d'una vella prestatgeria. La sorpresa ja la trobes en les primeres pàgines perquè t'adones que està cuinat amb ingredients de molta qualitat. Una història molt visual on els protagonistes se't figuren de carn i ossos per fora i plens de complexitats i pertorbacions per dintre, en especial els protagonistes adolescents amb reminiscències passolinianes molt familiars. Un noi de casa bona que viu la cruesa  del despertar al món real i als misteris de la sexualitat. Un aprenentatge de la sensualitat no exempt de dolor i pertorbació. Una explosió de sentiments contraposats que convulsionen en una ànima jove i ingènua fins aleshores.

 Agostino o com una història de poques pàgines pot omplir de qualitat literària una tarda de lectura, ara que la llum es fa més matisada i serena amb la petjada de l'estiu calorós encara a la pell.

 ©Carme Andrade

(1)Agostino' va ser portada a el cinema en 1962 per Mauro Bolognini

divendres, 4 de setembre de 2020

#mestimo d'antologia

 Amb textos de la Lena Paüls, imatges plàstiques de la Fina Veciana i treball escènic de tota una colla de dones creatives vam presentar el muntatge #mestimo a Montbriart 2018.

Aquí teniu l'enllaç on hi és tot: el llibre digital, vídeos, fotos, ressenyes i comentaris


https://bit.ly/2Z72B0n


dilluns, 15 de juny de 2020

Distanciament social i apropament social, a càrrec de Miquel Bassols.

 Un acte virtual que ha possibilitat l'assistència de set-centes persones de tot el món de l'àmbit psiquiàtric i / o psicoanalític.  M'ha arribat a través d'un missatge d'un amic al qual li he d'agrair aquesta oportunitat d'aproximar-me al pensament lacanià des d'un confinament que està canviant les formes de relacions socials i que capgira, anul.la o posterga els projectes a curt i mitjà termini de molts de nosaltres. 
Sense aquest #queda'tacasa no hauria tingut l'oportunitat de compartir reflexions i sabers sobre què significa per al pensament d'un psicoanalista el distanciament social a què el covid19 ens té sotmesos. Un discurs entenedor per les ments profanes en els termes psicoanalítics que ha començat amb una anàlisi del control autoritari en períodes de pandèmia per part dels estats i dels perills que la distància social en termes ideològics comporta si s'utilitza més enllà de l'àmbit estricte de la salut col.lectiva. 
Parlem de distància social o hauríem de parlar de distància física? Potser aquest darrer terme és un adjectiu més descriptiu i neutre. El distanciament social com una ordre del poder per regular les relacions socials entre les persones. La penetració del discurs autoritari és clar: cedeixes amb les paraules i sense adonar-te cedeixes amb el contingut. El sintagma distància social ja és paradigmàtic a tots els nivells, ha aconseguit escapolir-se per les escletxes de la por quan en realitat i de forma objectiva només és una distància física per assegurar un no contagi. El concepte distanciament social es pot omplir molt fàcilment de càrrega ideològica autoritària : distància de l'altre, del diferent, invisibilització o rebuig de la diferència, etc. Des d'aquest punt de vista hauríem de parlar de la biopolítica dels cossos. El poder ens vol distanciats i desconfiats uns amb els altres. En un confinament la gent pot respondre amb la síndrome de la cabana, el desig de romandre aïllats i protegits davant els perills del virus mortal. 
Les imatges de les restriccions radicals en mor del bé comú que hem vist a través de les pantalles produeixen un grau elevat d'inquietud. La mascareta seria el símbol de la manca de llibertat d'expressió en l'ús autoritari de les lleis d'alerta que els estats amb tendència poc democràtica podrien aplicar i apliquen a la població. 
Des de la psicoanàlisi, no sempre el subjecte vol el bé comú, ni la llei pot assegurar llibertat i seguretat al mateix temps. La psicoanàlisi no pot fer la seva feina a través d'internet. Necessita el cos i l'espai físic que envolta els dos subjectes i necessita l'apropament subjectiu mitjançant la paraula, sense la qual no hi ha salvació possible. 
Distinció entre infecció, que seria la paraula en l'àmbit biològic i pandèmia, amb un significat més polític. El capitalisme s'alimenta de la pandèmia, és l'autoritarisme en bé de tots. El seu grau màxim d'expressió seria la gestió del Covid19 que ha portat a terme la Xina.
Cal confinar-se, ens mana el sistema, però sense exagerar perquè el capitalisme vol que l'economia (la seva economia) funcioni i ens vol consumidors de coses i objectes que potser no necessitem. D'aquesta experiència entre d'altres coses hauríem d'extreure la conclusió que és possible viure amb menys i acceptar la pèrdua com un camí de benestar intern.  La prometença dels bens materials a què ens té acostumats qualsevol discurs polític ens pot conduir a la pèrdua de tot. Entre la pèrdua de tot i l'excés hi hauria l'equilibri. 
La intuïció que un nou temps col.lectiu s'està obrint i que sorgeixen moltes veus diferents és una evidència malgrat la realitat de la pèrdua de llibertats i de drets socials. L'aparició del subjecte col.lectiu motivat per la situació sanitària s'ha activat en forma de múltiples accions solidàries. 
La pregunta que ens fem ara és:  Sortirem del túnel amb pessimisme o amb confiança? 

© Carme Andrade

Referències literàries i d'altres tipus que han bastit el discurs: 
La enfermedad de la muerte, de Margueritte Duras
El ojo y la navaja, d'Ingrid Guardiola
El ángel exterminador, film de Luís Buñuel
Pandèmia, de Slavoj Zizek
Enric Casasses i el seu elogi de la paraula
http://www.ciutatdeleslletres.com
http://miquelbassols.blogspot.com