Si són roses, floriran

Pintura de Pérez Olivan

De nou un projecte col.lectiu de l’escriptora Lena Paüls que sorgeix des de les coordenades del confinament, però em temo que sense aquest arrest domiciliari consentit també hauria trobat un ressò apassionat, perquè les seves crides literàries sempre tenen ganxo i nosaltres, eterns aprenents de lletra,  ens hi deixem enganxar.

I aquí teniu el resultat de la crida en temps de confinament,  amb el contrapunt imprescindible de l’obra plàstica de l’artista Pérez Olivan com a imatge/ pretext dels textos que presentem.

https://bit.ly/3bIe5vl

Les Oblidades, de Tecla Martorell

OBLIT, SILENCI, REPRESSIÓ, ODI, SOLEDAT, VIOLÈNCIA POLÍTICA (1)

Les Oblidades és el relat fet en primera persona de la vida de quatre dones condemnades a la presó en el convent de les Oblates de Tarragona en acabar la guerra civil. Quatre dones i un record per a l’Elisa Cardona, filla de Duesaigües (Baix Camp) i afusellada a la muntanya de l’Oliva.

Quatre vides relatades per l’escriptora Tecla Martorell (2) de forma concisa, però densa i precisa. Les paraules que defineixen cadascuna de les quatre  dones són les que han de ser, ni més ni menys: amb un estil directe que arriba al lector com si la Teodora, l’Anita, la Maria o la Dolores  les tinguéssim al davant explicant-nos la seva vida i les seves penes. Uns petits relats autobiogràfics que ens colpegen pel seu realisme i per un llenguatge acurat i ric, per unes frases posades en boca dels personatges que resumeixen un estat d’ànim, una fermesa, una capacitat de resistència necessària per poder sobreviure a tanta injustícia i misèria.  Les heroines anònimes de les quals el silenci i la soledat van ser les seves úniques companyies.

LES DONES

Maria, barretaire, 40 anys

-És viu?

La Maria acaba de ser mare i es pregunta si el seu fill és viu. La por i l’angoixa de la mare només poden ser els fruits de la penúria i de la sordidesa.  Mugrons cansats de produir subsistencia. Mai va saber de què l’acusaven, com a totes elles. De Toledo a Tarragona el 25 de març del 42, lluny dels fills, el càstig de les mares. A mi mai no em va visitar ningú. Ens imaginem la fredor de la presó. Va morir de malaltia i de soledat el 3 de juny del 42. Com la resta de companyes és enterrada a la fossa comuna del cementiri de TGN.

Anita, 23 anys, d’un poble de Saragossa.

Parla en primera persona i parla d’ella mateixa en tercera persona. Un desdoblament per destacar que ella era en boca de tothom. - Esclar, era la puta- . La doble condició de dona i de puta augmentava la marginació. Delicte? Ser dona de carrer. Del reformatori d’Alcalà a la presó de Saragossa i després a TGN. Va morir de tuberculosi  el 27 de desembre del 42.

No hauríem de dir que també aquestes dones són preses polítiques? No és una societat patriarcal i misògina la responsable de les seves desventures?  Les monges la van rebre com l’esca del pecat. El franquisme es va valdre de la mà femenina religiosa per castigar les dones esgarriades, les que s’allunyaven del camí, de les dissidents, - siguin polítiques en un sentit estricte, siguin dones de carrer, utilitzades en benefici del mascle i llençades a les escombraries per alleugerir consciències. Encara som a temps de portar-li flors al cementiri de Tarragona.

La Dolores, portera, 52 anys

Per fi teníem República! Una época en què els pobres podrien mirar els ulls dels rics a la mateixa alçada. Una República hauria de ser una esperança per les clases treballadores, per la gent més vulnerable. La Dolores era una portera acostumada a ser manada.  Cap aquí, cap allà, porta’m això, porta’m allò, fregar i tornar a fregar. Remugar i obeir. Es queixa, se sent com una cosa que s’utilitza i després es llança. Un veí d’aquests que amb prou feines et miren la cara i que sempre aixafen el terra acabat de fregar. Una dona soltera, supervivent a un Consell de Guerra. El 28 de maig del 1940 va morir d’una malaltia del budell, però també de soledat.   
L’Anita i la Dolores, totes dues són objectes al servei dels altres. Vides com pedres d’una tartera que diría la Maria Barbal.  

La Teodora, 58 anys, de Zamora

Acusada de trair el cop d’estat i acusada de comunista. Tenia l’home i el fill empresonats. L’acusaven de no ser com ells, ens diu.  Les seves pors van ser l’origen de la nostra persecució. De Madrid a Les Oblates de Tarragona l’agost de 1939.  El mes de setembre de 1939 mor de broncopneumònia . Ja feia quatre anys que era morta i li van commutar la pena de dotze anys per una altra de sis.

La Teodora va ser la dona valerosa, convençuda de les seves idees, la dona resistent: aguantar, aguantar, resistir fins que no va poder més.

OBLIT I MEMÒRIA

A les republicanes represaliades pel franquisme se les rapava, se les purgava amb oli de ricí, se les violava, els robaven per després afusellar-les i els seus fills, si els tenien eren entregats a famílies adeptes al règim.(3) 

La repressió sobre les dones durant el franquisme ha estat silenciada, com també ho ha estat durant el postfranquisme. El patiment i la repressió de les dones encara ara, van acompanyades d’invisibilitat. Les dones polítiques catalanes empresonades i exiliades actualmente han quedat en un segon terme en relació als seus companys empresonats i exiliats. L’expresidenta del parlament en una presó a pocs quilòmetres d’aquí, sent com va ser una primera autoritat del país, també resta al marge de la primera línia mediàtica, institucional i política. 

Les que pitjor s’ho passaven eren les mares. Les mares que tenien nens, fossin de delictes comuns o polítics anaven a les presons amb nens. Les mares tenien aquesta doble lluita d’haver de sobreviure amb el fill, que era donar-li el millor del ranxo i el rosegó de pa, o vendre-ho per comprar sabó i poder rentar la robeta. (4) 

Es tracta de la persecució no pel que fan sinó pel que són. Les dones que la Tecla ens presenta no havien comès cap delicte traduït en fets. El seu delicte era ser pobres  (Maria), dissidents ( Dolores i Teodora), prostitutes (Anita).Les dones castigades són dones que han transgredit, s’han desviat del rol imposat per les societats patriarcals. Dones  que reivindiquen la llibertat d’exercir sobre el propi cos.El càstig com a contenció social i el doble càstig per ser dona. El càstig a la dona empresonada es materialitzava amb l’allunyament  de les famílies. El poder sap que les dones pateixen molt més el silenci i la llunyania familiar i afectiva.

En les presons actuals el tractament institucional que es fa a les dones ve condicionat perquè les presons estan dissenyades prioritàriament amb mentalitat d’homes. En l’actualitat a Catalunya el 92 per cent són presos, el 8 per cent són dones, aquest fet ja confereix un disseny penitenciari  molt allunyat de les necessitats especifiques de les dones.

Les dones de les Oblates són dones que van sofrir la repressió política, social, la soledat més terrible, el silenci més eixordador, en definitiva la violència d’un estat vencedor i venjatiu, la violència sobre elles fins deixar-les morir soles, abandonades del món.
 A Les oblidades, quatre retrats de dones magníficament traçats gràcies a un coneixement profund de la psicologia de les dones de les  classes populars i a un  llenguatge directe, esbatanant la tinta al cor com diria el poeta Joan Salvat Papasseït, i uns relats  escrits amb un català acurat, ric i viu,  però exempts de victimismes i de sentimentalismes tous. Unes dones que es fan estimar per la valentia i per la dignitat que les acompanya fins la mort malgrat la misèria. Recordant-les a elles fem tribut a tota una generació de dones que van patir de forma cruel una guerra que com diu una d’elles no van anar a buscar.

En el primer d'octubre de 2017 als col.legis electorals la gent de forma espontània obria pas i aplaudia els homes i les dones més grans que havien anat a votar i que havien viscut l’odi del feixisme franquista.  D’alguna manera ressorgia la memòria en les generacions actuals el desig de no oblidar. El pont entre el record de la repressió franquista i la repressió actual s’havia restablert en un crit unànime: Les nostres àvies no es toquen.

Que actes com el d'avui ens serveixin per restituir la memòria de totes les oblidades i per continuar en la recerca d'un passat que no volem que es repeteixi, malgrat les amenaces que estem vivint de fa uns anys. 

Un agraïment molt especial a l'escriptora Tecla Martorell per haver confiat en mi per a la presentació del seu llibre i a la gent del Bravium Teatre per la seva acollida.

Moltes gràcies

© Carme Andrade

(1) Notes per a una presentació del llibre Les Oblidades de Tecla Martorell, realitzada el 4 de febrer de 2020 al Bar del Bravium de Reus.

(2)https://www.tarragona.cat/serveis-a-la-persona/dones/fitxers/altres/punts-de-llibres/tecla-martorell.pdf

(3) Carme Porta, periodista, destituïda del seu càrrec oficial pel 155.  (A Terra de Ningú II, Edicions Pol.len,2019)

(4) Soledad Real, del PSUC ingressada als 24 anys. Presó de dones de les Corts en l’etapa 1939- 1955. (ATerra de Ningú II, Edicions Pol.len,2019)

Cues de sargantana de la poeta Isabel M.Ortega Rion

Quanta vida enyorada, quanta salabror a la boca, quanta vida evocada des de les boires de la infantesa… Quanta nostàlgia materialitzada en pur lirisme, quanta foscor  i quanta claredat en els racons més ombrívols del record, quant desig d’immortalitat, quant dolç desengany sublimat en versos d’esponeroses imatges.

L’ocell cau del niu: les seves potes són arrels, el vol impossible. Els sons de la infantesa, els jocs, les cançons de parar i una religió que castiga i culpabilitza les ànimes felices i despreocupades de les nenes d’una época en blanc i negre.

Dibuix de Rodin

Uns versos que eleven a categoria poètica les anècdotes quotidianes d’un context social i polític fosc, en què s’hi pot veure reflectida tota una generació de dones. El fil d’Ariadna funciona com el cordó umbilical que possibilita el coexistir amb la incertesa dels enigmes. El relat fet a mida dels nostres records, les baules, els forats negres que omplim per la necessitat d’explicar-nos. La troca de llana que es cabdella a dues mans, el llençol plegat a dos, aquells gestos quotidians desats a l’armari familiar, un món amb tot els matisos del gris. El vagó del tren, aquella consciència… les capses, els receptacles, l’úter i  la reivindicació del no fer-te gran, l’enyor de la benaurança uterina,  el regust de les ensenyances del Petit Príncep que rebutja el món dels adults, el pessebre com a testimoni d’una llunyana felicitat infantil. Les proporcions: prendre mides i marcar-les amb un punt a la paret. No hi ha retorn al creixement, la vella cinta mètrica està feta miques. L’infant que ploma pollastres sense que li faci fàstics. El fàstic, el fi de la innocència vindria més tard.  I la por a l’ofec. El nen ofegat només veu el blau del cel. A Cues de sargantana ressonen els sons de les cançons infantils i els sons dels boixets triquitrec triquitrec en les tardes femenines d’estiu.

El gust pels cercles , les esferes,  les el·lipses, les bombolles de sabó, els fetus dins de les ampolles, la por de créixer altre cop. I la mort des de la mirada de l’infant: la nena és aprop de tot, els vells hi són lluny. L'àngel de la guarda, la dona soltera, la tieta i els seus secrets.

La cua de sargantana un pic tallada continua viva…com nosaltres després de la tragèdia malgrat que res serà com abans de perdre la cua. A les classes de ballet la nena girava, girava, com la petita ballarina de la capsa de música i altre cop el cercle, la rodona i l’eternitat del grill, els cavallets de la fira en el seu viatge constant en rodó. La por a morir, la por a viure, la mort esperant-la amb les vísceres del temps a la mà i altre cop la por a créixer, la pèrdua del paradís infantil i de l’univers càlid de la llar, la caseta de nines. El desengany,- no eren els reis, eren els pares- , o el bíblic Llàtzer en clau de falsedat.  Quan estiraves els llençols amb la mare volies acompanyar la simetria dels plecs i no sempre ho aconseguies. A Trinitat són tres dones: la que no entén, la recordada i la mèdium que actua com a veu de la consciència entre unes i altres. Poesia del jo que es desgrana en la complexitat dels molts jo.

El triomf de la paraula de la poeta  per descriure allò immutable, la immortalitat a l’encalç. Juguem a tocar i parar en les corredisses vitals i parem quan ens toquen. I parar és un nou repte en el creixement inevitable. No és el parar de fer un stop, ho entendran qui hagi jugat quan eren nens a les cluques de parar o d’amagar. El parar són els reptes que ens posa l’ofici de viure, els entrebancs, potser les absències no volgudes però inevitables.  Aquesta mestria poètica d’ampliar els significats com les pedres que llencem a l’estany i multipliquen les onades. Una poesia del bell capvespre,  com una tarjeta postal en què la tarda decau amb amorositat i sossec. El passat com a tatuatge, com a nafra, com a cicatriu de l’ànima. La poeta pensa que tot s’acaba fins que pensa que res no s’acaba. En aquest trànsit del no al sí, de la negror a la llum, la veu de la poeta ens retorna a la claror, a l’escletxa necessària i no debades acaba amb una lloança als déus de l’olimp que sense ser-hi, hi són, que ens retornen al no temps en la lluita eterna a la recerca de la immortalitat. Així, la paraula i el verseig que ens recorden les divinitats acompleixen la missió d’evocar-nos una vida a mida. Els poetes amb la seva alquímia versaire porten el segell de la immortalitat imprès en les seves ales de foc. Una proclamació en veu alta de la poeta Ortega quan ens deixa entreveure al llarg de tot el llibre, que contra l’oblit, la paraula i si és poética, millor encara.La paraula poètica com a sopluig en la intempèrie. 

     

 © Carme Andrade

Ahir, d'Agota Kristof

Fotografia: Carme Andrade

De l'Agota Kristof (1935-2011) recordava de forma molt intensa El Gran Quadern (1987), una història descarnada de la vida de dos nens germans que han de trobar la manera de sobreviure a la Gran Guerra. I en recordo no tant la història sinó l'estil literari en un temps que molt pocs escriptors escrivien de la manera que ho feia l'Agota Kristof. Un estil de frases curtes, tallants com esmolats ganivets per narrar unes vides tallades també per la guerra, oblidades en un exili forçós. Lúcida, cruel, bella i profunda, la seva paraula ens sedueix també per austera i per un sentit poètic que l'amara tota ella. Escriptora de l'austeritat i de la desesperança, no debades l'autora també n'és filla. La lectura dels seus relats t'obliga a saber més de la seva biografia i és aleshores quan comproves que la seva capacitat de narrar natural i aparentment senzilla està en consonància amb el pòsit vital de la mateixa autora on l'exili i la guerra viscuda forneixen la seva obra literària de personatges inquietants, freds i contradictoris com el protagonista d'Ahir(1995). Una història no exempta de moments de gran tendresa però també d'una gran crueltat, fins i tot ratllant els límits del que podríem considerar il.lícit, amoral,etc. I ens ve al cap l'Hanna Arendt i tants d'altres pensadors que s'han preguntat per l'origen del mal i per la vulnerabilitat humana en situacions extremes de guerra i de maldat.

Caminava. Trobava altres vianants. Tots caminaven en el mateix sentit. Els seus peus sense arrel no es ferien mai.../...Aquest camí no portava enlloc. De les soledats i de la follia que pot provocat la guerra i l'exili dels pobres ens parla Ahir.

© Carme Andrade

Re-creació de Bombes de llavors

(A mode de recreació-collage al voltant de Bombes de Llavors de la Lena Paüls)

Són les paraules les que germinen i com bombes explosionen al rostre desvelant-ne els seus misteris.

La llavor de la creació poètica, les paraules que conformen l’univers líric de l’autora: converses íntimes, fragments de vida que van creixent i fructificant. En el ritual poètic, els objectes actuen com mèdiums per assolir un estadi festiu encara que no exempt de gotes de pessimisme, - les mínimes-  i d’aquesta manera estalviar-nos els perills de l’enfonsada. El vaixell que es gronxa amb l’oratge però que mai no acaba sent engolit  perquè sempre hi ha un punt en què la salvació és possible. Aleshores, el rescat es fa present amb la paraula justa.

Veiem la llum en l’horitzó, la raó íntima del paisatge, ens diu la poeta. En el seu univers els signes zodiacals de terra funcionen a manera de conjur. Tot és terra. Tot és fang. Tot és susceptible de germinar. Les mans s’enfonsen a  la terra i en fem petites boles, sentim el dringar dels pinyols dins els palmells, els entaforem dins de cada bola de fang. El terreny és erm, ho constatem, en som coneixedors, no ens importa. Sabem. Acordarem quan i com  llençarem les bombes prenyades de nova vida. L’acció salvadora, l’acció de, la voluntat de, amb l’esperança de. Veiem la llum en l’horitzó. Així s’inicia un conte en flor. I és l’hora del joc on la por i la sotsobra fan vibrar els petits cors infantils amagats entre parterres i torretes. El silenci de després de recitar els conillets amagadets, l’arc florit en mans de la petita Martina, tot pren l’alè d’un jardí monetià. Els jardins evanescents van perdent forma i color en el crepuscle, malgrat tot, celebrarem el poquet blau que ens queda del dia.

Les màscares i els antifaços participen d’una festa de disfresses on no amaguem només  rostres vells i cansats; també les pors, el desig, el bes no donat, la carícia només dibuixada…En aquest  ball res no es manté quiet. Tot belluga en l’ànsia  de  llibertat per créixer, per florir i per fruitar. La pomera d’or, Cronos, Hèrcules, les Hespèrides i una deessa dels núvols ens contemplen per recordar-nos de quin món mític venim, de quines pastures s’alimenten els nostres somnis. Mentrestant, les nimfes endinsen el cap dins de l’escletxa de la sensualitat i en les seves aigües juguen, neden i es refresquen.

La llibertat va a concurs. Facin joc, posin preu, comprin butlletes, la tómbola no tanca mai. Els besos s’oculten als soterranis de les cases,  les carícies estan dibuixades a la paret de les cel.les, estem fora de la llei, ens vam passar de la ratlla, de la SEVA ratlla, quan els nens i les nenes conillets amagadets construíem castells de sorra a la platja del desig, quan jugàvem a la cluca sota un cel ple d’innocents núvols. De cop i volta l’adult que portem dins es desvetlla. Les cadires resten mudes i buides després de la revetlla. Ens serà fàcil desembullar els fils d’una troca o esperarem estoicament que plogui?

© Carme Andrade

https://youtu.be/3Gw0TqzhiAg

https://issuu.com/lenapauls/docs/bombesdellavors

https://www.youtube.com/embed/DizszU6yQqI

Bombes de llavors, de Lena Paüls

Aquest és un article de l'escriptora Lena Paüls, publicat al Reus Digital el 4 de novembre de 2019 que ens serveix per contextualitzar el treball literari i artístic que es presentarà a mode de performance en data propera.

La literatura i l'art en general sempre estan en relació amb la societat del seu temps. No són mai innocents, no són mai neutrals. Els creadors són éssers pensants, que plasmen una determinada imatge del món o n'imaginen de nous, que obren portes i escletxes mentals per comprendre la realitat. "Obro els ulls, veig la cara de l'instant", diu Gabriel Ferrater. El poeta veu la cara de l'instant, l'interpreta, li dona forma tècnica i el transmet a uns receptors que en descodificaran el sistema lingüístic, i en construiran el sentit.

En aquesta època inquietant de vulneració de drets, de repressió, de censura (avui, Brossa seria censurat; a la Trinca li posarien una querella; Raimon no podria dir 'no' per les places) l'art i la literatura tenen més sentit que mai, potser com a sopluig de la inclemència ambiental, però també perquè, sigui quin sigui l'estil, conviden a fer una reflexió activa i desvetllen preguntes en el receptor.

És possible que avui busquem en l'art un confort estètic, que canti el benestar, i hi trobem, també, el compromís ètic. Aquest comentari d'entrada ve suggerit per l'edició digital de 'Bombes de llavors', un treball que gira entorn de la idea d'esperança activa. Consta de 20 proses poètiques que m'han inspirat 20 obres d'art de vuit artistes reusencs o vinculats a la ciutat: Carme Andrade, Teresa Llorach, Josep Lomas, Sara Mauri, Marc Pérez Oliván, Cesca Toledano, Fina Veciana i Rosa Virgili. 20 obres plenes de preguntes que no m'han deixat de petja fins que les he formulades amb paraules, durant els darrers tres anys.

Un oxímoron per títol del recull: 'bomba' ens remet a destrucció i 'llavor', al tresor de la vida latent. La combinació és explosiva a favor de l'esperança activa, tant individual com col·lectiva: El terreny està preparat i les llavors colgades a punt per germinar a la primera gota. ¿Esperarem estoicament que plogui?" En sentit literal, les bombes de llavors són una iniciativa popular de reforestació de terrenys erms que consisteix a llançar boles de fang sec amb una llavor a dins, en camps perduts. Prenem com a referent aquesta arma pacífica (un altre oxímoron, encunyat per Mònica de Dalmau, prologuista del llibre), l'emprem en sentit figurat: eclosió de paraules i imatges que, fusionades, sacsegen, obren interrogants, fan reflexionar. I que, en difondre-les, arrelen en més persones, que comporten noves interpretacions.

Es compleix d'aquesta manera la màxima d'Umberto Eco que diu que tota obra d'art és una màquina concebuda per produir interpretacions, de tal manera que en cada nova lectura, versió o glossa, s'hi acumulen capes i més capes de significat. Els creadors de Bombes de llavors som pioners a publicar en suport digital, i alhora a presentar els treballs connectats a altres disciplines artístiques. Difícilment oblidarà l'experiència qui hagi viscut la performance de presentació del llibre d'autoria col·lectiva 'El vestit negre' (Centre de la Imatge Mas Iglesias, Reus, 2017) i del projecte de Fina Veciana 'Estimo la dona que soc #mestimo' (Montbriat, Montbrió del Camp, 2018). Bombes de llavors també tindrà una presentació no convencional, que consistirà a fer del llibre una translació visual i oral en un espai real, pròximament (28 de novembre, a dos quarts de 8 del vespre) al Centre d'Art Cal Massó.

Imatges i paraules en diàleg, fructificaran en una acció artística imaginativa, poètica: la projecció de les obres, les paraules fetes música en la veu de les rapsodes, els subratllats sonors, la força dels silencis, el moviment dels cossos, els tatuatges efímers, la reproducció de sons naturals... un desplegament multidisciplinari per crear una atmosfera en connexió amb tothom qui vulgui viure en directe la transversalitat de l'art. Amb l'esperança com a espina dorsal que uneix les parts i les diferents sensibilitats. Hi sereu molt benvinguts.

(Lena Paüls al Reus Digital el 4 de novembre de 2019)

 https://youtu.be/3Gw0TqzhiAg

Una bona amiga m’ha deixat entre les mans el llibre: Futur. Poesia de la inexperiència, del mallorquí Jaume Munar. N’hem llegit plegades alguns fragments entre pastures i amb el so persistent de rierols pirenencs, un passatemps estrafolari vistos els referents culturals que dominen i que ens dominen. Serà que s’apropen temps de lectures clandestines i d’actes culturals a les catacombes? Hem practicat allò que va donar lloc a l’escola peripatètica en els temps antics: llegir, pensar i dialogar tot passejant. I així hem anat teixint uns dies de llibertat entre llibres, muntanyes i rius.

Fotografia: Carme Andrade

Entrant de ple en el pensament de l’autor, la seva tesi parteix de la inutilitat de la poesia que ens arriba des del jo del poeta, és a dir de la poesia dita de l’experiència. I ho fa parlant dels límits imposats a aquesta poesia, que no són altres que els límits del jo. “Artefacte adulterat que només serveix per despertar o bé la compassió del lector o bé la seva admiració”.

Si els sentiments són l’antídot de la poesia segons les seves paraules, quin ha de ser l’objecte de la tasca del poeta? No pot ser altre que el futur. El passat, els records, el rastre dels sentiments en el jo del poeta són una nosa per poder avançar poèticament. En el moment que el focus de radiació del poema es gira cap al passat en lloc de cap al futur de la incertesa, el sentit de la funció poètica queda adulterat, és una falsa poesia ens diu Munar. I el futur vol dir preguntar, vol dir actitud oberta , investigar sobre el desconegut, sobre allò no experimentat; és a dir la substància de la poesia no ha de ser res més que la inexperiència.

Incertitud, futur i pregunta. La poesia cal  que sigui edificada sobre preguntes i no sobre respostes. Però al poder no li agraden les preguntes, el posen en una situació conflictiva. I en Munar continua; “ Quan l’art no es fa en oposició al poder establert- sigui quin sigui aquest poder- queda reduït a art decoratiu”. La poesia és pregunta, és pressupòsit. La poesia no és veritat absoluta i la missió poética és anar contra l’hegemonia de la veritat. I ens parla de l’estranyament com el context en què cal que es mogui l'autèntic poeta: allunyat de la ”polis”i allunyat del poder el poeta desconfia dels preceptes morals imperants, desconfia de les fronteres convencionals que separen el bé del mal. I lluny de la trivialització- segons ell- dels fórums poètics amb massa regust de conformitat sentimental i lluny dels concursos de poesia, els quals no guardonen obres literàries sinó quotes de poder. El valor de l’obra literària, sovint, ha esta substituït per l’especulació mediática de l’autor. Res més allunyat de l’autèntica funció de la poesia.

I acabo aquesta petita ressenya amb dues preguntes que posen en qüestió pràctiques que ens són habituals en els nostres cercles dits culturals: 

La instrumentalització de la poesia com a gènere espectacle afavoreix l’aprofundiment cultural o és només artifici, literatura decorativa? 

Quines haurien de ser les condicions perquè els actes poètics no es convertissin en reproductors d’esquemes i de continguts ja superats?

© Carme Andrade