dijous, 26 de gener de 2017

Deixeu-vos esgarrapar per L'ungla i la carn de la Isabel Salvat

A la contraportada de L'ungla i la carn(1) hi llegim El territori d'aquests contes és un poble. Un poble travessat per una carretera que mena a Mascabrers, on, en un canyís...
En efecte, l'espai literari d'aquest recull de relats que tinc a les mans és un petit univers que a la manera de les narracions on hi ha un microcosmos que s'expandeix i pren dimensions atemporals, aquí l'autora també ens ofereix una visió calidoscòpica d'un petit món ple d'històries, algunes de les quals són singulars de per se i unes altres les hi fa  singulars l'estil personalíssim amb què estan narrades. A més d'oferir-nos aquesta visió particular d'uns espais coneguts, ens fa la impressió que l'autora vulgui jugar amb el lector per tal que endevini els fils ocults que amaguen alguns esdeveniments relatats.  Per altra banda, una veu reflexiva hi aporta profunditat i com no, un cert alè poètic : Parlar amb sa germana era com menjar-se un bombó de licor amarg, sota la cobertura de les paraules amables explotava la rancúnia a la boca, i era el sabor que quedava quan deixaven de parlar. Una veu literària on la sensualitat del tacte, de l'olfacte, del gust dels sabors de la terra i dels seus fruits hi estan molt presents.
Museu de Sitges © C.Andrade
 L’ungla i la carn sorprèn per la naturalitat i una certa originalitat amb què estan escrits els relats, connectats entre ells per uns personatges allunyats de l'actualitat però recents en la memòria de l'autora i de ben segur en la de molts dels seus lectors. L'ambient que es respira al poble on ocorre tot, gravita entre el nacionalcatolicisme d'èpoques passades, amb tot el pòsit de restriccions morals i autoritàries i el desig de transgressió d'unes mirades, molt sovint infantils i femenines. Els lectors i lectores que hagin viscut en espais semblants als dels relats de L'ungla i la carn hi veuran reflectit un món perdut: el de la seva seva pròpia infantesa. Si bé bona part dels relats ens remeten a èpoques passades, - algunes es remunten al segle XIX- , els darrers capítols l'ocupen personatges actuals. Aquí l'autora fa un gir i les relacions socials i afectives de caire més psicològic prenen protagonisme; la mirada de l'autora es fa més crua i descarnada cap el món de les relacions humanes sense concessions ni a la tovor ni a l'ensucrament. Una veu molt personal on la tendresa i la mirada irònica estan en perfecte equilibri i on conflueixen realisme i poesia; on abans i l'ara constitueixen els dos pols per on transita el desig del retorn: Tornaran al cercle perfecte dels llit, els dos cossos junts i abraçats, consumits, vivint totes les vides. tancaran el cercle de la nit i el dia, de la vida i la mort en cercles concèntrics i perfectes.
Els relats de L'ungla i la carn, en especial els darrers, apunten situacions i correlacions personals tot just esboçades, de la qual cosa es desprèn un món de noves possibilitats capaç de desenvolupar-se de forma molt més àmplia. Dit això, estem davant d'una veu nova i madura, que de ben segur ens proporcionarà hores de bona lectura si continua expandint tot el cabal de bona escriptura que ens ha mostrat en aquests relats. 
L'ungla i la carn, és possible que hi descobriu molt més del que he exposat en aquest post. Gaudiu-ne!

© Carme Andrade

(1)Salvat, I (2016) L'ungla i la carn. Valls: Cossetània.

divendres, 6 de gener de 2017

Eren ells

Eren ells,(1) d'en Carles Rebassa, és d'aquelles novel.les que no haurien de passar desapercebudes per les llibreries i espero que no sigui així, ja que la seva singularitat estilística i la valentia amb què aborda la temàtica adolescent la fan una obra altament recomanable per a un públic exigent.
L'autor, des de la seva madura joventut ens fa un retrat a voltes descarnat de les relacions d'un grup de joves que circulen per les places de la ciutat i per les aules de l'institut força desorientats. Joves que van a la recerca de l'acceptació dels altres en una cursa, sovint perillosa, on el sexe i els addictius són vies d'escapisme de situacions personals viscudes de forma anòmala. Nois, - hi trobem a faltar personatges femenins amb grapa-, que estableixen relacions asimètriques i vincles de dependència que conformen un complex i bigarrat món d'emotivitats de signe ben divers. 
La llengua i l'estil directe que empra l'autor ens transporta de forma àgil a unes situacions protagonitzades per nois i noies actuals que parlen un català ben viu amb expressions i mots balears que accentuen encara més la realitat del context on viuen.
I un darrer apunt encara que agosarat: els bons poetes quan es decideixen a escriure en prosa excel.leixen. I Carles Rebassa n'és un d'ells.
Molt recomanable.

© Carme Andrade

(1)Eren ells, XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel.la Pin i Soler  








dijous, 5 de gener de 2017

Els udols del llop

El Pep Macaya, persona molt coneguda a la ciutat de Reus en els àmbits culturals i ciutadans, cronista de les coses petites, tal com es fa dir ell mateix, ha publicat un llibre de relats on entremig hi ha intercalat un reguitzell de poemes de nova fornada. 
Els udols del llop constitueixen un crit- tal com el seu nom indica- que volen ser una resposta a una societat que imposa uns criteris mercantils i materialistes per damunt dels valors humanistes però també hi trobem uns relats on les dones són protagonistes de primera fila, unes dones sovint atrapades per un passat que saben que ja no tornarà o per un present del qual intenten fugir.
Un recull a través del qual hi descobrim una veu plena de matisos poètics i alhora força contundents. Una veu que va a la recerca de la bonhomia i la plenitud i un escriptor tardà per circumstàncies diverses, però que escriu i publica sense treva ni descans de fa uns anys.

© Carme Andrade

El link que us portarà a l'entrevista de la Nova que li vaig fer al Pep Macaya:
Vols venir a la meva barca? 27 - Versos nadalencs i entrevista a Pep Macaya 20/12/16
https://www.ivoox.com/vols-venir-a-meva-barca-27-audios-mp3_rf_15309072_1.html

dilluns, 19 de desembre de 2016

De la bellesa. Apunts esparsos

Apunts esparsos llegits a les presentacions de Gosadies (1) 


Friedrich Nietzsche (1844-1900) deia que la bellesa es troba en la tremolor d’un instant que passa i que ja no torna. El poeta Luis Cernuda (1902-1963) diu que tot allò que és bell té el seu instant i acabo de llegir que Raoul Hausmann (1886-1971) reivindica també la bellesa de l'instant que apareix per un moment i no torna mai més i que aquests instants són els que fan de la fotografia un art.

Presentació de Gosadies a l'Escola de Lletres de Tarragona
Alguns filòsofos també diuen que la bellesa està en l’interior de qui la contempla i no pas en l’objecte. Ens plantem més temps davant d'una obra d'art que davant d'una altra, independentment de la perfecció formal, de la tècnica o de l'estil i se'ns fa difícil explicar-ne les raons. Ens sedueixen uns sons de forma inesperada o ens corprenen unes paraules d'un text literari, com si les redescobríssim de nou. La connexió entre el subjecte i la bellesa de l'objecte s'estableix potser... perquè ja portem incorporat tot aquell bagatge estètic? Em plantejo doncs, que la capacitat perquè t'arribi determinada música, per apreciar unes formes, uns colors o uns textos ja ens ve de fàbrica, encara que de forma ruda i desigual i d'aquí que sigui tan important educar els nostres nens amb l’art. Educant la seva sensibilitat artística els donem eines per la seva felicitat.

L’escriure per mi també és art. També té aquests moments de captura de la bellesa: captar l’emoció de l’instant fugaç i màgic de la bellesa que passa i ja no torna i donar-li forma amb paraules.  Al llarg de la vida ens omplim d’imatges, de sons, de sabors, de gestos. En el nostre subconscient hi entra tot barrejat: el bo, el sublim, el nefast, l’horrible, el dolç, l’amarg, i entren també les nostres reaccions envers els fets i allí s’emmagatzema tot,  allí es troben en latència, a l’espera, com aquests òvuls que esperen ser fecundats per l’esperma. I sorgeix el miracle de la creació literària quan un dels elements esmentats,  t’assalta una vegada i un altra i tu intentes desfer-te’n però és més fort que tu i et rendeixes i comences a enfilar un so darrer l’altre, un gest, una imatge, com quan fèiem collarets de pasta de sopa i anaves engranant cada petita peça. I deixes anar les paraules en una mena de tobogan llisquent i plaent en una mena de trànsit en què el temps es dilueix i el fragment de vida lliurat a escriure pren dimensions atemporals.

Ray Bradbury(1920-2012) deia que tant preocupats estem mirant fora per trobar les coses que oblidem mirar dintre nostre. Mirar dintre en el món actual, en les nostres vides urbanes, en el consum de tants gestos sovint superficials? Aquest és el repte de l’artista, de l’escriptor: el silenci  i llegir. Llegir en especial poesia. Poesia que ens commogui. Hi ha imatges que constitueixen en sí una idea i poden desencadenar un entramat de relacions que alimenten el magatzem literari o estètic i que algun dia sorgiran en forma de relat o de poema. 
Feu la prova d'aprofundir en un vers o un poema que us emocioni o que us commogui i veureu com tot un món literari se us desplega dintre vostre. 

© Carme Andrade




(1) Carme ANDRADE (2016) Gosadies. Barcelona: Edit. Terra Ignota.






diumenge, 4 de desembre de 2016

Ètnies al Duty Free

Viatges pel món més enllà de la dolça geografia del confort i obres els ulls i mires i veus que la vida de la gent en aquests móns, dit altrament exòtics, pren noves dimensions, on l’espai i el temps només és aigua que flueix lliure sense entrebancs. 
Fotografia Joan Maria Valero. Sapa (Vietnam)
Pocs metres quadrats de cobert, la dimensió vital de l'espai que habita una família: pare, mare, nens i avis. En aquest espai els béns materials són mínims. L’altre espai és el carrer on la humanitat compra el bàsic i ven el que produeixen les seves mans, on el temps és un rierol sense interrupcions, només la claror i la foscor determinen curtes parades. I penses i mires i veus ulls tranquils i veus plàcides i penses que només les ànsies de poder poden destruir l’harmonia de ses vides. El poder destructor de la geografia en benefici propi  a canvi d'un  treball urbà, on aquest poder els converteix en esclaus d’algú de cara invisible. Els hauran distanciat de la seva terra, de l’origen de les coses a canvi de la voracitat de tot el nou que podran adquirir. El poder els oferirà escoles i hospitals, sempre i quan abandonin la muntanya, els seus camps, la seva llar. 
Les ètnies, el nom que el poder els dóna, es reduiran a l’estol de nines abillades amb coloraines als aparadors del Duty Free de l'aeroport internacional de la capital. I juntament amb les ètnies, desapareixeran llengües, músiques, tradicions, formes de sociabilització, etc. El procés de desculturització a nivell planetari actua com un monstre insaciable que no té aturador.

Carme Andrade

dissabte, 3 de desembre de 2016

Fotografia: Carme Andrade

El nen perdut de Thomas Wolfe és un relat de família en què l'evocació d'un dels fills converteix  la narració  en una mena de cant espiritual. Emprant la multiplicitat de veus, l'autor va desvelant de mica en mica els esdeveniments que donen cos a la història del Nen perdut.

El temps, la llum que torna i que se'n va i el plor de l'absència de la tarda són elements que envolten el relat en una aura d'elevada bellesa.
Wolfe, desaparegut als trenta-vuit ants, ens deixa més històries, però aquesta i segons Kerouac, és una de les fites literàries a les quals hauria de poder arribar un bon escriptor.
 
                                                                                       Carme Andrade



dilluns, 7 de novembre de 2016

Mai no és massa tard

Mai no és massa tard per fer allò que et proposes, mai no és massa tard per prendre una decisió, mai no és massa tard per llegir el que diuen que havies d'haver llegit al seu temps...tot i que falta saber quin és aquest temps: si el de l'adolescència, el dels festejos, el temps que diuen " de la plenitud",etc.

Com que sóc de les persones que pensen que tot el que fem a la vida té un sentit, encara que en aparença aquest sentit no es faci massa explícit, ara li ha arribat l'hora i no abans, de llegir una de les obres cabdals - per cert n´hi ha tota una colla - de la literatura amb majúscules. Una història de la qual diuen, que arrenca la literatura moderna de tot un continent. Em refereixo a les cent sis pàgines que conté el relat de Juan Rulfo, Pedro Páramo.


El primer pensament que se m'ha ocorregut mentre el llegia és que Pedro Páramo és un relat orgànic en el sentit que tots els elements, el paisatge, els objectes, els personatges tenen vida pròpia tot i estar morts. La frontera entre la vida i la mort se'ns fa invisible mentre un món de murmuris i de xafarderies pròpies d'un microcosmos com el del poble de Comala s'eleva a categoria literària. M'atreviria a dir que Pedro Páramo és més assaig literari que relat. Un assaig en el sentit d'atreviment literari, on els canvis de veus, de viatges en el temps i de feed back continus aporten un valor únic a la literatura llatinoamericana posterior a la seva publicació. El mateix García Márquez comenta què va representar Pedro Páramo  a la seva vida i a la seva obra:  

En ésas estaba, cuando Álvaro Mutis subió a grandes zancadas los siete pisos de mi casa con un paquete de libros, separó del montón el más pequeño y corto, y me dijo muerto de risa:
-¡Lea esa vaina, carajo, para que aprenda!
Era Pedro Páramo.
Aquella noche no pude dormir mientras no terminé la segunda lectura. Nunca, desde la noche tremenda en que leí la Metamorfosis de Kafka en una lúgubre pensión de estudiantes de Bogotá –casi diez años atrás-, había sufrido una conmoción semejante. AI día siguiente leí el Llano en llamas, y el asombro permaneció intacto. Mucho después, en la antesala de un consultorio, encontré una revista médica con otra obra maestra desbalagada: La herencia de Matilde Arcángel. El resto de aquel año no pude leer a ningún otro autor, porque todos me parecían menores.

( Font: http://www.revistaarcadia.com/libros/articulo/proposito-60-anos-pedro-paramo/43997)


De Pedro Páramo em quedo amb la naturalitat i la bella fluïdesa del llenguatge, amb la matèria densa amb què està construïda la història, amb la universalitat de Comala i amb la versemblança de la irrealitat poètica que traspuen totes les seves pàgines.

Vegem allò que dèiem de relat orgànic:
 El cielo estaba lleno de estrellas, gordas, hinchadas de tanta noche. La luna había salido un rato y luego se había ido. Era una de esas lunas tristes que nadie mira, a la que nadie hace caso. Estuvo un rato allí desfigurada, sin dar ninguna luz, y después fue a esconderse detrás de los cerros.

Carme Andrade