dimecres, 7 de novembre de 2018


El Bres de les Fargues el conformen vint-i-un poemes: catorze a la primera part i set a la segona. Obrint el llibre el primer que destaca és l’aparença d’un poemari de tall clàssic. Els poemes estan construïts  amb versos de deu i dotze síl·labes, un tipus de versificació  molt abundant en la literatura medieval i clàssica. Amb aquesta tria mètrica, la poeta dóna coherència a la idea de matèria perenne d’allò que ens parla al llarg dels poemes: de l’olivera, dites fargues.  Un arbre antic i clàssic, un arbre mil·lenari.
El bres és el lloc refugi, l’espai on dorm el nadó al qual protegim. La paraula bres per similitud fonètica ens remet a una altra, el bes, les connotacions de la qual són properes a carícia, consol i a estimació. Establir vincles amb els arbres i amb un paisatge en concret,  això és el que fa la poeta. El seu discurs està construït des de la vinculació espiritual intensa i profunda amb aquesta natura feta de segles. Des de la contemplació a la connexió. Des de la humilitat de sentir-se unida a un entorn estimat i, com diu la poeta Chantal Maillard: Pel meu cos viatja la fecunditat fosca i continguda dels líquens i de la molsa dels boscos immensos.
Conxita Jiménez en aquest recull ens torna a sorprendre per la bellesa formal del seu missatge poètic. Un missatge on retrobem les veus de l’antic, de l’ancestre, les veus de la terra que ens interpel·len  i fan sentir-nos en els orígens tot i sent conscients de la pèrdua de la unió amb la natura. La bellesa dels troncs vells, de les esquerdes, del moviment de les arrels, de les textures i de les ombres. I tot ens parla de  nosaltres mateixos. Arrel, tronc i branques. Som arbres. L’arbre arrela i té conviccions molt potents que el fan aguantar-se ferm, puja dret sobre la terra i enlaira la seva capçada cap al cel i al sol. I busca la llum i gràcies a ella i a l’aigua de la terra s’alimenta. Aquest és el mestratge de l’arbre. I n’admirem la seva fortalesa, la seva capacitat de superar maltempsades, les nevades, les gebrades, les tempestes, la capacitat de rebrotar, i malgrat les vinclades produïdes pels vents continua ferm i malgrat tot, l’aspror dels seus fruits es transforma en agradable líquid al paladar.
Arion és el nom de la finca situada en la conca de La Sènia  on es troben els trenta-cinc exemplars d’oliveres mil·lenàries, font d'inspiració del Bres de les fargues, una de les quals està considerada de les més antigues del món, plantada l’any 314 DC. Fins i tot el nom de la finca presenta aquestes connotacions clàssiques esmentades anteriorment.  Arion fou un músic i poeta del segle VII ac de l’illa de Lesbos, fill d’Oncea i Cicló. També és un cavall de la mitologia grega, fill de Posseidó i Demèter. En grec significa el més fort, el millor…
Les pedres, l’aspror i la seva bellesa, els bancals, la feina ben feta, feta per durar, tot té l’aire de l’eternitat. Cada poema, un bancal; cada pedra, un mot. Pedres mullades per la pluja,  esberlades pel pas del temps, pel sol, pel fred; la soledat de les oliveres,  la nit, el silenci del qual neix el pensament i la paraula i el silenci es transforma en poesia. Una poesia que exalça la vida vegetal, un càntic a les forces de la natura que lluiten per sobreviure, un cant a l’eternitat, a allò que perdura, a l’alenada dels anys que impregna el brancatge i a la humanitat de l’arbre que respira, recorda i sent. La farga és filla del silenci i de la pluja rebuda com un bes, filla també de les gebrades que esquartera i obre escletxes al brancal. El paisatge és aspre, polsegós, pedregós i  rude però de forma miraculosa fa brostar el fruit carnós, sensual de les olives. L’arbre es conjura per oferir, per donar. Un mestratge de vida.
Set poemes més configuren la segona part, El clam de la terra.
En aquests poemes ja és el crit, el clam de la denúncia. Una alerta al perill de desarrelament. Una alerta poètica, una reivindicació d’un paisatge que pot desaparèixer definitivament. El drama del transplantament cap a noves terres de la qual no tenim memòria, el record del bres antic et crema. Saben a flors ferides quan enyoren rames. Substituïm rames per família, per amics... No és una imatge que podríem transferir als exilis forçosos de la humanitat? Els arbres són humans. Els humans som arbres. I el paisatge el configurem les persones amb les nostres accions o amb les nostres inaccions. I del paisatge de les fargues ens parlarà tot seguit el geògraf Jaume Salvat.

Moltes gràcies.
 © Carme Andrade

dilluns, 5 de novembre de 2018

Destil.lacions, Ed. Neopàtria. Carme Andrade


Sinopsi
Destil·lació. Del ll. destillare, «deixar caure de gota en gota».
La destil·lació poètica és el mètode de separació de substàncies diverses basat en les diferents volatilitats que presenten cadascuna. Aquest procés s’utilitza sobretot per a separar o purificar els components d’un mateix cos conceptual per tal d’aconseguir el màxim d’elements essencials en el bastiment del poema. Requereix un temps de repòs en profunditat i un deixar caure gota a gota per tal que tots aquells components superficials, siguin formals o conceptuals irrellevants, es vagin reduint i a la llarga es vagin volatilitzant i el que en resti contingui una alta concentració de l’element essencial.
Resumint: el meu treball poètic té molt de garbellar, separar, suprimir, liquar, volatilitzar, rastellar, aclarir, podar…


Carme Andrade ens explica:



Ressenyes
1.     L’editor ens diu 
Vers lliure. Poesia diàfana, allunyada d'hermetismes vacus, pouada de l'experiència personal. Imatges senzilles i ben construïdes, algunes d'elles destacables per la seua bellesa i la seua efectivitat.
La poeta fa una aposta rotunda per la vida, per una vida viscuda amb intensitat i amb alegria, alça la veu en contra del pessimisme i el deixar-se arrossegar per la monotonia, per la rutina. Per a guanyar-la demana la complicitat de l'amor i del desig. També hi ha un apartat per al record, la memòria dels amors de joventut viscuts amb una gran intensitat, però ara els amants són més madurs i la impaciència vibrant ha donat pas a un ritme més calm però no per això menys intens. Es rebel·la contra eixa necessitat d'oblidar que diuen que té l'ésser humà per sobreviure, és un moment en que el seu cant apassionat abasta la nota més alta.
Cap a les darreres pàgines, on trobe que ha canviat el to inicial del poemari, hi ha poemes com ara "Vertigen" amb una força i una intensitat remarcables. Hi ha d'altres com "Cor d'un temps  salvatge" on la poeta deixa de contindre la seua creativitat i es vessa en un torrent d'imatges contundents.
El darrer poema d'una manera molt escueta intenta resumir-nos tot el que ha dit, tot el que ha viscut, què aprés i per a què li servirà.

2.     El poeta i Mantenidor dels Jocs florals del Rosselló, Eduard Miró i Saladrigas, va destacar-ne:
Un poemari vital, un cant a la Vida en majúscules, ple de foc, de nits, d’aigua, llunes, paisatges, estacions de l’any, universos, instants irrepetibles, desig i tendresa. Un enaltiment dels instants. Un despullament continu amb llenguatge molt acurat. Som davant d’un corpus unitari molt ben estructurat. Una poeta que encara no ha dit la seva darrera paraula.

dissabte, 7 de juliol de 2018

Anys llum, de James Salter


Els personatges de Años luz, (Ed. Salamandra 2013) de l’americà James Salter han aconseguit allò que tant desitgem els lectors i les lectores de novel.les:  que les seves vides ens siguin cada vegada més familiars i que es converteixin en els nostres companys durant el temps de lectura.  En aquest corrent empàtic entre vides fictícies i lectura apassionada es dona el miracle de la gratificant experiència lectora.

Els d’Años luz són personatges que vibren, que busquen dintre d’ells mateixos, que no es conformen, cosa que els obliga a prendre decisions, a obrir portes i finestres no sempre fàcils. Històries d’amor, d’amistats i de família, de pares i de filles en aparença adorables i adorades. Un relat ple de sensibilitat i matisos. Res no és pla. La complexitat és un guany dolorós que a la llarga produeix fruits sucosos i plens. El cercle vital pot acabar amb l’acceptació joiosa d’un present viscut en solitud. El personatge femení és la clau del canvi cap a l’assumpció del desig permanent: el desig de llibertat de ser el que vols ser. Un relat on es conjuren vivències i pensaments íntims, on s’endinsa en l’esdevenir de l’ànima, dels seus límits i dels de l’amor. Una descoberta meva de principis d’aquest estiu. James Salter va morir el 2015. El posarem a la llista de les preferències nord-americanes.

 © Carme Andrade




dissabte, 30 de juny de 2018

Páginas de la herida

(Fotografia: Carme Andrade)

Páginas de la herida de John Berger,  poemes i proses. Els nostres rostres, vida, són breus com les fotos. Així són els seus títols i així de lúcids són algunes de les seves il.luminacions sobre els morts i els vius. Els vius són al centre de la vida dels morts. Així de paradoxal tot plegat i així d’intens i vital.  El temps i l’espai, les coordenades d’això que en diem vida i al voltant balla que balla  l’atemporalitat. La religió ha intentar explicar-ne la relació entre els dos conceptes; aquí John Berger, artista , poeta i pensador es serveix de la paraula poètica per tramar relacions entre religió, filosofia i pensament sense escatir en cap moment la seva anàlisi lúcida de la realitat que observa en els seus passeigs i en la seva quotidianitat. Encara més, parteix del concret - tot i trascendint-lo i  ens el retorna renovat amb un  llenguatge poètic tallant i esmolat.
John Berger,(Londres 1920- Antony 2017) Un autor que trascendeix els gèneres i un artista compromès amb el seu temps.
© Carme Andrade

D'A a X. (Cartes a la presó)



I continuem amb John Berger. L’autor, un dels meu preferits, aquesta vegada escriu en mode gènere epistolar de ficció.  
Dos enamorats en temps de conflicte. - L’amor en temps del còlera-  s’escriuen. Ell des de la presó, ella des de casa i des del barri, des de la ciutat castigada per les bombes i per la repressió. Un poble colonitzat que resisteix els embats de la crueltat i de la indignitat-. Ell, un militant, un terrorista per segons qui, un heroi per al seu poble. Ens situem en les hores actuals d’un país que viu el drama etern del poder opressiu que sacseja una població civil que es resisteix i resisteix. Les cartes d’Aida a Xavier ens mostren la vida d’una ciutat foragitada en ella mateixa i atrapada en la contradicció de la llibertat irrenunciable i el poder imperialista que anorrea vides i dignitat. Algunes de les cartes són un reflex de situacions cruels viscudes a la ciutat,  d’altres són anècdotes de la vida quotidiana escrites amb tendresa, humor i complicitat amorosa. El llenguatge de Berger ens sorprèn sempre per l’originalitat i per la profunditat de les seves observacions. I com va dir The Independent, D’A a X es pot llegir com un poema èpic o un assaig líric o com una novel.la. Sense fronteres de gènere, d’Aida a Xavier es fon a les mans com un plany d’amor i llibertat.

© Carme Andrade




dimarts, 20 de març de 2018

Destil.lacions


Text de la presentació de Destil.lacions.15 de març 2018 a la seu d' Òmnium Baix Camp

Bon vespre,

En primer lloc, el  meu agraïment a la gent d’Òmnium, una casa sempre oberta a tothom, en especial a les persones que estimen la cultura i el país; gràcies estimades rapsodes i amics del Safareig Poètic, un agraïment a la Magda Borrull, la nostra coreògrafa, que està rumiant moviments escènics basats en Destil.lacions...i molt especialment agraïda als que avui sou aquí i als que avui no han pogut venir, però sapigueu que hi haurà una segona versió d’aquest acte en format coreogràfic, versió, que farem de ben segur a l’Espai Amill de Vinyols.
Marc Chagall. Dibuix a llapis. 
No explicaré què és Destil.lacions. A partir d’ara Destil.lacions ja no és meu, és dels lectors. El lector dona nou sentit a allò que un altre ha escrit i això és per mi literatura. Jo ara només us convido a submergir-vos en els rius subterranis que nodreixen aquests poemes, un dels quals és un riu intern i permanent que en diem desig. Com diu en Murakami no hi ha res més cruel en aquest món com no desitjar res. Fins i tot el no desitjar res a la manera budista és també desig.
I el desig està molt relacionat amb l’escriure. A les persones que ens agrada escriure, en les èpoques que no ho fem hi pensem igualment, està latent en nosaltres, de la mateixa manera que el desig també està present i latent en les nostres vides.
La poeta Alejandra Pizarnick es pregunta com expressar el desig de ser...

La cultura, la literatura i l'art ens ofereixen la possibilitat de ser nosaltres mateixos com individus i com a col·lectivitat. Davant de l’amenaça de prohibicions, de la manca de llibertat i d’expressió només tenim el camí de l’afirmació personal i col·lectiva, del no claudicar a la tradició humanista, a les nostres arrels, a la nostra manera dinàmica de ser d’aquest país, a la nostra llengua.  La cultura és l' arma a la qual no hi renunciarem mai. Desig de cultura, desig de llibertat, ambdues indestriables.
Imatge de la portada de Destil.lacions. Ed. Neopàtria.
  I el desig està vinculat al viure i la vida no sempre és tranquil.la, no sempre és un edifici dissenyat i executat segons el nostre caprici. No és previsible. El desig és consubstancial a les ferides. El desig és incertesa, de vegades comporta silenci i foscor. Els vendavals, els aiguats i les tempestes deixaran a la pell senyals i cicatrius. Arribarem del naufragi nus i exhausts a una nova riba que ens acollirà i de mica en mica sentirem com s’allunya la tempesta. Bressolats per una calma suau assumirem que cal aixecar-nos i començar de nou. Haurem après la lliçó del nàufrag: el despertar a la renovada vida.

I el desig amorós per l’altre?
L’ésser estimat només és un continent: el que jo desitjo és el desig (R.Barthes). En realitat és així. El que els psicoanalistes en diuen la transferència. Per mi, tu no ets tu, ets el que jo invento de tu, o el que inventa el meu desig (Lacan)Així l’altre es filtra a través del que jo desitjo, no del que és en realitat fora de mi, fora del meu mirall. Quan la careta de l’altre cau, sigui per la meva ceguesa, sigui pel devenir de les coses, caldrà de nou guarir les ferides i tornar a ser nàufrags...

I la poesia? Què hi fa aquí?
La poesia verbalitza els naufragis, els fragments de l’experiència que es van acumulant en una mena de buit interior i que els va dotant de vida pròpia poètica, i que no hauríem de confondre amb allò que coneixem com a vida real, com a biografia. La literatura actua com la fada amb la vareta màgica que, tot i situant l’experiència en el terreny que li és més plaent, modifica podant, perfilant, transformant, situant i destil·lant. En Destil·lacions hi ha la necessitat, encara que no sé si aconseguida, d’avançar cap a l’expressió d’allò més essencial, cercant la intensitat en el contingut i en la forma. Per què no dir directament el que volem dir sense una palabra de més i de menys? (Virginia Wolf)

Em sento admiradora i cada vegada més a prop del que suposa el moviment zen en les nostres ànimes occidentals; valoro més allò que no es diu explícitament que allò que es veu. Un camí difícil i arriscat.  Valoro el buit com un cos ple de significat. No fa gaire, vaig aprendre que la mirada artística de la pintura japonesa es caracteritza per valorar en una pintura la quantitat de cel, de buit, en relació als objectes,  als arbres etc,   en proporció de ¾ parts de buit. El valor del silenci front el soroll mediàtic. Parlem molt però diem poc, mirem molt però veiem poc, sentim molt però escoltem poc(Rafel Argullol) i sento la necessitat d’acostar-me a la saviesa de la mare natura per distanciar-me del brogit i connectar-me en el que ens queda dels orígens. 
Front els monoteismes de tota classe que intenten anul·lar les nostres diversitats, em faig meu el pensament de la poeta Chantal Maillard quan diu el següent:
Pel meu cos viatja la fecunditat fosca i continguda dels líquens i de la molsa dels boscos immensos. Ànima pagana, la meva història està lliure d’amos omnipresents, pagans  i gelosos.

Moltes gràcies i tot seguit, gaudirem del treball d’una altra bugadera poètica, la Mònica De Dalmau, amb un treball que pren com a referència la poeta MMercè Marçal.

© Carme Andrade


divendres, 2 de març de 2018

Escrit és crit, de Mònica De Dalmau


Escriure és crit de Mònica De Dalmau ha estat guanyadora del primer Premi Carles Hac Mor, a plaquettes d’escriptures subversives que convoca editorial Fonoll.
A continuació la presentació de l’obra Escrit és crit, de Mònica de Dalmau, realitzada a Lleida el 7 de febrer, al bar del Teatre de L’escorxador.

Aquest acte ha format part de les Jornades “PER MOR DE L’HAC. CONTRAHOMENATGE LLEIDATÀ A CARLES HAC MOR” 

Escric: crit.
Cric i escric.
Ric I escric.
Ruc i ric?
De tant ric, ruc i ric. 
Cris: Crist sense T
Eri amb T el crit-eri ?

Permeteu-me que comenci amb un recurs lúdic per situar-vos en la meva coneixença de la Mònica. Ens vam conèixer en un afer poetic l’any Vinyoli, però ens vam REconèixer a través de l’escriptura i mitjançant el facebook amb jocs de llengua semblants a l’anterior. Ella iniciava el joc, sempre l’inicia ella, i jo picava del seu ham divertit i d’aquesta manera anàvem construint, reconstruint i deconstruint  tirallongues d’escrits com crits llibertaris. Així va nèixer una amistat poèticodivertida  que més tard es traduiria en projectes de performances buganderes passejats en alguns escenaris perduts de la catalana terra amb el pas sigilós de les formigues, animalons que durant un temps van poblar els nostres alliberats cervells.
Per part meva, també va nèixer una admiració per la seva escriptura espontània i fresca que empelta els whats app que envia, els facebooks i els mails, però que va més enllà de tot això i que miraré d’exposar a continuació.
Parlem del ritme dels poemes. Contenen cadències musicals naturals: aigua saltant pels penyals que de cop es talla de forma abrupta. Pura natura. Què esperàveu? Arrodonir la peça poètica? No, el tall és consubstancial a la seva poesia.  Una poesia de tall, una poesia de trencament, sobtat, sorprenent. La incomoditat per a l’esperit ordenat, vet aquí.

ELS TALLS. EL TROSSEJAMENT. EL COLLAGE

I la fragmentació. El tot és fragmentació. En cada fragment el tot hi és present i sense pretensions. Vegeu a continuació com cada vers conté  un món i com es desencadena un relat am desenllaç sorprenent:
Prudència de ment/ Cadència de mà/ Demència de gir/ Urgent blau/
I el collage com a reflex del trossejament que vivim en les nostres societats allunyades, - almenys aparentment- , de l’origen. En el collage potser anem a la recerca d’un tot que se’ns devia  arrabassar en algun moment de la nostra evolució. En l’home atrapat dins de l’ampolla d’un dels collages de l’artista Pep Quer i que acompanya l’obra poètica, l’home està atrapat com l’insecte en l’ambre. Una obra la del Quer que actua en aquestes plaquettes com un rerefons que sustenta la lletra. No decora: sustenta, alimenta i ambdós, escrit i imatges es retroalimenten. A voltes són unes picassianes textures i en altres ocasions oníriques visions atemporals.
Els crits escrits de la poeta també estan enganxats a la gola i malden per sortir a la llum. De la foscor a la claror.

SENSE VOLUNTAT DE RECERCA

I tornem al text. La transformació. La recerca sense intencionalitat investigadora. Les mixtures lingüístiques i les mutacions del llenguatge. El gust pel verb/vers  subvertit en cos i ànima. El cos del vers que de vegades sembla irradiat dels ecos antics amb gust provençal: A brasa i cendra/ per resposta oc.
L’aigua/ llengua es desvia a causa d’una pedra, d’un tronc… de sobte ja no raja, silenci o fa salts i figueretes. Desfer per fer. (Des)tornar per tornar. No sense l’instant abrupte que ho pot malmetre tot o que pot donar origen a un nou rajolí d’aigua o a un nou i inesperat viarany. La mare s’allibera del fill que portava a la panxa. No en té la voluntat. Els versos, un assalt a la raó. Alliberem les paraules de la presó.
A tall, rodanxa/ de vida cogombre/ en àcid represa/ es lliura escatant/ pels tasts a oir / No alimenta / Ventricular cafeïna / asserena/ la dual bomba.
La vida, el tall, l’acidesa, el cor i  de nou la vida.
Crit a la vida.
Amb els poemes de la MDD ens allunyem dels excessos intel.lectuals o intel.lectualitzats de les nostres mirades artístiques i ens dirigim cap a la vida/paraula nua que ens ataca per sorpresa, que ens proporciona plaer, que sempre ens colpeix per inesperat o per incomprensible ( cal comprendre de forma racional racional tot el que ens arriba pels sentits o el plaer no necessita comprensió?)
El descobriment sense artificis. El joc ingenu i lúdic de la llengua que és sacsejada, pertorbada segons la tradició (quina de totes les tradicions?), la llengua com una matèria física renovada gràcies al tractament alliberador que la deslliura de tensions i convencions. La frase que sembla que  s’estigui fent, que no hagi acabat de dir, les tirallongues. Crema les hores, /canta un plor, /entusiasma la pressió, /seu amb nus de corbata, /mastega llenyosa fe, /busca la pregunta, /i descansa prou.
No se us fa visible aquest personatge sol, nu, davant de la incertesa?
Els canvis sintàctics inesperats, el caos productiu, l’humor, la ironia, com un recurs per fer-nos baixar altre cop a la realitat més immediata com qui ens vol transmetre que al cap i a la fi no n’hi has per tant:
Avui, macarrons amb tomàquet
o
Esperin lletres/ per fer-ne sopa/ que jo, només de copa/ em sé malmetre
© Fotografia i collage de Pep Quer


EL PLÀNCTON

Però el compromís hi és. Des de l’angle oposat al que estem acostumats, però continua havent-hi una mirada, un ull crític, una tria sense voler triar. No és parlar per parlar en una verborrea estèril. L’automatisme sorgeix espontàni del cervell i de l’ànima de la MDD. L’automatisme s’alimenta d’un ric plàncton.  Si no hi ha aliment, si no hi ha teca, l’automatisme és un nyap, una estafa. Per què dir-ne només automàtica o espontània? Canviem els termes. Escriptura que sorgeix del pòsit vital i del pòsit intel.lectual, intuïtiu, popular o culte de la poeta. No sorgeix del no res. Si sortís d’una terra eixorca, poc adobada, l’aigua seria una aigua tova desmineralitzada. I l’aigua de l’escrit és crit  és aigua mineralitzada que raja amb abundància. Els minerals constitutius són subterranis , l’aigua que llepa una vegada i una altra les roques que troba al seu pas i les absorbeix: esponja. La poeta esponja, la poeta magatzem, la poeta que vomita, que escup sense intencions. El plàncton que alimenta el present de la dona poeta.

NO VOLER DIR RES ÉS DIR MOLT

No era necessitat. Era vòmit. No un pap buit: estat indòmit.
Més que necessitat, vòmit. Acte reflex. L’escriptura convertida en crit, en vòmit. L’escriptura, una necessitat fisiològica que obliga, que no té cap més sortida natural que obrir-se pas a l’exterior, a la superfície, al món. De la cova a l’aire lliure. De les capes profundes del subconscient s’obre pas i salta sense avís. Aquest és el camí de la creació sincera, del raig, del doll. El camí del prescindir de la voluntat de dir res, encara que sempre diem, fins i tot o potser més, quan diem que no diem o quan no diem res.
“El llenguatge crea llenguatge; és el llenguatge el que diu coses. Quan no volem dir res és quan en diem més de coses. I és que no es tracta pas de no voler dir res, sinó que es tracta de resoldre el prpblema de “voler”, de la voluntat, ja sigui de dir, ja sigui de no dir. La voluntat no té res , o molt poc, a veure amb la poesia paraparèmica. (C.H.Mor al pròleg de Tant per tant, subpoemes).
Per altra banda, res del que diem o del que no diem ens és aliè a la nostra condició humana, és a dir a la nostra biografia. Voler escriure ja és una intenció,- continuem amb Hac Mor-,  encara que en la MDD la intenció sigui gairebé un acte reflex, un acte reflex que es nodreix dels nostres miralls interiors, dels seus, de la nostra experiència humana en contrast amb la natura, amb el món, amb els altres, amb una mateixa. Sense anàlisi no podríem fer aquestes reflexions perquè tot es troba en les estructures profundes de la personalitat. Psicoanàlisi i literatura.
Vaig ser / ahir / com una pedra/ còdol de tots/. Ara corba / em rellisca tot.
Ves si no em direu que en aquesta successió tallant de sintagmes no hi ha un minirelat de l’existència que conté el màxim de significat.
Acabaré amb una reflexió al voltant del poema intitulat silenci, blanc o no poema, que trobareu a Escrit és crit, un homenatge als artistes i pensadors que han portat fins al límit allò de No hi ha res a voler mostrar, que no és el mateix que No hi ha res a mostrar. El silenci és contingut, no és buit, a la manera del músic i pensador John Cage quan diu que  
No hi ha silenci sense so i soroll. No hi ha nit sense dia. Sense l’existència del silenci, la música seria un estat acústic perpetu, les vibracions es produïrien sense parar i tot seria un infern de sons i sorolls. El so l’apreciem gràcies al silenci. El silenci no és buidor. El silenci també és plenitud.
Des d’aquesta perspectiva que sembla capgirar les nostres mirades acostumades a omplenar-ho tot amb coses, - la major part fútils- , us convido a mirar el buit i l’aparent NO RES també com a formes possibles de dir o de no dir, com bonament us plagui. I com no, us convido a xalar amb els versos alliberats o vomitats, com li agrada dir a ella; que li seguiu la pista a les xarxes i també que gaudiu de l’esplèndid treball plàstic de l’artista Pep Quer.

Moltes gràcies

© Carme Andrade