divendres, 25 de setembre de 2020

Agostino, d'Alberto Moravia

Agostino(1), una descoberta de finals d'estiu. Un llibret polsós en un racó oblidat d'una vella prestatgeria. La sorpresa ja la trobes en les primeres pàgines perquè t'adones que està cuinat amb ingredients de molta qualitat. Una història molt visual on els protagonistes se't figuren de carn i ossos per fora i plens de complexitats i pertorbacions per dintre, en especial els protagonistes adolescents amb reminiscències passolinianes molt familiars. Un noi de casa bona que viu la cruesa  del despertar al món real i als misteris de la sexualitat. Un aprenentatge de la sensualitat no exempt de dolor i pertorbació. Una explosió de sentiments contraposats que convulsionen en una ànima jove i ingènua fins aleshores.

 Agostino o com una història de poques pàgines pot omplir de qualitat literària una tarda de lectura, ara que la llum es fa més matisada i serena amb la petjada de l'estiu calorós encara a la pell.

 ©Carme Andrade

(1)Agostino' va ser portada a el cinema en 1962 per Mauro Bolognini

divendres, 4 de setembre de 2020

#mestimo d'antologia

 Amb textos de la Lena Paüls, imatges plàstiques de la Fina Veciana i treball escènic de tota una colla de dones creatives vam presentar el muntatge #mestimo a Montbriart 2018.

Aquí teniu l'enllaç on hi és tot: el llibre digital, vídeos, fotos, ressenyes i comentaris


https://bit.ly/2Z72B0n


dilluns, 15 de juny de 2020

Distanciament social i apropament social, a càrrec de Miquel Bassols.

 Un acte virtual que ha possibilitat l'assistència de set-centes persones de tot el món de l'àmbit psiquiàtric i / o psicoanalític.  M'ha arribat a través d'un missatge d'un amic al qual li he d'agrair aquesta oportunitat d'aproximar-me al pensament lacanià des d'un confinament que està canviant les formes de relacions socials i que capgira, anul.la o posterga els projectes a curt i mitjà termini de molts de nosaltres. 
Sense aquest #queda'tacasa no hauria tingut l'oportunitat de compartir reflexions i sabers sobre què significa per al pensament d'un psicoanalista el distanciament social a què el covid19 ens té sotmesos. Un discurs entenedor per les ments profanes en els termes psicoanalítics que ha començat amb una anàlisi del control autoritari en períodes de pandèmia per part dels estats i dels perills que la distància social en termes ideològics comporta si s'utilitza més enllà de l'àmbit estricte de la salut col.lectiva. 
Parlem de distància social o hauríem de parlar de distància física? Potser aquest darrer terme és un adjectiu més descriptiu i neutre. El distanciament social com una ordre del poder per regular les relacions socials entre les persones. La penetració del discurs autoritari és clar: cedeixes amb les paraules i sense adonar-te cedeixes amb el contingut. El sintagma distància social ja és paradigmàtic a tots els nivells, ha aconseguit escapolir-se per les escletxes de la por quan en realitat i de forma objectiva només és una distància física per assegurar un no contagi. El concepte distanciament social es pot omplir molt fàcilment de càrrega ideològica autoritària : distància de l'altre, del diferent, invisibilització o rebuig de la diferència, etc. Des d'aquest punt de vista hauríem de parlar de la biopolítica dels cossos. El poder ens vol distanciats i desconfiats uns amb els altres. En un confinament la gent pot respondre amb la síndrome de la cabana, el desig de romandre aïllats i protegits davant els perills del virus mortal. 
Les imatges de les restriccions radicals en mor del bé comú que hem vist a través de les pantalles produeixen un grau elevat d'inquietud. La mascareta seria el símbol de la manca de llibertat d'expressió en l'ús autoritari de les lleis d'alerta que els estats amb tendència poc democràtica podrien aplicar i apliquen a la població. 
Des de la psicoanàlisi, no sempre el subjecte vol el bé comú, ni la llei pot assegurar llibertat i seguretat al mateix temps. La psicoanàlisi no pot fer la seva feina a través d'internet. Necessita el cos i l'espai físic que envolta els dos subjectes i necessita l'apropament subjectiu mitjançant la paraula, sense la qual no hi ha salvació possible. 
Distinció entre infecció, que seria la paraula en l'àmbit biològic i pandèmia, amb un significat més polític. El capitalisme s'alimenta de la pandèmia, és l'autoritarisme en bé de tots. El seu grau màxim d'expressió seria la gestió del Covid19 que ha portat a terme la Xina.
Cal confinar-se, ens mana el sistema, però sense exagerar perquè el capitalisme vol que l'economia (la seva economia) funcioni i ens vol consumidors de coses i objectes que potser no necessitem. D'aquesta experiència entre d'altres coses hauríem d'extreure la conclusió que és possible viure amb menys i acceptar la pèrdua com un camí de benestar intern.  La prometença dels bens materials a què ens té acostumats qualsevol discurs polític ens pot conduir a la pèrdua de tot. Entre la pèrdua de tot i l'excés hi hauria l'equilibri. 
La intuïció que un nou temps col.lectiu s'està obrint i que sorgeixen moltes veus diferents és una evidència malgrat la realitat de la pèrdua de llibertats i de drets socials. L'aparició del subjecte col.lectiu motivat per la situació sanitària s'ha activat en forma de múltiples accions solidàries. 
La pregunta que ens fem ara és:  Sortirem del túnel amb pessimisme o amb confiança? 

© Carme Andrade

Referències literàries i d'altres tipus que han bastit el discurs: 
La enfermedad de la muerte, de Margueritte Duras
El ojo y la navaja, d'Ingrid Guardiola
El ángel exterminador, film de Luís Buñuel
Pandèmia, de Slavoj Zizek
Enric Casasses i el seu elogi de la paraula
http://www.ciutatdeleslletres.com
http://miquelbassols.blogspot.com

dilluns, 8 de juny de 2020

Canto jo i la muntanya balla, d'Isabel Solà

Que lluny la Muntanya Màgica d'en Thomas Mann d'aquesta muntanya pirinenca on la màgia impregna tot ésser vivent, tota planta i tota pedra! La muntanya de la Isabel Solà és l'espai viu que transforma els éssers que hi viuen o que s'hi allunyen, però que els persegueix per sempre més.
Les persones, els gossos, els cabirols, la lluna, els follets, les dones d'aigua i els éssers fantasmagòrics que l'habiten formen una constel.lació interconnectada, gairebé orgànica,  on l'oblit de les tragèdies familiars sovint és volgut i el record foragitat; on les dones són el tronc, l'arrel i la saba de l'arbre i on cada cosa viu en cada cosa. Les dones alimenten nens, vells i animals i ajuden a parir. I les filles rebran el llegat de la saviesa de les mares que alhora també el transmetran a les seves filles en una successió interrompuda només per la modernitat, per l'èxode cap a les ciutats. 
Fotografia: Carme Andrade
Aquesta muntanya balla, parla, es queixa i ens recorda que els humans són uns éssers vanitosos que es creuen per damunt dels que són considerats animals inferiors, que s'obliden que la natura ens governa i que sense ella estem perduts.
Fotografia: Carme Andrade
Terres de supervivència i de lluites entre germans, escenaris d'una cultura plena de llegendes i de temors, de mal averanys i de supersticions on el contar històries forma o formava part de la vida diària i on fantasia i realitat es confonen. Amb un estil personalíssim, les paraules de la narració sovint s'allunyen de l'ús al qual estem acostumats i prenen noves dimensions; des d'aquest punt de vista, Canto jo i la muntanya balla s'acosta molt al llenguatge poètic. La lectura se't fa diàfana com l'aigua que brolla i t'arriba directa sense artificis i com a lectora agraeixes aquesta proximitat i tota la bellesa que conté la mirada sàvia que projecten totes les veus que animen les històries que trobem en aquest llibre singular.
©Carme Andrade



dijous, 14 de maig de 2020

Sílvia Platz

Sílvia Platz, un nom que associem a un mite literari femení i que porta imprès el segell d'una vida viscuda entre la llum i la foscor, amb una complexitat vital que posa al descobert una de les seves biògrafes, la Linda W.Wagner-Martin. 
El volum editat per Circe ens presenta una portada en tons blaus força atractiva amb el rostre jove d'una Sílvia Platz de mirada pertinaç, un lleu somriure i un cabell ondulat al voltant d'una cara plena de serenor. Una biografia que ens endinsa en les contradiccions d'una dona amb vocació literària però que sent el pes d'haver de conjugar les obligacions familiars com a esposa i mare amb la seva passió per les lletres. De ben jove sent la crida de l'estudi i la dedicació intel·lectual  com l'eix de la seva vida, però una educació femenina massa convencional farà que visqui amb l'exigència d'haver d'acontentar els dos mons, les dues vides, cosa que li provocarà crisis d'angoixa i que anirà marcant un camí al qual s'hi afegiran lluites interiors, continuades malalties i períodes de descans forçós. 
Si algun aspecte marca la trajectòria vital de l'escriptora és la seva extraordinària intel·ligència i un món interior en permanent ebullició. La intensitat de la seva expressió literària, crua i bella al mateix temps, és reflex de la seva vida plena de sobresalts interiors, sempre oscil.lant entre dos pols, un de positiu i ple d'esperança i un altre de fosc i enrevessat. La veu poètica com un ganivet esmolat que disecciona els estadis més profunds de la seva ànima: 

"De las cenizas
me alzo con mi cabell rojo
y a los hombres como aire devoro"

Els homes i la Sílvia. A la recerca sempre de l'home que l'havia de fer feliç. Havien estat moltes les amistats masculines abans no es va casar amb Ted Hugues, un home també de lletres que l'eclipsà pel sol fet de ser home en un món social i cultural on les dones, si escrivien, ho feien com de més a més. La Sílvia escriptora  va haver de suportar molta invisibilitat durant la seva vida en comú amb en Ted. Una dona com ella, amb caràcter fort i amb idees pròpies va començar a defallir definitivament davant les absències del marit a la casa familiar, davant dels seus suposats adulteris. De la poesia com expressió de vida, a l'igual que la seva amiga Anne Sexton,  se'ns fa difícil destriar el que escriu del que sent com a dona escriptora.  La seva també és una poesia política on la relació de poder entre homes i dones sovint es fa present. Allibera la ràbia, la desesperació i la mort en uns versos imaginatius llençats al món com una fletxa, tal com li agradava de dir. 

Fotografia: Carme Andrade
La seva vida s'acabà en el moment que ho decidí. Abans va deixar preparats dos gots de llet per l'esmorzar dels seus dos fills. Abans, havia procurat que les portes restessin ben segellades perquè el gas no s'expandís per les habitacions on dormien. Fins l'últim moment va voler complir amb tots els detalls, exigent amb ella mateixa, tal com acostumava a obrar en vida. Els seus trenta-un anys de ser al món condensa l'equivalent a una llarga vida.

 © Carme Andrade


dissabte, 11 d’abril de 2020

I heus-me a mi assegut a la meva cambra

"I heus-me a mi assegut a la meva cambra, com tots els altres, indefens com una mosca, impotent com un cargol, mentre m'hi anava la mort o la vida, el meu JO més íntim i el meu futur, els pensaments que se'm formaven al cervell, els projectes nascuts o encara per nèixer, el meu son i la meva vetlla, la meva voluntat, els meus béns, tot el meu ésser. Heus-me a mi assegut, esperant amb ànsia i fitant el buit, com un condemnat a la seva cel.la, emparedat, encadenat en aquella espera absurda i llangorosa, i els companys de captivitat preguntaven a dreta i a esquerra, aconsellaven i xerraven, com si cap de nosaltres sabés o pogués saber què i com decidirien respecte a nosaltres. Sonava el telèfon i un amic em preguntava què en pensava. Tenia el diari, que encara em desconcertava més. Escoltava la ràdio  i un comentari contradeia un altre."

( Stefan Zweig. El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Traducció de Joan Fontcuberta. Quaderns Crema. 2019)

Es fa inevitable el gest mental d'alinear les lectures amb la realitat actual de la pandèmia i com està capgirant les nostres vides de la mateixa manera que la segona guerra va capgirar la de Stefan Zweig i de tanta gent innocent.

dilluns, 6 d’abril de 2020

Si són roses, floriran


Pintura de Pérez Olivan
De nou un projecte col.lectiu de l’escriptora Lena Paüls que sorgeix des de les coordenades del confinament, però em temo que sense aquest arrest domiciliari consentit també hauria trobat un ressò apassionat, perquè les seves crides literàries sempre tenen ganxo i nosaltres, eterns aprenents de lletra,  ens hi deixem enganxar.

I aquí teniu el resultat de la crida en temps de confinament,  amb el contrapunt imprescindible de l’obra plàstica de l’artista Pérez Olivan com a imatge/ pretext dels textos que presentem.


https://bit.ly/3bIe5vl