Sílvia Platz, un nom que associem a un mite literari femení i que porta imprès el segell d'una vida viscuda entre la llum i la foscor, amb una complexitat vital que posa al descobert una de les seves biògrafes, la Linda W.Wagner-Martin.
El volum editat per Circe ens presenta una portada en tons blaus força atractiva amb el rostre jove d'una Sílvia Platz de mirada pertinaç, un lleu somriure i un cabell ondulat al voltant d'una cara plena de serenor. Una biografia que ens endinsa en les contradiccions d'una dona amb vocació literària però que sent el pes d'haver de conjugar les obligacions familiars com a esposa i mare amb la seva passió per les lletres. De ben jove sent la crida de l'estudi i la dedicació intel·lectual com l'eix de la seva vida, però una educació femenina massa convencional farà que visqui amb l'exigència d'haver d'acontentar els dos mons, les dues vides, cosa que li provocarà crisis d'angoixa i que anirà marcant un camí al qual s'hi afegiran lluites interiors, continuades malalties i períodes de descans forçós.
Si algun aspecte marca la trajectòria vital de l'escriptora és la seva extraordinària intel·ligència i un món interior en permanent ebullició. La intensitat de la seva expressió literària, crua i bella al mateix temps, és reflex de la seva vida plena de sobresalts interiors, sempre oscil.lant entre dos pols, un de positiu i ple d'esperança i un altre de fosc i enrevessat. La veu poètica com un ganivet esmolat que disecciona els estadis més profunds de la seva ànima:
"De las cenizas
me alzo con mi cabell rojo
y a los hombres como aire devoro"
Els homes i la Sílvia. A la recerca sempre de l'home que l'havia de fer feliç. Havien estat moltes les amistats masculines abans no es va casar amb Ted Hugues, un home també de lletres que l'eclipsà pel sol fet de ser home en un món social i cultural on les dones, si escrivien, ho feien com de més a més. La Sílvia escriptora va haver de suportar molta invisibilitat durant la seva vida en comú amb en Ted. Una dona com ella, amb caràcter fort i amb idees pròpies va començar a defallir definitivament davant les absències del marit a la casa familiar, davant dels seus suposats adulteris. De la poesia com expressió de vida, a l'igual que la seva amiga Anne Sexton, se'ns fa difícil destriar el que escriu del que sent com a dona escriptora. La seva també és una poesia política on la relació de poder entre homes i dones sovint es fa present. Allibera la ràbia, la desesperació i la mort en uns versos imaginatius llençats al món com una fletxa, tal com li agradava de dir.
 |
| Fotografia: Carme Andrade |
La seva vida s'acabà en el moment que ho decidí. Abans va deixar preparats dos gots de llet per l'esmorzar dels seus dos fills. Abans, havia procurat que les portes restessin ben segellades perquè el gas no s'expandís per les habitacions on dormien. Fins l'últim moment va voler complir amb tots els detalls, exigent amb ella mateixa, tal com acostumava a obrar en vida. Els seus trenta-un anys de ser al món condensa l'equivalent a una llarga vida.
© Carme Andrade
Agostino(1), una descoberta de finals d'estiu. Un llibret polsós en un racó oblidat d'una vella prestatgeria. La sorpresa ja la trobes en les primeres pàgines perquè t'adones que està cuinat amb ingredients de molta qualitat. Una història molt visual on els protagonistes se't figuren de carn i ossos per fora i plens de complexitats i pertorbacions per dintre, en especial els protagonistes adolescents amb reminiscències passolinianes molt familiars. Un noi de casa bona que viu la cruesa del despertar al món real i als misteris de la sexualitat. Un aprenentatge de la sensualitat no exempt de dolor i pertorbació. Una explosió de sentiments contraposats que convulsionen en una ànima jove i ingènua fins aleshores.
