En Vicenç Pagès i Jordà va morir fa uns mesos de forma sobtada i prematura. El recordo ple de saviesa i de modernitat fa uns anys en un club de lectura de la meva ciutat tot comentant el llibre Dies de frontera i fent un elogi de la figura literària de David Foster Wallace, una descoberta d'aquest últim que li agrairé sempre. Però és de Els jugadors de whist del qual vull fer alguns breus comentaris.
Els Jugadors de whist, obra cabdal, diuen els crítics, per comprendre l'abast de la literatura d'en Pagès. En efecte, aquest llibre és un manual de com bastir de forma complexa una història amb un argument més o menys senzill. El fil argumental s'obre pas entremig de gèneres textuals ben diversos on les referències a la cultura pop, al cinema, a la música i a la literatura es despleguen de manera profusa i en una exhibició d'una extraordinària erudició. Un estil inclassificable fet de juxtaposar nivells de llenguatge ben diversos, reflexions profundes, observacions superficials i sentit de l'humor. Un calidoscopi riquíssim en detalls referents als espais d'una petita ciutat com Figueres amb dades concretes i anotacions fetes per un esperit inquiet i observador com devia ser el seu. I és que Figueres s'erigeix en el tot de la novel.la. Figueres, les seves places, els seus racons, el castell, l'autopista. De Figueres al cel. I la mirada enrere del protagonista, aquesta barreja de melangia, de tendresa i d'ironia punyent en relatar el temps passat. Els temes de sempre però tamisats per un estil personalíssim del qual malauradament ja no en podrem gaudir en un futur. Això sí, ens queda un extensa bibliografia per aprofundir en un mestratge que porta el segell de l'atreviment i l'experimentació literària.
©Carme Andrade
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada