La necessitat de connectar amb la pròpia matèria poètica en un dolorós camí de llum és el que m'arriba de la primera part de De la rauxa i del seny. El desig poètic traspassa i fogueja el jo líric de l'autora. La vida poètica plantejada com un joc de contraris a la recerca de la síntesi. La ira i la fúria contrariant l'ordre i la raó en una confrontació on només l'amor podria resoldre l'equació. La màscara que s'esquerda a poc a poc és la imatge reeixida del desig de despullament de tot allò que sobra, que és superflu, un camí per on es transita entre la fosca i la llum i per on és possible la simbiosi amb l'altre: dues mans que s'agafen i no sé on comença la meva. La dissolució. L'alliberament.
A la segona part titulada Rauxa del temps, els poemes canvien de to i de contingut, apropant-nos a l'autodestrucció planetària provocada per l'ambició i el poder del sistema. El terrorisme industrial, l'amenaça nuclear, la ferida col·lectiva que dessagna un poble cansat -el nostre-, abordats des de la denúncia però també amb una mirada connectada amb la possibilitat de redempció.
Per altra banda els poemes d'Oratges que van ser escrits en un temps de silenci forçat - sense saber quan podrem sortir a mar obert- porten el segell del confinament pandèmic. Una presó viscuda amb el desig de partir, de desplegar les ales, extrapolable però, més enllà del temps pandèmic.
La imatge dels cavalls lliures galopant es va repetint i en especial a la darrera part titulada Cavalls de vent on el format de poemes curts harmonitza amb el desig, - altre cop i com no
- de despullar l'ànima com a requisit per donar i rebre en un flux bidireccional que s'alimenta de l'amor, el fil conductor de tot el poemari. A tall de conclusió en un darrer vers la poeta ens diu: deixa't cavalcar per la seva força.
Els cavalls de l'amor a tothora.
Les ales de la força poètica de l'autora han iniciat un enlairament de rauxa i de seny però aviat en voldrem més !
©Carme Andrade
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada