Cap al tard, d'Eduard Casas

 

Saber on vols anar

no inclou conèixer el camí;

Només es perden els qui caminen.

En Cap al tard, la segona publicació del poeta Eduard Casas, la contemplació profunda del paisatge empordanès i el moviment poètic en un flux i reflux constant de la natura al jo poètic constitueix un dels eixos del llibre que comentem. L’interior és la nostra casa íntima, que també diria el poeta Vinyoli.  I la contemplació s’eleva a categoria. Una identificació amb el paisatge gairebé total. L’ésser humà entremig, un més en la natura. I la necessitat de parar el ritme i mirar el cel : Alça, doncs, l’esguard, que el camí enganya. 

Poeta d’allò essencial que no és res més que la paraula: la voluntat de ser en la paraula. Però també és la voluntat d’afirmació, d’estar present amb tota la força, fins als moments finals, el navegar contra vent ens fa forts. Navego contra tramuntana i esdevinc granit i pubis de surera.  Les sureres del Montgrí, - el paisatge del poeta- , els arbres resistents com el surolí, un arbre de fulla perenne, mig surera mig alzina, un arbre resistent i dur com el jo poètic que se’ns mostra dur i potent.

A la primera part del llibre ja s’albira el que serà una altra constant al llarg dels poemes següents: la lluita i el compromís cívic amb la llibertat del país. Vegem-ho per exemple en el poema Turris argenta: l’escalada de la torre de plata cap a la seva conquesta que acabarà en plany pel que no va ser, en la ràbia continguda del falcó caçat. Més endavant ho veurem en poemes com en el magnífic poema Hivern a les teulades. Trobar el mot ens salva i ens guareix en moments de decepció.

Una poesia plena de preguntes, els adverbis COM i ON es fan presents, incerteses i preguntes com a reptes de la creació poètica.

I com no, els cercles de l’etern retorn, dels cicles del viure, la roda amb el seu no cessar imparable, la nit segueix el dia, la fira, el cicle de les estacions on jo estic suspès. Síssif, amunt la pedra per deixar-la rodolar avall cada vegada i així in eternum. El vol el·líptic del trencalòs, el giravoltar, la sínia empesa pel  desig d’alliberament. Ser poema és resistir.

I arribar a port, el desig de llibertat, el retorn d’un nou abril. Abril, el mes de l’entrada de la primavera, de l’esperança: naixerà l’aurora i de les gemmes adormides sorgirà un abril florit, que la hivernada definirà.

I una poesia caminadora, com vaig sentir que deia el poeta Altaió tot parlant de Cap al tard.  Caminar i l’esperit de lluita, de gosar, de desobeir, d’atrevir-te. El teu caminar molesta els inerts, els passius, els freds, els que no reaccionen, els teus passos els ofèn. Instaurem la desobediència! El poeta que no vol callar, que té el deure de denunciar el poder. Vet aquí la insurrecció poética d’Eduard Casas.

Caminar, un exercici que obre la ment cap a la reflexió i per descomptat cap a la reflexió poètica. En el camí es troben tots els referents vitals. Camins amb marges que cal esborrar, camins que no pots deixar de recórrer encara que faci mal temps, que els obstacles et facin creure que no pots seguir, camins en solitari,  camins per cridar amb l’ànima lliure…

El caminar també com un temps del vagareig gràcies al qual  flueixen les sensacions, els records, els peixos de la memòria, on els sentits s’amaren dels colors i dels silencis i on neixen noves preguntes, nous interrogants poètics. El passat i el present. El passat de quan no importaven els colors. Quan érem nens tot ens era pàtria, tot era bo.

I tal com ens evoca el títol Cap al tard, és una poesia del trànsit, de l’espai entre l’abans i el després, entre la contemplació i l’acció:

Anar i tornar,  seure i caminar, paraula i silenci; el mateix cercle.

Alguns dels poemes destil·len sensualitats, tamisades per filtres finíssims: llavis sense pintar, faldilles blanques sense planxar, temps d’anissos, pa amb xocolata... en un cant al record malgrat que s’imposi la voluntat de ser-hi ara per continuar obrint-nos a la vida. Sensualitat en l’abandonament a  les onades d’aquest mar nostre deixant-nos que ens posseeixi com també ho fan els déus grecs, Posidó, Neptú, Odisseu... El poeta ens mostra un ventall de referents antics, presents en el nostre subconscient col·lectiu que ens ajuden a comprendre el present.  Polifem, Afrodita, Atena, Síssif, i Aquiló, el déu del vent del nord, tan comú a les terres empordaneses. I sense oblidar els ibers, el poble indiketa que poblà les planes de l'Empordà, referenciats en el darrer poema del llibre.

Però és en la terra, en les ginestes i els alzinars on trobem el sentit darrer de tot plegat. La terra es fa cant, la terra pren la dimensió darrera.  L’arbre, la ginesta, la fada, el pinsà, l’ordi, la garsa i el pollancre, tots en un sol poema: callar i mirar, aquest present tan just. L’emoció de la vida, el pas de la llum a la foscor. Glòria a la vida que no li calen motius per viure.

Seguint el camí de compromís cívic La vida és compromís i l’art és vida. No hi ha art sense fidelitat, no hi ha art sense denúncia.

Cap al tard acaba amb el llarg poema Indika: la Plana. Els pins, els roures, la guilla, el rossinyol, els insectes: les vespes han deixat pas als grills i els estels son els protagonistes del declivi de la tarda. Un poema descriptiu dels elements d’un paisatge estimat i proper a l’autor que acaba humanitzat amb la figura del pastor del bri de fonoll als llavis.

En conclusió, uns poemes que cal assaborir en unes quantes llegides per abastar els múltiples matisos que hi podem trobar, molts més dels apuntats en aquesta entrada. La funció poètica dels referents mitològics, el treball de lèxic tan amorosament acurat: els noms dels ocells, els noms dels vents, dels insectes, de les roques, etc en són exemples. .

Un jo poètic que contempla i s’embadaleix amb el trànsit de la llum i amb la vida d’un entorn a voltes virgilià, a voltes dur i feréstec i alhora un jo poètic vitalista i lluitador per un país que també transita entre la llum i les ombres (1)

©Carme Andrade

(1) Resum de la presentació de Cap al tard realitzada el 30 de novembre de 2022 a la Biblioteca Pública Xavier Amorós de Reus.