Obre sempre les mans
La mort cap en un puny
Obre les mans[i], del poeta Xavier Macià (Tremp,1961), està dividit en quatre parts: Fi de trajecte, La mà del pare, Despullat entre els arbres i Les
tombes de Saladar. El títol del llibre, Obre
les mans, forma part d’una frase dita per una persona molt propera al poeta
poc abans de morir. Obre sempre les mans,
la mort cap en un puny serà el punt d’arrencada de l’apartat La mà del pare.
Comentar un llibre de poemes
sovint m’obliga a destacar o prioritzar aquells grups de poemes que m’han
cridat més l’atenció, en aquest cas serien els que conformen Despullat entre les arbres i Les tombes de Saladar.
Despullat
entre els arbres, aquest títol per ell sol ja conté la potència d’una
imatge enlluernadora que et remet a la lluminositat de la nuesa entre la
natura, - ser un més entre els arbres, tan vinyolià - i per contra es reprodueix a la ment les
imatges d’horror de la mort dels condemnats penjats d’un arbre en temps de
venjances i genocidis. Una paradoxa que intensifica encara més la imatge.
Les idees que circulen en l’univers
poètic dels poetes són tan antigues com l’origen de la humanitat, la mort, les pors, la fragilitat del viure,
els records... en resum, el temps i les seves cicatrius són els llocs comuns, però
allò que caracteritza i singularitza el poeta és la paraula, la irrupció d’una
imatge que il·lumina el text com una flamarada i pertorba l’esperit poètic del
lector. En aquest sentit, algunes imatges constitueixen per elles soles una
troballa que emociona i commou, com seria el cas del poema Terra de mai, una tendra evocació de l’amiga adolescent
desapareguda. I tot es va acabar de cop: / La branca va cedir. La poètica de l’experiència,
posada en dubte en alguns cercles literaris, tot sovint pot donar peu a una poesia tova, plena de tòpics i de
sublimacions terapèutiques mal cuinades. En el cas del poeta Macià,
l’experiència poètica ens arriba neta d’artifici, bella i directa. El bell retorn cap a l’indret feliç, la
melangia d’allò que no va existir o sí, l’abandonament del jardí de la infantesa.
Res no tornarà a ser igual i tot plegat farà que ens afirmem en el present, tot
i empassant-nos els records. Caldrà aprendre a sobreviure en el llarg hivern.
Caldrà aprendre a sobreviure nu. La nuesa, altre cop, paradigma del no res, - descarnat
i alhora bell- , sobresurt com un
referent que impregna el pensament poètic d’en Macià. Poemes escrits en segona persona, un desdoblament
del mateix jo poètic en la necessitat de foragitar fantasmes del passat. Les
referències als elements essencials de la natura: el foc, l’aigua, les pedres,
fan de la seva poesia quelcom rude, essencial, directe a l’arrel del paisatge
conegut i estimat.
Abans comentàvem ser
un més entre els arbres. Aquesta imatge torna vigorosa en el poema L’auró:
...eres l’auró rebel i solitari/ que enveja el bosc salvatge/ l’arbreda
i el manglar/l’esquerp desposseït que anhela/ el foc i mor del viu desig/ de
vida elemental:/ l’aigua, el sol, la terra i l’aire.
I ho rebla vinyolianament: L’exclòs, el separat. L’autor no se
n’amaga: Vinyoli es fa present en molts moments, no de bades en Xavier Macià
n’és un dels seus estudiosos. Com tampoc no amaga altres referents, punts
d’il·luminació que orienten el poeta com: La
joia del petit, en l’il·limitat (Carner), al·lusions al barret del llibre
del Petit Príncep de Saint Exupery en el poema L’home vell, una referència
al poeta japonès Basho, etc.
Les tombes de Saladar[ii].
Les tombes excavades a la terra seran el lloc propici perquè el poeta alliberi la
seva inspiració en una constel·lació d’imatges intenses sorgides de les
entranyes de la terra, apel·lant al foc i al que queda d’ell, a les brases,
però també a l’aigua i molt especialment a la roca, a la pedra foradada. Proper
a les tombes de Saladar es troba el mural prehistòric del Cogul, on la
representació d’unes figures femenines ballant en rotllana omplen de misteri el
conjunt. L’infant forada la roca i pinta
la pedra ens diu el poeta. La referència al paisatge conegut del Cogul sembla evident.
A Les
tombes de Saladar, les imatges són nítides, nues. Els elements bàsics en la
construcció de l’univers: l’aire, el foc, la terra i l’aigua amaren de sentit
uns versos ferrenys i arrelats. Però per
sobre de tot o per sota de tot, el triomf del desig. En els poemes darrers passarem
del cant a la natura elemental a la complaença que ens proporciona el “nosaltres”.
Els poemes desemboquen en uns versos construïts en primera persona del plural: Ebris de
foc/ vam aturar-nos al caire de la riba/ per admirar/ l’estesa de turons/
garrics i feixes/... I la roca va acollir els amants i els va oferir recer
i protecció en l’abraçada amorosa.
Tot és així/ des del començament:/ pluja i arrels/ incendi i vol/ Desig
de foll/ deseiximent.
I rebla el llibre amb un poema polaritzat per la llum i per la foscor i per aquest ball de cordes - potser una picada d’ulls a la poeta Felícia Fuster?- I amb dos grans referents, Joseph Conrad i Saint Exupéry
Al cor de la tenebrai el silenci,
hi germina la llum,
la dansa de les cordes,
el moviment dels astres.
El més elemental:
La veritat
que és invisible als ulls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada