La felicitat es fa, no es compra. Zygmunt Bauman dixit.

Comprem productes per llançar-los a les escombraries i poder-los substituir aviat per uns de nous; no comprem per gaudir-ne, comprem per poder-los bescanviar per uns altres tan aviat com ens ho puguem permetre. Comprem i substituïm, tornem a comprar i substituïm i així una i una altra vegada en una roda incessant que no afluixa, ans al contrari...Així el Dr. Bauman comença el petit opuscle editat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona arran de la seva recent visita a Barcelona.

Paraules lúcides de les quals es desprèn entre moltes altres idees que els béns duradors ara comencen a fer nosa i que cal pagar el luxe d'eliminar-los; naturalment el luxe no el paga l'empresa que els produeix, sinó el consumidor i cal fer-ho per ser feliç.
Aquest matís donarà consistència i sentit a tota la tesi baumaniana. La felicitat l'obtenim de l'eliminació de tot allò que ens fa nosa. Ens fan nosa els quilos de més, el pèl del cos tan si ets home com si ets dona, les arrugues de la cara, les adipositats del ventre. Si algú ens fa nosa en els nostres comptes de twitter o de facebook els podem bloquejar o eliminar.
Es crea el producte i després es pensa en la seva aplicació. Si aquell producte no ha trobat clients, desapareix del mapa.El producte és desitjat pel consumidor però aviat el desig s'esgotarà en vistes que el sistema ja està generant noves necessitats, nous desigs que desplacin l'anterior.Es tracta de mantenir la insatisfacció de forma permanent. Un client satisfet del tot no és negoci, cal mantenir viva la flama del desig constant, de la insatisfacció.Comencem per desitjar i acabem sent addictes no als productes, sinó al simple fet de desitjar sempre. Els centres comercials substitueixen les esglésies, els llocs de culte. En realitat és el culte no només per fruir dels béns de consum, sinó per renovar els béns i llençar, desestimar els que s'han quedat vells.