dimarts, 3 de juny de 2014

El nord del sud


Estiu de 2003

El nostre itinerari començà a Buenos Aires, continuà cap al nord argentí a les catarates d’Iguazú i de baixada vam visitar  Misiones. Des de Corrientes vam viatjar cap a  Salta i Jujuy passant pel Chaco. Passàrem la frontera xilena en direcció a Atacama, més tard vam visitar La Serena i l’illa de Humboldt,  Valparaiso, Isla Negra i vam acabar a Santiago de Xile. En total, vint-i-dos dies plens de contrastos sorprenents.

19 d’agost

Des de Salta ens hem dirigit cap a les valls fèrtils de Cafayate i a Quilmes, unes ruïnes de  l’antic poble dels quilmes o diaguites.
La quebrada de Cafayate és una vall erosionada pel riu de las Conchas. Passat el poble d’ Alemania, la vall canvia d’aspecte: els tons verdosos es transformen de mica en mica en els ocres i vermellosos de les arenisques. El paisatge el conformen unes masses rocalloses de terres ermes que s’aixequen en mil formes de les quals provenen els noms amb què són conegudes: La gola del dimoni, L’ amfiteatre, El  gripau, El frare, etc. A l’entrada del lloc conegut com L’amfiteatre, uns acords de guitarra ens són familiars, una veu avellutada omple de ressonàncies vibrants l’aire tebi del matí. L’espai és immens, una autèntica xemeneia natural de proporcions gegantines i al lluny en un racó es destaca un punt fosc, un guitarrista que canta a Serrat : la  veu melodiosa d’un campanar… Abandonem aquest racó després de fer-nos una foto amb el guitarrista indi de Cafayate i amb l’emoció d’haver viscut un altre moment màgic.
A 50 quilòmetres al sud de Cafayate es troben les ruïnes de Quilmes. La visita d’aquestes ruïnes será una altra de les sorpreses agradables d’aquest viatge. Ho serà per partida doble, ja que la informació que en teníem era ben poca i la sopresa será molt gran. No és una visita habitual i així ho vam comprovar en la cara d’estranyesa de l’agent que ens la va vendre. Els cent quilòmetres des de Salta per carreteres en un estat deplorable van fer pujar consideramblement el preu del taxi però va valdre la pena. Els turistes que vam trobar en el recinte provenien de Tucumán, ciutat propera i d’accés molt més fácil.
Un antic assentament dels indis Quilmes es troba en la que havia estat la vall fèrtil de Rio Grande. En l’actualitat és una gran extensió àrida on difícilment hi podem imaginar els extensos camps de cultius  de fruiters i hortalisses que alimentaven una colònia de 6.000 habitants abans de l’arribada dels espanyols. Els indis quilmes i els inques hi van conviure fins el segle XV. El sotmetiment al qual es van veure obligats sota el règim imposat pels espanyols després d’heroics intents de resistència, va acabar amb la deportació cap a Buenos Aires l’any 1667 dels darrers indis quilmes. D’aquest poble valerós n’ha quedat un topònim, el nom d’un barri de la ciutat de Buenos Aires i el nom de la cervesa més popular, la famosa Quilmes. Les ruïnes, les formen un conjunt de construccions en pedra  emmurallades  que ocupen la falda de la muntanya. Al punt més alt, la construcció defensiva del poblat, el pucará. 
La visita hauria estat una visita cultural més si no haguéssim tingut la sort de conèixer el Sr. Martin Villacorta, un dels guies del recinte que va arribar a emocionar els visitants amb les seves paraules plenes de saviesa i d’amor cap als seus avantpassats quilmes. En els seus ulls brillaba la passió de qui té la certesa i la convicció que el seu missatge està carregat de veritat i justícia. Sota un sol que queia aplomat damunt dels nostres caps, el Sr. Martín , vestit de forma senzilla a la manera dels camperols de la regió, amb veu ferma i amb paraules plenes de coratge va saber transmetre’ns el desig de retornar la memòria dels pobles maltractats per la història i de la necessitat de restituir-los la dignitat i preservar-los com un tresor de la humanitat. Paraules com pachamama ( la mare terra), cacam ( la llengua dels quilmes ), els diaguites ( nom dels indis, sinònim de quilmes ), apacheta ( túmul religiós ) són noms que encara ressonen a les meves orelles. Algun dia aconseguirà aquest poble i tots els pobles maltractats del món treure’s de sobre tanta iniquitat i injustícia?

20 d’agost

Avui explorem el nord de Salta en direcció a la frontera boliviana. La vall de Huamahuaca ha estat nominada Patrimoni de la Humanitat. Una carretera que surt de Salta en dirección nord voreja un paisatge àrid i multicolor resseguint la vall que en un altre temps fou una vall fértil. Els ulls s’acostumen als tons ocres, rosats, verds, liles, blaus d’unes terres carregades de minerals, terres sorgides dels grans moviments sísmics dels Andes, on els focs interns i els gels van castigar la terra trossejant-la i en refredar-se van quedar al descobert línies de roques ondulades de colors vius. D’aquí prové el nom amb el qual és conegut aquest indret: La paleta del pintor.


Paisatge de Humahuaca
A Pulmamarca fem una parada. Un gran garrofer al costat de la blanca esglesiola acull els viatgers sota les seves majestàtiques branques. La plaça en aquest moment està animadíssima; un bullit de robes de colors, peces de ceràmica, barrets, parament de la llar, mocadors… Tot despatxat per les dones bolivianes que traspassen diàriament la frontera per vendre les seves mercaderies a un poble molt visitat pels turistes argentins. 
L’aire és nítid, transparent, ni rastres de núvols, ni grans ni petits. El cel és blavíssim. L’alçada la sentim al nas. L’aire es torna espès i gairebé ens crema els narius mentre caminem. Les cames comencen a flaquejar. Són els primers símptomes d'allò que els habitants andins en diuen estar apunat. La puna és l’altiplanície andina i estar apunat en conseqüència, vol dir que l’alçada et comença a afectar en forma de fluixedat a les cames i d’una dificultat creixent per fer qualsevol activitat física. Els seus efectes es deixen sentir a partir dels tres mil metres d’alçada.
A Tílcara visitem la reconstrucció de les ruïnes de l’antic poble ogomana, anterior a l’arribada dels inques. El sostre de les cabanes és de fang i canyes; les bigues són de cardón, el gran cactus, omnipresent en aquestes terres. La seva fusta és molt preuada per la seva versatilitat, és fácil de treballar i molt resistent.
Des del punt més alt del pucará estem a la confluència de tres terriroris. Al darrere nostre, la puna boliviana, cap a ponent Xile i al sud l’Argentina. Diego de Almagro va fer entrada a l’Argentina i a Xile per aquestes terres després d’haver travessat les punes del nord. Al pas dels espanyols, les dones corrien espaordides en sentir el mot cogedlas, cogedlas…d’aquí que el verb coger té connotacions obscenes, un mot que no s’ha de pronunciar mai per aquestes terres.
Continuem els camins del nord. Grans extensions de desert amb elevacions de tres i quatre mil metres d’alçada. A un costat de la carretera un monòlit ens indica que la línia del tròpic de Capricorn passa per aquest punt i aviat arribem a Maimara. Aquest indret fa sis-cents anys va rebre un  pluja de meteorits, el rastre d’alguns d’ells es fa visible en una de les parets de la muntanya. En llengua quitxua Maimara significa lloc on cauen els estels. Podem imaginar-nos un esdeveniment semblant, cents de boles de foc impactant sobre les cases i els carrers d’aquest poble?
Impacte d'un dels meteorits a Maimara
Arribem a Humahuaca. Final de trajecte. Demà continuarem el nostre viatge per les terres de la puna argentina.

2 comentaris:

  1. Bells viatges i belles memòries.

    Fita

    ResponSuprimeix
  2. Carme, els teus viatges són una xalada pels qui no els hem viscut. Així que no paris, no paris. Un bon guia et garanteix part important de l'èxit del viatge. Si és de la terra que visites i hi està implicat fa que ho gaudeixis molt més. Els viatges més entranyables que recordo, Grècia i Polònia (ja veus, només Europa), crec que ho van ser pels guies. Una abraçada.

    ResponSuprimeix