La pell trencada de la poeta Conxita Jiménez es pot llegir com un relat vital d’algú que reestructura la seva vida passada en els moments del trànsit cap a la mort, i aquesta seria una de les claus per comprendre racionalment el que ocorre a les pàgines de La pell trencada. Però el que allí es cou és molt més que un argument escrit en decasíl·labs adoptant aquesta estrofa clàssica,- potser per donar valor universal a allò que en realitat ocorre realment-.
Del que es tracta és de llegir amb els ulls de l'emoció les paraules i les múltiples imatges que conté el treball poètic de la poeta per expressar pulsions, sentiments i percepcions. Ens podem preguntar si amb això ja n'hi hauria prou per commoure el lector més o menys avesat a llegir poesia. La resposta pot ser molt diversa, ja que el grau de satisfacció de l'acte de llegir poesia dependrà de moltes variables.
Com a lectora que sovint llegeix poesia i sense cap més atribut, la lectura de La pell trencada em va produir la sorpresa del fet que la temàtica, la forma i el contingut s'escapaven dels poemaris a què ens té acostumats la poeta. Després, intentant fer una anàlisi de tot allò que subjau sota les paraules, em va seduir la multiplicitat d'imatges utilitzades per apuntar uns estats anímics que ens arriben amb la intensitat d'una bufetada i que ens desperten de la letàrgia a què ens tenen acostumats els missatges fàcils d'altres literatures.
I em sento transparent com una cala humida d'aigua fràgil...
o
Era un matí d'inflorescències denses
o
El món era molt blanc mentre et mories...
El laberint on s'entrecreua el desig amb l'absència i el dolor forma un entramat ple de matisos gràcies als significants que la poeta rescata del cos lingüístic que ens ofereix la nostra llengua.
I tot es féu tan fosc que em vaig trobar...
I gaudirem de la sensualitat que desborden les paraules, del sentit del gust en especial:
El gust salobre dels vespres de platja.
I el gust cansat coent de l'alcohol.
Sabor de mar, de pell, de llengua...
Una sensualitat que arriba al punt més alt en l'evocació del record amorós.
...i sento endins els teus pits nus
i els prenc mentre m'adormo, meus, tan durs,
desfets entre les mans, un somni foll.
I la blancor com a metàfora de la mort...
La llum era molt blanca. Se't trencava
cada dia en els ulls, el seu blanc vitri
et consumia el son en una franja
blanca també, com un desig estèril.
I el blanc se t'estenia per la cambra
.../...
La pell trencada, concebuda com un tot, com un sol poema on les paraules recorren els rius subterranis i profunds dels diversos jo poètics inundant de bellesa el paisatge que recorren.
@Carme Andrade
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada