Desertar, de Mathias Enard

 De Mathias Enard  vegeu el post dedicat a Brúixola:

 https://www.blogger.com/blog/post/edit/298024366748921557/129114184090055903

" No hi ha voluntat d'acabar amb les guerres, perquè s'acabaria el capitalisme"

 Mathias Enard 

Desertar (Empúries 2024), amb traducció de Martín Lloret és una novel.la difícil de classificar per la seva complexitat, per les veus diverses, pels canvis de perspectiva segons la persona utilitzada i per la conjunció de dues històries ben diferenciades en el temps i en la intenció, encara que a totes dues hi circula per de sota el drama bèl·lic, anorreador de pobles.   

Dues històries, una de salvatge, d'una cruesa ferotge en un context de guerra transportable a qualsevol guerra des que el món és món i una altra de molt més concreta i menys poètica. La història d'una parella d'intel·lectuals que van viure persecució durant la segona guerra mundial, fins i tot la deportació. La història dels protagonistes serà relatada per la filla durant una estada dalt d'un vaixell en un acte de record i d'homenatge al seu pare, un insigne matemàtic que va viure perseguit per ser jueu i per voler ser home lliure durant el règim estalinista. Amb la seva dona comparteix protagonisme, de la qual mai no sabrem si va actuar de doble espia, perquè també tracta d'això aquesta història, de la veritat i de la mentida que ho impregna tot.   

El títol de Desertar respon a la primera de la narració esmentada, la del soldat que deserta del bàndol vencedor i de la dona que fuig de la lapidació i de l'escarni a què han estat sotmeses les dones, se suposa dones col·laboracionistes en un conflicte bèl·lic que podria ser qualsevol dels recents de l'Europa central. Així com la història del matemàtic té un rerefons realista, aquesta està envoltada d'una aura poètica i alhora apocalíptica que la fa intemporal i tossudament devastadora com la mateixa guerra. I dintre de la salvatjada de la  guerra, l'autor pren partit de forma decidida per allò que ara en diríem biaix de gènere però que jo prefereixo dir-ne mirada objectiva cap al doble patiment de les dones en una situació bèl·lica. 

La dona amb el cap rapat com a acte de venjança de part dels vencedors i el saber-se carn de botí dels mascles, serà la figura que destacaria per sobre de les altres. "...espera el moment de la seva violació, espera aterrida el moment, s'ha mort de por quan l'home ha obert la porta del casinyot..." Una poètica impregnada de barbàrie i d'impietat i una narració sincopada, amb una sintaxi a salts que constituirà una forma d'abordar la deshumanització amb la que viuen els dos protagonistes. Segons el meu punt de vista, aquesta història per ella mateixa ja ens aporta prou contingut i prou sentit com perquè camini sola sense la juxtaposició de l'altra. 

© Carme Andrade