Al vertigen, de Núria Perpinyà

 A la coberta del llibre editat per Empúries (2013) impacta una gran fotografia d' una paret vertical i una dona suspesa enganxada a la paret. El rerefons, una mena de boira o nebulosa que contrasta amb la imatge precisa de l'escaladora, de la qual podem apreciar els trets i el posat concentrat del rostre. Aquesta imatge va ser el ganxo que va provocar la meva curiositat lectora. 

Un volum de 455 pàgines llegit en pocs dies i que s'allunya de la narrativa de la qual estic més familiaritzada. I és que el comentari de la contracoberta parla d'una novel.la romàntica i d'aventures. Quan he tancat el llibre, per cert un moment interessant per tot el que suposa d'acabament de la relació literària amb la història,  m'apresso a posar per escrit les meves primeres impressions. 

Una novel.la que malgrat les dosis d'exageracions que conté i que abordaré més endavant, té la virtut d'arrossegar el lector sense ni adonar-te'n per les aigües apassionades d'un tsunami amorós que viuen els tres protagonistes, de tal manera que ocorre allò tan literari de les grans novel·les: que els personatges viuen amb tu com si realment fossin amics de carn i ossos i d'aquí el moment màgic de tancar el llibre, en què sents l'enyor de la pèrdua, com si realment haguessis perdut uns amics reals.

En primer lloc he admirat la capacitat d'escriure una novel.la centrada en l'anàlisi dels sentiments, dels processos d'enamorament detallats amb gran mestratge, dels avatars dels enamorats, de totes les renúncies, de les decisions que repercutiran en l'estat anímic de tots ells. Un triangle amorós consolidat en un paratge d'alta muntanya però casolana que podrien ser els nostres Pirineus, muntanyes menys feréstegues i menys mortíferes que uns Andes o uns Himàlaia o fins i tot uns Alps.   Uns Tammarians amb multituds de topònims imaginats i uns personatges secundaris, alguns noms que ens fan l'ullet tot i recordant-nos per la seva similitud a noms reals, com és el cas de l'Edurne Pasaban convertida en Durna Pasavar, l'Araceli Segarra en Aracel.li Saguerra i així molts d'altres.

Uns paratges muntanyencs on perviuen encara els habitants d'un poble allunyats d'internet i de les xarxes, cosa que se'ns fa molt difícil d'imaginar en l'actualitat i és en aquest punt que considero que l'autora exagera mostrant-nos un món rural extingit en ple segle XXI com si encara fos ben viu. En contrast, el món de la plana, de les ciutats, de l'asfalt, on tot put a progrés deshumanitzador i d'on sorgirà un dels tres personatges que gràcies a l'amor per una dona abandonarà professió, vida benestant, dona i fill. La seva ascensió a la muntanya per obra i gràcia de l'amor el portarà a una mena d'ascetisme que comportarà la renúncia total de béns materials. En aquest ambient idealitzat es desenvolupa bona part de la història, encara que al final de la novel.la els esdeveniments situaran els  protagonistes a les nostres antípodes geogràfiques. 

La narradora desplega un gran domini de la cultura alpinista, de les tècniques d'escalada, dels estris i de tot l'argot tècnic d'una activitat esportiva que a més se'ns presenta tenyida de morts tràgiques, cosa que intensifica el caràcter romàntic de la història. 

La mort i l'amor, la mort i la muntanya, l'amor i la muntanya, la combinació d'aquests tres elements configuren l'essència de Al vertigen, perquè tot el que ocorre en les seves pàgines s'inscriu en un vertigen permanent i no només del que produeixen els cims de les muntanyes, sinó del vertigen amorós que experimenten els protagonistes. 

@Carme Andrade