Winter sleep, de Nuri Bilge Ceylan

Somni d'hivern és una joia cinematogràfica. Tres hores i quart de pel·lícula on la pantalla s'omple de sentit i de sensibilitat gràcies a uns actors en estat de gràcia, un entorn singular  i uns diàlegs que t'atrapen des del primer moment. Sense oblidar la llum, la diürna, esblanqueïda i la nocturna , llum d'ombres de les llars de foc.

Un hivern, un retall de la vida en aquestes muntanyes inhòspites de la Capadòcia, uns paratges solitaris que ajuden que aflorin els conflictes de les relacions interpersonals i que es posin de manifest les contradiccions inherents a les persones. A destacar també la bona ambientació dels espais interiors, en especial del petit hotel regentat pels protagonistes, un espai càlid, ple de referents, objectes i llibres, que ens remeten a l'esperit i a les afeccions dels propietaris. Però la cultura no és prou per resoldre els conflictes interns, ni tampoc l'humanisme, ni la generositat, ni la honestedat. Tal com diu la protagonista, la jove esposa de l'amo de l' hotel, de vegades aquestes qualitats es poden utilitzar com a arma per a ridiculitzar o per enfonsar els altres. 

Dues cites de dos clàssics, Chéjov i Shakespeare, en boca del protagonista al final de la pel·lícula seran la clau per comprendre el rerefons existencial del protagonista, un aspirant a actor ja retirat que veu que el seu món trontolla a partir d'un incident amb el qual s'inicia la pel·lícula. La compassió pot ser el refugi dels covards segons Shakespeare i  quan ens despertem somniem amb els projectes que farem però s'acaba el dia i no hem fet res de tot el que somniàvem, diu Chéjov.  Compassió i frustració, dues trampes de l'existència.

 Al rerefons, la blanca soledat, els pobles colgats de neu i els camins intransitables. Més de tres hores, que gràcies a la xarxa es poden tallar en dues o tres talls per assaborir millor i delectar-nos amb una obra mestra, indiscutiblement bella.  

Palma d'Or, 1914 

© Carme Andrade