dilluns, 21 de desembre de 2020

Clubs de lectura

Tenim sort

de viure en el costat ric del planeta, 

de no haver hagut d'emigrar i de no ser considerats il.legals.

de no malviure en polígons abandonats en una ciutat on et tanquen les fonts perquè no puguis utilitzar l'aigua en temps de pandèmia, que ara sí,  per fi l'aigua cotitza en borsa,

de no morir cremats en les naus d'un polígon o ofegats en les aigües del mar.

I de gaudir d'una casa, d'un llit als hospitals, d'una plaça a l'escola per als nostres fills,etc.

Si les necessitats físiques les tenim cobertes també tenim la sort de tenir-ne unes quantes d'immaterials com la de poder disposar d'uns objectes anomenats llibres.

I encara més, de poder compartir aquestes lectures amb altres éssers mig confinats com tu, que per suposat també tenen la mateixa sort material.

I la sort de poder disposar de xarxes wifi i d'aparells electrònics per poder comentar els llibres que, una amable bibliotecària del teu municipi et proposa.

Així, amb tantes benediccions de la Fortuna arribem a la feliç consecució de dues lectures proposades per la Biblioteca Xavier Amorós de Reus. El corazón de Ulises, del desaparegut fa poc temps Javier Reverte i el classicàs amb majúscules El coronel no tiene quién le escriba, del genial Garcia Márquez. No direm res de la tria, ja que el primer estaria dintre de les lectures de viatges i el segon dels clàssics i ambdós són exponents claríssims d'allò que es pretén, llegir viatges i llegir textos suposadament eterns.

Esperem que en un futur la nostra biblioteca trobi entre els nostres escriptors viatgers o viatgeres i entre els nostres clàssics algun exemple paradigmàtic, tasca no gaire difícil per altra banda.

Corazón de Ulises és a més del relat d'un viatge a Grècia i a la costa turca fet a finals del segle XX, una invitació al coneixement de tot allò de la Grècia antiga que ja sabem o que podem saber mitjançant la gran quantitat d'obra escrita. Un farciment erudit que sovint es fa farragós per la quantitat de dades i noms que un lector mitjà pot assimilar, encara que el to que empri en la descripció dels grans mites estigui allunyat de la grandiloqüència, amb tocs d'ironia que són molt d'agrair. 

El relat del Javier Reverte respira quan el cúmul d'erudició es relaxa i l' escriptor viatger ens comenta les seves converses tranquil.les amb els amos dels hostals on s'allotja o amb els jubilats que passen les hores davant els taulers de joc dels cafès grecs.  El relat respira quan ens mostra l'essència d'un llibre de viatges, quan ens acosta a la vida i als costums dels seus habitants. Destacable el capítol de la seva estada a l'illa d'Ítaca. 

Segons les paraules del mateix Reverte, el viatge al cor d'Ulisses pretenia descobrir l'ànima grega, cosa que ens apropa a l'objectiu del viatger romàntic que, trasbalsat per les pedres que visita intenta recompondre un passat èpic ple de connotacions literàries. Les contínues referències culturals i històriques fan de Corazón de Ulises un llibre ambiciós que tot seguint un itinerari traçat prèviament, pretén donar a conèixer la història de fets, ciutats i mites que continuen ben vius en la cultura occidental, en un allunyament conscient dels llibres de viatge més usuals, en què la improvisació i el vagarejar sense objectius prefixats formen part de la seva essència.  

De El coronel no
tiene quién le escriba, crec que 
deu estar tot dit o gairebé tot. El mateix Garcia Márquez el considera el millor llibre que hagi escrit. Un petit gran llibre. Curt de pàgines però dens en contingut,  on cada paraula i cada frase té sentit per ella mateixa. Malgrat la sordidesa de la situació i de l'ambient dels protagonistes, la bellesa no hi està exempta. Bellesa perquè és un relat profund, autèntic, ple d'ironia i dramàtic al mateix temps. Les elisions, el dir a mitges, la sensació de silenci que es respira en la casa on la mestressa posa pedres a l'olla per simular que dinaran...i és que fer coses extraordinàries com si fossin vulgars o coses vulgars com si fossin extraordinàries té un gran mèrit. Cal ser un geni de la paraula i cal haver acumulat una experiència de vivències fondes i màgiques com les que Garcia Márquez va adquirir durant els anys de la infantesa que va viure amb els seus avis a  Aracataca, l'espai mític i ric en històries, creences i supersticions. El coronel...és un clàssic per tot allò que ens transmet, la soledat, la mort, l'espera impossible, la llibertat... i per la forma d'una paraula impregnada d'un saber antic, ancestral i etern.

©Carme Andrade




Cap comentari:

Publica un comentari