dilluns, 15 de juny de 2020

Distanciament social i apropament social, a càrrec de Miquel Bassols.

 Un acte virtual que ha possibilitat l'assistència de set-centes persones de tot el món de l'àmbit psiquiàtric i / o psicoanalític.  M'ha arribat a través d'un missatge d'un amic al qual li he d'agrair aquesta oportunitat d'aproximar-me al pensament lacanià des d'un confinament que està canviant les formes de relacions socials i que capgira, anul.la o posterga els projectes a curt i mitjà termini de molts de nosaltres. 
Sense aquest #queda'tacasa no hauria tingut l'oportunitat de compartir reflexions i sabers sobre què significa per al pensament d'un psicoanalista el distanciament social a què el covid19 ens té sotmesos. Un discurs entenedor per les ments profanes en els termes psicoanalítics que ha començat amb una anàlisi del control autoritari en períodes de pandèmia per part dels estats i dels perills que la distància social en termes ideològics comporta si s'utilitza més enllà de l'àmbit estricte de la salut col.lectiva. 
Parlem de distància social o hauríem de parlar de distància física? Potser aquest darrer terme és un adjectiu més descriptiu i neutre. El distanciament social com una ordre del poder per regular les relacions socials entre les persones. La penetració del discurs autoritari és clar: cedeixes amb les paraules i sense adonar-te cedeixes amb el contingut. El sintagma distància social ja és paradigmàtic a tots els nivells, ha aconseguit escapolir-se per les escletxes de la por quan en realitat i de forma objectiva només és una distància física per assegurar un no contagi. El concepte distanciament social es pot omplir molt fàcilment de càrrega ideològica autoritària : distància de l'altre, del diferent, invisibilització o rebuig de la diferència, etc. Des d'aquest punt de vista hauríem de parlar de la biopolítica dels cossos. El poder ens vol distanciats i desconfiats uns amb els altres. En un confinament la gent pot respondre amb la síndrome de la cabana, el desig de romandre aïllats i protegits davant els perills del virus mortal. 
Les imatges de les restriccions radicals en mor del bé comú que hem vist a través de les pantalles produeixen un grau elevat d'inquietud. La mascareta seria el símbol de la manca de llibertat d'expressió en l'ús autoritari de les lleis d'alerta que els estats amb tendència poc democràtica podrien aplicar i apliquen a la població. 
Des de la psicoanàlisi, no sempre el subjecte vol el bé comú, ni la llei pot assegurar llibertat i seguretat al mateix temps. La psicoanàlisi no pot fer la seva feina a través d'internet. Necessita el cos i l'espai físic que envolta els dos subjectes i necessita l'apropament subjectiu mitjançant la paraula, sense la qual no hi ha salvació possible. 
Distinció entre infecció, que seria la paraula en l'àmbit biològic i pandèmia, amb un significat més polític. El capitalisme s'alimenta de la pandèmia, és l'autoritarisme en bé de tots. El seu grau màxim d'expressió seria la gestió del Covid19 que ha portat a terme la Xina.
Cal confinar-se, ens mana el sistema, però sense exagerar perquè el capitalisme vol que l'economia (la seva economia) funcioni i ens vol consumidors de coses i objectes que potser no necessitem. D'aquesta experiència entre d'altres coses hauríem d'extreure la conclusió que és possible viure amb menys i acceptar la pèrdua com un camí de benestar intern.  La prometença dels bens materials a què ens té acostumats qualsevol discurs polític ens pot conduir a la pèrdua de tot. Entre la pèrdua de tot i l'excés hi hauria l'equilibri. 
La intuïció que un nou temps col.lectiu s'està obrint i que sorgeixen moltes veus diferents és una evidència malgrat la realitat de la pèrdua de llibertats i de drets socials. L'aparició del subjecte col.lectiu motivat per la situació sanitària s'ha activat en forma de múltiples accions solidàries. 
La pregunta que ens fem ara és:  Sortirem del túnel amb pessimisme o amb confiança? 

© Carme Andrade

Referències literàries i d'altres tipus que han bastit el discurs: 
La enfermedad de la muerte, de Margueritte Duras
El ojo y la navaja, d'Ingrid Guardiola
El ángel exterminador, film de Luís Buñuel
Pandèmia, de Slavoj Zizek
Enric Casasses i el seu elogi de la paraula
http://www.ciutatdeleslletres.com
http://miquelbassols.blogspot.com

Cap comentari:

Publica un comentari