Són els crits dels nens arrencats de la calidesa...

Són aquests els crits que sento a les nits quan tanco els ulls. Els ulls esgarriats i absents de les mares en la penombra em visiten, els crits dels nens arrencats de la calidesa dels braços amorosos, és la run run de la marxa pacífica del combatent sense repòs en el rastreig infinit per subterranis malmesos.

De tot arreu sorgeixen cavalls galopant, dels boscos i dels deserts, cavalls pregons de fam i de set, galopades cercant un lloc on reposar i un abeurador d’aigües tranquil.les. També sento els esgarips dels cavalls famolencs d’odi i d’ambició, cavalls desbocats de menyspreu que atravessen planures i arramblen amb tot el que troben al seu pas. Un dolor que sorgeix de les entranyes de la terra  i s’escampa, rius de sang, artèries que  inunden els carrers sense cases, les llars sense ànima, la humanitat famolenca. La humanitat assedegada ens reclama als de la geografia propícia.

Els habitants del primer món havíem perdut el tel protector que ens permetia aixoplugar-nos dintre del capoll en les hores d’alegre disbauxa, embrancats com estàvem en falses aparences, en miralls lluïts i deslluïts, en arravataments frenètics. Havíem esdevingut orbs. Els cadàvers començaren a sorgir a prop nostre. Del sud i de l’est ens arribaven taüts a la deriva enmig del nostre mar plens de criatures i de joves amb el somni d’Ulisses a la sang. Oh vella Europa!

Avui m’he aixecat abans de l’alba. He sortit al balcó. El món dormia encara. A la ciutat els punts de llum fosforescent al lluny indiquen el foc que no cessa més enllà de la frontera ocupada pels bàrbars amb els ganivets esmolats.

Inoperància de les formigues alades que sobrevolen astorades la màgica absència dels dies bells quan els frescals verderols somrients piulaven arcàdies, quan els nens tornaven a la llar amb la innocència de la rosa a cada galta.

 ©Carme Andrade