dilluns, 10 de juliol de 2017

Massa felicitat d'Alice Munro

Les dones de la Munro, perquè parlem de dones bàsicament quan parlem dels personatges de l’Alice Munro, són dones que, de tan normals en aparença, són excepcionals. En elles sempre hi ha un punt de fuga que les fa singulars dintre de la seva quotidianitat. Algunes no poden cuidar els fills per un excés d'alcohol a les seves vides o  són abandonades i s’ han d’ espavilar com sigui; altres són dones amb llibertat vigilada per uns  marits possessius - una manca de llibertat per altra banda  acceptada sense acritud aparent.- Dones que es debaten entre les normes masculines i els espais propis. Altres vegades com  en el relat Wendlock Edge la protagonista viu com una espectadora les vides dels altres. Dones que controlen la vida familiar fins a l’últim detall, en saben els gustos i en aparença viuen amb aquest objectiu però que no arriben mai a controlar les pròpies vides ni a realitzar els seus desitjos com a Forats fondos. Dones exposades a les crítiques i a una certa marginació en una societat conservadora com la del Canadà profund pel fet de ser més grans que les seves parelles...Dones grans i llestes que utilitzen tot el seu enginy per treure’s els problemes de sobre arribant a salvar la pròpia vida com a Radicals lliures i nenes que exerceixen de forma cruel l’escarni a una tercera, cosa que els reforça el vincle i l'amistat mútua com a Joc de nenes. No hi ha discurs moralista. La crueltat i la violència s'integren de forma natural dintre de la vida dels personatges. No són relats cruels. Són fragments de vides on la violència està tan present com ho està en qualsevol de les nostres societats ni més ni menys. Homes que assassinen els propis fills com a venjança del menyspreu o de l'abandonament de la dona són matèria prou casolana per no fer-ne escarafalls o no diguem res de la coneguda crueltat dels infants davant la diversitat física i psicològica dels altres.

Pintura i fotografia: Carme Andrade

Tal com diu en Vicenç Pagès Jordà, la Munro ens presenta constel·lacions de vides sempre fràgils, sempre diferents i és que els relats corals de l’escriptora acostumen a tenir una protagonista al voltant de la qual es configura tot un món de personatges que a la vegada tenen al seu voltant tot un món de relacions dibuixades en una mena de mandala fet de cercles enllaçats i alhora concèntrics.

I també, per suposat,  hi ha els homes d’aquestes dones els quals ni de bon tros se’ns presenten amb tanta complexitat com se’ns presenten elles. Sovint, encara que no sempre, són marits o pares violents i mesquins que les fan sentir culpables i homes que necessiten les dones per lluir-les o lluir-se davant dels altres.

Un dels aspectes més interessants del seu estil és el factor sorpresa: la narradora fa girar la truita en un moment determinat del relat, tot i  creant situacions que poden semblar xocants però que entren dintre de les possibilitats reals, així com els inicis directes i originals d'alguns relats, cosa que ens provoca un interessant estat d'alerta i de curiositat literària.

El lector, gràcies a les freqüents elipsis, sovint s’ha d’espavilar per treure’n l’entrellat de les situacions, ja que com a bona narradora l’Alice Munro no ens ho dona tot fet. Un lector acostumat a trobar-se tota la tralla explicadeta és fàcil que acabi perdent-se perquè  l’univers de l’escriptora, tot i esta empeltat de vida quotidiana, entranya una certa complexitat quant a la successió dels fets.

El títol Massa felicitat correspon al relat menys definitori del seu estil narratiu, diríem el menys munronià i si us hi poseu, ho descobrireu. 

Això és tot: us convido a fer una passejada per unes vides que sota l’aparença de lleugeresa amaguen passions i conflictes.

© Carme Andrade

Massa felicitat, traducció de la Maria Dolors Udina.

Cap comentari:

Publica un comentari